dimecres, 21 de setembre del 2011

Sobre la grafia ‘blog’

Hi ha companys-amics, malalts com jo de llengua, que em demanen-retreuen per què escric blog en comptes de bloc.

Ara ho explico, però abans deixeu-me dir algunes coses.

La primera és que, qui més ha desenvolupat arguments a favor de la grafia blog, és en Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears. Podeu llegir aquest article seu i aquest apunt del seu blog. La internacionalitat del terme és l’argument més important.

La segona és que, si voleu més informació sobre la controvèrsia, consulteu el blog Gazophylacium, concretament els apunts “Bloc o blog o altre mot” i “El combat bloc/blog”.

La darrera, i més important (ja sabeu que m’agrada anar de cara a barraca), és que heu de saber que, al final, l’única grafia que s’emprarà en català per a designar aquest concepte és bloc.

Això passarà perquè bloc té a favor seu molts elements: el fet que és la proposta oficial del Termcat i això dóna més capacitat d’expansió; el fet que en Vicent Partal, director de Vilaweb, ha optat per aqueixa via (recordem que Vilaweb permet allotjar blogs); el fet que la grafia amb -g final és estranya en català quan ha de representar un so oclusiu velar sord (és a dir, [k]), fins al punt que només es troba en hel·lenismes, anglicismes i algun altre mot; i el fet que s’ha establert una metàfora amb un bloc de notes (és a dir, de paper).

I doncs, per què em mantinc en la grafia blog? Doncs per una qüestió sentimental. És la grafia etimològica (blog és una mena de truncació de l’anglès weblog, format per web i log ‘diari de bord’). I m’agrada mantindre les arrels dels mots, què voleu fer-hi.

Quan s’hagi implantat definitivament la grafia bloc quedarà el meu blog (i el d’en Bibiloni i alguns altres) com a testimoni dels primers passos d’aqueixa paraula d’origen anglès en el nostre bell catalanesc. I això ja em sembla prou justificació per a ser nostàlgic...

dilluns, 19 de setembre del 2011

Espanya ha fracassat amb Catalunya i Euskadi (agradi o no)

Diumenge 18-9-2011, al 30 Minuts de TV3, van emetre el reportatge Història del cafè (para todos). Hi va sortir en Rodolfo Martín Villa, que va ser ministre del govern espanyol encapçalat per n’Adolfo Suárez. Aquell govern va pilotar l’anomenada Transició a Espanya, els convulsos anys que van del 1976 al gener del 1981. Estava format per gent molt jove (si bé amb el suport d’alguna persona experimentada, com el general Manuel Gutiérrez Mellado o, des d’una segona fila, en Torcuato Fernández Miranda). Aquell govern -provinent del Movimiento- tenia clar que calia una obertura del règim franquista cap a una democràcia occidental. Segurament era l’única sortida per al malmès teixit econòmic espanyol de cara al darrer tram del segle XX. Això va fer que hagués de discutir-se i acordar coses amb l’esquerra (que aleshores tenia molta força), amb els que encara defensaven el Movimiento franquista (que també tenien molta força, i que van veure incrèduls com es legalitzava el Partit Comunista d’Espanya), amb els nacionalismes català i basc i fins i tot amb altres exdirigents relativament jóvens del Movimiento que també volien una obertura però des de posicions més inflexibles, com en Manuel Fraga.

(Per a qui vulgui saber com va anar tot aquest període històric -penso sobretot en la gent jove-, podeu veure la sèrie de reportatges La Transición Española, que va emetre el 1995 el segon canal de Televisió Espanyola. Se li pot retreure l’aire de ‘final feliç’ que destil·la, però crec que es va fer amb prou rigor i professionalitat. Per cert que, tant al 30 Minuts esmentat com als reportatges de Televisió Espanyola, podreu veure el discurs en català del rei d’Espanya del gener del 1976, i la valoració que en fa tothom pel seu simbolisme.)

Al 30 Minuts, en Martín Villa va dir que en Suárez veia clara una cosa: consolidar la democràcia espanyola i resoldre la qüestió catalana eren dues cares de la mateixa moneda. No es podia fer una cosa sense resoldre l’altra. Per això van engiponar la idea de les autonomies.

El reportatge evidencia que, en un principi, tal opció només s’havia d’aplicar a Catalunya i Euskadi (amb el possible afegiment de Navarra a Euskadi, tal com estableix la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola); i que el Govern espanyol volia deixar-ho aturat allà. Però, tal com s’explica al reportatge, des de Castella i Andalusia es va apostar decididament per esdevenir autonomies (el reportatge no diu res de les Canàries, Galícia, l’Aragó o Astúries, però es pot suposar que a la llarga s’haurien incorporat al debat). Això va obrir vells contenciosos territorials: Cantabria o La Rioja van aprofitar l’avinentesa per a crear el seu micropoder territorial deslligat de Castella; Lleó va acabar absorbit per Castella per interessos d’Estat, és a dir, perquè hi hagués un territori gran i fort contraposat a Catalunya (i malgrat les pintades “León no es Castilla” que podien llegir-se en aquell moment); i Madrid es va quedar sola, en part perquè cap altra capital castellana no volia veure com Madrid ho xuclava tot, i en part perquè així es podia articular una àrea metropolitana. Tot, tal com explicaven en Jordi Pujol (126è president de la Generalitat) o en Joaquín Leguina (primer president madrileny), perquè no es podia entendre que els catalans tinguessin una cosa i que cap altre territori espanyol no la tingués. Des d’Andalusia es va batallar per no ser menys que els catalans i, malgrat l’oposició del Govern espanyol, se’n van sortir i van acabar sent una autonomia de primera, en part perquè el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) pràcticament només tenia força a Andalusia i l’interessava erosionar el Govern d’en Suárez.

En l’actualitat els espanyols es penedeixen d’haver constituït 17 autonomies, pel dispendi innecessari que suposa. Era evident que el disseny original de l’Estat autonòmic no era aquest, i que la situació financera de les administracions públiques ha acabat fent fallida (el reportatge acaba amb un comentari d’en Josep Tarradellas, l’antecessor d’en Pujol, dient precisament això: quina clarividència!).

Si en Suárez i el seu govern van entendre que calia donar l’autonomia a Catalunya i Euskadi (amb Navarra), i només a aquests dos, és per alguna cosa. Calia que Catalunya i Euskadi tinguessin el seu propi espai polític; i no calia que cap altre territori de l’Estat el tingués. Un disseny raonable des del punt de vista polític i financerofiscal del moment.

Però, com es veu en el reportatge, de seguida van sortir les veus del “jo també”. Un “jo també” que als més espanyolistes ja els anava bé. El raonament és clar: si Catalunya i Euskadi tenen autonomia política és que són alguna cosa diferent. Com que l’espanyolisme més recalcitrant no podia admetre-ho, si altres territoris esdevenien comunitats autònomes tal singularitat deixa de ser-ho.

I aquí tenim una evidència del fracàs d’Espanya com a Estat autonòmic. Mostra que, des d’Espanya, molta gent no ha entès Catalunya i Euskadi. No els ha volgut donar allò que era raonable; i si se’ls havia de donar, doncs donem-ho a altres territoris perquè no es pensin que són diferents.

Per tant, hi ha una ‘incomprensió’ que impedeix que Espanya funcioni com a Estat sense problemes territorials. He reportat aquest episodi que afecta les altes esferes polítiques. Però de mostres n’hi ha arreu, en altres camps: l’econòmic, el lingüístic, l’esportiu (vegeu els comentaris d’en Sergio Sauca, locutor de Televisió Espanyola, quan juga el Barça; o el fet que hi ha gent que demana que el Barça no jugui a Espanya)...

Em permeto de reportar 4 casos que ho il·lustren. Segur que molts internautes en coneixen més; se’n podria fer una bona col·lecció. Els reporto perquè es vegi fins a quin punt Espanya no té res a fer amb Catalunya i Euskadi mentre no les entengui.

1) L’any 1996, als Jutjats de Badalona, un funcionari judicial va rebre una carta provinent d’Euskadi. Va mirar el sobre i va veure-hi el nom de l’organisme que l’enviava (un departament del Govern basc). El text del sobre estava en castellà i en basc. I, en veure el text en basc, va preguntar a la persona que tenia al costat: “Es que... ¿por qué quieren ser diferentes, los vascos?”. El pobre noi no s’adonava que estava ben equivocat. En efecte, els bascos no volen ser diferents. En realitat, són diferents. El funcionari en qüestió no té per què saber història de la Humanitat (i saber, per exemple, que el basc és una llengua preindoeuropea, és a dir, molt anterior al llatí). Però sí que pot tindre una mica de sentit comú i adonar-se que, si algú té una llengua històrica, és lògic que la faci servir (i, a més, al costat del castellà). O és que qualsevol que té una cosa no l’empra? El problema d’aquest xicot és que no s’adonava que era ell que “volia” que els bascos fossin d’una determinada manera; en concret, que fossin com ell, és a dir, que utilitzessin només la llengua castellana. Si un ciutadà espanyol no entén per què els bascos són com són, i a més no capta que és ell qui vol que siguin una cosa, és que Espanya ha fracassat a l’hora d’entendre Catalunya i Euskadi.

2) Amb motiu de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), l’aleshores batlle de la ciutat, en Pasqual Maragall, va dir unes paraules en català. En aquell moment també es feia l’Expo de Sevilla. Una família catalana que havia anat a Sevilla va explicar que podien seguir la cerimònia olímpica per una pantalla gegant. Doncs bé: quan en Maragall va parlar en català, unes quantes persones presents a l’espai van xiular-lo. De manera semblant, el desembre del 2000 el Palau Sant Jordi de Barcelona va acollir una final de la Copa Davis entre Espanya i Austràlia. L’organització havia muntat diversos autocars, provinents d’arreu d’Espanya, per tal d’animar l’equip espanyol. Quan el batlle de Barcelona, en Joan Clos, va fer el parlament en català, va rebre xiulades d’una part del públic. I en Raimon, que anys enrere era aplaudit per cantar en català a Madrid, al concert fet a Madrid en honor de Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA (1997), també va haver de sentir xiulets d’intransigència d’una part del públic. Aquestes mostres de mala educació haurien de fer envermellir qualsevol persona, incloent-hi aquells que se senten espanyols i alhora són responsables i educats. El problema és que cap autoritat ni cap grup d’intel·lectuals ni cap associació civil no fa gaire per a canviar-ho; o, si fa o ha fet alguna cosa, no ha aconseguit re. El batlle de Barcelona ha de sentir com el xiulen arreu (incloent-hi la seva pròpia ciutat) i en Raimon es troba que no pot cantar en la seva llengua per tal d’honorar una persona brutalment assassinada. El pitjor del cas és que si en Maragall, en Clos o en Raimon haguessin dit unes paraules en anglès o en qualsevol altra llengua no haurien rebut la xiulada que van rebre. D’això se’n diu racisme: pel fet que tens la pell d’un color o parles d’una manera, et denigro. De baixa intensitat, si voleu, però racisme. I, davant aquests exemples de racisme, em sembla obvi que Espanya ha fracassat com a Estat que ha d’incloure territoris com Catalunya o Euskadi.

3) L’agost i setembre del 2011 van fer-se a Nova York els Jocs de Policies i Bombers. Els bombers i policies catalans que hi participaven van aixecar un castell i van brandar una estelada, símbol de l’independentisme català. En veure-ho els bombers i policies espanyols, que eren molt a prop, van començar a xiular i protestar en bloc. Acte seguit van entonar els càntics col·lectius de tipus reivindicatiu “¡Yo soy español, español, español!”, per tal de contrarestar l’impacte de l’estelada. Però aviat van acabar-se i van començar a cridar “¡Hijos de puta!, ¡Hijos de puta!”. Podeu veure-ho aquí. Ens podem demanar què es transmet a l’escola espanyola i als mitjans de comunicació espanyols perquè hom acabi insultant d’aquesta manera. De debò a l’escola s’ensenya què és i com funciona una democràcia? Ho plantejo perquè, en una democràcia, mostrar una ideologia (sigui mitjançant l’estelada, sigui mitjançant un càntic) no ha de ser objecte d’insults, diria. En tot cas pot ser objecte de debat. Torno a plantejar-ho: encara algú creu que Espanya no ha fracassat envers Catalunya i Euskadi?

4) L’abril del 2011 vaig assisitir al III Congreso Internacional de la Lengua del Vino y la Vid , que va tindre lloc al campus de Sòria de la Universitat de Valladolid, on hi ha estudis de Traducció. Tot i que bàsicament se centra en l’espanyol i la traducció a idiomes com l’italià, l’anglès o el francès, en aquesta tercera edició el català era una de les llengües convidades. (És, crec, una de les poques manifestacions on des d’Espanya s’intenta fer les coses bé a l’hora de tractar Catalunya i Euskadi.) Una de les ponències era sobre enoturisme. És una activitat econòmica complementària al cultiu de la vinya i l’elaboració de vi, que en moltes zones s’ha desenvolupat amb èxit (la Toscana, Califòrnia, el Priorat, Bordeus, La Rioja, etc.). La Ribera del Duero hi ha treballat en ferm els darrers anys, desenvolupant una ruta enològica. Al congrés va assistir-hi una persona de l’organisme que gestiona aquesta ruta. Va explicar que una part important dels que visitaven la ruta, en respondre l’enquesta de satisfacció, deien que en marxaven insatisfets. Aquestes respostes són preocupants: si tu vols que vinguin turistes, els que ja hi han estat n’han de marxar contents. La ponent també explicava que a l’entorn d’un terç dels visitants veien de Catalunya; era, per tant, un dels col·lectius més importants com a clients. Finalment, també va explicar que estaven canviant tota la senyalètica, i va mostrar-ne diversos exemples (bàsicament cartells). L’objectiu era millorar la informació adreçada al turista i s’hi havien gastat una morterada. Els plafons informatius estaven en diversos idiomes, entre els quals, però, no hi havia el català. També eren conscients que els qui es dedicaven al sector (hotels, restaurants, etc.) havien d’aprendre anglès. Les dades em van fer reflexionar. Resulta que: (a) una part important de la clientela en marxa insatisfeta; (b) això crea preocupació als organismes gestors i volen solucionar-ho; (c) molts dels clients són catalans; (d) els organismes gestors es gasten una morterada a canviar tota la senyalètica amb diversos idiomes i... ni es plantegen de posar-hi el català. És a dir, et deixes l’idioma d’un terç dels teus visitants. Si una empresa menystingués un terç dels seus clients, com acabaria? Doncs ni tan sols des d’una visió empresarial són capaços d’entendre-ho. Ja sabem que els turistes catalans entenen tots els cartells en castellà o anglès; però el turista no vol només ‘entendre’ la informació, sinó que vol ‘sentir-se ben atès’. I potser si els cartells en 5 idiomes hi afegissin un “Benvinguts” al costat del “Bienvenidos” i del “Welcome”, alguns turistes catalans no mostrarien tanta insatisfacció a les enquestes, perquè se sentirien ben acollits, com a casa; i potser repetirien viatge o el recomanarien. Per tant, si a la Ribera del Duero volen progressar econòmicament, una bona mesura seria incloure el català arreu. No tan sols al web o als cartells o als tríptics; també a l’atenció al públic en les instal·lacions (hotels, cellers, restaurants, botigues, etc.). I si són incapaços d’entendre això, doncs aleshores que continuïn perdent-hi quartos. (Però, és clar, què es pot esperar d’un organisme que al seu web hi escriu francais en comptes de français, com si la lletra ç no fos d’eixe món -i deixo estar les majúscules obligatòries d’english i deutsch-?) Si un organisme és incapaç d’entendre que una part dels clients estarien més satisfets si hom se’ls adrecés en la seva pròpia llengua, i fins i tot és incapaç d’entendre que hi ha altres lletres més enllà de les que s’usen en el seu abecedari, com no ha de fracassar Espanya a l’hora de relacionar-se amb Catalunya i Euskadi?

Com he dit, segur que força gent podria reportar moltíssims casos pareguts a aquests. I això és el quid: que no són anècdotes puntuals, sinó que és una cosa massa estesa. Espanya ha fracassat, ens ho mirem com ens ho mirem.

dissabte, 17 de setembre del 2011

La Tercera Globalització

A la dècada dels 90 del segle XX va parlar-se molt de la globalització. Gràcies als avenços en locomoció (primer el tren, després els cotxes i finalment els avions) i en telecomunicacions (internet, la televisió, la ràdio i la telefonia fixa i mòbil, amb l’avantsala del telègraf) les persones hem pogut contactar més fàcilment i més ràpidament amb altres persones. Hi ha qui creu que n’hauríem de dir mundialització (com fa el francès: mondialisation), per tal com globalització és un calc de l’anglès (en aquest idioma, global vol dir ‘mundial’). Atesa la seva natura, és un fenomen social que ha suscitat l’interès de sociòlegs, polítics, opinadors, etc.

Ara: encara que el fenomen pugui semblar extraordinari, com a mínim estem davant de la Tercera Globalització. Abans ja se n’havien donat almenys dues més.

L’Imperi Romà (incloent-hi l’etapa republicana) es pot considerar la Primera Globalització. Entre els segles II aC i V dC, diverses terres i ètnies, des de Britània fins a Egipte, des del Danubi fins a Hispània, des de la Gàl·lia fins a Palestina, van viure sota domini romà. Els romans van aconseguir que tots aqueixos territoris estiguessin sota un mateix paraigua polític, i es van produir intercanvis intensos. Aquest imperi euromediterrani s’havia anat gestant segles enrere quan fenicis i grecs visitaven les costes mediterrànies occidentals amb l’objectiu d’establir-hi comerç (vegeu les restes d’Empúries).

És cert que aquesta Primera Globalització no va abastar tot el planeta. Tot Amèrica, Oceania i el sud d’Àfrica eren desconeguts per als europeus. Però l’Imperi Romà va tindre contactes amb altres pobles de fora de l’Imperi, com els gèrmanics i els parts o perses (l’actual Iran), si bé la majoria de vegades es tractava de topades militars. I també va entrar en contacte puntualment amb la Xina, que ja llavors es podia considerar un imperi. Per tant, va ser una globalització reduïda geogràficament però en contacte amb altres pobles.

La Segona Globalització comença a intuir-se a la baixa edat mitjana i esclata a principis del segle XVI, amb les grans exploracions marítimes; es pot dir que la consolidació d’aquesta Segona Globalització arriba ben bé fins el segle XVIII. El viatge d’en Marco Polo a l’Àsia (final del segle XIII) va obrir noves rutes comercials; l’arribada d’en Cristòfor Colom a Amèrica (final del segle XV) va permetre als europeus espoliar el continent americà (sí: no tot és comerç en igualtat de condicions, malauradament...); i els viatges dels mariners anglesos arreu del món, com els del capità James Cook (segle XVIII), va permetre als europeus arribar ben lluny (i espoliar encara més). Aquest nou paradigma va fer que moltíssimes persones viatgessin: europeus que anaven a provar fortuna a Oceania, Amèrica o Àfrica; conquistadors que buscaven riqueses sotmetent els nadius; missioners que s’endinsaven a Amèrica, Àfrica o el sud d’Àsia; etc. A Europa arriben nous cultius (com ara la patata) i noves modes (fumar). I als pobles conquerits se’ls tracta inhumanament (cal recordar-ho: l’Europa que ara vol donar lliçons de democràcia a l’Àfrica o a l’Àsia no té gaire bon currículum, que diguem). L’Imperi Britànic, que va durar fins a la segona meitat del segle XX, es pot considerar la màxima expressió d’aquesta Segona Globalització.

(Un apunt. No es pot parlar de descobriment d’Amèrica quan ens referim als viatges d’en Cristòfor Colom. Els nadius americans que hi vivien ja tenien descoberta la seva terra, com és evident. En cas que algú volgués emprar el terme descobriment d’Amèrica aplicat només als europeus, cal tindre present que els escandinaus ja havien arribat a l’Amèrica del Nord segles abans. Si el que es vol dir és que, a partir dels viatges d’en Cristòfor Colom, europeus i americans entren en contacte i el mantenen de manera continuada -cosa que no s’havia produït mai abans-, això no és un descobriment, sinó l’inici d’una relació. No en va els espanyols han intentat fer córrer el terme encuentro ‘trobada’ per tal d’evitar les suspicàcies dels sud-americans.)

La Tercera Globalització comença a perfilar-se a finals del segle XIX i principis del segle XX, i es manifesta plenament a partir de la segona meitat del segle XX. La irrupció de noves fonts d’energia, com el vapor -que va permetre la Revolució Industrial una mica abans-, el petroli o el gas -relativament barats i fàcils de processar- i l’electricitat van permetre que es desenvolupessin noves tècniques en molts camps, incloent-hi les comunicacions. A final del segle XX gairebé tothom tenia automòbil, que permet una llibertat de desplaçaments considerable; molta gent podia viatjar amb avió; i la televisió, la ràdio, la telefonia, internet, etc. (amb l’avantsala del telègraf), han permès que la informació arribés a molta gent. Avui estem immersos en aquest episodi.

He dit que hi ha hagut tres globalitzacions “com a mínim”. En efecte, abans de la Segona Globalització es podien haver donat processos similars fora d’Europa. L’expansió del món àrab durant el segle VI dC pot considerar-se com a tal. Es va crear un món comú que abraçava des del nord d’Àfrica (incloent-hi al-Àndalus) fins a mitja Àsia, i des de Turquia fins a Egipte, amb la llengua àrab i la religió islàmica com a elements cohesionadors. Les civilitzacions maia (a Centreamèrica), asteca (també a Centreamèrica) i inca (a la banda occidental de Sud-amèrica), amb una gran cohesió política cadascuna, es poden considerar també globalitzacions parcials. Aquestes tres civilitzacions van ser esborrades per l’Imperi Espanyol. Per a aquests casos es podria encunyar el terme quasiglobalització o
protoglobalització, referit a processos d’abast regional; aleshores hauríem d’incloure-hi l’Imperi Romà.

També podem parlar dels intents fallits. L’imperi bastit per n’Alexandre el Magne, de base cultural hel·lènica i que abraçava des de Macedònia fins a Egipte i gairebé l’Índia, va fondre’s l’endemà que morís (323 aC). I els territoris conquerits pel cabdill mongol Genguis Khan, que abraçaven Mongòlia, l’actual Xina, bona part de l’actual Rússia, la part central d’Àsia, l’actual Turquia i part de l’Europa de l’Est, amb prou feines van mantindre’s units un segle (1206-1294).

Si he parlat de “tres globalitzacions” (en comptes de processos desvinculats entre si) és perquè, a parer meu, tenen elements en comú. En concret: 


  • Sovint la globalització és causa de (o és conseqüència de, o va en paral·lel amb) un procés de colonització. Vegeu l’Imperi Romà a la Primera Globalització; l’Imperi Espanyol o l’Imperi Britànic a la Segona Globalització; i les dominacions inca, maia, mongol, àrab, etc., si es poden considerar globalitzacions o quasiglobalitzacions. En la Tercera Globalització, els Estats Units han exercit el rol de colonitzador. Han entrat en països diversos, sovint amb intervencions militars (Corea, el Vietnam, Centreamèrica, Iraq, Afganistan, Somàlia...); han intervingut en la política de molts estats (encara ara intenten incidir sobre Israel i Palestina, per exemple...); i la seva cultura s’ha imposat amb força (la gent ja no aprèn francès, la llengua internacional del segle XIX i principi del XX, sinó que aprèn anglès, l’únic idioma que et permet viatjar arreu del planeta). Ja veurem fins a quin punt els Estats Units mantenen la seva hegemonia econòmica i cultural durant els segles XXI i XXII, sobretot enfront de la Xina; però ara per ara pot considerar-se una metròpoli. 
  • També sol produir-se una revolució en els mitjans de locomoció. L’Imperi Romà va establir les vies, uns camins empedrats amples que creuaven tots els seus dominis. En principi havien de servir per a poder traslladar ràpidament les legions d’una banda a l’altra, per tal de tindre-les allà on fes falta. Però el transport civil i el comerç van aprofitar aquesta xarxa viària. Avui dia, algunes d’aquelles vies es mantenen, si bé actualitzades: és el cas de l’autopista AP-7, que creua Catalunya i el País Valencià de cap a cap. Aquesta autopista és la Via Augusta actualitzada a les necessitats d’avui. En la Segona Globalització el transport marítim va evolucionar fins al punt que les grans rutes de transport es feien a través dels oceans (encara avui els oceans són grans autopistes). I a la Tercera Globalització els cotxes, els trens i els avions han suplert carros tirats per mules. 
  • Quan hi ha una globalització desapareixen idiomes. Si es dóna un procés de colonització, la llengua colonitzadora pren terreny a les llengües colonitzades. Amb l’expansió militar i política de Roma moltes llengües del moment van extingir-se. És el cas de l’etrusc (que es parlava a l’actual Toscana, Itàlia), les parles cèltiques de la Gàl·lia (el que hauria parlat n’Astèrix) o l’íber, la llengua que es parlava als actuals territoris de Catalunya, País Valencià i Aragó i sembla que també a part del Llenguadoc. Totes aquestes parles ja no existeixen. Amb l’expansió àrab del segle VI dC li va tocar el rebre a l’amazig, l’idioma propi de la meitat occidental del nord d’Àfrica, que avui sobreviu minoritzada (és a dir, marginada pels poders públics, que continuen preferint l’àrab). La conquesta d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania per part dels europeus també va comportar la desaparició de molts idiomes. Avui el quítxua malviu a Sud-amèrica, arraconat per l’espanyol; les llengües dels indis de Nord-amèrica han hagut de cedir davant l’anglès; a l’Àfrica tant la colonització com la descolonització ha fet que moltes llengües acabessin desapareixent; i a Oceania la situació és semblant. Ens podem preguntar si la Tercera Globalització, que ha començat fa poc, també comportarà la desaparició de centenars o milers de parles. Tot apunta que serà així, especialment a l’Àfrica.

En resum, l’evolució de la humanitat és plena de globalitzacions; pel cap baix n’hi ha hagut tres. I, si bé totes impliquen millores (comunicacions més bones, intercanvis culturals), també cal pagar un preu molt alt (colonitzacions, espolis i llengües que moren).

dijous, 15 de setembre del 2011

Els grans canvis socials arriben de sobte (agradi o no)

Si el 1986 algú hagués dit que la Unió Soviètica (URSS) s’ensorraria al cap de 3 anys, molta gent hauria pres aquell visionari per boig. En aquella època encara ressonava la Guerra Freda, el conflicte posterior a la Segona Guerra Mundial en què Occident i el Comunisme pugnaven per a dominar el món, amb amenaces nuclears incloses. Mireu si era viu el conflicte que, el 1980, els nord-americans van fer boicot als Jocs Olímpics de Moscou (com a protesta per la invasió de l’Afganistan per part de la URSS l’any anterior); i el 1984 el bloc soviètic va fer el mateix als Jocs Olímpics de Los Angeles. En aquell moment encara semblava que podia haver-hi una guerra mundial entre els dos blocs, amb una enorme capacitat de destrucció, per la fortalesa que hom suposava a la Unió Soviètica.

Doncs bé: poc més de 3 anys després, la URSS va desaparèixer. El 10-11-1989 els berlinesos van tombar el mur de Berlín, que separava la part occidental i la part oriental de la ciutat. El mur havia significat l’aïllament de la meitat oriental d’Europa respecte de la meitat occidental, amb opressió en la part oriental (molts alemanys van morir en l’intent de travessar el mur fugint cap a la zona occidental). La caiguda del mur va simbolitzar l’acabament del totalitarisme comunista, i el 1991 la URSS va dissoldre’s. (Cal dir que va mantindre’s algun reducte comunista. La primavera del 1989 va haver-hi una revolta no violenta a la Xina, simbolitzada a la plaça de Tiananmen, a Pequín, amb voluntat d’acabar amb el règim. La revolta va fracassar i va deixar diversos morts.)

És cert que la Unió Soviètica ja estava podrida per dins -era un estat ineficaç-; és cert que, des del 1985, el president soviètic, en Mikhaïl Gorbatxov, havia iniciat un programa d’obertura i democratització (la glasnost i la perestroika); és cert que abans s’havien donat altres moviments aperturistes (Hongria va obrir la frontera amb Àustria una mica abans de l’episodi de Berlín). Però la caiguda del mur no va ser prevista per pràcticament ningú, així com tampoc ningú no tenia en compte el possible col·lapse de la URSS.

Igualment, si el 2007 algú hagués dit que, en qüestió de mesos, als Estats Units hi hauria un president de pell negra... també l’haurien desacreditat. Com a molt, algú hauria dit “potser sí, que això arribarà; però encara falta molt”. Tal prevenció té sentit. El 28-8-1963, en Martin Luther King, un activista per les llibertats dels negres als Estats Units, va participar en la Marxa per les Llibertats. A Washington, en ple Memorial Lincoln, va pronunciar un discurs en contra de la discriminació racial on va pronunciar la frase “I have a dream” (‘tinc un somni’). Era l’expressió d’un anhel de moltes persones: acabar amb la segregació racial i fer que tots els ciutadans tinguessin realment els mateixos drets i les mateixes oportunitats, al marge del color de la pell. I és que, als anys 60 del segle XX, als Estats Units hi havia una pugna entre els partidaris de la segregació racial i els partidaris d’abolir-les. Va ser un conflicte llarg i dolorós, amb morts incloses, i per tant difícil de tancar (encara avui). Doncs bé: el novembre del 2008, una persona de pell negra, en Barack Obama, va guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units. El 20-1-2009 va prendre possessió del càrrec de president.

És cert que n’Obama no és descendent dels esclaus negres, sinó que és fill d’una parella interracial amb una certa posició econòmica. Per tant, afirmar que ja ha arribat la igualtat d’oportunitats total és una mica exagerat. Però la presidència d’Obama no deixa de ser un gran pas endavant, pel simbolisme que té.

L’exemple de la caiguda de la URSS o de l’èxit de n’Obama són il·lustratius. Demostren que, sovint, no podem o no sabem preveure ni intuir canvis socials importants que estan a punt de passar. En certa manera la gent som ‘cecs’ davant els canvis que han d’esclatar més tard o més d’hora. I ser conscient d’aquesta limitació és important per a un sociòleg, un polític o simplement una persona interessada en l’esdevenir de les coses...

En Josep Piqué, un dels polítics més intel·ligents que hem tingut a Catalunya (només em sap greu que va formar part del PP, si bé després va marxar-ne per diferències amb altres membres d’aquest partit), i actualment dirigent empresarial, va fer unes declaracions en què reconeixia aquesta ‘ceguesa’. Va fer-les a principi d’estiu del 2011 en una entrevista al canal 33. En Piqué deia que, en els darrers 20 o 25 anys, s’havien donat 3 o 4 grans canvis socials i, en tots els casos, dies abans ningú no els havia previst o intuït. Va enumerar la caiguda del mur de Berlín (1989); el moviment dels indignats a Espanya (acampades a la Puerta del Sol de Madrid, copiades a la plaça de Catalunya de Barcelona, que van tindre lloc durant la primavera del 2011 coincidint amb les eleccions municipals, i en què es demanava més democràcia, menys corrupció, menys ineficiència en els càrrecs públics i més fermesa davant la crisi econòmica); i la Primavera Àrab (revoltes populars contra règims totalitaris a Tunísia, Egipte, Líbia, Síria, Bahrain i d’altres països àrabs al llarg de tot el 2011, algunes de les quals han reeixit). Podríem afegir-hi el Maig del 68, la revolta estudiantil que va tenir lloc a París el 1968. I reculant més podríem afegir-hi altres fets històrics com la Revolució Russa (1917) -una revolta popular contra un règim totalitari, si bé va desembocar en un altre règim totalitari-; la Revolució Francesa (1789-1799) -que va significar la desaparició de l’Antic Règim, en què el poble estava sotmès a un senyor-; o la independència dels Estats Units (1776). Molts d’aquests fets, i malgrat que va vessar-se sang, han servit per a fer avançar la humanitat en el terreny de les llibertats.

Vist amb perspectiva, doncs, pot passar que demà, demà passat o la setmana vinent es doni un fet social important i inesperat, en qualsevol terreny: el polític, el social, l’econòmic... I avui potser som ‘cecs’ envers aquests canvis que estan per vindre.

La pregunta és òbvia. Tenint present com bull el món en tots els camps, incloent-hi Catalunya, pot ser que estiguem davant de grans canvis socials fins fa poc inimaginables?

(Deixeu-me fer un post scriptum relativitzador. He dit que som ‘cecs’ respecte dels grans canvis socials. Però sembla que alguns tenen la capacitat d’avançar, o com a mínim d’encertar -ni que sigui de casualitat-, què passarà. Hi ha un film del 1967 titulat Endevina qui ve a sopar (en anglès original, Guess who’s coming to dinner), interpretada per n’Spencer Tracy, en Sidney Poitier, na Katharine Hepburn i na Katharine Houghton. La pel·lícula versa sobre una noia blanca de San Francisco, filla d’un matrimoni benestant, que, després d’una estada a Hawaii, es presenta a casa amb el seu xicot de raça negra, educat, amb carrera i bona feina. Tot i que els pares d’ella són molt liberals, se’ls fa difícil acceptar-ho. En una escena, un dels personatges arriba a dir que el fill del matrimoni pot arribar a ser president dels Estats Units. Caram amb el guionista: en Barack Obama és fill d’una dona blanca i un home negre i va néixer a Honolulu, Hawaii, l’any 1961. Segurament és casualitat, però Déu-n’hi-do la similitud entre el film esmentat i la biografia del president nord-americà.)

dimarts, 13 de setembre del 2011

La intel·ligència emocional, una via per a encertar-la

Darrerament es parla molt de la intel·ligència emocional. Explicat d’una manera planera, ve a ser una mena de guia, basada en les emocions i la intuïció, útil a l’hora de prendre decisions. És una definició massa genèrica, i segurament els experts diran que els diversos conceptes a l’entorn d’aquest univers no poden tractar-se de manera tan generalista. Però com a primera aproximació al concepte pot servir.

Fixem-nos que, quan hem de prendre una decisió, ho fem amb el cap, és a dir, sospesant els pros i els contres de cada opció possible (“si faig A la part positiva és X, però com a negatiu hi ha Y; si faig B la part positiva és Y, però com a negatiu hi ha X”). Això seria una mostra d’intel·ligència racional. Però hi ha vegades que, amb el cor, ‘sentim’ que hem de fer una cosa. I no podem explicar o justificar aquella tria: simplement notem, de manera intuïtiva, que és la més encertada, que és la que toca. Diversos autors han explorat aquest camp i sostenen que la intel·ligència emocional ens és igual d’útil que la intel·ligència racional a l’hora de prendre decisions. I penso que és bo conjuminar-les totes dues (evidentment no s’ha d’arraconar la raó). La visió cientifista i empírica del coneixement dels darrers 200 anys ha portat a pensar que només es poden prendre decisions encertades seguint el raonament (i si hom l’encertava seguint només la intuïció es creia que era, en certa manera, de casualitat). Però nous corrents consideren que la intuïció també és un bon mètode per a prendre decisions.

Una mostra d’aplicació de la intel·ligència emocional la tenim en l’entrenador del primer equip de futbol del Barça, en Pep Guardiola. Els seus èxits esportius com a entrenador són impressionants: del 2008 al 2011 ha aconseguit dues copes de campions d’Europa (Champions League), tres lligues espanyoles, una copa del rei i altres títols. Un palmarès que pocs tècnics tenen en tan poc temps i, a més, aconseguits de tan jove (en Guardiola va néixer el 1971) i sense rodatge (fins al 2008 només havia entrenat l’equip filial del Barça, a segona divisió). Però allò que el fa gran no és només la ‘quantitat’ de títols que ha guanyat, que també, sinó la ‘qualitat’, és a dir, la manera com els ha aconseguit. Compenetració i bon ambient entre els membres de l’equip; esperit de superació i sacrifici; respecte màxim envers els rivals; etc. Aquesta manera de fer tan laboriosa contrasta amb la del gran el rival blaugrana, el Reial Madrid, feta a base de talonari i dispendi i amb jugadors que semblen més de lluita lliure que de futbol, però totalment infructosa quant als títols (entre el 2008 i el 2011 tan sols han guanyat una copa del rei -i encara la van destrossar el mateix dia-). Aquest fenomen ha fet fins i tot que la manera de treballar d’en Guardiola fos estudiada i explicada a les escoles de negocis de Barcelona, com un mostra de lideratge a l’hora de tirar endavant una empresa.

Com que aquest paradigma ha esclatat en els darrers anys, han sortit llibres diversos que en parlen. Si algú està interessat en el tema, pot acostar-s’hi mitjançant aquestes obres. En ressenyo breument tres d’aparegudes recentment.

1) El treball potser més popular -segurament per la seva poca profunditat, com veurem- és Tu pots. Noves idees per potenciar el teu talent, de Joaquín Lorente (Columna, 2011).

Els continguts, encaminats a potenciar el talent i l’autoconfiança, s’exposen de manera molt simplificada. Tan simplificada que sembla un llibre d’autoajuda, potser perquè l’autor vol arribar a tothom, inclosos els qui, per una raó o altra, no aprofundeixen en els conceptes. Per això, es pot dir que el treball perd força però es guanya en extensió: s’arriba a molta gent.

El títol, també simplificat (Tu pots), resumeix molt bé l’esperit del treball. Aquest ús absolut del verb poder sona estrany en català (popularment el que es diu és tu pots fer-ho); però estilísticament s’ha optat per eliminar tot allò que podria anar després de poder per tal de concentrar la força semàntica en aquest verb. Així s’evoca de manera directa, nua, clara la capacitat que té hom de fer una cosa. En certa manera, és com l’eslògan de la campanya a les eleccions presidencials dels Estats Units del 2008 d’en Barack Obama (Yes, we can ‘sí, podem’); o com quan la Diputació General d’Aragó va empescar-se una campanya institucional (als anys 90 del segle XX) que tenia com a lema Aragón puede (una manera d’intentar fer creure als aragonesos que podien tirar endavant, i que s’oblidessin de prejudicis negatius i de la manca de confiança).

En Joaquín Lorente ja havia publicat abans Pensa, és gratis. 84 idees pràctiques per potenciar el talent (Edicions 62, 2010). Aquest altre llibre està fet amb el mateix estil, és a dir, abocat a la practicitat. Aquest enfocament practicista de totes dues obres és, potser, la nota negativa. Basta comparar el to de Pensa, és gratis amb el to que ofereix el filòsof Josep Maria Terricabras, de la Universitat de Girona, a l’opuscle Atreveix-te a pensar (La Campana, 1998), molt més profund. Els dos títols ho diuen tot: el d’en Lorente va de cara avall (gratuïtat = senzillesa) i el d’en Terricabras de cara amunt (atrevir-se = repte).

2) El segon llibre és una obra excel·lent: El viatge al poder de la ment. Els enigmes més fascinants del nostre cervell i del món de les emocions, d’Eduard Punset (Destino, 2010).

En aquesta obra, en Punset combina magistralment el rigor i la capacitat de divulgació. Tothom li reconeix aquesta capacitat, que posa en pràctica en articles a la premsa, en llibres, a la televisió i a la xarxa. L’obra completa una trilogia formada per dos treballs més, El viatge a la felicitat. Les noves claus científiques (Columna, 2006) i El viatge a l’amor. Les noves claus científiques (Destino, 2007).

A l’apartat De vegades decidim millor amb poca informació (pàgines 92-95) desenvolupa una idea suggeridora: en Punset afirma -avalat per experiments científics- que quan prenem decisions basant-nos en la intuïció ens equivoquem la mateixa quantitat de vegades que quan prenem decisions basant-nos exclusivament amb la raó. La conclusió és, doncs, que si creus fermament que una cosa és ‘així’, o que cal fer ‘això’, i no pots argumentar-ho racionalment, ha passat que el teu intel·lecte ha arribat a aquesta conclusió a partir de tot el teu bagatge (és a dir, tots els coneixements acumulats al llarg de la vida, incloent-hi les experiències viscudes). No és una sortida estranya, sinó que és una solució que ofereix el nostre cervell a partir de tot el que tenim a dins sense haver-hi pensat massa.

3) La tercera aportació és el llibret Des-educa’t. Una proposta per viure i conviure millor, de n’Eva Bach i en Pere Darder (Edicions 62, 2011).

Aquests dos autors són experts en intel·ligència emocional, i els podem veure o sentir de tant en tant a la televisió o a la ràdio. Ja havien fet un altre llibre semblant, Sedueix-te per seduir. Viure i educar les emocions (Edicions 62, 2002; en teniu un minicomentari al blog d’Àngels).

És un llibre curull d’idees i conceptes, que cal llegir amb molta calma, assaborint cada frase. Si convé, reculant cada dos o tres paràgrafs. I és que, perquè se’t quedin totes les idees que exposen, cal llegir-lo a fons i impregnar-te de cada idea. A més, està ben redactat i les frases lliguen perfectament les unes amb les altres.

(La qüestió de la redacció, però, grinyola de tant en tant. A vegades no donen la forma adequada a alguns complements verbals. Així, hi llegim (pàgina 11): “Les coses no s’aprenen ni les sabem fer pel sol fet de pensar-les, de reflexionar sobre elles, de llegir-les o de sentir-les dir”. Si la paraula coses s’expressa tot seguit -com a complement de diversos verbs- mitjançant pronoms febles per tal de no repetir el mot (pensar-les, llegir-les, sentir-les dir), tal procediment ha de fer-se en tots els verbs; per tant, cal dir reflexionar-hi. És un error de cohesió.)

El llibre té un marcat to progressista, que, des del meu punt de vista, el desmereix un xic. Aquesta ideologia progressita, tan arrelada en el món dels pedagogs, impregna tota l’obra i fa que, en algun punt, els surti una afirmació que -a parer meu- no és encertada, o en tot cas és massa generalista i per això ineficaç. Així, per exemple, a la pàgina 17 hi llegim: “A les escoles [...] moltes vegades s’obliga a aquells nens que no poden seguir els currículums establerts a sobreviure a base de mecanismes de defensa. La por a ser exclòs o simplement a no ser, així com la sensació reiterada de no ser suficientment vàlid o digne, impedeixen [...] implicar-se a fons en el propi procés de creixement [...]”. D’aquesta afirmació es desprèn que la culpa del fracàs escolar és del sistema (exclusivament), i no té en compte que pot haver-hi múltiples factors o condicionants socials que poden abocar-hi. Així, per exemple, a un xiquet amb una família desestructurada, en què la desestabilització emocional és gran, li costarà seguir classes. Això no és culpa d’un disseny curricular determinat, ni del mestre que ha de fer la classe per a 25 alumnes (tots ells diferents, amb realitats socials i familiars distintes). Igualment, no es té en compte que els immigrants que van a un altre país han de fer un gran esforç per a adaptar-s’hi, i això causa estrès. Un altre cop, el fracàs escolar d’un jove immigrant potser es deu al fet que se l’ha desarrelat del seu entorn anterior, i no a uns continguts o una manera concreta d’ensenyar-los. I encara hi ha adolescents -que sovint comparteixen les situaciones acabades de descriure- que simplement no volen seguir les explicacions del professor, les faci com les faci, per raons diverses (a un noi de 15 anys la classe l’avorreix i li és més distret jugar amb el mòbil o passar el temps al carrer; el problema simplement és que ningú no li ha explicat que al cap de pocs anys haurà d’espavilar-se en el món laboral i que totes les comoditats que vulgui les haurà de pagar amb diners guanyats treballant). En fi, crec que una afirmació com aquesta, referida concretament al món educatiu, és massa incompleta i potser esbiaixada i tot. (Sempre he pensat que els pedagogs que teoritzen haurien de fer classe com un mestre més, al llarg de diversos cursos. Em temo que els seus constructes teòrics caurien com castells de cartes.)

Aquesta ideologia progressista els porta a utilitzar el terme deseducar, semblant estructuralment a desconstruir (‘desmuntar un règim polític, un statu quo, etc.’). Crec que és excessiu dir-ho d’aquesta forma: tampoc es tracta de desmuntar tota la cultura que hem heretat! Es tracta més aviat d’anar-la reformant. Potser per això seria més encertat el terme reeducar o reenfocar. Ara: és innegable que el mot deseducar, per la seva força, ajuda a fer veure que caldran moltes hores per a convertir el paradigma actual (en la presa de decisions només val el raonament) en un nou paradigma (en la presa de decisions cal seguir alhora el raonament i la intuïció/emoció).

dilluns, 12 de setembre del 2011

Sobre les sentències contra la immersió lingüística

Una exalumna i amiga, la Marta Anguera (gràcies, Ta) em diu que troba a faltar al blog alguna opinió sobre les sentències judicials contra la immersió lingüística a les escoles catalanes. Es refereix a la del Tribunal Suprem que obliga a introduir el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya (a partir de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia III), i la interlocutòria que, el 2-9-2011, ha emès el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obligant la Generalitat a complir-la abans del 2-11-2011. Aquesta sentència ve d’un plet plantejat per 3 famílies (ho llegiu bé: de 7.500.000 persones, unes 6).

La Marta ho diu perquè em va tindre de professor a l’assignatura ‘Planificació Lingüística’ de la Universitat Rovira i Virgili. En aquesta assignatura plantejo i exposo tota mena de dades tècniques, dades acadèmiques, arguments socials, arguments pedagògics, arguments jurídics, posicionaments ideològics (tant d’una banda com l’altra), etc., i fins i tot reporto exemples d’altres zones (l’escola Bressola de la Catalunya Nord o problemes similars que tenen a les escoles dels Estats Units d’Amèrica amb els immigrants hispans). Per tant, se suposa que puc aportar molta informació sobre el tema, o així ho ha entès ella.

Doncs em sap greu, però no puc aportar gaire més del que s’ha dit. I per això no en feia cap apunt.

Per què no puc aportar-hi gaire? Doncs perquè tot plegat no és un debat acadèmic, sinó una batalla ideològica. Ja sabem quina ideologia és predominant avui a Espanya: molts (també és cert que no tothom) voldria veure Catalunya reduïda a un territori castellà més; com ho ha acabat sent l’Aragó, Galícia i fins i tot l’antic regne de Lleó. I no cal fer cap apunt per a explicar aquesta obvietat. Dir això és descobrir la sopa d’all. Per tant, no cal fer perdre temps a la gent que em llegeix...

De fet, si he de dir alguna cosa, és que en un estat democràtic de debò i respectuós envers la seva ciutadania (tota la seva ciutadania), el català no tan sols seria ensenyat obligatòriament als territoris de l’estat en qüestió on és llengua pròpia (actualment s’ensenya a Catalunya, les Illes, el País Valencià i, com a matèria optativa, a la Franja), sinó que seria ensenyat a tot l’estat, bé com a matèria obligatòria, bé com a optativa entre les altres llengües de l’estat (basc, castellà, gallec, aragonès, asturlleonès, occità, portuguès i amazig). No estic dient que sigui una matèria ‘afegida puntualment’ al currículum d’alguns centres (com ho és a la Universitat de Saragossa o la de Salamanca); sinó que sigui una matèria tan troncal com ho són les matemàtiques. I qui no ho vegi així és un mal ciutadà de l’estat -per tant és un mal espanyol- i una persona insensible envers l’altre -per tant és una persona tancada-.

Que el tema és ideològic i no pas acadèmic ho demostren altres dades. Els qui pensen que tenen dret a qüestionar tot un Parlament (votat per milions de persones -que haurem de definir democràcia, potser?-) no es plantegen eliminar la immersió lingüística, en realitat. Al contrari. Perquè resulta que arreu d’Andalusia, Castella, Lleó, Extremadura, Madrid, La Rioja, Cantàbria, les Canàries, Múrcia, Aragó, etc., l’escola practica la immersió lingüística. En castellà. I no veig Convivencia Cívica Catalana denunciant-ho. I no em val que a Castella el castellà és la llengua del país, perquè aleshores el català també és la llengua de Catalunya i hauria de tractar-se igual que es tracta el castellà a Castella. I tampoc em val que a Catalunya hi viuen molts castellanoparlants: a l’Espanya castellanoparlant també hi viuen molts catalanoparlants. Ma germana viu a Navarra i ha d’escollir per al seu fill quines llengües vol que estudiï (a triar entre basc i francès; el castellà és obligatori). No veig que Convivencia Cívica Catalana denunciï la discriminació que pateix mon nebot per no poder ser escolaritzat en la seva llengua materna (son pare també és catalanoparlant). El que dic no és cap estirabot: la Constitució espanyola estableix explícitament (article 14) que “Los españoles son iguales ante la Ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”. Aquest “cualquier otra condición o circunstancia personal o social” vol dir “cualquier otra condición o circunstancia personal o social”, com és obvi. Per tant, també la llengua. En conseqüència, segons la Constitució espanyola si un ciutadà de Valladolid té dret a escolaritzar son fill en una escola catalana en la seva llengua materna, un ciutadà de Barcelona també ha de poder fer-ho a Castella; i si el barceloní no pot fer-ho, aleshores el vallisoletà tampoc, atès que constitucionalment ningú no pot patir discriminació. Si no és així, aleshores el sistema educatiu espanyol és inconstitucional, o bé l’estat constitucional és una estafa. (Deixo estar l’article 3.3, que diu que “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. No cal dir res més.)

Quant als arguments pedagògics, ningú qüestiona el model d’immersió lingüística. Només diré que molts pedagogs defensen que els infants s’escolaritzin en la seva llengua materna. Aquest argument s’ha brandat sobretot per a defensar l’escolarització en català a la Franja. Els qui defensen la introducció del castellà a l’escola catalana no han utilitzat mai aquest argument (recorren més aviat al “dret a...”), i en qualsevol cas també s’oposen a utilitzar-lo quan es tracta de defensar l’escola en català a la Franja. Sigui com vulgui, els resultats acadèmics són els que són: tothom surt de l’escola sabent català i castellà, que és el que marca la llei, i sabent el que toca saber de ciències, matemàtiques, dibuix, etc. Sense immersió, en algunes barriades de Catalunya els infants no sabrien català i això, a banda que implica que el sistema educatiu se salta la llei, seria nefast per a aquests xiquets: sense saber català no podrien accedir a determinades feines. (Sí, Sr. Rivera de Ciutadans, no s’enganyi: si vostè no hagués après català no hauria entrat a treballar a la Caixa. Li hauria agradat que son pare l’hagués privat de conèixer mínimament el català? Doncs és el que està defensant: que altres xiquets d’origen castellanoparlant no puguin optar a feines com la que té vostè.)

Un comentari de tipus polític intern, que no pot faltar. M’ha sobtat la fermesa amb què ha parlat el Govern català (de moment només ha parlat, no ha actuat: veurem què passa el 2-11-2011). El president, n’Artur Mas, i el portaveu del Govern, en Francesc Homs, han dit per activa i per passiva que no cediran. Quan l’advocat de les 3 famílies va dir que, en cas que la Generalitat no acatés la sentència, duria per la via penal (!) la consellera d’educació, n’Irene Rigau, ella va dir que si havia de retirar-se de la política ho feia i punt. (Quants polítics no han tingut la dignitat que ha mostrat aquesta senyora? Malgrat que molts la consideraven una consellera feble, la veritat és que ha sorprès molta gent dient això.) A més, tant en José Montilla com na Carme Chacón, del PSC, s’han posicionat en contra de la sentència. (Altres partits, com SI, ERC o ICV-EUiA, sempre s’hi han posicionat de manera clara.) Fins i tot en Josep Maria Álvarez, de la UGT, ha sortit en defensa del model educatiu català. També el Sindicat d’Estudiants. Des de la línia política i sindical, doncs, s’evidencia el consens social que hi ha a favor d’un sistema educatiu. Un consens que 3 famílies es neguen a acceptar (cosa que diu molt del sentit democràtic d’aquesta gent).

He dit que no tenia res a dir-hi, i encara m’han eixit quatre idees. Però és que realment el que jo pugui dir no és res en comparació amb el que han dit moltes altres plomes, molt més afinades, incisives i documentades que la meva. Com a mostra, podeu llegir aquest escrit d’en Jordi Graupera, aquest altre del blog Reflexions en català, la comparació amb el cas valencià feta per en Vicent Partal (en què explica que s’ha denegat l’escolarització en català a gairebé 126.000 alumnes valencians, i Convivencia Cívica Catalana, que apel·la a la llibertat d’escollir idioma d’escolarització, no ha dit ni ase ni bèstia, en un acte de clara hipocresia) i aquest repàs històric i jurídic fet per n’Albert Castany. Són idees molt afinades, us les recomano.

També puc aconsellar-vos una altra lectura de dimensió historicopolítica. Algú pot dir: per què 3 famílies fan tant d’enrenou? Jo no sabia trobar-hi resposta (i per això no escrivia res al blog), però crec que en Pep Riera l’encerta en aquest article publicat en El Punt Avui, titulat “L’animal ferit contra Catalunya”. En Riera vincula l’agressivitat d’aquesta gent contra la llengua amb el fet que veuen la batalla perduda (vaja: com quan els jugadors del Reial Madrid seguen els del Barça quan veuen que no els poden guanyar).

També podeu llegir-vos algun llibre. Potser el més interessant és el del catedràtic Juan Carlos Moreno Cabrera, de la Universitat Autònoma de Madrid, titulat El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008). Una visió reconfortant. També podeu llegir-vos el llibre de n’Eduard Voltas La guerra de la llengua (Empúries, 1996). Explica el problema que va haver-hi a Salou, similar a aquest, cap a l’any 1994, quan unes poques famílies volien fer el mateix. En aquella època jo estudiava a la universitat i unes companyes de classe van fer un treball sobre el tema. Per tal de fer-lo, lògicament, van documentar-se. I una mestra va explicar que una nena li va dir plorant: “Es que mi mamá me dice que te diga que no te entiendo”. Això és tot el que saben fer aquestes persones a sons fills i a les seves famílies (no, de fet més: a Sitges, un pare de família activista en contra de la immersió lingüística impedia a sons fills jugar amb altres xiquets perquè parlaven en català; la seva dona no ho va aguantar i se’n va separar). Una persona capaç de sacrificar el benestar dels seus familiars per tal d’imposar una ideologia no està legitimada per a condicionar qualsevol sistema educatiu (ni el català ni cap altre), més quan està consensuat per pràcticament tothom.

dissabte, 10 de setembre del 2011

L’espoli fiscal del... 1906

L’any 2007, TV3 va emetre un programa titulat La Masia de 1907. Durant un temps, dues famílies van conviure en una masia amb les condicions de vida de fa 100 anys. És un exercici interessant, perquè permet veure quantes coses han canviat: ara tenim llum elèctrica; rentadores; televisió; microones; neveres; telèfons mòbils; carn tallada, netejada i envasada a la botiga -de manera que no cal matar cap animal a casa, ni esbudellar-lo, ni res per l’estil-; vehicles que ens permeten ser a l’altra punta del país en poques hores; i fins i tot avions que ens permeten ser a l’altra punta del món també en poques hores. Els avanços en qualitat de vida, doncs, han sigut notabilíssims. Ara bé: per desgràcia per als catalans, hi ha coses que no han canviat gens des de llavors. És el cas de l’espoli fiscal.

Molts polítics i economistes saben que els catalans donen més diners a l’Estat espanyol del que aquest els retorna en inversions. L’Estat espanyol reparteix els recursos com li sembla, i hi ha territoris que en surten beneficiats (no s’hi recapten tants impostos però s’hi inverteix més). Això fa que els Països Catalans rebin molta menys inversió de la que caldria. I, és clar, l’economia d’aquests territoris se’n ressent, perquè no hi ha les infraestructures adequades per al bon desenvolupament econòmic. També se’n ressent el benestar de la gent que hi viu perquè no té bons serveis: ha de patir carreteres saturades o estretes i tortuoses; ha de suportar trens que no van; ha d’anar a ambulatoris o hospitals saturats; etc. Per posar dos exemples, a Jaén els infants que van a l’escola tenen els llibres gratuïts, mentre que a Catalunya cal pagar-los. O, en qüestió de beques escolars i universitàries, els infants i jóvens catalans en tenen menys de les que els tocaria pel simple fet de ser catalans, mentre que altres estudiants d’arreu d’Espanya en tenen més tot i ser una població menor. I això que Catalunya és el territori amb més càrrega fiscal de tot l’Estat espanyol. (La informació sobre l’esforç fiscal català, les beques universitàries i altres desequilibris fiscals la podeu llegir en aquest article (pàgina 18 i pàgina 19) d’en Jordi Barbeta publicat a La Vanguardia el 13-2-2011. També podeu llegir el llibre L’Espoli fiscal del País Valencià, d’en Celestí Gimeno, publicat per Llibres de l’Índex el 2007.) En resum, si no hi hagués espoli fiscal, les infraestructures i els serveis bàsics dels Països Catalans tindrien uns nivells òptims, perquè s’hi genera prou riquesa per a la seva construcció i el seu manteniment.

A Catalunya, l’espoli fiscal és reconegut per tothom des de finals del segle XX. Però ja es donava abans. Com a mínim, des de principis del segle XX. Un testimoni de l’època ho explica. És mossèn Antoni M. Alcover, un capellà de Mallorca que, a final del segle XIX i principi del segle XX, va dedicar-se en cos i ànima a la llengua catalana. Va ser l’artífex del Diccionari català-valencià-balear i va promoure l’estudi de la llengua. El canonge mallorquí organitzava les eixides filològiques, és a dir, excursions arreu dels Països Catalans per tal de recollir paraules i expressions. Les experiències viscudes les va retratar en diversos dietaris, un dels quals és el Dietari de l’excursió filològica, 1906 (publicat el 1983 i el 2006).

Aquest llibre recull una reflexió que mostra que l’espoli fiscal (i el consegüent perjudici per a la població catalana) ja es donava a principi del segle XX. En una de les seves sortides, mossèn Alcover va anar des de l’Alt Urgell fins al Pallars. Va fer la ruta que avui segueix la carretera N-260, de titularitat estatal: Adrall, la Parròquia d’Hortó, Avellanet, Pallerols, Canturri, Guils de Cantó, Soriguera, Vilamur i Sort. Qui hi hagi passat sap que aquesta carretera, tot i estar bé de ferm, és massa sinuosa. Amb una bona inversió, el traçat no seria tan tortuós, de manera que s’escurçaria el trajecte entre la Seu d’Urgell i Sort (avui dia és d’una hora, tot i estar ambdues poblacions a 50 km, una distància que, amb una carretera en bones condicions, es pot fer en tres quarts d
’hora).

Vet aquí què conta mossèn Alcover després de deixar enrere Adrall i enfilar el que ell en diu “camins de cabres” (obvieu l’ortografia, ja que és anterior a les normes fabrianes del 1913; i, quant a la morfologia verbal, recordeu que era mallorquí):

«[...] emprenem la pujada de la Parròquia d’Ortó, vileta de mala mort. Els carrers duen un rost ferest; les cases no están afilerades; son petites, negres y malfetes. No mos hi aturam; seguim per amunt, sempre per damunt per uns camins de cabres, per uns ressingles pelats y erms la major part [...]. Devers les nou y mitja som a Avellanet, un’altra vileta miserable, menuda, de cases petites, negres, plenes de crivells les parets [...]. Aquí topam un capellá demunt una bistieta, que vé de la banda de Sort; mos diu que a Vilamur trobarem un francès que hi estudia’l catalá y que mos espera: Mr. Saroïhandy; no pot esser altre. Seguim bordetjant aquells cims, sempre cap a ponent; ja som a més de 1.200 metres d’altura. Al punt destriam Pallerols, y amb dos bots hi som. Es una mica de vila com Avellanet; les cases no son gayre més condretes y prenidores. Mos n’anam a l’hostal; comanam dinar; movem conversa a l’hostaler y a n-els altres que hi ha a la casa, per sentirlos descapdellar y poder prendre notes de fonètica y conjugació. Aviat veym que parlen, si fa no fa, com a la Seu. Els-e dich qu’es una llástima que no tenguen una carretera en forma, qu’atravessás de la Seu fins a Sort, pero que hi ha que regonèxer que costaria massa y qu’es dubtòs que l’Estat se trobi amb forses per fer tantes de carreteres que caldrien en aquexes regions y a tantes d’altres que tampoch no’n tenen. L’hostaler contesta que amb lo qu’ells, els de Pallerols, han donat y donen a l’Estat per carreteres, hauríen poguda fer la d’assí deu vegades.
—Y ¿tant donau vosaltres? dich jo.
—Si donam! diu l’hostaler —¡donam siscentes pessetes cad’any!
—Efectivament, dich jo, lo qu’es amb siscentes pessetes cad’any se poden fer magnífiques carreteres dins aquexes muntanyes!»

(Podeu llegir tot el document aquí, aquí i aquí.)


Perquè el lector es faci una idea del que eren 600 pessetes en aquell moment, basta que sàpiga que, segons la biografia de l’artista Margarida Xirgu, el 1906 -quan tenia uns 18 anys- cobrava 4 pessetes a la setmana en una fàbrica (16 pessetes al mes, doncs) i, treballant a preu fet, 2 pessetes al dia en una altra (més o menys 48 pessetes al mes). Un treballador de fàbrica, doncs, cobrava a l
’entorn de 750 pessetes l’any o potser un xic més, i, per tant, 600 pessetes gairebé era el sou d’un any. Igualment, el 1907 una plaça de catedràtic de Patologia Mèdica a la Universitat de Valladolid tenia un sou anual de 3.500 pessetes (La Vanguardia, 4-8-1907); és a dir, que cada mes cobrava 291 pessetes (a 12 pagues). Aquestes xifres es poden comparar amb el sou d’un catedràtic de la Universitat de Vic l’any 2009 (es pot consultar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya [punt 1, ‘Salari base’]). El sou anual és de 42.830 euros; al mes, doncs, surten 2.855 euros (a 15 pagues). Per tant, tenim que unes 300 pessetes del 1907 equivalen a 3.500 euros del 2009 (si es prorrateja a 12 pagues el sou anual). Si l’hostaler deia que el poble donava a l’Estat per a carreteres 600 pessetes cada any, vol dir que cada any donava l’equivalent de 7.000 euros (del 2009). Això és el que donava en impostos per a carreteres una població menuda que en aquella època devia tindre vora 50 habitants que vivien del pasturatge i la pagesia (segons la Viquipèdia, Avellanet, un poble proper de mides semblants, el 1857 tenia 58 habitants, el 1960 en tenia 26 i el 1991 en tenia 10). Si un treballador de fàbrica cobrava unes 750 pessetes l’any o una mica més i un pagès del Pirineu havia de pagar 350 pessetes l’any ja es veu la magnitud de la pressió fiscal.

Si el 1906 els habitants del Pirineu haguessin pogut gestionar els seus impostos, la ruta entre la Seu d’Urgell a Sort segurament ja hauria sigut una bona via aleshores; i, amb les reformes que s’haguessin fet al llarg del segle -també amb els diners dels habitants de la zona-, la carretera d’avui seria molt millor. I potser no haurien patit el despoblament que van viure a la segona meitat del segle XX. La conclusió és òbvia: el sistema fiscal espanyol perjudica els catalans (avui i fa 100 anys). Les repercussions són nefastes per a cada moment (la gent no té els serveis que li calen), però també a llarg termini: el despoblament de moltes zones d’interior de Catalunya potser no s’hauria donat (o no s’hauria donat en tan gran mesura) si les comunicacions viàries haguessin sigut millors. És urgent, doncs, capgirar aquesta situació tan injusta. Si volem acabar amb l’empobriment de Catalunya i disposar d’un bon estat del benestar, només tenim una solució: declarar la independència i constituir un Estat. O això, o estar condemnats a viure amb uns serveis públics deficients malgrat que els catalans generem prou diners per a mantindre’ls. Aquesta situació ja fa 100 anys que dura pel cap baix: ha de durar 100 anys més?

dimarts, 6 de setembre del 2011

El llenguatge dels polítics (2 articles)

Com a professor universitari de l’àmbit de la lingüística i, alhora, com a persona interessada en afers polítics, era inevitable que un dia o altre fes algun escrit sobre el llenguatge dels polítics. I com que jo no m’hi poso per poc, doncs en vaig fer dos. Els qui em coneixen ja saben que sóc així.

El meu col·lega Miquel Àngel Pradilla, incansable en l’organització d’esdeveniments acadèmics, em va convidar a participar a les II Jornades in memoriam Josep Panisello, celebrades a Jesús (Baix Ebre) els dies 5 i 6 de març del 2010. Volia que fes alguna exposició sobre l’ús de les paraules; i, com que tenia recollides algunes curiositats de l’àmbit polític, vaig fer una xarrada sobre el tema. La idea era fer veure com el poder emmascarava les realitats mal vistes amb denominacions aparentment innocents. De casos n’hi ha, per desgràcia, un munt. Qui no recorda els “hilillos” del fuel del Prestige ja enfonsat, anomenats així per en Mariano Rajoy per tal de minimitzar una catàstrofe ecològica? O com s’explica que, d’una mateixa instal·lació, uns en diuen “cementiri nuclear” i d’altres en diuen “magatzem temporal centralitzat” (sense dir de què: pot ser de tomacons)? Fins i tot vam haver de veure com un conseller de medi ambient la Generalitat de Catalunya, pertanyent a un partit ecosocialista contrari al transvasament de l’Ebre, justificava el transvasament del Segre dient que tal transvasament no era un transvasament i que no hi havia paraula per a designar-ho. Tots aquests casos, i d’altres, van ser reportats a l’esmentada xarrada, juntament amb algunes referències a la novel·la apocalíptica 1984, d’en George Orwell.

A final del 2010 vaig tindre ocasió de publicar aquella xarrada en forma d’article acadèmic. El vaig titular “Política i manipulació del llenguatge” i va aparèixer a la revista Comunicació. Revista de Recerca i d’Anàlisi, número 27, editada per la Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans). Una revista especialitzada que versa sobre comunicació em va semblar el lloc idoni per a publicar-hi un escrit com aquest.

Us convido a llegir-lo. No cal dir que, si teniu més exemples com aquests, us animo a afegir-los a l’apartat de coments. Segur que xalarem una estona.

Un altre camp que em va interessar és com es podien traduir paraules i expressions populars del català a l’espanyol i viceversa. És un àmbit de poca importància; però quan un polític, un esportista, etc., deixa anar un col·loquialisme, la feinada que tenen els mitjans de comunicació per a traduir-ho! L’anècdota que va esperonar-me a fer un article va ser un comentari sentit en una tertúlia radiofònica quan estudiava a la universitat. Un tertulià explicava que en Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat, va dir que anaven amb
“una sabata i una espardenya”; i que algun mitjà espanyol ho havia traduït per “un zapato y una alpargata”, obviant que es tracta d’una frase feta i que, per tant, no hi ha ningú que vagi calçat amb una sabata en un peu i una espardenya a l’altre peu.

Quan vaig tindre uns quants exemples recollits en vaig fer un article. Es titula “Popularismos en boca de políticos y deportistas: apuntes sobre su traducción en catalán y español”, i va sortir a la revista Debate Terminológico, 5 (any 2009), editada per la xarxa iberoamericana de terminologia Riterm. Hi vaig posar quatre paraules i quatre expressions, entre les quals la famosa “peix al cove” d’en Jordi Pujol, el verb “chorrear” del Reial Madrid (els més futbolers se’n recordaran: va ser una paraula molt de moda en l’àmbit culer durant uns anys) o quan en Joan Tardà, diputat al Congrés de Diputats per ERC, va dir en castellà “Lo más caliente está en... l’aigüera”. (Com que no vaig poder documentar allò de la sabata i l’espardenya -quan es va dir, on es va publicar, etc.-, no vaig poder reportar-ho.)

Podeu llegir l’article. Veureu que, al principi, té un to marcadament acadèmic; però una volta entrats en matèria llisca més.

Cal dir que, des que es va publicar, encara he recollit més casos com aqueixos. Si Déu vol, algun dia ho publicaré en format de llibre.

Per a acabar us recomano un llibre sobre el tema d’en Marçal Sintes, acabat de sortir: Periodistes contra polítics (Columna, 2011). Aquest treball va rebre el premi Ramon Trias Fargas d’Assaig Polític 2010. El seu autor és periodista i analista polític i col·labora amb la Facultat de Comunicació Blanquerna. La primera part és una mica feixuga, ja que repassa les reflexions que s’han fet sobre el paper del periodisme com a peça important d’un sistema polític democràtic. Però la segona part analitza com els polítics catalans van intentar imposar un concepte a partir de les paraules emprades per a referir-s’hi, i fins a quin punt reïxen (llegint el llibre ja es veu que no sempre se’n surten).

En fi, que us aprofitin les lectures!

diumenge, 4 de setembre del 2011

Què coi!? Sí, home, sí, digueu-ne ‘tarja’!

Tothom que assisteix a un curs de llengua catalana, o que és assessorat per un tècnic lingüístic, o que consulta un manual d’estil, rep la instrucció que, en català, no es pot dir tarja de crèdit (o de dèbit), sinó que cal dir targeta de crèdit. La correcció també s’aplica a les targes de vídeo o so dels ordinadors i a les cartolines de color groc o vermell amb què els àrbitres sancionen els jugadors de futbol amb actituds violentes. Tal instrucció es troba arreu: a més dels llibres d’aprenentatge del català, la trobareu a l’És a dir (un portal de TV3 i Catalunya Ràdio sobre dubtes lingüístics, adreçat en principi als professionals d’aquests mitjans de comunicació, però obert a tothom); a les píndoles de l’emissora de ràdio RAC1 titulades “El català correcte”; i fins i tot a la xarxa, com es veu a l’apunt “N’hi ha que en diuen tarja” del blog d’en Miquel Colomer. Vaja: que dir tarja de crèdit o tarja de so és poc menys que un pecat...

Doncs ja va sent hora de despenalitzar aquests usos de la paraula tarja.

D’arguments en tinc un grapat. Fixem-nos, d’entrada, que la instrucció esmentada, repetida a tort i a dret, no ha aconseguit que la gent deixi de dir tarja. Davant això, els tècnics lingüístics i els professors de català, més que entossudir-se a continuar flagel·lant els parlants, potser s’haurien de plantejar com és que no reïxen a desterrar aquest ús de tarja. I segurament no és per incapacitat pròpia (altres paraules poc aconsellables sí que s’han aconseguit arraconar, en favor de solucions més adequades); per tant, deu haver-hi alguna raó més de fons, de tipus sociològic.

Diguem d’entrada que, per a anar bé, hauríem de dir-ne carta de crèdit (o dèbit). És així com en diuen totes les llengües europees excepte l
’espanyola. Només cal saber una mica d’anglès, francès o italià per a veure-ho. En francès es diu carte de paiement (o carte de crédit, o carte de débit). En italià es diu carta di pagamento (o carta di debito, o carta di credito; també en diuen tessera). I com que -teòricament- a Catalunya tothom de 40 anys o menys sap anglès, se suposa que tothom de 40 anys o menys sap que en aquesta llengua s’anomena card. És més: si hom ronda una mica per les autopistes de França i Itàlia, acaba dient carta de crèdit només pel fet de llegir els cartells dels peatges on hi diu carte i carta (cosa que demostra que als catalans ens aniria bé saber dues o tres llengües romàniques a més del català, i no com ara).

Aquesta opció (dir-ne carta) està argumentada detalladament al blog d’en Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears. Ara bé: tot i que seria l’opció més ecològica per a la llengua catalana, avui tenim que la gent en diu targeta o tarja. Un cop es donin les condicions per a estendre el mot carta no tinc res a dir-hi, al contrari (tampoc cal gaire cosa: basta que caixes, bancs, TV3 i alguns diaris passin a usar aquest terme, i en poques setmanes seria d’ús general). Però ara per ara la gent es mou entre targeta i tarja, i és en aquest context que em sembla que, el millor per a la llengua catalana des del punt de vista ecològic, és deixar via lliure al mot tarja.

Miro d’argumentar-ho. L’ús del mot tarja amb el sentit de ‘cartolina petita rectangular’ (com les de visita) o ‘placa menuda de plàstic per a transaccions, certificacions, etc.’ (com les de dèbit o crèdit o els carnets d’identitat electrònics), i encara d’altres sentits (en electrònica, en esports, etc.), és una innovació dels catalanoparlants. És a dir, una innovació de la llengua catalana feta des de dins. És evident que no és una influència de l’espanyol (l’expressió tarja de crédito pràcticament no es diu, i si es troba és a Sud-amèrica).

Si és una innovació pròpia de la llengua catalana vol dir que és una solució genuïna. I tota solució que crea el català per si sol ens singularitza respecte de l’espanyol i d’altres llengües veïnes. Un exemple d
’això que dic seria el mot cap per a indicar una destinació: Vaig cap allà. Aquesta solució ens separa de l’espanyol, on es diu hacia: Voy hacia allá. És un ús especialitzat del mot cap ‘testa, part superior del cos humà’. Abans de fer aquesta innovació es deia vers, igual que en francès. (Per cert: us imagineu algú criticant l’ús del mot cap de destinació perquè en català original és vers?)

Singularitzar-nos per mitjà de paraules o expressions pròpies és una manera d’evitar que, a la llarga, el català acabi esdevenint un dialecte de l’espanyol (el catanyol), tal com li ha passat al gallec. Per tant, des d’una perspectiva de planificació lingüística hauríem de donar la benvinguda a qualsevol innovació feta des de dins. És més: francament, anem justos d’innovacions pròpies (se’n fan, però també copiem totes les que fa l’espanyol o, en el cas del Rosselló, les que fa el francès). Tan bé està la llengua catalana perquè ens permetem de renunciar a una innovació feta des de dins?

I per què s’ha produït aquesta innovació? Per què els catalanoparlants es van posar a dir tarja espontàniament -en contra, fins i tot, de la pressió en sentit contrari dels tècnics lingüístics-? Tot i que és difícil trobar una resposta a aquesta mena de fenòmens, podria estar relacionat amb la reacció diferenciadora espontània que explica el sociolingüista Francesc Xavier Vila. Aquest autor, professor de la Universitat de Barcelona, va presentar fa anys la ponència “La dinàmica del contacte lingüístic en relació amb la llengua catalana”, publicada dins el llibre Ecosistema comunicatiu. Llengua i variació (editat per Miquel Àngel Pradilla i publicat el 1998 per Alambor -una editorial de Benicarló-, pàg. 133-160). En aquesta ponència explica que els parlants d’una llengua coneixedors d’una altra, quan hi ha un contacte entre les dues llengües, poden activar mesures diferenciadores de manera espontània. Per això els mots dar i vas, catalaníssims, han reculat enfront de donar i got. I tot perquè en espanyol existeix dar i vaso (en espanyol el verb donar existeix, però té un sentit especialitzat: s
’aplica a donar sang, donar béns per mitjà d’un testament, etc.). Podria ser, doncs, que el mot tarja s’hagués estès com a reacció espontània: seria vist com una solució més pròpia que targeta, mot idèntic formalment -salvant la fonètica- a l’espanyol tarjeta.

Hi ha altres factors del camp morfològic. El mot targeta té un sufix diminutiu -et; i hom pot ‘recrear’ -per dir-ho d’alguna manera- l’original. Així es recrea tarja. En el llenguatge popular tenim alguna altra mostra d’aquest procés. El grup de pop-rock Gossos té una cançó titulada “Pilar”, la lletra de la qual diu així: “Que guapa estàs amb la teva samarra dels Rolling Stones...”. És evident que una noia fan dels Rolling Stones no du una autèntica samarra, és a dir, un gec tipus armilla fet de llana (la pellissa) o de vellut, propi dels segles XVIII o XIX. En realitat, els rockers del Bages es refereixen a una samarreta (la T-shirt dels anglesos), estival i festiva; però n’han llevat el sufix diminitiu -et i ho han convertit en samarra. Un truc estilístic per a marcar que es tracta de llenguatge col·loquial.

Els remugaires encara em retrauran que els diccionaris (els sants, sagrats i reconsagrats diccionaris) no recullen aquest sentit per al mot tarja. I que, au: a fer bondat. Que cal seguir els diccionaris com a doctrina sagrada que són. Si els diccionaris no recullen tal sentit, no es pot dir i punt. Fer una altra cosa és heretgia.

Als qui argumentin això se’ls pot contraargumentar que els diccionaris deixen la porta oberta a usar tarja en tots els usos en què teòricament només es pot dir targeta. D’entrada, el Gran diccionari 62 de la llengua catalana, d’Edicions 62, té una accepció de tarja que remet a targeta (amb l’etiqueta ‘impropi’, val a dir). Però és que el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans també permet aquesta interpretació. Segons el diccionari normatiu, una tarja és una “Placa rectangular o ovalada on hi ha escrit un nom, una indicació”. Diria que una tarja de crèdit o dèbit és una “placa rectangular amb una indicació” (la indicació és el número de tarja, la data de caducitat, el tipus, l’entitat emissora, la persona titular...). I, de fet, segons aquest mateix diccionari una placa és una “Làmina rígida de metall, de vori, de fusta, de plàstic, etc., generalment destinada a ésser aplicada sobre una superfície plana”. Tot i que la tarja de crèdit no va enganxada enlloc, hi diu “generalment”; per tant, també pot tindre altres usos que no sigui anar enganxada. El Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana, du una informació similar. En fi: sí, segons els diccionaris tarja pot aplicar-se als sentits que té targeta. I si no, mireu la definició de targeta, en totes les seves accepcions: realment és tan diferent de la definició de tarja?

Els vigilants de la puresa encara em diran que, als diccionaris, hi ha d’haver una remissió clara entre targeta i tarja; i que, si no és així, la meva intrepretació és fora de lloc. Recórrer a aquesta limitació, però, fa més mal que bé: perquè llavors deixa fora del llenguatge general i culte qualsevol cosa que no figuri expressament i degudament al diccionari. I, si anem en aquesta direcció, el català deixarà de ser una llengua de cultura (és a dir, usada en les comunicacions formals, en els mitjans de comunicació, etc.) i passarà a ser una llengua d’elucubració (és a dir, només útil per a parlar sobre si mateixa). Per exemple, ni al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni al de l’Enciclopèdia Catalana hi ha el verb tutoritzar, a pesar que és usat constantment pels docents, incloent-hi els de llengua catalana. I què hem de fer? Deixar de tutoritzar? O continuar tutoritzant però sense referir-nos mai a tal acció?

Els qui advoquen perquè un mot, perquè sigui usat, ha de figurar als diccionaris explícitament i expressament amb totes les seves lletres i tots els seus significats, sense deixar marge a la reinterpretació i als nous usos, en realitat laminen la capacitat expressiva d’una llengua. Són molts els que es consideren ‘patriotes’ i que, per això, com que la llengua catalana necessita protecció, cal seguir escrupolosament el que diu l’autoritat lingüística (l’Institut d’Estudis Catalans, el Termcat, etc.). Hi ha fins i tot qui considera que el terme espoli fiscal no s’ha de dir perquè els diccionaris catalans antics només recollien espoliació per a aquest sentit, mentre que espoli es reservava als béns que deixava un prelat en morir (i això que avui dia els diccionaris recullen espoli com a sinònim d’espoliació!). Aquesta actitud és en realitat miop: es talla les ales a la pròpia llengua i per tant cada dia és menys expressiva. L’any 2004, quan vaig publicar el llibre La formació de mots (Eumo), a la introducció vaig escriure-hi que “si no sortíssim de les quatre parets del diccionari la llengua quedaria estancada en una irrealitat” (pàg. 24). Em sembla que aquesta frase manté tota la seva vigència.

La Inquisició Lingüística encara podria treure com a argument la precisió semàntica. És a dir, que cada mot ha de tindre el seu significat. En aquest sentit, com que tarja ja vol dir ‘escut militar medieval de forma rectangular’ (que és el seu sentit original) i ‘obertura rectangular practicada a la part superior d’una paret o d’un envà, sobre una porta, generalment de tancament fix o de fulla abatible’, doncs no ha de referir-se a res més. Bé: deixant de banda que -com hem vist- els diccionaris generals recullen un sentit que permet usar tarja com a sinònim de targeta, em podeu dir quanta gent realment usa tarja en els dos sentits antics?

Un darrer apunt. En espanyol s’usa el mot tarjetón, que fa referència una mena de tarja gran. En català es va estendre targetó, un calc clar de la paraula espanyola i que no figura als diccionaris catalans. Doncs bé: si s’hagués deixat tranquil el mot tarja, ara potser no tindríem targetó. Però no: havíem de qüestionar tarja per espuri, i ningú no va preveure que hauria pogut servir per a evitar l’extensió del castellanisme targetó. Realment, els puristes en saben un niu, d’estratègia... (Sobre el tema del mot targetó podeu consultar aquest apunt de l’Institut d’Estadística de Catalunya, que va en la línia del que dic jo.)

Per què sóc tan bel·ligerant amb els repatanis guardians de la puresa? Si la gent diu de manera generalitzada tarja de crèdit i els tècnics lingüístics ens encaparrem a impedir que s’usi aquest terme, sense un argument clar més enllà de les quatre parets del diccionari, estem alimentant aquella creença (falsa però prou estesa) que “el català és difícil” (en comparació a l’espanyol, representa). És clar: si quan la llengua catalana desenvolupa un ús per si sola la frenem, com no ha de ser difícil? Noteu que el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua no recull mots tan estesos com tutorizar, expertizar o el mateix tarjetón... I no veig que cap guardià de les essències s’esquinci les vestidures perquè siguin vocables corrents en aquest idioma. No hauríem de començar a ser igual de normals que els espanyols?

En fi: deixeu en pau la tarja i dediquem-nos a fer créixer el català amb brots propis (i no a empetitir-lo).

Perdoneu, però algú ho havia de dir.