En Miquel Iceta serà el màxim responsable del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). La seva irrupció a la primera secretaria del partit pretén resoldre la greu crisi del socialisme català.
Certament, el socialisme català pateix una greu crisi perquè, a nivell espanyol, no és una oferta política creïble per a la gent d’esquerres; i també perquè el procés sobiranista català obliga la gent a posicionar-se i això ha trencat el partit. Davant això, hom ha optat per una de les persones més intel·ligents de la política catalana per a dirigir el partit. El seu repte és reconduir la situació i remuntar el vol (o almenys intentar-ho). Si hi ha algú que pot (o podria) fer-ho és n’Iceta, ja que té atributs adients per a fer-ho. És capaç de comunicar bé (a diferència dels seus predecessors, en José Montilla i en Pere Navarro), coneix bé l’estructura del partit, és intel·ligent, està preparat, té nas polític (sap bé cap on va la societat catalana), és prou hàbil per a afrontar reptes i segurament té la capacitat suficient i el saber fer per a conciliar sensibilitats diverses dins el socialisme català. Tanmateix, n’Iceta també té ròssecs. En efecte, ha treballat en la direcció del partit des de fa gairebé vint anys. I, especialment, n’ha estat un dels ideòlegs més actius. Per tant, es pot considerar coresponsable de la crisi que ha patit el partit els darrers anys, per haver formulat un discurs polític i unes propostes que cada vegada desconnectaven més de la societat.
Certament, n’Iceta és un dels personatges amb més capacitat política. Però em temo que n’Iceta no serà capaç de redreçar la situació. Les raons d’aquesta incapacitat han de ser diverses (com sol passar en problemes complexos, que no es deuen a una sola causa), i no pas perquè no sigui intel·ligent ni estigui preparat -com he apuntat-. Per tant, a què es deu aquesta incapacitat?
La primera raó és que ha fet tard.
En efecte, el PSC ja s’ha trencat i ja no hi ha remei. El partit ha perdut (els va perdre entre el 2012 i el 2014) molts dels seus quadres i votants. Fa temps ja van tindre’n un avís, amb la desafecció del maragallisme: va marxar-ne n’Ernest Maragall i va crear Nova Esquerra Catalana. La direcció del partit no va escoltar aquell avís i va tancar les orelles a altres veus crítiques, com la d’en Joan Ignasi Elena (exalcalde de Vilanova i la Geltrú). És més: en comptes de bastir ponts amb aquestes veus crítiques, se’ls va arraconar/castigar al Parlament (va ser quan n’Elena i les diputades Núria Ventura (de les Terres de l’Ebre) i Marina Geli (de Girona) van votar fidelment al programa electoral del PSC i van apostar per demanar al Govern espanyol que permeti una consulta sobiranista: això va ser motiu d’arraconament/càstig per part de la direcció socialista). Aquest juliol del 2014, just abans que n’Iceta sigui entronitzat, ja estan escindint-se Avancem, liderat per en Joan Ignasi Elena, i Moviment Catalunya, impulsat per històrics del PSC com n’Antoni Castells i na Montserrat Tura i per persones amb capital polític actiu com en Jordi Martí (antic número u socialista a l’Ajuntament de Barcelona). O sigui que n’Iceta ja ha fet tard. La direcció del PSC (en temps d’en Pere Navarro) hauria hagut de reaccionar més aviat. I potser n’Iceta també: si és tan llest i coneix tant el partit, ha malbaratat els dos darrers anys si no va alçar la veu per a esmenar l’actitud de la direcció. Ara és massa tard. Especialment després d’haver arraconat/castigat tres dels seus parlamentaris. Després d’això, ara pretenen recosir el PSC? Ni la intel·ligència de n’Iceta pot reparar això.
La segona raó és que n’Iceta ja està amortitzat.
La vida política d’una persona és la que és. I, el que és evident, és que no pot ultrapassar la vintena d’anys, un període de temps excessivament llarg en política (i més avui dia). Precisament el pujolisme va caducar després d’aquest lapse de temps (en Jordi Pujol va ser president del 1980 al 2003, i podem sumar-hi la Transició espanyola; però ja a finals del segle XX el seu projecte polític es veia fluixejant i això va donar ales al maragallisme i a l’aleshores emergent Carod-Rovira i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)). Un altre exemple el tenim en en Duran i Lleida (en actiu des de mitjan anys 80 del segle XX), que ja ha acabat els seus dies com a polític (encara que mantingui càrrecs, ja no pinta res en la política catalana, i només falta que vingui una convocatòria electoral perquè desaparegui del mapa, fins i tot encara que es tornés a presentar). En Miquel Iceta ha participat en la direcció del PSC des de mitjans anys 80 del segle XX, als anys 90 va tindre responsabilitats polítiques a Madrid i des del 2003 és diputat al Parlament de Catalunya. Per tant, la seva carrera política no pot donar gaire més. Algú amb aquest perfil, amb tant de passat, ha de ser l’artífex del renaixement del PSC? Almenys al PSOE han posat cares noves a la secretaria general que s’ha d’escollir aquest 2014, encara que majoritàriament siguin persones que només han viscut en el i per al partit. Quan algú pretén resoldre problemes greus d’una organització que ell mateix ha comandat (en part) durant anys, està més a prop de mantindre els problemes creats (com a molt pot suavitzar-los) que no pas de resoldre’ls. Dit altrament: n’Iceta ha format part del problema pel simple fet que ha sigut ideòleg del socialisme català durant un decenni llarg. Pretendre ara aportar la solució és pretendre molt. Em temo, doncs, que serà incapaç de resoldre res, i els qui se n’han anat tindran els mateixos motius per a continuar fora del PSC. (Almenys, altra gent que ha format part del problema -en Pere Navarro d’un cantó o en Joan Ignasi Elena de l’altre- se n’han anat: en Navarro ha plegat de primer secretari i n’Elena munta el seu propi projecte polític. Quina diferència amb l’anhel de n’Iceta de ser el revulsiu per a sortir d’una situació que ell mateix ha contribuït a crear!)
La tercera raó, i més important, és que n’Iceta encara es pensa -o així es desprèn de les seves propostes polítiques- que la ciutadania és immadura; n’Iceta pretén dur a terme accions que ens porten als anys 90 del segle XX; i, en definitiva, n’Iceta practica el que els politòlegs anomenen “vella política” (la que ha saltat pels aires gràcies al Procés sobiranista català i la irrupció de propostes polítiques com Podemos o Ada Colau).
En efecte, com a contraproposta a la consulta independentista del 9 de novembre vinent, n’Iceta proposa que la ciutadania catalana sigui consultada sobre una altra cosa. En concret, la pregunta de la consulta, segons n’Iceta, ha de ser: la Generalitat ha d’obrir un període de negociació amb l’Estat per a determinar l’encaix de Catalunya a Espanya?
Perdona, Miquel: però per a fer una negociació com aquesta no cal cap consulta. Qualsevol Govern pot actuar per iniciativa pròpia en aquesta línia... com ha anat fent la Generalitat del 1980 al 2012. No cal destinar diners i recursos públics a obtindre una resposta sobre això. Simplement, d’això se’n diu aixecar la camisa a la gent. Per què la tractes com a immadura?
Aquesta proposta de n’Iceta ha rebut crítiques diverses (vegeu n’Empra Moliner al diari Ara (“El tres en un de Miquel Iceta”, 8-7-2014) o en Salvador Cot al Nació Digital (“L’elitisme d’Iceta”, 8-7-2014)), però jo hi afegeixo dues observacions més. La primera és que de propostes d’encaix de Catalunya a Espanya se n’han fet moltes: la Constitució del 1978, el pujolisme als anys 80 i 90 del segle XX, l’Estatut d’Autonomia impulsat per en Pasqual Maragall (2005-2006) -que Espanya es va passar pel forro- i la proposta de pacte fiscal feta per n’Artur Mas (2010-2012). Resultats? Zero. I la societat catalana ja ho sap. Als anys 90 del segle XX ja es feia el que proposa ara n’Iceta. Pretén ara n’Iceta que hi tornem? Però en quin món viu?
La segona observació és que això és “vella política”. Tornar a pactar entre governs o entre partits, al marge de la gent. Sigui la reforma de la Constitució per a assegurar que es pagaran els interessos del deute abans que les prestacions socials (reforma impulsada pels socialistes, per cert); sigui una abdicació exprés del rei d’Espanya, sense deixar que el debat social es desenvolupi (i on els socialistes s’han abocat a menystindre les veus republicanes); sigui l’encaix Catalunya-Espanya. Doncs no, Miquel: la gent ja n’està farta i vol decidir per si mateixa (sigui monarquia/república, sigui la independència de Catalunya). I la teva obligació és atendre aquestes demandes, i no pas fer vella política.
Ja veieu, doncs, què ofereix n’Iceta. Si és la ment més lúcida del socialisme català (del que queda del socialisme català), caldria esperar d’ell una reformulació del paper del PSC, que plantegés propostes innovadores i atrevides, o un discurs nou, que permetin superar l’estat actual de davallada que viu el partit. En comptes de fer això, el que proposa és més vella política; més Espanya rància (monàrquica i no republicana, amb connivències entre grans empreses i grans partits -incloent-hi el PSOE-); més pacte entre elits; i perquè la gent es pensi que decideix ella i no pas les elits (queda molt lleig que un partit que es diu d’esquerres decideixi d’esquena al poble), munta una pseudoconsulta (com les primàries amb un únic candidat, especialitat del socialisme) i fa veure que la seva proposta té suport popular (quan el mandat popular ja està donat des de les eleccions del 2012, amb el resultat que tots sabem).
Això és el que ha de revitalitzar el socialisme català?
AFEGITÓ (16-7-2014)
Per si algú en tenia cap dubte: “Iceta: "No m'interessa gens saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta"”, El Singular, 8-7-2014). Això ho diu un que s’autoqualifica de progressista. Doncs sí que està en bones mans, el progressisme.
dimarts, 8 de juliol del 2014
dimarts, 3 de juny del 2014
Si la pregunta és monarquia o república, la resposta és òbvia: independència
El rei Joan Carles I ha plegat. Segur que molta gent va pensar “Ja era hora!”. Aquest fet, de gran transcendència política, mereix algun comentari. En aquest apunt en faig dos. Primer, explico quins penso que han sigut els motius d’aquesta maniobra. Segon, interpel·lo al republicanisme espanyol, especialment el de casa nostra.
S’han fet moltes elucubracions sobre els motius d’aquesta abdicació. Jo us recomano la tertúlia del programa 8 al Dia, de 8TV, perquè crec que els tertulians van saber trobar els motius que hi ha darrere (escolteu-vos sobretot na Pilar Rahola i en Manuel Milián Mestre; també en José Antich, al principi).
A Vilaweb han anat un xic més enllà. Han fet un seguit de raonaments que tenen a veure amb una possible solució per a Catalunya. Podeu llegir els escrits “La ‘gran maniobra’ en marxa”, “La tercera via és Felipe” -ambdós editorials d’en Vicent Partal, el seu director- i “L’operació Felipe VI contra la independència de Catalunya, en quatre hipòtesis”.
Jo m’inclino més per la tesi raholista que per la tesi partalista. Potser és perquè crec en el principi científic de la Navalla d’Occam, segons el qual l’explicació més simple és la bona.
Així, penso que en Joan Carles ha plegat ara perquè veu que el bipartidisme espanyol s’ensorra; que pot pujar l’esquerra (Izquierda Unida, Podemos, la CUP, etc.); i que, per tant, l’any 2015 (amb eleccions municipals-regionals i estatals), les Corts espanyoles poden estar governades per unes forces polítiques que no deixaran ser rei a son fill Felip. En canvi, ara, amb la suma PP+PSOE, pot entronitzar son fill sense dificultats, i fer veure que hi ha legitimitat darrere la seva proclamació. Com fa notar na Rahola, això és un frau, perquè és evident que, del 2011 cap aquí, la societat espanyola ha canviat, i ara no donaria el mateix suport electoral que aleshores al PP i al PSOE.
Evidentment, poden haver-hi influït altres factors, com ara l’estat de salut del rei, que pot minvar en els propers mesos i anys. Però, per a mi, la raó fonamental és aquesta. I hi ha mitjans que fins i tot la publiquen com a certa, com El Confidencial Digital.
En Partal ho lliga amb una gran maniobra orquestrada per l’Estat espanyol per a garantir la continuïtat d’Espanya davant el procés sobiranista català. Jo, això, ho veig improbable: els escenaris que dibuixa en Partal són rebuscats, i, com dic, crec que tot és més simple: en Joan Carles ha volgut garantir la successió de son fill, i ara ho podia fer i d’aquí a un any potser ja no podrà fer-ho.
No nego que en Felip de Borbó pot encarar el tema català, i que pot ser vist per alguns com una figura que pot ajudar a reconduir o desmuntar el secessionisme català, ja sigui per iniciativa pròpia (al capdavall, està més preparat que son pare), ja sigui com un instrument de maquillatge a mans del poder espanyol. I, evidentment, alguna cosa haurà de dir o fer al respecte (en aquest punt, efectivament, segur que farà acostaments a Catalunya). També podria tenir raó en Partal quan diu que, a Madrid, alguns pensen en una solució de dos Estats (Catalunya i Espanya) sota un sol rei (com li passa a la monarquia britànica amb Austràlia o holandesa amb altres territoris), per la simple raó que, en un procés d’independència de Catalunya, aquesta fórmula seria la menys traumàtica per als espanyols. Però pensar que la monarquia (o el govern espanyol, o els poders fàctics espanyols) han mogut peces per a fer front (de manera orquestrada i planificada, encara que sigui tard) a l’independentisme català és suposar que la monarquia espanyola és una institució capaç, quan, en realitat, prou feina té a substitir (i d’aquí que hagi maniobrat, per a mi: per tal de subsistir).
La meva dona té ull per aquestes coses. Quan va plegar n’Esperanza Aguirre, algú va apuntar a temes de salut, o que estava cremada. La meva dona va dir-me: no res, s’aparta perquè ve una maltempsada. En efecte, Bankia va deixar tocat el poder polític local madrileny, i n’Esperanza, gat vell, va marxar-ne abans que l’esquitxés. Fixeu-vos que ara, malgrat no tindre cap càrrec públic, continua sent un actor polític de primer ordre, i no surt en cap llista de possibles responsables del desastre de Bankia.
Doncs bé: amb l’abdicació, la meva dona també és del parer que, tot plegat, s’ha fet pensant només en l’estabilitat del règim monàrquic espanyol i, doncs, assegurar-se que la monarquia continua. Res de pensar en Catalunya: no hi han pensat durant molt de temps, i tampoc ara. Com a molt poden tindre la il·lusió que una renovació a la corona pot ajudar a encarar el tema català; però penso que això és una derivada col·lateral de l’abdicació-successió, no pas el cos central.
Que Catalunya és un problema per a Espanya, i que a Madrid hi ha gent llesta que ho veu? Evidentment. Però aquesta moguda madrilenya no és una resposta a Catalunya: és una resposta als seus propis problemes.
I ara faig la interpel·lació al republicanisme espanyol.
El mateix dia d’anunci de l’abdicació, al vespre, a la Plaza del Sol de Madrid, molta gent va sortir a reclamar la república. I ben fet que fan. A Catalunya, alguns van sortir a reclamar la independència (amb estelades) i d’altres reclamar la república espanyola (amb banderes republicanes tricolors). Em sembla obvi que els dos projectes polítics (independència versus república espanyola) són contraposats (aquesta contraposició també va donar-se quan es va proclamar la Segona República Espanyola, l’any 1931).
Sobre aquesta contraposició de projectes polítics, val la pena fer dues reflexions. La primera reflexió és que algunes persones lamentaven, per les xarxes socials, que a Catalunya no hagués sortit més gent al carrer (en comparació amb Madrid, almenys). Na Gemma Calvet hi va donar una explicació a la tertúlia de 8 al Dia. A Espanya es poden plantejar de canviar de règim polític, però no deixar de ser Espanya. En canvi, a Catalunya, podem plantejar-nos de deixar de ser Espanya. El procés d’independència ja està engegat des de l’any 2012, i per tant -com diu na Calvet- estem molt més envant. Per als catalans, plantejar-se si Espanya té de ser una república, o si els espanyols tenen dret a un referèndum per a escollir el règim, no té tant de sentit. La raó és que podem escollir ser un Estat -i els preparatius de la consulta avancen-. Per tant, per què cal plantejar-se una qüestió que ens porta al passat?
La segona reflexió és de més calat. La majoria dels qui fan onejar una bandera republicana espanyola (tant a Barcelona com a Madrid) reclama un referèndum a nivell espanyol per a decidir el règim de l’Estat espanyol. I ho reclamen perquè pensen que la democràcia ha de ser un autèntic sistema de presa de decisions entre la ciutadania, i no un mer mecanisme rovellat com és ara. Molt bé. Però jo, com a català, reclamo alhora un altre referèndum: si Catalunya ha de continuar a Espanya o constituir-se com a Estat independent. I la pregunta cau pel seu pes: si hem de ser demòcrates fins al moll de l’os, se suposa que qui defensa un referèndum sobre monarquia/república també ha de defensar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Per tant, apel·lo als qui fan onejar banderes republicanes espanyoles (arreu d’Espanya i a Catalunya) i els demano: acceptareu i/o defensareu i/o promoureu també un referèndum d’independència de Catalunya? Perquè si arrufeu el nas davant aquesta pregunta, aleshores és que no us creieu la defensa de la democràcia.
I ara lligo els dos fets (els motius reals de l’abdicació i el tarannà del republicanisme espanyol). Si realment això s’ha fet per a garantir una successió tranquil·la (impossible de fer l’any 2015), i els partits del règim (PP i PSOE) s’hi avenen (ja es tramita per via d’urgència la llei orgànica de successió, que les Corts espanyoles aprovaran immediatament), cap a Sant Joan del 2014 Espanya tindrà nou rei, Felip VI. En aquest punt, que ningú no confiï en el PSOE, ja que els socialistes de cap de les maneres es posaran al costat del canvi (vegeu l’article “El PSOE ha mort, visca el rei!”, d’en Salvador Cot, al Nació Digital; crec que ho retrata molt bé). Per tant, ras i curt, el PP, el PSOE i la monarquia s’aliaran per a fer un canvi cosmètic. Tot seran aplaudiments, i l’establishment sospirarà una mica alleugerit, perquè la deslegitimació de les institucions espanyoles quedarà aturada (almenys en Felip de Borbó no està cremat com ho estan molts polítics o el mateix Joan Carles). En darrer terme, els qui manen pensaran que ja han solucionat el tema de la desafecció política a Espanya, o que, com a mínim, ho encarrilen. Però s’equivoquen: això no s’arregla amb un canvi de cares. A Espanya li cal un canvi profund, des de reformar la Constitució fins a fer un sistema realment democràtic, passant per acabar amb la corrupció, cosa que vol dir desmantellar els connivències entre el poder polític i les grans empreses (energètiques, constructores, telefòniques, bancs, etc.). I això no ho pot fer ningú, si no és amb un canvi radical (i, evidentment, en Felip de Borbó no pot fer-ho; i, si ho intentés, desfermaria les ires de l’establishment, des de les grans corporacions als líders locals del PP a Castella o del PSOE a Andalusia).
Doncs bé: els republicans espanyols ara estan molt contents, perquè pensen que poden fer prou pressió perquè hi hagi un referèndum monarquia versus república a Espanya. Em sap greu desil·lusionar-los, però això no anirà així. El poder espanyol entronitzarà Felip VI, confiaran que això ajudi a suavitzar la desafecció política i avall. Però llavors, els republicans espanyols se sentiran profundament insatisfets (com dic, això passarà pels volts de Sant Joan del 2014). Hauran vist que la cosa no es pot canviar, que la democràcia no existeix realment. I ara és quan apel·lo directament als qui, a Catalunya, encara aixequen la bandera republicana espanyola: quan tot això passi, què faran? Encara aixecaran una bandera espanyola, mal que sigui republicana?
Em sembla obvi que l’única sortida per a Catalunya és la independència. Ho és a nivell cultural, social i econòmic (i per això l’independentisme s’ha fet majoritari). Però ara, amb la successió al tron, també ho és a nivell polític. I els qui aixequen la bandera republicana tindran un darrer desengany per Sant Joan. Això els aboca a votar Sí-Sí a la consulta del 9 de novembre. El que no podrà ser és que, passat Sant Joan, hi hagi cap persona de bona fe a Catalunya que encara pretengui instaurar la república a Espanya (tret que sigui una il·lusa, que també pot ser).
S’han fet moltes elucubracions sobre els motius d’aquesta abdicació. Jo us recomano la tertúlia del programa 8 al Dia, de 8TV, perquè crec que els tertulians van saber trobar els motius que hi ha darrere (escolteu-vos sobretot na Pilar Rahola i en Manuel Milián Mestre; també en José Antich, al principi).
A Vilaweb han anat un xic més enllà. Han fet un seguit de raonaments que tenen a veure amb una possible solució per a Catalunya. Podeu llegir els escrits “La ‘gran maniobra’ en marxa”, “La tercera via és Felipe” -ambdós editorials d’en Vicent Partal, el seu director- i “L’operació Felipe VI contra la independència de Catalunya, en quatre hipòtesis”.
Jo m’inclino més per la tesi raholista que per la tesi partalista. Potser és perquè crec en el principi científic de la Navalla d’Occam, segons el qual l’explicació més simple és la bona.
Així, penso que en Joan Carles ha plegat ara perquè veu que el bipartidisme espanyol s’ensorra; que pot pujar l’esquerra (Izquierda Unida, Podemos, la CUP, etc.); i que, per tant, l’any 2015 (amb eleccions municipals-regionals i estatals), les Corts espanyoles poden estar governades per unes forces polítiques que no deixaran ser rei a son fill Felip. En canvi, ara, amb la suma PP+PSOE, pot entronitzar son fill sense dificultats, i fer veure que hi ha legitimitat darrere la seva proclamació. Com fa notar na Rahola, això és un frau, perquè és evident que, del 2011 cap aquí, la societat espanyola ha canviat, i ara no donaria el mateix suport electoral que aleshores al PP i al PSOE.
Evidentment, poden haver-hi influït altres factors, com ara l’estat de salut del rei, que pot minvar en els propers mesos i anys. Però, per a mi, la raó fonamental és aquesta. I hi ha mitjans que fins i tot la publiquen com a certa, com El Confidencial Digital.
En Partal ho lliga amb una gran maniobra orquestrada per l’Estat espanyol per a garantir la continuïtat d’Espanya davant el procés sobiranista català. Jo, això, ho veig improbable: els escenaris que dibuixa en Partal són rebuscats, i, com dic, crec que tot és més simple: en Joan Carles ha volgut garantir la successió de son fill, i ara ho podia fer i d’aquí a un any potser ja no podrà fer-ho.
No nego que en Felip de Borbó pot encarar el tema català, i que pot ser vist per alguns com una figura que pot ajudar a reconduir o desmuntar el secessionisme català, ja sigui per iniciativa pròpia (al capdavall, està més preparat que son pare), ja sigui com un instrument de maquillatge a mans del poder espanyol. I, evidentment, alguna cosa haurà de dir o fer al respecte (en aquest punt, efectivament, segur que farà acostaments a Catalunya). També podria tenir raó en Partal quan diu que, a Madrid, alguns pensen en una solució de dos Estats (Catalunya i Espanya) sota un sol rei (com li passa a la monarquia britànica amb Austràlia o holandesa amb altres territoris), per la simple raó que, en un procés d’independència de Catalunya, aquesta fórmula seria la menys traumàtica per als espanyols. Però pensar que la monarquia (o el govern espanyol, o els poders fàctics espanyols) han mogut peces per a fer front (de manera orquestrada i planificada, encara que sigui tard) a l’independentisme català és suposar que la monarquia espanyola és una institució capaç, quan, en realitat, prou feina té a substitir (i d’aquí que hagi maniobrat, per a mi: per tal de subsistir).
La meva dona té ull per aquestes coses. Quan va plegar n’Esperanza Aguirre, algú va apuntar a temes de salut, o que estava cremada. La meva dona va dir-me: no res, s’aparta perquè ve una maltempsada. En efecte, Bankia va deixar tocat el poder polític local madrileny, i n’Esperanza, gat vell, va marxar-ne abans que l’esquitxés. Fixeu-vos que ara, malgrat no tindre cap càrrec públic, continua sent un actor polític de primer ordre, i no surt en cap llista de possibles responsables del desastre de Bankia.
Doncs bé: amb l’abdicació, la meva dona també és del parer que, tot plegat, s’ha fet pensant només en l’estabilitat del règim monàrquic espanyol i, doncs, assegurar-se que la monarquia continua. Res de pensar en Catalunya: no hi han pensat durant molt de temps, i tampoc ara. Com a molt poden tindre la il·lusió que una renovació a la corona pot ajudar a encarar el tema català; però penso que això és una derivada col·lateral de l’abdicació-successió, no pas el cos central.
Que Catalunya és un problema per a Espanya, i que a Madrid hi ha gent llesta que ho veu? Evidentment. Però aquesta moguda madrilenya no és una resposta a Catalunya: és una resposta als seus propis problemes.
I ara faig la interpel·lació al republicanisme espanyol.
El mateix dia d’anunci de l’abdicació, al vespre, a la Plaza del Sol de Madrid, molta gent va sortir a reclamar la república. I ben fet que fan. A Catalunya, alguns van sortir a reclamar la independència (amb estelades) i d’altres reclamar la república espanyola (amb banderes republicanes tricolors). Em sembla obvi que els dos projectes polítics (independència versus república espanyola) són contraposats (aquesta contraposició també va donar-se quan es va proclamar la Segona República Espanyola, l’any 1931).
Sobre aquesta contraposició de projectes polítics, val la pena fer dues reflexions. La primera reflexió és que algunes persones lamentaven, per les xarxes socials, que a Catalunya no hagués sortit més gent al carrer (en comparació amb Madrid, almenys). Na Gemma Calvet hi va donar una explicació a la tertúlia de 8 al Dia. A Espanya es poden plantejar de canviar de règim polític, però no deixar de ser Espanya. En canvi, a Catalunya, podem plantejar-nos de deixar de ser Espanya. El procés d’independència ja està engegat des de l’any 2012, i per tant -com diu na Calvet- estem molt més envant. Per als catalans, plantejar-se si Espanya té de ser una república, o si els espanyols tenen dret a un referèndum per a escollir el règim, no té tant de sentit. La raó és que podem escollir ser un Estat -i els preparatius de la consulta avancen-. Per tant, per què cal plantejar-se una qüestió que ens porta al passat?
La segona reflexió és de més calat. La majoria dels qui fan onejar una bandera republicana espanyola (tant a Barcelona com a Madrid) reclama un referèndum a nivell espanyol per a decidir el règim de l’Estat espanyol. I ho reclamen perquè pensen que la democràcia ha de ser un autèntic sistema de presa de decisions entre la ciutadania, i no un mer mecanisme rovellat com és ara. Molt bé. Però jo, com a català, reclamo alhora un altre referèndum: si Catalunya ha de continuar a Espanya o constituir-se com a Estat independent. I la pregunta cau pel seu pes: si hem de ser demòcrates fins al moll de l’os, se suposa que qui defensa un referèndum sobre monarquia/república també ha de defensar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Per tant, apel·lo als qui fan onejar banderes republicanes espanyoles (arreu d’Espanya i a Catalunya) i els demano: acceptareu i/o defensareu i/o promoureu també un referèndum d’independència de Catalunya? Perquè si arrufeu el nas davant aquesta pregunta, aleshores és que no us creieu la defensa de la democràcia.
I ara lligo els dos fets (els motius reals de l’abdicació i el tarannà del republicanisme espanyol). Si realment això s’ha fet per a garantir una successió tranquil·la (impossible de fer l’any 2015), i els partits del règim (PP i PSOE) s’hi avenen (ja es tramita per via d’urgència la llei orgànica de successió, que les Corts espanyoles aprovaran immediatament), cap a Sant Joan del 2014 Espanya tindrà nou rei, Felip VI. En aquest punt, que ningú no confiï en el PSOE, ja que els socialistes de cap de les maneres es posaran al costat del canvi (vegeu l’article “El PSOE ha mort, visca el rei!”, d’en Salvador Cot, al Nació Digital; crec que ho retrata molt bé). Per tant, ras i curt, el PP, el PSOE i la monarquia s’aliaran per a fer un canvi cosmètic. Tot seran aplaudiments, i l’establishment sospirarà una mica alleugerit, perquè la deslegitimació de les institucions espanyoles quedarà aturada (almenys en Felip de Borbó no està cremat com ho estan molts polítics o el mateix Joan Carles). En darrer terme, els qui manen pensaran que ja han solucionat el tema de la desafecció política a Espanya, o que, com a mínim, ho encarrilen. Però s’equivoquen: això no s’arregla amb un canvi de cares. A Espanya li cal un canvi profund, des de reformar la Constitució fins a fer un sistema realment democràtic, passant per acabar amb la corrupció, cosa que vol dir desmantellar els connivències entre el poder polític i les grans empreses (energètiques, constructores, telefòniques, bancs, etc.). I això no ho pot fer ningú, si no és amb un canvi radical (i, evidentment, en Felip de Borbó no pot fer-ho; i, si ho intentés, desfermaria les ires de l’establishment, des de les grans corporacions als líders locals del PP a Castella o del PSOE a Andalusia).
Doncs bé: els republicans espanyols ara estan molt contents, perquè pensen que poden fer prou pressió perquè hi hagi un referèndum monarquia versus república a Espanya. Em sap greu desil·lusionar-los, però això no anirà així. El poder espanyol entronitzarà Felip VI, confiaran que això ajudi a suavitzar la desafecció política i avall. Però llavors, els republicans espanyols se sentiran profundament insatisfets (com dic, això passarà pels volts de Sant Joan del 2014). Hauran vist que la cosa no es pot canviar, que la democràcia no existeix realment. I ara és quan apel·lo directament als qui, a Catalunya, encara aixequen la bandera republicana espanyola: quan tot això passi, què faran? Encara aixecaran una bandera espanyola, mal que sigui republicana?
Em sembla obvi que l’única sortida per a Catalunya és la independència. Ho és a nivell cultural, social i econòmic (i per això l’independentisme s’ha fet majoritari). Però ara, amb la successió al tron, també ho és a nivell polític. I els qui aixequen la bandera republicana tindran un darrer desengany per Sant Joan. Això els aboca a votar Sí-Sí a la consulta del 9 de novembre. El que no podrà ser és que, passat Sant Joan, hi hagi cap persona de bona fe a Catalunya que encara pretengui instaurar la república a Espanya (tret que sigui una il·lusa, que també pot ser).
dilluns, 5 de maig del 2014
Un llibre sobre la Plataforma per la Llengua, un llibre sobre el país
En Francesc Marco, un jove historiador titulat a la Universitat Rovira i Virgili, acaba de publicar el llibre Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català (Barcelona: Editorial Base, 2014). Està prologat per l'incombustible Jordi Manent. Aquí en teniu una descripció i aquí un breu tràiler sobre el llibre.
En Marco el conec perquè vaig tindre sa germana d'alumna a la universitat. I no m'erro si dic que, si el país ha tirat endavant, en èpoques de bonança però sobretot en èpoques fumudes, és gràcies a l'empenta de milers i milers de marcos (i manents, i guardioles, i poseu-hi els noms que calgui, des d'activistes culturals fins a sindicalistes, passant per líders veïnals i periodistes). Són gent anònima que no ha defallit mai a l'hora de construir una societat millor. És l'exèrcit de què parlava en Titot al Concert per la Llibertat del Camp Nou (juny del 2013): mestres, metges, investigadors, gent de la cultura...
Dic això perquè el llibre parla, evidentment, sobre aquesta entitat que ha treballat en defensa de la llengua. Però també es pot interpretar com una petita radiografia sobre com és la nostra societat: sempre activa, sempre amb voluntat de millorar el país. Podem dir que hi ha un fil conductor entre la Plataforma per la Llengua i altres fenòmens com Càritas, la Marató de TV3 (en la qual col·laboren des de penyes ciclistes a colles geganteres passant per associacions veïnals i associacions de dones), la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (l'única que ha sabut plantar cara a l'establishment xuclador), Som Escola, la Plataforma en Defensa de l'Ebre, el col·lectiu Contrastant, l'Associació d'Amics de la Bressola (que ajuda al manteniment de les escoles catalanes a la Catalunya Nord), Softcatalà (sense els quals potser el català no estaria tan bé en el món informàtic i internètic) o Acció per la Democràcia (que fan una proposta de nova llei electoral). Són mostres de l'activisme social, que treballen per a millorar la realitat, sempre de manera altruista... La Plataforma per la Llengua és només una petita joia d'una gran corona que és Catalunya plena d'altres petites joies. Per això som on som com a país malgrat totes les adversitats que ens han posat els poderosos. Per gent com la de la Plataforma per la Llengua, en Marco i per milers i milers de persones com tu (sí, com tu) que aixequen el país cada dia.
En Marco el conec perquè vaig tindre sa germana d'alumna a la universitat. I no m'erro si dic que, si el país ha tirat endavant, en èpoques de bonança però sobretot en èpoques fumudes, és gràcies a l'empenta de milers i milers de marcos (i manents, i guardioles, i poseu-hi els noms que calgui, des d'activistes culturals fins a sindicalistes, passant per líders veïnals i periodistes). Són gent anònima que no ha defallit mai a l'hora de construir una societat millor. És l'exèrcit de què parlava en Titot al Concert per la Llibertat del Camp Nou (juny del 2013): mestres, metges, investigadors, gent de la cultura...
Dic això perquè el llibre parla, evidentment, sobre aquesta entitat que ha treballat en defensa de la llengua. Però també es pot interpretar com una petita radiografia sobre com és la nostra societat: sempre activa, sempre amb voluntat de millorar el país. Podem dir que hi ha un fil conductor entre la Plataforma per la Llengua i altres fenòmens com Càritas, la Marató de TV3 (en la qual col·laboren des de penyes ciclistes a colles geganteres passant per associacions veïnals i associacions de dones), la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (l'única que ha sabut plantar cara a l'establishment xuclador), Som Escola, la Plataforma en Defensa de l'Ebre, el col·lectiu Contrastant, l'Associació d'Amics de la Bressola (que ajuda al manteniment de les escoles catalanes a la Catalunya Nord), Softcatalà (sense els quals potser el català no estaria tan bé en el món informàtic i internètic) o Acció per la Democràcia (que fan una proposta de nova llei electoral). Són mostres de l'activisme social, que treballen per a millorar la realitat, sempre de manera altruista... La Plataforma per la Llengua és només una petita joia d'una gran corona que és Catalunya plena d'altres petites joies. Per això som on som com a país malgrat totes les adversitats que ens han posat els poderosos. Per gent com la de la Plataforma per la Llengua, en Marco i per milers i milers de persones com tu (sí, com tu) que aixequen el país cada dia.
diumenge, 30 de març del 2014
El millor porter del món (carta oberta a en Víctor Valdés)
Benvolgut Víctor,
En aquest blog no solc escriure sobre futbol, en part perquè sóc poc futboler (aprecio més el bàsquet per raons diverses i per tant només miro grans finals o el Barça-Madrid), encara que cal reconèixer que, avui, el futbol no és tan sols el joc de la pilota: és també un poderós instrument social (el Barça ha permès integrar molta immigració a Catalunya, abans i ara) i fins i tot econòmic, i això no ha de passar per alt a ningú.
Però avui faré una excepció per tu.
Arran de la teva lesió al partit contra el Celta, tots hem vist com et retiraven en llitera del camp i et tapaves la cara, suposo que pel dolor físic però també pel dolor en l’ànima per haver d’abandonar l’equip al tram final de la temporada. Molts periodistes han parlat en aquests térmens de la teva lesió. I diversos mitjans de comunicació s’han abocat a elogiar la teva figura (veges La Vanguardia i El Periódico de Catalunya del dijous següent, 27-3-2014). Cal agrair que ho facin, perquè generalment el periodisme esportiu comenta les actuacions dels grans davanters (al capdavall són els que baten porteries, que és el més espectacular) o, a tot estirar, dels migcampistes que fan de cervell d’un equip (de l’estil Guardiola, Xavi, Iniesta, Xabi Alonso...). Dels porters rarament se’n parla quan fan la feina ben feta, i si algú parla d’un porter és perquè vol criticar-lo... És obvi que premis com la Pilota d’Or solen anar a davanters o a migcampistes, quasi mai van a defenses i porters, malgrat que els triomfs o les derrotes no es deuen només als gols marcats, sinó que també es deuen als (pocs) gols rebuts.
Aquesta lesió t’apartarà dels terrenys de joc pràcticament fins a final del 2014. Espero que, per aquelles dates, tornis a rendir al màxim sota els pals (ja sigui al Mònaco, ja sigui en un altre equip) i que tornis a enlluernar-nos amb parades d’aquelles impossibles, que fan tornar la respiració als aficionats quan s’esglaien davant del xut potentíssim i enverinat d’un rival. Espero com molts altres que tornis a ser el gran porter que has sigut sempre.
I no ho espero només des del punt de vista esportiu (que també). Ho espero sobretot des del punt de vista humà.
Esportivament, penso que ets el millor porter del món. I per tant has de tornar a defensar una porteria.
Alguns diuen que en realitat el millor porter del món és n’Iker Casillas. Certament, és un porter excel·lent, això és innegable. Però cap als anys 2009-2011 va tindre una lleu baixada de rendiment i en aquell moment tu estaves pletòric sota els pals. Aleshores, penso, no es podia sostindre amb totes les lletres que n’Iker fos el millor porter del món. I fins i tot crec que tu hauries hagut de ser el porter de la selecció espanyola en alguns moments d’aquest quadrienni tan fructífer (dues eurocopes i un mundial). El problema que té la selecció espanyola és que durant anys i panys (70s, 80s i 90s) va fer-se a imatge i semblança del Reial Madrid, i molta gent no va acceptar canviar la situació (veges la coïssor que va produir que en David Villa desbanqués un excel·lent però ja desgastat Raul). A l’espanyolisme-madridisme li va coure -i li va costar acceptar- que la selecció espanyola només podia estar dalt de tot si es convertia en el Barça (Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, Villa... i en Cesc no compta perquè encara jugava a Anglaterra, però es podia considerar mig blaugrana). En aquestes circumstàncies, llevar de la porteria una persona com n’Iker Casillas, no tans sols madridista sinó també icona popular, hauria sigut inassumible per a l’espanyolisme-madridisme. I tu vas ser el sacrificat. No dubto que, per la teva qualitat, amb tu a porta la selecció espanyola hauria guanyat igualment el mundial i altres títols. En fi, en aquesta pugna de reconeixements, els barcelonistes ho teniu més difícil, perquè els madridistes sempre es creuen els millors (el president del Madrid, en Florentino Pérez, no es cansava de dir que en Mourinho era el millor entrenador del món, quan és evident que va estampar-se contra la solidesa guardiolana del Barça; i ara també diuen que en Cristiano Ronaldo és el millor jugador del món, contra l’opinió de tothom, que aposta per en Messi). A parer meu: no tens absolutament res a envejar a en Casillas. I no ho penso només jo: en Màrius Carol, gran aficionat blaugrana, també va en aquesta línia (“Víctor Valdés contra Goldfinger”, La Vanguardia, 27-10-2011).
Si t’he de ser franc, penso que el teu rival en el podi dels millors porters l’hem de buscar al Chelsea: Petr Čech. Va ser un autèntic mur i ell solet va parar els peus al millor Barça de tota la història, aturant-ho tot i evitant que entressin els xuts dels davanters blaugrana. En aquella època (2011-2012) ningú, ningú podia plantar cara al Barça, al teu Barça, i la prova la tens en la collita de títols. Però un excel·lent porter sí que va poder fer-ho. Ara bé: per a establir la vàlua d’un porter no hem de mirar un partit, i amb prou feines una temporada: cal mirar una trajectòria. I penso que, en trajectòria, tu tens més solidesa que en Čech (tu tens tres Champions, els anys 2006, 2009 i 2011; per contra, en Čech sols té la Champions del 2012).
I humanament, què hem de dir? Penso que, per la teva trajectòria vital, pel teu fer i pel que representes, et mereixes un reconeixement. Al principi d’estar al primer equip, algunes persones deien de tu que eres un xulet. I potser tenien part de raó, no ho sé. El que sí sé és que avui ets un referent, o sigui que si realment mai vas ser un xulet és evident que has madurat i que la teva figura s’ha engrandit.
Si algú et va criticar per aquest posat teu, hauria hagut d’esperar-se a sentir-te anunciar (a mitjan temporada 2012-2013) que deixaves el Barça l’estiu del 2014 i per què. Ho vas anunciar amb molta antel·lació perquè el club tingués temps de buscar un substitut. No volies per a res del món danyar el club de la teva vida. I això t’honora. I què dir dels motius: vas explicar que els tres pals cada vegada et pesaven més. Tothom que segueix el Barça sap com és de difícil psicològicament de ser-ne el porter. Si fossis un xulet, un perdonavides, un barrut, un a qui tant se li’n fot tot, tu hauries seguit allà. Però no: vas valorar moltes més coses, personals i humanes, i vas decidir provar sort en un altre lloc, malgrat que a can Barça ho tenies tot assegurat, i alhora ho vas fer minimitzant tant com vas poder el mal que podries causar al club. Un gran exemple. I més en l’època que ens ha tocat viure, l’època de l’egoisme-consumisme.
I ja que parlo de l’egoisme-consumisme: cap al 2010 vas exigir més diners al Barça, i això molts que pensen que el diner hauria d’estar tipificat com a arma de destrucció massiva -idea que comparteixo- ho van veure malament. Però després de negociar vas acceptar de mantindre el sou per sota del que demanaves. I és que un lloc de treball no és només els diners que guanyes: és què aportes, és com et sents amb els teus companys de feina i l’entorn. I tot això també ho vas valorar.
També t’admiro perquè vas fer una altra cosa que ningú no va gosar fer, i poder ningú més pot fer: vas plantar cara a en Louis Van Gaal. L’entrenador més malcarat de la història del Barça et volia tractar com una criatura enviant-te al segon equip i tu vas plantar-li cara. Al final tu et vas quedar i et vas guanyar l’estima dels seguidors culers, i va ser en Van Gaal qui va anar-se’n. Qui hauria pogut fer una cosa així amb vint-i-pocs anys?
Encara podria reconèixer en tu altres fets remarcables. Vas ser dels primers a lluir l’estelada quan el Barça guanyava. Era als moments més incipients del que seria l’eclosió del moviment independentista. Si ho fessis ara la caverna et crucificaria a insults (mira què li ha passat a la pobra Shakira per cantar una cançó en català). Però ara significar-se a favor de la independència no costa (per sort, és un debat totalment naturalitzat entre la societat catalana); en canvi, abans no era tan fàcil fer-ho (ni que fos a nivell simbòlic), ja que l’independentisme no ocupava una posició central en l’imaginari polític català. Només a algú capaç d’aturar els peus a en Van Gaal li pot relliscar allò que es coneix com “el què diran”. Només algú amb idees clares (com demostres a l’entrevista que van fer-te a la revista digital 365D365E, 18-1-2013) pot resoldre situacions complexes. Això és el que engrandeix les persones.
En fi, nano: que tenim moltes, moltes raons (i ganes!) per a tornar a veure’t sota els pals. Volem veure com fas aquelles aturades impossibles, quan la pilota ja està a punt d’entrar a la porteria per l’escaire i apareix de no se sap on la teva mà i toques amb la punta dels dits la bola i fas que surti fora. Volem veure com atures penals de nou: parar penals és potser la tasca més ingrata d’un porter, i tu has sabut resoldre-ho en més d’una ocasió. Volem veure com fas un u contra u amb un davanter rival, que és potser on més et llueixes (algunes parades que has fet en aquest escenari són brutals: sembles una aranya que teixeix en mil·lèsimes de segon una xarxa a dos o tres metres del davanter, i la pilota no passa). En fi, volem que torni el millor porter del món.
Una darrera cosa. No entenc de medicina, evidentment, però hi ha la possibilitat que quan tornis a la porteria potser no puguis rendir com ho has fet fins ara. Una lesió mal curada és un llast enorme. I l’edat (32 anys) també juga en contra teva (tot i que també és cert que els porters soleu durar més que la resta de futbolistes, perquè no heu de córrer tant i per tant no és necessària tanta forma física: el del Manchester United va plegar amb 40 anys, si no m’erro, en la darrera final que vau guanyar el Barça). De tota manera, penso que això no t’ha de preocupar excessivament: tu ja has fet el teu palmarès, has demostrat qui ets i si la teva carrera no pot anar a més no significa cap problema per a algú que ho ha guanyat pràcticament tot. Dit d’una altra manera: encara que després de la lesió no estiguis al 100%, tu continuaràs sent el millor porter del món. I, si la cosa va bé i rendeixes al 100%, pensa que aleshores no seràs el millor porter del món: seràs el millor porter de la història.
Una abraçada.
AFEGITÓ (10-4-2014)
En una línia semblant, n’Albert Om al diari Ara hi diu la seva (“'A pèl': carta a Víctor Valdés”, 5-4-2013).
En aquest blog no solc escriure sobre futbol, en part perquè sóc poc futboler (aprecio més el bàsquet per raons diverses i per tant només miro grans finals o el Barça-Madrid), encara que cal reconèixer que, avui, el futbol no és tan sols el joc de la pilota: és també un poderós instrument social (el Barça ha permès integrar molta immigració a Catalunya, abans i ara) i fins i tot econòmic, i això no ha de passar per alt a ningú.
Però avui faré una excepció per tu.
Arran de la teva lesió al partit contra el Celta, tots hem vist com et retiraven en llitera del camp i et tapaves la cara, suposo que pel dolor físic però també pel dolor en l’ànima per haver d’abandonar l’equip al tram final de la temporada. Molts periodistes han parlat en aquests térmens de la teva lesió. I diversos mitjans de comunicació s’han abocat a elogiar la teva figura (veges La Vanguardia i El Periódico de Catalunya del dijous següent, 27-3-2014). Cal agrair que ho facin, perquè generalment el periodisme esportiu comenta les actuacions dels grans davanters (al capdavall són els que baten porteries, que és el més espectacular) o, a tot estirar, dels migcampistes que fan de cervell d’un equip (de l’estil Guardiola, Xavi, Iniesta, Xabi Alonso...). Dels porters rarament se’n parla quan fan la feina ben feta, i si algú parla d’un porter és perquè vol criticar-lo... És obvi que premis com la Pilota d’Or solen anar a davanters o a migcampistes, quasi mai van a defenses i porters, malgrat que els triomfs o les derrotes no es deuen només als gols marcats, sinó que també es deuen als (pocs) gols rebuts.
Aquesta lesió t’apartarà dels terrenys de joc pràcticament fins a final del 2014. Espero que, per aquelles dates, tornis a rendir al màxim sota els pals (ja sigui al Mònaco, ja sigui en un altre equip) i que tornis a enlluernar-nos amb parades d’aquelles impossibles, que fan tornar la respiració als aficionats quan s’esglaien davant del xut potentíssim i enverinat d’un rival. Espero com molts altres que tornis a ser el gran porter que has sigut sempre.
I no ho espero només des del punt de vista esportiu (que també). Ho espero sobretot des del punt de vista humà.
Esportivament, penso que ets el millor porter del món. I per tant has de tornar a defensar una porteria.
Alguns diuen que en realitat el millor porter del món és n’Iker Casillas. Certament, és un porter excel·lent, això és innegable. Però cap als anys 2009-2011 va tindre una lleu baixada de rendiment i en aquell moment tu estaves pletòric sota els pals. Aleshores, penso, no es podia sostindre amb totes les lletres que n’Iker fos el millor porter del món. I fins i tot crec que tu hauries hagut de ser el porter de la selecció espanyola en alguns moments d’aquest quadrienni tan fructífer (dues eurocopes i un mundial). El problema que té la selecció espanyola és que durant anys i panys (70s, 80s i 90s) va fer-se a imatge i semblança del Reial Madrid, i molta gent no va acceptar canviar la situació (veges la coïssor que va produir que en David Villa desbanqués un excel·lent però ja desgastat Raul). A l’espanyolisme-madridisme li va coure -i li va costar acceptar- que la selecció espanyola només podia estar dalt de tot si es convertia en el Barça (Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, Villa... i en Cesc no compta perquè encara jugava a Anglaterra, però es podia considerar mig blaugrana). En aquestes circumstàncies, llevar de la porteria una persona com n’Iker Casillas, no tans sols madridista sinó també icona popular, hauria sigut inassumible per a l’espanyolisme-madridisme. I tu vas ser el sacrificat. No dubto que, per la teva qualitat, amb tu a porta la selecció espanyola hauria guanyat igualment el mundial i altres títols. En fi, en aquesta pugna de reconeixements, els barcelonistes ho teniu més difícil, perquè els madridistes sempre es creuen els millors (el president del Madrid, en Florentino Pérez, no es cansava de dir que en Mourinho era el millor entrenador del món, quan és evident que va estampar-se contra la solidesa guardiolana del Barça; i ara també diuen que en Cristiano Ronaldo és el millor jugador del món, contra l’opinió de tothom, que aposta per en Messi). A parer meu: no tens absolutament res a envejar a en Casillas. I no ho penso només jo: en Màrius Carol, gran aficionat blaugrana, també va en aquesta línia (“Víctor Valdés contra Goldfinger”, La Vanguardia, 27-10-2011).
Si t’he de ser franc, penso que el teu rival en el podi dels millors porters l’hem de buscar al Chelsea: Petr Čech. Va ser un autèntic mur i ell solet va parar els peus al millor Barça de tota la història, aturant-ho tot i evitant que entressin els xuts dels davanters blaugrana. En aquella època (2011-2012) ningú, ningú podia plantar cara al Barça, al teu Barça, i la prova la tens en la collita de títols. Però un excel·lent porter sí que va poder fer-ho. Ara bé: per a establir la vàlua d’un porter no hem de mirar un partit, i amb prou feines una temporada: cal mirar una trajectòria. I penso que, en trajectòria, tu tens més solidesa que en Čech (tu tens tres Champions, els anys 2006, 2009 i 2011; per contra, en Čech sols té la Champions del 2012).
I humanament, què hem de dir? Penso que, per la teva trajectòria vital, pel teu fer i pel que representes, et mereixes un reconeixement. Al principi d’estar al primer equip, algunes persones deien de tu que eres un xulet. I potser tenien part de raó, no ho sé. El que sí sé és que avui ets un referent, o sigui que si realment mai vas ser un xulet és evident que has madurat i que la teva figura s’ha engrandit.
Si algú et va criticar per aquest posat teu, hauria hagut d’esperar-se a sentir-te anunciar (a mitjan temporada 2012-2013) que deixaves el Barça l’estiu del 2014 i per què. Ho vas anunciar amb molta antel·lació perquè el club tingués temps de buscar un substitut. No volies per a res del món danyar el club de la teva vida. I això t’honora. I què dir dels motius: vas explicar que els tres pals cada vegada et pesaven més. Tothom que segueix el Barça sap com és de difícil psicològicament de ser-ne el porter. Si fossis un xulet, un perdonavides, un barrut, un a qui tant se li’n fot tot, tu hauries seguit allà. Però no: vas valorar moltes més coses, personals i humanes, i vas decidir provar sort en un altre lloc, malgrat que a can Barça ho tenies tot assegurat, i alhora ho vas fer minimitzant tant com vas poder el mal que podries causar al club. Un gran exemple. I més en l’època que ens ha tocat viure, l’època de l’egoisme-consumisme.
I ja que parlo de l’egoisme-consumisme: cap al 2010 vas exigir més diners al Barça, i això molts que pensen que el diner hauria d’estar tipificat com a arma de destrucció massiva -idea que comparteixo- ho van veure malament. Però després de negociar vas acceptar de mantindre el sou per sota del que demanaves. I és que un lloc de treball no és només els diners que guanyes: és què aportes, és com et sents amb els teus companys de feina i l’entorn. I tot això també ho vas valorar.
També t’admiro perquè vas fer una altra cosa que ningú no va gosar fer, i poder ningú més pot fer: vas plantar cara a en Louis Van Gaal. L’entrenador més malcarat de la història del Barça et volia tractar com una criatura enviant-te al segon equip i tu vas plantar-li cara. Al final tu et vas quedar i et vas guanyar l’estima dels seguidors culers, i va ser en Van Gaal qui va anar-se’n. Qui hauria pogut fer una cosa així amb vint-i-pocs anys?
Encara podria reconèixer en tu altres fets remarcables. Vas ser dels primers a lluir l’estelada quan el Barça guanyava. Era als moments més incipients del que seria l’eclosió del moviment independentista. Si ho fessis ara la caverna et crucificaria a insults (mira què li ha passat a la pobra Shakira per cantar una cançó en català). Però ara significar-se a favor de la independència no costa (per sort, és un debat totalment naturalitzat entre la societat catalana); en canvi, abans no era tan fàcil fer-ho (ni que fos a nivell simbòlic), ja que l’independentisme no ocupava una posició central en l’imaginari polític català. Només a algú capaç d’aturar els peus a en Van Gaal li pot relliscar allò que es coneix com “el què diran”. Només algú amb idees clares (com demostres a l’entrevista que van fer-te a la revista digital 365D365E, 18-1-2013) pot resoldre situacions complexes. Això és el que engrandeix les persones.
En fi, nano: que tenim moltes, moltes raons (i ganes!) per a tornar a veure’t sota els pals. Volem veure com fas aquelles aturades impossibles, quan la pilota ja està a punt d’entrar a la porteria per l’escaire i apareix de no se sap on la teva mà i toques amb la punta dels dits la bola i fas que surti fora. Volem veure com atures penals de nou: parar penals és potser la tasca més ingrata d’un porter, i tu has sabut resoldre-ho en més d’una ocasió. Volem veure com fas un u contra u amb un davanter rival, que és potser on més et llueixes (algunes parades que has fet en aquest escenari són brutals: sembles una aranya que teixeix en mil·lèsimes de segon una xarxa a dos o tres metres del davanter, i la pilota no passa). En fi, volem que torni el millor porter del món.
Una darrera cosa. No entenc de medicina, evidentment, però hi ha la possibilitat que quan tornis a la porteria potser no puguis rendir com ho has fet fins ara. Una lesió mal curada és un llast enorme. I l’edat (32 anys) també juga en contra teva (tot i que també és cert que els porters soleu durar més que la resta de futbolistes, perquè no heu de córrer tant i per tant no és necessària tanta forma física: el del Manchester United va plegar amb 40 anys, si no m’erro, en la darrera final que vau guanyar el Barça). De tota manera, penso que això no t’ha de preocupar excessivament: tu ja has fet el teu palmarès, has demostrat qui ets i si la teva carrera no pot anar a més no significa cap problema per a algú que ho ha guanyat pràcticament tot. Dit d’una altra manera: encara que després de la lesió no estiguis al 100%, tu continuaràs sent el millor porter del món. I, si la cosa va bé i rendeixes al 100%, pensa que aleshores no seràs el millor porter del món: seràs el millor porter de la història.
Una abraçada.
AFEGITÓ (10-4-2014)
En una línia semblant, n’Albert Om al diari Ara hi diu la seva (“'A pèl': carta a Víctor Valdés”, 5-4-2013).
dijous, 13 de març del 2014
“El poble de Catalunya convoca...”
M’agrada el plantejament de l’Assemblea Nacional Catalana (ACN), concretat en el Full de ruta 2014-2015, amb relació a la consulta sobre la independència de Catalunya (prevista per al 9-11-2014). Segons aquest plantejament, “el poble de Catalunya convoca la Consulta. I ha decidit que votarà” (línies 377-378, pàgina 9).
En efecte, el procés d’independència de Catalunya no està promogut des de les elits polítiques, sinó per àmplies capes socials.
Aquest fet contrasta amb la visió que en tenen a Madrid. Allà, els polítics -tant els governants com els socialistes-, els opinadors, els periodistes, etc., insisteixen que tot és una dèria del president Mas i dels seus adlàters; que el mateix president ha embogit i que porta el poble català cap a una deriva; que el nacionalisme polític dominant té segrestada la capacitat de raonar de la població...
Malgrat que els opinadors i periodistes catalans han insistit una vegada i una altra (en articles, en tertúlies, en entrevistes, etc.) que el procés secessionista no està impulsat pels polítics sinó pel poble (i que, en tot cas, els polítics catalans duen a terme les iniciatives governamentals i parlamentàries per a tirar-ho envant), els de Madrid continuen en la seva posició.
Potser va sent hora que els polítics, opinadors i periodistes madrilenys es llevin la bena dels ulls i entenguin que és una iniciativa popular.
I ara ve la pregunta: si el procés secessionista és una iniciativa popular, com ho pensen aturar? Han dit molts cops que ho aturaran amb mesures judicials i d’altra mena. Però jo no veig manera de fer-ho. Com es pot aturar un poble que vol votar? Podran declarar inconstitucional la consulta, però si és pacífica i amb garantides democràtiques mai no podran fer que la comunitat internacional la consideri il·legítima. Podran inhabilitar el president, però no podran inhabilitar la democràcia (a no ser que facin un cop d’estat i/o un intervenció militar, com va passar el 1936, cosa impensable avui dia, estant a l’aguait la Unió Europea i l’OTAN d’una banda i els mercats internacionals i la prima de risc de l’altra). Podran anul·lar la convocatòria formal d’una consulta, però no es pot impedir a la gent dipositar un vot en una urna (quants Arenys poden haver-hi?). Podran fer callar o fins i tot comprar la classe política catalana, però no podran comprar la voluntat de ser d’un poble.
En efecte, el procés d’independència de Catalunya no està promogut des de les elits polítiques, sinó per àmplies capes socials.
Aquest fet contrasta amb la visió que en tenen a Madrid. Allà, els polítics -tant els governants com els socialistes-, els opinadors, els periodistes, etc., insisteixen que tot és una dèria del president Mas i dels seus adlàters; que el mateix president ha embogit i que porta el poble català cap a una deriva; que el nacionalisme polític dominant té segrestada la capacitat de raonar de la població...
Malgrat que els opinadors i periodistes catalans han insistit una vegada i una altra (en articles, en tertúlies, en entrevistes, etc.) que el procés secessionista no està impulsat pels polítics sinó pel poble (i que, en tot cas, els polítics catalans duen a terme les iniciatives governamentals i parlamentàries per a tirar-ho envant), els de Madrid continuen en la seva posició.
Potser va sent hora que els polítics, opinadors i periodistes madrilenys es llevin la bena dels ulls i entenguin que és una iniciativa popular.
I ara ve la pregunta: si el procés secessionista és una iniciativa popular, com ho pensen aturar? Han dit molts cops que ho aturaran amb mesures judicials i d’altra mena. Però jo no veig manera de fer-ho. Com es pot aturar un poble que vol votar? Podran declarar inconstitucional la consulta, però si és pacífica i amb garantides democràtiques mai no podran fer que la comunitat internacional la consideri il·legítima. Podran inhabilitar el president, però no podran inhabilitar la democràcia (a no ser que facin un cop d’estat i/o un intervenció militar, com va passar el 1936, cosa impensable avui dia, estant a l’aguait la Unió Europea i l’OTAN d’una banda i els mercats internacionals i la prima de risc de l’altra). Podran anul·lar la convocatòria formal d’una consulta, però no es pot impedir a la gent dipositar un vot en una urna (quants Arenys poden haver-hi?). Podran fer callar o fins i tot comprar la classe política catalana, però no podran comprar la voluntat de ser d’un poble.
dilluns, 10 de febrer del 2014
Un brindis per na Manuela
En Carles Puyol, jugador del Barça, ha tingut una filla i li ha posat Manuela de nom. Diuen les cròniques que per honor a l’àvia materna de la criatura.
Al cap de poc, quatre eixelebrats han vomitat a les xarxes socials que quina poca catalanitat la d’en Puyol per haver posat Manuela a sa filla. Aquest fet mereix dues consideracions.
La primera és que tothom és lliure de posar el nom que vulgui a sons fills. En Johan Cruyff va posar de nom a son fill Johan Jordi (1974) i no per això hom el deixa de considerar holandès (va jugar a la selecció neerlandesa). Ho dic perquè considerar que posar X fa més català que posar Y és una beneiteria. Una de les meves exalumnes més fermes en la defensa de la llengua catalana nomia... Rocío.
I per què quatre eixelebrats han fet una beneiteria? Aquí ve la segona consideració: perquè són uns ignorants. En efecte, qui pensi que Manuela no és un nom català és, ras i curt, un ignorant. Si aquesta gent haguessin fet l’esforç d’obrir un llibre com el Diccionari de noms de persona d’en Josep Maria Albaigès i Olivart (Edicions 62, 1980) haurien vist (pàgina 225) que Manuela és un nom ben català, d’origen hebreu. Fins i tot haurien après que significa ‘Déu és amb nosaltres’ (el segment final -el dels noms hebraics sol fer referència a Déu: Rafael, Miquel, Gabriel). És més: les formes Manel i Manela no són res més que simplificacions fonètiques, talment com Biel ho és de Gabriel.
És cert que Manuela és un nom que es posa poc en català i força en castellà. Però això s’explica per una raó molt simple: les modes són un dels motors de la tria de noms per a infants. Si els ignorants al·ludits adés haguessin llegit la introducció de l’esmentat llibre, sabrien que això és així. Una moda recurrent antigament era posar el nom del pare al primogènit: avui això es considera antimoda. Igualment, els noms curts (Nil, Pol, Iu, Nit, Pau, Jan) o germànics (Arnau, Ricard) s’han posat de moda en català del 1990 ençà; però abans, del 1975 fins al 1990, van proliferar Jordi i Marc per la sonoritat catalana (per tant, antifranquista) que tenien. En resum, qüestió de modes. I això ha passat sempre. Ho explica un altre llibre, Antroponímia. Història dels nostres prenoms, cognoms i renoms, de n’Enric Moreu-Rey (Universitat de Barcelona, 1991): a final de l’Imperi Romà, a casa nostra tothom parlava llatí però els noms de persona llatins van caure en desús i van posar-se de moda (gairebé van arrasar) els noms germànics (Arnau, Geribert, Guifré, etc.)... fins que cap al segle XII els noms germànics pràcticament van desaparèixer, perquè es van posar de moda altres noms. I això passa arreu: la moda a Sud-amèrica és posar noms compostos, fórmula que a Catalunya rarament se segueix avui dia. Per tant, que en castellà siguin freqüents noms com Manuela, Antonio o José no vol dir que qui bategi un fill així sigui un espanyolista!
Ai, quin mal que fa a l’intel·lecte no llegir! I quin mal pot fer permetre que la gent opini de coses que no sap!
Afortunadament, els periodistes que s’han fet ressò del tema han sortit en defensa d’en Puyol (la tertúlia d’El Món a RAC1, el programa Arucitys de 8TV o el gran Manuel Cuyàs, periodista d’El Punt Avui). I és que no podem deixar a mans dels ignorants els judicis sobre res: qui vulgui opinar o jutjar abans s’ha de documentar. Només els entesos (arquitectes, enginyers, paletes experimentats) poden jutjar si un pont està ben o mal construït. Igualment, només la gent que sap d’història de la llengua hauria d’opinar sobre la naturalesa dels mots. Qui vulgui opinar sobre la naturalesa dels mots, abans que llegeixi o estudiï; si no, que se’n guardi ben prou, perquè per a fer mal no cal badar boca.
Puyi: enhorabona i no facis cas d’aquests poca-soltes, que no tenen idea de res. Manuela: benvinguda al món, un brindis per a tu i el teu futur!
Al cap de poc, quatre eixelebrats han vomitat a les xarxes socials que quina poca catalanitat la d’en Puyol per haver posat Manuela a sa filla. Aquest fet mereix dues consideracions.
La primera és que tothom és lliure de posar el nom que vulgui a sons fills. En Johan Cruyff va posar de nom a son fill Johan Jordi (1974) i no per això hom el deixa de considerar holandès (va jugar a la selecció neerlandesa). Ho dic perquè considerar que posar X fa més català que posar Y és una beneiteria. Una de les meves exalumnes més fermes en la defensa de la llengua catalana nomia... Rocío.
I per què quatre eixelebrats han fet una beneiteria? Aquí ve la segona consideració: perquè són uns ignorants. En efecte, qui pensi que Manuela no és un nom català és, ras i curt, un ignorant. Si aquesta gent haguessin fet l’esforç d’obrir un llibre com el Diccionari de noms de persona d’en Josep Maria Albaigès i Olivart (Edicions 62, 1980) haurien vist (pàgina 225) que Manuela és un nom ben català, d’origen hebreu. Fins i tot haurien après que significa ‘Déu és amb nosaltres’ (el segment final -el dels noms hebraics sol fer referència a Déu: Rafael, Miquel, Gabriel). És més: les formes Manel i Manela no són res més que simplificacions fonètiques, talment com Biel ho és de Gabriel.
És cert que Manuela és un nom que es posa poc en català i força en castellà. Però això s’explica per una raó molt simple: les modes són un dels motors de la tria de noms per a infants. Si els ignorants al·ludits adés haguessin llegit la introducció de l’esmentat llibre, sabrien que això és així. Una moda recurrent antigament era posar el nom del pare al primogènit: avui això es considera antimoda. Igualment, els noms curts (Nil, Pol, Iu, Nit, Pau, Jan) o germànics (Arnau, Ricard) s’han posat de moda en català del 1990 ençà; però abans, del 1975 fins al 1990, van proliferar Jordi i Marc per la sonoritat catalana (per tant, antifranquista) que tenien. En resum, qüestió de modes. I això ha passat sempre. Ho explica un altre llibre, Antroponímia. Història dels nostres prenoms, cognoms i renoms, de n’Enric Moreu-Rey (Universitat de Barcelona, 1991): a final de l’Imperi Romà, a casa nostra tothom parlava llatí però els noms de persona llatins van caure en desús i van posar-se de moda (gairebé van arrasar) els noms germànics (Arnau, Geribert, Guifré, etc.)... fins que cap al segle XII els noms germànics pràcticament van desaparèixer, perquè es van posar de moda altres noms. I això passa arreu: la moda a Sud-amèrica és posar noms compostos, fórmula que a Catalunya rarament se segueix avui dia. Per tant, que en castellà siguin freqüents noms com Manuela, Antonio o José no vol dir que qui bategi un fill així sigui un espanyolista!
Ai, quin mal que fa a l’intel·lecte no llegir! I quin mal pot fer permetre que la gent opini de coses que no sap!
Afortunadament, els periodistes que s’han fet ressò del tema han sortit en defensa d’en Puyol (la tertúlia d’El Món a RAC1, el programa Arucitys de 8TV o el gran Manuel Cuyàs, periodista d’El Punt Avui). I és que no podem deixar a mans dels ignorants els judicis sobre res: qui vulgui opinar o jutjar abans s’ha de documentar. Només els entesos (arquitectes, enginyers, paletes experimentats) poden jutjar si un pont està ben o mal construït. Igualment, només la gent que sap d’història de la llengua hauria d’opinar sobre la naturalesa dels mots. Qui vulgui opinar sobre la naturalesa dels mots, abans que llegeixi o estudiï; si no, que se’n guardi ben prou, perquè per a fer mal no cal badar boca.
Puyi: enhorabona i no facis cas d’aquests poca-soltes, que no tenen idea de res. Manuela: benvinguda al món, un brindis per a tu i el teu futur!
divendres, 31 de gener del 2014
Volen previndre la divisió social... els qui són incapaços d’impedir-la a ca seva
Al PP (Partit Popular), a C’s (Ciutadans), al PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) i al PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya) no paren de dir i repetir que el procés sobiranista de Catalunya divideix la societat catalana i genera una fractura social.
Jo no veig per enlloc aquesta suposada fractura social. La gent, al carrer, al bar o a la feina, no es discuteix per aquest tema (i si passa és un fet testimonial, gairebé negligible si ho comparem amb el gruix de la població catalana, i en tot cas la gent es discuteix moltíssim més per altres temes, com el futbol). Certament, al país hi ha gent que pensa així i pensa aixà, i comparteix espai... però sense ni un bri d’escarafalls (com passa en tants altres temes, val a dir: potenciar l’escola pública o la privada, o fer carrils bici o deixar més llibertat de moviments als vianants, són temes on hi ha disparitat de parers). Fins i tot a l’aula on faig classe hi ha estudiants que duen estelades com a abillament (braçalets, pins, adhesius a la carpeta, fundes de mòbil) i enmig d’ells hi una alumna que llueix la bandera espanyola al seu mòbil; i encara és hora ara que hi vegi cap esclat de res.
Per tant, en realitat deu ser que aquesta gent desitja que hi hagi fractura social per a després dir “Ho veieu?, jo ja us ho deia...”.
D’altra banda, se suposa que aquests partits tenen la recepta perquè no hi hagi aquesta imaginària fractura social a Catalunya. A saber, no tirar endavant el procés sobiranista, i fins i tot no parlar-ne. Així segur que ningú no es discuteix...
Fa gràcia que siguin aquests partits els qui alerten de la suposada divisió de Catalunya i que facin veure que tenen la recepta per a evitar-la. Quan n’hi ha dos (PP i PSC) que tenen una divisió interna de dimensions considerables. A can PSC tres diputats voten al Parlament en contra del que els mana la direcció i són marginats; algun càrrec de la directiva dimiteix per dissidències; arreu del territori alcaldes i regidors mostren queixes pel posicionament de la direcció del partit; els pleguen militants... I a can PP diverses figures importants, com Aleix Vidal-Quadras o Santiago Abascal, munten el partit Vox, juntament amb gent provinent de les víctimes del terrorisme, mentre en José María Aznar pràcticament fa el llit veladament a en Mariano Rajoy.
Realment, s’ha de tindre molta barra per a aixecar-se com a garant de la concòrdia qui és incapaç de gestionar la discrepància interna i encara menys si (com passa a can PSC) els díscols són castigats i obligats a callar o a anar-se’n.
Jo no veig per enlloc aquesta suposada fractura social. La gent, al carrer, al bar o a la feina, no es discuteix per aquest tema (i si passa és un fet testimonial, gairebé negligible si ho comparem amb el gruix de la població catalana, i en tot cas la gent es discuteix moltíssim més per altres temes, com el futbol). Certament, al país hi ha gent que pensa així i pensa aixà, i comparteix espai... però sense ni un bri d’escarafalls (com passa en tants altres temes, val a dir: potenciar l’escola pública o la privada, o fer carrils bici o deixar més llibertat de moviments als vianants, són temes on hi ha disparitat de parers). Fins i tot a l’aula on faig classe hi ha estudiants que duen estelades com a abillament (braçalets, pins, adhesius a la carpeta, fundes de mòbil) i enmig d’ells hi una alumna que llueix la bandera espanyola al seu mòbil; i encara és hora ara que hi vegi cap esclat de res.
Per tant, en realitat deu ser que aquesta gent desitja que hi hagi fractura social per a després dir “Ho veieu?, jo ja us ho deia...”.
D’altra banda, se suposa que aquests partits tenen la recepta perquè no hi hagi aquesta imaginària fractura social a Catalunya. A saber, no tirar endavant el procés sobiranista, i fins i tot no parlar-ne. Així segur que ningú no es discuteix...
Fa gràcia que siguin aquests partits els qui alerten de la suposada divisió de Catalunya i que facin veure que tenen la recepta per a evitar-la. Quan n’hi ha dos (PP i PSC) que tenen una divisió interna de dimensions considerables. A can PSC tres diputats voten al Parlament en contra del que els mana la direcció i són marginats; algun càrrec de la directiva dimiteix per dissidències; arreu del territori alcaldes i regidors mostren queixes pel posicionament de la direcció del partit; els pleguen militants... I a can PP diverses figures importants, com Aleix Vidal-Quadras o Santiago Abascal, munten el partit Vox, juntament amb gent provinent de les víctimes del terrorisme, mentre en José María Aznar pràcticament fa el llit veladament a en Mariano Rajoy.
Realment, s’ha de tindre molta barra per a aixecar-se com a garant de la concòrdia qui és incapaç de gestionar la discrepància interna i encara menys si (com passa a can PSC) els díscols són castigats i obligats a callar o a anar-se’n.
divendres, 10 de gener del 2014
La viabilitat legal i institucional de la declaració unilateral d’independència (DUI)
Hom diu que, si finalment no hi ha consulta sobre la independència de Catalunya, anem abocats a un avançament electoral, que tindria un caràcter plebiscitari, és a dir, la gent votaria els partits en clau independència sí / independència no. Si, en aquestes eleccions, els partits que es presenten amb un programa clarament independentiste guanyen les eleccions, aleshores el Parlament català estaria facultat per a proclamar una declaració unilateral d’independència (DUI).
No cal dir que els unionistes combaten la possibilitat d’una DUI. Els més durs ho titllen directament d’il·legalitat. De la seva banda, els més tous -el director de La Vanguardia, per exemple- fan veure que són la veu del seny i alerten que això és molt complicat, que ningú no reconeixeria Catalunya (esdevindria un estat pària) i que quedaríem apartats de la civilització.
A tots dos grups els podem dir que la independència dels Estats Units d’Amèrica (EUA) respecte del Regne Unit també va ser unilateral. O la d’Eslovènia respecte de Iugoslàvia. I tantes altres, com quan Holanda, Portugal o diversos països llatinoamericans es van independitzar d’Espanya. I Espanya no ha tingut cap impediment per a reconèixer aquests Estats i tindre-hi relacions més avant.
Per tant, la independència de Catalunya via DUI té el mateix valor que la dels EUA.
Alguns unionistes van un poc més enllà i, per a referir-se a la DUI, parlen de la via de Kosovo o via kosovar. Ho fan perquè a Kosovo va haver-hi persecució i matances, i volen donar a entendre que a Catalunya podria passar una cosa similar.
Cal aclarir una altra cosa. Kosovo va proclamar la independència el 2008. Sèrbia va dur el cas al Tribunal Penal Internacional (TPI) de l’Haia. Aquest tribunal va determinar el 201o que, amb la declaració unilateral d’independència, Kosovo no havia violat cap llei internacional. D’aquesta manera es va obrir jurisprudència per a casos similars.
Per tant, als qui parlen de via de Kosovo o via kosovar hauríem de corregir-los i fer-los notar que, en realitat, estan parlant de la via del TPI. És un tribunal qui ha validat legalment aquesta via. En resum: quan algú digui “Que és que vols que Catalunya segueixi les passes de Kosovo?”, cal respondre-li: “No: la via del Tribunal Penal Internacional”. Que en el fons és la mateixa via seguida anys abans per Eslovènia i tants altres països.
No cal dir que els unionistes combaten la possibilitat d’una DUI. Els més durs ho titllen directament d’il·legalitat. De la seva banda, els més tous -el director de La Vanguardia, per exemple- fan veure que són la veu del seny i alerten que això és molt complicat, que ningú no reconeixeria Catalunya (esdevindria un estat pària) i que quedaríem apartats de la civilització.
A tots dos grups els podem dir que la independència dels Estats Units d’Amèrica (EUA) respecte del Regne Unit també va ser unilateral. O la d’Eslovènia respecte de Iugoslàvia. I tantes altres, com quan Holanda, Portugal o diversos països llatinoamericans es van independitzar d’Espanya. I Espanya no ha tingut cap impediment per a reconèixer aquests Estats i tindre-hi relacions més avant.
Per tant, la independència de Catalunya via DUI té el mateix valor que la dels EUA.
Alguns unionistes van un poc més enllà i, per a referir-se a la DUI, parlen de la via de Kosovo o via kosovar. Ho fan perquè a Kosovo va haver-hi persecució i matances, i volen donar a entendre que a Catalunya podria passar una cosa similar.
Cal aclarir una altra cosa. Kosovo va proclamar la independència el 2008. Sèrbia va dur el cas al Tribunal Penal Internacional (TPI) de l’Haia. Aquest tribunal va determinar el 201o que, amb la declaració unilateral d’independència, Kosovo no havia violat cap llei internacional. D’aquesta manera es va obrir jurisprudència per a casos similars.
Per tant, als qui parlen de via de Kosovo o via kosovar hauríem de corregir-los i fer-los notar que, en realitat, estan parlant de la via del TPI. És un tribunal qui ha validat legalment aquesta via. En resum: quan algú digui “Que és que vols que Catalunya segueixi les passes de Kosovo?”, cal respondre-li: “No: la via del Tribunal Penal Internacional”. Que en el fons és la mateixa via seguida anys abans per Eslovènia i tants altres països.
dilluns, 16 de desembre del 2013
La consulta és legal (i el PP enganya quan diu que és il·legal)
Ja tenim pregunta per a la consulta sobre la independència de Catalunya. Durant tot el temps que ha durat cuinar la consulta no n’he dit re al blog, en part perquè molta altra gent hi ha dit la seva (des de molts angles), i no podia aportar-hi gaire més.
Ara que tenim pregunta, però, voldria fer una aportació que va més enllà.
El Partit Popular (PP) ha dit, i segueix dient, que la consulta “és il·legal”; i que, precisament per això, no pot permetre-la.
Doncs bé: el que diu el PP no és cert.
Per començar, no hi ha cap llei que digui que és il·legal consultar els ciutadans de Catalunya. És més: una consulta política a nivell català s’ha fet en altres ocasions (el referèndum sobre l’Estatut del 2006, per exemple).
Per què, doncs, el PP sosté que la consulta és il·legal? Ho argumenten dient que la Constitució espanyola impossibilita un canvi de l’statu quo d’Espanya. Concretament, l’article 1.2 de la Constitució diu que “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”; i l’article 2 diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles [...]”. A partir d’aquí, els del PP entenen que no és legal canviar l’statu quo d’Espanya i, per tant, tampoc és legal preguntar sobre el canvi d’statu quo.
Aquest raonament és fals.
És cert que la Constitució espanyola no permet un canvi de l’statu quo d’Espanya. Però fer una consulta sobre aquest tema no és canviar l’statu quo d’Espanya.
En efecte, el Govern espanyol podria organitzar o autoritzar una consulta sobre el tema (a Catalunya, i si ho volen també a tot Espanya). Suposant que el “sí” a la independència guanyés, l’endemà de la consulta Catalunya encara no seria independent. En efecte, caldria obrir un període de negociació entre la Generalitat i l’Estat espanyol, per a tractar temes com el repartiment d’actius (ambaixades, vaixells de guerra, etc.) i passius (deute). Aquestes negociacions podrien perllongar-se mesos.
Mentre es fan aquestes negociacions, el Govern espanyol podria encetar una reforma de la Constitució, amb l’objectiu de suprimir o modificar els articles 1.2 i 2. El procés per a fer-ho ja està determinat a la mateixa Constitució, que preveu les seves pròpies vies per a ser modificada: després d’aprovar-ho a les Corts espanyoles, cal un referèndum a tot l’Estat espanyol. Per tant, si tot Espanya aprova aquesta modificació de la Constitució, automàticament la secessió d’un territori passa a ser prevista per l’ordenament jurídic espanyol i la sobirania hauria sigut rebutjada per la mateixa població espanyola. I això permetria escindir Catalunya d’Espanya dins la constitucionalitat.
En resum: és mentida que la legislació no permeti la consulta. Sí que la permet. A tot estirar, es pot argumentar que la legislació no permet la secessió ara; però si hi ha voluntat política es pot canviar la legislació espanyola per a fer-ho efectiu.
Aquí, en realitat, el que passa -i no descobreixo res de nou- és que el PP i el Govern espanyol no volen de cap manera que Catalunya marxi d’Espanya. I si organitzen o accepten de fer una consulta, en certa manera en reconeixen el resultat. I si guanya el “sí” estan obligats a reformar la Constitució per tal d’admetre-hi el dret de secessió d’un territori. Però s’escuden en la legalitat (que podrien canviar, simplement). I tot per una idea possessiva del que és l’Estat espanyol (per a mi, una entitat juridicoadministrativa; per a ells, una mena d’ens del qual ningú no en pot marxar).
Deixo de banda altres reflexions que permetrien considerar legal una consulta i fins i tot la secessió sense tocar ni una coma de la Constitució. Per exemple, els tractats internacionals signats per Espanya, que passen a formar part de l’ordenament jurídic espanyol, i que preveuen la possibilitat d’exercir drets democràtics com l’autodeterminació de Catalunya (vegeu el llibre Espanyols per força, de mossèn Josep Dalmau, 2002, que en parla). O el fet que l’article 1.2 diu “La soberanía nacional reside en el pueblo español” i prou, mentre que els peperos solen dir sempre “en el pueblo español en su conjunto”, amb un afegitó (“en su conjunto”) que no figura a la Carta Magna espanyola. Per què hi posen aquest afegitó? Potser perquè resulta que uns 2,7 milions d’espanyols (residents a Catalunya) volen deixar de ser “pueblo español”, és a dir, volen -seguint la terminologia constitucional- deixar d’allotjar dins seu la sobirania nacional espanyola (fer que no hi resideixi). Com es pot impedir a una persona en qui resideix la sobirania treure’s aquesta sobirania del damunt? Com que això de “en su conjunto” no surt a la Constitució, es podria interpretar que la sobernia és un tret individual i, doncs, lliurement suprimible per voluntat pròpia i, també, canviable per una altra sobirania; i si un gruix considerable de gent ho fa, aleshores deixa de prevaldre la sobirania espanyola allà on resideix aquesta gent.
En fi: el capteniment dels peperos em recorda quan, cap al 2011-2012, afirmaven que l’estelada és il·legal, quan llei en mà no es pot afirmar tal cosa (és més: afirmar que és il·legal sí que és il·legal). El que volien era imposar la seva visió del món i impedir que la gent expressés els seus sentiments, i per això s’inventaven una suposada il·legalitat inexistent, creient-se que la gent és beneita i s’empassa la paraula dels polítics com si fos paraula de Déu. Ara és el mateix: en comptes de fixar les vies legals perquè el poble de Catalunya parli (i, si convé, marxi d’Espanya), que és la seva obligació, es creuen que la gent s’empassarà la seva interpretació esbiaixada de la legalitat. Al final aquesta gent aconseguiran que als catalans que volen mantindre’s a Espanya els faci vergonya dir-ho.
AFEGITÓ (17-12-2013)
Tot just publicat l’apunt, l’endemà, al programa El Matí de Catalunya Ràdio, ha sortit un altre argument sobre la legalitat de la consulta sense tocar la Constitució. Un intervinent a la tertúlia ha fet notar que, sovint, el Tribunal Constitucional ha de fixar quin principi preval quan dos principis fixats a la Constitució entren en col·lisió. Aquest tertulià apunta que el principi d’unitat d’Espanya (articles 1.2 i 2) entren en col·lisió amb el principi de democràcia (article 1.1, que diu: “España se constituye en un Estado social y democrático [...]”). Dit altrament: si Catalunya vol votar sobre l’autodeterminació, tal fet està emparat per l’article 1.1, encara que l’objecte de consulta entri en contradicció amb l’article 2. Per tant, cal dirimir quin principi d’aquests dos preval. I sembla que el principi democràtic seria un valor suprem al qual se subjecten tots els altres principis.
Ara que tenim pregunta, però, voldria fer una aportació que va més enllà.
El Partit Popular (PP) ha dit, i segueix dient, que la consulta “és il·legal”; i que, precisament per això, no pot permetre-la.
Doncs bé: el que diu el PP no és cert.
Per començar, no hi ha cap llei que digui que és il·legal consultar els ciutadans de Catalunya. És més: una consulta política a nivell català s’ha fet en altres ocasions (el referèndum sobre l’Estatut del 2006, per exemple).
Per què, doncs, el PP sosté que la consulta és il·legal? Ho argumenten dient que la Constitució espanyola impossibilita un canvi de l’statu quo d’Espanya. Concretament, l’article 1.2 de la Constitució diu que “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”; i l’article 2 diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles [...]”. A partir d’aquí, els del PP entenen que no és legal canviar l’statu quo d’Espanya i, per tant, tampoc és legal preguntar sobre el canvi d’statu quo.
Aquest raonament és fals.
És cert que la Constitució espanyola no permet un canvi de l’statu quo d’Espanya. Però fer una consulta sobre aquest tema no és canviar l’statu quo d’Espanya.
En efecte, el Govern espanyol podria organitzar o autoritzar una consulta sobre el tema (a Catalunya, i si ho volen també a tot Espanya). Suposant que el “sí” a la independència guanyés, l’endemà de la consulta Catalunya encara no seria independent. En efecte, caldria obrir un període de negociació entre la Generalitat i l’Estat espanyol, per a tractar temes com el repartiment d’actius (ambaixades, vaixells de guerra, etc.) i passius (deute). Aquestes negociacions podrien perllongar-se mesos.
Mentre es fan aquestes negociacions, el Govern espanyol podria encetar una reforma de la Constitució, amb l’objectiu de suprimir o modificar els articles 1.2 i 2. El procés per a fer-ho ja està determinat a la mateixa Constitució, que preveu les seves pròpies vies per a ser modificada: després d’aprovar-ho a les Corts espanyoles, cal un referèndum a tot l’Estat espanyol. Per tant, si tot Espanya aprova aquesta modificació de la Constitució, automàticament la secessió d’un territori passa a ser prevista per l’ordenament jurídic espanyol i la sobirania hauria sigut rebutjada per la mateixa població espanyola. I això permetria escindir Catalunya d’Espanya dins la constitucionalitat.
En resum: és mentida que la legislació no permeti la consulta. Sí que la permet. A tot estirar, es pot argumentar que la legislació no permet la secessió ara; però si hi ha voluntat política es pot canviar la legislació espanyola per a fer-ho efectiu.
Aquí, en realitat, el que passa -i no descobreixo res de nou- és que el PP i el Govern espanyol no volen de cap manera que Catalunya marxi d’Espanya. I si organitzen o accepten de fer una consulta, en certa manera en reconeixen el resultat. I si guanya el “sí” estan obligats a reformar la Constitució per tal d’admetre-hi el dret de secessió d’un territori. Però s’escuden en la legalitat (que podrien canviar, simplement). I tot per una idea possessiva del que és l’Estat espanyol (per a mi, una entitat juridicoadministrativa; per a ells, una mena d’ens del qual ningú no en pot marxar).
Deixo de banda altres reflexions que permetrien considerar legal una consulta i fins i tot la secessió sense tocar ni una coma de la Constitució. Per exemple, els tractats internacionals signats per Espanya, que passen a formar part de l’ordenament jurídic espanyol, i que preveuen la possibilitat d’exercir drets democràtics com l’autodeterminació de Catalunya (vegeu el llibre Espanyols per força, de mossèn Josep Dalmau, 2002, que en parla). O el fet que l’article 1.2 diu “La soberanía nacional reside en el pueblo español” i prou, mentre que els peperos solen dir sempre “en el pueblo español en su conjunto”, amb un afegitó (“en su conjunto”) que no figura a la Carta Magna espanyola. Per què hi posen aquest afegitó? Potser perquè resulta que uns 2,7 milions d’espanyols (residents a Catalunya) volen deixar de ser “pueblo español”, és a dir, volen -seguint la terminologia constitucional- deixar d’allotjar dins seu la sobirania nacional espanyola (fer que no hi resideixi). Com es pot impedir a una persona en qui resideix la sobirania treure’s aquesta sobirania del damunt? Com que això de “en su conjunto” no surt a la Constitució, es podria interpretar que la sobernia és un tret individual i, doncs, lliurement suprimible per voluntat pròpia i, també, canviable per una altra sobirania; i si un gruix considerable de gent ho fa, aleshores deixa de prevaldre la sobirania espanyola allà on resideix aquesta gent.
En fi: el capteniment dels peperos em recorda quan, cap al 2011-2012, afirmaven que l’estelada és il·legal, quan llei en mà no es pot afirmar tal cosa (és més: afirmar que és il·legal sí que és il·legal). El que volien era imposar la seva visió del món i impedir que la gent expressés els seus sentiments, i per això s’inventaven una suposada il·legalitat inexistent, creient-se que la gent és beneita i s’empassa la paraula dels polítics com si fos paraula de Déu. Ara és el mateix: en comptes de fixar les vies legals perquè el poble de Catalunya parli (i, si convé, marxi d’Espanya), que és la seva obligació, es creuen que la gent s’empassarà la seva interpretació esbiaixada de la legalitat. Al final aquesta gent aconseguiran que als catalans que volen mantindre’s a Espanya els faci vergonya dir-ho.
AFEGITÓ (17-12-2013)
Tot just publicat l’apunt, l’endemà, al programa El Matí de Catalunya Ràdio, ha sortit un altre argument sobre la legalitat de la consulta sense tocar la Constitució. Un intervinent a la tertúlia ha fet notar que, sovint, el Tribunal Constitucional ha de fixar quin principi preval quan dos principis fixats a la Constitució entren en col·lisió. Aquest tertulià apunta que el principi d’unitat d’Espanya (articles 1.2 i 2) entren en col·lisió amb el principi de democràcia (article 1.1, que diu: “España se constituye en un Estado social y democrático [...]”). Dit altrament: si Catalunya vol votar sobre l’autodeterminació, tal fet està emparat per l’article 1.1, encara que l’objecte de consulta entri en contradicció amb l’article 2. Per tant, cal dirimir quin principi d’aquests dos preval. I sembla que el principi democràtic seria un valor suprem al qual se subjecten tots els altres principis.
diumenge, 1 de desembre del 2013
‘Directe.cat’: com la mala praxi periodística combinada amb l’estretor de mires dels independentistes forassenyats poden malmetre el procés d’independència de Catalunya
No sé si coneixeu el digital Directe.cat. Si no el coneixeu, esteu d’enhorabona. Si el coneixeu, per la vostra salut mental us aconsello que deixeu de llegir-lo.
La raó és que Directe.cat no és un mitjà de comunicació; és un pamflet (acomodat a internet). No publica notícies, sinó les quatre idees sobre política que els sembla bé, estiguin fonamentades o no (i generalment estan poc fonamentades).
Vegeu-ne una mostra. En Salvador Cot, director del diari NacióDigital i -a parer meu- bon professional, va publicar un article (“El fracàs, vist en una proveta”, 27-11-2013) sobre un lleu esclat de violència en un acte públic que ell mateix presidia a Terrassa. Aquest petit esclat de violència, segons en Cot, va tindre com a protagonistes un membre de Reagrupament (entitat política idependentista) i gent propera a Ciutadans (C’s) i el Partit Popular (PP) (unionistes, com sabeu). Pareix que el membre de Reagrupament va titllar de “terrorista” en Jordi Cañas, diputat per C’s al Parlament de Catalunya, i va provocar un aldarull amb els unionistes presents a la sala. Aquest insult sembla que tenia el seu origen en una notícia publicada per Directe.cat segons la qual en Cañas havia dit que C’s faria que Catalunya fos com Irlanda del Nord (“Cañas: «Os montaremos un Ulster que os vais a cagar»”, 22-11-2013).
En Cot afirma que tals declaracions d’en Cañas són falses, però Directe.cat sosté que no. Bé: sigui com vulgui, C’s i PP van abandonar la sala arran d’aquest episodi, i ja tenen l’excusa perfecta per a dir que a Catalunya hi ha tensió a causa del procés d’independència. Alhora, alguns mitjans de comunicació unionistes s’hi han aferrat, com Crónica Global (“La fractura social del independentismo empieza a ser una realidad”, 29-11-2013).
De fet, en rigor el que ha passat és que hi ha un digital que, en comptes de publicar notícies -que és el que han de fer els mitjans de comunicació-, deixa anar irresponsablement el que li sembla, sense ni plantejar-se qüestions deontològiques; i una persona amb poquíssim seny que, en llegir-se els escrits de Directe.cat, ha sortit a escridassar i insultar el seu adversari polític (en comptes de plantejar arguments i dialogar-hi, que és el que s’ha de fer).
Això és el que ha passat. I hi ha responsables: el digital Directe.cat i la persona que no té gens d’educació.
Els de Directe.cat sostenen que la declaració d’en Cañas és certa. Doncs bé: encara que fos vera, el bon fer periodístic aconsella no publicar-ho fins que no se’n tinguin proves clares. No val a dir “És que ens ho han dit tal o tal altre”. Qualsevol estudiant de periodisme sap que, abans de publicar res, cal contrastar-ho; i disposar de dades que puguin demostrar-ho (proves, declaracions, enregistraments, documents, etc.). Publicar una cosa sense aquests ingredients no tan sols és temerari: és una manera de fer barroera totalment reprovable.
Es pot considerar una relliscada puntual dels de Directe.cat? En absolut. És una mostra més que treballen sense mirar-s’hi i sense escrúpols. Aquest digital porta un reguitzell de pífies al seu haver que demostra que no tenen gens de cura en el que publiquen. I d’aquí plora la criatura: publiquen sense demostrar una informació, i la gent amb poc enteniment que ho llegeix s’esvera i actua irresponsablement. És una roda: Directe.cat, per la seva manera d’informar (és un dir), és un digital ideal per a gent amb poc enteniment; i com que de gent amb poc enteniment sempre n’hi ha, Directe.cat té el seu públic (i la seva cleca).
Podeu tastar la manera de treballar d’aquest digital; vegeu el simplisme que destil·la qualsevol cosa que publica. Com a mostra, l’article “ICV, sí a una pregunta clara sobre la independència” (1-12-2013). Llegiu-lo i digueu-me on és la notícia. En realitat no és una notícia, és l’expressió d’un desig, les ganes d’erosionar una persona que no pensa com el redactor i poca cosa més. Ni una dada tangible. Ergo, on és la notícia? O aquest altre exemple: “«Súmate» dispara les alarmes de l’unionisme” (20-11-2013). Altre cop, com és que no reporten dades que sustenten el que s’hi afirma? Sembla més ganes que s’acompleixin els desitjos que no pas una peça informativa. En fi, jo, l’únic que hi veig, és un pamflet amb ganes de difondre una idea preconcebuda, a veure si hi ha sort que algun desinformat passa per allà i la compra. (Ep: i és ben probable que l’unionisme no vegi amb bons ulls l’entitat Súmate. Però, a banda que no cal ser periodista per a saber-ho, si vols publicar una notícia sobre això has de reportar dades que ho mostrin clarament i que siguin tangibles, i no pas pensar que, pel simple fet de pensar-ho, allò és cert.)
La manca de professionalitat dels de Directe.cat arriba a extrems ridículs. Us en reporto alguns exemples que tenen a veure amb la qualitat lingüística (tret que han de tindre tots els mitjans de comunicació si volen ser seriosos). Una de les entitats catalanes que menys gràcia fa a l’independentisme és La Caixa. L’independentisme forassenyat, i per tant també Directe.cat, la burxa. Un bon dia, els de Directe.cat van adonar-se que La Caixa escriu sisplau (vegeu-ne una mostra en qualsevol caixer automàtic). Com que aquest mot no figura al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, als de Directe.cat els va faltar temps per a publicar un escrit criticant-ho (“La Caixa, sisplau”, 16-7-2007). No us perdeu el que deien, ho reprodueixo tal qual ho van publicar:
A La Caixa, l’entitat bancària catalana més important, també se l’ha de renyar de tant en tant. Fa uns dies us parlàvem de la tria de l’espanyolíssim Rodrigo Rato per dirigir el seu Caixa Holding, i també us informàvem de la política lingüística que segueix al País Valencià, amb l’honrosa excepció de Sueca. Avui és el torn de passar revista als seus caixers automàtics, repartits a milers a tot el territori dels Països Catalans. En la versió catalana del programari hi grinyola que reiteradament hi apareixi “sisplau” enlloc de la forma normativa i correcta “si us plau”. Estem segurs que, a nivell espanyol, La Caixa no s’atreviria a posar un “porfa” enlloc del “por favor” que hi ha a la versió castellana. Senyors de La Caixa: és ben fàcil ser normatiu!
El que no sabien a Directe.cat és que la forma sisplau és defensada per força lingüistes (que addueixen raons gramaticals i sociolingüístiques), algun dels quals gran referent social, com en Joan Solà. En Solà ja defensava la grafia sisplau l’any 1992. Intentar penjar la llufa d’espanyolista a La Caixa perquè respectaria la normativa espanyola i en canvi se salta la normativa catalana és d’una simplicitat infantil. Primer, perquè molts lingüistes independentistes fins al moll de l’os defensen (i escriuen) sisplau i ho argumenten (encara que, pel que es veu, a Directe.cat han sigut incapaços de buscar l’argumentari sobre aquesta qüestió fornit per en Solà). Segon, perquè La Caixa escriu sisplau perquè... els ho va manar el mateix Joan Solà (va fer-los el llibre d’estil). I tercer, perquè la no admissió de sisplau per part de l’Institut d’Estudis Catalans és un error (al capdavall, el Gran diccionari 62 de la llengua catalana (Edicions 62, 2000) sí que recull sisplau; si algú vol saber per què és un error que consulti els textos d’en Solà, com el llibre Parlem-ne. Converses lingüístiques (Proa, 1999)). I un darrer punt que s’explica en qualsevol classe d’una carrera de Filologia Catalana que versi sobre les gramaticalitzacions: no es pot comparar -com fa Directe.cat- l’espanyol porfa amb el català sisplau. Tècnicament, i pel que fa a la morfologia, l’espanyol porfa és equiparable al català perxò (solució col·loquial en comptes de per això); en canvi, el català sisplau és equiparable a l’espanyol contigo (admès). No confonguem el personal, sisplau!
Això que explico al blog vaig notificar-ho a la gent de Directe.cat via correu electrònic. No em van respondre (tot seguit reprenc això de la manca de resposta).
Un poc més tard, a Directe.cat van tornar a (intentar) donar lliçons de català correcte. El 22-10-2007 publiquen un article titulat “Duran no és .CAT”, amb l’ànim de deixar malament n’Antoni Duran i Lleida, líder d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), considerat un unionista molt actiu. Altra volta reprodueixo el text tal qual es va publicar (no perdeu de vista que els de Directe.cat són propers a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)):
Aquests dies, el líder d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida ha obert el seu bloc, com a pas previ per a la campanya electoral que fixarà al polític demòcrata-cristià com a número ú de CiU a les eleccions estatals. El bloc de Duran i Lleida ha omès l’apunt del centre de terminologia Termcat que defensa la paraula ‘bloc’ per definir aquest tipus de web i l’ha batejat com a ‘blog’, que és com s’anomena en espanyol. El més greu però, ha estat descobrir que la pàgina que fa servir per allotjar el bloc és un domini .ORG en lloc d’un .CAT. De fet, el líder d’Unió ni tan sols ha tingut el detall de reservar la versió .CAT del seu web, que en el moment d’escriure aquest article encara es troba lliure, a l’abast de qualsevol persona que vulgui adquirir el domini.
Deixant de banda la crítica a no usar el domini .cat, noteu com carreguen contra en Duran i Lleida per usar la grafia blog (curiosament “com s’anomena en espanyol”, segons la gent de Directe.cat) en comptes de la grafia bloc, que era la que recomanava el Termcat, el Centre de Terminologia de Catalunya.
Ràpid els vaig notificar, per correu electrònic, que alguns lingüistes catalanistes defensen la grafia blog. És el cas d’en Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears. En Bibiloni reporta un argumentari considerable, que es veu que els de Directe.cat desconeixien malgrat que s’havia publicat dos anys abans a la revista Llengua Nacional (2005), clarament independentista.
Novament vaig escriure’ls fent-los veure que no l’encertaven en els seus judicis, però no en vaig rebre resposta. Ara bé: dies més tard (9-11-2007) publiquen un altre escrit, “CiU: Bloc o blog?”. Vegeu què diuen sobre Convergència i Unió (CiU):
A Convergència i Unió porten les desavinences fins al ciberespai. Més enllà de l’ús o desús del .CAT, a la coalició no s’han posat d’acord sobre quina de les dues terminologies utilitzar a l’hora de parlar de blocs d’Internet. Així, Artur Mas presentava l’1 de novembre el seu ‘videobloc’, mentre que Duran i Lleida ha creat el seu ‘blog’ de cara a promocionar la seva candidatura a les eleccions espanyoles. Triïn la nomenclatura de l’Institut d’Estudis Catalans ‘bloc’ o triïn la versió d’origen anglès que defensen filòlegs com Gabriel Bibiloni, el que potser si que els caldria és posar-se d’acord... ni que fos una vegada a la vida, per allò de semblar cohesionats.
Vaja: ara resulta que sí que coneixen la tesi d’en Bibiloni...
Ja es veu que tot val a l’hora de desprestigiar l’altre. Si hom usa la grafia blog, l’argument per a desprestigiar-lo és que tal grafia és igual que la forma espanyola; i quan algú els diu que alguns lingüistes catalanistes aposten per aquesta grafia (liderats per algú amb prestigi com en Bibiloni), aleshores es fan l’orni però aprofiten que dins CiU hi ha divergències -evidentment anecdòtiques- sobre aquest tema a veure si així demostren que és una formació política descohesionada (que ho és, però no per això, caram!). Quin gran periodisme...
El més gros és que, en sengles escrits, hi ha faltes d’ortografia. Els mateixos que estiraven les orelles a La Caixa per no seguir la normativa, no la segueixen. Al text mateix en què parlen de La Caixa hi posen “enlloc de” en comptes de la construcció correcta, “en lloc de” (el mot enlloc significa ‘a cap lloc’). Al primer escrit sobre blog/bloc hi llegim “com a número ú de CiU a les eleccions estatals”. Al segon escrit hi llegim “potser si que els caldria és posar-se d’acord”. Quina barra: a La Caixa li pengen la llufa d’espanyolista perquè escriu no normativament (malgrat que va ser una instrucció d’en Joan Solà) però ells poden escriure amb faltes. Potser a Directe.cat escriuen amb faltes perquè s’autoconsideren catalanistes i això els dóna butlla per a fer-ho, butlla que La Caixa no té!
Petites badades? El digital Directe.cat és una antologia de faltes d’ortografia i errades gramaticals. N’hi surten a cabassos. En podria reportar un munt, només en comento unes poques. A l’escrit “Rajoy de les «1000 colinas» el genocidi ruandès contra Catalunya” (30-11-2013) hi llegim “agreujent” (en comptes de la forma correcta, “agreugen”). A l’escrit “Navarro i Duran, un avis per a Herrera” (17-11-2013) hi veiem “el procés de decadència política que esta vivint Duran i Lleida” o “la decadència de Navarro i Duran també és un avis per a Joan Herrera”. Una altra: a l’escrit “Junqueras: dret a decidir sí o sí” (16-11-2013) hi llegim: “La taula s’ha centrat en que és important que l’AMI coordini el procés i s’ha parlat de què els exercicis de sobirania fiscal que han fet molts ajuntaments catalans, han estat validats per l’Agència Tributària Espanyola, i han reforçat el paper de la finestreta única”, amb unes construccions (“és important de que”) no admeses per la normativa. Una altra: a l’escrit “ERC alerta que no pactarà amb CiU si no demostra la seva transparència” (5-8-2010) hi llegim: “El portaveu republicà Ignasi Llorente emplaça Mas a que digui públicament que [...]” (normativament ha de ser “emplaça Mas que digui” o “emplaça Mas a dir”). Més: a l’escrit “El perill d’invertir en deute públic espanyol” (23-11-2013) hi llegim “els bancs espanyols que, enlloc de donar crèdit a l’economia productiva amb diners del BCE, compren deute públic espanyol amb major rendibilitat momentània” (en comptes de la construcció correcta, “en lloc de”). I una altra: a l’escrit “Súmate: Aquí nadie fracturara Cataluña, nuestro país, porque somos un solo pueblo” (4-10-2013) no tan sols hi trobem els mateixos errors gramaticals que ja hem vist (“El moment en que els membres”, “Esperonar a que”) sinó que, a més, hi ha faltes en castellà (“fracturara”, “democràcia”); és a dir, a Directe.cat també mostren una falta de respecte envers la llengua materna de molts catalans que votaran per la independència.
Només he parlat de faltes d’ortografia o d’errors gramaticals, però és evident que la redacció d’aqueixos escrits necessita millorar considerablement. I deixo estar la valoració sobre la puntuació, molt millorable. (Pot ser que la gent de Directe.cat corregeixi els textos després de llegir això. Però si ho fa serà per a vergonya seva: que hagi de vindre un de fora a esmenar-los els textos quan ells retreuen a La Caixa una pretesa incorrecció i atribuir-la a una ideologia espanyolista de l’entitat només demostra el seu baix nivell.)
És clar que això té nom: no tindre vergonya. Donar lliçons de catalanitat a partir del respecte per la normativa ortogràfica i gramatical mentre un se la salta i no coneix els estudis que la completen (Solà, Bibiloni) és prendre el número a la gent i fer un paper ben galdós, la veritat. I un avís: si un estudiant universitari meu escriu així suspèn l’assignatura (i bé que ho saben els meus alumnes, i obren en conseqüència).
En fi: tot això són mostres que a Directe.cat no saben què és la professionalitat i el bon fer periodístic. I per això generen textos que no aporten res i no s’aguanten per enlloc, amb l’afegit que poden generar aldarulls com els narrats al principi de l’apunt.
Algú dirà que els de Directe.cat no són responsables de l’actuació aïllada d’una persona. És més: a tot arreu hi ha esbojarrats, radicals i éssers unineuronals. Però alguns moviments independentistes n’ajunten més del compte. En el cas de Reagrupament, certament hi ha gent honesta, digna i treballadora; gent de bona fe. Però n’he conegut bastants que no tenen un dit de seny, que no raonen per més que l’altre exposi algun argument i que actuen com uns bocamolls.
Si ajuntem la mala praxi periodística de Directe.cat amb aquesta gent tenim el còctel perfecte per a embrutir el procés soberanista.
I amb aquest episodi, els membres de Reagrupament van servir en safata l’excusa perfecta a l’unionisme (sobretot el radicalitzat, el forassenyat, el banalitzador, el que empra les mateixes eines que Directe.cat, en definitiva) perquè mostrés el procés d’independència com un fenomen radical, participat per eixelebrats, que porta la societat catalana a l’enfrontament. Tots sabem que casos com aquests són anecdòtics. I si un poca-solta tira un ou, o una pedra, o pintura contra una seu de C’s o del PP, ras i curt tots els independentistes han de condemnar-ho.
Per això, Directe.cat i Reagrupament haurien de considerar si no fan més mal que bé amb la seva actitud. En el cas de Reagrupament haurien de replantejar-se el to del seu discurs i temperar la seva gent, pel bé del procés independentista i per la pau social. En el cas de Directe.cat la seva actuació hauria de ser de més pes. A banda d’aclarir altres qüestions (per exemple, com es finança; vegeu l’escrit “Joan Puig crea una xarxa per captar subvencions a mitjans de comunicació”, de la revista digital Cafè amb Llet, 29-8-2011), pel que fa a l’exercici del periodisme haurien de penjar un comunicat en què demanen disculpes als seus lectors per haver-los fet creure que els informaven -quan no ho feien- i, acte seguit, esmenar-se (per tant, passar a fer bé les coses i no pas barroerament) o plegar. Esmenar-se o plegar per dignitat, per respecte a la gent, per respecte als altres periodistes que fan bé la seva feina (és evident que Directe.cat contribueix al descrèdit del periodisme), per salubritat mental i pel bé de Catalunya. I si no fan una cosa o l’altra, entendré que Directe.cat desitja torpedinar el procés d’independència de Catalunya.
La raó és que Directe.cat no és un mitjà de comunicació; és un pamflet (acomodat a internet). No publica notícies, sinó les quatre idees sobre política que els sembla bé, estiguin fonamentades o no (i generalment estan poc fonamentades).
Vegeu-ne una mostra. En Salvador Cot, director del diari NacióDigital i -a parer meu- bon professional, va publicar un article (“El fracàs, vist en una proveta”, 27-11-2013) sobre un lleu esclat de violència en un acte públic que ell mateix presidia a Terrassa. Aquest petit esclat de violència, segons en Cot, va tindre com a protagonistes un membre de Reagrupament (entitat política idependentista) i gent propera a Ciutadans (C’s) i el Partit Popular (PP) (unionistes, com sabeu). Pareix que el membre de Reagrupament va titllar de “terrorista” en Jordi Cañas, diputat per C’s al Parlament de Catalunya, i va provocar un aldarull amb els unionistes presents a la sala. Aquest insult sembla que tenia el seu origen en una notícia publicada per Directe.cat segons la qual en Cañas havia dit que C’s faria que Catalunya fos com Irlanda del Nord (“Cañas: «Os montaremos un Ulster que os vais a cagar»”, 22-11-2013).
En Cot afirma que tals declaracions d’en Cañas són falses, però Directe.cat sosté que no. Bé: sigui com vulgui, C’s i PP van abandonar la sala arran d’aquest episodi, i ja tenen l’excusa perfecta per a dir que a Catalunya hi ha tensió a causa del procés d’independència. Alhora, alguns mitjans de comunicació unionistes s’hi han aferrat, com Crónica Global (“La fractura social del independentismo empieza a ser una realidad”, 29-11-2013).
De fet, en rigor el que ha passat és que hi ha un digital que, en comptes de publicar notícies -que és el que han de fer els mitjans de comunicació-, deixa anar irresponsablement el que li sembla, sense ni plantejar-se qüestions deontològiques; i una persona amb poquíssim seny que, en llegir-se els escrits de Directe.cat, ha sortit a escridassar i insultar el seu adversari polític (en comptes de plantejar arguments i dialogar-hi, que és el que s’ha de fer).
Això és el que ha passat. I hi ha responsables: el digital Directe.cat i la persona que no té gens d’educació.
Els de Directe.cat sostenen que la declaració d’en Cañas és certa. Doncs bé: encara que fos vera, el bon fer periodístic aconsella no publicar-ho fins que no se’n tinguin proves clares. No val a dir “És que ens ho han dit tal o tal altre”. Qualsevol estudiant de periodisme sap que, abans de publicar res, cal contrastar-ho; i disposar de dades que puguin demostrar-ho (proves, declaracions, enregistraments, documents, etc.). Publicar una cosa sense aquests ingredients no tan sols és temerari: és una manera de fer barroera totalment reprovable.
Es pot considerar una relliscada puntual dels de Directe.cat? En absolut. És una mostra més que treballen sense mirar-s’hi i sense escrúpols. Aquest digital porta un reguitzell de pífies al seu haver que demostra que no tenen gens de cura en el que publiquen. I d’aquí plora la criatura: publiquen sense demostrar una informació, i la gent amb poc enteniment que ho llegeix s’esvera i actua irresponsablement. És una roda: Directe.cat, per la seva manera d’informar (és un dir), és un digital ideal per a gent amb poc enteniment; i com que de gent amb poc enteniment sempre n’hi ha, Directe.cat té el seu públic (i la seva cleca).
Podeu tastar la manera de treballar d’aquest digital; vegeu el simplisme que destil·la qualsevol cosa que publica. Com a mostra, l’article “ICV, sí a una pregunta clara sobre la independència” (1-12-2013). Llegiu-lo i digueu-me on és la notícia. En realitat no és una notícia, és l’expressió d’un desig, les ganes d’erosionar una persona que no pensa com el redactor i poca cosa més. Ni una dada tangible. Ergo, on és la notícia? O aquest altre exemple: “«Súmate» dispara les alarmes de l’unionisme” (20-11-2013). Altre cop, com és que no reporten dades que sustenten el que s’hi afirma? Sembla més ganes que s’acompleixin els desitjos que no pas una peça informativa. En fi, jo, l’únic que hi veig, és un pamflet amb ganes de difondre una idea preconcebuda, a veure si hi ha sort que algun desinformat passa per allà i la compra. (Ep: i és ben probable que l’unionisme no vegi amb bons ulls l’entitat Súmate. Però, a banda que no cal ser periodista per a saber-ho, si vols publicar una notícia sobre això has de reportar dades que ho mostrin clarament i que siguin tangibles, i no pas pensar que, pel simple fet de pensar-ho, allò és cert.)
La manca de professionalitat dels de Directe.cat arriba a extrems ridículs. Us en reporto alguns exemples que tenen a veure amb la qualitat lingüística (tret que han de tindre tots els mitjans de comunicació si volen ser seriosos). Una de les entitats catalanes que menys gràcia fa a l’independentisme és La Caixa. L’independentisme forassenyat, i per tant també Directe.cat, la burxa. Un bon dia, els de Directe.cat van adonar-se que La Caixa escriu sisplau (vegeu-ne una mostra en qualsevol caixer automàtic). Com que aquest mot no figura al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, als de Directe.cat els va faltar temps per a publicar un escrit criticant-ho (“La Caixa, sisplau”, 16-7-2007). No us perdeu el que deien, ho reprodueixo tal qual ho van publicar:
A La Caixa, l’entitat bancària catalana més important, també se l’ha de renyar de tant en tant. Fa uns dies us parlàvem de la tria de l’espanyolíssim Rodrigo Rato per dirigir el seu Caixa Holding, i també us informàvem de la política lingüística que segueix al País Valencià, amb l’honrosa excepció de Sueca. Avui és el torn de passar revista als seus caixers automàtics, repartits a milers a tot el territori dels Països Catalans. En la versió catalana del programari hi grinyola que reiteradament hi apareixi “sisplau” enlloc de la forma normativa i correcta “si us plau”. Estem segurs que, a nivell espanyol, La Caixa no s’atreviria a posar un “porfa” enlloc del “por favor” que hi ha a la versió castellana. Senyors de La Caixa: és ben fàcil ser normatiu!
El que no sabien a Directe.cat és que la forma sisplau és defensada per força lingüistes (que addueixen raons gramaticals i sociolingüístiques), algun dels quals gran referent social, com en Joan Solà. En Solà ja defensava la grafia sisplau l’any 1992. Intentar penjar la llufa d’espanyolista a La Caixa perquè respectaria la normativa espanyola i en canvi se salta la normativa catalana és d’una simplicitat infantil. Primer, perquè molts lingüistes independentistes fins al moll de l’os defensen (i escriuen) sisplau i ho argumenten (encara que, pel que es veu, a Directe.cat han sigut incapaços de buscar l’argumentari sobre aquesta qüestió fornit per en Solà). Segon, perquè La Caixa escriu sisplau perquè... els ho va manar el mateix Joan Solà (va fer-los el llibre d’estil). I tercer, perquè la no admissió de sisplau per part de l’Institut d’Estudis Catalans és un error (al capdavall, el Gran diccionari 62 de la llengua catalana (Edicions 62, 2000) sí que recull sisplau; si algú vol saber per què és un error que consulti els textos d’en Solà, com el llibre Parlem-ne. Converses lingüístiques (Proa, 1999)). I un darrer punt que s’explica en qualsevol classe d’una carrera de Filologia Catalana que versi sobre les gramaticalitzacions: no es pot comparar -com fa Directe.cat- l’espanyol porfa amb el català sisplau. Tècnicament, i pel que fa a la morfologia, l’espanyol porfa és equiparable al català perxò (solució col·loquial en comptes de per això); en canvi, el català sisplau és equiparable a l’espanyol contigo (admès). No confonguem el personal, sisplau!
Això que explico al blog vaig notificar-ho a la gent de Directe.cat via correu electrònic. No em van respondre (tot seguit reprenc això de la manca de resposta).
Un poc més tard, a Directe.cat van tornar a (intentar) donar lliçons de català correcte. El 22-10-2007 publiquen un article titulat “Duran no és .CAT”, amb l’ànim de deixar malament n’Antoni Duran i Lleida, líder d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), considerat un unionista molt actiu. Altra volta reprodueixo el text tal qual es va publicar (no perdeu de vista que els de Directe.cat són propers a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)):
Aquests dies, el líder d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida ha obert el seu bloc, com a pas previ per a la campanya electoral que fixarà al polític demòcrata-cristià com a número ú de CiU a les eleccions estatals. El bloc de Duran i Lleida ha omès l’apunt del centre de terminologia Termcat que defensa la paraula ‘bloc’ per definir aquest tipus de web i l’ha batejat com a ‘blog’, que és com s’anomena en espanyol. El més greu però, ha estat descobrir que la pàgina que fa servir per allotjar el bloc és un domini .ORG en lloc d’un .CAT. De fet, el líder d’Unió ni tan sols ha tingut el detall de reservar la versió .CAT del seu web, que en el moment d’escriure aquest article encara es troba lliure, a l’abast de qualsevol persona que vulgui adquirir el domini.
Deixant de banda la crítica a no usar el domini .cat, noteu com carreguen contra en Duran i Lleida per usar la grafia blog (curiosament “com s’anomena en espanyol”, segons la gent de Directe.cat) en comptes de la grafia bloc, que era la que recomanava el Termcat, el Centre de Terminologia de Catalunya.
Ràpid els vaig notificar, per correu electrònic, que alguns lingüistes catalanistes defensen la grafia blog. És el cas d’en Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears. En Bibiloni reporta un argumentari considerable, que es veu que els de Directe.cat desconeixien malgrat que s’havia publicat dos anys abans a la revista Llengua Nacional (2005), clarament independentista.
Novament vaig escriure’ls fent-los veure que no l’encertaven en els seus judicis, però no en vaig rebre resposta. Ara bé: dies més tard (9-11-2007) publiquen un altre escrit, “CiU: Bloc o blog?”. Vegeu què diuen sobre Convergència i Unió (CiU):
A Convergència i Unió porten les desavinences fins al ciberespai. Més enllà de l’ús o desús del .CAT, a la coalició no s’han posat d’acord sobre quina de les dues terminologies utilitzar a l’hora de parlar de blocs d’Internet. Així, Artur Mas presentava l’1 de novembre el seu ‘videobloc’, mentre que Duran i Lleida ha creat el seu ‘blog’ de cara a promocionar la seva candidatura a les eleccions espanyoles. Triïn la nomenclatura de l’Institut d’Estudis Catalans ‘bloc’ o triïn la versió d’origen anglès que defensen filòlegs com Gabriel Bibiloni, el que potser si que els caldria és posar-se d’acord... ni que fos una vegada a la vida, per allò de semblar cohesionats.
Vaja: ara resulta que sí que coneixen la tesi d’en Bibiloni...
Ja es veu que tot val a l’hora de desprestigiar l’altre. Si hom usa la grafia blog, l’argument per a desprestigiar-lo és que tal grafia és igual que la forma espanyola; i quan algú els diu que alguns lingüistes catalanistes aposten per aquesta grafia (liderats per algú amb prestigi com en Bibiloni), aleshores es fan l’orni però aprofiten que dins CiU hi ha divergències -evidentment anecdòtiques- sobre aquest tema a veure si així demostren que és una formació política descohesionada (que ho és, però no per això, caram!). Quin gran periodisme...
El més gros és que, en sengles escrits, hi ha faltes d’ortografia. Els mateixos que estiraven les orelles a La Caixa per no seguir la normativa, no la segueixen. Al text mateix en què parlen de La Caixa hi posen “enlloc de” en comptes de la construcció correcta, “en lloc de” (el mot enlloc significa ‘a cap lloc’). Al primer escrit sobre blog/bloc hi llegim “com a número ú de CiU a les eleccions estatals”. Al segon escrit hi llegim “potser si que els caldria és posar-se d’acord”. Quina barra: a La Caixa li pengen la llufa d’espanyolista perquè escriu no normativament (malgrat que va ser una instrucció d’en Joan Solà) però ells poden escriure amb faltes. Potser a Directe.cat escriuen amb faltes perquè s’autoconsideren catalanistes i això els dóna butlla per a fer-ho, butlla que La Caixa no té!
Petites badades? El digital Directe.cat és una antologia de faltes d’ortografia i errades gramaticals. N’hi surten a cabassos. En podria reportar un munt, només en comento unes poques. A l’escrit “Rajoy de les «1000 colinas» el genocidi ruandès contra Catalunya” (30-11-2013) hi llegim “agreujent” (en comptes de la forma correcta, “agreugen”). A l’escrit “Navarro i Duran, un avis per a Herrera” (17-11-2013) hi veiem “el procés de decadència política que esta vivint Duran i Lleida” o “la decadència de Navarro i Duran també és un avis per a Joan Herrera”. Una altra: a l’escrit “Junqueras: dret a decidir sí o sí” (16-11-2013) hi llegim: “La taula s’ha centrat en que és important que l’AMI coordini el procés i s’ha parlat de què els exercicis de sobirania fiscal que han fet molts ajuntaments catalans, han estat validats per l’Agència Tributària Espanyola, i han reforçat el paper de la finestreta única”, amb unes construccions (“és important de que”) no admeses per la normativa. Una altra: a l’escrit “ERC alerta que no pactarà amb CiU si no demostra la seva transparència” (5-8-2010) hi llegim: “El portaveu republicà Ignasi Llorente emplaça Mas a que digui públicament que [...]” (normativament ha de ser “emplaça Mas que digui” o “emplaça Mas a dir”). Més: a l’escrit “El perill d’invertir en deute públic espanyol” (23-11-2013) hi llegim “els bancs espanyols que, enlloc de donar crèdit a l’economia productiva amb diners del BCE, compren deute públic espanyol amb major rendibilitat momentània” (en comptes de la construcció correcta, “en lloc de”). I una altra: a l’escrit “Súmate: Aquí nadie fracturara Cataluña, nuestro país, porque somos un solo pueblo” (4-10-2013) no tan sols hi trobem els mateixos errors gramaticals que ja hem vist (“El moment en que els membres”, “Esperonar a que”) sinó que, a més, hi ha faltes en castellà (“fracturara”, “democràcia”); és a dir, a Directe.cat també mostren una falta de respecte envers la llengua materna de molts catalans que votaran per la independència.
Només he parlat de faltes d’ortografia o d’errors gramaticals, però és evident que la redacció d’aqueixos escrits necessita millorar considerablement. I deixo estar la valoració sobre la puntuació, molt millorable. (Pot ser que la gent de Directe.cat corregeixi els textos després de llegir això. Però si ho fa serà per a vergonya seva: que hagi de vindre un de fora a esmenar-los els textos quan ells retreuen a La Caixa una pretesa incorrecció i atribuir-la a una ideologia espanyolista de l’entitat només demostra el seu baix nivell.)
És clar que això té nom: no tindre vergonya. Donar lliçons de catalanitat a partir del respecte per la normativa ortogràfica i gramatical mentre un se la salta i no coneix els estudis que la completen (Solà, Bibiloni) és prendre el número a la gent i fer un paper ben galdós, la veritat. I un avís: si un estudiant universitari meu escriu així suspèn l’assignatura (i bé que ho saben els meus alumnes, i obren en conseqüència).
En fi: tot això són mostres que a Directe.cat no saben què és la professionalitat i el bon fer periodístic. I per això generen textos que no aporten res i no s’aguanten per enlloc, amb l’afegit que poden generar aldarulls com els narrats al principi de l’apunt.
Algú dirà que els de Directe.cat no són responsables de l’actuació aïllada d’una persona. És més: a tot arreu hi ha esbojarrats, radicals i éssers unineuronals. Però alguns moviments independentistes n’ajunten més del compte. En el cas de Reagrupament, certament hi ha gent honesta, digna i treballadora; gent de bona fe. Però n’he conegut bastants que no tenen un dit de seny, que no raonen per més que l’altre exposi algun argument i que actuen com uns bocamolls.
Si ajuntem la mala praxi periodística de Directe.cat amb aquesta gent tenim el còctel perfecte per a embrutir el procés soberanista.
I amb aquest episodi, els membres de Reagrupament van servir en safata l’excusa perfecta a l’unionisme (sobretot el radicalitzat, el forassenyat, el banalitzador, el que empra les mateixes eines que Directe.cat, en definitiva) perquè mostrés el procés d’independència com un fenomen radical, participat per eixelebrats, que porta la societat catalana a l’enfrontament. Tots sabem que casos com aquests són anecdòtics. I si un poca-solta tira un ou, o una pedra, o pintura contra una seu de C’s o del PP, ras i curt tots els independentistes han de condemnar-ho.
Per això, Directe.cat i Reagrupament haurien de considerar si no fan més mal que bé amb la seva actitud. En el cas de Reagrupament haurien de replantejar-se el to del seu discurs i temperar la seva gent, pel bé del procés independentista i per la pau social. En el cas de Directe.cat la seva actuació hauria de ser de més pes. A banda d’aclarir altres qüestions (per exemple, com es finança; vegeu l’escrit “Joan Puig crea una xarxa per captar subvencions a mitjans de comunicació”, de la revista digital Cafè amb Llet, 29-8-2011), pel que fa a l’exercici del periodisme haurien de penjar un comunicat en què demanen disculpes als seus lectors per haver-los fet creure que els informaven -quan no ho feien- i, acte seguit, esmenar-se (per tant, passar a fer bé les coses i no pas barroerament) o plegar. Esmenar-se o plegar per dignitat, per respecte a la gent, per respecte als altres periodistes que fan bé la seva feina (és evident que Directe.cat contribueix al descrèdit del periodisme), per salubritat mental i pel bé de Catalunya. I si no fan una cosa o l’altra, entendré que Directe.cat desitja torpedinar el procés d’independència de Catalunya.
dissabte, 26 d’octubre del 2013
Contra el TIL, el verd; contra en Wert, el groc; contra la ideologia, pedagogia
Un dia del novembre del 2012 entro a classe i un alumne em demana què opino de la Ley orgánica para la mejora de la calidad educativa (LOMCE). Aleshores s’estava començant a preparar el Govern espanyol (a mans del Partit Popular (PP)), cuinada pel ministre José Ignacio Wert (un any més tard està en tràmit parlamentari a les Corts espanyoles).
Per a qui no ho sàpiga, aquesta llei conté la previsió que el castellà sigui llengua vehicular de totes les escoles d’Espanya, sense tindre en compte la realitat de les escoles situades en un territori on es parla una llengua espanyola altra que el castellà. Ras i curt: això vol dir que a Catalunya i a les Balears s’acabaria la immersió lingüística (en què les classes són en català). Pocs mesos abans, en una pugna judicial entre la Generalitat i tres famílies fortament ideologitzades, es va plantejar que, si un sola família ho demanava, tota la classe s’havia de fer en castellà, encara que totes els altres famílies volguessin que la classe es fes en català (ja veieu quin concepte d’igualtat més curiós).
Davant aquest escenari és lògic que un estudiant universitari plantegi una pregunta així. Ara: quan un alumne et fa una pregunta com aquesta ja pots aparcar el temari, perquè la resposta porta a una reflexió i una altra... fins que dibuixes el panorama social que ha menat fins allà.
Com que era important fer temari, li responc: “No pateixis, aquesta llei no s’aplicarà a Catalunya”.
El noi devia esperar-se una salmòdia sobre el tema, però jo ho vaig despatxar amb una frase simple. Ai las!, havia perdut de vista que m’enfrontava als meus alumnes... El xicot va reclamar-me una explicació més detallada, així que, en fi, vaig deixar els apunts sobre la taula i vaig assumir que fins al proper dia no els exposaria.
Li vaig respondre que Catalunya havia encetat el camí vers la independència i que, molt probablement, quan s’hagi d’aplicar aquesta llei Catalunya estarà a punt d’actuar com un Estat sobirà, cas en què podrà obviar-la i aplicar-hi estrictament la Llei d’educació de Catalunya (LEC). També vaig explicar que, en cas que aquest escenari s’endarrereixi un any o dos, les autoritats polítiques catalanes ja han dit que no aplicaran la llei Wert (consellera Rigau dixit); i vaig afegir-hi que, encara que el Govern espanyol faci cessar la consellera Rigau, els professors majoritàriament no aplicaran la dita llei (farien insubmissió), i que contra això el Ministeri d’Educació espanyol no hi podia fer re (és evident que no enviarà guàrdies civils a fer classe).
Al final l’alumne em demana: “És factible la insubmissió?”. I responc: “El que no faran els mestres és submissió, això segur”.
Poc després, el Govern de les Illes Balears, també a mans del PP (sota la presidència d’en Bauzá), aprova el decret del tractament integrat de llengües (TIL) que, sota l’excusa d’introduir-hi l’anglès, pretén arraconar el català del sistema educatiu illenc. Abans el Govern balear havia intentat que la gent pogués escollir la llengua de vehiculació de continguts a l’escola, pensant que la gent triaria majoritàriament el castellà; però pràcticament tothom a les Illes va demanar el català. Això va fer que el Govern balear enviés cartes a tots els pares d’alumnes recordant-los que podien triar, però la ciutadania va continuar demanant massivament el català. Com que la gent no feia cas dels suggeriments del Govern balear, finalment va sortir el famós decret TIL.
Quina ha sigut la resposta del professorat illenc al decret TIL? Doncs una vaga de 3 setmanes a principi del curs 2013-2014, la manifestació més gran que s’ha vist mai a Palma (29-9-2013) i negar-se a aplicar-lo quan van reprendre les classes. També hi ha hagut gent que s’hi ha deixat el càrrec: tres directors d’institut de Maó (Menorca) van ser suspesos del càrrec. I el cap d’inspectors va haver de plegar perquè li van manar que investigués quins pares no duien els nanos a escola amb motiu de la vaga. Però malgrat aquestes tibantors la comunitat educativa illenca segueix ferma davant l’immobilisme i la xuleria del Govern illenc. (Ho veus, benvolgut alumne, com les lleis educatives antilògiques no s’apliquen?).
El TIL i la llei Wert en realitat són dues cares de la mateixa moneda. I la resposta de la comunitat educativa i del país en general ha sigut la de dir que per aquí no hi passen. A Catalunya la gent s’ha posat samarretes grogues per a defensar l’escola pública (sobretot contra les retallades, però també contra en Wert) i per a reclamar la independència de Catalunya (vegeu la Via Catalana de l’11-9-2013). I a les Illes s’han posat samarretes verdes per a defensar la immersió en català. Un missatge clar, doncs: groc i verd contra la prepotència.
I d’on ve tot això? Algú dirà que tot plegat s’explica per l’actitud impositiva, immobilista i autoritària d’uns determinats governs. Certament, aquesta explicació és encertada. Però prefereixo gratar un poquet més.
Abans de demanar-nos si ha d’haver-hi immersió lingüística, penso que cal demanar-se quin ensenyament volem i per què volem un determinat model educatiu. Això són preguntes de base pedagògica, i la resposta ens porta a plantejar-nos la immersió lingüística. I aquí és on l’erra el PP. Quan es fa aquestes preguntes, no ho fa sobre una base pedagògica, sinó sobre una base ideològica. I per això impulsa actuacions (el TIL, la llei Wert) que no poden anar enlloc. Perquè les seves propostes sobre el món educatiu són purament ideològiques, no pas pedagògiques.
El 24-10-2013 va haver-hi una vaga a l’ensenyament a tot l’Estat contra la llei Wert en què:
- Va participar-hi l’escola concertada (a més de la pública), fet insòlit.
- Va rebre el suport d’associacions de pares.
A més, els altres partits de l’arc parlamentari espanyol (PSOE, IU i els partits nacionalistes perifèrics) van acordar que, així que el PP perdés el poder, revocarien aquesta llei.
Una primera pregunta cau pel seu propi pes: com pot el Govern espanyol pretendre tirar endavant una llei educativa amb el rebuig majoritari de professors, alumnes, pares i mares i la resta de forces polítiques de l’Estat?
D’aquí es dedueix que el Govern espanyol (a mans del PP) no vol aplicar una llei educativa, sinó imposar una llei educativa, servint-se de la majoria absoluta que té avui. Entén que el seu model educatiu s’ha d’aplicar de totes totes a desgrat del parer de la comunitat educativa.
El sentit comú ens diu que, per a tirar avant una llei educativa, és bo consensuar-ho amb els docents i, també, amb altres forces polítiques. És com es va fer la LEC: pactada entre PSC, ERC i CiU. Això fa que, mani qui mani, no es canviï (algun d’aquests partits sempre serà al govern).
Aleshores, per què el PP rebutja el consens amb les altres forces polítiques i la comunitat educativa? Doncs perquè la LOMCE no és una llei pròpiament educativa, sinó ideològica.
Com a mostra: el 10-10-2102, al Congrés de Diputats espanyol, el ministre Wert va dir textualment: “Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”.
L’opinió de molta gent del PP i mitjans propers és que l’escola catalana crea nacionalistes catalans que estan en contra d’Espanya. Per tant, el PP entén que cal incidir sobre la política educativa i, així, “espanyolizar” la canalla.
Ja es veu que aquest plantejament (així com la frase wertiana) prové del marc purament ideològic, no pas pedagògic. I quan la ideologia contamina la política educativa malament rai.
La traducció a la LOMCE d’això que dic: amb la llei en vigor (LOE), l’Estat espanyol fixa el 55% dels continguts i Catalunya el 45%. Amb la LOMCE, l’Estat espanyol fixaria el 65% dels cotinguts. Per què? Doncs perquè així poden imposar una certa visió de la història en què, per exemple, la Guerra de Successió (1700-1714) va ser una simple contesa entre espanyols sobre qui havia de regnar a Espanya i, en canvi, no tenia res a veure amb la pugna per un model d’Estat (centralista, el defensat per Castella, o més aviat confederal i totalment descentralitzat, reivindicat pels territoris de la Corona d’Aragó); en canvi, des de Catalunya es planteja justament la visió contrària.
Arribats en aquest punt seria interessant formular-se una altra pregunta: què significa el verb españolizar. El diccionari de la Real Academia Española de la Lengua diu que significa dues coses:
1) Dar carácter español (a algú o alguna cosa).
2) Dar forma española a un vocablo o expresión de otro idioma (per exemple, güisqui en comptes de whisky).
Si descartem el segon significat (del camp de la lingüística), es dedueix que el ministre Wert vol donar caràcter espanyol als infants catalans. I aquí és on grinyola tot plegat.
En efecte, que jo sàpiga, el fet de ser espanyol és una condició administrativa (la ciutadania): per exemple, presentar el passaport a l’aeroport de Shanghai. Per tant, els infants catalans ja són administrativament espanyols.
A què es deu, doncs, la voluntat del ministre Wert de donar-los caràcter espanyol?
L’única explicació que hi veig és que, per a ell, l’adjectiu espanyol no es refereix pas a una condició administrativa, sinó a una condició cultural o ètnica. En aquest sentit, els infants catalans són, segons el PP, poc espanyols culturalment o ètnicament. I cal fer que, culturalment i ètnicament, siguin espanyols.
La conclusió a què arribaria qualsevol persona que treballa en la docència és clara: s’està manipulat el sistema educatiu per a imposar una determinada visió del món, una ideologia. I, evidentment, qui en surt perjudicada és la comunitat educativa, especialment els infants i els jóvens.
Algú pot considerar que la meva valoració de les intencions d’en Wert estan esbiaixades: associar el verb espanyolizar amb una consideració cultural o ètnica de les col·lectivitats és potser anar una mica massa enllà.
Doncs bé, interroguem-nos sobre aquest fet. Els castells humans són cultura espanyola? (Responeu-vos-ho vosaltres mateixos.)
Si la resposta és sí, llavors un infant català, encara que majoritàriament parli català, ja és culturalment espanyol, no? I encara podem anar més lluny. Com és que el Govern espanyol i els mitjans espanyols no fan la mateixa difusió dels castells humans que, posem per cas, els toros? Als cursos d’espanyol de l’Instituto Cervantes els castells humans hi tenen una presència adequada?
Passat estrictament al terreny de les llengües: per què el català, sent una llengua espanyola, no s’ensenya arreu d’Espanya?
Si algú creu que els castells humans i la llengua catalana no són patrimoni cultural espanyol (i que això explica per què no surten a la tele espanyola i no s’ensenyen a l’escola de Castella, Lleó, Andalusia, etc.), aleshores assumeix que els catalans no són espanyols (i aleshores s’entén la frase del ministre Wert).
Encara algú proper al PP em dirà que, en realitat, el que vol el PP és que la gent pugui escollir la llengua d’escolarització de sons fills, lliurement. De fet, això és el que propugna el PP català, per exemple. Fins i tot la carta prèvia al TIL del Govern balear podria interpretar-se en aquesta línia.
Assumim que aquesta objecció és encertada. Aleshores algú em pot dir com és que al País Valencià (governat pel PP) hi ha 30.000 xiquets que han demanat ser escolaritzats en català (la línia en valencià, que en diuen) i el Govern valencià es nega a escolaritzar-los en català? El que no pot ser és un partit polític digui una cosa en un lloc i al costat faci la contrària. D’això se’n diu hipocresia.
Encara més: si jo, com a ciutadà espanyol, me’n vaig a viure a Badajoz, les autoritats espanyoles em facilitaran que, com a pare, triï la llengua d’escolarització del meu fill? Si ho pot fer un ciutadà espanyol castellanoparlant de Barcelona bé ho he de poder fer jo, si tots els ciutadans som iguals davant la llei, no? El PP extremeny em defensarà mentre jo visqui a Badajoz?
Per a acabar: entrem -ara sí- en el tema de la immersió lingüística. Als anys 90 del segle XX es va considerar que era pràcticament l’única manera efectiva de fer que infants castellanoparlants de Catalunya adquirissin una competència bona en català. Unes 2 o 3 hores setmanals de llengua catalana haurien sigut manifestament insuficients (oi que les hores d’anglès són aquestes?; i oi que el nivell d’anglès dels nostres estudiants no és prou bo?; doncs ja hem arribat al cap del carrer).
Recordeu que la legislació catalana obliga les autoritats a fer que els infants catalans acabin dominant el català i el castellà. Si no es feia mitjançant immersió lingüística, algunes bosses de població haurien tingut un coneixement deficient del català, i se’ls haurien tancat algunes portes socials i laborals. És això el que volem?
El cas és que la immersió lingüística ha permès que la llengua catalana fos una eina de cohesió social (admirat per sociòlegs europeus), fins i tot entre nous immigrats.
Ara ja sabem per què la comunitat educativa i el país es vesteix de verd i groc: perquè sap molt bé què vol pedagògicament per als seus infants, a diferència del PP, que sap molt bé què vol ideològicament per a aquests mateixos infants.
Per a qui no ho sàpiga, aquesta llei conté la previsió que el castellà sigui llengua vehicular de totes les escoles d’Espanya, sense tindre en compte la realitat de les escoles situades en un territori on es parla una llengua espanyola altra que el castellà. Ras i curt: això vol dir que a Catalunya i a les Balears s’acabaria la immersió lingüística (en què les classes són en català). Pocs mesos abans, en una pugna judicial entre la Generalitat i tres famílies fortament ideologitzades, es va plantejar que, si un sola família ho demanava, tota la classe s’havia de fer en castellà, encara que totes els altres famílies volguessin que la classe es fes en català (ja veieu quin concepte d’igualtat més curiós).
Davant aquest escenari és lògic que un estudiant universitari plantegi una pregunta així. Ara: quan un alumne et fa una pregunta com aquesta ja pots aparcar el temari, perquè la resposta porta a una reflexió i una altra... fins que dibuixes el panorama social que ha menat fins allà.
Com que era important fer temari, li responc: “No pateixis, aquesta llei no s’aplicarà a Catalunya”.
El noi devia esperar-se una salmòdia sobre el tema, però jo ho vaig despatxar amb una frase simple. Ai las!, havia perdut de vista que m’enfrontava als meus alumnes... El xicot va reclamar-me una explicació més detallada, així que, en fi, vaig deixar els apunts sobre la taula i vaig assumir que fins al proper dia no els exposaria.
Li vaig respondre que Catalunya havia encetat el camí vers la independència i que, molt probablement, quan s’hagi d’aplicar aquesta llei Catalunya estarà a punt d’actuar com un Estat sobirà, cas en què podrà obviar-la i aplicar-hi estrictament la Llei d’educació de Catalunya (LEC). També vaig explicar que, en cas que aquest escenari s’endarrereixi un any o dos, les autoritats polítiques catalanes ja han dit que no aplicaran la llei Wert (consellera Rigau dixit); i vaig afegir-hi que, encara que el Govern espanyol faci cessar la consellera Rigau, els professors majoritàriament no aplicaran la dita llei (farien insubmissió), i que contra això el Ministeri d’Educació espanyol no hi podia fer re (és evident que no enviarà guàrdies civils a fer classe).
Al final l’alumne em demana: “És factible la insubmissió?”. I responc: “El que no faran els mestres és submissió, això segur”.
Poc després, el Govern de les Illes Balears, també a mans del PP (sota la presidència d’en Bauzá), aprova el decret del tractament integrat de llengües (TIL) que, sota l’excusa d’introduir-hi l’anglès, pretén arraconar el català del sistema educatiu illenc. Abans el Govern balear havia intentat que la gent pogués escollir la llengua de vehiculació de continguts a l’escola, pensant que la gent triaria majoritàriament el castellà; però pràcticament tothom a les Illes va demanar el català. Això va fer que el Govern balear enviés cartes a tots els pares d’alumnes recordant-los que podien triar, però la ciutadania va continuar demanant massivament el català. Com que la gent no feia cas dels suggeriments del Govern balear, finalment va sortir el famós decret TIL.
Quina ha sigut la resposta del professorat illenc al decret TIL? Doncs una vaga de 3 setmanes a principi del curs 2013-2014, la manifestació més gran que s’ha vist mai a Palma (29-9-2013) i negar-se a aplicar-lo quan van reprendre les classes. També hi ha hagut gent que s’hi ha deixat el càrrec: tres directors d’institut de Maó (Menorca) van ser suspesos del càrrec. I el cap d’inspectors va haver de plegar perquè li van manar que investigués quins pares no duien els nanos a escola amb motiu de la vaga. Però malgrat aquestes tibantors la comunitat educativa illenca segueix ferma davant l’immobilisme i la xuleria del Govern illenc. (Ho veus, benvolgut alumne, com les lleis educatives antilògiques no s’apliquen?).
El TIL i la llei Wert en realitat són dues cares de la mateixa moneda. I la resposta de la comunitat educativa i del país en general ha sigut la de dir que per aquí no hi passen. A Catalunya la gent s’ha posat samarretes grogues per a defensar l’escola pública (sobretot contra les retallades, però també contra en Wert) i per a reclamar la independència de Catalunya (vegeu la Via Catalana de l’11-9-2013). I a les Illes s’han posat samarretes verdes per a defensar la immersió en català. Un missatge clar, doncs: groc i verd contra la prepotència.
I d’on ve tot això? Algú dirà que tot plegat s’explica per l’actitud impositiva, immobilista i autoritària d’uns determinats governs. Certament, aquesta explicació és encertada. Però prefereixo gratar un poquet més.
Abans de demanar-nos si ha d’haver-hi immersió lingüística, penso que cal demanar-se quin ensenyament volem i per què volem un determinat model educatiu. Això són preguntes de base pedagògica, i la resposta ens porta a plantejar-nos la immersió lingüística. I aquí és on l’erra el PP. Quan es fa aquestes preguntes, no ho fa sobre una base pedagògica, sinó sobre una base ideològica. I per això impulsa actuacions (el TIL, la llei Wert) que no poden anar enlloc. Perquè les seves propostes sobre el món educatiu són purament ideològiques, no pas pedagògiques.
El 24-10-2013 va haver-hi una vaga a l’ensenyament a tot l’Estat contra la llei Wert en què:
- Va participar-hi l’escola concertada (a més de la pública), fet insòlit.
- Va rebre el suport d’associacions de pares.
A més, els altres partits de l’arc parlamentari espanyol (PSOE, IU i els partits nacionalistes perifèrics) van acordar que, així que el PP perdés el poder, revocarien aquesta llei.
Una primera pregunta cau pel seu propi pes: com pot el Govern espanyol pretendre tirar endavant una llei educativa amb el rebuig majoritari de professors, alumnes, pares i mares i la resta de forces polítiques de l’Estat?
D’aquí es dedueix que el Govern espanyol (a mans del PP) no vol aplicar una llei educativa, sinó imposar una llei educativa, servint-se de la majoria absoluta que té avui. Entén que el seu model educatiu s’ha d’aplicar de totes totes a desgrat del parer de la comunitat educativa.
El sentit comú ens diu que, per a tirar avant una llei educativa, és bo consensuar-ho amb els docents i, també, amb altres forces polítiques. És com es va fer la LEC: pactada entre PSC, ERC i CiU. Això fa que, mani qui mani, no es canviï (algun d’aquests partits sempre serà al govern).
Aleshores, per què el PP rebutja el consens amb les altres forces polítiques i la comunitat educativa? Doncs perquè la LOMCE no és una llei pròpiament educativa, sinó ideològica.
Com a mostra: el 10-10-2102, al Congrés de Diputats espanyol, el ministre Wert va dir textualment: “Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”.
L’opinió de molta gent del PP i mitjans propers és que l’escola catalana crea nacionalistes catalans que estan en contra d’Espanya. Per tant, el PP entén que cal incidir sobre la política educativa i, així, “espanyolizar” la canalla.
Ja es veu que aquest plantejament (així com la frase wertiana) prové del marc purament ideològic, no pas pedagògic. I quan la ideologia contamina la política educativa malament rai.
La traducció a la LOMCE d’això que dic: amb la llei en vigor (LOE), l’Estat espanyol fixa el 55% dels continguts i Catalunya el 45%. Amb la LOMCE, l’Estat espanyol fixaria el 65% dels cotinguts. Per què? Doncs perquè així poden imposar una certa visió de la història en què, per exemple, la Guerra de Successió (1700-1714) va ser una simple contesa entre espanyols sobre qui havia de regnar a Espanya i, en canvi, no tenia res a veure amb la pugna per un model d’Estat (centralista, el defensat per Castella, o més aviat confederal i totalment descentralitzat, reivindicat pels territoris de la Corona d’Aragó); en canvi, des de Catalunya es planteja justament la visió contrària.
Arribats en aquest punt seria interessant formular-se una altra pregunta: què significa el verb españolizar. El diccionari de la Real Academia Española de la Lengua diu que significa dues coses:
1) Dar carácter español (a algú o alguna cosa).
2) Dar forma española a un vocablo o expresión de otro idioma (per exemple, güisqui en comptes de whisky).
Si descartem el segon significat (del camp de la lingüística), es dedueix que el ministre Wert vol donar caràcter espanyol als infants catalans. I aquí és on grinyola tot plegat.
En efecte, que jo sàpiga, el fet de ser espanyol és una condició administrativa (la ciutadania): per exemple, presentar el passaport a l’aeroport de Shanghai. Per tant, els infants catalans ja són administrativament espanyols.
A què es deu, doncs, la voluntat del ministre Wert de donar-los caràcter espanyol?
L’única explicació que hi veig és que, per a ell, l’adjectiu espanyol no es refereix pas a una condició administrativa, sinó a una condició cultural o ètnica. En aquest sentit, els infants catalans són, segons el PP, poc espanyols culturalment o ètnicament. I cal fer que, culturalment i ètnicament, siguin espanyols.
La conclusió a què arribaria qualsevol persona que treballa en la docència és clara: s’està manipulat el sistema educatiu per a imposar una determinada visió del món, una ideologia. I, evidentment, qui en surt perjudicada és la comunitat educativa, especialment els infants i els jóvens.
Algú pot considerar que la meva valoració de les intencions d’en Wert estan esbiaixades: associar el verb espanyolizar amb una consideració cultural o ètnica de les col·lectivitats és potser anar una mica massa enllà.
Doncs bé, interroguem-nos sobre aquest fet. Els castells humans són cultura espanyola? (Responeu-vos-ho vosaltres mateixos.)
Si la resposta és sí, llavors un infant català, encara que majoritàriament parli català, ja és culturalment espanyol, no? I encara podem anar més lluny. Com és que el Govern espanyol i els mitjans espanyols no fan la mateixa difusió dels castells humans que, posem per cas, els toros? Als cursos d’espanyol de l’Instituto Cervantes els castells humans hi tenen una presència adequada?
Passat estrictament al terreny de les llengües: per què el català, sent una llengua espanyola, no s’ensenya arreu d’Espanya?
Si algú creu que els castells humans i la llengua catalana no són patrimoni cultural espanyol (i que això explica per què no surten a la tele espanyola i no s’ensenyen a l’escola de Castella, Lleó, Andalusia, etc.), aleshores assumeix que els catalans no són espanyols (i aleshores s’entén la frase del ministre Wert).
Encara algú proper al PP em dirà que, en realitat, el que vol el PP és que la gent pugui escollir la llengua d’escolarització de sons fills, lliurement. De fet, això és el que propugna el PP català, per exemple. Fins i tot la carta prèvia al TIL del Govern balear podria interpretar-se en aquesta línia.
Assumim que aquesta objecció és encertada. Aleshores algú em pot dir com és que al País Valencià (governat pel PP) hi ha 30.000 xiquets que han demanat ser escolaritzats en català (la línia en valencià, que en diuen) i el Govern valencià es nega a escolaritzar-los en català? El que no pot ser és un partit polític digui una cosa en un lloc i al costat faci la contrària. D’això se’n diu hipocresia.
Encara més: si jo, com a ciutadà espanyol, me’n vaig a viure a Badajoz, les autoritats espanyoles em facilitaran que, com a pare, triï la llengua d’escolarització del meu fill? Si ho pot fer un ciutadà espanyol castellanoparlant de Barcelona bé ho he de poder fer jo, si tots els ciutadans som iguals davant la llei, no? El PP extremeny em defensarà mentre jo visqui a Badajoz?
Per a acabar: entrem -ara sí- en el tema de la immersió lingüística. Als anys 90 del segle XX es va considerar que era pràcticament l’única manera efectiva de fer que infants castellanoparlants de Catalunya adquirissin una competència bona en català. Unes 2 o 3 hores setmanals de llengua catalana haurien sigut manifestament insuficients (oi que les hores d’anglès són aquestes?; i oi que el nivell d’anglès dels nostres estudiants no és prou bo?; doncs ja hem arribat al cap del carrer).
Recordeu que la legislació catalana obliga les autoritats a fer que els infants catalans acabin dominant el català i el castellà. Si no es feia mitjançant immersió lingüística, algunes bosses de població haurien tingut un coneixement deficient del català, i se’ls haurien tancat algunes portes socials i laborals. És això el que volem?
El cas és que la immersió lingüística ha permès que la llengua catalana fos una eina de cohesió social (admirat per sociòlegs europeus), fins i tot entre nous immigrats.
Ara ja sabem per què la comunitat educativa i el país es vesteix de verd i groc: perquè sap molt bé què vol pedagògicament per als seus infants, a diferència del PP, que sap molt bé què vol ideològicament per a aquests mateixos infants.
diumenge, 13 d’octubre del 2013
12-O, plaça Catalunya: una manifestació a favor de... la consulta
El 12-10-2013, amb motiu del Día de la Hispanidad, milers de persones van concentrar-se a la plaça Catalunya (Barcelona) amb l’ànim que Catalunya es mantingui dins Espanya (vegeu-ne la crònica). El 2012 també s’havia fet la mateixa concentració. Totes dues pretenien contrarestar l’efecte de la massiva manifestació independentista de l’11-9-2012 a Barcelona i la Via Catalana de l’11-9-2013, amb més d’un milió de participants en cada cas.
Celebro que l’unionisme vindiqui el seu ideari i l’expressi públicament (sempre que es faci cívicament, com així va ser el 12-O a la plaça Catalunya, si ho separem de la manifestació feixista a la tarda a Montjuïc).
L’objectiu primordial de les concentracions de la plaça Catalunya són que hom vegi que, a Catalunya, hi ha persones contra la independència. Si surten al carrer, però, és perquè abans l’independentisme s’ha mobilitzat i la societat catalana ha enviat missatges a favor de la independència (a la Generalitat, al Govern espanyol i a Europa). Si els independentistes no s’haguessin mobilitzat prèviament, els unionistes tampoc ho haurien fet.
La situació, per tant, és reconeguda per totes les parts: hi ha dues idees (quedar-se a Espanya o anar-se’n) i cada una té els seus partidaris. Tenim, doncs, una qüestió que s’ha de dirimir. I situacions com aquesta només es poden dirimir d’una manera: votant (així ho veu qualsevol demòcrata).
En conseqüència, entenc que els qui es manifestaven el 12-O aposten per la consulta. Si surten al carrer és perquè una part important de la societat catalana està per la independència i ells volen incidir-hi en sentit contrari. Això vol dir que accepten que hi ha una disjuntiva (quedar-se a Espanya o anar-se’n), que ells defensen una de les alternatives i que altra gent defensa l’altra. Per tant, no poden estar més que a favor de la consulta. (Si, per contra, entenen que la qüestió no s’ha de dirimir, aleshores per què es manifestaven?)
Si algú està temptat de dir que no es pot votar, ha d’entendre que la democràcia no és a mitges. En efecte, la democràcia permet la llibertat d’expressió alhora que permet votar per a decidir coses. Tot va al mateix paquet. Una democràcia que permetés les manifestacions però no permetés votar no seria una democràcia, seria una ensarronada.
És una bona notícia, doncs, que el moviment Som Catalunya, Somos España i formacions com el Partit Popular de Catalunya i Ciutadans plantegin la necessitat de fer una consulta. Endavant.
Celebro que l’unionisme vindiqui el seu ideari i l’expressi públicament (sempre que es faci cívicament, com així va ser el 12-O a la plaça Catalunya, si ho separem de la manifestació feixista a la tarda a Montjuïc).
L’objectiu primordial de les concentracions de la plaça Catalunya són que hom vegi que, a Catalunya, hi ha persones contra la independència. Si surten al carrer, però, és perquè abans l’independentisme s’ha mobilitzat i la societat catalana ha enviat missatges a favor de la independència (a la Generalitat, al Govern espanyol i a Europa). Si els independentistes no s’haguessin mobilitzat prèviament, els unionistes tampoc ho haurien fet.
La situació, per tant, és reconeguda per totes les parts: hi ha dues idees (quedar-se a Espanya o anar-se’n) i cada una té els seus partidaris. Tenim, doncs, una qüestió que s’ha de dirimir. I situacions com aquesta només es poden dirimir d’una manera: votant (així ho veu qualsevol demòcrata).
En conseqüència, entenc que els qui es manifestaven el 12-O aposten per la consulta. Si surten al carrer és perquè una part important de la societat catalana està per la independència i ells volen incidir-hi en sentit contrari. Això vol dir que accepten que hi ha una disjuntiva (quedar-se a Espanya o anar-se’n), que ells defensen una de les alternatives i que altra gent defensa l’altra. Per tant, no poden estar més que a favor de la consulta. (Si, per contra, entenen que la qüestió no s’ha de dirimir, aleshores per què es manifestaven?)
Si algú està temptat de dir que no es pot votar, ha d’entendre que la democràcia no és a mitges. En efecte, la democràcia permet la llibertat d’expressió alhora que permet votar per a decidir coses. Tot va al mateix paquet. Una democràcia que permetés les manifestacions però no permetés votar no seria una democràcia, seria una ensarronada.
És una bona notícia, doncs, que el moviment Som Catalunya, Somos España i formacions com el Partit Popular de Catalunya i Ciutadans plantegin la necessitat de fer una consulta. Endavant.
dijous, 10 d’octubre del 2013
Benvinguda al club, Alícia
La presidenta del Partit Popular (PP) a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, va intentar col·locar al seu partit una proposta de revisió del sistema de finançament autonòmic que acabés amb el greuge que pateix Catalunya.
Pobra Alícia! Van respondre-li amb menyspreu els membres del seu propi partit, els que remenen les cireres a Madrid. En Monago, president extremeny, inclús va suggerir que na Sánchez-Camacho pateix síndrome d'Estocolm [sic]. I fins i tot ja és públic que el PP vol defenestrar-la, com va fer abans amb en Josep Piqué.
Molts analistes i polítics han fet notar a na Sánchez-Camacho que precisament això és la resposta habitual a qualsevol catalanista quan va a Madrid, digueu-li Pujol intentant pescar competències, digueu-li Maragall intentant un encaix Catalunya-Espanya amb un Estatut mínimament decent (posteriorment rebaixat), digueu-li Mas proposant un pacte fiscal. Res: porta als morros.
La reflexió següent va adreçada a la gent del PP català.
Primer: us sembla normal que des d'un despatx a Madrid es decideixi qui ha de ser el cap visible del partit a Catalunya? Generalment això es decideix votant entre la gent del partit que viu a Catalunya, però en aquesta formació poc ho sembla.
Segon: és lògic que una proposta pensada per a fer front a l'independentisme sigui llançada directament a la paperera sense ni tan sols valorar-la? La derivada cau pel seu pes: i com es pot fer front a l'independentisme sense cap alternativa decent?
Tercer: na Sánchez-Camacho ha parlat de revisar el finançament autonòmic en més d'una ocasió, fins i tot com a discurs electoral. Si això era una proposta política i hi ha gent a Catalunya que va votar el PP, és lògic que ara el PP (a Barcelona i a Madrid) ho desenvolupi. Si no ho fa, és un frau democràtic. No?
Tres preguntes que miren de determinar la naturalesa política del PP. La primera intenta aclarir quin grau d'autonomia té una delegació territorial del partit: sembla que ben poca. La segona pretén dibuixar el grau de maduresa política del partit: aquí encara menys. I la tercera interroga sobre el grau de compromís amb els seus votants: també tendent a zero.
Ergo: com pot un militant del PP avui mirar d'aconseguir vots en una campanya electoral?
A veure si hi ha cap militant del PP català que pot dir-me alguna cosa sobre això...
Pobra Alícia! Van respondre-li amb menyspreu els membres del seu propi partit, els que remenen les cireres a Madrid. En Monago, president extremeny, inclús va suggerir que na Sánchez-Camacho pateix síndrome d'Estocolm [sic]. I fins i tot ja és públic que el PP vol defenestrar-la, com va fer abans amb en Josep Piqué.
Molts analistes i polítics han fet notar a na Sánchez-Camacho que precisament això és la resposta habitual a qualsevol catalanista quan va a Madrid, digueu-li Pujol intentant pescar competències, digueu-li Maragall intentant un encaix Catalunya-Espanya amb un Estatut mínimament decent (posteriorment rebaixat), digueu-li Mas proposant un pacte fiscal. Res: porta als morros.
La reflexió següent va adreçada a la gent del PP català.
Primer: us sembla normal que des d'un despatx a Madrid es decideixi qui ha de ser el cap visible del partit a Catalunya? Generalment això es decideix votant entre la gent del partit que viu a Catalunya, però en aquesta formació poc ho sembla.
Segon: és lògic que una proposta pensada per a fer front a l'independentisme sigui llançada directament a la paperera sense ni tan sols valorar-la? La derivada cau pel seu pes: i com es pot fer front a l'independentisme sense cap alternativa decent?
Tercer: na Sánchez-Camacho ha parlat de revisar el finançament autonòmic en més d'una ocasió, fins i tot com a discurs electoral. Si això era una proposta política i hi ha gent a Catalunya que va votar el PP, és lògic que ara el PP (a Barcelona i a Madrid) ho desenvolupi. Si no ho fa, és un frau democràtic. No?
Tres preguntes que miren de determinar la naturalesa política del PP. La primera intenta aclarir quin grau d'autonomia té una delegació territorial del partit: sembla que ben poca. La segona pretén dibuixar el grau de maduresa política del partit: aquí encara menys. I la tercera interroga sobre el grau de compromís amb els seus votants: també tendent a zero.
Ergo: com pot un militant del PP avui mirar d'aconseguir vots en una campanya electoral?
A veure si hi ha cap militant del PP català que pot dir-me alguna cosa sobre això...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)