La Unió Europea, vers la des-Unió?

Em sap greu pels europeistes, però crec que el tema s’ha de plantejar. (De fet, els europeistes convençuts són els qui haurien de plantejar-s’ho més que ningú.) Pot ser que la Unió Europea hagi començat un procés d’involució.

Certament, a dia d’avui (agost del 2011) és prematur referir-se a aquest fenomen amb paraules tan concretes (involució, desunió, retrocés, etc.). I és que l’evolució final pot ser diferent: tot pot girar en qüestió de setmanes o mesos i anar cap a una altra banda. Però tal com ha evolucionat la Unió Europea els darrers 20 anys fa l’efecte que viu un procés d’involució. El qual, a més, en cas que progressi tampoc sabem com acabarà; és a dir, és difícil determinar quines coses es perdran pel camí i quines es quedaran.

Es pot afirmar que la Unió Europea ha anat perdent els elements que havia assolit al seu moment més àlgid (1992). És a dir, la Unió ha viscut un procés ascendent des dels anys 50 del segle XX fins al 1992; i en aquest punt comença un lent però continuat procés de pèrdua de pes.

La Unió neix amb els Tractats de Roma (1957) -amb el pròleg del Tractat de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA, 1951)-. De llavors l’únic que ha fet la Unió és créixer: va anar integrant noves competències i funcions; es va anar ampliant geogràficament (per exemple, s’hi van afegir el Regne Unit el 1973, Grècia el 1981, Espanya i Portugal el 1986, Àustria el 1995, Txèquia el 2004, etc.); i es va anar dotant d’institucions (Parlament Europeu, Comissió Europea, Banc Central Europeu, Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, Consell (de Ministres) de la Unió Europea, etc.).

El Tractat de Maastricht o Tractat de la Unió Europea (1992) -amb el pròleg de l’Acta Única Europea (1986), que en va preparar el terreny- va simbolitzar, a parer meu, el darrer pas endavant. Amb aquest tractat es va adoptar el nom d’Unió Europea (fins llavors se n’havia dit Comunitat (Econòmica) Europea). En aquella època es van posar en marxa els tres processos liberalitzadors més importants que ha viscut mai Europa. El primer va ser l’aplicació de l’espai Schengen (pels Acords de Schengen, en vigor el 1995, si bé s’havia anat cuinant des de feia 10 anys). El segon va ser el programa Erasmus d’intercanvi d’alumnat i professorat universitari (en marxa des del 1987), una mena d’espai Schengen en petit. El tercer va ser l’adopció d’una moneda única, l’euro. La moneda única és filla del Tractat de Maastricht, però va entrar en vigor 10 anys més tard, el gener del 2002 (i no adoptada per tots els països: el Regne Unit continua amb la lliura). El Tractat de Maastricht també preveia reforçar la cooperació policial i la creació d’una política exterior i de seguretat comuna (més coneguda com a PESC); però aquest darrer camp, com veurem, no ha reeixit.

No cal dir que aquestes tres fites liberalitzadores han representat un gran avanç. L’espai Schengen permet la lliure circulació de persones, mercaderies, etc., sense duanes ni traves, i això des del punt de vista econòmic és molt important. El programa Erasmus ha permès que molts estudiants europeus poguessin cursar una part de la seva carrera en un altre país, amb l’enriquiment cultural que això representa. I l’euro ha permès que tot aquest moviment de capital i persones es fes de manera àgil. A més, hi ha hagut repercussions legals a posteriori, com la sentència Bosman (1995). El futbolista belga Jean-Marc Bosman, per un plet que tenia amb un equip en què havia jugat, va aconseguir una sentència que, a la pràctica, establia que les lligues de futbol europees no podien considerar ‘estrangers’ els jugadors d’un altre estat membre de la Unió Europea. Fins llavors, els clubs de futbol espanyols només podien tenir jugant 3 jugadors estrangers; la resta havien de ser ciutadans espanyols. Això feia que un jugador alemany i un d’argentí fossin igualment estrangers. Amb la sentència Bosman, el jugador alemany va passar a tenir la mateixa categoria que un jugador espanyol; i això va significar una ruptura amb el perfil que tenien les plantilles futbolístiques fins aleshores.

Aquestes tres fites liberalitzadores van ser les darreres del procés ascendent. A partir de llavors comença un lent retrocés. Vegem-ho.

1) Frenada sobtada del procés de construcció europea. Després del Tractat de Maastricht en van venir més: el d’Amsterdam (1997), el de Niça (2000), el de Lisboa (2007)... Però cap no ha representat un gran pas endavant en la construcció europea, ans al contrari. Així, el d’Amsterdam havia d’abordar els mecanismes per a l’ampliació a l’Europa de l’Est, però la qüestió es van ajornar fins a Niça. Ara bé: allò que mostra millor la decadència institucional de la Unió és la qüestió de la Constitució Europea. El 2004 es va aprovar el Tractat pel qual s’Estableix una Constitució per Europa. La idea era dotar la Unió d’una Constitució; però a França i Holanda els ciutadans cridats a ratificar-la per referèndum van rebutjar-la. Això va obrir una crisi sense precedents, es va ajornar la Constitució sine die i els polítics van engiponar el Tractat de Lisboa per tal de sortir del pas.

2) Restricció de l’espai Schengen. L’any 2011 hi ha hagut processos migratoris intensos del nord d’Àfrica cap a Itàlia i posteriorment a França (en part per la inestabilitat provocada per la Primavera Àrab, el procés d’alliberament del món àrab contra règims totalitaris). Com que, un cop entrat a la Unió, hom pot circular-hi lliurement, els immigrants arribats a Itàlia podien viatjar tranquil·lament a França. Això va enfurismar les autoritats franceses. Com a solució al conflicte, els primers ministres francès i italià, Nicolas Sarkozy i Silvio Berlusconi, van acordar de presentar mesures legals per tal de limitar l’aplicació dels Acords de Schengen. Un clar pas enrere en la política liberalitzadora a la Unió... amb l’agreujant que aquesta restricció té un tuf racista (és evident que, als controls fronterers que s’estableixin, un home ros i d’ulls blaus no serà aturat, mentre que un de pell fosca sí). Per si algú creu que les restriccions que s’aplicaran poden ser ocasionals, que pensi que altres vegades tals restriccions s’han aplicat sense miraments. A tall de mostra, els ciutadans romanesos han tingut restriccions per a entrar a Espanya malgrat totes les proclames europeistes dels dirigents polítics. I els pagesos francesos han boicotejat el transport de mercaderies alimentàries provinents d’Espanya (va passar el 1986, amb l’entrada d’Espanya a la Unió, però ha passat el 2011), sense que cap autoritat policial o judicial francesa hagi fet res (vaja: que no volen aplicar la legalitat vigent per tal de no contrariejar els seus propis ciutadans, de manera que l’expressió estat de dret queda en entredit).

3) Afebliment de l’euro. La crisi econòmica iniciada el 2008 ha repercutit negativament sobre la moneda única europea. Els països perifèrics (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya, coneguts irònicament en el món anglosaxó amb la sigla PIIGS ‘porcs’) tenien un dèficit pressupostari enorme (el govern grec fins i tot havia falsejat els comptes públics) i això ha fet anar malament tota la Unió. A pesar que s’han activat mecanismes de rescat (Grècia, Irlanda i Portugal), això té un cost enorme i, segons quina envergadura tingués el país rescatat no es podria assumir (seria el cas d’Espanya o Itàlia, massa grans per a ser rescatats; els altres 3 països són modestos). Deixant de banda que hi ha especuladors en els mercats internacionals a qui ja va bé aquesta situació, el problema és que països forts com França i, sobretot, Alemanya es queixen de la mala gestió dels governs PIIGS. Es demanen: per què hem de pagar amb diners nostres el rescat de països on els governants han gestionat malament els recursos públics? Tot i que la situació és molt complexa (hi ha ciutadans i bancs alemanys i francesos que han invertit en bons sobirans dels països PIIGS), hi ha qui apunta com a solució un trencament de l’euro. Així, els països que, en matèria pressupostària, no han fet bé la feina quedarien exclosos de la moneda única. Això faria que Grècia, Portugal o Espanya haguessin de retornar, respectivament, a la dracma, l’escut i la pesseta, amb les conseqüències negatives que això tindria. Per exemple, es devaluaria la moneda espanyola, i això permetria exportar millor; però els qui tenen préstecs en euros a l’exterior haurien de pagar molt més per a retornar-los. Hi ha qui parla fins i tot de la desaparició de l’euro (França i Alemanya readoptarien el franc i el marc). No cal ni dir que això seria un gran pas enrere. I no parlo només de les conseqüències negatives per a les economies dels països, sinó per les molèsties que causaria al teixit industrial i comercial.

4) Manca de política exterior comuna. Malgrat el PESC, la Unió no ha tingut mai una política exterior comuna. La Guerra dels Balcans (1991-2001) va demostrar la desorientació de la Unió en un problema que passava tot just al costat de casa. Això s’explica perquè cap estat membre vol cedir la seva capacitat d’influència sobre països tercers (bàsicament per interessos econòmics). Per tant, aquí s’ha fracassat clarament.

Com es pot veure, el Tractat de Maastricht va respresentar un punt àlgid en la construcció europea. De llavors no s’ha avançat més (la Constitució Europea i la política exterior han sigut autèntics fiascos) i fins i tot s’ha retrocedit (l’espai Schengen podrà tindre restriccions, l’euro pot acabar desapareixent o perdent països, etc.). Si la Unió viu una certa paràlisi en alguns camps i fins i tot ha perdut part de la seva natura, no estem davant un retrocés?

En resum, si els diversos mecanismes de què s’havia dotat la Unió estan en fallida (Constitució, PESC), es replantegen a la baixa (espai Schengen) o estan en risc (euro), cap on anem?

Certament, és possible que la Unió continuï com a entitat burocràtica; aleshores tindrà cos, però no tindrà ànima. I què és un cos sense ànima?

AFEGITÓ 1 (1-9-2011)

Acabo de llegir al blog Llibertat de’n Salvador Garcia-Ruiz un apunt publicat pràcticament al mateix dia que el meu. Explica l’opinió que tenen alguns alemanys amb influència sobre cap on ha d’anar Alemanya i països veïns en temes monetaris: fora de l’euro. Ho podeu llegir aquí.

AFEGITÓ 2 (5-9-2011)

Com que el setembre del 2011 ha significat una reinflada de la crisi econòmica (una crisi que ha de durar força anys), internet bull d’informació. Al blog Euríbor, escrit a diverses mans i força didàctic en temes d’economia, hi ha unes quantes reflexions sobre l’evolució de l’eurozona. Podeu llegir un apunt d’en Droblo titulat “Una Eurozona moribunda”, del 5-9-2011, molt clar sobre un dels escenaris possibles: la sortida o dissolució de l’euro.