diumenge, 1 de gener de 2012

Un segle de canvis tecnològics... i de retruc socials

Per què la nostra societat està tan desorientada?

Per molts factors, certament. La crisi econòmica, la crisi política, la crisi de valors... el canvi de sistema econòmic, polític i social...

Però crec que hi ha un altre element que sovint no es té en compte. És la gran quantitat de canvis tecnològics que hi ha hagut els darrers 100 o 150 anys, que han comportat de retruc grans canvis socials.

En efecte: mai com ara la societat havia canviat tan de pressa. Aquesta frase jo ja la deia l’any 2000; però és que ara (any 2012) encara canvia més de pressa. El que avui sembla impossible al cap de 3 mesos ja ha passat. De fet, els grans canvis socials passen de cop i volta (encara que hi ha coses que no han acabat de marxar mai, com certes estructures geopolítiques).

Aquests grans canvis socials es basen en factors diversos, com la mateixa evolució de la Humanitat. Però crec que els avanços tecnològics hi han ajudat força.

En efecte, gràcies a la popularització de l’electricitat tenim electrodomèstics; i gràcies a les rentadores i als rentaplats el mercat laboral ha canviat, ja que 150 anys enrere les dones pràcticament no hi accedien. Encara més: com que les dones accedeixen a la universitat (cosa impensable fa 150 anys) i a feines de tota mena (cosa que no passava abans), a casa nostra la gent té fills bastant tard (passats els 30 anys), és a dir, quan es consolida la posició laboral. Tinguem present que, als anys 60 del segle XX, la gent ja tenia fills cap als 23 anys... Un altre exemple el tenim el internet i els telèfons mòbils, popularitzats a final del segle XX. Sense aquests instruments, les revoltes populars al Magrib i el Pròxim Orient del 2011 (l’anomenada Primavera Àrab) potser no s’haurien materialitzat. I a principi del 2012, just un any després que s’iniciessin, ja han caigut 4 règims...

A la universitat, quan tinc davant els alumnes a classe (la majoria entre 17 i 23 anys), sovint penso que és una llàstima que no puguin veure el que hem vist la gent que hem nascut als anys 60 i 70 del segle XX. Aquesta generació hem vist els nostres avis anar amb carro al tros, escalfar-se amb llenya i banyar-se en basses plenes de verdet o llapó, coses que ja hem superat (ara anem amb cotxe, ens escalfem pitjant un botó i ens banyem en aigua clorada). I veurem els nostres néts fer coses que ni tan sols podem imaginar-nos. En definitiva, els nascuts als anys 60 i 70 del segle XX som testimonis privilegiats d’un canvi de la Humanitat... només comparable a algunes gestes que van fer els primitius com domesticar el foc, desenvolupar l’agricultura, posar-se a escriure i treballar el ferro, tasques que ens ha convertit en el que som. Ser testimonis d’aquests canvis és un privilegi, certament.

Aquest apunt és un repàs dels canvis tecnològics que hem viscut. Permet fer-se una idea d’on som a comparació de fa 150 anys. En efecte, els avanços tecnològics dels darrers 150 anys, però sobretot dels darrers 50 anys, han sigut espectaculars. Si els nostres besavis es plantessin a l’inici del segle XXI, se sorprendrien de les aplicacions tecnològiques que ens acompanyen en el dia a dia. Només cal recordar que al 1969 l’ésser humà va poder fer una cosa gairebé impensable aleshores -i avui, més de 40 anys després, encara continua sent prou costós-: trepitjar la Lluna. Aquesta fita dóna una imatge de la magnitud del progrés tecnològic.

Com ha canviat això les nostres vides? Què faríem sense la informàtica? Ara editem textos amb un ordinador, i tenim bases de dades... Coses que han deixat la impremta desfasada. I això que al impremta va ser un grandíssim avanç tecnològic, que també va comportar grans canvis socials, perquè el coneixement es va difondre.


Algú s’ha parat a pensar què faríem sense, per exemple, la fotocopiadora? Ens hi hem acostumat tant que reproduir documents en paper sembla un joc de nens. Però, mirat fredament: abans de la fotocopiadora, com es reproduïa un document? Doncs... a mà. Que ho preguntin als monjos de l’edat mitjana, que es guanyaven les garrofes (abans que Guttemberg inventés la impremta) sucant la ploma en un pot de tinta i reescrivint allò que ja hi havia escrit en un altre llibre. És clar que en aquella època no hi havia tants llibres com ara (es calcula que, en un diumenge, als Estats Units, només amb diaris i suplements s’imprimeix més lletra de la que es va imprimir en tot el segle XVIII). Però tot i això Déu-n’hi-do la paciència i el temps que calien per a reproduir un document... i el risc. Sí, perquè la fotocòpia reprodueix fidelment l’original, no canvia lletres ni paraules; una cosa que la mà humana pot fer sense voler. De fet, els estudiosos dels documents antics tenen establertes i tipificades les principals errades que cometien els copistes. Es veu que sempre s’equivocaven en el mateix; per exemple, reinterpretant una paraula de l’original que no coneixien i que escrivien en el nou document com una paraula que coneixen. Sort, doncs, de la fidel i abnegada fotocopiadora. (S’ha de dir que hi ha un invent anterior que va començar a facilitar el procés de copiatge de documents. Era el paper de calcar: permetia crear diverses còpies d’un mateix document alhora, just en el moment mateix de redactar-lo. Ara ens sembla un procediment rudimentari, pedestre... però ja haurien volgut tindre aquest recurs els monjos medievals!)

Un altre exemple d’innovació tecnològica que ens ha canviat la vida és la rentadora. Les nostres àvies havien d’agafar tota la bugada i anar als rentadors públics a rentar-la a mà. Qui hagi provat de fer-ho sap que és una tasca duríssima, especialment a l’hivern (l’aigua del rentador públic no s’escalfava...). Val a dir que no tothom ha acceptat de seguida totes les innovacions tecnològiques. Les reticències davant els canvis, davant les alteracions de costums, són normalíssimes en l’espècie humana. S’explica que una persona de Falset va arribar a afirmar que la màquina de rentar no funcionaria perquè... no sabia que era al coll on s’havia de fregar més fort. I ma àvia, també de Falset, en veure el rentaplats que ma mare s’havia fet instal·lar a principis dels anys 80, deia que no menjaria d’aquells plats...

I la televisió?  Va néixer als anys 30, però al nostre país no va arribar fins molt més tard, en ple franquisme. Les primeres retransmissions va ser les dels Jocs Olímpics de Berlín (aquest fet permet muntar l’argument del film Contact, on Jodie Foster contacta amb altres éssers intel·ligents que van captar aquesta retransmissió). Un element important de la televisió és la immediatesa. Quan passa una catàstrofe a l’altra punta del món ens en assabentem al moment. Això ja ho permet fer avui internet, però del 1970 al 2000 això només ho podia fer la televisió. Jo era un xiquet quan va esclatar el coet Challenger (1986) i recordo que mirava la televisió (programació infantil); van tallar l’emissió de Televisió Espanyola i van donar la notícia gairebé al moment (crec que el periodista era en Paco Lobatón, però no m’ho feu jurar).

El tren, el cotxe i l’avió: també importantíssims. Ens permeten ser a l’altra punta del país o del món en un temps molt curt. Qui vulgui anar a qualsevol capital europea des de Barcelona ho té a 2 o 3 hores de vol. Perquè us en feu una idea, fa 100 anys la gent anava a peu o amb carro. És a dir, si volia anar lluny feina rai. (Em van explicar que, en temps de mon avi, quan era jove, a Falset, va córrer la veu que hi passava... un camió. I tothom va anar a veure’l. Seria com si avui aterrés en un camp de futbol català un coet.)

El darrer invent d’aquesta tirallonga és internet. Té poquíssim dies: es pot considerar implantada -si més no a casa nostra, als Estats Units segurament abans- al 1995 o 1996. És una eina de comunicació potentíssima; tant, que els experts encara no saben com s’acabarà implantant i com afectarà les nostres vides. Per cert: de la mateixa manera que el velcro va ser desenvolupat per la NASA, internet va ser un invent de l’exèrcit nord-americà. Volien crear una xarxa de comunicacions que no depengués de cap centre, perquè així, en cas de guerra, no corrien el risc que les tropes quedessin incomunicades dels centres de decisió. Això és una mostra més d’una de les grans explicacions dels avanços tecnològics: que sovint es deuen a guerres i a la necessitat dels governs d’obtindre eines més eficaces que els enemics. Lamentablement, és així. El radar, que a finals dels anys 30 del segle XX pràcticament era una quimera, va viure un desenvolupament extraordinari durant la Segona Guerra Mundial. La raó és òbvia.

En fi: mirem com ho mirem, només veiem canvis tecnològics que ens han fet la vida una mica més agradable. A aquests exemples hi podríem afegir el fax (si bé sembla que té els dies comptats: el correu electrònic se’l menjarà), els telèfons mòbils (fa 20 anys eren pràcticament inexistents: avui tothom en té), les targetes de crèdit (que ens permeten anar sense diners pel món), els discos compactes que permeten enregistrar sons amb molta alta fidelitat (abans, els cassets: sembla que també tenen els dies comptats), el vídeo o les proves d’ADN (que permet als metges saber de qui és un fill, i als policies enxampar assassins). I també d’altres que van veure la llum fa entre cinquanta i cent anys, com ara el cinema, l’electricitat (la mare dels ous: no aniríem enlloc sense, i si no penseu què feu quan marxa la llum: res!), la telefonia...

És evident que tot això ha canviat les nostres vides. Ens les han millorat, com a mínim des del punt de vista material. Però potser no ens hem parat a pensar com canviaran la nostra manera de relacionar-nos. Abans la gent sortia al carrer, al vespre, i s’asseia a xerrar amb el veí. I punt. Ara la gent xateja o xarra amb una persona situada a l’altra punta del món per mitjà d’una pantalla que cap en una mà. Un acudit gràfic a La Vanguardia de final del segle XX deia: “Sort d’internet; si no, no hauríem conegut el veí”.

Cap on durà tot això? Aquesta pregunta ja la respondran els qui, d’aquí a 50 o 100 anys, tornin a fer una parada, a reflexionar...


AFEGITÓ (9-1-2012)

Us pot anar bé veure l’episodi “Sònia Fernández-Vidal, fantasia i física quàntica” del programa Singulars, del Canal 33 (15-11-2011), amb una entrevista a na Sònia Fernández-Vidal sobre els límits de la física quàntica. Els primers minuts són exemples del que he exposat.
 

3 comentaris:

  1. L'autèntica revolució humana arribarà quan es pugui frenar o aturar l'envelliment. Diuen que no tardarem gaire (50 anys?). És el que l'home ha somiat sempre i així queda reflectit en la literatura. Potser serà el que ens durà al final de l'espècie. En qualsevol cas, jo ja no i seré i ja s'ho faran.

    ResponElimina
  2. Primerament, molt bon any Xavier!!!
    Recordo quan anava a la facultat i em vam explicar que a la història hi havia hagut dues grans revolucions: la neolítica i la industrial. Ara tot avança amb rapidesa, cert; però per què hi ha afers que queden ancorats??? I la nostra independència???? Per tant, tot i la immediatesa dels canvis, que efectivament són impensables en generacions passades; i jo necessito que altres coses canviïn, encara més ràpid.
    Per cert, la teva entrada podia ser una classe magistral de l'evolució humana. Ets un mestre de la ploma!!!!
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  3. Només una qüestió absolutament col·lateral: no et sembla que els primers 5 minuts de la pel·lícula 'Contact', que esmentes aquí de passada, són del millor que hi ha en descripció gràfica de l'univers?

    Crec, ara que hi som, que la novetat dels JJOO de Berlín, pel que fa a la TV, és que se'n va fer una retransmissió d'abast mundial, no és que fos la primera emissió de TV de la història. Bé, suposo que és el que volies dir.

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.