Els grans canvis socials arriben de sobte (agradi o no)

Si el 1986 algú hagués dit que la Unió Soviètica (URSS) s’ensorraria al cap de 3 anys, molta gent hauria pres aquell visionari per boig. En aquella època encara ressonava la Guerra Freda, el conflicte posterior a la Segona Guerra Mundial en què Occident i el Comunisme pugnaven per a dominar el món, amb amenaces nuclears incloses. Mireu si era viu el conflicte que, el 1980, els nord-americans van fer boicot als Jocs Olímpics de Moscou (com a protesta per la invasió de l’Afganistan per part de la URSS l’any anterior); i el 1984 el bloc soviètic va fer el mateix als Jocs Olímpics de Los Angeles. En aquell moment encara semblava que podia haver-hi una guerra mundial entre els dos blocs, amb una enorme capacitat de destrucció, per la fortalesa que hom suposava a la Unió Soviètica.

Doncs bé: poc més de 3 anys després, la URSS va desaparèixer. El 10-11-1989 els berlinesos van tombar el mur de Berlín, que separava la part occidental i la part oriental de la ciutat. El mur havia significat l’aïllament de la meitat oriental d’Europa respecte de la meitat occidental, amb opressió en la part oriental (molts alemanys van morir en l’intent de travessar el mur fugint cap a la zona occidental). La caiguda del mur va simbolitzar l’acabament del totalitarisme comunista, i el 1991 la URSS va dissoldre’s. (Cal dir que va mantindre’s algun reducte comunista. La primavera del 1989 va haver-hi una revolta no violenta a la Xina, simbolitzada a la plaça de Tiananmen, a Pequín, amb voluntat d’acabar amb el règim. La revolta va fracassar i va deixar diversos morts.)

És cert que la Unió Soviètica ja estava podrida per dins -era un estat ineficaç-; és cert que, des del 1985, el president soviètic, en Mikhaïl Gorbatxov, havia iniciat un programa d’obertura i democratització (la glasnost i la perestroika); és cert que abans s’havien donat altres moviments aperturistes (Hongria va obrir la frontera amb Àustria una mica abans de l’episodi de Berlín). Però la caiguda del mur no va ser prevista per pràcticament ningú, així com tampoc ningú no tenia en compte el possible col·lapse de la URSS.

Igualment, si el 2007 algú hagués dit que, en qüestió de mesos, als Estats Units hi hauria un president de pell negra... també l’haurien desacreditat. Com a molt, algú hauria dit “potser sí, que això arribarà; però encara falta molt”. Tal prevenció té sentit. El 28-8-1963, en Martin Luther King, un activista per les llibertats dels negres als Estats Units, va participar en la Marxa per les Llibertats. A Washington, en ple Memorial Lincoln, va pronunciar un discurs en contra de la discriminació racial on va pronunciar la frase “I have a dream” (‘tinc un somni’). Era l’expressió d’un anhel de moltes persones: acabar amb la segregació racial i fer que tots els ciutadans tinguessin realment els mateixos drets i les mateixes oportunitats, al marge del color de la pell. I és que, als anys 60 del segle XX, als Estats Units hi havia una pugna entre els partidaris de la segregació racial i els partidaris d’abolir-les. Va ser un conflicte llarg i dolorós, amb morts incloses, i per tant difícil de tancar (encara avui). Doncs bé: el novembre del 2008, una persona de pell negra, en Barack Obama, va guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units. El 20-1-2009 va prendre possessió del càrrec de president.

És cert que n’Obama no és descendent dels esclaus negres, sinó que és fill d’una parella interracial amb una certa posició econòmica. Per tant, afirmar que ja ha arribat la igualtat d’oportunitats total és una mica exagerat. Però la presidència d’Obama no deixa de ser un gran pas endavant, pel simbolisme que té.

L’exemple de la caiguda de la URSS o de l’èxit de n’Obama són il·lustratius. Demostren que, sovint, no podem o no sabem preveure ni intuir canvis socials importants que estan a punt de passar. En certa manera la gent som ‘cecs’ davant els canvis que han d’esclatar més tard o més d’hora. I ser conscient d’aquesta limitació és important per a un sociòleg, un polític o simplement una persona interessada en l’esdevenir de les coses...

En Josep Piqué, un dels polítics més intel·ligents que hem tingut a Catalunya (només em sap greu que va formar part del PP, si bé després va marxar-ne per diferències amb altres membres d’aquest partit), i actualment dirigent empresarial, va fer unes declaracions en què reconeixia aquesta ‘ceguesa’. Va fer-les a principi d’estiu del 2011 en una entrevista al canal 33. En Piqué deia que, en els darrers 20 o 25 anys, s’havien donat 3 o 4 grans canvis socials i, en tots els casos, dies abans ningú no els havia previst o intuït. Va enumerar la caiguda del mur de Berlín (1989); el moviment dels indignats a Espanya (acampades a la Puerta del Sol de Madrid, copiades a la plaça de Catalunya de Barcelona, que van tindre lloc durant la primavera del 2011 coincidint amb les eleccions municipals, i en què es demanava més democràcia, menys corrupció, menys ineficiència en els càrrecs públics i més fermesa davant la crisi econòmica); i la Primavera Àrab (revoltes populars contra règims totalitaris a Tunísia, Egipte, Líbia, Síria, Bahrain i d’altres països àrabs al llarg de tot el 2011, algunes de les quals han reeixit). Podríem afegir-hi el Maig del 68, la revolta estudiantil que va tenir lloc a París el 1968. I reculant més podríem afegir-hi altres fets històrics com la Revolució Russa (1917) -una revolta popular contra un règim totalitari, si bé va desembocar en un altre règim totalitari-; la Revolució Francesa (1789-1799) -que va significar la desaparició de l’Antic Règim, en què el poble estava sotmès a un senyor-; o la independència dels Estats Units (1776). Molts d’aquests fets, i malgrat que va vessar-se sang, han servit per a fer avançar la humanitat en el terreny de les llibertats.

Vist amb perspectiva, doncs, pot passar que demà, demà passat o la setmana vinent es doni un fet social important i inesperat, en qualsevol terreny: el polític, el social, l’econòmic... I avui potser som ‘cecs’ envers aquests canvis que estan per vindre.

La pregunta és òbvia. Tenint present com bull el món en tots els camps, incloent-hi Catalunya, pot ser que estiguem davant de grans canvis socials fins fa poc inimaginables?

(Deixeu-me fer un post scriptum relativitzador. He dit que som ‘cecs’ respecte dels grans canvis socials. Però sembla que alguns tenen la capacitat d’avançar, o com a mínim d’encertar -ni que sigui de casualitat-, què passarà. Hi ha un film del 1967 titulat Endevina qui ve a sopar (en anglès original, Guess who’s coming to dinner), interpretada per n’Spencer Tracy, en Sidney Poitier, na Katharine Hepburn i na Katharine Houghton. La pel·lícula versa sobre una noia blanca de San Francisco, filla d’un matrimoni benestant, que, després d’una estada a Hawaii, es presenta a casa amb el seu xicot de raça negra, educat, amb carrera i bona feina. Tot i que els pares d’ella són molt liberals, se’ls fa difícil acceptar-ho. En una escena, un dels personatges arriba a dir que el fill del matrimoni pot arribar a ser president dels Estats Units. Caram amb el guionista: en Barack Obama és fill d’una dona blanca i un home negre i va néixer a Honolulu, Hawaii, l’any 1961. Segurament és casualitat, però Déu-n’hi-do la similitud entre el film esmentat i la biografia del president nord-americà.)