dijous, 29 de març de 2012

Preguntes que més val no respondre(’s)

La crisi econòmica iniciada el 2008 (el que l’economista barceloní Santiago Niño-Becerra ha batejat com a crash del 2010) s’ho està enduent tot. A Espanya, per exemple, l’atur està a nivells estratosfèrics, amb el drama que representa això per a milers de persones. També es retallen salaris, tant del sector públic com del sector privat, de manera que el consum no pot repuntar i es crea més atur. Per la minva del consum (causat per la baixa de salaris i per l’augment de l’atur) l’activitat econòmica decau i les administracions públiques, que anteriorment s’havien endeutat massa -irresponsablement, val a dir-, no recapten prou tributs i ara estan al límit de la fallida. Per això les administracions públiques eliminen o redueixen serveis públics perquè no tenen diners per a oferir-los (i no paguen els seus proveïdors!).

Aquest és el panorama econòmic i social. Però el panorama polític és desengrescador d’allò més. A Europa cauen governs escollits via urnes i són substituïts per tecnòcrates designats a dit pels poders supranacionals i amb el vistiplau dels mercats (vegeu el cas d’Itàlia o Grècia).

Amb aquest escenari és lògic que hom estigui desorientat i preocupat. I la via per a sortir-ne és fer-se preguntes sobre la situació actual, reflexionar-hi i treure respostes clares i raonades.

Ara bé: segons com, potser és millor no fer-se gaire preguntes i encara menys mirar de respondre-se-les. Perquè...

Entre els anys 2000 i 2008 els bancs espanyols van donar una calerada de por a qualsevol que passés pel carrer: hipoteques, préstecs personals, etc. Els economistes liberals sostenen que la gent, àvida d’estatus, va preferir agafar el diner fàcil del préstec i va signar els papers sense mirar-s’hi; i que, lògicament, aqueixa gent va fer malament, ja que havia d’haver llegit el document on s’explicaven les condicions. Tenen raó, certament. Ara bé: també és cert que els documents hipotecaris o crediticis costen molt d’entendre, i per tant és obligació dels bancs explicar amb detall què passaria si, per exemple, augmentessin els tipus d’interès (com va passar el 2008). Oi que això no es va fer?

Què va moure els bancs? La cobdícia i res més que la cobdícia. Per això no informaven els clients: l’únic que interessava era col·locar el producte (la hipoteca) per tal de guanyar diners. Els treballadors de la banca estaven pressionats pels seus superiors perquè havien de col·locar productes. Al final, el treballador col·loca el producte (ningú vol que li estirin les orelles), però era conscient que, per a fer-ho, no s’havia d’explicar els riscos al client que comprava un producte, ja que, segons com, no hauria signat. Oi que em seguiu?


I així estem. Com que estàvem en una bombolla financera (no només immobiliària) tothom guanyava calés a manta, fins i tot una persona que feia feines manuals sense formació. A aquest podia endossar-se-li qualsevol hipoteca, encara que signifiqués que havia de pagar més de 1.000 euros al mes. Quan peta tot per la pujada dels tipus d’interès i l’esgotament del model (2008) aquesta gent, sense formació, perd la feina i ja no en troba (o la troba a sous irrisoris) i no pot pagar la hipoteca (ni res més). Resultat? El banc li pren la casa (i li manté el deute: d’aquí que hom proposi la dació en pagament, perquè el sistema actual és una ruïna per a la gent). Ara els bancs se’n penedeixen, perquè no entren diners d’aquests préstecs i s’han de quedar immobles. Però al cap i a la fi impel·lien els seus treballadors a fer això per la maleïda cobdícia.

Però la cosa no s’acaba aquí. El Banc Central Europeu aboca una morterada al sistema financer i els bancs recullen aqueixos diners... i se’ls queden en comptes de passar-los a crèdit per a les empreses (l’única manera real de sortir de la crisi és que les empreses prosperin). Com a molt els bancs compren deute sobirà i hi guanyen quartos. I aquí s’acaba la seva aportació amb tot aquest caleram. Se’l queden perquè ja tenen prou feina a salvar-se per culpa dels préstecs que van donar alegrement al primer que passava pel carrer...

Mentre el Banc Central Europeu dóna diners al sistema bancari (un dels principals responsables de la situació econòmica actual), les administracions públiques retallen serveis perquè no tenen diners.

I ara la pregunta. Què hem de fer? Ho veieu, com més val no respondre-se-la?

Vull recordar que per situacions semblants van esclatar revoltes com la Independència dels Estats Units (segle XVIII), la Revolució Francesa (segle
XVIII), la Revolució Russa (segle XX) o la Primavera Àrab (segle XXI). Que els grans responsables polítics i financers no estudien història? Que es pensen que per a anar endavant només cal pensar a tindre més quartos? Doncs s’equivoquen: per a avançar segur cal saber història i ser menys cobejós. No volen adoptar aquesta actitud? Doncs que ho preguntin al rei anglès, al rei francès, al tsar rus o al president egipci...

AFEGITÓ (12-4-2012)

El ninotaire Aleix Saló ha publicat uns còmics que descriuen molt gràficament (i amb molt d'humor) l'evolució de l'economia espanyola del 1998 fins al 2012. L'estil és molt irònic, és clar, però a vegades va bé fer ús d'aquesta ironia, perquè el missatge arriba clar. Al YouTube hi ha uns clips que resumeixen aqueixos llibres: Españistán i Simiocracia. Veure'ls és recomanable.

AFEGITONS (a partir del 19-5-2012)

Potser val la pena fer preguntes més concretes. Això sí: no proveu de respondre-les, no fos cas que us agafés un atac de lucidesa.

Primera pregunta (19-5-2012):
L’abril del 2012 el Govern espanyol -que ja havia presentat els pressupostos estatals per al 2012- va anunciar noves mesures per tal de retallar 10.000 milions d’euros. Se suposa que podia haver inclòs tal mesura als pressupostos que acabava de presentar... una mostra de gran previsió. La retallada addicional de 10.000 milions d’euros s’havia d’aplicar en educació i sanitat públiques, de manera que la qualitat de les escoles i de l’atenció mèdica per força s’ha de veure reduïda. El maig del 2012, Bankia (la suma de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i d’altres caixes petites, entre les quals la Laietana) ha de ser nacionalitzada i el Govern espanyol es troba que ha d’injectar-hi 7.000 milions d’euros. Si fa no fa, allò que s’ha manllevat de l’educació i la sanitat públiques. És just que la població vegi minvada la qualitat escolar i assistencial per tal de salvar un banc? I això que el president d’aquest banc, en Rodrigo Rato, cobrava 6.000 euros al dia. És a dir, 180.000 euros al mes. Vuai... Es podia cobrar tant de sou si la feina era enfonsar un banc? La cosa no s’acaba aquí: llegiu-vos l’article “Acebes: de l'11-M a Bankia... i més enllà”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 15-5-2012). Més vuai...

Segona pregunta (19-5-2012):
El maig del 2012 el Govern espanyol del PP indica que obligarà totes les autonomies a tindre uns comptes equilibrats; i que, si convé, les controlarà. Això anava sobretot per Andalusia (governada pels socialistes), Catalunya (governada per nacionalistes) i Astúries (amb el govern enlaire); però també pel País Valencià (governat pel PP) i per Castella - La Manxa (també en mans del PP). En tots els casos flota l’amenaça d’intervenció per part de l’Estat espanyol. La Comunitat de Madrid teòricament fa els deures... fins que se sap que ha mentit. I això que també està en mans del PP: una administració pública governada pel PP menteix a una instrucció d’una altra administració pública superior també governada pel PP. Si algú no ha de ser destituït... Vegeu l’article “Quan Madrid menteix”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 19-5-2012).



Tercera pregunta (28-5-2012):
Per cert: en aquest control financer de les autonomies per part del Govern espanyol (PP), pensat sobretot per a Andalusia (PSOE i EU), Catalunya (CiU) i Astúries (PSOE i EU), la persona encarregada de fer tal control és n’Antonio Beteta, que va ser conseller d’Economia a la Comunitat de Madrid (PP). És a dir, la persona que ha falsejat els comptes duna comunitat autònoma. Nem bé...

1 comentari:

  1. "impel·lien els seus treballadors a fer això per la maleïda cobdícia"

    Cinèfil com ets, m'has recordat escenes de Glengarry Glen Ross. Tinc amics que treballen a la banca i la situació me la pintaven més o menys així.

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.