Encarem la recta final del procés d’independència (agradi o no): tres exemples

Ja sabem que el procés d’independència de Catalunya és irreversible. Moltes veus, des de sectors diversos (intel·lectuals, periodistes, economistes, empresaris, polítics, professors universitaris, etc.), apunten cap aquí. Vegeu, a tall de mostra, l’excel·lent article “Contra la humiliació i l’ofec” d’en Salvador Cardús (Ara, 15-5-2012). O la gosadia i claredat d’en Jordi Mayoral a l’escrit “L’última retallada, president” (El Punt Avui, 16-5-2012).

El calendari, que fa una forta baixada, porta cap a aquesta situació. L’intent, per part de la Generalitat, de controlar tots els impostos de Catalunya (ja sigui a través del pacte fiscal amb l’Estat espanyol, ja sigui amb una llei d’hisenda pròpia, tal com ha plantejat el president Artur Mas) no reeixirà. Per raons òbvies: l’Estat espanyol viu sobretot de Catalunya, el País Valencià, les Illes i Alemanya; i no pot permetre’s perdre una font d’ingressos (més quan Alemanya pot tancar l’aixeta). Per tant, tal negativa serà la darrera bufetada de l’Espanya castellana a Catalunya. L’endemà el poble català dirà que se’n va. (El president de la Generalitat convocarà eleccions, però tothom entén que aqueixes eleccions aniran en la línia de plantejar un Estat català, encara que el mateix president no vulgui encarar-ho així.)

De tant en tant surt algú amb la pregunta de si la societat catalana està madura. Jo la veig maduríssima. Però ara no explicaré anècdotes sobre això, provinents dels meus veïns o dels meus alumnes o dels meus companys de feina. El que faré és posar tres exemples que tothom pot haver seguit a través dels mitjans de comunicació. Aquests exemples mostren que s’ha arribat al final del procés preparatori i que hem entrat de ple en el procés de debat de la independència (ço que vol dir que en mesos, a tot estirar dos anys, es pot tirar endavant).

Primer exemple. En abordar el tema de la independència de Catalunya, els independentistes rarament parlaven sobre què fer amb la llengua castellana en un Estat català. És una qüestió que tradicionalment han aparcat o obviat. La raó és que els era incòmode. Alguns independentistes devien somiar que, en un Estat català, la llengua castellana podia ser arraconada dels àmbits públics. Però fer o plantejar això implica, lògicament, que bona part de la població castellanoparlant no donaria suport a un moviment d’emancipació nacional. Per un motiu més que raonable: si jo tinc un sentiment positiu envers una part de mi (la meva llengua), qui la ridiculitzi o prohibeixi em fa mal a l’ànima i per tant no em sumaré al seu projecte social (i per això mateix a molts catalans no els agrada l’Estat espanyol: perquè és això el que ha fet amb la llengua catalana). I és obvi que la independència de Catalunya s’ha de fer amb tots els sectors socials implicats, incloent-hi, doncs, una part important de la gent que té el castellà com a llengua familiar. Per aquest motiu, els independentistes no solien parlar de què se n’ha de fer de la llengua castellana en pic Catalunya sigui un Estat.

Doncs bé: l’independentisme ja s’ha plantejat obertament aquest tema. Vegeu, com a mostra d’inici del debat, l’article “En castellà també, sisplau”, de n’Eduard Voltas (Ara, 26-2-2012). En Voltas és autor del llibre La guerra de la llengua (Empúries, 1996); per tant coneix el tema. Acte seguit van sortir altres veus sobre el mateix aspecte (vegeu, per exemple, l’apunt “CEO-2, identitat i projecte polític” del blog Dies de fúria, publicat poc després). La tesi d’en Voltas i del Dies de fúria és que, per a tirar endavant l’Estat català, l’independentisme ha d’assumir que la llengua castellana és un fet dins la societat catalana. Aquestes veus hi afegeixen que el català ha de ser una llengua primordial a Catalunya; però això no ha de voler dir arraconar una altra llengua que és usada per molts catalans a nivell familiar i laboral. Cal trobar, doncs, els mecanismes per a fer viable tals realitats.

El fet que en Voltas i altra gent plantegés aquest tema el febrer del 2012 em va semblar significatiu. Vaig entendre que l’independentisme català s’enfronta al darrer dilema, el dilema que havia anat deixant per a més endavant durant anys i panys. I com que ara ja havia resolt molts temes (per exemple, les raons econòmiques i fiscals) tocava enfrontar-se al tema que havia anat deixant... perquè ja no hi havia més remei. Senyal, doncs, que s’ha arribat al final del camí preparatori. En pic plantejat el tema de la llengua castellana, i deixar-lo aclarit en el si de l’independentisme, es pot dir que els deures des del punt de vista ideologicosocial estan fets (subratllo l’adjectiu ideologicosocial: encara hi ha deures per fer en altres àmbits).

Segon exemple. Hem vist que l’unionisme espanyol pràcticament no té arguments per al manteniment de Catalunya dins Espanya. Però l’unionisme s’ha adonat que no pot continuar menystenint el tema, perquè la gent, a Catalunya, cada cop està més disposada a canviar la situació actual i marxar d’Espanya per constituir un Estat nou. Per això, finalment, en comptes de menystindre el tema, s’hi ha posat. Reacció lògica: si no ho fes així perdria segur la partida. Per això el PP ha anunciat, pel setembre del 2012, una campanya informativa a favor de la situació actual, amb l’objectiu de fer veure que Catalunya està bé dins Espanya. La campanya es titula “Dret a saber”, per mimetisme amb “Dret a decidir”. Veam si se’n surten. De moment només diré que ser a Espanya implica un espoli fiscal d’uns 20.000 milions d’euros cada any, diners pagats per catalans que no reverteixen en serveis públics ni en infraestructures a Catalunya, i per això patim l’endarreriment que patim. Si això es pot defensar...

Tercer exemple. Tal com ho veig, durant el 2011 tots els partits polítics catalans menys un s’havien posicionat pel tema de la independència de Catalunya. CiU s’havia posicionat a favor del dret a decidir ja fa anys, però ho ha accentuat des del 2010 cap aquí fins al punt que el seu discurs (vegeu el president de la Generalitat) ja deixa entreveure la possibilitat de la independència. A més, el congrés del 2012, fet a Reus, CDC ho va incoporar explícitament al projecte polític (deixo UDC per al final, perquè és un cas especial). No cal dir que ERC i SI estan per la independència; i ICV-EUiA, quan se li pregunta sobre el tema, també s’hi mostra a favor, encara que no en faci campanya. Per l’altra banda, el PP i C’s es mostren clarament unionistes.

Per tant, veiem que tots els partits polítics catalans menys un han pres posició sobre el tema. L’únic partit que no ho havia fet havia sigut el PSC. I, ves per on, aquest partit pateix una crisi interna enorme. Segurament la pateix per la malaptesa dels governants socialistes del 2003 fins al 2011 (Rodríguez Zapatero, Maragall o Montilla); però també i sobretot pel discurs incoherent que té a l’hora de parlar de l’encaix Catalunya-Espanya. En efecte: no posicionar-se sobre el tema, callar, fer veure que no existeix, ha fet que molta gent no el tingui en compte com a actor polític. D’aquí que hagi perdut vots. No tots els vots els ha perdut per això, hi insisteixo: la malaptesa també hi ha tingut a veure. Però fer veure que no hi ha un problema entre Catalunya i Espanya és, francament, ser un mal polític. I un partit que amaga el cap sota l’ala d’un tema tan important com esdevindre un Estat (tema que està plantejat obertament per tothom) està condemnat a ser arraconat per l’electorat. Ja ningú no hi fa confiança ni hi creu.

Doncs bé: finalment, el PSC s’ha posicionat. Sent més precís, ha començat el debat per a posicionar-se. El seu secretari general, en Pere Navarro, en una conferència (21-5-2012) va mostrar-se explícitament contrari a la independència de Catalunya (podeu veure-ho aquí). L’argumentari és justet, com ara que Catalunya seria més pobra, un argument fals perquè ja ha sigut rebatut per una quantitat considerable d’economistes, mesos abans d’aquesta conferència i dies després d’aquesta conferència. Però el que m’interessa és que el PSC es posiciona oficialment.

Dic que es posiciona oficialment perquè no vol dir que sigui el parer del conjunt del socialisme català. En efecte, al cap de poc, en Joan Ignasi Elena, batlle de Vilanova i la Geltrú, va presentar un corrent intern del PSC, Avancem! Podeu llegir-ne el manifest fundacional aquí. Aquest corrent insisteix a regenerar el moviment polític progressista a Catalunya, però hi afegeix un ingredient nou: escoltar l’independentisme (vegeu el punt 2, “L’emancipació col·lectiva: llibertat per regir-nos i federalisme de fets”). És, doncs, una veu contrària al plantejament oficial d’en Navarro. No vol dir que n’Elena sigui independentista; però aquest corrent intern per primer cop planteja un acostament del PSC a les tesis independentistes. Per tant, el debat intern està servit. No sé com acabarà, però és evident que el plantejament d’Avancem! sincronitza més amb el sentir social, i per tant si reïx pot ajudar el socialisme català a recuperar-se. Si, en canvi, reïx el posicionament oficial, el PSC no farà més que anar per avall: el tema de la independència és sobre la taula i els partits que en parlen (CiU, ERC, SI, PP, C’s) tindran més presència social que els que no en parlen.

He deixat pel final UDC. Al congrés del maig del 2012, fet a Sitges, en Josep Antoni Duran i Lleida va ser reelegit president del comitè de govern, i va derrotar l’alcalde de Vic, en Josep Maria Vila d’Abadal. En Duran i Lleida proposava un Estat espanyol confederal (per a mi això és il·lusori) i en Vila d’Abadal un Estat català independent. Vistos els resultats dels vots (80% Duran i Lleida i 20% Vila d’Abadal) pot semblar que UDC es posiciona per l’unionisme i en contra de l’independentisme. De tota manera, cal tindre present diverses coses. La primera és que, avui dia, la societat és molt líquida. Per tant, ja veurem si d’aquí a dos anys UDC no canvia de discurs en veure que el poble català està més per la secessió que per mantindre Espanya (i els seus engendres: Bankia, AVEs, el PER andalús, els peatges de la Comunitat de Madrid, etc.). Ho dic perquè en Duran i Lleida és un home molt hàbil i sap interpretar bé cap on bufen els vents. De moment es manté immobilista, però gent com ella és capaç de canviar de discurs (i convèncer l’oient) en un tres i no res. La segona cosa a tindre en compte és com funcionen els congressos dels partits. Llevat d’ERC, les CUP i SI, que són assemblearis, als altres partits no hi poden anar tots els militants, sinó que hi van delegats d’aquests. Un delegat comarcal o local forma part de l’estructura; per tant, tendeix a ser conservador, a mantindre’s al costat de qui mana. Els congressos amb aquesta estructura rarament donen sorpreses. I la gent, que és poruga, va preferir mantindre’s al costat d’en Duran i Lleida, que dirigeix el partit amb mà de ferro. Però quan en Duran i Lleida estigui cap al final de la seva trajectòria política (i és evident que està més a prop del seu final que del seu començament) ja veurem cap on es decanten els vots (potser cap al renovador Vila d’Abadal, que ara ja ha ensenyat les dents). Aleshores els mateixos que voten mesellament per Duran i Lleida no faran res per defensar Duran i Lleida dels seus adversaris. La majoria de militants són així...

Som on som, i el PP i el PSC ho saben. Doncs comencem el debat.