diumenge, 3 de juny de 2012

Anys 30 (del XX) i 10 (del XXI): paral·lelismes inquietants (o com la història es repeteix)

1. INTRODUCCIÓ

Tots sabem que, avui (juny 2012), ens trobem immersos en una gravíssima crisi política, social i econòmica. (Perquè no ens enganyem: no és només una crisi econòmica. La corrupció política, institucional i financera ha contribuït a fer que la crisi econòmica sigui de dimensions estratosfèriques; i les corrupteles polítiques i institucionals, ara tan evidents en quantitat i rellevància, hi són de fa molts anys.)

Arran d’aqueixa gravíssima crisi política, social i econòmica, algunes veus consideren que hi ha paral·lelismes entre ara i el que es va viure a Europa als anys 30 del segle XX. En especial, pel que fa a l’augment dels populismes i l’extrema dreta.

Certament, es poden fer paral·lelismes entre ambdues èpoques. El problema és que, més que paral·lelismes, el que hi ha és concomitàncies. I n’hi ha com a mínim en 5 àmbits, a saber:
- Crisi econòmica
- Descrèdit politicoinstitucional i desafecció política
- Augment del populisme
- Crisi d’organismes internacionals
- Eixida

Tot seguit ho desglosso. Però ja veureu que, tot plegat, fa feredat.

2. CRISI ECONÒMICA

A final d’octubre del 1929, la borsa de Nova York va viure una jornada negra, l’anomenat crack del 29. Aquella jornada va ser l’inici d’una gran crisi econòmica que es va allargar durant els anys 30 del segle XX, la Gran Depressió. Es considera que la crisi va durar ben bé 10 anys (1930-1940).

El setembre del 2008 va esclatar una altra crisi econòmica de gran abast. Aquell mes, als Estats Units d’Amèrica (EUA) el banc Lehman Brothers va fer fallida, i dues entitats entitats financeres semipúbliques, Fannie Mae i Freddy Mac, van haver de ser intervingudes pel Govern central. Al mateix setembre del 2008, a Espanya va iniciar-se un augment descontrolat de l’atur, que el 2012 era del 25% de la població. Com va passar als Estats Units, a Espanya altres entitats financeres van anar petant entre el 2008 i el 2010: Caja Castilla - La Mancha, Caja de Ahorros del Mediterráneo i CajaSur. El maig del 2012 va destapar-se un forat milmilionari a Bankia (unió de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i altres caixes petites). L’economista barceloní Santiago Niño-Becerra ha batejat aquesta crisi com a crash del 2010, i ha deixat palès que no s’arreglarà fins cap al 2018, 2020 o 2022 (és a dir: també durarà 10 anys).

Hi ha molts punts en comú entre ambdues crisis. Per començar, el motiu que les desencadena. El crack del 29 va ser per una hipervalorització de les accions a la borsa de Wall Street. Hom comprava accions a un preu i les venia més cares, de manera que hi guanyava molt. Això ho feia tothom (era, doncs, una bola), fins que aquesta bola no va aguantar-se i la bombolla va petar. De cop i volta, en un dia, totes les accions es van desvaloritzar. Qui havia comprat el dia abans a un preu alt es va trobar de sobte que si venia les accions hi havia perdut molts diners. Resultat: un munt de gent empobrida. Per tant, el consum va baixar, el diner va deixar de fluir i durant una dècada els EUA van viure en la misèria. L’empobriment generalitzat va ser perquè hom creia que disposava de molts diners pel simple fet de tindre accions; però, com tota especulació, arriba un moment que la cosa no s’aguanta i de cop desapareix la creença de tindre diners (més ben dit: hom es va adonar que no tenia diners, només unes coses -les accions- amb un determinat valor que ara era menys).

Passem al segle XXI i canviem el terme accions de borsa per immobles. La pel·lícula és la mateixa. Als EUA la crisi venia per les hipoteques escombraria o subprime, és a dir, préstecs que s’havien concedit per la compra de cases a gent que tenia un nivell d’ingressos més aviat justet. Quan havien passat uns anys, a aquesta gent els va tocar pagar molt de rebut mensual; no van poder pagar i els bancs van embargar cases, que s’havien de revendre a preus més baixos. A Espanya la cosa va anar si fa no fa igual. Des del 2002, a Espanya hom comprava pisos i els venia al cap de poc altament revaloritzats. A tall d’exemple, un pis que l’any 2000 es va vendre per 70.000 euros, el 2003 ja valia 130.000 euros: gairebé el doble. Com que el diner circulava (si bé era un diner prestat, no ho perdem de vista), es construïa més. Això va fer que vingués molta immigració, mà d’obra barata, la qual, al seu torn, també buscava habitatge. En principi tothom hi guanyava fins que... arriba un moment que la bola no s’aguanta i punxa l’anomenada bombolla immobiliària. El 2008 l’euríbor (índex dels préstecs hipotecaris) va fer una pujada molt forta, i hom es va trobar entrampat: pràcticament no podia pagar rebuts d’hipoteca. Qui havia comprat el 2005, 2006 o 2007 per un preu desorbitat (més de 180.000 euros) pagava una quota mensual prohibitiva. L’economia es va aturar i de cop els preus dels habitatges van deixar de créixer i van començar a encongir-se. Així, hom es trobava que no podia vendre l’immoble perquè el 2012 tornava a valdre 70.000 euros. Bastants immigrants es van trobar així. En resum, el 2009 hom devia al banc perquè s’havia endeutat per 180.000 euros o més, i amb l’euríbor enfilat això era caríssim, però poc podia vendre l’immoble perquè hi perdia diners. Això va fer que el consum baixés, que això creés atur i el diner deixés de circular. Resultat: a Espanya la gent s’havia empobrit de cop i volta (més ben dit: havia disposat d’un diner circulant provinent de l’especulació que ara s’evaporava).

Hi ha més punts en comú. La crisi d’origen borsari del 1929 va tindre un antecedent que no va quallar, el pànic del 1907. Al seu torn, la crisi d’origen bancari/hipotecari del 2008 va tindre antecedents similars. Als EUA va haver-hi el dilluns negre del 1987, en què la caiguda de l’índex Dow Jones va ser d’un 22,6%. A Espanya aquest avís va ser de més calat: la crisi de final del 1992 al 1996. Aquella crisi va ser prou dura a Espanya, però es va resoldre amb impuls al diner barat: baixar tipus d’interès i per tant facilitar el crèdit, fomentar la construcció, desgravar fiscalment per la compra d’habitatges, etc. Justament es va superar la crisi del 1992-1996... posant les bases de la nova i més forta crisi, del 2008.

Un tercer punt en comú és la fallida bancària subsegüent, com si fos una rèplica d’un terratrèmol. El maig del 1931 (dos anys després del crack) el Creditanstalt d’Àustria fallia. Aquest fet va comportar un pànic enorme arreu d’Europa, ja que va afectar altres entitats financeres i va comprometre les actuacions polítiques dels governs alemany i austríac. El maig del 2012 (tres anys i mig després de l’inici del crash) es descobria un forat financer descomunal a Bankia (és a dir, la unió de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i d’altres; les dues primeres, polititzades i dominades pel Partit Popular). Tan descomunal que pot arrossegar tot l’Estat espanyol.

Com es pot veure, hi ha massa concomitàncies entre el crack del 29 i el crash del 2010. Casualitat?

3. DESCRÈDIT POLITICOINSTITUCIONAL I DESAFECCIÓ POLÍTICA

Qualsevol persona a qui li ha tocat viure el tombant de mil·lenni pot afirmar que la societat viu una gran desafecció política. D’entrada (del 1996 al 2009) això es transformava en abstenció. Recordo com els polítics, davant un 40% d’abstenció en eleccions del 1999, 2003, 2004, 2006, 2010, etc., deien que havien d’“obrir un període de reflexió” per tal de veure a què es devia aquesta alta abstenció. Ja es veu que no l’han obert mai, a pesar que sempre han dit que l’han d’obrir (i després continuen demanant-se com és que la gent s’absté). Ara, aquesta desafecció política s’ha convertit en una expressió pública permanent de malestar, manifestada en tot d’actuacions, no només vagues (generals i sectorials: recordem que del 2003 hi ha hagut manifestacions/vagues no només d’obrers o estudiants, sinó també d’infermeres, metges, policies, jutges, petits i mitjans empresaris i fins i tot familiars de discapacitats!) sinó també altres actes, com cassolades, protestes populars quan hi ha visites de polítics, moviments contestataris entre el jovent, la campanya #novullpagar dels peatges catalans (i altres campanyes similars, com la gent que protesta per l’encariment del bitllet de metro a Madrid) i concentracions contra entitats bancàries, seus de sindicats o cada cop que hi ha reunions de governants. El moviment dels indignats (començat el 15-5-2011 a Madrid, d’aquí que se’n digui moviment 15-M) n’és la manifestació més visible; però el malestar es troba latent entre tota la societat, fins al punt que, a hores d’ara, no es pot saber si esclatarà una revolta social, ja que els grans canvis socials s’activen de cop i volta. (Hom parla d’indignats pel pamflet de Stéphane Hessel Indigneu-vos!, del 2011.)

Els motius de la desafecció política són diversos. Certament, l’empitjorament de les condicions socials per a tothom hi ha contribuït: molta gent a l’atur, rebaixes de sou generalitzades, encariment de les taxes universitàries, retallades en els serveis públiques (ambulatoris tancats de nit, menys busos, més xiquets a les aules en comptes de fer més aules i posar-hi més mestres, etc.). Però això només és una part. Hi ha altres factors, com la corrupció política, que es manifesta com a mínim del 1992 ençà i que abasta tots els partits polítics, pràcticament sense excepció. O la pura i dura incompetència dels governants espanyols, que ha dut, per exemple, a l’enfonsament de les finances espanyoles aquest any 2012 (dèficit de l’Estat espanyol estratosfèric, cas Bankia -és a dir, Caja Madrid i PP-, falsejament de comptes a la comunitat de Madrid, etc.). O el fet que els dirigents polítics espanyols han set incapaços de respondre a les demandes catalanes d’autogovern. Des de la Transició Espanyola, i especialment amb la Constitució del 1978, es va voler donar cobertura a aqueixes demandes: autonomia, oficialitat i ensenyament del català, etc. Amb la praxi política diària també s’havia d’haver ofert una política d’inversió en infraestructures adient a les necessitats econòmiques catalanes però també espanyoles. Des de la dècada dels 90 del segle XX tot plegat s’ha anat laminant: priorització de l’AVE Madrid-Sevilla (1992) en detriment del de Barcelona (el 2012 encara no s’ha connectat amb França); manca d’inversions continuades de l’Estat a Catalunya; menysteniment i arraconament del català (sentències contra la immersió lingüística, negativa del Govern espanyol a donar reconeixement oficial al català a Espanya i Europa, etc.); retrets constants des de Madrid a tot allò que faci el Govern català; una política erràtica del poder espanyol que ha dut al no-res; i un llarg etcètera. Afegim-hi, encara, que altres actors institucionals han contribuït al desori. Per exemple, la banca: sous esplèndids i jubilacions milionàries per a directius de bancs que s’enfonsen; els bancs xuclant la sang de la gent amb productes d’estalvi tòxics, com les participacions preferents; etc. O el món judicial, amb escàndols diversos que en minen la credibilitat (en Carlos Dívar, president del Consell General del Poder Judicial, acusat el maig del 2012 de malversació de fons; i és només un exemple). O la monarquia, amb un rei i la seva família qüestionats per un seguit d’errors monumentals, com l’afer de corrupció que afecta n’Iñaki Urdangarín. En fi, les esferes institucionals d’Espanya han estat dirigides per incompetents i corruptes (si bé també hi ha gent que és competent i no és corrupta, és clar) fins al punt que s’hi ha estès un descrèdit tal que avui ningú no creu en les institucions espanyoles. (Vegeu l’article d’en Xavier Sala-i-Martín “El peor enemigo de España...”. Mentre el llegiu recordeu, al mateix temps de publicar aquest escrit, el president del govern espanyol deia que l’augment de la prima de risc del deute sobirà espanyol no era a causa de l’escàndol de Bankia, i el ministre espanyol d’Afers Exteriors, dependent del president del govern, deia que tal descrèdit espanyol era a causa de la xiulada monumental que els seguidors del Barça i l’Athlètic de Bilbao van fer a la final de la Copa del Rei de futbol quan va sonar l’himne espanyol. Voleu més descrèdit de les institucions i dels governants espanyols?)

Descrit el panorama espanyol del 2012, cal dir que arreu d’Europa la sensació no és gaire diferent, especialment al centre (Hongria, per exemple) i al sud (Espanya, Grècia, Itàlia).

Si la percepció actual de les institucions i del sistema polític és desastrosa, a l’Europa dels anys 30 del segle XX la sensació era molt semblant. Es considerava que el sistema polític estava en crisi. La gent tenia una percepció del sistema democràtic molt semblant a la que tenim ara. Molt semblant. Per tant, les similituds entre els anys 30 del segle XX i els anys 10 del segle XXI són molt grans.

4. AUGMENT DEL POPULISME

El desencís social i polític descrit adés porta a l’auge del populisme. Com és sabut, als anys 30 del segle XX tal fenomen va donar-se arreu d’Europa, on l’extrema dreta va tindre un èxit esclatant. Així s’explica l’ascens del feixisme a Itàlia (amb en Benito Mussolini), del nacionalsocialisme a Alemanya (amb n’Adolf Hitler) i del falangisme a Espanya (primer amb en José Antonio Primo de Rivera i després amb el general Francisco Franco). La ideologia d’aquests moviments ultres va clarament en contra dels drets humans. El feixisme, el nacionalsocialisme i el franquisme van perseguir tota dissidència política interna. En el cas dels alemanys fins i tot van crear camps de concentració per a minories ètniques i altres dissidents, on es torturava, vexava i matava. En el cas dels espanyols, a més, es va perseguir els qui es dedicaven a protegir la llengua i la cultura catalanes.

S’ha donat o s’està donant això mateix en l’actualitat? La resposta és sí. Ara i aquí, la gent, en veure que la classe política no resol res, acaba fent confiança als extremismes o a l’antipolítica. A tall de mostra, la Coordinadora Reusenca Independent (CORI), liderada pel cantant i xòuman Ariel Santamaria, va obtindre un regidor (el mateix Santamaria) a l’Ajuntament de Reus (2007-2011). Una part dels electors de la CORI van votar-lo perquè era el que destapa les vergonyes de l’establishment, no tant perquè tingués un programa polític com cal (que no el tenia). Era un vot de protesta, antipolític, en certa manera antisistema.

Això explica que l’extrema dreta -generalment totalitària, hipernacionalista i racista- hagi crescut arreu. No només per la crisi institucional i política: també hi té a veure el recel d’Occident envers la immigració. Però podem dir que totes dues vies han confluït. El cas és que, avui dia, l’extrema dreta ha crescut a tot Europa: basta veure el fenomen del Front Nacional a França, amb Marine Le Pen (18% dels vots a la primera volta de les eleccions presidencials franceses del 2012), però en altres països també passa: Holanda, Bèlgica, Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Àustria... En aqueixos llocs l’extrema dreta adopta una estètica moderna, adaptada al segle XXI. Na Le Pen és la mostra actual més clara d’aquesta posada en escena modernitzadora; però el carismàtic Jörg Haider, líder de l’extrema dreta austríaca (i mort el 2008), en va ser el paradigma. Ara bé: en altres indrets l’extrema dreta adopta una estètica i un llenguatge que recorden els anys 20 i 30. És el cas de la formació Alba Daurada (Khrisí Avgí), de Grècia, o Jobbik (que en hongarès vol dir ‘dret’), a Hongria. El llenguatge i l’estètica d’aquests partits no adopten les formes actualitzades de na Le Pen, sinó que són descarnadament retrògrads; i Jobbik en alguna cosa va més enllà, com ara l’ús d’uniformes paramilitars. Cal subratllar que aqueixos dos partits, a principi del segle XXI, eren extraparlamentaris. Però el maig del 2012 Alba Daurada va obtindre representació parlamentària al parlament grec mentre s’enfonsaven els partits tradicionals de dreta (Nova Democràcia) i esquerra (PASOK), si bé aquest darrer en benefici de la coalició d’esquerres Syriza. I Jobbik, després d’uns quants fracassos electorals, el 2010 va entrar al parlament hongarès amb un 12% dels vots i 47 diputats, mentre baixaven els dos partits tradicionals de dreta i esquerra. (Sobre l’ascens d’Alba Daurada vegeu aquest reportatge de la BCC.)

L’extrema dreta sol culpar dels mals d’un país enemics externs. El més fàcil és acusar un altre país; però hi ha minories ètniques dins els països que solen ser també l’ase dels cops, perquè el populisme ultra carrega contra aquests sectors socials, generalment sense força (allò de l’abusananos). Als anys 30 del segle XX qui va pagar els plats trencats de la crisi al centre d’Europa van ser sobretot els jueus, i secundàriament els gitanos, tan presents al centre i l’est d’Europa. Ja sabem que l’Alemanya nazi va perseguir els jueus; però recordem que això també es donava a Hongria (aliada alemanya) o a Rússia (sota domini socialista), i que el nivell d’antisemitisme a França en aquella època era molt semblant al d’Alemanya. A Àustria, a Hongria i a Baviera (el sud d’Alemanya) hi havia un caldo de cultiu propici perquè es materialitzés aquesta política.

Es fa això a principi del segle XXI? I tant. Per a molts sectors socials, bona part de la culpa de tot la tenen els immigrants, ja siguin nord-africans, asiàtics o sud-americans. Això val per a tot Europa; a Espanya les classes populars carreguen sobretot contra magribins, però també contra d’altres, com els romanesos. Qui no ha sentit allò de “Els moros ens treuen la feina?”. Val a dir que al centre d’Europa, especialment a Hongria, el boc expiatori actual és el col·lectiu gitano. Des de Catalunya seguim poc l’actualitat d’Hongria, però conec una mica la situació d’allà i us asseguro que fa por. Els comentaris que hom fa sobre els gitanos són esfereïdors. I són gent que a priori no hauria votat mai un partit extremista. Això, com a mínim, em permet entendre per què els nazis van reeixir als anys 30 del segle XX.

Per cert: tant als anys 30 del segle XX com als anys 10 del segle XXI, a Espanya hi ha uns altres col·lectius ètnics que, a parer de molts espanyols (especialment els seus dirigents i alguns mitjans de comunicació com La Cope, EsRadio, Intereconomía, El Mundo, ABC o La Razón), tenen la culpa de tot: els catalans i els bascos (anomenats per l’espanyolisme separatistas, curiosament tant llavors com ara).

És exagerat comparar els esdeveniments històrics de les dues èpoques? En aquest punt val la pena fer un exercici comparatiu. En Vicenç Villatoro va publicar l’article “Programa / Degrelle / Antipolítica” a la secció ‘Trossos’ del diari Avui el 29-6-2009. El reprodueixo textualment. L’indignat contra el sistema polític que faci el favor de llegir el programa polític que en Villatoro reprodueix al principi i, un cop llegit, abans de continuar que es faci la pregunta si signaria aqueix programa polític.

L’article diu:

Programa - Vet aquí un programa polític: “Volem substituir, de manera legal, el règim anàrquic dels vells partits, tots ells envilits per leprosos escàndols político-financers, per un Estat fort i lliure, endreçat, responsable, representatiu de les energies veritables del poble. Un país no pot viure en el desordre, la incompetència, la irresponsabilitat, la incertesa, la corrupció”. Pel llenguatge podria semblar un dels molts comentaris que circulen aquests dies per Europa després de les eleccions europees sobre la desafecció a la política i la necessitat de renovació. Però no és un programa actual. És dels anys trenta.

Degrelle - Concretament, aquest text forma part d’un discurs de Léon Degrelle a la Bèlgica d’abans de la guerra i el recull Jonathan Littell en el seu interessantíssim ‘El sec i l’humit’, un assaig sobre el llenguatge i les metàfores del feixisme. Littell havia de veure com funcionava per dins el pensament feixista per tal d’escriure ‘Les benignes’ i va estudiar els escrits de Léon Degrelle, aliat dels nazis, cap d’una unitat valona de les SS, combatent a Rússia, mort de vell a Espanya i sospitós de crims contra la humanitat. Hi va confirmar algunes hipòtesis sobre les imatges mentals del discurs feixista: la distinció entre el sec i l’humit, el rígid i el tou, el net i el brut... La democràcia era presentada com un pantà -humit, tou, brut- i el feixisme com l’escombra rígida que ho havia de netejar tot. I el que va dur el feixisme va ser la guerra, el crim, la mort.

Antipolítica - Si el feixisme va triomfar és perquè les democràcies dels anys trenta havien comès errors i males pràctiques. Però el que va venir després va ser molt pitjor. Amb tots els seus defectes evidents, aquelles democràcies caigudes van ser enyorades. Si ho trec ara no és pas per cap mena d’alarmisme, que no s’escau. És simplement perquè de vegades fem tots plegats la gara-gara a un discurs antipolític, a un menyspreu estructural i desmenjat de la política democràtica, sense recordar que per aquesta porta es van colar fa molts anys el populisme i al final els totalitarismes. El discurs de Degrelle i les escombres eren només paraules. Però les coses comencen sempre per les paraules.

 

Frapant, oi?

Tothom signaríem un manifest per la regeneració democràtica... sense pensar que l’extrema dreta i el nacionalisme espanyol excloent, com UPyD, la Falange o el sindicat Manos Limpias, el redacta. Glups.

Jueus, magribins, gitanos, catalans, bascos, etc. Extremisme i fonamentalisme des de posicions nacionalistes, amb un llenguatge excloent i autoritari però embolcallat d’una retòrica regeneracionista.  Tot plegat, tant llavors com ara. Massa coincidències.

5. CRISI D’ORGANISMES INTERNACIONALS

Encara hi ha més semblances, com la crisi d’organismes internacionals. Passada la Primera Guerra Mundial (1914-1918) es va constituir la Societat de Nacions, una organització internacional creada per a evitar una nova guerra internacional. Ja es veu que va fracassar, perquè al cap de poc vam tindre la Segona Guerra Mundial (1939-1945). És cert que passada la Segona Guerra Mundial es va constituir l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que ha tingut una mica més d’èxit que la seva antecessora. Però el fracàs de la Societat de Nacions és clamant.

Actualment hi ha organismes internacionals que van de baixa, com la Unió Europea, que podem dir que va vers la des-Unió. Aquest organisme no té un rumb clar, no té política exterior, té la Constitució congelada, té l’euro a punt de rebentar, viu amb tensions polítiques internes molt fortes (tan fortes que gairebé la paralitzen) i hi ha una sensació popular entre els mateixos europeus que no serveix de gaire.

La feblesa d’organismes internacionals és una altra característica compartida per les dues èpoques.

6. EIXIDA

Alguns historiadors creuen que la sortida de la Gran Depressió va ser la Segona Guerra Mundial. L’economia de guerra va reactivar la indústria, i de retruc tot el sistema econòmic. I, passada la guerra (1945), les tasques de reconstrucció a Europa van implicar un dinamisme econòmic que va durar fins als anys 70 del segle XX.

I ara ve la pregunta clau: si hi ha tantes concomitàncies socials, econòmiques i polítiques entre els anys 30 del segle XX i els anys 10 del segle XXI, pot ser que també hi hagi concomitància pel que fa a la sortida?

Aventurat? Per a acabar l’apunt reprenc unes paraules del periodista Lluís Foix, veterà, llegit i viatjat i, per tant, un home que coneix bé la naturalesa humana. En un article a El Punt Avui (“Any de protestes arreu del món”, 4-1-2012) deia: “Si la lliçó dels anys trenta pot ser d’alguna utilitat, val la pena recordar que una depressió global debilita les democràcies, porta al naixement de forces polítiques radicals, d’esquerra o de dreta, i acaba inevitablement en un conflicte internacional de conseqüències incalculables”.

El que tenim sobre la taula, doncs, no és un problema econòmic. Ni tan sols un problema econòmic i social. És un problema global, en el sentit que ho afecta tot, absolutament tot. Es pot dir que estem en un punt crític. Amb una criticitat que no afecta només un(s) camp(s) concret(s) -posem per cas, l’educació, el medi ambient o un sector econòmic-. És una criticitat sistèmica, estructural, estesa a tots els àmbits polítics, socials i econòmics, sense excepció; que es fa palesa en tots els camps (educació, economia, finances públiques, benestar, cohesió social, participació política, etc.); que afecta bona part de les institucions, els dirigents econòmics i el gruix de la població; i que pot conduir a una sortida bèl·lica. Feina rai, doncs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.