dissabte, 28 de gener del 2012

Noms ‘il·lustres’ que fan reflexionar

Han absolt en Francisco Camps (expresident de la Generalitat valenciana pel PP) per un presumpte delicte de suborn. Ara: per molt que l’hagin absolt, les gravacions del cas Gürtel haurien de ser suficients per a inhabilitar-lo per a exercir càrrecs públics, a ell i a l’altre acusat, en Ricardo Costa. L’episodi pot ser una bona excusa per a fer repàs d’uns quants noms il·lustres del món de la política i l’alta societat.

Hi ha en Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló pel PP durant força anys, assegut al banc dels acusats. Hi ha Jaume Matas, expresident del Govern de les Illes Balears pel PP, imputat en un munt de casos de corrupció. Altres dirigents del PP balear i d’Unió Mallorquina han estat imputats per casos semblants des de finals dels anys 90 ençà. Recordem, també, que en José Blanco, exministre de Foment pel PSOE, està imputat per un cas de corrupció. També hi ha rum-rum de casos de corrupció a la Junta d’Andalusia (a mans del PSOE) per uns EROs irregulars. I què hem de dir d’en Fèlix Millet, acusat d’usar fraudulentament diners públics mentre era al capdavant del Palau de la Música. Recordem, també, el cas Pretòria (Santa Coloma de Gramenet), que afectava càrrecs del PSC (Bertomeu Muñoz, alcalde de la ciutat, i altres) i exalts càrrecs de governs de CiU (Lluís Prenafeta i Macià Alavedra). D’aquest darrer cas no hi ha condemnes, però no és agosarat afirmar que hi ha hagut benefici d’uns particulars amb la cosa pública, i encara que això s’hagi fet dins la legalitat com a mínim és lleig. Ara Solidaritat Catalana per la Independència ha destapat el cas de les motxilles. Segons aquest partit, a la Diputació de Barcelona es pagaven autèntiques morterades a alts càrrecs socialistes que deixaven de ser-ho, sense cap justificació. Ho han dut a la Fiscalia perquè la Diputació de Barcelona es nega a lliurar als diputats de Solidaritat la documentació. Afegim-hi la gran quantitat dinformes inútils que va encarregar el Govern de la Generalitat PSC-ERC-ICV (2003-2007) a entitats i empreses properes a aqueixos partits. Finalment, i com a cirereta, esmentem el gendre del rei d’Espanya, Iñaki Urdangarín, a la corda fluixa per actuacions poc clares amb diner públic.

A tot això cal sumar-hi casos de corrupció dels anys 90: en Luis Roldán (exdirector general de la Guàrdia Civil), en Mariano Rubio (exdirigent del Banc d’Espanya), en Jesús Gil (exbatlle de Marbella) i tants d’altres.

Això són noms il·lustres. Potser que ens ho pensem dos cops abans de posar catifes vermelles a segons quins sucapans, no?

dissabte, 14 de gener del 2012

L’estelada, il·legal? Dir que l’estelada és il·legal sí que és il·legal

Ai, els polítics del PP! I ai, els mitjans de comunicació espanyolistes! I reai, els espanyols unionistes que bramen per les xarxes socials! Pobrets, no saben que les lleis són iguals per a tothom. Es pensen que les lleis estan fetes per a satisfer exclusivament els seus interessos i, alhora, aplicar-les a la contra quan cal anar contra els interessos dels altres. Típic dels règims poc o gens democràtics, val a dir.

Això ve a tomb per un rum-rum que fa temps que se sent: hi ha veus que sostenen que l’estelada és il·legal.

Pràcticament totes les ideologies tenen símbols. L’independentisme català no n’és una excepció. Un dels seus símbols més importants és l’estelada, una bandera catalana amb un triangle en un cantó que conté un estel.

Com que l’independentisme ha avançat amb força entre la societat catalana fins al punt que la independència de Catalunya ja és irreversible, l’unionisme espanyol s’ha posat molt nerviós. Quan hom es posa nerviós pot perdre els papers: així s’expliquen els episodis de kale borroka dels espanyolistes; el fet de tancar-se en banda i no voler parlar-ne, com que en un debat sobre la independència de Catalunya un espanyolista respongui “paso de tus tonterías” (és una resposta que em va donar al Twitter un unionista amb qui havia encetat el debat: va ser la seva segona resposta i allí es va acabar el debat); o les agressions i intimidacions a ciutadans catalans per part de guàrdies de seguretat (sic) d’estacions de tren o d’Ikea. Tals desbarraments d’aquests espanyolistes antidiàleg o violents -no pot qualificar-se de cap més manera: fins i tot els espanyolistes sensats ho entenen així- només poden comprendre’s en un context de gran nerviosisme i d’una gran impotència davant els imminents canvis socials i polítics que vindran d’aquí a poc.

Entre els desvariejos de l’unionisme espanyolista hi ha afirmar que l’estelada és il·legal o inconstitucional. Aquí en teniu un apunt, del blog Reflexions en català, sobre un comentari en aquesta línia de n’Alícia Sánchez-Camacho, lideressa del Partit Popular de Catalunya.

Deixem-ho clar d’entrada: l’estelada no és il·legal. No hi ha cap llei que prohibeixi exhibir una tela amb quatre barres vermelles sobre un fons groc i un triangle en una punta amb un estel de cinc puntes a dins.

Qui ho exposa amb prou claredat és n’Albert Castany al seu blog, en un apunt titulat “Tenen la pell molt fina els nacionalistes espanyols” (28-8-2011). Us convido a llegir-lo perquè deixa les coses prou clares. (Els líders del PP català són els primers que haurien de llegir-se’l, ni que sigui per a documentar-se i deixar de fer el ridícul.)

L’apunt d’en Castany té raó de ser perquè, en una final europea jugada pel Barça a Mònaco, en Cesc Fàbregas -que havia acabat d’arribar al club- va lluir una estelada quan celebraven el títol al camp. Aquest acte d’en Cesc va provocar polèmica entre alguns mitjans de comunicació espanyols (cap de català), i és quan va sortir la idea que aquella bandera era il·legal.

Deixeu-me afegir una cosa al comentari d’en Castany: encara que fos il·legal (que no ho és), aquesta gent hauria de saber que les lleis s’apliquen territorialment, no pas ètnicament. Per tant, les lleis espanyoles són d’aplicació en territori espanyol, no pas en territori francès o monegasc, encara que l’infractor sigui de ciutadania espanyola. A Espanya les autopistes tenen com a límit de velocitat 120 km/h, mentre que a França, Àustria, Itàlia, Eslovènia, Hongria, etc., és de 130 km/h. Doncs bé: un francès que entra a Espanya ha d’anar a 120 km/h com a màxim, i no a 130 km/h, perquè la llei s’aplica sobre el territori i no pas sobre el passaport. Però ja he dit al principi que aquesta gent creu que la llei s’aplica tant sí com no quan es tracta de trepitjar la ideologia o els drets de l’altre, encara que sigui a l’altra punta del món.

Però jo encara volia deixar clara una altra cosa: el que sí que és il·legal és afirmar que l’estelada és il·legal. Una afirmació així va en contra de la Constitució Espanyola. Els del PP que fan afirmacions així cauen en la inconstitucionalitat.

La Constitució Espanyola estableix, a l’article 16, que “Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley” (punt 1). També estableix, a l’article 20, que “Se reconocen y protegen los derechos: (a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción” (punt 1) i que “2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa” (punt 2). Per tant, qualsevol ciutadà espanyol que tingui ideologia independentista -o qualsevol altra- té dret a tenir a aquesta ideologia i té dret a expressar-la i difondre-la públicament (i lluir una estelada és una manera d’expressar-la i difondre-la públicament, com qui branda una bandera vermella amb una falç i un martell). I tals drets són reconeguts per la Constitució Espanyola. Qualsevol actuació encaminada a fer minvar la capacitat d’expressar i difondre una ideologia és, ras i cur, inconstitucional.

En resum: segurament l’unionisme espanyolista està tan acostumat a muntar-se les lleis a favor seu (i en contra de bascos i catalans) que, amb el pilot automàtic posat, pregona a tort i a dret que l’estelada és il·legal. Suposo que es pensa que així, amb temor, tothom deixarà de lluir l’estelada. Doncs no senyor. La gent ja no està atemorida i la Constitució Espanyola protegeix i empara l’exhibició pública de l’estelada. Com moltes altres lleis internacionals que formen part de l’ordenament jurídic espanyol, per cert. Si els espanyolistes unionistes volen recórrer a la llei, que ho facin bé. Si volen usar la llei només quan els va bé a ells, als demòcrates i garantistes només els queda una opció: anar-se’n.

dilluns, 9 de gener del 2012

L’art de fer sigles amb xifres

(Aquest escrit vaig publicar-lo primerament a la revista BValls de Lletres [número 5, any 2005]. És una revista editada per l’Institut d’Estudis Vallencs, una institució imprescindible per al manteniment del conreu i la difusió de temes culturals de la ciutat de Valls i la comarca de l’Alt Camp. L’escrit vol ajudar a fer entendre que l’escriptura no és tan sols cosa de lletres...)

Tots hem vist algun cop una xifra: un abreujament d’una expressió en què s’utilitzen les inicials. Així, podem veure escrit TD i llegir-hi turbodièsel. Es tracta d’un recurs expressiu usat d’allò més.

Hi ha sigles que contenen xifres. Aquestes sigles no s’han de considerar pas estrambòtiques, ja que, al capdavall, si en l’expressió original hi ha una xifra, bé pot aparèixer en la sigla. És així com tenim 3D (< tres dimensions), F1 (< Fórmula 1), 11-S (atemptats a les Torres Bessones de Nova York de l’11 de setembre del 2001), G-7 (grup dels set països més industrialitzats del món), 3TC (< 3-tiocitidina), PL/1 (< programming language-one), R-5 (< Renault 5), IA5 (< international alphabet number 5), MP3 ‘tipus de format d’arxius musicals’ (< Moving Picture Experts Grup-1 audio layer-3), TV3 (nom del canal principal de Televisió de Catalunya, el tercer a entrar a les llars catalanes per ordre cronològic), P-
3 (< parvulari de 3 [anys], i també P-4 i P-5 per als 4 i 5 anys, respectivament), DLC3 (< tercera edició del Diccionari de la llengua catalana, de l’Enciclopèdia Catalana), CLUB-7 (< setena edició del Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona), etc.

Ara bé, algun cop veiem que es poden utilitzar les xifres per a altres finalitats que representar-se a si mateixes. I aquest ús permet desplegar noves sigles que, algun cop, s’acosten, per la seva forma, als jeroglígics dels passatemps de la premsa.

Així, a vegades alguna xifra es posa perquè, en la lectura desplegada de la sigla, hi ha un segment que coincideix formalment amb el nom de la xifra. No és estrany que això passi en l’àmbit col·loquial: K7 (< casset), A10 (< adéu), PK2 (< pecadors); també en anglès, on és un recurs habitual: B4 (< before ‘abans’), L8R (< later ‘després’), U2 (< you too ‘tu també’). Però en algunes sigles oficials també podem trobar-hi aquesta tipologia: és el cas del SAT2T, un sindicat andorrà. L’expressió original és Sindicat Andorrà de Treballadors d’Hostaleria, distint del SAT (< Sindicat Andorrà de Treballadors). En aquest cas, el segment 2T representa el conjunt d’hostaleria, i permet distingir els dos sindicats. Cal mencionar també C9 (<Canal 9), on el 9 no evoca a la novena posició del canal televisiu, sinó que s’hi fa un joc de paraules amb l’adjectiu nou ‘recent’. També en anglès tenim P2P (< point to point ‘punt a punt’), P2P (< path to profitability ‘vers la rendibilitat’), B2B (< business to business ‘d’empresa a empresa’), B2A (< business to administration ‘d’empresa a administració pública’), B2E (< business to employers ‘d’empresa a treballadors’), C2C (< consumer to consumer ‘de consumidor a consumidor’), C2A (< consumer to administration ‘de consumidor a administració pública’), etc.

Igualment, podem utilitzar la xifra per a indicar la quantitat de vegades que cal repetir una lletra o un segment: 5W (< who, what, when, where, why ‘qui, què, quan, on, per què’ [les cinc primeres preguntes que s’han d’aclarir en començar una notícia]), W3 (per WWW < world wide web), IN3 (< Institut d’Investigació d’Internet, de la Universitat Oberta de Catalunya), M3P (< Col·lectiu per la Protecció del Patrimoni Muntanyenc, entitat andorrana, on hi ha representades tres P: la de per, la de protecció i la de patrimoni). Val a dir que a vegades la xifra es refereix a un valor numèric però és possible recrear aquesta sigla com si aquesta xifra tingués valor multiplicatiu: 2B o BB (< double black ‘doble negre’, tipus de mina de llapis), 2H o HH (< double hard ‘doble duresa’, tipus de mina de llapis), 3H o HHH (< treble hard ‘trible duresa’, tipus de mina de llapis), etc.

També tenim xifres que són interpretades i llegides com a lletres: UJI (< Universitat Jaume I), llegit “uji” i no “ujotapé” malgrat que en realitat és la xifra romana I ‘primer’.

Veiem, doncs, que les xifres permeten un ampli ventall de possibilitats per a formar sigles. A vegades representant realment una quantitat, però a vegades representant un segment de l’expressió original. Això obre les portes a una major diversitat en les sigles.

diumenge, 1 de gener del 2012

Un segle de canvis tecnològics... i de retruc socials

Per què la nostra societat està tan desorientada?

Per molts factors, certament. La crisi econòmica, la crisi política, la crisi de valors... el canvi de sistema econòmic, polític i social...

Però crec que hi ha un altre element que sovint no es té en compte. És la gran quantitat de canvis tecnològics que hi ha hagut els darrers 100 o 150 anys, que han comportat de retruc grans canvis socials.

En efecte: mai com ara la societat havia canviat tan de pressa. Aquesta frase jo ja la deia l’any 2000; però és que ara (any 2012) encara canvia més de pressa. El que avui sembla impossible al cap de 3 mesos ja ha passat. De fet, els grans canvis socials passen de cop i volta (encara que hi ha coses que no han acabat de marxar mai, com certes estructures geopolítiques).

Aquests grans canvis socials es basen en factors diversos, com la mateixa evolució de la Humanitat. Però crec que els avanços tecnològics hi han ajudat força.

En efecte, gràcies a la popularització de l’electricitat tenim electrodomèstics; i gràcies a les rentadores i als rentaplats el mercat laboral ha canviat, ja que 150 anys enrere les dones pràcticament no hi accedien. Encara més: com que les dones accedeixen a la universitat (cosa impensable fa 150 anys) i a feines de tota mena (cosa que no passava abans), a casa nostra la gent té fills bastant tard (passats els 30 anys), és a dir, quan es consolida la posició laboral. Tinguem present que, als anys 60 del segle XX, la gent ja tenia fills cap als 23 anys... Un altre exemple el tenim el internet i els telèfons mòbils, popularitzats a final del segle XX. Sense aquests instruments, les revoltes populars al Magrib i el Pròxim Orient del 2011 (l’anomenada Primavera Àrab) potser no s’haurien materialitzat. I a principi del 2012, just un any després que s’iniciessin, ja han caigut 4 règims...

A la universitat, quan tinc davant els alumnes a classe (la majoria entre 17 i 23 anys), sovint penso que és una llàstima que no puguin veure el que hem vist la gent que hem nascut als anys 60 i 70 del segle XX. Aquesta generació hem vist els nostres avis anar amb carro al tros, escalfar-se amb llenya i banyar-se en basses plenes de verdet o llapó, coses que ja hem superat (ara anem amb cotxe, ens escalfem pitjant un botó i ens banyem en aigua clorada). I veurem els nostres néts fer coses que ni tan sols podem imaginar-nos. En definitiva, els nascuts als anys 60 i 70 del segle XX som testimonis privilegiats d’un canvi de la Humanitat... només comparable a algunes gestes que van fer els primitius com domesticar el foc, desenvolupar l’agricultura, posar-se a escriure i treballar el ferro, tasques que ens ha convertit en el que som. Ser testimonis d’aquests canvis és un privilegi, certament.

Aquest apunt és un repàs dels canvis tecnològics que hem viscut. Permet fer-se una idea d’on som a comparació de fa 150 anys. En efecte, els avanços tecnològics dels darrers 150 anys, però sobretot dels darrers 50 anys, han sigut espectaculars. Si els nostres besavis es plantessin a l’inici del segle XXI, se sorprendrien de les aplicacions tecnològiques que ens acompanyen en el dia a dia. Només cal recordar que al 1969 l’ésser humà va poder fer una cosa gairebé impensable aleshores -i avui, més de 40 anys després, encara continua sent prou costós-: trepitjar la Lluna. Aquesta fita dóna una imatge de la magnitud del progrés tecnològic.

Com ha canviat això les nostres vides? Què faríem sense la informàtica? Ara editem textos amb un ordinador, i tenim bases de dades... Coses que han deixat la impremta desfasada. I això que al impremta va ser un grandíssim avanç tecnològic, que també va comportar grans canvis socials, perquè el coneixement es va difondre.


Algú s’ha parat a pensar què faríem sense, per exemple, la fotocopiadora? Ens hi hem acostumat tant que reproduir documents en paper sembla un joc de nens. Però, mirat fredament: abans de la fotocopiadora, com es reproduïa un document? Doncs... a mà. Que ho preguntin als monjos de l’edat mitjana, que es guanyaven les garrofes (abans que Guttemberg inventés la impremta) sucant la ploma en un pot de tinta i reescrivint allò que ja hi havia escrit en un altre llibre. És clar que en aquella època no hi havia tants llibres com ara (es calcula que, en un diumenge, als Estats Units, només amb diaris i suplements s’imprimeix més lletra de la que es va imprimir en tot el segle XVIII). Però tot i això Déu-n’hi-do la paciència i el temps que calien per a reproduir un document... i el risc. Sí, perquè la fotocòpia reprodueix fidelment l’original, no canvia lletres ni paraules; una cosa que la mà humana pot fer sense voler. De fet, els estudiosos dels documents antics tenen establertes i tipificades les principals errades que cometien els copistes. Es veu que sempre s’equivocaven en el mateix; per exemple, reinterpretant una paraula de l’original que no coneixien i que escrivien en el nou document com una paraula que coneixen. Sort, doncs, de la fidel i abnegada fotocopiadora. (S’ha de dir que hi ha un invent anterior que va començar a facilitar el procés de copiatge de documents. Era el paper de calcar: permetia crear diverses còpies d’un mateix document alhora, just en el moment mateix de redactar-lo. Ara ens sembla un procediment rudimentari, pedestre... però ja haurien volgut tindre aquest recurs els monjos medievals!)

Un altre exemple d’innovació tecnològica que ens ha canviat la vida és la rentadora. Les nostres àvies havien d’agafar tota la bugada i anar als rentadors públics a rentar-la a mà. Qui hagi provat de fer-ho sap que és una tasca duríssima, especialment a l’hivern (l’aigua del rentador públic no s’escalfava...). Val a dir que no tothom ha acceptat de seguida totes les innovacions tecnològiques. Les reticències davant els canvis, davant les alteracions de costums, són normalíssimes en l’espècie humana. S’explica que una persona de Falset va arribar a afirmar que la màquina de rentar no funcionaria perquè... no sabia que era al coll on s’havia de fregar més fort. I ma àvia, també de Falset, en veure el rentaplats que ma mare s’havia fet instal·lar a principis dels anys 80, deia que no menjaria d’aquells plats...

I la televisió?  Va néixer als anys 30, però al nostre país no va arribar fins molt més tard, en ple franquisme. Les primeres retransmissions va ser les dels Jocs Olímpics de Berlín (aquest fet permet muntar l’argument del film Contact, on Jodie Foster contacta amb altres éssers intel·ligents que van captar aquesta retransmissió). Un element important de la televisió és la immediatesa. Quan passa una catàstrofe a l’altra punta del món ens en assabentem al moment. Això ja ho permet fer avui internet, però del 1970 al 2000 això només ho podia fer la televisió. Jo era un xiquet quan va esclatar el coet Challenger (1986) i recordo que mirava la televisió (programació infantil); van tallar l’emissió de Televisió Espanyola i van donar la notícia gairebé al moment (crec que el periodista era en Paco Lobatón, però no m’ho feu jurar).

El tren, el cotxe i l’avió: també importantíssims. Ens permeten ser a l’altra punta del país o del món en un temps molt curt. Qui vulgui anar a qualsevol capital europea des de Barcelona ho té a 2 o 3 hores de vol. Perquè us en feu una idea, fa 100 anys la gent anava a peu o amb carro. És a dir, si volia anar lluny feina rai. (Em van explicar que, en temps de mon avi, quan era jove, a Falset, va córrer la veu que hi passava... un camió. I tothom va anar a veure’l. Seria com si avui aterrés en un camp de futbol català un coet.)

El darrer invent d’aquesta tirallonga és internet. Té poquíssim dies: es pot considerar implantada -si més no a casa nostra, als Estats Units segurament abans- al 1995 o 1996. És una eina de comunicació potentíssima; tant, que els experts encara no saben com s’acabarà implantant i com afectarà les nostres vides. Per cert: de la mateixa manera que el velcro va ser desenvolupat per la NASA, internet va ser un invent de l’exèrcit nord-americà. Volien crear una xarxa de comunicacions que no depengués de cap centre, perquè així, en cas de guerra, no corrien el risc que les tropes quedessin incomunicades dels centres de decisió. Això és una mostra més d’una de les grans explicacions dels avanços tecnològics: que sovint es deuen a guerres i a la necessitat dels governs d’obtindre eines més eficaces que els enemics. Lamentablement, és així. El radar, que a finals dels anys 30 del segle XX pràcticament era una quimera, va viure un desenvolupament extraordinari durant la Segona Guerra Mundial. La raó és òbvia.

En fi: mirem com ho mirem, només veiem canvis tecnològics que ens han fet la vida una mica més agradable. A aquests exemples hi podríem afegir el fax (si bé sembla que té els dies comptats: el correu electrònic se’l menjarà), els telèfons mòbils (fa 20 anys eren pràcticament inexistents: avui tothom en té), les targetes de crèdit (que ens permeten anar sense diners pel món), els discos compactes que permeten enregistrar sons amb molta alta fidelitat (abans, els cassets: sembla que també tenen els dies comptats), el vídeo o les proves d’ADN (que permet als metges saber de qui és un fill, i als policies enxampar assassins). I també d’altres que van veure la llum fa entre cinquanta i cent anys, com ara el cinema, l’electricitat (la mare dels ous: no aniríem enlloc sense, i si no penseu què feu quan marxa la llum: res!), la telefonia...

És evident que tot això ha canviat les nostres vides. Ens les han millorat, com a mínim des del punt de vista material. Però potser no ens hem parat a pensar com canviaran la nostra manera de relacionar-nos. Abans la gent sortia al carrer, al vespre, i s’asseia a xerrar amb el veí. I punt. Ara la gent xateja o xarra amb una persona situada a l’altra punta del món per mitjà d’una pantalla que cap en una mà. Un acudit gràfic a La Vanguardia de final del segle XX deia: “Sort d’internet; si no, no hauríem conegut el veí”.

Cap on durà tot això? Aquesta pregunta ja la respondran els qui, d’aquí a 50 o 100 anys, tornin a fer una parada, a reflexionar...


AFEGITÓ (9-1-2012)

Us pot anar bé veure l’episodi “Sònia Fernández-Vidal, fantasia i física quàntica” del programa Singulars, del Canal 33 (15-11-2011), amb una entrevista a na Sònia Fernández-Vidal sobre els límits de la física quàntica. Els primers minuts són exemples del que he exposat.