dissabte, 1 de juny de 2013

El procés català, un afer internacional

La comunitat internacional (els Estats i també la Unió Europea) segueix -amb discreció, val a dir- el procés d’independència de Catalunya. Tanmateix, una cosa és seguir-ho i l’altra és pronunciar-se públicament sobre el tema. I és evident -la diplomàcia obra d’aquesta manera- que cap país no es manifestarà en públic a favor de la independència catalana; una altra cosa és que, un cop consumada, reconeguin la nounada República catalana. Així funciona el món d’avui i cal admetre-ho.

Ara: jo vull centrar-me en una de les justificacions emprades per la comunitat internacional per a no pronunciar-se sobre el procés català. Alguns diuen que és un “afer intern” espanyol.

No és un tema “intern” d’una nació. És un tema entre dues nacions: d’una banda, Catalunya; de l’altra, l’Espanya de matriu castellana. Castella va anar expandint-se des del seu naixement per vies diverses. Primer va escindir-se del Regne de Lleó com a comtat (cap a l’any 1000) i posteriorment (cap al 1230) tots dos regnes es van fusionar, si bé Castella va ser preeminent en aquesta unió dinàstica. Alhora, durant l’edat mitjana, a cop d’espasa va expandir-se cap al sud, prenent territoris a al-Àndalus. I, finalment, per una política de matrimonis reials, a l’edat moderna va annexionar-se altres regnes hispànics i mediterranis (units a la Corona d’Aragó), com Navarra, Aragó, València, Catalunya, Sicília, Nàpols, Portugal, etc. (Portugal va se absorbit al segle XVI, però se’n va anar al segle XVII.)

El cas és que la Corona espanyola (afiançada a l’edat moderna) es basa en Castella; i alguns territoris díscols -com Catalunya o Portugal- no hi encaixen (per singularitat cultural, per lleis pròpies, per un model econòmic distint, etc.). Això va provocar malestar entre les institucions centrals espanyoles (ergo de base castellana), i les tensions han arribat a episodis bèl·lics amb Catalunya: la Guerra dels Segadors (1640-1652; aleshores és quan Portugal se’n va), la Guerra de Secessió (1701-1715) i Guerra Civil Espanyola (1936-1939, aquest darrer episodi barrejat amb la pugna entre totalitarismes -com el nazi i el soviètic- i les velles democràcies europees a partir dels anys 30 del segle XX, continuada a la Segona Guerra Mundial).

Aquest conflicte, manifestat a voltes amb pugnes bèl·liques però moltes altres vegades amb discussions polítiques (cas del Memorial de Greuges presentat al rei Alfons XII el 1885; els episodis del 1931, quan els independentistes catalans pacten amb les esquerres espanyoles durant la Segona República Espanyola; o la Transició Espanyola, entre 1975 i 1980, després de mort Francisco Franco), no s’ha acabat de resoldre mai.

Avui Catalunya enfoca la resolució del conflicte amb vies democràtiques i pacífiques (vol fer una consulta el 2014 sobre la possible independència de Catalunya), que és com s’ha de fer. Davant d’aquest envit polític, els centres de poder espanyols (incloent-hi els mediàtics), afaiçonats a la manera castellana, ha respost amb amenaces, joc brut i algun estirabot (també, cada cop més, amb alguna veu sensata, potser perquè amb el pas del temps els més llestos s’han adonat que això no es resol amenaçant).

Aquesta consulta del 2014, doncs, no és ben bé un “afer intern”. Hi ha una nació, Catalunya, que per raons diverses (unions dinàstiques i guerres), ha estat ajuntada a una altra, la gran Castella -per dir-ne d’alguna manera-. En aquesta unió, Catalunya no ha acabat de sentir-s’hi mai a gust, mentre d’altres s’hi ha acomodat (és el cas de l’Aragó, que ha renunciat a ser). Per això es donen episodis al llarg de la història en què Catalunya mostra intenció de marxar de la gran Castella. Que hi hagi èpoques en què això no passa no vol dir que el tema s’hagi resolt internament. En efecte, encabat de perdre cada una de les 3 guerres, Catalunya callava, per motius obvis. Però, sigui com vulgui, històricament hi ha dues nacions que es van trobar i l’una imposa restriccions a l’altra.

Per tant, és un tema entre dues nacions, que dura des poc després de la unió dinàstica (segle XVI) i no s’ha resolt mai del tot.

En conseqüència, des del punt de vista històric és un afer entre dues nacions, i la comunitat internacional ha d’entendre-ho així. Que ara la major part de Catalunya estigui dins l’Estat espanyol (recordeu que n’hi ha una part dins l’Estat francès) i que hagin fet camí junts durant força temps no treu que el conflicte segueixi viu. Als ulls de la Unió Europa, doncs, cal dir-ho clar: dins l’Estat espanyol hi ha diverses nacions (no he parlat dels bascos perquè la seva relació històrica amb Castella és diferent del cas català). Ergo la Unió Europa té dins seu diverses naciones empaquetades en una estructura estatal artificiosa (Espanya), fet que provoca tensions polítiques dins el paquet. En tot cas, ha arribat l’hora de reordenar les peces perquè tot tingui més coherència.

En fi: potser si els dirigents polítics europeus estudiessin una mica més d’història (almenys d’història del Mediterrani occidental) tindrien una visió més clara del procés català.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.