Les seves boles acaben... en no re

Crec que, a hores d’ara, ningú no pot negar que el Partit Popular (PP), la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters treballen de valent per a l’erosió de la credibilitat política a Catalunya. Segurament amb la intenció de fer trontollar el procés d’emancipació nacional. Ara: vist amb una mica de perspectiva, s’observa que tot plegat acaba desembocant en el no re. Cosa que vol dir que són una mica maldestres en aquest camp de crear desgast...

Tots recordareu que, a mitja campanya electoral catalana (novembre del 2012), amb la perspectiva d’obrir un procés secessionista liderat per n’Artur Mas, el diari El Mundo va fer córrer la notícia que la UDEF (la unitat contra delictes fiscals de la policia espanyola) tenia un informe segons el qual el president català i en Jordi Pujol tenien diners a Suïssa.

És més: com que semblava que la cosa no prenia cos, poc després un dirigent del Sindicat Unificat de Policia (SUP), en José Manuel Sánchez Fornet, va convocar els mitjans el dia abans de les eleccions i va fer saber que ell tenia l’esmentat informe policial i que el lliurava a la premsa. Un dels arguments que va donar és que volia contribuir a l’esclariment dels fets i va deixar anar que la policia catalana no treballava prou per a perseguir delictes perpetrats per polítics catalans.

Passats els mesos, el Ministeri de l’Interior va dir que aquell informe era fals, ja que no havia sortit de la UDEF. Vaja: algú amb mala bava va fer quatre fotomuntatges i va deixar-ho anar. Ja es veu que amb l’objectiu de desgastar en Mas. 

Els analistes polítics van fer càbales fins a quin punt tot allò va distorsionar el resultat electoral (fet i fet és una maniobra il·lícita). Però segurament va fer canviar el sentit del vot a més d’un. Fixem-nos que, fent referència al fet que en Mas havia perdut uns quants diputats, en Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, va dir al Twitter (26-11-2012) l’endemà de les eleccions: “¡Quién nos iba a decir que en la redacción de ‘El Mundo’ tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!”. Si aixo no fa pudor, ja em direu què fa.
 
(Per cert: al Gran Premi de Motociclisme de Catalunya (16-6-2013) una part del públic va xiular l’himne espanyol. Doncs bé: arran d’això, el mateix Sánchez Fornet -que recordem que és policia- va deixar anar al seu compte de Twitter tot d’insults (“hijoputas”, “jauría de alimañas”, “gentuza”) i amenaces (“para vosotros leña y punto”) contra ciutadans catalans. Es pot ben deduir que la compareixença d’en Sáncher Fornet just abans de les eleccions per a donar per bo un informe acusatori no va ser en pro de la justícia, oi? Ja sé que m’allunyo del tema, però val la pena posar-ho en paral·lel amb un altre fet. Alguns Mossos duen l’estelada a l’empunyadura de la pistola, i un diputat de Ciutadans (C’s), en Jordi Cañas, va fer aquesta pregunta: “Què passaria si a mi m’atura un Mosso amb l’estelada?”. Podem demanar-li a en Cañas què em passaria a mi si en Sánchez Fornet em detingués per qualsevol acció incívica per part meva. No arribo a entreveure què em respondria.)

També fa dies va saltar la notícia que, el juliol del 2010, la líder del PP català, n’Alícia Sánchez-Camacho, va dinar al restaurant La Camarga (Barcelona) amb l’exparella del fill gran d’en Jordi Pujol. Segons s’ha sabut, la intenció d’aquesta senyora era explicar a na Sánchez-Camacho que en Pujol fill evadia diners. Algú va encomanar a l’agència Método 3 que gravés la conversa. Doncs bé: un cop es va saber que la conversa havia sigut enregistrada, la senyora Sánchez-Camacho va saltar, indignadíssima, dient que “volia arribar al fons de la qüestió” perquè hi veia un delicte i una persecució contra ella, i de passada va deixar anar ombres de sospita a tort i a dret, especialment contra partits polítics catalans. És clar que allò va fer trontollar l’ecosistema polític català i durant unes setmanes la ciutadania va estar amb la mosca al nas contra els polítics catalans (perquè amb la crisi que hi ha ja em direu si aquest espectacle fa bonic).

Doncs bé: el 19-6-2013 na Sánchez-Camacho va acceptar no continuar el judici a canvi de 80.000 euros. Tota la força verbal ha acabat en un lamentable tancament de boca a canvi de quartos. I això que altres acusats pel cas -els xicots que van posar els instruments d’espionatge- s’han trobat en una situació judicial estrambòtica (al capdavall es van dedicar a complir ordres) i ha quedat l’ombra de sospita que qui va organitzar l’enregistrament podia haver sigut presumptament na Sánchez-Camacho (que en tot cas no volia que es conegués el contingut de la conversa: per això va demanar a un jutge que en prohibís la difusió).

En fi: tot plegat fa pensar que el PP, la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters fan muntatges ben sorollosos amb l’objectiu no pas d’esclarir fets, sinó de desestabilitzar la política catalana, amb xous més propis d’una república bananera que d’un país civilitzat. És clar: com que no hi ha re darrere, quan passa el temps tot queda en no re, no s’esclareix res, i ja està. I ningú no assumeix cap responsabilitat.

Però en comptes de frenar, ells avant. El juny del 2013 la Fiscalia Anticorrupció ha emès un document on diu que creu (però no té proves) que CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música; i que ja va sent hora de fer judici.

Aquesta mesura coincideix amb el fet que la Fiscalia mateix ha actuat com a defensora (i no com a acusadora!) de la infanta Cristina al cas Nóos i d’en Miguel Blesa (director de Caja Madrid nomenat a dit pel seu amic, don José María Aznar) per presumptes casos de corrupció. Quin zel a garantir els drets processals de persones properes al poder espanyol i, en contrast, quina ànsia per a obrir un judici sense proves clares contra CiU!

(Sobre això, va bé que us llegiu l’article d’en Ferran Sáez “Cristina i Artur”, publicat a l’Ara, 19-6-2013. Els primers fragments són antològics: “La Cristina i l’Artur tenen el mateix passaport: són ciutadans d’un mateix estat de la Unió Europea. Però el tracte que reben tant dels fiscals d’aquest estat (de dret), com dels cossos i forces de seguretat, així com de certs mitjans de comunicació no és de cap manera el mateix. Hi ha dotzenes de documents, d’e-mails, de testimonis directes, de rastres de moviments de capitals, d’operacions de compravenda, de factures, etc. que semblen vincular la Cristina amb uns determinats fets. Tot i així, contra tota lògica, els fiscals actuen en direcció contrària al que dicten el sentit comú, les proves aclaparadores i els testimonis. El cas de l’Artur és ben diferent. Fa uns mesos, uns papers falsificats sorgits de determinats sectors dels cossos i forces de seguretat de l’estat (tal com va reconèixer el mateix ministre de l’Interior) van comprometre greument la seva honorabilitat i la d’altres persones. Era un muntatge que no ha tingut cap conseqüència, que ha quedat impune, com si es tractés d’una dictadureta del Tercer Món. Més endavant es van produir altres filtracions interessades des d’instàncies judicials, un delicte tipificat pel qual tampoc paga mai ningú. Recentment, alguns indicis s’han transformat, per art de màgia, en “proves”. A la Cristina -quines coses!- li va passar just el contrari: les proves documentals es van convertir de cop i volta en indicis dubtosos, i aquests -hop!- en “meres especulacions”. No és descartable, doncs, que abans de final d’any es transformin fins i tot en mèrits civils. No és pas impossible això, tenint en compte el que ha anat passant fins ara. Ja veuen que els destins de la Cristina i l’Artur estan condicionats per astres molt diferents.”)

Desconeixent si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música (potser sí o potser no), és fàcil pensar que aquesta actuació de la Fiscalia Anticorrupció és una altra maniobra semblant. En Mas ja ha dit que això no és res, que no hi surt cap prova, etc. Per tant, és lògic demanar-se si la Fiscalia Anticorrupció no fa una cosa semblant al que hem vist fins ara. Amb un agreujant: les presses que vol posar el fiscal al jutge poden comportar que no s’instrueixi bé el cas i que finalment si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música no es pugui demostrar bé, i en surti perjudicada la mateixa justícia. Si hom només busca desestabilitzar la política en comptes de fer justícia, la justícia és la que en surt mal parada, no? Veam, doncs, si finalment això del Palau de la Música també acabarà amb no re perquè la mateixa Fiscalia persegueix un objectiu diferent al d’esclarir els fets!

Per a acabar. De debò na Sánchez-Camacho necessita tant i tant els 80.000 euros fins al punt de, a canvi, pagar el preu de no esclarir re? O és que les coses són tan simples que, al capdavall, no hi ha re a esclarir, i de pas ha pescat una picossada? O és que si se sabés tot seria ella i el seu entorn i el seu partit polític qui en sortirien escaldats? Provem d’esclarir els fets de debò?