diumenge, 15 de setembre de 2013

El poble: la força de Catalunya

Al Concert per la Llibertat (Camp Nou, 29-6-2013), un dels moments que més van agradar-me (i a fe de Déu que costa triar-ne un) va ser el parlament d’en Titot just abans de començar a cantar. El berguedà va dir:

“[...] tenim un exèrcit, un exèrcit que fa 300 anys que ens defensa i gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble, i aquest exèrcit es diu cultura. I els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i cada barri. I aquest exèrcit està arreu, desplegat, a punt i armat, arreu dels Països Catalans i amb aquest exèrcit farem de la nostra nació una terra lliure” (us recomano que ho escolteu (minut 1:30), ja que el to de veu és impactant -el d’un autèntic líder-).

(A la llista d’oficis que hi posa n’hi podríem afegir algun més, com els economistes que fan informes sobre la viabilitat econòmica de l’Estat català, o algun esportista que no s’arronsa a l’hora de defensar Catalunya, com en Pep Guardiola. Però suposo que, per l’ideari esquerrà d’en Titot, aquestes figures no són tan lloables com les altres.)

La Via Catalana (11-9-2013) va ser un acte cívic d’importància majúscula, ja que s’ha internacionalitzat el conflicte i segurament farà consolidar/accelerar el procés. Però jo en faig una lectura afegida: va permetre visualitzar la força de Catalunya com a poble.

El poble, dempeus al llarg de 400 km -de la Catalunya francesa al nord del País Valencià-, a les 17:14 -quan les campanes de la Seu Vella de Lleida van començar a repicar- va alçar la veu i va mostrar al món que volia una consulta. Però també va demostrar com és de transversal el moviment independentista. Es pot dir que va fer una demostració de força no només en el sentit quantitatiu sinó també qualitatiu. Organitzar-ho va ser un repte logístic de primera magnitud, i tothom, dels organitzadors als assistents, va complir. A tot arreu tot estava a punt. Només imaginar-se com es va desplaçar la gent (es van esgotar tots els autocars de Catalunya i va caldre llogar-ne a França i a l’Aragó) i com va situar-se a lloc a l’hora ja evidencia que tot Catalunya va funcionar com un rellotge. I n’hi ha altres mostres. Dies abans de la Via es van demanar fotògrafs voluntaris perquè fessin la gigafoto i en poques hores van tindre 800 fotògrafs disposats a fer la tasca. Com que a les Terres de l’Ebre hi faltava gent són molts els que van acudir-hi. Com no es pot confiar en un poble com aquest?

En Joan Josep Queralt -gens sospitós de secessionista- deia al programa d’en Cuní de 8TV (13-9-2012) que la Via Catalana era un exercici de logística i organització i, per això mateix, revelava el potencial dels partidaris del dret a decidir. (En Queralt ho contraposava amb el moviment 15-M, que qualificava de romàntic: suposo que el que volia dir és que era més magmàtic per la seva natura. Tanmateix, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca la considero una evolució del 15-M, i és un moviment semblant a l’independentisme quant a capacitat d’organització i d’incidència.) Al mateix programa, en Manuel Milián Mestre -encara menys sospitós de secessionista- deia que valia la pena comparar el fracàs organitzatiu (per superb, per fanfarró i per sobrat, diria jo) de la candidatura olímpica de Madrid 2020 amb l’èxit organitzatiu de la Via Catalana. Tota una lliçó.

Per què he començat parlant del discurs d’en Titot i he acabat reportant les valoracions sobre la Via Catalana? Estirant el fil de la metàfora d’en Titot, podem dir que l’exèrcit de Catalunya s’ha engrossit. Ara el poble també hi és; en tot cas, els acadèmics, intel·lectuals, mestres, actors, recercadors, etc., que havien ajudat a mantindre Catalunya viva al llarg dels anys avui podríem considerar-los els cossos d’elit d’aquest exèrcit.

I sabeu quin és l’error del Govern espanyol? Pensar que interlocutant amb la Generalitat podrà frenar-ho o reconduir-ho. Algú hauria de dir-los que el procés no és una maniobra del poder català, sinó una iniciativa del poble català. Si fos una maniobra del poder català amb quatre reunions ho controlaria. Però no: enfront seu, el Govern espanyol té un poble conscient, capaç d’organitzar-se, instruït, pacífic, exigent en l’exercici de la democràcia, implicat socialment, arrelat, solidari -vegeu les maratons de cada any de TV3-, format per múltiples capes socials, i que no s’arronsa. I aquest error en l’enfocament fa que el poder espanyol no entengui res i, doncs, que no encerti a trobar la solució.

L’única solució és fer una consulta. El Govern espanyol s’hi pot posar tantes vegades en contra com vulgui, que al final haurà d’acceptar que el poble català triï el seu futur. Com pretén el Govern espanyol fer fer enrere el poble que, a més d’estar il·lusionat, està organitzat en milers d’entitats culturals, associacions de veïns, colles castelleres, colles geganteres, colles excursionistes, associacions d’estudiosos comarcals, clubs de futbol o de bàsquet, penyes ciclistes, esplais, sindicats d’obrers o d’estudiants, entitats ecologistes o en defensa del territori (lo riu és vida), colles cantaires i corals, emissores de ràdio locals, cooperatives i si m’apureu parròquies i tot? Com es pot pretendre des del poder central diluir aquesta xarxa de civisme? Aquí rau la força de Catalunya. I aquest teixit social no es pot combatre des dels despatxos oficials. El poder oficial de Madrid, doncs, no tindrà més remei que acceptar la voluntat popular.

(Per a acabar l’apunt és de justícia fer un record dels voluntaris que han fet possible la Via Catalana. A Vilaweb hi ha un reportatge fotogràfic sobre això i val la pena veure també el 30 Minuts del 15-9-2013.)

1 comentari:

  1. I LAS CAPITANES D'AQUESTA MIL-LICIA....LAS DONES,MARES,..AVIES,TIETES QUE AN SALVAT LA LLENGUA I L'STORIA,JORN A JORN,TOSUDES I DISCRETES

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.