dilluns, 16 de desembre de 2013

La consulta és legal (i el PP enganya quan diu que és il·legal)

Ja tenim pregunta per a la consulta sobre la independència de Catalunya. Durant tot el temps que ha durat cuinar la consulta no n’he dit re al blog, en part perquè molta altra gent hi ha dit la seva (des de molts angles), i no podia aportar-hi gaire més.

Ara que tenim pregunta, però, voldria fer una aportació que va més enllà.

El Partit Popular (PP) ha dit, i segueix dient, que la consulta “és il·legal”; i que, precisament per això, no pot permetre-la.

Doncs bé: el que diu el PP no és cert.

Per començar, no hi ha cap llei que digui que és il·legal consultar els ciutadans de Catalunya. És més: una consulta política a nivell català s’ha fet en altres ocasions (el referèndum sobre l’Estatut del 2006, per exemple).

Per què, doncs, el PP sosté que la consulta és il·legal? Ho argumenten dient que la Constitució espanyola impossibilita un canvi de l’statu quo d’Espanya. Concretament, l’article 1.2 de la Constitució diu que “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”; i l’article 2 diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles [...]”. A partir d’aquí, els del PP entenen que no és legal canviar l’statu quo d’Espanya i, per tant, tampoc és legal preguntar sobre el canvi d’statu quo.

Aquest raonament és fals.

És cert que la Constitució espanyola no permet un canvi de l’statu quo d’Espanya. Però fer una consulta sobre aquest tema no és canviar l’statu quo d’Espanya.

En efecte, el Govern espanyol podria organitzar o autoritzar una consulta sobre el tema (a Catalunya, i si ho volen també a tot Espanya). Suposant que el “sí” a la independència guanyés, l’endemà de la consulta Catalunya encara no seria independent. En efecte, caldria obrir un període de negociació entre la Generalitat i l’Estat espanyol, per a tractar temes com el repartiment d’actius (ambaixades, vaixells de guerra, etc.) i passius (deute). Aquestes negociacions podrien perllongar-se mesos.

Mentre es fan aquestes negociacions, el Govern espanyol podria encetar una reforma de la Constitució, amb l’objectiu de suprimir o modificar els articles 1.2 i 2. El procés per a fer-ho ja està determinat a la mateixa Constitució, que preveu les seves pròpies vies per a ser modificada: després d’aprovar-ho a les Corts espanyoles, cal un referèndum a tot l’Estat espanyol. Per tant, si tot Espanya aprova aquesta modificació de la Constitució, automàticament la secessió d’un territori passa a ser prevista per l’ordenament jurídic espanyol i la sobirania hauria sigut rebutjada per la mateixa població espanyola. I això permetria escindir Catalunya d’Espanya dins la constitucionalitat.

En resum: és mentida que la legislació no permeti la consulta. Sí que la permet. A tot estirar, es pot argumentar que la legislació no permet la secessió ara; però si hi ha voluntat política es pot canviar la legislació espanyola per a fer-ho efectiu.

Aquí, en realitat, el que passa -i no descobreixo res de nou- és que el PP i el Govern espanyol no volen de cap manera que Catalunya marxi d’Espanya. I si organitzen o accepten de fer una consulta, en certa manera en reconeixen el resultat. I si guanya el “sí” estan obligats a reformar la Constitució per tal d’admetre-hi el dret de secessió d’un territori. Però s’escuden en la legalitat (que podrien canviar, simplement). I tot per una idea possessiva del que és l’Estat espanyol (per a mi, una entitat juridicoadministrativa; per a ells, una mena d’ens del qual ningú no en pot marxar).

Deixo de banda altres reflexions que permetrien considerar legal una consulta i fins i tot la secessió sense tocar ni una coma de la Constitució. Per exemple, els tractats internacionals signats per Espanya, que passen a formar part de l’ordenament jurídic espanyol, i que preveuen la possibilitat d’exercir drets democràtics com l’autodeterminació de Catalunya (vegeu el llibre Espanyols per força, de mossèn Josep Dalmau, 2002, que en parla). O el fet que l’article 1.2 diu “La soberanía nacional reside en el pueblo español” i prou, mentre que els peperos solen dir sempre “en el pueblo español en su conjunto”, amb un afegitó (“en su conjunto”) que no figura a la Carta Magna espanyola. Per què hi posen aquest afegitó? Potser perquè resulta que uns 2,7 milions d’espanyols (residents a Catalunya) volen deixar de ser “pueblo español”, és a dir, volen -seguint la terminologia constitucional- deixar d’allotjar dins seu la sobirania nacional espanyola (fer que no hi resideixi). Com es pot impedir a una persona en qui resideix la sobirania treure’s aquesta sobirania del damunt? Com que això de “en su conjunto” no surt a la Constitució, es podria interpretar que la sobernia és un tret individual i, doncs, lliurement suprimible per voluntat pròpia i, també, canviable per una altra sobirania; i si un gruix considerable de gent ho fa, aleshores deixa de prevaldre la sobirania espanyola allà on resideix aquesta gent.

En fi: el capteniment dels peperos em recorda quan, cap al 2011-2012, afirmaven que l’estelada és il·legal, quan llei en mà no es pot afirmar tal cosa (és més: afirmar que és il·legal sí que és il·legal). El que volien era imposar la seva visió del món i impedir que la gent expressés els seus sentiments, i per això s’inventaven una suposada il·legalitat inexistent, creient-se que la gent és beneita i s’empassa la paraula dels polítics com si fos paraula de Déu. Ara és el mateix: en comptes de fixar les vies legals perquè el poble de Catalunya parli (i, si convé, marxi d’Espanya), que és la seva obligació, es creuen que la gent s’empassarà la seva interpretació esbiaixada de la legalitat. Al final aquesta gent aconseguiran que als catalans que volen mantindre’s a Espanya els faci vergonya dir-ho.


AFEGITÓ (17-12-2013)

Tot just publicat l’apunt, l’endemà, al programa El Matí de Catalunya Ràdio, ha sortit un altre argument sobre la legalitat de la consulta sense tocar la Constitució. Un intervinent a la tertúlia ha fet notar que, sovint, el Tribunal Constitucional ha de fixar quin principi preval quan dos principis fixats a la Constitució entren en col·lisió. Aquest tertulià apunta que el principi d’unitat d’Espanya (articles 1.2 i 2) entren en col·lisió amb el principi de democràcia (article 1.1, que diu: “España se constituye en un Estado social y democrático [...]”). Dit altrament: si Catalunya vol votar sobre l’autodeterminació, tal fet està emparat per l’article 1.1, encara que l’objecte de consulta entri en contradicció amb l’article 2. Per tant, cal dirimir quin principi d’aquests dos preval. I sembla que el principi democràtic seria un valor suprem al qual se subjecten tots els altres principis.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.