dissabte, 2 d’agost de 2014

Què és el pitjor d’en Pujol?

Des que l’expresident Jordi Pujol va confessar que tenia diners a l’estranger sense haver-los declarat al fisc, s’han succeït un munt de valoracions.

Per a mi, el més greu de tot plegat no és que en Pujol hagi fet una cosa mal feta (concretament, no declarar els diners -de moment això és el que ha transcendit-). Això és greu en si mateix, evidentment. Però, al capdavall, el món és ple de gent que fa coses mal fetes, i el que cal és que la justícia els enxampi i paguin per les seves faltes o els seus delictes (que és el que haurà de fer en Pujol i la seva família).

En realitat, per a mi, el més greu és que en Pujol es va passar anys i panys alliçonant tothom.

Mentre exercia de polític, adoptava aquest rol moralitzant. Per a ell, governar i alliçonar eren dues cares de la mateixa moneda (quan molts polítics eviten alliçonar: des d’en Montilla fins a en Mas, i tants altres mandataris d’arreu). En Pujol deia als catalans “Hem de fer això”, “S’ha de fer allò altre”, “Cal anar cap aquí”... i ho deia amb un aire d’avi honorable. Només cal llegir-se llibres o articles seus, escoltar-lo en una conferència o fixar-se en els eslògans adreçats al conjunt de la població catalana que van encunyar-se mentre era president (recordeu allò de La feina ben feta no té fronteres?). Vist des d’ara, la pregunta cau pel seu pes: com pot tenir algú la barra d’alliçonar els seus conciutadans mentre no compleix amb les seves obligacions?

Vist des d’aquest angle, el comportament d’en Pujol no difereix gaire del de dirigents populistes sud-americans (per exemple, na Cristina Fernández de Kirchner a l’Argentina: també es fa l’alliçonadora mentre populeja, i no minva la seva posició econòmica mentre econòmicament el país s’arrossega pel fang).

En fi: en Pujol ha dinamitat tot el seu llegat. I tot pel diner! Si el seu objectiu era servir el país (així ho deia), això és contradictori amb amagar doblers al fisc. La gent podia escoltar els seus alliçonaments si realment en Pujol destinava totes les seves accions a servir el país. Ara sabem que no va servir el seu país com calia (o com ell deia que calia fer). Per tant, a partir d’ara ningú no se l’escoltarà.

Vet aquí el final més trist: en Pujol deixarà de ser un home respectat i valorat i passarà a ser algú la paraula del qual no val res.

1 comentari:

  1. Quan vaig néixer Jordi Pujol ja governava i ho va fer fins que vaig entrar a la universitat, formava part del panorama, el rei, Pujol, Nuñez president del Barça...A casa meva no es parlava de política, però tot i així hi havia com un recel als valors convergents, això sí, mesclat amb un respecte. Potser hi ha una mica de component ètnic, en ser xarnego (la meva família votava PSC/PSUC-ICV) per aquells anys i comparar-me amb els companys de col·legi, que eren de poble, sempre vaig notar que érem diferents pel que fa a la mentalitat. La majoria fills de pagesos.

    Ja de gran els de CiU eren els burgesos de la ciutat, els de la botigueta. He pensat molt sobre tots aquests eslògans que eren presentats com a neutrals/bonistes i en el fons estava ple d'ideologia, fins i tot les sèries de dibuixos animats, tots tenien llavors el següent missatge: si t'esforces, seràs recompensat. Jo sóc partidari de l'esforç, però ja sé perquè llavors arrufava el nas, el que ens venien a dir és que si no ets afortunat a la vida, és culpa teva. Més endavant ja vaig anar coneixent el tipus de gent convergent, que en privat et diuen tots que qui no té padrí no es bateja, o sigui, nepotisme, tràfic d'influències, tot ben adornat.

    Ara entenc perquè Jordi Pujol no era conseqüent amb el seu ''nacionalisme'': quina nació no vol ser estat? L'aparell de l'estat no l'apretava, en el fons ell era un fre de l'independentisme. A sobre que mai ha estat independentista, a sobre ara aquest afer és aprofitat pels contraris a la independència. Roma no paga traïdors.

    Jordi Pujol ha ensorrat un llegat de dècades, ha posat una pedra gran en el camí de la independència i els seus escribans (F.M. Álvaro, Sobrequés) han perdut la poca credibilitat que tenien intentant atenuar l'impacte amb excuses de mal pagador i teories freudianes.

    Al final, tot era una enganyifa del dalt.

    Salut!

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.