dijous, 12 de febrer de 2015

Les meves esmenes a la constitució d'en Vidal (1): la llengua

Com molts sabeu, el jutge Santiago Vidal i diverses persones més (tots juristes) han fet una proposta de constitució per al futur estat català. Podeu llegir-la aquí.

Val a dir que no és l'única proposta de constitució (al web esmentat podeu trobar informació sobre les altres propostes), i els promotors de tres d'aqueixes propostes estan treballant per tal de consensuar (en la mesura del possible) un text únic, a presentar al futur parlament català.

Els promotors de la proposta Vidal ofereixen la possibilitat que la gent hi presenti esmenes. De moment n'han rebut un tou. En aquest punt val la pena precisar una cosa: hi ha molta gent crítica amb el fet que un grup de juristes sense cap representació atorgada democràticament hagi redactat una constitució. Creuen que han de ser parlamentaris escollits. Però jo em demano: aquests parlamentaris, obriran la possibilitat a esmenes al poble? Em temo que no... Tant per tant, prefereixo aquesta via, molt més participativa.

(Sobre els intents dels poders fàctics espanyols de silenciar el jutge Vidal no cal dir-hi res. Tots sabem que aquesta actuació és intolerable i atempta contra drets fonamentals de la ciutadania. Una vergonya.)

Com que he presentat algunes esmenes a la proposta Vidal, les reporto també al blog. En aquest missatge us poso l'esmena a l'article 4, sobre la llengua. En altres apunts reportaré les altres esmenes.

Com sabeu, aquest article relatiu a la llengua ha aixecat molta polseguera, sobretot entre els quatre essencialistes. Crec que aquests essencialistes no toquen de peus a terra. Afortunadament, els nostres líders (n'Artur Mas i n'Oriol Junqueras) sí que toquen de peus a terra. Tots dos ja van dir, a l'inici del procés independentista -i amb pocs dies de diferència-, que el castellà havia de ser oficial. Alguns essencialistes van criticar-ho ja aleshores, però em demano: si no haguessin afirmat això, què haurien dit PP i Ciutadans? Haurien utilitzat la demagògia per a posar por a molts catalans que tenen la llengua materna castellana... I no podem permetre que gent contrària a la democràcia utilitzin instruments demagògics (en comptes d'arguments polítics). En fi...

He de dir que la part final de l'argumentació no he pogut trametre-la, ja que el formulari per a les esmenes té un límit de 3.000 caràcters. Almenys al blog hi poso el text sencer. També he fet algun petit retoc estilístic i tipogràfic a l'argumentació a fi de millorar-ne la llegibilitat.

L'article 4 de la proposta Vidal podeu llegir-lo aquí.

---

Proposta:

"Sobre els usos institucionals de les llengües, s'estableix que:


a) El català és la llengua pròpia de Catalunya. L'aranès (variant de l'occità) és la llengua pròpia d'Aran.


b) El català té el rang de llengua oficial i, com a tal, és d'ús preferent en les administracions públiques, la justícia, les escriptures públiques i l'ensenyament. A Aran, l'aranès té rang de llengua oficial i, com a tal, és d'ús preferent en les administracions públiques, la justícia, les escriptures públiques i l'ensenyament a Aran.


c) El castellà, com a patrimoni cultural de molts catalans, és reconegut com a llengua cooficial. Per tant, hom té el dret d'usar aquesta llengua en administracions públiques, la justícia i les escriptures públiques, i té dret a rebre les comuncacions provinents d'aquests àmbits en castellà.


d) El parlament català podrà donar el rang de cooficial a qualsevol altra llengua en un futur si la situació social del país així ho requereix. Els drets derivats d'aquesta condició seran els mateixos que s'especifiquen per al castellà en tant que cooficial.


e) És obligatori donar la informació de productes i serveis comercialitzats a Catalunya en català (físicament i per mitjà telemàtic), sense perjudici que també es pugui donar en un altre idioma. Qualsevol empresa que operi a Catalunya ha d'atendre els seus clients en català, tant oralment com per escrit, sens perjudici que siguin atesos en una llengua cooficial si així ho demana el client.


f) És obligatori aprendre català en l'ensenyament de maternal, primària i secundària. A Aran, és obligatori aprendre l'aranès en l'ensenyament de maternal, primària i secundària. A més, hi ha el dret d'aprendre el castellà en l'ensenyament de maternal, primària i secundària, i el govern ha de preveure els mecanismes adients perquè qualsevol infant pugui aprendre el castellà al sistema escolar si així ho volen els seus tutors legals. De més a més, en el sistema educatiu de maternal, primària i secundària, s'ha d'oferir també francès i anglès, sens perjudici que s'ofereixin altres idiomes si els centres educatius, les associacions de pares i mares o el govern ho creu oportú. Tots els catalans han de sortir de l'ensenyament obligatori sabent, com a mínim, el català -l'aranès a Aran- i dues llengües més (a triar entre el castellà, l'anglès i el francès -i el català a Aran-)."


Argumentació:


D'entrada us erreu en una cosa: llengua oficial només vol dir 'llengua de les administracions públiques'. Això, per si sol, no garanteix que el català pervisqui (i un dels objectius de tenir un Estat català és preservar la llengua catalana, entre altres).


Segurament, el que volíeu dir és que el català és la llengua nacional (terme emprat per altres constitucions). A la Catalunya autonòmica, això es va resoldre amb el terme llengua pròpia, que jo respectaria a la constitució, perquè aqueixa etiqueta va ser acceptada per tothom i tothom sabia que aqueixa etiqueta donava una certa preponderància del català.

D'altra banda, penso que el castellà ha de tindre oficialitat (i crec que s'erren els qui defensen que el català sigui l'única llengua oficial). La raó és que, si som demòcrates, un dret adquirit ja no s'ha de treure. Si els castellanoparlants de Catalunya ara tenen dret a ser atesos per l'administració en castellà, en una república catalana també han de tindre aquest dret. En tot cas, trobo adient l'ús del prefix co-, ja que denota una certa posició no preeminent.

D'altra banda, l'oficialitat d'un idioma no en garanteix la pervivència (vegeu l'irlandès, oficial a Irlanda i pràcticament desaparegut del carrer). Cal garantir que els serveis i productes inclouran el català (catàlegs, webs de serveis, instruccions d'aparells, menús de ginys electrònics, anàlisi de veu per a donar ordres a les màquines, cinema, factures, etc.); això és l'únic que permet respirar a un idioma.

Finalment, l'ensenyament. No s'esmenta potser perquè penseu que una llengua oficial ja s'ensenya per defecte. Però, pel bé del català, potser caldria que la gent aprengués francès. Hi ha diverses raons sociolingüístiques, com per exemple permetre una rebaixa de la influència del castellà sobre el català (una de les vies per les quals pot desaparèixer un idioma és la seva dialectalització: és el que li ha passat al gallec envers el castellà, i li podria passar al català).

Igualment, dins l'ensenyament, proposo que el castellà sigui optatiu. Evidentment, l'hem d'oferir, ja que és la llengua materna de molta gent (i bé s'ensenya xinès i àrab en algunes escoles per als nadius en aquestes llengües, doncs encara més per al castellà, molt més present a Catalunya que el xinès o l'àrab). A banda, les empreses catalanes també demanaran gent que sàpiga castellà, pel mercat espanyol i hispanoamericà. Tanmateix, els sociolingüistes saben que l'ús indistint de dues llengües en una societat porta, a la llarga, a la minorització d'una de les dues (i el català és que pateix aquesta situació). En conseqüència, a través de l'ensenyament es pot facilitar que, aquells pares que vulguin, sons fills no aprenguin castellà. El resultat? En una generació, entre el 10% i el 30% de la població no sabria castellà, de manera que el castellà deixaria de ser una amenaça per a la supervivència del català (com ha sigut històricament). A canvi, els infants que no haguessin après castellà haurien après francès (i els qui haguessin après castellà no haurien après francès). A la llarga, a Catalunya tothom sabria tres idiomes i, alhora, el català seria l'únic idioma comú, ergo esdevindria la koiné (rol que, actualment, fa el castellà: noteu quants catalanoparlants empren automàticament el castellà davant un castellanoparlant -sovint sense que aquest ho hagi demanat!- o davant un estranger). Fixeu-vos, d'altra banda, que això no lesiona els interessos dels castellanoparlants, al contrari, els respecta (cosa per a mi fonamental).

4 comentaris:

  1. Tot això que dius està molt bé, i seria lo desitjable, però parteix d'una errada.
    Primer, quan parlem d'economia, busquem l'assessorament en experts economistes, igual per la medicina, infraestructures o el que sigui, per tant sobta molt que amb els temes de la llengua no és faci el mateix.
    Dic errada, perquè les paraules tenen significat i quan a unaparaula li col·loques el co- davant, estas dient que és exactament igual que la paraula que segueix, si és fa el castella co-oficial, res del que dius no pasarà, car aniran els esencialistes castellans ( que n'hi han moltissims més que de catalans) als tribunals i el català deixarà de ser preferent i les administracions per defecte, ho hauran de fer tot en els dos idiomes, no podrà haver cap preeminencia i cap empresa estarà obligada que els seus treballadors, emprin el català, ja que serà el treballador qui escollirà la seva llengua, i si escolleix el castellà ningú li ho podrà impedir.
    Per tant per que tot el què expliqués sigui possible, i la llengua per defecte sigui el català, aquesta ha de ser l'única oficial, i si aquesta paraula aixeca bullofes, n'hi han maneres d'evitar-ho.
    exemples
    El català és la llengua de la república.
    o be
    El català és la llengua nacional de Catalunya
    ( lo de llengua pròpia no agrada als lingüistes)
    i és és segueix
    Lèstat garantirà que la gent pugui emprear el castellà amb les administracions públiques, així com garantir el seu ensenyament a qui ho desitgi.

    Amb quelcom així de simple i sencill, és garanteix que pugui passar el que descrius al teu article, sinó no passarà si no tot el contrari. usaran el castellà com un arma de descohesió, tot el contrari del què és pretén, ( exemple Bèlgica o Montreal) on les societat s'han dividit per raons idiomàtiques.

    Mira que diu un expert espanyol que viu i treballa a Madrit

    https://www.youtube.com/watch?v=tsALhIpQg-g

    http://www.ara.cat/politica/Seria-gran-error-castella-oficial-Catalunya-independent_0_799120274.htm

    Per cert, no entenc, perquè als que no hi estem d'acord amb igualar al 100% el castellà amb el català se'ns diu essencialistes, per mi essencialistes son aquells, que han nascut aquí, han fet l´educació en català i no diuen ni un borrall en català, perquè soy espanyol i estamos en espanya.

    Encara que el castellà sigui majoritari, no podem dir, què sigui un dret adquirit, car no hem fet res per conquerir-ho,ni els catalans ho han demanat, en tot cas ho és fruit d'una conquesta per les armes,
    I com diu un altre blocaire, soc xargeno, un gran part de la meva famillia és castellanoparlant (aqui a Catalunya i fora de Catalunya) i si be el castellà forma part del meu patrimoni cultural ( això és personal) entenc que el patrimoni col·lectiu de Catalunya és i ha de ser el català, sense que renegui ( en soc part) que Catalunya és fruit de les barreges.
    Temps al temps, però el castellà aquí a Catalunya, no cohesiona, tot el contrari, serà el germen de la discordia.
    gràcies

    Eliseu

    ResponElimina
  2. Eliseu,
    Jo sóc doctor en Filologia Catalana.
    Sobre el prefix "co-": significa 'juntament amb'. Veges:
    http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0030991
    És a dir, es considera que el castellà (i la llengua que convingui en un futur) seria 'oficial juntament amb el català'.
    Però potser no t'has adonat que la força d'aquest recurs és l'absència del prefix "co-" quan s'adjectiva el català. El català és l'oficial per se, per sobre de tot i al marge de si n'hi ha d'altres. Ho és consubstancialment, diguem. Les altres llengües que tinguin aquest rang ho són sempre "al costat de", havent-hi arribat després. S'entén?
    D'altra banda, crec que tens diversos errors de percepció, confonent --com fan en Vidal i els seus-- el concepte de "llengua oficial" amb el de "llengua per a tot ús". Com dic, "oficial" només vol dir 'a usar en les administracions públiques' i prou. L'etiqueta d'oficial per si sola no garanteix que s'usi el català en les relacions laborals, al cinema, al comerç, etc.
    En canvi, si llegeixes bé, proposo que el català sigui la llengua d'ús en primer lloc (per defecte) tant a l'Administració pública com al món del comerç, i només es recorri al castellà quan algú ho demana EXPRESSAMENT, no pas per defecte: fins i tot en el món laboral, en el comerç, etc. Per tant, no l'encertes quan dius "ho hauran de fer tot en els dos idiomes, no podrà haver cap preeminencia i cap empresa estarà obligada que els seus treballadors, emprin el català, ja que serà el treballador qui escollirà la seva llengua, i si escolleix el castellà ningú li ho podrà impedir". Això que dius no és cert, no es desprèn del marc que plantejo. En efecte, dins una empresa, el treballador escollirà l'idioma que vulgui... encara que la constitució digui que el català és l'única llengua oficial! Per això és inútil cercar la preeminència del català etiquetant-lo d'única llengua oficial. Cal buscar altres ressorts.
    Ho repeteixo: posar l'etiqueta d'única llengua oficial no garanteix que fora de l'Administració el català s'usi per defecte. Això no és així: només et garantirà que, en l'Administració, ningú no pugui usar cap més llengua. Per tant, cal un altre etiquetatge, que, al seu torn, respecti uns drets adquirits. La meva fórmula permet impulsar enormement el català i deixar el castellà en una segona fila (veges què dic sobre l'ensenyament) sense laminar ni un sol dret adquirit per part dels castellanoparlants.
    Perquè sí: són drets adquirits. No em vinguis amb coses de conquesta: els diversos estatuts i les lleis de política lingüística del 1980 ençà són obra del Parlament català, i han posat el castellà com a oficial.
    Per a anar acabant, ja sé que el terme "llengua pròpia" no agrada a alguns lingüistes, però a d'altres sí (en el meu entorn professional és així), perquè té una virtut social molt, molt potent, i que els castellanoparlants de Catalunya han acceptat i assumit: que el català ha de ser preferent en usos institucionals, que s'ha de protegir i potenciar en el comerç i els mitjans de comunicació, etc.
    Finalment dius: "per mi essencialistes son aquells, que han nascut aquí, han fet l´educació en català i no diuen ni un borrall en català, perquè soy espanyol i estamos en espanya". Sí, i tant, aquests són essencialistes. Defensen l'actuació que ha tingut històricament l'Estat espanyol envers el català (i el basc, i el gallec, etc.). Però també veig com a essencialistes els qui pensen que l'Estat català ha d'actuar exactament igual amb la diversitat lingüística interna a Catalunya com ho fa l'Estat espanyol. O no?

    ResponElimina
  3. Xavier,
    No soc pas cap expert lingüistic, i estic d'acord amb el plantejament que fas, de fet és per on crec que s'hauria de dur el tema de la llengua, però dubto que és pugui arribar a aconseguir si al castellà li donem la categoria de co-oficial, car segons la descripció del diccionari, estic segur que un jutge et dirà, que no pot haver cap preeminència, ni cap preferència, doncs el prefix co- iguala el dos o mes termes.
    A mi utilitzar llengua pròpia o un altre terme, me és igual, sempre que això serveixi, per definir quina és la llengua de l'estat, però si el terme que s'escolleix, s'hi afegeix el co- pel castellà, entenc que perd la seva preferència, doncs si diem que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que el castellà també (per raons històriques, demogràfiques...)ens trobarem que el teu plantejament no s'arribarà a assolir, el jutges ens podran exigir que tv3, emeti en paritat amb castellà, encara que a un mitja privat no ho podrà fer ja què com ha privat,podrà emprar la llengua què vulgui.
    Per això dic de no usar el terme oficial i no donar-li cap adjectiu: El català és la llengua de la república o be usar l'adjectiu de nacional. Però tampoc veig malament usar el terme propi ( de fet és el què defensava fins fa poc) tal com deia el primer estatut de Catalunya, però sempre i quan no diguem què el castellà també és propi o també és nacional,
    si no, no ens en sortirem, o be acabarem com a Bèlgica o Montreal on la societat s'ha dividit territorialment per idiomes, a diferencia de Suïssa on la divisió és territorial però per que preval el dret col·lectiu per damunt del dret individual.
    i als castellanoparlants ( no al castellà) se'ls hi reconeix el dret, que tu dius amb un article que digui quelcom així: L'estat garantirà que la gent pugui emprar el castellà amb les administracions públiques, així com garantir el seu ensenyament a qui ho desitgi.
    Igualar l'estatus del castellà amb el català, en el termes que siguin, això farà que en l'ensenyament el castellà sigui obligatori (he sentit en Mas i Junqueras dir que el castellà serà d'ensenyament obligatori) i no pas optatiu com tu be reclamés.
    Quan dic lo del treballador, volia dir de cara al públic, car el dret constitucional del treballador seria igual al dret constitucional del client.
    I amb lo què no estaré de cap de les maneres d'acord, és en dir que el castellà és un dret adquirit a Catalunya, és una obligació imposada, per les lleis d'abans i les d'ara i quan parlo de conquesta, no només ho dic per la guerra de successió ( que també) sinó per l'actualitat (Franco va canviar el nom del seu exèrcit en entrar a Catalunya i va passar de anomenar-lo exèrcit nacional a exèrcit d'ocupació) avui continuant prevalent les lleis de l'estat per damunt de les catalanes, ara mateix l'etiquetatge sols en català (tot i què alguns productes o productors ho fan ) no està permès,
    Què lleis catalanes reconeguin el castellà, dins el contexte que som, senzillament són la constatació de la subordinació que tenim vers l'estat espanyol (l'estat espanyol en el 1980 i ara tampoc, no hagués acceptat cap estatut que no reconegui el castellà) una cosa no reclamada ni reivindicada mai és ni serà un dret adquirit, i avui en dia el castellà és majoritari, no pas per voluntat dels catalans ni per la massiva immigració, si no per la força de les armes que han imposat la força de les lleis i ara alguns volen que en una Catalunya independent ho assumim com uns fets consumats en virtut d'uns drets individuals, per damunt d'uns drets col·lectius (ja he dit com és garanteixen aquests drets individuals)
    Moltes gràcies per deixar-me el teu espai per donar la meva opinió.

    Eliseu

    ResponElimina
  4. Eliseu,
    Dues precisions al teu contracontrapunt.
    1) Quan dic que el castellà és patrimoni cultural de molts catalans, ho dic per a justificar la seva cooficialitat. És clar que també es podria dir que un text jurídic no ha de consignar aquesta mena de coses i limitar-se a dir que "el castellà és cooficial" o bé, com tu proposes, que "els castellanoparlants tenen dret a tal i tal".
    b) Quan t'esmenes a tu mateix dient que per "treballador" entens "treballador públic", deixa'm dir-te que no és tan clar que el treballador públic tingui els mateixos drets que el ciutadà que és atès per aquell treballador públic. El ciutadà pot exigir ser atès en tal o tal altra llengua, i aleshores el treballador públic ha de cenyir-se al que li demanen. Per tant, no té tanta llibertat. D'altra banda, a nivell executiu (decrets, etc.), sí que es pot indicar, des del Govern, que d'entrada el treballador públic emprarà el català, i usarà el castellà si el ciutadà li ho demana. Això és perfectament aplicable. No tot s'acaba amb la constitució, la constitució només marca el terreny d'actuació.

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.