dijous, 5 de maig de 2016

El mapa de partits polítics català

Anem vint anys enrere.

En aquell moment, CiU (la coalició de CDC i UDC, de centre-dreta) és un gran partit que ho domina tot. Enfront, hi ha el PSC, l'altre gran partit, autèntic contrapès (governa Barcelona, l'àrea metropolitana i pràcticament totes les ciutats grans i mitjanes del país).

Després hi ha comparses. Per la dreta amb regust espanyolista, PP. Al centre-esquerra, ERC, maldant per fer entrar el discurs independentista. I una esquerra més fluixa que un rave encarnada per ICV-EUiA (una coalició de coalicions que va rellevar el vell PSUC de l'antifranquisme i la transició). Tots tres a l'entorn de 10 diputats, no poden fer ombra als dos grans.

Aquest era el mapa polític català des del 1980 fins al 2010.

El 2012, eclosiona el moviment independentista, fet que fa trontollar el sistema de partits polítics català (per la banda independentista evidentment, però també per la banda espanyolista, com veurem). A més, el malestar per la crisi econòmica també remou i sacseja el racó esquerre del mapa polític català. (Un xic abans, el 2006, irromp C's, però durant força temps és residual: només té 3 diputats fins a la frontera del 2012.)

Com queda el mapa de partits polítics a Catalunya avui dia (maig del 2016)?

CiU s'ha trencat. I, de fet, UDC està a punt de desaparèixer (no té diputats enlloc, ha patit una escissió (DemoCat), molts militants es donen de baixa, té un deute enorme...).

CDC, que va a la baixa, està immersa en un procés de refundació (al juliol del 2016 veurem com queda), intentant desempellegar-se de l'herència negra (pujolisme, establishment, etc.), perquè, si no ho fa, també pot acabar desapareixent (en tot cas, si segueix és possible que sigui amb un nom diferent).


ICV també ha desaparegut, pràcticament. S'ha hagut d'aliar amb Podemos i amb la gent d'En Comú, i ha pagat el preu de pràcticament passar a ser no res als ulls de la gent. (Però és que sols també haurien pogut acabat desapareixent.)

El PSC és una ombra del que va ser. Amb prou feines mantenen un vot fidel d'antiga immigració a l'àrea metropolitana, i envellit, que els permet aguantar quatre bastions. La fuita de gent (NECat i MES, ara fusionats i convertits en satèl·lits d'ERC) els ha deixat amb la pell i l'os.

Irrompen la CUP i En Comú, segurament esperonats pel fastig de la gent amb la classe política, que no ha sabut resoldre els problemes de la gent (crisi econòmica) ni els problemes del sistema polític (corrupció, endogàmia, manca d'empatia, etc.). És una esquerra alternativa amb un discurs més contundent que deixa en ridícul ICV. La gent d'En Comú són una mica més possibilistes i institucionals que la CUP (per això s'alien amb Podemos, l'única cosa nova que prové del mapa polític espanyol). El fet que la CUP sigui un actor important en la política nacional és un fet inaudit si ho mirem amb ulls d'uns quants anys enrere.

C's pren volada i passa a ser una força mitjana. De resultes d'això, el PP encara està més arraconat. De fet, a Barcelona, els barris de classe alta deixen de votar el PP i passen a votar C's.

Només ERC se salva d'aquest terratrèmol, car ha aconseguit no tan sols mantindre's, sinó créixer (després de la maltempsada que va viure cap al 2010, amb devallada de vots inclosa) i amb una relativa pau interna (fet també inaudit).

Déu n'hi do.

El que és evident és que, després de la independència, el sistema de partits polítics català no s'assemblarà en res al de la Segona Restauració (1980-2017). I ja estem veient qui va i qui es queda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.