diumenge, 17 de juny del 2018

Catalunya, estat lliure associat?

Corre per les xarxes (sobretot en àmbits independentistes) la possibilitat que Catalunya esdevingui un estat lliure associat (al Regne d'Espanya, s'entén). I la gent ha començat a debatre.

Jo també hi diré la meva.

Un dels qui primer va dir públicament això de l'estat lliure associat (a materialitzar a final del 2018) va ser l'economiste barceloní Santiago Niño-Becerra al programa Més3/24 ("Niño-Becerra: "Catalunya podria ser un Estat Lliure Associat a Espanya abans de sis mesos"", El Nacional.cat, 15-06-2018).

Un apunt sobre en Niño-Becerra. L'agost del 2007 va publicar diversos apunts al seu blog on explicava com aniria la crisi econòmica que havia d'esclatar al cap de poc. Ell deia que el setembre del 2007 passaria això i allò; i també detallava (l'agost del 2007!) tot el que passaria fins al 2012, gairebé trimestre a trimestre. Jo vaig llegir-me els seus apunts passat el 2012 i certifico que va encertar-ho tot (fins i tot quan deia que al 2010 semblava que hi hauria una recuperació econòmica, i que no ho seria: tal com va passar). També pronosticava que la crisi s'acabaria cap al 2018-2020. Vull recordar que l'estiu del 2007, just abans de la crisi, quan algun economiste deia que vindria una crisi, tothom el desacreditava. Bé: en Niño-Becerra va clavar-la.

És clar que el fort d'en Niño-Becerra és l'estructura econòmica, no pas la política. Per tant, que l'hagi clavada en un tema no vol dir necessàriament que la clavi en altres.

Ara bé: entenc que en Niño-Becerra té informació fidedigna; perquè, si no, no ho diria en públic.

D'on deu sortir, aquesta idea?

M'imagino que de la Unió Europea o d'altres poders europeus (Alemanya?).

Els mandataris europeus (de la Unió o d'alguns estats) no volen tensions ni inestabilitat, i ja veuen que tota l'estructura de l'Estat espanyol ha sigut incapaç d'aturar el moviment independentista català (i els judicis als presos polítics, a fer de cara al setembre, ho desestabilitzaran tot més).

Per tant, els mandataris europeus deuen plantejar això de l'estat lliure associat com una vàlvula d'escapament a la tensió política.

Atenció: he dit "vàlvula d'escapament", que no "solució". Aquests mandataris europeus deuen pensar que seria una "solució", però crec que, en tot cas, seria una "vàlvula d'escapament" a la tensió política; però no pas una solució definitiva (si de cas seria provisional).

Falta veure si això tira endavant; però alguns comentaristes estan deixant caure afirmacions que, sense explicitar-ho, apunten cap a una sortida d'aquesta mena. Vegeu, per exemple, en Toni Soler ("Si el conflicte és intern, la solució també", Ara, 17-06-2018"). En Soler diu (la negreta és meva):

"[...] cal buscar, entre tots, un punt de confluència, una solució que representi una majoria qualificada. El 1977 aquest punt d'acord era l'Estatut d'Autonomia. Ara, el 2018, cal admetre que l'Estatut ja no és l'espai de trobada que va ser. Ha quedat àmpliament superat. Independentistes, confederalistes, federalistes i insatisfets en general sumen una majoria absolutíssima, segons l'últim sondeig del CEO [...]. El país no està per un nou zapaterisme ni pel reformisme lampedusià del Cercle d'Economia. I com bé saben els politòlegs i els experts en dret constitucional, hi ha mil camins per arribar a una fórmula de sobirania que ens garanteixi l’estatus de nació, un control efectiu del nostre esforç fiscal, i un reconeixement simbòlic dins i fora del nostre territori [...]. Cal, en definitiva, trobar una fórmula que resulti imbatible en un referèndum, perquè també són majoria, segons la realitat demoscòpica, els qui creuen que el futur polític de Catalunya s’ha de decidir en una consulta legal. Quina és aquesta fórmula? Com l’hem d’anomenar? Ho hauran de dir els experts".

Com veieu, en Soler apunta a una fórmula de sobirania que alhora sigui ben vista per independentistes (si no tots, la majoria), el món dels comuns i fins i tot alguns tercerviïstes. Això donaria una força enorme a aquesta nova proposta.

I la pregunta és: l'independentisme ha d'acceptar aquesta fórmula d'estat lliure associat?

(Una fórmula una mica estranya, val a dir: Puerto Rico ho és respecte dels Estats Units, però els governants porto-riquenys saben que no és un estatus del tot encertat, i per això de tant en tant fan referèndums a veure si ho canvien.)

La meva opinió és: si això de l'estat lliure associat és perquè Catalunya sigui una autonomia plus, NO s'ha d'acceptar.

Ja sabem com entén l'autonomisme el poder espanyol. Quan al poder central li convé, es lamina l'autonomia (i no parlo de l'article 155 de la Constitució Espanyola, que també: parlo de la intervenció financera de l'Estat espanyol sobre la Generalitat, o del fet que la majoria de lleis socials aprovades pel Parlament de Catalunya són tombades pel Tribunal Constitucional o restringides pel Congrés de Diputats).

Per tant: si l'estat lliure associat sols és tindre més d'autonomia, s'ha de rebutjar.

Ja estem farts dels incompliments de l'Estat espanyol (el seu govern és un dels que més ho incompleix tot: ho saben a la Unió Europa, ho certifiquen els tribunals europeus, ho han patit creditors seus al llarg del segles amb les múltiples fallides que ha fet l'Estat espanyol i ho hem experimentat els catalans del 1978 ençà, per exemple en les promeses d'inversió de l'Estat a Catalunya que sempre han sigut més paraules que fets).

Com hauria de ser l'estat lliure associat perquè l'independentisme l'acceptés? Per a mi, ha de complir això:

1) Catalunya queda fora de la Constitució espanyola.

Això vol dir que Catalunya ha de fer la seva pròpia Constitució (i espero amb delit el procés constituent, per tal que la gent pugui dir-hi la seva) i el seu respectiu referèndum d'aprovació.

També vol dir que el Tribunal constitucional i altres tribunals espanyols (Audiència Nacional, Tribunal Suprem) no poden emetre sentències sobre res relatiu a Catalunya. (I si hi ha un delinqüent espanyol que viatja a Catalunya i volen detindre'l i jutjar-lo, que emetin una euroordre, que serà degudament processada pels tribunals catalans).

2) Com a derivat del punt anterior: Catalunya exercirà la governança de tot a partir del seu Parlament i del Govern català, i les institucions espanyoles no hi tindran res a dir.

L'únic que l'Estat espanyol oferiria a Catalunya seria la defensa en cas d'invasió i la xarxa d'ambaixades i consolats (sense que això impliqui, però, que la Generalitat renunciï a les seves representacions arreu del món).

La resta de coses seria competència exclusiva de la Generalitat. Això vol dir legislar sobre el model educatiu en exclusiva (i que Espanya no pugui dir-hi re). També sobre temes socials (atenció sanitària, dret a l'habitatge). I també sobre l'espai radioelèctric i plataformes anàlogues (és a dir, televisió, ràdio i telefonia mòbil), potser no per a desmantellar el que hi ha ara però sí en el cas de nous concursos a mesura que vagi canviant la tecnologia. Això pot obligar a l'ús del català en televisions, ràdios i canals tipus Netflix (i és molt important obligar a usar el català en aquests àmbits: ens hi juguem el futur de la llengua).

Lògicament, caldrà instituir les eines necessàries per a fer funcionar un Estat modern: una banca pública, un sistema duaner com cal (no com ara), un servei postal digne (La Posta) que també podria operar com a banc (falta que ens fa, vista la voracitat de la banca privada), que les universitats catalanes emprenguin el vol, que s'inverteixi en recerca, que la formació professional rebi una embranzida enorme, etcètera. De passada, es podria aprofitar per a racionalitzar alguns camps, com ara reconvertir el Cadastre i les oficines del Registre de la Propietat en una sola oficina pública (no té sentit mantindre les dues, que és una duplicitat, oimés quan els registradors de la propietat escriuen els textos en espanyol del segle XIX que no s'entenen i plens d'errors ortogràfics i gramaticals).

Igualment, la policia serà només catalana. Per tant, la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil no podran tornar a posar mai més els peus a Catalunya (tret que un membre d'aquests cossos vingui a Catalunya de turisme, fora de servei, és clar, i sempre que no tingui una causa pendent amb la justícia catalana per presumpta brutalitat policial).

3) Es generaran nous sistemes d'identificació de la ciutadania catalana.

Es parla molt d'una identitat digital en el marc de la República Catalana. Endavant. Però parlo també de passaports. Han de ser emesos per l'estat lliure associat català, no pel Regne d'Espanya. I també les matrícules dels cotxes.

(D'altra banda, i tal com estava previst pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, caldrà preveure que, qui ho vulgui, pugui tindre doble nacionalitat. Pensem en gent que ha vingut del Marroc, que potser voldrà ser ciutadà català i alhora tindre passaport marroquí. O la gent que viu a Catalunya que ja té passaport espanyol i vol conservar-lo. La legislació catalana ho ha de permetre. I la legislació espanyola també ho permet a través de la seva Constitució --per tant el Govern espanyol no pot negar-ho--.)

4) Catalunya ha de tindre la seva pròpia representació esportiva internacional; és a dir, seleccions esportives catalanes.

A algú li pot semblar el tema menys important. Potser sí. Però els periodistes espanyols d'esports solen referir-se als esportistes de l'Estat espanyol amb l'expressió "nuestros deportistas" (vegeu TVE). La pregunta és: en pic un esportista català competeixi sota bandera catalana i no espanyola, què faran els periodistes esportius espanyols? En donaran la notícia als noticiaris o no? Gosaran esmentar-lo com a esportista espanyol? I quan s'enfrontin la selecció catalana de futbol amb l'espanyola, què diran? L'adjectiu "nuestros", a qui farà referència? Ep, ja trobaran ells la solució (no elsi la buscaré pas jo). Però és evident que es trobaran davant dicotomies que faran trontollar el sentiment espanyol (i ja s'aclariran: és el seu problema).

5) Catalunya ha de recaptar i gestionar tots els impostos generats a Catalunya.

Això serà el més difícil de pair per als espanyols, perquè perdrien de cop entre 16.000.000.000 i 20.000.000.000 d'euros anuals. I el seu model econòmic, que inclou l'Ibex-35, l'excés de funcionariat a Extremadura (25% de la població activa, quan a tot Europa i a Catalunya és de l'11%), l'hipercreixement dopat de Madrid, els excessos a les ambaixades espanyoles i altre fastos d'obra pública (tipus AVE) s'acabaria de cop.

Però Catalunya necessita aquests diners per a garantir el benestar dels catalans, ja sigui invertint en temes socials, ja sigui invertint en temes econòmics. I cal fer obra pública per la connectivitat dels ports de Tarragona i Barcelona; cal mantindre adequadament la xarxa ferroviària (ara, la que depèn de l'Estat espanyol fa pena); cal connectar viàriament molts punts (connexió Ripoll-Puigcerdà via túnel de Toses; connexió Montblanc-Valls via túnel de Lilla; connexió Vic-Berga via Lluçanès; connexió Solsona-Seu d'Urgell via les valls de Tuixén i Sant Llorenç de Morunys; autovia del prelitorial; quart cinturó de Barcelona; connexions amb el Pallars...); etcètera.

En tot cas, es pot acordar una aportació de Catalunya a Espanya durant un termini (10 anys?) d'uns 4.000.000.000 d'euros anuals, per tal que Espanya tingui temps de reformular la seva economia. Però ha de ser transitori.

És probable que, al mateix engendrar la idea de l'estat lliure associat, s'hagi treballat el tema fiscal. El mateix Niño-Becerra ho va explicar al programa Revolució 4.0 de Catalunya Ràdio ("Niño Becerra: "D'aquí cinc mesos Catalunya tindrà un pla d'independència econòmica", El Nacional.cat, 03-06-2018).

6) I, finalment, Catalunya ha de tindre dret a l'autodeterminació.

És a dir: ha de ser factible que, en un termini breu (entre 2 i 5 anys), es pugui fer un referèndum d'independència absoluta, amb total llibertat. I que es pugui tornar a fer tantes vegades com es consideri oportú.

Si això entra dins l'estat lliure associat, és bona cosa, perquè Espanya no podrà intervindre en l'afer del referèndum d'independència. Això és cabdal.

A més a més, si Espanya violenta l'estat lliure de Catalunya amb mesures legals que laminen l'autogovern català (cosa que no és gens descartable), les institucions catalanes estaran legitimades per a trencar el pacte amb Espanya i esdevindre un estat sobirà.

Finalment: què hi diran els actors polítics?

A nivell català: crec que ERC, PDCat, el PSC i els Comuns acceptaran això de l'estat lliure associat. En canvi, crec que la CUP i C's s'hi oposaran (per motius diferents). (El PP pràcticament no compta per a res, després dels magres resultats de les eleccions catalanes del desembre del 2017 i d'haver estat expulsats del Govern espanyol per la moció de censura del juny del 2018.) Per tant, el gruix del catalanisme --inclòs el no independentista-- s'hi posarà a favor (i crec que en això seguirà la seva dinàmica històrica).

Però vull fer un advertiment a ERC i PDCat: l'acceptació de l'estat lliure associat, per a mi, només pot ser a partir del que he descrit. Menys que això seria inacceptable.

I a nivell espanyol? Aquí soc escèptic. Una part petita de l'establishment, la que és més pragmàtica i encara té un bri de sentit democràtic i decència, pot acceptar-ho. I fins i tot pot ser capaç de convèncer altres membres de l'establishment, al·legant que és la millor sortida. Però l'espanyolisme mediàtic (que és majoritari a Madrid) i el deep state (és a dir, l'alt funcionariat, l'alta judicatura, etcètera) segurament no ho acceptaran, i tindran més capacitat de pressió sobre els indecisos de l'establishment.

Per tant, l'estat lliure associat només és factible si és imposat per la Unió Europea (i els creditors de l'Estat espanyol) i, sobretot, si des de Catalunya institucions i poble ens mantenim ferms. Però, per a mantindre'ns ferms, cal que les institucions posin aquestes condicions que he descrit com a irrenunciables. Això farà que l'independentisme popular doni suport a les institucions, i que la idea reïxi.

En fi: tot el que no sigui el que he descrit, no és cap solució. I el que he descrit pot ser una plataforma per a assolir la independència en poc temps.

3 comentaris:

  1. Seria un pas important, per aconseguir que la resta de Catalunya s'en adones del que estem patint i perden per aguantar tanta repressió política, econòmica i social.

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.