dilluns, 11 de juny de 2012

I l’Espanya rescatada respon: ‘pa chula yo’

Finalment, la Unió Europea ha rescatat el malmès sistema bancari espanyol. La injecció pot arribar als 100.000.000.000 euros, una quantitat gegantina. És un pedaç a la terrible situació econòmica espanyola, que pot alleugerir els temors dels dirigents polítics europeus, ara que Grècia (el 17-6-2012) torna a les urnes i potser plantarà cara al dictat europeu.

Hom ha parlat molt de l’impacte econòmic i polític d’aquest rescat, per raons òbvies. Ara: hi ha un tercer punt d’atenció força curiós, més proper al safareig que al debat polític: en concret, com d’irresponsable ha sigut en tot aquest afer el govern espanyol encapçalat per Don Mariano Rajoy. Aquesta irresponsabilitat ha sigut comentada per periodistes i intel·lectuals d’arreu.

Don Mariano i els seus adlàters (ministres, premsa amiga, etc.) han actuat de manera insolentment orgullosa per despit nacionalista. Així es pot resumir la seva actitud davant tot plegat. Una actitud immadura fins a l’extrem, d’allò més irresponsable i totalment impresentable. Al revés del que hauria calgut en un tema tan delicat com un rescat financer, on la diplomàcia i la responsabilitat havien d’haver sigut els eixos rectors de qualsevol actuació.

L’actitud irresponsable de Don Mariano i els seus traspua en tots els fets. Un tast:

a) El rescat s’ha decidit el 9-6-2012; però dies abans (el 28-5-2012) Don Mariano negava que es produís tal rescat (textualment va dir “No va a haber ningún rescate de la banca española”). Si aleshores el rescat s’estava coent, Don Mariano va mentir. (És clar que també deia durant el debat d’investidura (desembre del 2011) que no apujaria impostos, i al cap de pocs mesos ho feia.) I si no sabia que s’estava coent el rescat bancari de l’Estat que governa és que és un mal governant. Tots dos escenaris diuen molt d’aquesta persona i del seu equip.

b) El dia que s’anuncia el rescat (9-6-2012) la premsa esperava que Don Mariano, com a president espanyol, aparegués en públic per a explicar-ho. La responsabilitat d’un governant porta a això. Doncs no. Qui va aparèixer en públic va ser el ministre espanyol d’economia, Luis de Guindos. Quan els periodistes van demanar-li com és que no apareixia el president espanyol en comptes d’ell -com era esperable- en De Guindos va deixar anar que era ell el membre de l’Eurogrup, i punt. I ràpidament va apel·lar a un altre periodista que preguntés. Quina poca seriositat! Per la pressió de la premsa, Don Mariano va comparèixer l’endemà (10-6-2012) a dir quatre coses. Malament quan un president compareix a deshora...

c) Tant De Guindos com Don Mariano, en les seves compareixences públiques, negaven que fos un rescat. Per a ells era simplement un préstec. Bé, un rescat és un rescat, mal que els polítics tergiversin el llenguatge. El món periodístic ja comença a posar en qüestió aquesta mena d’eufemismes.

d) Don Mariano, en la seva compareixença, ha mirat de vendre la cosa com un gran èxit seu. Fa veure que va pressionar els altres (la Unió Europea, el FMI, els Estats Units, el Banc Central Europeu, la cancelleria alemanya, etc.) i que ell n’ha sortit victoriós. Quan és sabut per tothom que quan t’han de rescatar és que estàs amb l’aigua al coll perquè ho has fet malament. Qui ha pressionat ha sigut tothom a Espanya, i no a la inversa. I la prova la tenim en el fet que, setmanes abans, la Comissió Europea o el govern alemany pressionaven de valent. Patètic.

e) I encara el 10-6-2012 a la tarda Don Mariano va anar al futbol. Va considerar que havia d’animar la selecció espanyola a l’Eurocopa que es juga a Polònia i Ucraïna. Atenció: no pas a la final, sinó al primer partit, on hom s’hi juga poc. I encara va dir que hauria volgut anar al partit de tennis d’en Rafa Nadal a Roland Garros (ara sí, una final). Espanya en una cruïlla del seu esdevenir i el president que gairebé no compareix en públic (i ho fa pressionat pels mitjans) però en canvi se’n va a l’altra punta d’Europa a veure un partit de futbol gens transcendent.

f) Tant De Guindos com Don Mariano sostenen que el rescat implicarà condicions del rescatador (Europa) al sistema bancari, per tal com és un rescat circumscrit a la banca, però no pas a la política econòmica del govern (impostos, reglamentació del mercat laboral, pensions, jubilació, inversions públiques, etc.). És a dir, volen donar a entendre que Europa no ha tocat ni un bri la sobirania espanyola, a diferència de Grècia, Itàlia o Portugal, intervinguts del tot. Tanmateix, la Unió Europa diu que sí que es controlarà la política econòmica del govern espanyol fins al punt que dictarà què ha de fer el govern en aquest àmbit i, si Espanya no compleix, no hi haurà quartos. És a dir, sí que s’ha perdut sobirania. Una altra cosa és que no vulguin admetre-ho, mal que al nacionalisme espanyol això li dolgui.

g) Tot aquest reguitzell de despropòsits tenen a veure amb el rescat. Però abans n’hi ha hagut més. A tall de mostra, quan la Unió Europea signa el Pacte d’Estabilitat (3-3-2012) Don Mariano va fer de rebec. Aquest pacte imposa a Espanya unes restriccions molt fortes quant a dèficit públic; concretament, deixar-lo al 4,4% del producte interior brut el 2012, i després més baix. Al matí Don Mariano signava pomposament (juntament amb els altres dirigents europeus) el pacte; a la tarda, a Brussel·les mateix, Don Mariano sortia en públic per a dir que el dèficit públic espanyol el posava Espanya i punt, perquè era un acte de sobirania; i que, per tant, a Espanya el dèficit del 2012 seria un 5,8% del producte interior brut. Don Mariano podia haver no signat, o bé demanar flexibilitat (cosa que més tard la Unió Europea va acceptar), però no: signo i em faig el xulo dient que faré el que em doni la gana. Si d’això se’n diu responsabilitat...

Per tot plegat, Espanya i els seus governants han acabat sent la riota de la premsa internacional. I així els veuen al món. Podeu fer-hi una ullada a través del diari Ara o d’El Singular Digital. Només veure com la premsa internacional interpreta la reacció del govern espanyol fa caure la cara de vergonya a tothom que ha d’emprar el passaport espanyol. En algun cas la sorna voreja el menyspreu, com la revista Time (“You say tomato, I say bailout”). La poca credibilitat que tenia el govern espanyol, doncs, se n’ha anat en orris.

Tant la premsa com les cancelleries d’arreu d’Europa i Amèrica -i també molts analistes catalans- consideren que aquesta actitud del govern espanyol (i també la manera com ha gestionat la crisi de Bankia) està motivada per l’orgull nacionalista, un patrioterisme patètic. Europa i els Estats Units d’Amèrica veien que aqueixa actitud quixotesca podia fer perillar l’estabilitat econòmica mundial, i se’n feien creus: com es pot anteposar l’orgull nacional (per tal d’evitar la vergonya de ser rescatat) a la resolució de problemes econòmics?

Aquest comportament orgullós i un xic autista és típic de la cort castellana imperial dels segles XVII i XVIII, però reviu als segles XX i XXI amb el franquisme i la democràcia actual. Dit d’una altra manera: no ha desaparegut. La seva llista de prioritats és: primer l’orgull nacional i encabat ja veurem. Així obraven quan s’ensorrava l’Imperi espanyol i així actuen quan s’ensorra l’Estat espanyol. Una manera d’obrar contrària a la raó, evidentment. Tan contrària a la raó que ha portat a l’ensorrament del projecte econòmic que se
n derivava. En efecte, en el vessant econòmic, aquest comportament hispànic té com a actuacions emblemàtiques la bombolla immobiliària (ara rebentada i amb una crisi de cavall), l’intent d’expandir les grans empreses espanyoles per Sud-amèrica, les infraestructures megalòmanes amb especial atenció a crear un Gran Madrid (AVEs, aeroport de Barajas, etc.) i l’intent de crear un gegant financer a Madrid a través de Caja Madrid (després Bankia), ara fracassat. Qualsevol persona que coneix a fons l’economia, la història o la política espanyola sap que aquest model és el que hi ha hagut des de sempre (vegeu el programa Singulars, del canal 33 (29-5-2012), quan van entrevistar en Germà Bel). Ara ho han descobert els mandataris europeus i americans, que no tenen per què saber història espanyola, és clar.

En fi, al final Espanya és vista arreu del món com el que és: un país que té més orgull que intel·ligència, on el nacionalisme i la incompetència tenen més pes que el seny, on el govern prefereix retallar en recerca i educació abans que deixar de construir el faraònic AVE d’Extremadura on no hi anirà ningú (i que Portugal ja ha dit que no connectarà amb tren d’alta velocitat, i per tant morirà a la frontera), on el govern prefereix escanyar econòmicament Catalunya i València negant-se a fer el corredor mediterrani i aposta per foradar el Pirineu per l’Aragó (mal que França també ha dit que no connectarà amb aquest corredor aragonès i per tant també morirà a la frontera) i on els governants ineptes són capaços de crear una bola econòmica per deliris de grandesa (una grandesa imperial que va deixar d’existir ja fa segles, val a dir).

Aquesta manera d’obrar és típica espanyola; però cal assenyalar que el tarannà de Don Mariano n’ha multiplicat els efectes. Don Mariano és tou, mancat de tremp i incapaç de prendre decisions. No ho dic jo: ho diu qui hi ha tingut tractes. La periodista catalana Glòria Serra, que treballa de fa temps a Madrid, en una tertúlia a El Món a RAC1, poc abans de les eleccions espanyoles del novembre del 2011, va contar el següent. Don Mariano va ser ministre d’Administracions Públiques (1996-1999, després va tindre altres responsabilitats) durant la presidència de Don José María Aznar. Amb motiu d’això, la periodista va entrevistar-lo. Abans de l’entrevista es va documentar sobre el personatge, i persones properes a Don Mariano van dir-li (cito textualment el que va explicar na Serra): “Los temas se le pudren sobre la mesa”. És a dir, ni fa res ni deixa de fer res, per greu que sigui el tema que té sobre la taula. Això explicaria que Don Mariano pràcticament no faci compareixences públiques com a president espanyol, o que s’escudi en De Guindos a l’hora de donar explicacions sobre el rescat.

En fi: tot plegat lamentable. Com a cloenda us poso una selecció d’escrits que analitzen i comenten aquesta actitud quixotesca i ridícula del govern espanyol:

- “Les deu mentides de Rajoy” (Vicent Sanchis, El Singular Digital, 11-6-2012)
«Espanya no s’ha estalviat “la humiliació nacional”, que tant sembla preocupar els seus governants i la premsa de Madrid. La mateixa ajuda és un reconeixement d’incapacitat i insolvència. El govern i l’economia espanyols no tenen gens de credibilitat en els mercats internacionals. Si el rescat els tranquil·litza, tots els mèrits són d’Europa. L’intervingut no només quedat “humiliat”, sinó “tocat” i, li agradi o no reconèixer-ho, “intervingut”. [...] Els fons que Europa destina al sistema financer espanyol són la constatació d’un fracàs. Un enorme fracàs que el ministre De Guindos i el president Rajoy tenen la santa barra de negar en públic. Com es pot parlar de “línia de crèdit” amb un govern, unes entitats i unes administracions que no en mereixen cap? Qui menteix així ni tan sols es mereix que el rescatin.»

- “Bankia i l’orgull espanyol: abans arruïnats que intervinguts?” (Ramon Tremosa, blog Torre de Guaita, 30-5-2012)
«Rajoy va intentar amagar la realitat (“no hi ha relació entre el rescat de Bankia i l’augment de la prima de risc espanyola”) però la realitat el va desme[n]tir a ell immediatament [...]. I enmig de tot plegat, l’orgull espanyol que, en negar-se a demanar ajut europeu, amenaça d’arruinar-nos. [...] Alain Minc, economista i conseller de Sarkozy, va acusar Rajoy a El País la setmana passada d
incórrer en “el pecat dorgull”: quin obstacle impedeix aquesta actuació tan assenyada (el rescat)? “L’excés d'orgull del Govern de Rajoy, que afirma en veu molt alta que Espanya és capaç de superar per si sola la crisi del seu sistema bancari. Això és enganyar-se a si mateix: ho saben tots els experts i tots els professionals. L’elecció és senzilla. O el Govern controla el seu pecat d’orgull i negocia ja un acord amb els socis i les institucions europees o el desig de salvar-se pel seu compte perdurarà i d’aquí a tres mesos serà necessari fer una operació d’urgència. Llavors aquesta opció serà més difícil i més penalitzadora, perquè els europeus voldran fer pagar a Madrid la seva il·lusòria i costosa decisió d’actuar pel seu compte”.»

- “Honra i vaixells” (Francesc-Marc Àlvaro, La Vanguardia, 11-6-2012)
«El Govern espanyol del PP i el seu entorn mediàtic consideraven, fins fa pocs dies, que el rescat o qualsevol cosa semblant seria una humiliació insuportable. Per això la paraula orgull apareix tant en les cròniques de les darreres setmanes. Orgull oficial com a expressió d’un nacionalisme d’Estat que, de passada, encobria la por de Rajoy de perdre la presidència si, finalment, calia demanar ajuda; amb l’acord de l’Eurogrup, el gallec conserva la cadira; altra cosa és l’autoritat, certament molt tocada. Rajoy és el líder espanyol menys valorat. S’atribueix a l’almirall Méndez Núñez una frase famosa que -sembla que pronunciada o escrita durant la dècada dels seixanta del segle XIX- resumeix perfectament la política de l’orgull nacionalista per damunt d’altres consideracions: “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. Tot l’estira-i -arronsa sobre el rescat inevitable ha estat dominat per aquesta màxima. Hi ha una obsessió: mantenir les aparences i salvaguardar l’honor del governant espanyol. Aquesta actitud nostàlgica -molt arrelada al pati hispànic- ha resultat letal davant la crisi. Zapatero no va prendre mesures fins que va estimbar-se i Rajoy va pensar que, a Brussel·les, s’empassarien les seves faules. La supèrbia de la majoria d’intervencions oficials ha mostrat un personal polític incapaç d’entendre les servituds dels nous equilibris globals i el lloc exacte d’Espanya en aquest tauler.»

- “Espanya rescatada, els catalans més espoliats (#yousaytomato)” (Granollacs, blog Per a Bons Patricis, 11-6-2012)
«Tot plegat, a més, la tarda de dissabte, va ser d’autèntica vergonya aliena. És difícil fer un ridícul semblant d’abast mundial: al dia següent, el setmanari Time s’enfontia descaradament. Tenir passaport espanyol s’està convertint en quelcom semblant a ser leprós al món antic. El president del Govern no compareix públicament un dels dies més importants de la història recent dels nostres veïns (debia estar mirant el partit de l’Eurocopa?). I l’estampa de Guindos de la Calzada, pinxo com mai, senzillament tremenda. Negant una vegada més la realitat. Mentint descaradament. Enganyant amb tot el morro possible. Amb posat malhumorat de, va està bé, si es posen tan pesats acceptarem els diners dels europeus, els concedirem l’honor d
ajudar-nos. Coses del no nacionalisme espanyol.»

- “La jactancia de un Gobierno provinciano” (José Antonio Zarzalejos, El Confidencial, 11-6-2012)
«Un apoteósico Mariano Rajoy compareció ayer en la Moncloa -arrastrando políticamente los pies, pero con paso firme y sonrisa impostada- para perpetrar una intervención en rueda de prensa que se recordará como una de sus mayores inhabilidades políticas, sólo comparables a las de un Zapatero que en 2008 prohibía que se hablase de crisis económica (se trataba de “una desaceleración”, de un “enfriamiento” o de una “ralentización”) y que hasta mayo de 2010 se comportó con la misma jactancia -arrogancia o presunción- que Rajoy ahora, mostrando ambos el carácter provinciano de sus respectivas gestiones. [...] Hace falta facundia y descaro intelectual para sostener que el rescate parcial de nuestro sistema financiero no es tal sino la disposición de una línea de crédito sin contrapartidas más allá de las que correspondan a las entidades que sean socorridas con esos fondos; para reiterar que la disposición de ese crédito no generará más déficit público cuando el receptor del mismo es el Estado a través del FROB; para afirmar -luego de haber descartado la hipótesis como calenturienta y aviesa- que las reformas adoptadas por su Ejecutivo han evitado nada menos que la intervención en toda regla del Reino de España y para asegurar que no sólo no ha sido presionado por la troika, sino que él ha contraído el mérito de ¡haberla presionado! [...] Por lo demás, la negativa -suya, de la vicepresidenta, del ministro de Economía, del de Industria… de que la “banca española no será rescatada” (28 de mayo) y de que las decisiones se tomarían cuando las auditorías independientes valorasen las carteras crediticias de las entidades financieras y sus riesgos (8 de junio)- respondería, no a una mentira o a una ignorancia de grueso calibre, sino a la muy entendible estrategia de no “retransmitir las negociaciones”. De tal forma que “resuelto el tema”, nuestro presidente enfiló a Polonia a contemplar el primer partido de la Roja en la Eurocopa. [...] Lo peor, con todo, no es que el Gobierno haya tenido que rectificar el rumbo incurriendo en improvisación y bandazos [...]. Lo peor es lo que el corresponsal en Madrid de The Finantial Times, Víctor Mallet, escribió en el diario Expansión el pasado sábado, bajo el título “España ignora al resto del mundo”.»

- “No tenen remei i no en tenim” (Vicent Sanchis, Nació Digital, 11-6-2012)
«Les dues màximes preocupacions que torturen Mariano Rajoy en la crisi nostra de cada dia no són les que amoïnarien un polític solvent d’aquest hemisferi. El president espanyol no pateix pel drama dels despatxats, per l’angoixa dels desocupats o pels equilibris familiars dels que no arriben a final de quinzena. Rajoy no centra tots els esforços a impulsar l’economia productiva, a donar de sentit a les migrades inversions que encara es pot permetre el seu govern o a aparèixer davant la comunitat internacional com un líder seriós, solvent i responsable. Mariano Rajoy només mira d’estalviar-se els màxims tràngols públic possibles i que Espanya mantingui la sobirania formal i l’orgull tradicional. Les preocupacions del cap de govern espanyol són, per dir-ho sense revolts, autèntiques idiotades que no traurien la son a un polític sensat. [...] Mentrestant, la premsa amiga es felicita per haver resolt tant bé el problema, i celebra que Espanya conservi la seva sobirania, no hagi estat humiliada i hagi evitat el rescat. Els del deliri més encès comparen Rajoy amb Casillas i el govern amb la selección. Ningú, però, explica quina és la situació de l’economia espanyola i el drama del seu sistema bancari. Ningú posa el nom que correspon a l’ajuda europea i ningú tampoc afronta la realitat amb el valor i la solvència que exigeix. Espanya no té remei perquè no en sap més.»

- “L’orgull ferit del govern espanyol” (Vicent Partal, Vilaweb, 11-6-2012)
«[...] ahir el president del govern espanyol va dir coses gens demostrables. Resulta patètic que digués, plantant cara, que havia estat ell qui havia pressionat per aconseguir un préstec, mentre que la resta de caps de govern no paren d’explicar que gairebé el van sotmetre a un tercer grau perquè acceptara el rescat. [...] La veritat és que la gestió que el govern espanyol ha fet de la crisi no ha estat gens encertada, però molt pitjor ha estat la gestió comunicativa que n’ha fet. Mirem-nos-ho com vulguem. Que de Guindos digués que eixia a parlar ell perquè el membre de l’Eurogrup era ell, no Rajoy, fou una patinada de dimensions còsmiques. Que Rajoy, de primer amagat, improvisàs després una conferència de premsa abans d’anar a futbol, fou un destrellat. I la negativa a respondre en anglès les preguntes dels periodistes, quan era fonamental de presentar una bona imatge a la resta d’Europa és un indici més que el govern espanyol, i Espanya, no han entès gens la nova situació en què es troben. Tenen l’orgull ferit. Però haurien d’entendre, i com més prompte millor, que ja no es poden permetre ni de tenir orgull…»

- “La síndrome de les Açores” (Vicent Sanchis, El Punt Avui, 9-6-2012)
«Es pot definir la “síndrome de les Açores” [per la reunió entre Bush, Aznar i Blair a les Açores el 2003] com l’afany de protagonisme històric desbocat que va embargar José María Aznar en aquelles illes encara portugueses. El líder del Partit Popular [...] va creure arribat el moment de la plena justícia històrica per a Espanya. Finalment, la nació lligada abans que cap altra del món, recuperava la dignitat que li corresponia per decisió divina. [...] La síndrome de les Açores no va afectar José María Aznar com un brot esporàdic d’un virus colonial incontrolat. El president espanyol ja el portava covat. L’arrogància desproporcionada ha estat una constant històrica del nacionalisme espanyol d’arrel castellana. L’enorme fatxenderia, que només és capaç de derrotar els enemics interns, és la mateixa que l’ha definit, aquest nacionalisme, des que va prendre consciència de la pròpia existència. És també la que exhibien, descarats, Franco i Millán Astray en una fotografia de grup africanista. O la que portava milers de manifestants a bramar al carrer contra el món que intentava civilitzar-se: “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos.” És l’orgull que el mateix Aznar intentava homologar internacionalment usurpant i desfigurant el concepte de “patriotisme constitucional”. A Espanya el patriotisme sempre ha estat el mateix. Amb Constitució o sense. Dins o fora de les Açores. Aquesta síndrome ha tornat a aflorar ara. En els durs moments en què Espanya hauria d’acotar el cap i reconèixer els errors perpetrats amb els fons de cohesió, els estructurals i les ajudes de la Política Agrària Comuna. En els tristos moments en què Espanya hauria d’acceptar que el seu creixement s’ha assentat sobre pilars de sorra. En els dramàtics moments en què Espanya hauria d’assumir que manté un estat del benestar per a rics sustentat en uns ingressos tributaris de pobre. Però just en aquests moments el president i els ministres espanyols es giren arrogants contra Europa, li exigeixen que compleixi i li adverteixen que no es deixarà humiliar. Alguns d’aquests ministres, que no superarien un test de solvència intel·lectual, recuperen el somriure de hiena, les sabates exhibides i el puro d’Aznar i, envueltos en andrajos, encara gosen poder. La síndrome de les Açores és un cuc que ha corcat sempre Espanya. I encara se’n vanta. I ara que no té un altre horitzó més esplendorós, mira cap als jugadors de la seva selecció, que es proclamen orgullosos de ser fills seus.»

- “Sort tenim de Don Mariano” (Carles Ribera, El Punt Avui, 11-6-2012)
«Com pot, un líder pretesament seriós, negar l’evidència i, per postres, presumir que ha estat ell que ha pressionat la comunitat internacional perquè complissin amb la seva obligació de rescatar-los? [...] L’Estat espanyol fa mesos que genera preocupació a Europa. Ara també fa riure.»

- “Rescat "a la española"” (Jaume Renyer, blog Per l’Esquerra de la Llibertat, 10-6-2012)
«La manera com el govern Rajoy -i “la brunete” mediàtica- han presentat el rescat del sistema bancari espanyol ha estat tràgicament grotesca: la fallida multidimensional que aqueix fet comporta per l’ordre establert és presentada pels que són responsables del fracàs gairebé com un èxit, com un crèdit concedit en condicions avantatjoses. Alternant impostura i frivolitat Rajoy -i la colla de fatxendes que ens tenen sotmesos- passen en menys de vint-i-quatre hores de fugir d’estudi a la tribuna del camp de futbol per veure en directe “la roja” enfrontada als azzurri. [...] Fer les coses a la manera “española”, és l’expressió que arreu del món hom empra per referir-se a quelcom malgirbat i confús.»

2 comentaris:

  1. SON XULOS DE MENA...."ZEMOS EZPAÑOLES¡ CAZI NA¡¡¡¡
    PERO POTSER CAL CONSIDERAR LA SITUACIO DEL "GALLEC",EL GOBERN ESTA ATRAPAT PER LA "CAVERNA",ELS VOLEN DIMITITS JA¡¡.TOTE LA MERDA AZNARISTA ESTA A L'AGUAIT I CONSPIRAN. TINDREM QUE ESCOLLIR ENTE "XULOS",I A MI "LA LLOTJA DEL BERMABEU","EL FEDE""EL REPORTERO TRIBULETE",I ALTRES "GANADORES DE LA GUERRA" HAN FAN MOLTA POR,MOLTA MES QUE ELS PePeros POCA-SOLTES CANTAMANYANES ACTUALS.
    JUGANT AMB BARCELONA.

    ResponElimina
  2. Un article fantàstic! Enhorabona!

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.