dissabte, 27 d’octubre de 2012

Les CUP, la Syriza catalana?

Molta gent considera que les eleccions al Parlament de Catalunya (25-11-2012) tindran un component plebiscitari. En efecte, estem a les portes de la independència de Catalunya i, per tant, els electors votaran uns partits o uns altres tenint present quins aposten per l’Estat propi i quins no.

En aquest escenari han irromput les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Són un moviment polític d’extrema esquerra; de fet, es podria definir com a socialista en el sentit històric del terme (no pas en el sentit de socialdemocrata que s’hi dóna avui). A la seva ideologia s’hi suma el fet que aposten per la independència dels Països Catalans.

Les CUP han decidit presentar-se a aquestes eleccions. Històricament, tot i tindre una presència municipal important en ciutats mitjanes, les CUP havien defugit aquests comicis, i se centraven exclusivament en la política municipal. Algunes veus internes empenyien per fer el salt a la política nacional; però altres cupaires preferien mantindre’s en la política municipal, al·legant que primer calia créixer (en efecte, les CUP tenen implantació en força ciutats mitjanes... però històricament no han tingut presència a la totalitat del territori -a les Terres de l’Ebre hi han sigut absents, per exemple-, i això és un llast a l’hora de presentar-se a unes eleccions generals). En qualsevol cas, davant la importància del moment les CUP ha decidit fer el pas.

Algunes persones poden interpretar que aquest moviment pot dividir i per tant afeblir el vot independentista tradicional. Jo, en un principi, ho veia així. Fixem-nos que, ara per ara, el vot independentista ha anat a parar a la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI) -amb diverses forces a dins-, a la històrica Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i al moviment Reagrupament (escissió d’ERC que ara no es presenta i demana el vot per Convergència i Unió (CiU)). Fins i tot la CUP de Valls -desconec què ha passat en altres llocs- va decidir que, a les eleccions catalanes del 2010, calia fer confiança a SI. Lògicament, si les CUP es presenten aquesta dinàmica no es donarà. Vist així, hom pot pensar que l’independentisme tradicional no traurà tot el rèdit possible, perquè, coalitzat, els seus vots podrien traduir-se en més escons, mentre que dividit no (sobretot en circumscripcions electorals com Lleida o Tarragona); i això afavoreix CiU o fins i tot el Partit Popular (PP). I ja és trist que la participació de les CUP comporti l’afermament de CiU i PP al poder i/o a les estructures parlamentàries...

A aquesta reticència primària jo hi afegeixo un segon problema que no sé fins a quin punt la gent de les CUP han sabut calibrar prou bé. A les eleccions municipals del 2011 les CUP van treure uns bons resultats, amb un augment considerable en comparació amb les del 2007. Possiblement la gent de les CUP va pensar que el seu ideari havia anat penetrant en moltes capes de votants; i això els han envalentit, pensant-se que a les eleccions al Parlament tots aqueixos vots els seguiran igualment. En aquest punt s’equivoquen, ja que a les eleccions municipals del 2011 molta gent de classe mitjana d’ideari catalanista va decidir votar la CUP com a vot contra els altres partits d’establishment (sobretot CiU i ERC, però també el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)). Era un vot reactiu, de protesta contra la situació política i social de Catalunya. No era un vot d’algú que s’adonava que la crisi econòmica s’arreglava votant extrema esquerra, sinó d’algú que exigia canvis importants dins el catalanisme (és a dir: anar decididament cap a la independència, cosa que ni CiU ni ERC havien fet fins al 2011). Conec gent que respon a aquest perfil (classe mitjana d’ideologia catalanista i no precisament seduït per la ideologia socialista històrica). Per tant, és difícil pensar que tots aqueixos vots obtinguts en uns comicis municipals ara es traslladin tal qual a les eleccions catalanes.

En resum, que les CUP es presentin a les eleccions catalanes és una aposta que té ombres.

Tanmateix -i com m’ha fet veure algun col·lega que sap més de política que jo, com en Diego o en Xavier-, l’opció de les CUP pot ser vist des d’un altre angle molt interessant.

Per la seva ideologia d’extrema esquerra, les CUP poden captar vot de gent descontenta i fortament crítica amb l’establishment i el sistema polític que tenim. Parlem de gent d’ideologia d’extrema esquerra o anarquista; del moviment 15-M -incloent-hi els iaioflautes-; del moviment de protesta pels desnonaments de pisos; del partit animalista (el PACMA); dels qui volen propugnar una nova llei electoral i només han rebut indiferència per part dels partits tradicionals; etc. Són gent que potser no vota (un abstencionisme militant, diguem); o que vota partits que no obtenen representació parlamentària (cas del PACMA). Per tant, pot haver-hi gent que mai no ha votat i ara ho faci perquè apareix una formació d’ideologia clarament trencadora envers l’establishment (i que tampoc estan convençuts del missatge ofert per Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA)). Fins i tot pot ser que algú d’ideologia molt d’esquerres però no necessàriament independentista voti les CUP pel seu missatge contestatari i de radicalitat democràtica i social.

Tot això enllaça amb una altra qüestió. A les eleccions gallegues i basques del 21-10-2012, les forces locals d’extrema esquerra (Bildu i Anova, respectivament) van pujar força, mentre que el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) s’enfonsava. Al País Basc, la coalició Bildu, nacionalista i d’esquerres, va ser la segona força més votada (després que la llei de partits espanyola no s’apliqués al món abertzale). És cert que a Bildu hi ha Eusko Alkartasuna, de centre-esquerra; però també hi ha Aralar i tot el món abertzale, més a l’esquerra. De la seva banda, a Galícia es va donar un fenomen curiós. El Bloque Nacionalista Galego (BNG) va perdre un munt de vots, mentre que la formació d’esquerres i nacionalista Anova - Irmandade Nacionalista, liderada per en Xosé Manuel Beiras, en coalició amb Esquerra Unida (IU) va assolir més diputats que el BNG (amb la paradoxa que en Beiras va liderar el BNG del 1989 al 2004). És cert que en Beiras és un personatge carismàtic, i per tant hi ha un punt de personalisme; però no deixa de ser sorprenent que un partit fundat en pocs mesos entri a un parlament.

En Raimundo Díaz, professor de la Universitat de Girona, al programa 8 al Dia de 8TV (del mateix 21-10-2012) va referir-se a aquest fet. A parer d’en Díaz, el que havia passat amb Bildu i Anova era assimilable al fenomen Syriza a Grècia. Syriza és una coalició d’extrema esquerra que a les eleccions gregues del 2012 va sorprendre tothom en assolir uns resultats històrics (gairebé el 27% dels vots), fent la guitza als dos grans partits, Nova Democràcia (centre-dreta) i el PASOK (centre-esquerra), que van baixar. L’auge de Syriza pot entendre’s com una resposta, gairebé desesperada, que fa el poble grec contra la gravíssima situació econòmica que viuen, i que els partits de govern tradicionals (Nova Democràcia i PASOK) no han sabut gestionar (i ni tan sols això: de fet, són corresponsables d’haver-la generat, atès que van ser partits de govern durant molt de temps).

En resum, es pot dir que el fenomen Syriza s’ha reproduït al País Basc i a Galícia. La crisi econòmica que vivim (induïda en bona part per governants de dretes) ha fet que l’extrema esquerra reviscolés. (Encara diré més: també és un fet que, des de l’any 2000, l’extrema dreta ha pujat força arreu d’Europa: vegeu els casos de França -el més conegut amb el Front Nacional (FN)-, Holanda, Bèlgica o Àustria, i fins i tot els casos més cridaners d’Hongria (Jobbik, és a dir, ‘dret’) i la mateixa Grècia (Aurora Daurada). Reviscolen, doncs, els dos extrems de l’arc ideologògic. Si l’extrema dreta puja i assoleix posicions parlamentàries, això també pot passar a l’extrema esquerra.)

Llavors la pregunta és òbvia: serà la CUP el referent català d’aquest renaixement de l’extrema esquerra?

6 comentaris:

  1. Hola! doncs després d llegir el que dius... pot ser que sí, que les cup ocupin aquesta posició. El que a mi em preocupa és que ciu tingui majoria absoluta i que ni SI ni CUP entrin al parlament, algunes enquestes (n'hem de fer cas?) així ho diuen... de totes maneres aquestes eleccions seran emocionants, crec que mlta gent decidirà a últim moment i això pot produir canvis importants :) fins la propera!

    p.d. per cert, sóc la laia martínez, d'Altafulla, vaig ser alumna teva de Filologia. Per si vols fer un cop d'ull aquests són els meus blogs: Blog de la meva marca > www.espurnescomplements.blogspot.com; Blog del nou projecte per difondre nous creadors > www.craftandartists.blogspot.com)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Laia, m'alegro de retrobar-te. Ja aniré seguint els teus blogs.
      Les enquestes són relatives. Marquen tendències, però és molt difícil fixar resultats. Per exemple, al 2003 totes les enquestes indicaven que ERC pujava, i va pujar molt (de 12 a 23 diputats). Però les enquestes deien que en traurien 16-18 (crec que només una va arribar als 21 diputats). Per tant, només van encertar en l'ascens, però poca cosa més. Ara passa el mateix. L'únic cert és que CiU pujarà, el PSC baixarà, ICV i ERC pujaran i el PP potser baixarà un poc. La resta de coses són gairebé impossible de certificar. Pensa, a més, que les enquestes estan esbiaixades, i pregunten a poca gent que va votar SI (en comparació a la que els va votar).

      Elimina
  2. Respostes
    1. Albert, suposo que estaràs d'acord amb mi que, per a gent de determinat perfil, gairebé calia que la CUP fes el pas. Si no, aquesta gent acabava votant altres opcions però no 100% convençuts, oi?

      Elimina
  3. Tinc el candidat de la CUP de Tarragona al facebook, l'hagues votat fa un temps, perque l'havia conegut personalment i em queia be, pero despres de veure tractar de merdosos als de CiU, aixi, generalitzant, fa unes setmanes o mesos, vaig decidir que passo de votar algu tan intolerant.

    ResponElimina
  4. Jo també conec el candidat cupaire de Tarragona, és una molt bona persona, però tens raó que a les CUP (i a tota altra força política) li sobra titllar els adversaris de dolents, lladres, ineptes, etc. Reitero que això val per tothom: els de SI diuen si fa no fa el mateix de CiU i ERC, els del PSC diuen si fa no fa el mateix de CiU, els del PP diuen si fa no fa el mateix del PSOE... Aquesta és una gran mancança del nostre sistema polític, i les CUP (o alguns de les CUP, per ser més precisos) no en són aliens. Un venedor de mòbils no ha de dir mai que el mòbil de la competència és gasòfia, simplement ha d'oferir un molt bon producte i prou.

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.