dilluns, 1 d’abril del 2013

El llegat dels pobles al vocabulari català (3): els àrabs

(Abans de continuar: un lector em demana obres de consulta on hi figuri informació com la que reporto. Un bon llibre és Història del lèxic català d’en Jordi Bruguera (Enciclopèdia Catalana, 1986). De fet, part de la informació l’he extreta d’aquesta obra. Hi ha altres treballs que aporten més dades sectorialitzades, però aquest és un compendi prou sintètic i que combina bé el rigor científic amb la capacitat de divulgació.)

El llegat àrab present en la llengua catalana és considerable, si bé lleument menor del que trobem en castellà o portuguès. Al segle VII dC, en plena ensulsiada del regne visigòtic -que ocupava tota la península Ibèrica i part del sud de França-, un grup de mercenaris del nord d’Àfrica penetren a la península. Aviat s’adonen que poden apoderar-se de totes les terres -les lluites fratricides entre visigots els havia debilitat- i imposen la seva cultura; per tant, també la religió i una llengua aleshores puixant: l’àrab.

Cal dir que l’impacte cultural del nord d
Àfrica a ca nostra és de gruix. Per exemple, el gust dels pastissets o casquetes (dolços típics de les Terres de l’Ebre, en forma de mitja lluna i generalment farcits de cabell d’àngel) és molt semblant al d’altres dolços que es troben a Tunísia.

Pel que fa al vocabulari, tenim molts com duana, gatzara, cotó, taronja (si bé els àrabs devien agafar el mot del món indopersa), rajol o rajola, safata, llebeig (de labaig ‘que ve de Líbia’), genet (de zeneti ‘individu de Zeneta, tribu berber els membres de la qual muntaven a cavall’), suda ‘castell senyorial’ (com els de Lleida o Tortosa), drassana, almirall, carxofa, barnús (tal com es diu avui dia al nord d’Àfrica d’aquesta peça de vestir), raval, magatzem, talaia, etc.

Sovint l’article àrab al apareix fusionat al mot que ha perviscut en català. Així, tenim alcalde (d’al-qadi ‘jutge’), alcova (d’al-qubba ‘volta, cúpula’ i ‘cambra menuda que dóna a una de més gran’), alcàsser ‘castell-fortalesa àrab’ (d’al-qasr ‘fortalesa’, si bé els àrabs tenen aquest mot pres del llatí castrum ‘castell’), aliacrà (d’al-yaraqan; tal com es diu a Eivissa i al País Valencià de la icterícia), almogàver (d’al-mugawir ‘incursor en terra enemiga’, participi present del verb gawar ‘fer una expedició’), alqueria (d’al-qariya ‘mas, conjunt menut de cases’) o algeps (forma valenciana del guix; tots dos mots procedeixen del grec gypsos, però el primer té l’article àrab fusionat).

La consonant de l’article àrab a cops s’assimila a la consonant que ve després. Així, tenim xarop o aixarop (provinent d’as-sarup, evolució d’al-sarup), atzucac ‘carreró sense sortida, cul-de-sac’ (d’az-zuqaq, evolució d’al-zuqaq ‘carrer estret’), arròs (d’ar-ruzz, evolució d’al-ruzz; l’àrab ho va agafar del grec), atzavara (d’as-sabbara, evolució d’al-sabbara, en àrab clàssic subbar) i atzar (d’az-zarh, evolució d’al-zarh; el mot zarh significa ‘dau’ o ‘cara d’un dau’, i en espanyol ha donat azar però també azahar ‘tarongina’ perquè aquest mot també significava ‘flors’).

El vocabulari català d’origen àrab també permet conèixer en quines matèries la cultura àrab va excel·lir. És el cas de les matemàtiques més abstractes, com es veu amb xifra (de sifr ‘buit’), àlgebra (d’al-gabr ‘reducció’) o guarisme i algoritme (d’al-hwarizmi, sobrenom del matemàtic iranià arabitzat Muhammad ibn Musà (segle IX), natural de Coràsmia, en àrab Hwarizmi, introductor de l’àlgebra a l’Europa medieval a través de les seves traduccions). També és el cas de la química, com veiem en alcohol com a forma culta i alcofoll com a forma adaptada de les pólvores de maquillatge (al-kuhul); i benzè com a forma culta i benjuí com a nom d’una resina balsàmica, a partir de luban gawi ‘encens de Java’. La gestió de l’aigua feta pels àrabs ens ha deixat mots i conceptes com sénia o sínia ‘roda per a extreure aigua’ (de saniya ‘sénia, molí’), séquia ‘canal de reg’ (de saqiya, participi actiu de saqa ‘regar’), assut ‘presa menuda’ com la que hi ha a Xerta sobre l
Ebre (d’as-sudd ‘petit barratge’), safareig ‘pica o bassa per a rentar roba’ (de sahrig ‘bassal’) o aljub ‘cisterna per a l’emmagatzematge d’aigua de pluja’ (d’al-jubb ‘pou’). Un darrer camp de domini de la cultura àrab és el joc d’escacs. El nom d’aquest joc ja evidencia l’influx àrab. Sembla que prové del persa xa ‘rei’ (encara fins al segle XX es parlava del xa de Pèrsia), de manera que en realitat significaria ‘joc del rei’. Algun altre autor ha proposat que prové d’as-sikak ‘els rengles de cases, els carrers’, per la disposició de les caselles sobre el tauler. Algunes peces d’aquest joc també tenen nom àrab. Com se sap, a més del rei i la reina, als escacs hi ha altres peces que simulen forces militars en combat. Així, els peons representen la infanteria i els cavalls la cavalleria. Els alfils i les torres han perdut modernament aquesta referència, però l’etimologia revela que representaven altres tipus de tropes. El mot alfil (en català antic també orfil) sembla que prové d’al-fil ‘elefant’ (pres del persa pil ‘elefant’). Per tant, evoca les tropes que anaven sobre elefants. Quant a la torre, ara evoca les torres d’assalt pròpies d’un setge medieval o directament la muralla defensiva -idea contradictòria amb l’enorme capacitat ofensiva d’aquesta peça-. Però en català antic hom en deia roc, mot que prové de l’àrab ruh, que significa ‘carro’ (sembla que pres, al seu torn, del bengalí roth ‘carro’, en sànscrit rathah ‘carro’ o ‘roda’; compareu-ho amb el llatí rota ‘roda’, ja que el sànscrit i el llatí són parents llunyans). Per tant, la torre evocava un altre tipus de tropa: la que lluitava sobre carros. El mot roc pràcticament ha desaparegut amb aquest sentit, però encara es diu enrocar (‘situar el rei defensat per una torre’).

Finalment, cal esmentar la toponímia. Al sud de Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears hi ha manta pobles amb nom d’origen àrab, com la Pobla de Mafumet al Camp de Tarragona (és a dir, de Muhammad), Vinaixa a Ponent (de Ben Aïssa), Bràfim al Camp de Tarragona (d’Ibrahim), Benifallet a les Terres de l’Ebre (de Beni Alkalahet ‘fills d’Alkalahet’), Benissanet a les Terres de l’Ebre (de Beni Zanat ‘fills de Zanat’), Binissalem a Mallorca (de Beni Salam ‘fills de Salam’), Benifassà al Maestrat (de Beni Hassan ‘fills de Hassan’), Benimussa a Eivissa (de Beni Mussa ‘fills de Mussa’), Vinganya a Ponent (de Ben Gania ‘fill de Gania’: en Gania era el rei de Fraga al segle XII), Benicàssim a la Plana (de Beni Qassi ‘fills de Qassi’), Altafulla al Camp de Tarragona (d’al-tahuila ‘peça de terra’), l’Aldea a les Terres de l’Ebre (d’al-daia ‘poblet’), etc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.