diumenge, 14 d’abril de 2013

El llegat dels pobles al vocabulari català (4): els gitanos

El poble gitano o rom prové de les zones de Panjab i el Rajasthan, a cavall de l’Índia i del Paquistan. Són de natura nòmada; per això no ha d’estranyar que, cap al segle XI, emigressin cap a l’Orient pròxim i el nord d’Àfrica. D’aquests dos punts van penetrar a Europa i per això hi ha gitanos a pràcticament tots els països europeus. Els europeus van utilitzar el terme egiptano (en anglès mitjà Gipcian) per a referir-s’hi perquè hom creia que venien d’Egipte o de zones de l’Àsia Menor (com s’ha vist, però, només hi eren de pas). Per això la forma actual gitano (en anglès, Gypsy) es considera un gentilici forçat. En aquest sentit, més val emprar el terme rom. Pel que fa a la seva llengua, se’n sol dir caló o romaní. (Sobre la situació sociolingüística del caló arreu d’Europa, vegeu l’article “And-i amari chib (en la nostra llengua)”, d’en Carlos Muñoz, publicat a la revista Llengua i Ús, 20, any 2001, pàgines 12-16.)

Els gitanos, doncs, van arribar a Catalunya en temps antics. Van incorporar el català com a llengua de relació fins i tot entre ells (encara és així als centres històrics de Tarragona, Lleida o Perpinyà); però fins al segle XX al costat de la seva llengua (encara hi ha algú que la parla). Fruit d’aquest contacte, el català ha incorporat mots calós, i tots propis dels registres col·loquials (rarament apareixen escrits en documentació administrativa).

El mot català d’origen caló més important és calé o calés ‘diners’ (s’escriu sense r final però noteu que la gent diu calerons i calerets...). Feia referència a una moneda més bruna que les altres: la gent volia dir que aquelles monedes eren gitanes (calós), perquè els gitanos són foscos de pell. Finalment el mot calé va acabar designant el diner en general. Com a curiositat direm que  al nord de l’Índia negre es diu encara així (calé), incloent-hi el nom de la deessa Kali (femení de kala) ‘la negra’.

Altres mots o expressions: xantar la mui (o tancar la mui o xantar la boca) ‘callar’ (en retrocés, però encara hi ha gent de mitjana edat o jove que ho diu); catipèn ‘pudor’ (mot femení); cangrí ‘presó’ (mot femení); xava i xaval ‘noi’; ful ‘fals’; pirar(-se-la) ‘anar-se’n’; xorar o xorrar ‘robar’; menda o menguis ‘jo mateix’ (però també com a 3a persona); apoquinar ‘pagar’; i cangueli o canguelo ‘por’, usat també en castellà perquè els seguidors del Reial Madrid l’apliquen al Barça cada cop que -il·lusos- es pensen que atraparan l’equip blaugrana.

Un mot força corrent en el català col·loquial general és halar, pronunciat amb aspirada (al diccionari farien bé d’explicar que la hac d’aquest mot sona). Amb tot, sembla que aquest mot caló ha passat al català mediatitzat pel castellà, ja que els gitanos de Perpinyà diuen jalar amb la jota catalana (és a dir, com jaure).

Dos mots més força curiosos. El primer és camelar ‘enganyar, enredar’. Sembla que en origen significava ‘enamorar’ i ‘estimar’. Aquesta idea es desprèn del fet que el Vocabulari de l’argot de la delinqüència de Joan J. Vinyoles (Millà, 1978) indica que, a principi del segle XX, en català camelar significava ‘voler (algú)’, ‘estimar’, ‘festejar’, ‘enamorar’. D’altra banda, camelar està emparentat amb un mot del sànscrit, una antiga llengua que es parlava a l’Índia, concretament el mot kama ‘amor, desig amorós, plaer sexual’ (compareu-ho amb kama-sutra ‘aforismes sobre la sexualitat’, títol d’un llibre en sànscrit sobre comportament sexual). La traslació semàntica segurament s’explica perquè si A intenta lligar-se B li ho pinta tot de color rosa; o si A està enamorat de B, aquest B pot fer fer a A el que vulgui; és a dir, el pot enredar.

El segon mot curiós és dinyar-la ‘morir’ i endinyar ‘enganyar’, ‘pegar’ i ‘encolomar’. La relació semàntica també és clara: si endinyar volia dir ‘pegar’, podia derivar en ‘morir’ (algú que rep molts cops pot morir); però també es pot pegar metafòricament quan s’encarrega a algú una feina de mal fer. Amb aquest sentit en català diem encolomar una tasca a algú, però també endinyar una tasca a algú. Per la seva banda, en castellà d’això en diuen precisament pegarsela a alguien. 


El llegat gitano a casa nostra, doncs, té una certa importància en el camp lingüístic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.