diumenge, 15 de setembre del 2013

El poble: la força de Catalunya

Al Concert per la Llibertat (Camp Nou, 29-6-2013), un dels moments que més van agradar-me (i a fe de Déu que costa triar-ne un) va ser el parlament d’en Titot just abans de començar a cantar. El berguedà va dir:

“[...] tenim un exèrcit, un exèrcit que fa 300 anys que ens defensa i gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble, i aquest exèrcit es diu cultura. I els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i cada barri. I aquest exèrcit està arreu, desplegat, a punt i armat, arreu dels Països Catalans i amb aquest exèrcit farem de la nostra nació una terra lliure” (us recomano que ho escolteu (minut 1:30), ja que el to de veu és impactant -el d’un autèntic líder-).

(A la llista d’oficis que hi posa n’hi podríem afegir algun més, com els economistes que fan informes sobre la viabilitat econòmica de l’Estat català, o algun esportista que no s’arronsa a l’hora de defensar Catalunya, com en Pep Guardiola. Però suposo que, per l’ideari esquerrà d’en Titot, aquestes figures no són tan lloables com les altres.)

La Via Catalana (11-9-2013) va ser un acte cívic d’importància majúscula, ja que s’ha internacionalitzat el conflicte i segurament farà consolidar/accelerar el procés. Però jo en faig una lectura afegida: va permetre visualitzar la força de Catalunya com a poble.

El poble, dempeus al llarg de 400 km -de la Catalunya francesa al nord del País Valencià-, a les 17:14 -quan les campanes de la Seu Vella de Lleida van començar a repicar- va alçar la veu i va mostrar al món que volia una consulta. Però també va demostrar com és de transversal el moviment independentista. Es pot dir que va fer una demostració de força no només en el sentit quantitatiu sinó també qualitatiu. Organitzar-ho va ser un repte logístic de primera magnitud, i tothom, dels organitzadors als assistents, va complir. A tot arreu tot estava a punt. Només imaginar-se com es va desplaçar la gent (es van esgotar tots els autocars de Catalunya i va caldre llogar-ne a França i a l’Aragó) i com va situar-se a lloc a l’hora ja evidencia que tot Catalunya va funcionar com un rellotge. I n’hi ha altres mostres. Dies abans de la Via es van demanar fotògrafs voluntaris perquè fessin la gigafoto i en poques hores van tindre 800 fotògrafs disposats a fer la tasca. Com que a les Terres de l’Ebre hi faltava gent són molts els que van acudir-hi. Com no es pot confiar en un poble com aquest?

En Joan Josep Queralt -gens sospitós de secessionista- deia al programa d’en Cuní de 8TV (13-9-2012) que la Via Catalana era un exercici de logística i organització i, per això mateix, revelava el potencial dels partidaris del dret a decidir. (En Queralt ho contraposava amb el moviment 15-M, que qualificava de romàntic: suposo que el que volia dir és que era més magmàtic per la seva natura. Tanmateix, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca la considero una evolució del 15-M, i és un moviment semblant a l’independentisme quant a capacitat d’organització i d’incidència.) Al mateix programa, en Manuel Milián Mestre -encara menys sospitós de secessionista- deia que valia la pena comparar el fracàs organitzatiu (per superb, per fanfarró i per sobrat, diria jo) de la candidatura olímpica de Madrid 2020 amb l’èxit organitzatiu de la Via Catalana. Tota una lliçó.

Per què he començat parlant del discurs d’en Titot i he acabat reportant les valoracions sobre la Via Catalana? Estirant el fil de la metàfora d’en Titot, podem dir que l’exèrcit de Catalunya s’ha engrossit. Ara el poble també hi és; en tot cas, els acadèmics, intel·lectuals, mestres, actors, recercadors, etc., que havien ajudat a mantindre Catalunya viva al llarg dels anys avui podríem considerar-los els cossos d’elit d’aquest exèrcit.

I sabeu quin és l’error del Govern espanyol? Pensar que interlocutant amb la Generalitat podrà frenar-ho o reconduir-ho. Algú hauria de dir-los que el procés no és una maniobra del poder català, sinó una iniciativa del poble català. Si fos una maniobra del poder català amb quatre reunions ho controlaria. Però no: enfront seu, el Govern espanyol té un poble conscient, capaç d’organitzar-se, instruït, pacífic, exigent en l’exercici de la democràcia, implicat socialment, arrelat, solidari -vegeu les maratons de cada any de TV3-, format per múltiples capes socials, i que no s’arronsa. I aquest error en l’enfocament fa que el poder espanyol no entengui res i, doncs, que no encerti a trobar la solució.

L’única solució és fer una consulta. El Govern espanyol s’hi pot posar tantes vegades en contra com vulgui, que al final haurà d’acceptar que el poble català triï el seu futur. Com pretén el Govern espanyol fer fer enrere el poble que, a més d’estar il·lusionat, està organitzat en milers d’entitats culturals, associacions de veïns, colles castelleres, colles geganteres, colles excursionistes, associacions d’estudiosos comarcals, clubs de futbol o de bàsquet, penyes ciclistes, esplais, sindicats d’obrers o d’estudiants, entitats ecologistes o en defensa del territori (lo riu és vida), colles cantaires i corals, emissores de ràdio locals, cooperatives i si m’apureu parròquies i tot? Com es pot pretendre des del poder central diluir aquesta xarxa de civisme? Aquí rau la força de Catalunya. I aquest teixit social no es pot combatre des dels despatxos oficials. El poder oficial de Madrid, doncs, no tindrà més remei que acceptar la voluntat popular.

(Per a acabar l’apunt és de justícia fer un record dels voluntaris que han fet possible la Via Catalana. A Vilaweb hi ha un reportatge fotogràfic sobre això i val la pena veure també el 30 Minuts del 15-9-2013.)

dimarts, 10 de setembre del 2013

Spain: game over

Madrid 2020. Gibraltar. AVEs i aeroports que van costar una morterada sense haver previst que no hi aniria ningú. El rei desprestigiat i amb son gendre acusat i jutjat, i ara amagat a Suïssa amb diners públics. Els cas Bárcenas, amb l’ombra de sospita sobre el mateix president del Govern espanyol. Més casos de presumpta corrupció al PP de les Illes i el País Valencià. Més casos de presumpta corrupció dins el PSOE andalús (EROs i altres elements). Intents barroers del diari El Mundo i de policies maldestres de fer creure que n’Artur Mas té diners a Suïssa. El cas Port, sobre dopatge, que ha sigut enterrat per les autoritats judicials espanyoles. Presidents de tribunals suprems i tribunals constitucionals que o malversen fons públics o insulten col·lectius (ciutadans de l’Estat, al capdavall). Dirigents del PP que exhibeixen símbols nazis. Un rescat multimilionari a la banca espanyola pagat amb diners públics mentre la gent perd feina i llar per la mateixa banca. El Govern argentí que pren YPF a Repsol mentre el Govern espanyol és incapaç d’articular cap mena de resposta ni arrossegar cap país o ens europeu que li doni suport. Un atur desbocat, amb unes estructures econòmiques ineficaces i incapaces de remuntar res, per un model econòmic fantasiós en principi però al capdavall ruïnós. Un endeutament públic que aviat pot ser impagable. Un desprestigi internacional descomunal. I Catalunya que se’n va.

Definitivament: Espanya s’ha acabat. O the game is over (per dir-ho en batllessamadrilenc). Qui no vegi que això és que no té ulls.

Només em sap greu pels ciutadans espanyols sensats, demòcrates, respectuosos amb la pluralitat, respectuosos amb Catalunya, crítics amb les elits empresarials i polítiques de Madrid, crítics amb la banca, desitjosos de millorar la seva democràcia, que es quedaran en les restes d’aquest Estat espanyol en decadència un pic Catalunya se’n vagi.

diumenge, 25 d’agost del 2013

Tous, la Torre d’en Barra, la Ràpita... per uns topònims com cal

Suposo que tothom està d’acord que els topònims (noms de lloc) oficials han de ser els que diu la gent, els populars; no pas una forma mig inventada des de l’oficialisme.

Doncs bé: a casa nostra, i malgrat la feina feta (que és moltíssima), encara queda algun racó per endreçar. En aquest cas l’oficialisme no l’encarna pas un funcionari de Madrid del segle XIX o del franquisme, sinó els estaments oficials catalans (Generalitat, Institut d’Estudis Catalans, etc.), que tanquen els ulls a la realitat i, sovint, a les demandes dels habitants d’un indret.

Algun exemple. Vora Tarragona hi ha un poble que els mapes,
el Google i els rètols viaris anomenen Torredembarra. Com que és la forma oficial i és la que diuen a la tele, molta gent que viu lluny del poble esmentat ja en diu així. Però qui és d’allà en diu la Torre i punt. De fet, el gentilici és torrenc, i no una cosa estranya com torredembarrès. Per tant, la forma oficial d’aquest topònim hauria de ser la Torre d’en Barra. Així hom podria fer servir la forma la Torre (com es diu) i, si vol distingir-la d’altres municipis que tenen aquesta forma (per exemple, la Torre de Fontaubella, al Priorat), podria afegir-hi el segment d’en Barra, que actuaria com a diferenciador o determinatiu.

Al Montsià hi ha un poble que els mapes, el Google i els rètols viaris anomenen Sant Carles de la Ràpita. Amb tot, la gent de la comarca en diu només la Ràpita, que és la forma històrica (és un mot d’origen àrab). I, de fet, molta gent de les Terres de l’Ebre considera que el municipi s’hauria d’anomenar així. Fins i tot durant la Segona República espanyola se’n va dir oficialment la Ràpita dels Alfacs. És cert que, popularment, també hi ha qui en diu San Carlos; però aquesta forma castellanitzada té raó de ser per la història mateixa del municipi. En efecte, l’esment a Sant Carles té un origen megalomaníac. Fa referència al rei espanyol Carles III. El 1780 aquest rei va fundar una nova població sobre la zona de la Ràpita; la seva voluntat era crear-hi un gran port i un canal que comuniqués la mar amb Amposta. La planta urbana i alguns edificis del poble són testimoni d’aquesta activitat urbanística, ja que s’hi endevinen les traces típiques de l’època. La nova fundació va implicar una redenominació: San Carlos. Com es pot veure, la denominació Sant Carles de la Ràpita és relativament recent, fruit de la megalomania d’un rei i del despotisme il·lustrat típic del segle XVIII. La gent de la regió, però, va continuar dient-ne la Ràpita, nom venerable amb arrels fondes, que ha romàs malgrat els intents de rebateig de l’indret.

Cal dir que això de llevar l’afegit Carlos als topònims catalans ja s’ha fet en una altra ocasió. Es tracta del poble anomenat es Castell (Menorca). Quan, al segle XVIII, l’illa de Menorca formava part de la corona britànica, la població que hi havia a l’entorn del castell de Sant Felip va ser anomenada Georgetown (també se’n deia Vilajordi), en honor al rei anglès George III; però els menorquins en van dir, del mateix poble, es Castell. Quan Menorca va passar a mans de la corona espanyola, se’n va canviar el nom: Real Villa de San Carlos, o també Villacarlos (amb aquesta denominació apareix al Diccionari català-valencià-balear). Avui dia, la forma oficial és la mateixa que la forma popular: es Castell. Si a Menorca la denominació popular -i no pas la forma megalomaníaca- és l’oficial, per què no pot fer-se el mateix al Montsià? Potser ja va sent hora que les nostres autoritats escoltin el poble.

Similarment hi ha Sant Martí de Tous (Anoia), conegut als rodals simplement per Tous. De fet, Tous va ser l’única forma emprada per a designar el poble fins a principi del segle XX, quan des dels despatxos es va considerar que era millor evitar la confusió amb el poble valencià de Tous (Ribera Alta). Ara que el control sobre la toponímia catalana és de nou en mans de les autoritats catalanes, potser convindria restituir la forma de sempre, Tous; i, si cal, s’hi pot afegir un diferenciador per quan calgui evitar equívocs amb la població valenciana (Tous d’Anoia).

El cas més estrident -gairebé un despropòsit- és Castelló de la Ribera (Ribera Alta, entre Alzira i Xàtiva). Aquest era el seu nom tradicional (juntament amb l’antic Castelló de Xàtiva), però oficialment és Villanueva de Castellón (a principi dels anys 80 del segle XX s’havia catalanitzat aquesta denominació: Vilanova de Castelló). La forma Castelló de la Ribera va arribar a ser oficial en el procés de revernacularització oficial del País Valencià passat el franquisme (del 1994 al 1998 i del 2004 al 2005), però l’Ajuntament va decidir conservar la forma espanyola, Villanueva de Castellón.

Un darrer exemple és el poble adjacent a Móra d’Ebre, a l’altre cantó del riu (Ribera d’Ebre). Com a poble es va crear recentment, i el municipi segregat va adoptar la denominació oficialesca Mora la Nueva. Avui dia l’oficialitat oposa Móra d’Ebre i Móra la Nova. Tanmateix, el poble nou havia rebut com a nom popular i tradicional los Masos de Móra. I, de fet, la televisió local va rebre del nom de TeleMasos. La pregunta, doncs, és si el municipi nou no s’hauria d’anomenar els Masos de Móra (si la gent diu Vaig als Masos oficialment per què no pot ser així?). Diguem, d
’altra banda, que al Conflent (Catalunya Nord) hi ha un poble anomenat Los Masos... De passada, Móra d’Ebre podria alliberar-se d’aquest diferenciador (d’Ebre) tan enutjós per a la gent de la rodalia, que diu solament Móra.

I, en fi, posats a fer podríem llevar l’article d’aquelles formes oficials dels topònims en què la gent de l’indret no els diu: Borges Blanques (Garrigues, antigament les Borges d’Urgell) per les Borges Blanques; Port de la Selva (Alt Empordà) per el Port de la Selva; Pont de Suert (Alta Ribagorça) per el Pont de Suert; etc.

Certament, hi ha casos límit. El poble de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre) també ha rebut el nom històric de la Cala. I Caldes d’Estrac (Maresme) és conegut per la gent de la zona com Caldetes. Quin és millor? Difícil de determinar...

(Si voleu conèixer un poc més la història dels canvis en noms de municipis, podeu llegir-vos l’article “Los cambios de nombre de los municipios durante la revolución y la guerra civil españolas (1936-1939). El caso de Cataluña”, d’en Joan Tort (Universitat de Barcelona), publicat a la revista Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, 113, any 2003; i, del mateix autor, l’article “La normalització dels noms dels municipis i de les entitats submunicipals a Catalunya (1982-1990). Algunes notes”, publicat al Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 46, any 1991, pàgines 65-72.)

dimarts, 6 d’agost del 2013

Sí a Madrid 2020

Tradicionalment l’independentisme català ha sigut reticent a donar suport a uns Jocs Olímpics a Madrid. En part per despit, i en part perquè tot català sap que serà ell qui pagarà la festa. Les apostes madrilenyes per al 2012 i 2016 van fracassar (van anar a parar a Londres i Rio de Janeiro) i això va ser celebrat pel món independentista.

Ara Madrid torna a intentar-ho per al 2020. Diguem d’entrada que té més possibilitats que abans d’aconseguir-ho. Per començar, hi ha l’alternança de continents (Europa / Sud-amèrica / Europa; el 2016 era pràcticament impossible aconseguir-ho després de Londres). Després hi ha el fet que ja disposen de moltes infraestructures construïdes. En tercer lloc tenim que cada cop més hi ha menys ciutats interessades a organitzar esdeveniments com aquests, altament costosos. I, finalment, la insistència (o tossuderia filla de l’orgull hispànic): el fet que ho hagi demanat tres anys seguits fa que, al capdavall, tinguin més opcions de rebre-ho.

L’independentisme català tendeix a no donar suport a aquesta candidatura, però jo crec que és bo que Madrid faci els Jocs Olímpics del 2020. Per tres motius.

El primer és que la designació de la seu dels Jocs Olímpics es fa sis o set anys abans (la de Barcelona’92 es va fer el 1986). Per tant, la designació dels Jocs del 2020 es farà durant l’any 2013, just quan Catalunya demana celebrar la consulta independentista. A les Espanyes, el deler per a assolir els Jocs Olímpics és tan gran que pot anar bé per a la consulta. En efecte, oposar-se amb la seva tossuderia a la consulta pot fer perdre’ls possibilitats de cara a aconseguir els Jocs.

El segon motiu és que l’any 2020 Catalunya ja serà un Estat independent i per tant no contribuirà al sosteniment econòmic d’aquest esdeveniment. Ergo que no pateixi ningú per això: Espanya s’ho haurà de pagar ella soleta (i ja veurem quant de deute arrossegarà i durant quants anys: però són ells qui s’hi posen...).

El tercer motiu és que, arran de la consulta el 2014, després de la consulta i al llarg del 2015 es produeix la negociació entre Espanya i Catalunya per la secessió. Una negociació amb molts estira-i-arronsa, és clar. Per tant, pot ser que als Jocs Olímpics del 2016 encara no puguin participar-hi atletes sota bandera catalana. Si el procés de negociació s’allarga, i si la inscripció de federacions catalanes als organismes internacionals també s’ha de retardar, pot passar que els catalans encara hagin de competir a Rio de Janeiro sota bandera espanyola.

En conseqüència, els primers Jocs Olímpics amb participació d’atletes catalans sota bandera catalana pot ser Madrid 2020. I aquí és on rau la gràcia de tot plegat. Us imagineu un atleta català al podi amb la medalla d’or i que els espectadors espanyols tinguin de sentir Els Segadors mentre s’hissa la bandera catalana? I encara més: que justament la primera vegada a la història que això passa hagi de ser a Madrid. Oi que seria interessant veure com viurien els espanyols aquest moment amb totes les càmeres del món retransmetent-ho i filmant-ho?

dilluns, 22 de juliol del 2013

Enfront de la crisi econòmica i de valors...

Crec que molts estem d’acord que la crisi econòmica (que vivim del 2008 ençà) té les arrels en una profunda crisi de valors. Aquesta manca de valors ha estat present en les altes esferes del món financer (vegeu el pocavergonyisme que ha imperat en la banca espanyola amb preferents i atorgament de préstecs al primer que passava pel carrer, per ara prendre’ls la casa) i en la classe política; i tot plegat ens ha dut on ens ha dut. Ho diuen la monja Teresa Forcades, l’expresident Jordi Pujol, l’economista Josep Maria Gay de Liébana, el professor mercantil Manuel Puerto Ducet, l’economista César Molinas i fins i tot el polític Manuel Milián Mestre (excol·laborador d’en Manuel Fraga quan va passar de franquista a dirigent polític dins l’incipient democràcia espanyola a partir del 1975). Que el diagnòstic sigui tan transversal vol dir alguna cosa.

Es pot corregir, això? Es pot fer que els valors siguin un dels motors de l’actuació de les persones?

La resposta és difícil, car l’avarícia és l’avarícia; inclús podem dir que el diner és verí (qualsevol persona pot haver tingut enganxades amb altres persones per temes econòmics, fins i tot amb familiars). L’egoisme imperant fa que deixem de pensar en el benestar de tothom i pensem només en el benestar propi...

Com ho podem fer, doncs, perquè l’ètica, la moral, la rectitud, la bona fe, l’honestedat, fins i tot la bonhomia, siguin elements rectors del comportament humà per sobre de l’egoisme, l’avarícia i la manca de compromís social?

La resposta no és gens fàcil, perquè és un tema molt complex. Però se m’acuden tres propostes/suggeriments en un camp molt concret: el de l’ostentació i l’admiració/enveja, incloent-hi la que hom sent vers si mateix (caldria actuar en molts més camps, evidentment). En concret:

1. Deixar d’admirar el qui té la casa més gran i el cotxe més gran. La persona que té una casa gran o un cotxe gran sol ser o un tauró de les finances a qui no li importa res del que passi a altres o, si és empresari, generalment escanya els seus treballadors (fent-los fer moltes hores, pagant-los poc, a voltes deixant-los de pagar... i conec alguns casos així, no és un mite). Per tant, com a generalització (i sempre deixant la porta oberta a les excepcions), podem fer l’equació cotxe gran i ostentós = moral petita i mesquina. En canvi, es pot admirar aquell que té la casa i el cotxe més menuts però penca cada dia de valent, complint amb les seves obligacions. Aquesta altra persona és millor persona que el primer.

2. Passar a admirar i lloar  -si convé en públic- l’honradesa, la franquesa i les paraules clares i netes. Qui parla clar i diu les coses pel seu nom generalment no amaga res, i si no amaga res generalment no mirarà de fotre ningú. En canvi, s’hauria de menystindre aquell qui diu una cosa i fa l’altra, qui no dóna la cara, qui aparenta ser un gran analista de la realitat i ser un perdonavides per després parlar sempre malament de qui no hi és. A aquest altre caldria dir-li en públic que la seva actitud és menyspreable.

3. En el camp laboral, obrar un mateix no com un proveïdor de serveis que cobra pels serveis prestats, sinó com un solucionador de problemes que cobra per haver resolt un problema. Això val per a un lampista, per a un mecànic, per a un policia, per a un professor, per a un repartidor, per a un oficinista, per a un metge... Si hom pensés i obrés així, els lampistes i mecànics s’estarien -si convingués- més temps a apariar una cosa que no funciona (i n’hi ha que obren així); o no hi hauria ni un sol policia que es passés de la ratlla (i consti que n’hi ha que no es passen de la ratlla).

Fixeu-vos que no apel·lo a ser simpàtic, o ser altruista perquè queda bé o fins i tot a ser ingenu (com ho pot ser algú que vol canviar el món a base de pau i amor). Només he parlat de raonaments de base racional, que podem aplicar cada dia.

Que semblo un capellà o un monjo budista? Doncs l’alternativa a això és un tauró de Wall Street, un aprofitat que estafa gent gran i gent jove, un polític que només mira d’embutxacar-se diners o un dirigent d’un banc que cobra 10 o 100 vegades el que cobra la majoria de gent sense importar-li els danys que poden causar a tercers. Què voleu ser? Jo ho tinc clar.

dilluns, 1 de juliol del 2013

Fins quan es faran el sord?

Repassem la història recent.

Eleccions catalanes del 2003. ERC, amb en Josep-Lluís Carod-Rovira al capdavant i amb un missatge nítidament independentista, augmenta de vots de manera considerable, assoleix 23 diputats i passa a ser decisiva per a formar govern. L’augment de l’independentisme és clar. El poder polític espanyol no para atenció als motius d’aquest fenomen i es dedica a combatre’l amb guerra bruta (vegeu el paràgraf següent), sota la premissa de morta la cuca, mort el verí.

Entrem a l’any 2004. Al març hi ha eleccions espanyoles. Uns mesos abans l’aparell de l’Estat difon que en Carod-Rovira, sent conseller en cap de la Generalitat (sota la presidència d’en Pasqual Maragall), ha parlat amb la banda terrorista ETA. Es fa una campanya de linxament contra aquest polític (amb la connivència de partits catalans, des de CiU fins a ICV). Uns dies abans de les esmentades eleccions hi ha un atemptat islamista a Madrid. El Govern espanyol, aleshores a mans del PP, intenta amagar aquest fet a l’opinió pública espanyola i vol difondre la idea que ha sigut ETA, quan la premsa internacional ja apuntava a l’autoria islamista. Resultat? ERC, amb en Carod-Rovira com a cap de cartell, assoleix 652.196 vots i passa d’1 escó a 8. Una ocasió d’or del poder polític espanyol per a esbrinar què coi passa amb Catalunya; però no, ells a la seva.

Anys 2006 i 2008. Lluny d’asserenar-se, la població catalana fa dues manifestacions gegantines per Barcelona. (La del 2008 en rigor era per a protestar contra la manca d’inversions ferroviàries del Govern espanyol a Catalunya, però va acabar sent un clam independentista.) L’èxit de públic sorprèn els mateixos organitzadors.

Com que el poder polític espanyol continua sense guipar-hi, diversos catalans pro Espanya sí que fan els deures i intenten fer veure als polítics, empresaris i periodistes espanyols què està passant. En Manuel Milián Mestre, històric del PP, va fer arribar el seu parer a la cúpula del PP mentre governava Espanya (fins al 2004). Resultat? L’obvien (per dir-ho suau). Quan en José Montilla va ser president de la Generalitat (2006-2010) també va alertar el PSOE i l’opinió pública madrilenya (va usar el terme desafecció envers Espanya per part dels catalans). Resultat? El silenci.

Juny del 2010. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que havia sigut recorregut pel PP, és retallat pel Tribunal Constitucional. Tal fet va ser vist pel Govern espanyol com a innocu. Però a Catalunya es va interpretar com una ingerència dels poders fàctics espanyols contra la voluntat del poble català. I així és com el 10-7-2010 els catalans van tornar a ocupar massivament els carrers de Barcelona. La manifestació, sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim, era una reacció transversal a la retallada de l’Estatut. Va anar-hi tanta gent que la manifestació no es va poder moure pràcticament gens.

Tardor de l’any 2010. Novament, eleccions catalanes. CiU s’hi presenta amb el concepte de pacte fiscal, per tal de refer la manca de recursos financers de Catalunya. N’Artur Mas guanya folgadament en part pel desprestigi del Govern català sortint i en part perquè ERC havia mig aparcat el missatge sobiranista.

Ens plantem a l’11-9-2012. Nova manifestació independentista per Barcelona, amb el lema Catalunya, nou estat d’Europa. Hi ha tanta gent (més d’un milió de persones) que no es pot avançar. Per primer cop Catalunya centra les mirades del món. Reacció del govern espanyol, els mitjans de comunicació madrilenys i establishment català i espanyol: que si és un suflé, que si és una deriva motivada pels partits polítics...

Al cap de poc n’Artur Mas rep una negativa del Govern espanyol al pacte fiscal. En Mas convoca eleccions anticipades per tal de donar la veu al poble i veure si s’engega un procés secessionista. CiU baixa 100.000 vots, una xifra assumible si es parla del volum de vots que va treure (un milió); però com que va pujar la participació perd 12 escons. Reacció de la premsa madrilenya: fracàs d’en Mas, el seu pla sobiranista queda en no res... En fi, allò de morta la cuca, mort el verí.

Enquestes de l’any 2013. L’independentisme supera el 50% de la població catalana. ERC, amb un missatge independentista clar, suma suports i podria guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya. En aquella mateixa època hi ha cada cop més manifestacions populars a favor de la independència. Respostes del Govern espanyol a aquests fets: que no res, que això no du enlloc, que no res, home!, que són quatre polítics que han perdut el seny i el poble manipulat. Fins i tot s’empesquen hipotètics vetos a tot arreu, des d’Europa fins a les elèctriques. L’establishment català i espanyol va en la mateixa línia, amb una ceguesa evident. En definitiva, confondre desitjos amb realitat.

Dissabte 29-6-2013. Concert per la Llibertat al Camp Nou, amb 90.000 persones. Una festassa amb un munt d’artistes clamant per la llibertat i la democràcia i el públic corejant crits d’independència. Reacció de la premsa madrilenya: deliri independentista, festa esperonada pels partits...

Arribarem a l’11-9-2013 i es farà la cadena humana del Pirineu a l’Ebre. Friso per veure les portades de la premsa madrilenya i el menysteniment de Madrid.

Algú amb seny hauria de demanar-se (i demanar-los): fins quan es faran el sord? Perquè el poder espanyol un moment o altre haurà d’enfrontar-se a aquest tema. Potser aquest “algú amb seny” són les institucions europees (hi ha símptomes en aquest sentit: declaracions d’eurodiputats, declaracions del primer ministre britànic, reportatges i articles periodístics, moviments a Brussel·les...).

Moltes veus diuen que al final tot plegat acabarà forçosament amb una declaració unilateral d’independència. Algú altre sosté que hi haurà eleccions plebiscitàries el 2014. Jo crec que hi haurà consulta i que el Govern espanyol acceptarà de fer-la. Ep, a contracor. Però des del 2010 ha passat una altra cosa: els governants espanyols ja no manen, sinó que només executen ordres que vénen de Brussel·les, Berlín, Washington o Pequín. La primavera del 2010 el president espanyol d’aleshores, en José Luis Rodríguez, va aparcar les seves polítiques caragaleristes i va empassar-se les instruccions provinents d’aquestes ciutats, que anaven en contra del pensament mateix d’en Rodríguez. Els anys 2012 i 2013 el president espanyol en Mariano Rajoy s’ha hagut d’empassar el seu programa electoral i fer tot el contrari del que volia fer simplement perquè li ho manen des d’aquestes ciutats. Si la Unió Europea percep que la inestabilitat catalana (llegiu-hi possible declaració unilateral, però sobretot per l’empenta popular) pot afectar l’estabilitat de l’euro i de la prima de risc, no patiu que hi haurà consulta. I el Govern espanyol, els mitjans de comunicació madrilenys i l’establishment català i espanyol hauran d’empassar-s’ho i acceptar-ho (amb el foc cremant per dins). Aquest és el preu que pagaran per fer-se el sord. Perquè els deures es poden ajornar una miqueta, però al final s’han d’acabar fent, t’agradi o no, i si no vols fer-los te’ls faran fer.

dijous, 20 de juny del 2013

Les seves boles acaben... en no re

Crec que, a hores d’ara, ningú no pot negar que el Partit Popular (PP), la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters treballen de valent per a l’erosió de la credibilitat política a Catalunya. Segurament amb la intenció de fer trontollar el procés d’emancipació nacional. Ara: vist amb una mica de perspectiva, s’observa que tot plegat acaba desembocant en el no re. Cosa que vol dir que són una mica maldestres en aquest camp de crear desgast...

Tots recordareu que, a mitja campanya electoral catalana (novembre del 2012), amb la perspectiva d’obrir un procés secessionista liderat per n’Artur Mas, el diari El Mundo va fer córrer la notícia que la UDEF (la unitat contra delictes fiscals de la policia espanyola) tenia un informe segons el qual el president català i en Jordi Pujol tenien diners a Suïssa.

És més: com que semblava que la cosa no prenia cos, poc després un dirigent del Sindicat Unificat de Policia (SUP), en José Manuel Sánchez Fornet, va convocar els mitjans el dia abans de les eleccions i va fer saber que ell tenia l’esmentat informe policial i que el lliurava a la premsa. Un dels arguments que va donar és que volia contribuir a l’esclariment dels fets i va deixar anar que la policia catalana no treballava prou per a perseguir delictes perpetrats per polítics catalans.

Passats els mesos, el Ministeri de l’Interior va dir que aquell informe era fals, ja que no havia sortit de la UDEF. Vaja: algú amb mala bava va fer quatre fotomuntatges i va deixar-ho anar. Ja es veu que amb l’objectiu de desgastar en Mas.
 

Els analistes polítics van fer càbales fins a quin punt tot allò va distorsionar el resultat electoral (fet i fet és una maniobra il·lícita). Però segurament va fer canviar el sentit del vot a més d’un. Fixem-nos que, fent referència al fet que en Mas havia perdut uns quants diputats, en Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, va dir al Twitter (26-11-2012) l’endemà de les eleccions: “¡Quién nos iba a decir que en la redacción de ‘El Mundo’ tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!”. Si aixo no fa pudor, ja em direu què fa.
 
(Per cert: al Gran Premi de Motociclisme de Catalunya (16-6-2013) una part del públic va xiular l’himne espanyol. Doncs bé: arran d’això, el mateix Sánchez Fornet -que recordem que és policia- va deixar anar al seu compte de Twitter tot d’insults (“hijoputas”, “jauría de alimañas”, “gentuza”) i amenaces (“para vosotros leña y punto”) contra ciutadans catalans. Es pot ben deduir que la compareixença d’en Sáncher Fornet just abans de les eleccions per a donar per bo un informe acusatori no va ser en pro de la justícia, oi? Ja sé que m’allunyo del tema, però val la pena posar-ho en paral·lel amb un altre fet. Alguns Mossos duen l’estelada a l’empunyadura de la pistola, i un diputat de Ciutadans (C’s), en Jordi Cañas, va fer aquesta pregunta: “Què passaria si a mi m’atura un Mosso amb l’estelada?”. Podem demanar-li a en Cañas què em passaria a mi si en Sánchez Fornet em detingués per qualsevol acció incívica per part meva. No arribo a entreveure què em respondria.)

També fa dies va saltar la notícia que, el juliol del 2010, la líder del PP català, n’Alícia Sánchez-Camacho, va dinar al restaurant La Camarga (Barcelona) amb l’exparella del fill gran d’en Jordi Pujol. Segons s’ha sabut, la intenció d’aquesta senyora era explicar a na Sánchez-Camacho que en Pujol fill evadia diners. Algú va encomanar a l’agència Método 3 que gravés la conversa. Doncs bé: un cop es va saber que la conversa havia sigut enregistrada, la senyora Sánchez-Camacho va saltar, indignadíssima, dient que “volia arribar al fons de la qüestió” perquè hi veia un delicte i una persecució contra ella, i de passada va deixar anar ombres de sospita a tort i a dret, especialment contra partits polítics catalans. És clar que allò va fer trontollar l’ecosistema polític català i durant unes setmanes la ciutadania va estar amb la mosca al nas contra els polítics catalans (perquè amb la crisi que hi ha ja em direu si aquest espectacle fa bonic).

Doncs bé: el 19-6-2013 na Sánchez-Camacho va acceptar no continuar el judici a canvi de 80.000 euros. Tota la força verbal ha acabat en un lamentable tancament de boca a canvi de quartos. I això que altres acusats pel cas -els xicots que van posar els instruments d’espionatge- s’han trobat en una situació judicial estrambòtica (al capdavall es van dedicar a complir ordres) i ha quedat l’ombra de sospita que qui va organitzar l’enregistrament podia haver sigut presumptament na Sánchez-Camacho (que en tot cas no volia que es conegués el contingut de la conversa: per això va demanar a un jutge que en prohibís la difusió).

En fi: tot plegat fa pensar que el PP, la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters fan muntatges ben sorollosos amb l’objectiu no pas d’esclarir fets, sinó de desestabilitzar la política catalana, amb xous més propis d’una república bananera que d’un país civilitzat. És clar: com que no hi ha re darrere, quan passa el temps tot queda en no re, no s’esclareix res, i ja està. I ningú no assumeix cap responsabilitat.

Però en comptes de frenar, ells avant. El juny del 2013 la Fiscalia Anticorrupció ha emès un document on diu que creu (però no té proves) que CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música; i que ja va sent hora de fer judici.

Aquesta mesura coincideix amb el fet que la Fiscalia mateix ha actuat com a defensora (i no com a acusadora!) de la infanta Cristina al cas Nóos i d’en Miguel Blesa (director de Caja Madrid nomenat a dit pel seu amic, don José María Aznar) per presumptes casos de corrupció. Quin zel a garantir els drets processals de persones properes al poder espanyol i, en contrast, quina ànsia per a obrir un judici sense proves clares contra CiU!

(Sobre això, va bé que us llegiu l’article d’en Ferran Sáez “Cristina i Artur”, publicat a l’Ara, 19-6-2013. Els primers fragments són antològics: “La Cristina i l’Artur tenen el mateix passaport: són ciutadans d’un mateix estat de la Unió Europea. Però el tracte que reben tant dels fiscals d’aquest estat (de dret), com dels cossos i forces de seguretat, així com de certs mitjans de comunicació no és de cap manera el mateix. Hi ha dotzenes de documents, d’e-mails, de testimonis directes, de rastres de moviments de capitals, d’operacions de compravenda, de factures, etc. que semblen vincular la Cristina amb uns determinats fets. Tot i així, contra tota lògica, els fiscals actuen en direcció contrària al que dicten el sentit comú, les proves aclaparadores i els testimonis. El cas de l’Artur és ben diferent. Fa uns mesos, uns papers falsificats sorgits de determinats sectors dels cossos i forces de seguretat de l’estat (tal com va reconèixer el mateix ministre de l’Interior) van comprometre greument la seva honorabilitat i la d’altres persones. Era un muntatge que no ha tingut cap conseqüència, que ha quedat impune, com si es tractés d’una dictadureta del Tercer Món. Més endavant es van produir altres filtracions interessades des d’instàncies judicials, un delicte tipificat pel qual tampoc paga mai ningú. Recentment, alguns indicis s’han transformat, per art de màgia, en “proves”. A la Cristina -quines coses!- li va passar just el contrari: les proves documentals es van convertir de cop i volta en indicis dubtosos, i aquests -hop!- en “meres especulacions”. No és descartable, doncs, que abans de final d’any es transformin fins i tot en mèrits civils. No és pas impossible això, tenint en compte el que ha anat passant fins ara. Ja veuen que els destins de la Cristina i l’Artur estan condicionats per astres molt diferents.”)

Desconeixent si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música (potser sí o potser no), és fàcil pensar que aquesta actuació de la Fiscalia Anticorrupció és una altra maniobra semblant. En Mas ja ha dit que això no és res, que no hi surt cap prova, etc. Per tant, és lògic demanar-se si la Fiscalia Anticorrupció no fa una cosa semblant al que hem vist fins ara. Amb un agreujant: les presses que vol posar el fiscal al jutge poden comportar que no s’instrueixi bé el cas i que finalment si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música no es pugui demostrar bé, i en surti perjudicada la mateixa justícia. Si hom només busca desestabilitzar la política en comptes de fer justícia, la justícia és la que en surt mal parada, no? Veam, doncs, si finalment això del Palau de la Música també acabarà amb no re perquè la mateixa Fiscalia persegueix un objectiu diferent al d’esclarir els fets!

Per a acabar. De debò na Sánchez-Camacho necessita tant i tant els 80.000 euros fins al punt de, a canvi, pagar el preu de no esclarir re? O és que les coses són tan simples que, al capdavall, no hi ha re a esclarir, i de pas ha pescat una picossada? O és que si se sabés tot seria ella i el seu entorn i el seu partit polític qui en sortirien escaldats? Provem d’esclarir els fets de debò?

dissabte, 1 de juny del 2013

El procés català, un afer internacional

La comunitat internacional (els Estats i també la Unió Europea) segueix -amb discreció, val a dir- el procés d’independència de Catalunya. Tanmateix, una cosa és seguir-ho i l’altra és pronunciar-se públicament sobre el tema. I és evident -la diplomàcia obra d’aquesta manera- que cap país no es manifestarà en públic a favor de la independència catalana; una altra cosa és que, un cop consumada, reconeguin la nounada República catalana. Així funciona el món d’avui i cal admetre-ho.

Ara: jo vull centrar-me en una de les justificacions emprades per la comunitat internacional per a no pronunciar-se sobre el procés català. Alguns diuen que és un “afer intern” espanyol.

No és un tema “intern” d’una nació. És un tema entre dues nacions: d’una banda, Catalunya; de l’altra, l’Espanya de matriu castellana. Castella va anar expandint-se des del seu naixement per vies diverses. Primer va escindir-se del Regne de Lleó com a comtat (cap a l’any 1000) i posteriorment (cap al 1230) tots dos regnes es van fusionar, si bé Castella va ser preeminent en aquesta unió dinàstica. Alhora, durant l’edat mitjana, a cop d’espasa va expandir-se cap al sud, prenent territoris a al-Àndalus. I, finalment, per una política de matrimonis reials, a l’edat moderna va annexionar-se altres regnes hispànics i mediterranis (units a la Corona d’Aragó), com Navarra, Aragó, València, Catalunya, Sicília, Nàpols, Portugal, etc. (Portugal va se absorbit al segle XVI, però se’n va anar al segle XVII.)

El cas és que la Corona espanyola (afiançada a l’edat moderna) es basa en Castella; i alguns territoris díscols -com Catalunya o Portugal- no hi encaixen (per singularitat cultural, per lleis pròpies, per un model econòmic distint, etc.). Això va provocar malestar entre les institucions centrals espanyoles (ergo de base castellana), i les tensions han arribat a episodis bèl·lics amb Catalunya: la Guerra dels Segadors (1640-1652; aleshores és quan Portugal se’n va), la Guerra de Secessió (1701-1715) i Guerra Civil Espanyola (1936-1939, aquest darrer episodi barrejat amb la pugna entre totalitarismes -com el nazi i el soviètic- i les velles democràcies europees a partir dels anys 30 del segle XX, continuada a la Segona Guerra Mundial).

Aquest conflicte, manifestat a voltes amb pugnes bèl·liques però moltes altres vegades amb discussions polítiques (cas del Memorial de Greuges presentat al rei Alfons XII el 1885; els episodis del 1931, quan els independentistes catalans pacten amb les esquerres espanyoles durant la Segona República Espanyola; o la Transició Espanyola, entre 1975 i 1980, després de mort Francisco Franco), no s’ha acabat de resoldre mai.

Avui Catalunya enfoca la resolució del conflicte amb vies democràtiques i pacífiques (vol fer una consulta el 2014 sobre la possible independència de Catalunya), que és com s’ha de fer. Davant d’aquest envit polític, els centres de poder espanyols (incloent-hi els mediàtics), afaiçonats a la manera castellana, ha respost amb amenaces, joc brut i algun estirabot (també, cada cop més, amb alguna veu sensata, potser perquè amb el pas del temps els més llestos s’han adonat que això no es resol amenaçant).

Aquesta consulta del 2014, doncs, no és ben bé un “afer intern”. Hi ha una nació, Catalunya, que per raons diverses (unions dinàstiques i guerres), ha estat ajuntada a una altra, la gran Castella -per dir-ne d’alguna manera-. En aquesta unió, Catalunya no ha acabat de sentir-s’hi mai a gust, mentre d’altres s’hi ha acomodat (és el cas de l’Aragó, que ha renunciat a ser). Per això es donen episodis al llarg de la història en què Catalunya mostra intenció de marxar de la gran Castella. Que hi hagi èpoques en què això no passa no vol dir que el tema s’hagi resolt internament. En efecte, encabat de perdre cada una de les 3 guerres, Catalunya callava, per motius obvis. Però, sigui com vulgui, històricament hi ha dues nacions que es van trobar i l’una imposa restriccions a l’altra.

Per tant, és un tema entre dues nacions, que dura des poc després de la unió dinàstica (segle XVI) i no s’ha resolt mai del tot.

En conseqüència, des del punt de vista històric és un afer entre dues nacions, i la comunitat internacional ha d’entendre-ho així. Que ara la major part de Catalunya estigui dins l’Estat espanyol (recordeu que n’hi ha una part dins l’Estat francès) i que hagin fet camí junts durant força temps no treu que el conflicte segueixi viu. Als ulls de la Unió Europa, doncs, cal dir-ho clar: dins l’Estat espanyol hi ha diverses nacions (no he parlat dels bascos perquè la seva relació històrica amb Castella és diferent del cas català). Ergo la Unió Europa té dins seu diverses naciones empaquetades en una estructura estatal artificiosa (Espanya), fet que provoca tensions polítiques dins el paquet. En tot cas, ha arribat l’hora de reordenar les peces perquè tot tingui més coherència.

En fi: potser si els dirigents polítics europeus estudiessin una mica més d’història (almenys d’història del Mediterrani occidental) tindrien una visió més clara del procés català.

diumenge, 26 de maig del 2013

I què coi importa que el Colom dugui la samarreta del Barça?

Però... què coi importa que el Colom dugui la samarreta del Barça?

Francament: perdre temps i destinar esforços a debatre un fet totalment anecdòtic i irrellevant com aquest demostra la urgència que alguns llegeixin l’Atreveix-te a pensar d’en Terricabras.

divendres, 10 de maig del 2013

A què es deu el nerviosisme que destil·la l’espanyolisme?

Tot el que està passant aquests dies amb l’espanyolisme deixa perplex més d’un.

Relatem-ho succintament. El Govern espanyol vol tirar endavant una llei d’educació que desballesta el projecte educatiu de Catalunya, amb la immersió lingüística com un dels eixos principals. Ho fa sense miraments, sense cap base pedagògica, sense comptar amb el parer dels professors, sense ni tans sols analitzar què vol la societat catalana. Alhora, els tribunals exigeixen a la Generalitat una cosa tan fora de lloc com que, si una família vol classes en castellà per a son fill, tots els altres alumnes també l’han de rebre en castellà encara que hagin manifestat que la volen rebre en català. Ja es veu com entén l’espanyolisme el concepte d’igualtat. Al seu torn, a les Illes el Partit Popular (PP) intenta a la desesperada introduir amb calçador el castellà a les escoles malgrat que els centres educatius i els pares consideren que la situació actual (amb el català preeminent) és la millor; i a l’Aragó el PP s’inventa una denominació ridícula, aberrant i vergonyant (LAPAO) per al català de la Franja perquè, amb clara mala intenció, no se’n pugui dir “català”, mostrant l’odi que senten per tot allò que faci flaire de català (i mostrant també el nivell d’estultícia dels governants aragonesos, que figurarà als llibres d
’història). En la mateixa línia, el Govern espanyol insta el Tribunal Constitucional que digui al Parlament de Catalunya que no pot emetre opinions polítiques, com ara considerar Catalunya un subjecte polític sobirà. Certament, el Govern espanyol pensa que això pot engegar un procés de secessió, i per això actua. Però com ha dit el mateix Tribunal Constitucional altres vegades, pensar una cosa i fins i tot anunciar una intenció política no es pot qüestionar perquè la Constitució espanyola deixa oberta la porta justament a expressar intencions polítiques encara que siguin contra un precepte mateix de la Constitució espanyola. Per tant, prohibir una declaració parlamentària -amb diputats escollits democràticament- és com prohibir la llibertat d’expressió. I justament per aquesta via vol anar el Govern espanyol. D’altra banda, la Delegació del Govern espanyol a Catalunya es dedica a perseguir ajuntaments que es declaren territoris lliures o que no pengen la bandera espanyola. Com si no tingués cap més feina a fer, vaja. (Val a dir que això no ve d’ara: de mitjans anys 90 del segle passat que moltíssims ajuntaments catalans no lluïen la bandera espanyola, i ningú no deia res.) Per un altre cantó, el Govern espanyol va anunciar que restituiria els toros a Catalunya (després que el Parlament català els prohibís), obviant que la Generalitat té competències en matèria de tractament animal (però tant els fa: ells, mando y ordeno). Per a fer-ho va acceptar una iniciativa legislativa popular (ILP) en aquesta línia; i, en acceptar-la al Congrés de Diputats, van posar-hi càmeres i van rebre’ls en audiència. En canvi, una altra ILP contra els desnonaments amb el triple de signatures la van acceptar a contracor -i perquè s’havia suïcidat una persona aquell mateix dia perquè el desnonaven- i finalment el PP va aprovar una llei que no preveia res del que deia la ILP contra els desnonaments. Ja es veu quin és l’ordre de prioritats de les coses. Si anem més lluny, una noia catalana ha vist com li retiraven una càtedra becada pel Govern espanyol per a una estada en la Universitat Georgetown. La raó d’haver-li retirat la càtedra és per haver-se mostrat favorable al dret a decidir dels catalans (primer el Govern espanyol va negar que fos per això, però finalment el ministre d’Exteriors, en García-Margallo, va reconèixer al Congrés de Diputats que li havien retirat la beca per defensar la secessió de Catalunya). I ja no parlo del diari El Mundo que publica a mitja campanya un pretès informe policial que acusa n’Artur Mas de tindre diners a Suïssa, l’esmentat diari diu que això ha sortit de la Policia Nacional, el Ministeri de l’Interior diu que no en sap res, els resultats electorals queden desvirtuats -això és delicte- i la justícia diu que no hi pot fer res. Ja veuríem què diria la justícia espanyola si un mitjà català embrutís la imatge d’un polític espanyol -en campanya electoral o no-. Tot això comparant-ho amb la celeritat amb què la Fiscalia (un òrgan del Govern espanyol) ha treballat en ferm perquè la filla del Rei d’Espanya no estigui imputada en un judici. Encara cal afegir-hi que molts, des de l’expresident aragonès Marcel·lí Iglésies (socialista) fins a Telemadrid (a mans del PP) passant per alguns dirigents del PP o per algun diari de dreta editat a Madrid, etiqueten amb la paraula nazi (o un concepte que hi lliga) qualsevol persona catalanista o qualsevol actuació que du a terme un partit polític català que no sigui PP o Ciutadans (C’s) (el recull és antològic: vegeu-ne l’aplec que n’ha fet el diari Ara). Cal subratllar que això ho fan polítics i dirigents hereus dels qui van participar en un règim sanguinari autènticament feixista a Espanya (1939-1975). Finalment, a Catalunya el PP i C’s parlen amb un to exhasperat, irritat, crispat, fora de lloc... I, si no hi ha un to crispat, hi aboquen un argumentari que fa plorar pel baix nivell que té. Ho fan ja sigui al Parlament, ja sigui quan na Sánchez-Camacho té de fer declaracions a micròfons de la premsa, ja sigui quan es dediquen a anunciar plagues si Catalunya s’independitza, com que no cobrarem les pensions -quan el Govern espanyol sí que no podrà pagar-les...-, etc. (Per cert, en un to semblant s’expressen el director de La Vanguardia o en Girauta, dues de les veus mediàtiques properes a l’unionisme, que s’atabalen en excés cada cop que debaten amb un favorable al dret a decidir; i també algun socialista unionista, com en Maurici Lucena, cada cop més desencaixat.)

Déu-n’hi-do, la llista. Vist en perspectiva, tot plegat sobta. D’entrada, se m’acut que els del Polònia hauran de fer, a partir d’ara, sessió doble, per la feinada que tindran per encabir-hi tots els disbarats perpetrats pel PP...

Però cal fer-se preguntes de fons. A què es deu aquesta ofensiva a la desesperada contra el català a l’educació, gairebé barroera? Per què aproven una legislació -com l’aragonesa- que els porta al ridícul internacional? Per què aquesta utilització maldestra i manipuladora del poder judicial (que ja es veu, doncs, que no és imparcial) per a assetjar les institucions catalanes? Què els porta a aferrar-se infantiloidament als símbols espanyols (bandera, toros, idioma) i destinar-hi recursos mentre no s’esmercen gens a lluitar contra l’atur, a millorar el sistema educatiu espanyol -un dels que té més fracàs escolar i treu més mala nota-, a treballar per l’economia productiva o a sanejar de debò la banca (vull dir: deixar de regalar-los quartos a càrrec del contribuent)? Com pot ser que emprin alegrement l’etiqueta nazi contra un moviment social i polític integrador, pacífic i democràtic com és el catalanisme? I com s’explica aquest to altament crispat de la gent del PP a Catalunya i altres veus unionistes?

En definitiva: per què, en comptes de parlar serenament, de dialogar, d’analitzar què han fet malament, de consensuar línies de treball amb la Generalitat, etc., es posen a fer rebequeries, a mostrar nerviosisme, a fer soroll, a manipular, a desqualificar (ja sigui el president Mas, ja sigui n’Ada Colau), a castigar els díscols (ja sigui retirant beques en boca del ministre García-Margallo ja sigui ofegant financerament la Generalitat en boca del ministre Montoro), a fer gesticulacions exagerades, a fer-se l’ofès, a menystindre, a fer retrets, a cridar, a aferrar-se a valors tronats, a distorsionar la realitat, a fer el ridícul? A què es deu el nerviosisme que destil·la l’espanyolisme?

S’accepten propostes.

dimecres, 1 de maig del 2013

Què entén el PP per destinar diners a coses inútils?

Val la pena parlar de n’Enric Millo, número dos del Partit Popular (PP) a Catalunya. Dia sí dia també denuncia que la Generalitat destina diners a coses inútils, com ara subvencions a entitats culturals. Fins i tot va arribar a dir (l’abril del 2014) que l’Estat espanyol podia donar diners a la Generalitat (ofegada pel sistema fiscal espanyol, que drena els impostos de Catalunya fora de Catalunya) sempre que no es destinessin a coses inútils.

Què entén el PP per coses inútils? Segurament diran les delegacions catalanes a l’estranger: ells les entenen com a protoambaixades i per això hi fiquen la banya. També TV3, una televisió que mai no ha agradat al Govern espanyol (ni ara ni quan manaven els socialistes). En Millo també s’ha queixat que la Generalitat destini diners a commemorar el Tricentenari de la desfeta del 1714 tenint com tenim una greu crisi econòmica.

Curiós. Perquè en Millo no diu res del fet que el Govern espanyol (a mans del seu propi partit) destina una calerada enorme a subvencionar els toros, que ja es veu que és un dels pilars de l’economia productiva.

Tampoc diu res de la despesa descomunal que l’Estat espanyol destina a defensa (vegeu aquesta intervenció de n’Agustí Bordas al Singulars del 9-1-2013), quan potser seria més profitós destinar aquests diners a engegar línies de crèdit a petits i mitjans empresaris, que ho necessiten per a tirar envant.

Tampoc diu res sobre la despesa gegantina en coses inútils a les ambaixades espanyoles (vegeu aquesta breu intervenció del diputat Pere Aragonès, 19-1-2012: antològica).

Fins i tot el tema del Tricentenari fa gràcia: el 2012, el Govern espanyol va destinar molts diners a celebrar el Bicentenari de la Constitució de Cadis (1812); i no recordo que en Millo se’n queixés.

Ja no parlem d’obres públiques faraòniques que no serveixen per a res, i per tant ara ruïnoses, muntades per diversos governs del PP: Ciutat de les Arts i de les Ciències a València, aeroport de Castelló, AVEs amb 9 passatgers diaris... En Millo no diu ni piu d’això.

D’on surt el garbuix mental d’en Millo? Doncs que es pensen que són els amos dels quartos i que poden fer-ne el que vulguin (toros, defensa, AVEs, faraonisme... i d’aquí ve que hi hagi coses com l’escàndol Bárcenas). I per això mateix la resta han de pidolar-los, especialment els díscols: que paguin la humiliació. Quan els autèntics amos dels quartos són la gent, el poble; i ells només en són administradors. Han perdut del sentit de la realitat.

dilluns, 15 d’abril del 2013

PSC, JSC, monarquia, república... senyors, en què quedem?

Mentre en Pere Navarro (primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)) demana que el rei Joan Carles I abdiqui i cedeixi el tron a son fill Felip per tal d’enfortir la monarquia espanyola i així encetar una nova Transició (20-2-2013, vegeu la notícia del 324.cat), la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) -branca juvenil del PSC-, amb motiu del 14 d’abril (aniversari de la Segona República Espanyola), reclama que cal anar cap a una nova república espanyola per a “superar una institució, la monarquia, que no para de desacreditar-se”.

Veam, senyors del PSC i nanos de la JSC: en què quedem? I el concepte coherència?

I encara pretenen posar-se al capdavant de la nostra societat...

diumenge, 14 d’abril del 2013

El llegat dels pobles al vocabulari català (4): els gitanos

El poble gitano o rom prové de les zones de Panjab i el Rajasthan, a cavall de l’Índia i del Paquistan. Són de natura nòmada; per això no ha d’estranyar que, cap al segle XI, emigressin cap a l’Orient pròxim i el nord d’Àfrica. D’aquests dos punts van penetrar a Europa i per això hi ha gitanos a pràcticament tots els països europeus. Els europeus van utilitzar el terme egiptano (en anglès mitjà Gipcian) per a referir-s’hi perquè hom creia que venien d’Egipte o de zones de l’Àsia Menor (com s’ha vist, però, només hi eren de pas). Per això la forma actual gitano (en anglès, Gypsy) es considera un gentilici forçat. En aquest sentit, més val emprar el terme rom. Pel que fa a la seva llengua, se’n sol dir caló o romaní. (Sobre la situació sociolingüística del caló arreu d’Europa, vegeu l’article “And-i amari chib (en la nostra llengua)”, d’en Carlos Muñoz, publicat a la revista Llengua i Ús, 20, any 2001, pàgines 12-16.)

Els gitanos, doncs, van arribar a Catalunya en temps antics. Van incorporar el català com a llengua de relació fins i tot entre ells (encara és així als centres històrics de Tarragona, Lleida o Perpinyà); però fins al segle XX al costat de la seva llengua (encara hi ha algú que la parla). Fruit d’aquest contacte, el català ha incorporat mots calós, i tots propis dels registres col·loquials (rarament apareixen escrits en documentació administrativa).

El mot català d’origen caló més important és calé o calés ‘diners’ (s’escriu sense r final però noteu que la gent diu calerons i calerets...). Feia referència a una moneda més bruna que les altres: la gent volia dir que aquelles monedes eren gitanes (calós), perquè els gitanos són foscos de pell. Finalment el mot calé va acabar designant el diner en general. Com a curiositat direm que  al nord de l’Índia negre es diu encara així (calé), incloent-hi el nom de la deessa Kali (femení de kala) ‘la negra’.

Altres mots o expressions: xantar la mui (o tancar la mui o xantar la boca) ‘callar’ (en retrocés, però encara hi ha gent de mitjana edat o jove que ho diu); catipèn ‘pudor’ (mot femení); cangrí ‘presó’ (mot femení); xava i xaval ‘noi’; ful ‘fals’; pirar(-se-la) ‘anar-se’n’; xorar o xorrar ‘robar’; menda o menguis ‘jo mateix’ (però també com a 3a persona); apoquinar ‘pagar’; i cangueli o canguelo ‘por’, usat també en castellà perquè els seguidors del Reial Madrid l’apliquen al Barça cada cop que -il·lusos- es pensen que atraparan l’equip blaugrana.

Un mot força corrent en el català col·loquial general és halar, pronunciat amb aspirada (al diccionari farien bé d’explicar que la hac d’aquest mot sona). Amb tot, sembla que aquest mot caló ha passat al català mediatitzat pel castellà, ja que els gitanos de Perpinyà diuen jalar amb la jota catalana (és a dir, com jaure).

Dos mots més força curiosos. El primer és camelar ‘enganyar, enredar’. Sembla que en origen significava ‘enamorar’ i ‘estimar’. Aquesta idea es desprèn del fet que el Vocabulari de l’argot de la delinqüència de Joan J. Vinyoles (Millà, 1978) indica que, a principi del segle XX, en català camelar significava ‘voler (algú)’, ‘estimar’, ‘festejar’, ‘enamorar’. D’altra banda, camelar està emparentat amb un mot del sànscrit, una antiga llengua que es parlava a l’Índia, concretament el mot kama ‘amor, desig amorós, plaer sexual’ (compareu-ho amb kama-sutra ‘aforismes sobre la sexualitat’, títol d’un llibre en sànscrit sobre comportament sexual). La traslació semàntica segurament s’explica perquè si A intenta lligar-se B li ho pinta tot de color rosa; o si A està enamorat de B, aquest B pot fer fer a A el que vulgui; és a dir, el pot enredar.

El segon mot curiós és dinyar-la ‘morir’ i endinyar ‘enganyar’, ‘pegar’ i ‘encolomar’. La relació semàntica també és clara: si endinyar volia dir ‘pegar’, podia derivar en ‘morir’ (algú que rep molts cops pot morir); però també es pot pegar metafòricament quan s’encarrega a algú una feina de mal fer. Amb aquest sentit en català diem encolomar una tasca a algú, però també endinyar una tasca a algú. Per la seva banda, en castellà d’això en diuen precisament pegarsela a alguien. 


El llegat gitano a casa nostra, doncs, té una certa importància en el camp lingüístic.

dilluns, 1 d’abril del 2013

El llegat dels pobles al vocabulari català (3): els àrabs

(Abans de continuar: un lector em demana obres de consulta on hi figuri informació com la que reporto. Un bon llibre és Història del lèxic català d’en Jordi Bruguera (Enciclopèdia Catalana, 1986). De fet, part de la informació l’he extreta d’aquesta obra. Hi ha altres treballs que aporten més dades sectorialitzades, però aquest és un compendi prou sintètic i que combina bé el rigor científic amb la capacitat de divulgació.)

El llegat àrab present en la llengua catalana és considerable, si bé lleument menor del que trobem en castellà o portuguès. Al segle VII dC, en plena ensulsiada del regne visigòtic -que ocupava tota la península Ibèrica i part del sud de França-, un grup de mercenaris del nord d’Àfrica penetren a la península. Aviat s’adonen que poden apoderar-se de totes les terres -les lluites fratricides entre visigots els havia debilitat- i imposen la seva cultura; per tant, també la religió i una llengua aleshores puixant: l’àrab.

Cal dir que l’impacte cultural del nord d
’Àfrica a ca nostra és de gruix. Per exemple, el gust dels pastissets o casquetes (dolços típics de les Terres de l’Ebre, en forma de mitja lluna i generalment farcits de cabell d’àngel) és molt semblant al d’altres dolços que es troben a Tunísia.

Pel que fa al vocabulari, tenim molts com duana, gatzara, cotó, taronja (si bé els àrabs devien agafar el mot del món indopersa), rajol o rajola, safata, llebeig (de labaig ‘que ve de Líbia’), genet (de zeneti ‘individu de Zeneta, tribu berber els membres de la qual muntaven a cavall’), suda ‘castell senyorial’ (com els de Lleida o Tortosa), drassana, almirall, carxofa, barnús (tal com es diu avui dia al nord d’Àfrica d’aquesta peça de vestir), raval, magatzem, talaia, etc.

Sovint l’article àrab al apareix fusionat al mot que ha perviscut en català. Així, tenim alcalde (d’al-qadi ‘jutge’), alcova (d’al-qubba ‘volta, cúpula’ i ‘cambra menuda que dóna a una de més gran’), alcàsser ‘castell-fortalesa àrab’ (d’al-qasr ‘fortalesa’, si bé els àrabs tenen aquest mot pres del llatí castrum ‘castell’), aliacrà (d’al-yaraqan; tal com es diu a Eivissa i al País Valencià de la icterícia), almogàver (d’al-mugawir ‘incursor en terra enemiga’, participi present del verb gawar ‘fer una expedició’), alqueria (d’al-qariya ‘mas, conjunt menut de cases’) o algeps (forma valenciana del guix; tots dos mots procedeixen del grec gypsos, però el primer té l’article àrab fusionat).

La consonant de l’article àrab a cops s’assimila a la consonant que ve després. Així, tenim xarop o aixarop (provinent d’as-sarup, evolució d’al-sarup), atzucac ‘carreró sense sortida, cul-de-sac’ (d’az-zuqaq, evolució d’al-zuqaq ‘carrer estret’), arròs (d’ar-ruzz, evolució d’al-ruzz; l’àrab ho va agafar del grec), atzavara (d’as-sabbara, evolució d’al-sabbara, en àrab clàssic subbar) i atzar (d’az-zarh, evolució d’al-zarh; el mot zarh significa ‘dau’ o ‘cara d’un dau’, i en espanyol ha donat azar però també azahar ‘tarongina’ perquè aquest mot també significava ‘flors’).

El vocabulari català d’origen àrab també permet conèixer en quines matèries la cultura àrab va excel·lir. És el cas de les matemàtiques més abstractes, com es veu amb xifra (de sifr ‘buit’), àlgebra (d’al-gabr ‘reducció’) o guarisme i algoritme (d’al-hwarizmi, sobrenom del matemàtic iranià arabitzat Muhammad ibn Musà (segle IX), natural de Coràsmia, en àrab Hwarizmi, introductor de l’àlgebra a l’Europa medieval a través de les seves traduccions). També és el cas de la química, com veiem en alcohol com a forma culta i alcofoll com a forma adaptada de les pólvores de maquillatge (al-kuhul); i benzè com a forma culta i benjuí com a nom d’una resina balsàmica, a partir de luban gawi ‘encens de Java’. La gestió de l’aigua feta pels àrabs ens ha deixat mots i conceptes com sénia o sínia ‘roda per a extreure aigua’ (de saniya ‘sénia, molí’), séquia ‘canal de reg’ (de saqiya, participi actiu de saqa ‘regar’), assut ‘presa menuda’ com la que hi ha a Xerta sobre l
’Ebre (d’as-sudd ‘petit barratge’), safareig ‘pica o bassa per a rentar roba’ (de sahrig ‘bassal’) o aljub ‘cisterna per a l’emmagatzematge d’aigua de pluja’ (d’al-jubb ‘pou’). Un darrer camp de domini de la cultura àrab és el joc d’escacs. El nom d’aquest joc ja evidencia l’influx àrab. Sembla que prové del persa xa ‘rei’ (encara fins al segle XX es parlava del xa de Pèrsia), de manera que en realitat significaria ‘joc del rei’. Algun altre autor ha proposat que prové d’as-sikak ‘els rengles de cases, els carrers’, per la disposició de les caselles sobre el tauler. Algunes peces d’aquest joc també tenen nom àrab. Com se sap, a més del rei i la reina, als escacs hi ha altres peces que simulen forces militars en combat. Així, els peons representen la infanteria i els cavalls la cavalleria. Els alfils i les torres han perdut modernament aquesta referència, però l’etimologia revela que representaven altres tipus de tropes. El mot alfil (en català antic també orfil) sembla que prové d’al-fil ‘elefant’ (pres del persa pil ‘elefant’). Per tant, evoca les tropes que anaven sobre elefants. Quant a la torre, ara evoca les torres d’assalt pròpies d’un setge medieval o directament la muralla defensiva -idea contradictòria amb l’enorme capacitat ofensiva d’aquesta peça-. Però en català antic hom en deia roc, mot que prové de l’àrab ruh, que significa ‘carro’ (sembla que pres, al seu torn, del bengalí roth ‘carro’, en sànscrit rathah ‘carro’ o ‘roda’; compareu-ho amb el llatí rota ‘roda’, ja que el sànscrit i el llatí són parents llunyans). Per tant, la torre evocava un altre tipus de tropa: la que lluitava sobre carros. El mot roc pràcticament ha desaparegut amb aquest sentit, però encara es diu enrocar (‘situar el rei defensat per una torre’).

Finalment, cal esmentar la toponímia. Al sud de Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears hi ha manta pobles amb nom d’origen àrab, com la Pobla de Mafumet al Camp de Tarragona (és a dir, de Muhammad), Vinaixa a Ponent (de Ben Aïssa), Bràfim al Camp de Tarragona (d’Ibrahim), Benifallet a les Terres de l’Ebre (de Beni Alkalahet ‘fills d’Alkalahet’), Benissanet a les Terres de l’Ebre (de Beni Zanat ‘fills de Zanat’), Binissalem a Mallorca (de Beni Salam ‘fills de Salam’), Benifassà al Maestrat (de Beni Hassan ‘fills de Hassan’), Benimussa a Eivissa (de Beni Mussa ‘fills de Mussa’), Vinganya a Ponent (de Ben Gania ‘fill de Gania’: en Gania era el rei de Fraga al segle XII), Benicàssim a la Plana (de Beni Qassi ‘fills de Qassi’), Altafulla al Camp de Tarragona (d’al-tahuila ‘peça de terra’), l’Aldea a les Terres de l’Ebre (d’al-daia ‘poblet’), etc.

dilluns, 4 de març del 2013

El llegat dels pobles al vocabulari català (2): els germànics

Del segle II aC al segle V dC l’actual Catalunya va ser ocupada pels romans, i van implantar-hi la seva llengua, el llatí, que esborraria l’ibèric. El llatí parlat al Pirineu oriental i valls adjacents és el que donaria el català. Per això tenim la majoria de paraules d’origen llatí. Els romans ens van deixar altres coses: algunes plantes urbanes, el dret i les grans vies de comunicació (dit altrament: l’autopista AP-7 és la Via Augusta actualitzada).

Tanmateix, des del segle IV dC l’Imperi Romà va viure l’entrada de diversos pobles germànics, que també van deixar la seva petja. A casa nostra van fer cap els visigots, una tribu germànica que es va romanitzar i cristianitzar amb molta rapidesa.

El llatí dels segles IV i V ja havia anat incorporant germanismes de totes les ètnies: sapo (que dóna sabó), burgus ‘poblet’ (que dóna burg), etc. També comes, que donaria comte, ja que sembla que els llatins documenten aquesta figura en soldats que feien costat als cabdills germànics. En català destaquen blau (tal com es diu avui en alemany, precisament), blanc (va arraconar el mot d’origen llatí alb, que ha romàs en mots com alba ‘primera llum del dia’), bru, gris, fresc, elm i guerra (en germànic werra: compareu-ho amb l’anglès war, ja que l’anglès és una llengua germànica).

Una tribu germànica establerta a la Gàl·lia van ser els fràncics. El fràncic també va deixar algun mot al català: ban, guaita (del mot wahta), esperó, estrep, buc ‘cavitat’, adobar (de dubban), rostir (de hraustjan), òliba (del mot uwwila, que recorda el so de l’ocell: uh-uh), gratar (de gratton), lleig (de laid o laigh), potser esquena i el magnífic gaire (provinent de waigaro, que significava ‘amb prou feines, a la força’).

I ja com a mots estrictament visigòtics tenim guàrdia o guardià (de wardja), bramar (de brammon), alberg (de haribargo), grapa (de krappa ‘ganxo’), amanir (de manwjan), potser fang (de fani), espia (de spaiha), guerxo (de thwairhs ‘tort’), llesca (de liska), brotar (de bruton), parra (de parra ‘enreixat’), recar (de raka ‘preocupació’; d’aquí que diguem tenir recança a fer una cosa ‘no sentir-se a gust fent-la’), sàrria (de sahrja ‘cistell’), estaca (de staka), robar (de rauban), trescar ‘caminar pel camp o per la muntanya’ (de thriskan -que donaria l’anglès trekking: tresc i trekking són el mateix, doncs, però el segon permet cobrar més-), treva (de triggwa, en català antic treuga) i gana (de gainon ‘obrir la boca’, amb un canvi de significat d’allò més curiós.)

Com es pot comprovar, els mots acabats en -an o -on són verbs: dubban/adobar, hraustjan/rostir, gratton/gratar, brammon/bramar, manwjan/amanir, bruton/brotar, rauban/robar, gainon/obrir boca... Exactament com en alemany actual els mots acabats en -en.

Segurament l’influx germànic sobre el català va més enllà dels mots: podria ser que la fonètica catalana fos deguda al germànic. Noteu com parles romàniques com l’italià, el portuguès o el castellà tenen vocals finals (en castellà golpe, fuego, toque, nabo, chico, dedo), mentre que el català no (cop, foc, nap, xic, dit). El català, juntament amb l’occità i el francès, perden vocals finals del llatí segurament per influència germànica, una influència que no es troba a Castella ni Portugal, i que no va arrelar a Itàlia.