diumenge, 9 d’octubre de 2011

L’argumentari contra la independència de Catalunya és el que és (agradi o no)

1. PLANTEJAMENT

A l’apunt anterior exposava que el procés d’independència de Catalunya és irreversible.

En aquest escenari, la gent que hi és contrària actua i actuarà amb ànim d’aturar-ho o, com a mínim, de frenar-ho. És un comportament lògic i coherent amb la seva ideologia. Com a estratègia, en general els antiindependentistes donen un seguit d’arguments. En aquest apunt els reporto un per un i els comento.

(Cal dir que alguns antiindependentistes també han recorregut a la violència. N’hi ha de diversa mena: violència verbal (articles de persones com n’Antonio Robles [vegeu l’apunt anterior]); kale borroka [vegeu altra volta l’apunt anterior]; i trets d’arma (un balí disparat a un voluntari de la consulta independentista de Barcelona (Ara, 5-10-2011)). Però aquests fets són una qüestió d’ordre públic, no formen part del debat d’idees. Per tant, cal esperar que les autoritats policials i judicials actuïn i no deixin impunes aqueixos actes violents. Si hi hagués impunitat simplement el nostre Estat de dret seria una farsa.)

Tornant als arguments, la meva impressió és que, als antiindependentistes, l’argumentació se
ls ha anat fent cada cop més prima. No tant perquè no hagin sabut desenvolupar els seus arguments, sinó perquè, a mesura que ha passat el temps, aqueixos arguments s’han anat aprimant o han anat caient pel seu propi pes.

Tal dinàmica (intentar desenvolupar arguments però trobar-se que queden superats pel pas del temps) ja ve de lluny. Recordo que, als 90 del segle XX, es parlava molt de l’autodeterminació del poble català. Era un artilugi terminologicopolític per a dir que Catalunya tenia dret a plantejar-se ser un Estat. Aleshores, els antiindependentistes deien que el poble català s’autodeterminava cada cop que votava en unes eleccions. Era una manera subterfúgica de dir que no s’havia de fer cap referèndum d’independència perquè, com que la gent ja votava cada quatre anys i podia votar partits independentistes, ja n’hi havia prou. I, és clar, si aconseguien que no es fes mai cap referèndum per la independència, és evident que així aturaven la creació de l’Estat català. Doncs bé: el simple pas del temps ha deixat aquest argument totalment obsolet. El debat sobre la independència de Catalunya ha anat creixent al marge de les conteses electorals, o més ben dit, per sobre de les conteses electorals. I és que no estem parlant d’una opció política concreta (com si fos dretes o esquerres) sinó que estem parlant d’un model d’Estat; i això supera les conteses electorals i està per sobre de si hem de fer polítiques de dretes o d’esquerres. Això, sumat al fet que hi ha partidaris de la independència en pràcticament tots els partits polítics, ha deixat l’argument esmentat (que els catalans s’autodeterminen cada vegada que voten) masegat. No ha superat la prova de la realitat.

Sigui com vulgui, crec que, a dia d’avui, a l’unionisme cada vegada li queden menys arguments; que tots són qüestionables o fins i tot, en algun cas, rebatibles; i que, a mesura que passi el temps, algun d’aquests arguments encara tindrà menys força (o directament deixarà de ser un argument vàlid). Mirem d’analitzar-los i veure el perquè d’aquest aprimament de l’argumentari unionista.

(Una precisió terminològica prèvia. Amb el terme unionisme es designa la ideologia que propugna el manteniment de Catalunya dins l’Estat espanyol -o francès en el cas de la Catalunya Nord-. L’unionisme es pot distingir de l’espanyolisme, encara que siguin conceptes propers. En efecte, els espanyolistes són en principi unionistes; però no manquen espanyolistes, sobretot de fora de Catalunya, que arriben a proposar que Catalunya s’independitzi (“¡Que se vayan!”), farts de la murga catalanista. Aquests espanyolistes no poden considerar-se unionistes, per raons òbvies. D’altra banda, hi ha catalans que voten o militen en forces polítiques nacionalistes com CiU i, per tant, no poden considerar-se ben bé espanyolistes; però que, alhora, són partidaris que Catalunya es mantingui dins l’Estat espanyol. L’exemple més clar seria n’Antoni Duran i Lleida, dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC). En Miquel Iceta, dirigent polític del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), també pot considerar-se netament unionista; però és molt forçat atribuir-li l’etiqueta d’espanyolista -i, com ell, molts altres dirigents socialistes amb una ideologia semblant a la seva-.)

Entrem en matèria.

2. LA DIVISIÓ SOCIAL

Un primer argument unionista és que la independència pot crear divisió social o conflicte entre els habitants de Catalunya. Dit d’una manera planera, la independència de Catalunya -el nou statu quo- pot fer enfadar una part de la ciutadania de Catalunya, presumiblement la que se sent més espanyola. Tal reacció pot comportar tensions socials indesitjables. Un dels polítics unionistes que més recorre a aquesta idea és n’Antoni Duran i Lleida, de CiU.

Doncs bé: esgrimir aquesta raó en contra de la independència de Catalunya és un acte profundament antidemocràtic. Revela que, qui l’esgrimeix, pensa més des del conservadorisme (mantindre un statu quo determinat, que s’ha demostrat inservible) que en la democràcia (participació). Dit d’una altra manera, qui l’esgrimeix en realitat exhibeix el seu dèficit democràtic.

En tota societat hi ha punts de vista diferents sobre molts temes. Hi ha partidaris i detractors de les centrals nuclears, del toreig, de gravar amb impostos les herències, dels diversos models d’escola (laica, pública, privada, amb més o menys autoritarisme, etc.), de les mesquites, del turisme de borratxera, de si s’ha de prohibir que els adolescents mengin bolleria industrial, de si l’Administració pública ha de retallar despeses o no, de si s’ha de subvencionar el cinema o les ONGs o la llengua o els jubilats que van de viatge, de si s’ha de pagar un cànon per comprar CDs o fer fotocòpies, de si s’ha de fer un túnel a pocs metres de la basílica de la Sagrada Família... I és normal que sigui així. Tota societat sempre té debats sobre qüestions com aquestes. I què fa una societat quan ha de prendre una decisió sobre un d’aquests temes? Votar. Pot votar en un referèndum (per exemple, l’adhesió d’un país a l’OTAN); o, en unes eleccions, pot votar el partit polític que defensa el seu posicionament. Ningú no diu que, com que són temes que creen divisió entre la població, no s’han de tractar. Al contrari: se sotmeten a votació o se sotmeten a discussió al Parlament.

Així -i per posar un exemple que ha implicat el mateix Duran i Lleida-, en la societat catalana s’ha instal·lat el debat sobre com ha de ser la xarxa d’escoles. Des de posicions d’esquerres s’advoca per una escola enterament pública i laica, on la religió catòlica pràcticament desaparegui; aquest model comporta que les escoles concertades i privades no rebin suport institucional. Per contra, des de posicions de dretes s’advoca per mantindre, des dels poders públics, bona part de les escoles concertades i privades. Quan els electors catalans han fet més confiança a partits d’esquerres (PSC, ERC, ICV-EUiA) que a partits de dretes (CiU, PP), des del Govern de la Generalitat s’ha retallat el suport a les escoles concertades i privades (això va provocar, cap a l’any 2004, protestes de pares de família davant la Conselleria d’Ensenyament). En canvi, quan ha passat a la inversa, el Govern de la Generalitat ha tornat a donar suport a les escoles concertades i privades (i col·lectius d’esquerres se n’han queixat públicament).

Fixem-nos en la paradoxa. Segons en Duran i Lleida, si un tema genera confrontació social no s’ha de tractar. Aleshores, en el debat sobre el model educatiu català, que crea divisió dins la societat i una certa crispació, com és que en Duran i Lleida i el seu partit han participat en el debat i han actuat? No és incongruent? Tot fa pensar que, senzillament, en Duran i Lleida no desitja que Catalunya sigui un Estat, i una manera d’evitar-ho és (deu creure ell) no parlar-ne. En fi, a la llum d’aquests exemples, a en Duran i Lleida se li poden atribuir dos epítets: antidemòcrata (no es pot parlar del que no vull que se’n parli) i hipòcrita (no facis això que és dolent però jo ho faig encara que sigui dolent si em convé). I encara hi ha qui creu que en Duran i Lleida té talla política. El que té és talla diplomàtica, però no pas talla política, que és tota una altra cosa.

En resum: l’argument que, quan es crea divisió social, des dels poders públics no s’ha de fer res és una fal·làcia. Perquè, si fos així, no es faria mai re de re de re. I, de fet, tots els parlaments s’haurien de tancar perquè no es podria parlar de cap tema controvertit.

He dit que aquest plantejament immobilista esgrimit per l’unionisme és antidemocràtic. Pot semblar una afirmació forta. Però és que sostenir que no es pot plantejar la independència de Catalunya perquè hi ha gent que es disgustaria és violar un dret civil fonamental com és la igualtat entre ciutadans.

En efecte, segons alguns unionistes la independència de Catalunya no s’ha de materialitzar perquè hi ha gent que no la vol i/o s’enfadaria i/o se sentiria molesta si es portés a cap. Per tant, aquest estat d’ànim (sentir-se molest o enfadat) és prou motiu per a no tirar-la envant. Dit d’una altra manera: l’estat d’ànim d’algunes persones és suficient per a no plantejar -en térmens democràtics- un tema polític.

Doncs bé: resulta que a Catalunya hi ha gent que se sent enfadada i/o molesta pel simple fet de pertànyer a l’Estat espanyol. Les raons d’aquest estat d’ànim són diverses [vegeu l’apunt anterior, on hi destino un apartat]. La pregunta cau pel seu propi pes: si no es pot activar un nou statu quo -en aquest cas, la independència de Catalunya- perquè unes persones se sentirien enfadades i/o molestes, per què cal mantindre l’actual statu quo -la pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol- si també fa que unes persones se sentin enfadades i/o molestes?

Recordem que, en una democràcia occidental, tothom té els mateixos drets (i si no és així no és una democràcia, és una altra cosa). Per tant, si algú pot vetar un statu quo -la independència de Catalunya- perquè el molesta o simplement no li agrada, algú altre també pot vetar qualsevol altre statuo quo -la pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol- pel mateix motiu. Si no és així, aleshores s’està discriminant la segona persona.

Com hem vist, quan en una societat hi ha divisió de parers sobre un tema i aquesta societat és avançada, la qüestió es resol democràticament, és a dir, via urnes. Per tant, si a algunes persones no els agrada l’statuo quo d’una Catalunya independent, i a altres persones no els agrada l’statuo quo d’una Catalunya dependent d’Espanya, és tan simple com votar. Per a això es va inventar la democràcia: per a dirimir diferències. El que és inadmissible és que, perquè hom no vulgui una cosa que desitgen d’altres, veti el debat i la possibilitat de votar. Pensar i actuar així és una manca de respecte envers els seus conciutadans.

En una societat occidental com la nostra els conflictes socials -que sempre n’hi ha- es dirimeixen a les urnes (Parlament, referèndums, etc.). Optar per una altra solució que comporti silenciament i immobilisme no és acceptable per a qualsevol persona demòcrata.

Un darrer apunt. Fixeu-vos que no he parlat de la possibilitat que no hi hagi conflictes socials, o que siguin mínims (alguna manifestació, alguna crema de contenidors i poca cosa més, com una esbravada). Ho dic perquè fins ara ningú no ha demostrat que, amb la independència de Catalunya, efectivament hi haurà conflictes socials. Només s’ha apuntat com a possibilitat, com qui treu el santcristo gros amb ànim d’amenaça (“que ve el llop!”). Però està per veure que n’hi hagi (jo crec que, si n’hi ha, seran mínims). Ara bé: el que jo plantejo és que, fins i tot en cas que hi hagi aldarulls i brega, això no és motiu per a no sotmetre al dictamen de les urnes la qüestió de la independència de Catalunya. En democràcia no és acceptable el xantatge emocional per a evitar que la societat determini el camí a seguir.

3. ELS SENTIMENTS IDENTITARIS

Els possibles conflictes socials a què al·ludeixen els unionistes poden tindre la seva arrel en els sentiments identitaris.

Aquest camp, esgrimit també com a argument contra la independència, s’ha de debatre des d’una altra perspectiva. En efecte, algú pot dir que els sentiments de la massa social castellanoparlant que viu a Catalunya no es pot gestionar amb una ‘resposta tècnica’ (com la que he donat en parlar de la democràcia com a via per a dirimir conflictes). Les respostes tècniques s’han d’aplicar a l’àmbit econòmic, jurídic, polític o administratiu. Però un component emotiu no es resol amb respostes tècniques.

Ara bé: aquest àmbit tampoc és el principal escull social per a la independència de Catalunya. La raó és que la gent castellanoparlant de Catalunya no es mouran monolíticament en una sola direcció (encara que alguns unionistes pretenguin fer-ho creure).

Efectivament, el col·lectiu de castellanoparlants que viu a Catalunya no és, ni de bon tros, homogeni. En aquest col·lectiu hi ha de tot. Hi ha, és clar, persones de nivell sociocultural i econòmic alt i amb bones feines (funcionaris, responsables d’empreses, metges, etc.), benestants i formades, que tenen una opinió negativa sobre el procés d’independència. Però també hi ha persones de classe mitjana que parlen castellà habitualment -i que han après català a l’escola o al carrer- i que alhora aposten decididament per la independència de Catalunya, sense embuts. També hi ha molts castellanoparlants residents en barris populars que, d’entrada, no es plantegen la independència; però que, si les elits catalanes la duguessin a terme, l’acceptarien amb tota naturalitat, sense fer-ne escarafalls, perquè les seves prioritats són tindre feina, que l’escola on du la seva filla funcioni i que pugui ser atesa sanitàriament com cal, i saben que això, en un Estat català, estaria garantit -o en tot cas es donarien més bones condicions per a garantir-ho-. Igualment, hi ha milers d’hòmens i dones vinguts d’Andalusia als anys 60 i 70 del segle XX, avui ja grans, que veuen amb bons ulls la independència; són persones que s’estimen molt la terra natal però també s’estimen molt Catalunya, i entenen que tindre les arrels a 500 quilòmetres no té res a veure amb si es crea un Estat nou. També hi ha quillos i xonis profundament anticatalans -gairebé feixistes- al costat de quillos i xonis que no tenen inconvenient a sumar-se a la independència i l’acceptarien de grat. També hi ha funcionaris de l’Estat espanyol que han hagut de raure a Catalunya i que estan a l’espera d’una destinació més propera a ca seva, als quals el procés d’independència -encara que hi estiguin en contra o no els importi si es du a terme- no els fa ni fred ni calor perquè la seva prioritat és tornar a la seva terra a curt o mitjà termini, de manera que se’n desentenen. Hi ha castellanoparlants antisistema i alternatius que no volen cap estructura estatal -ni la catalana ni l’espanyola-. I hi ha gent menfot -en totes les comunitats lingüístiques, val a dir-, a qui tant li fa si Catalunya és independent o no però a qui també tant li fa si Espanya es manté com a Estat o es disgrega. Fins i tot hi ha gent de nivell sociocultural i econòmic baix que no segueix l’actualitat i que s’assabentarà que Catalunya és un Estat mesos després que això passi (i no els importarà en absolut, perquè la millora de la seva situació personal i social és una qüestió prioritària per a ells, més que no pas si el Regne d’Espanya es manté o es disgrega). A tot això cal afegir-hi els castellanoparlants que, simplement, dubten o no tenen una opinió formada; alguns s’aniran posicionant a mesura que s’acosti el dia de la independència, tant en un sentit com en l’altre; però d’altres continuaran dubtant. Per tant, assumir que tot aquest col·lectiu tindrà un posicionament únic i que actuarà en bloc és irreal.

En aquest punt cal fer notar que una part del col·lectiu castellanoparlant és partidari de la independència. Totes les enquestes mostren l’existència d’aqueix perfil; però és que no cal gratar gaire per a trobar-ne mostres. Heus-les aquí:

a) Una primera mostra, important pel seu simbolisme i carisma, és en Justo Molinero. En Molinero gestiona Ràdio Tele Taxi, una emissora de música popular espanyola (pasdobles, sevillanes, etc.) amb una gran audència entre la gent castellanoparlant de Catalunya. En públic s’ha mostrat partidari de tirar endavant, o com a mínim plantejar i defensar, la independència de Catalunya.

b) Jo mateix he assistit a diverses trobades, xarrades i reunions organitzades per entitats proindependentistes (partits polítics, associacions, col·lectius diversos, etc.). I sempre hi ha algun castellanoparlant. A tall de mostra, quan es va presentar Solidaritat Catalana per la Independència al barri de les Comarques, a Valls, vaig acompanyar una de les candidates per Tarragona a l’acte, i vaig comprovar com més d’un terç de l’auditori era castellanoparlant. Potser alguns només veien a sentir les propostes i després van votar un altre partit; però el simple fet que anessin a l’acte -en un temps de gran desafecció política- vol dir que, com a mínim, no rebutgen la possibilitat de la independència.

c) Altres mostres les tenim en aquest ciutadà que afirma “Espero que tengamos cojones para la independencia”; o en la gent castellanoparlant que va votar “sí” a les consultes sobre la independència del Baix Llobregat i del Vallès.

d) També serveix com a testimoni aquest article d’en Miquel Riera, “Independència natural” (El Punt Avui, 6-10-2011). Explica que a Girona va pescar dos castellanoparlants parlant entre ells dient que la independència de Catalunya era la solució a la situació de crisi econòmica i política que vivim.

e) L’11-9-2011 vaig anar a celebrar la Diada al santuari de Montserrat. Al parc infantil de davant l’hotel hi havia un matrimoni jove -ell amb tatuatges- amb dos infants, un d’uns 8 anys i un altre nounat, acompanyats d’un home gran. Parlaven castellà entre ells (un castellà andalusat, amb aspirades en comptes de esses en posició de final de síl·laba). L’home gran duia, a la camisa, un pin amb l’estelada, ben visible. Que l’Onze de Setembre algú dugui l’estelada a Montserrat diu molt: aquella persona ha optat per una via política determinada, i que la publicita un dia especialment sentit per a la ciutadania de Catalunya. Déu-n’hi-do, l’afermament de l’opció independentista en aquesta persona.

f) A la llista podem afegir-hi entitats sense ànim de lucre que treballen per a millorar la societat. Moltes d’aquestes entitats tenen gent castellanoparlant treballant dins seu, i no tenen manies a defensar l’autogovern de Catalunya i fins i tot, en algun cas, a plantejar la independència com a possible sortida de l’atzucac polític, social i econòmic en què es troba. Una mostra és Identitat, una entitat de Cornellà de Llobregat. El seu manifest és un bon resum de l’estat de coses i obre la via a replantejar-se la relació amb l’Estat espanyol. El col·lectiu Els Altres Andalusos n’és una altra mostra. Tot i que en principi neix (el 2005) amb voluntat de dignificar la realitat social catalana (dient que la gent que va vindre d’Andalusia no han de ser objecte de folklorització), a mesura que ha crescut el debat sobre la independència alguns dels seus dirigents han manifestat el seu suport a aqueixa opció política (vegeu aquesta entrevista a en Lluís Cabrera, feta al Diari de Sabadell el 28-5-2010).

g) El cas per a mi més frapant és el testimoni d’un tal Antonio. El 26-1-2004 el diari ABC va treure la notícia que en Josep-Lluís Carod-Rovira, aleshores conseller en cap de la Generalitat, s’havia reunit amb ETA vora Perpinyà. Allò va provocar un terrabastall enorme en la política catalana i espanyola. Els dies següents els mitjans en van parlar molt, i al programa El Matí de Catalunya Ràdio, aleshores conduït per n’Antoni Bassas, els oients van poder dir-hi la seva a través del telèfon i el correu electrònic. Les opinions dels oients eren diverses: més de la meitat mostrava el seu suport a en Carod-Rovira, i la resta li retreia la seva iniciativa. Va haver-hi un oient, crec que de nom Antonio, que quan li van donar pas va començar la intervenció amb aquesta frase, visiblement enfurismat: “¡Estoy harto, ya, de los españoles! ¡Que nos dejen en paz, a los catalanes!”.

h) No puc acabar aquesta llista sense mencionar el testimoni d’en Javier (a qui no conec). En Javier ha afegit un comentari al meu apunt sobre la irreversibilitat de la independència que us aconsello que llegiu (especialment els qui us considereu els més grans patriotes catalans: llegiu-lo i toqueu de peus a terra, sisplau). Ja es veu que ha reflexionat moltíssim sobre el tema (més que jo, fins i tot!) i cal comptar amb ell -i amb la gent que pensa com ell- en aquest procés que condueix a l’Estat català.

Davant aquests exemples la conclusió és òbvia: afirmar que els castellanoparlants de Catalunya estan tots en contra de la independència és fals. N’hi haurà que hi estaran en contra, n’hi haurà que hi estaran a favor i n’hi haurà a qui tant els farà. Per tant, si algú vol parlar en nom de tots els castellanoparlants estarà cometent un frau. Cada ciutadà, parli la llengua que parli, és l’única persona capacitada per a parlar de si mateix i per a defensar les seves idees, siguin del signe que siguin. Fer el debat d’una altra manera (“jo ja parlo per ells”) és inacceptable.

4. LA UNIÓ EUROPEA

Un altre argument dels unionistes -expressat, per exemple, per en Mariano Rajoy, del Partit Popular (PP)- és que, si Catalunya s’independenditza, serà expulsada de la Unió Europea.

Una afirmació així és molt agosarada. D’entrada, no té en compte com funciona el dret internacional. I és curiós que algú amb vocació de presidir un país, en comptes de reportar els mecanismes que ha establert la comunitat internacional per als processos d’independència i discutir-ne l’aplicabilitat, prefereixi treure el santcristo gros, com quan a un infant se li diu que ve l’home del sac. Vaja: fúmer-la pel broc gros en una qüestió que requereix fina anàlisi jurídica...

Quan un territori s’independitza d’un Estat-A, l’Estat-A desapareix. El que en queda és el nou Estat-B (el territori que s’ha independitzat) i el nou Estat-C (la resta); i pot ser que n’hi hagi més (pot haver-hi un Estat-D, un Estat-E, etc.). L’Estat-B i l’Estat-C (i els que hagin eixit) han de notificar, com a continuadors de l’antic Estat-A, quins tractats internacionals subscrits per l’Estat-A mantenen (per exemple, l’adhesió a l’OTAN o la Unió Europea). L’Estat-C pot tindre el mateix nom que l’extint Estat-A, si ho vol; o no. Però en tot cas de iure és un nou Estat, un Estat diferent. Així es funciona a la pràctica.

Seguint això, Catalunya (l’Estat-B acabat de constituir), un cop declarada la independència, només ha de comunicar a la Unió Europea que, com a continuadora del Regne d’Espanya (l’Estat-A dissolt), manté el tractat d’adhesió a la Unió Europea. I aquí s’acaba la qüestió. Els territoris castellans, si s’articulen en un Estat (l’Estat-C també acabat de constituir), han de fer el mateix: comunicar a la Unió Europea que, com a continuadors del Regne d’Espanya (l’Estat-A dissolt), mantenen el tractat d’adhesió a la Unió Europea (o el refusen). Encara que l’Estat-C s’anomeni “Espanya” o fins i tot “Regne d’Espanya”, no queda exempt de fer aquest tràmit, atès que es considera un Estat nou diferent de l’Estat-A.

Però encara més. A la Unió Europea hi ha altres casos pareguts al català. Els més clars són Flandes (la zona neerlandòfona de Bèlgica) i Escòcia (al Regne Unit des de l’Acta d’Unió amb Anglaterra i Gal·les del 1707). A Bèlgica no hi hagut Govern durant molts mesos per la manca d’entesa entre les dues comunitats, la flamenca i la valona, fins al punt que molts veuen com a invitable la independència de Flandes. I, a Escòcia, el Govern -de signe nacionalista- es planteja fer un referèndum d’independència el 2013. Ambdós territoris es troben dins la Unió Europea; per tant, quan un dels dos s’independitzi establirà un antecedent sobre què cal fer per a altres casos pareguts, com el català, el basc o el cors (tinguem present, a més, que Flandes és un territori constituent de la Unió Europea). Quan Flandes o Escòcia esdevinguin Estat, doncs, s’acabarà aquesta lletania que Catalunya serà explusada de la Unió Europea.

(Aquí hauria de reportar els mecanismes legals establerts per a constituir un Estat. Ho deixo per a un altre apunt.)

5. LA VIABILITAT ECONÒMICA

Alguns unionistes han deixat caure que l’Estat català no serà viable econòmicament, ni per la seva Administració pública ni per al teixit empresarial. Doncs bé: diverses veus acreditades -i no necessàriament independentistes- ja han fet notar que l’Estat català és viable econòmicament.

N’Andreu Mas-Colell, conseller d’economia de la Generalitat, va afirmar-ho el 13-9-2011. I l’endemà en Salvador Alemany, un dels dirigents de CaixaBank, va abonar aquesta idea.

El que sí que és evident és que si Catalunya roman a l’Estat espanyol i no es canvia el sistema fiscal sí que serà una ruïna per a Catalunya (jo ho és ara). Per tant, els qui plantegin la qüestió econòmica com un entrebanc per a la independència, potser que es plantegin fins a quin punt no és la qüestió econòmica allò que ha permès que Catalunya esdevingui un Estat. (Vegeu, en aquest sentit, l’article d’en Germà Capdevila “La cruïlla europea”, El Punt Avui, 17-9-2011.)

6. EL BOICOT ALS PRODUCTES CATALANS

Des del món empresarial es tem que la independència de Catalunya pugui provocar boicot a productes catalans en terres castellanes, amb el perjudici econòmic que això comportaria. Els unionistes han atiat aquest temor. La raó és que s’han donat casos de boicot a productes catalans els anys 2005 i 2006 (sobretot al cava, perquè va ser el producte més simbòlic, però en realitat destinat a molts productes i amb una campanya informativa viral extensa) i també el 2009 als productes i serveis oferts des d’Arenys de Mar (confós per molta gent amb Arenys de Munt, la primera població que va organitzar la consulta sobiranista d’àmbit municipal, a la qual anava adreçada el boicot esperonat per EsRadio per part d’en César Vidal).


Els economistes ja han valorat aquesta qüestió. El llibre Sense Espanya, d’en Modest Guinjoan i en Xavier Cuadras (Pòrtic, 2011), un treball acadèmic però amb un cert to divulgatiu, tracta aquesta qüestió. Segons aquesta obra, en cas que la independència de Catalunya generés bociot als productes catalans, els beneficis en altres camps, com la fi de l’espoli fiscal, implicaria una reactivació de l’economia catalana que supliria amb escreix les pèrdues provocades pel boicot. En efecte, potser CaixaBank perdria alguns clients a Madrid; però com que l’activitat econòmica a Catalunya es dispararia (a causa de la fi de l’espoli fiscal es faria molta obra pública) molts catalans avui a l’atur passarien a tindre feina i potser ingressarien la seva nònima a CaixaBank, de manera que les balances del banc esmentat es compensarien.

Segons l’estudi d’en Guinjoan i en Cuadras, amb un boicot consistent i prolongat (falta veure si hi haurà boicot i, si n’hi ha, si serà consistent i prolongat, cosa que dubto) es poden arribar a perdre 3.000 milions d’euros i 50.000 llocs de treball. Però l’Administració pública catalana retindria cada any més de 20.000 milions d’euros (la xifra de l’espoli fiscal es calcula en uns 22.000 milions d’euros l’any) que lògicament revertirien en inversions, de manera que, amb aquesta xifra d’un any, es crearien uns 90.000 llocs de treball, més que suficients per a absorbir tots els llocs de treball que es perdessin amb el boicot (i l’any següent, lògicament, continuarien les inversions amb els més de 20.000 milions d’euros anuals).

Cal dir, d’altra banda, que l’amenaça del boicot pot semblar extrema, però en bastants casos és inaplicable. En efecte, molta gent a Espanya reconeix algunes marques com a ‘catalanes’, com CaixaBank, CatalunyaCaixa, el Banc Sabadell, Freixenet, Codorniu o Caprabo -si bé ara és dins Eroski-. Però d’altres igualment radicades a Catalunya no les perceben com a tals, com Seat o Atrápalo.com; i en les multinacionals amb plantes a Catalunya la percepció tampoc és de ‘catalanitat’, com Nestlé. En conseqüència, un boicot a empreses catalanes es reduiria a les més emblemàtiques (i més fortes, val a dir).

A més, un boicot previsible també es pot sortejar si es disposa dels recursos pertinents. Amb motiu del boicot al cava català dels anys 2005 i 2006, l’empresa Freixenet va cercar nous mercats fora d’Espanya. El resultat va ser que, mentre va durar el boicot, a Freixenet van vendre menys a Espanya però van facturar el mateix que altres anys, perquè van vendre més a l’exterior. Aquest comportament intel·ligent de l’empresa cavista catalana contrasta amb el comportament que va tindre l’empresa cavista extremenya beneficiària del boicot català: va multiplicar per set les vendes durant dos anys... i ha acabat tancant.

En aquest punt encara cal fer notar una altra cosa. Amb el pas del temps, les empreses catalanes depenen menys del mercat espanyol. El 1987 Catalunya venia a Espanya el 75% de tot el que exportava. El 2005 ja era només de 54%. I cap al 2010 es calcula que és del 50% (vegeu aquesta entrevista a La Vanguardia, 5-10-2011). Però encara més: amb la fortíssima crisi econòmica que vivim, iniciada el 2008, es considera que les empreses que la superaran seran les altament qualificades que elaboren materials i productes que poden ser venuts a qualsevol lloc del món. Per tant, l’horitzó econòmic és que cada cop més cal vendre arreu, no pas exclusivament a Espanya (vegeu l’article “Una patronal del cava admet que té poc sentit vendre a Espanya”, Nació Digital, 20-9-2011).

Aquesta darrera idea contraposa la vella oligarquia patronal catalana, ancorada en el passat i pendent d’Espanya més per les prebendes i el negoci assegurat que per l’emprenedoria i la innovació, enfront de les petites i mitjanes empreses catalanes dirigides per jóvens (30-50 anys) molt més preparats, obertes a l’exterior i amb molta més capacitat d’innovació. (Vegeu el testimoni il·lustratiu de na Patrícia Gabancho amb motiu d’una visita d’en Mariano Rajoy a Catalunya, en què es va reunir amb vells empresaris.)

Encara una darrera reflexió, no puc estar-me’n. Suposem que el boicot fos un argument de prou pes. Doncs bé: ja he dit que els anys 2005-2006 i 2009 va impulsar-se un boicot a productes catalans... sense que Catalunya hagués proclamat la independència. La pregunta és òbvia: si, estant Catalunya a Espanya, es va fer boicot als productes catalans, per què es reporta el boicot com a argument contra la independència? No hauria de ser un argument (més) a favor de la independència?

7. ALTRES ESCULLS SIMBÒLICS

Entre la vox populi hi ha dos esculls possibles més, de natura trivial però que, en el camp sentimental, tenen prou importància.

Hi ha gent que diu que, en pic s’assoleixi la indipendència, malauradament no podrà jugar a la Loteria de Nadal. I hi ha altres persones que es pregunten si el Futbol Club Barcelona només podrà jugar contra equips catalans. Aquest darrer interrogant, en realitat, el que amaga és la por que el Barça deixi d’enfrontar-se al Reial Madrid, el seu gran rival (culers i merengues viuen apassionadament aquests derbis). La Loteria de Nadal i la Lliga Espanyola de futbol són, per dir-ho així, els últims reductes simbòlics en què la gent pot tindre reticències per la independència.

El tema de la Loteria de Nadal és fàcilment resoluble per dues vies. Primer, res no impedeix que hi hagi un acord entre l’Estat català i l’altre Estat veí perquè els ciutadans de Catalunya puguin jugar a les loteries de l’Estat veí, si l’Estat veí no hi està en contra. Si no hi ha acord, sempre es pot aprofitar un viatge per negocis o plaer a Saragossa o Madrid per a comprar una butlleta. I si un no té un viatge programat sempre pot comprar la butlleta per internet a qualsevol establiment acreditat que vengui en línia. De manera de jugar a la loteria de l’Estat veí n’hi ha moltes. Segon, l’empresa pública Loteria de Catalunya pot crear un sorteig extraordinari per Nadal que reparteixi un caleram. I només cal fer-ne la propaganda adient. Al capdavall, la popularitat de la Loteria de Nadal és perquè s’ha fet una bona campanya de màrqueting durant molts anys (i no perquè reparteixi els diners entre moltes persones: quanta gent coneixeu a qui hagi tocat la grossa?).

El tema del Barça encara és més fàcil de resoldre. Algú ha plantejat que, com a solució, es podria crear una lliga ibèrica. Així, es podrien continuar enfrontant els equips catalans (Barça, Espanyol, etc.), espanyols (Reial Madrid, Atlètic de Madrid, Sevilla, etc.) i bascos (Bilbao, Reial Societat, etc.) juntament amb els portuguesos (Porto, Sporting de Lisboa, Benfica, etc.). Seria com una versió ampliada de la Lliga Espanyola actual. Ara: segons el meu punt de vista, és una solució un xic infantil i, encara que fos possible, tampoc no cal ni això.

De fet, la solució a aquest dilema vindrà sola. La Lliga Espanyola de futbol és insostenible econòmicament, com ha fet notar el setembre del 2011 un alt càrrec de la UEFA. O sigui que tard o d’hora la xaparan. El nivell de sous que es paguen és inassumible per tots els clubs d’Espanya, a excepció del Barça i del Reial Madrid. Aquests dos clubs, de fet, són els únics que, de l’any 2003 cap aquí, opten al títol de campió de lliga; la resta pràcticament no tenen opcions. I això és perquè tenen una capacitat econòmica que no té cap altre club d’Espanya. Fixem-nos, a més, que la lliga 2011-2012 comença amb una vaga de jugadors pel tema del cobrament. I alguns clubs esportius -no sols de futbol- ja han renunciat a un ascens a una divisió superior per raons econòmiques. És d’esperar, doncs, que la primera divisió de la Lliga Espanyola hagi de fer prompte un replantejament. Com a sortida, els dos clubs grans, Barça i Reial Madrid, entraran a competir en una superlliga europea. No una copa amb eliminatòries -com és ara-, sinó una lliga amb tots els ets i uts: a l’estil NBA (Estats Units), deslligada de reials federacions de futbol, sense que les estructures estatals s’hi fiquin, sense ascensos ni descensos a categories inferiors. I s’enfrontaran als grans d’Europa: el Manchester United, l’Arsenal, el Chelsea, l’Ajax d’Amsterdam, l’Inter de Milà, el Porto, el Bayern de Munic, el Borussia Dortmund, el París Saint-Germain, etc. Per tant, que no pateixin culers i merengues: Barça i Reial Madrid seguiran enfrontant-se amb assiduïtat i el Barça no tindrà per què enfrontar-se al Nàstic de Tarragona en una lliga (pot fer-ho en una copa, però).

8. L’EXÈRCIT

La Constitució espanyola estableix a l’article 8 que “Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. Això ha fet pensar que, en cas que Catalunya es converteixi en un Estat, l’Exèrcit espanyol hi intervindria. Aquest temor té base no tant en la Constitució espanyola, sinó en la història: només cal recordar les ocupacions militars castellanes del 1640, 1714 i 1939. De fet, a certes generacions de catalans que van viure el franquisme (1939-1975) els fa por la intervenció de l’Exèrcit espanyol.

Sobre aquesta qüestió només diré dues coses. Abans, però, cal tindre present un detall: som al segle XXI, no pas al segle XIX. La Constitució espanyola es va redactar immediatament després del franquisme (1978), quan els defensors d’aquest règim encara tenien molt de poder i quan l’Exèrcit era un agent polític més, com ho va ser durant el segle XIX (el franquisme té part d’elements polítics propis del seu moment, els anys 30 del segle XX, com l’ingredient del feixisme; però en molts aspectes era un règim del segle XIX). A diferència de llavors, al segle XXI l’Estat espanyol forma part de l’OTAN i la Unió Europea i es finança en part amb diners provinents de la Unió Europea (sobretot Alemanya) i amb la venda de bons als mercats financers internacionals. El context internacional és un altre, incloent-hi la derivada financera.

I ara les dues coses que he dit que diria. Primer, que, al segle XXI, plantejar una intervenció armada contra la població civil de Catalunya és un disbarat en el marc de la Unió Europea i l’OTAN. Al segle XIX un Estat podia enviar les forces armades contra la població civil sense que cap altre Estat no digués ni piu. Una intervenció militar de tipus coercitiu i violent no es podria dur a terme políticament; la Unió Europea no pot tolerar que un Estat membre se salti l’esperit fundacional de la Unió, on els drets humans hi tenen un paper preponderant. En aquest sentit, l’Estat espanyol se’n guardarà bé prou de fer un pas que el desacrediti per molts anys als ulls dels seus socis occidentals (no tan sols europeus: també els Estats Units). I és que quedar desacreditat en l’escenari internacional té repercussions negatives importants: els teus socis deixen de comptar amb tu, de manera que et despenges dels grups de decisió internacionals (Unió Europea, OCDE, G-20, etc.); i la prima de risc dels bons governamentals esdevé inassumible, de manera que es perd finançament als mercats.

Amb el que he dit al paràgraf precedent n’hi ha prou per a veure que una intervenció militar no tindria sentit ni tan sols des de l’òptica espanyola. Però no puc estar de dir-hi una segona cosa. L’esment a l’Exèrcit pot ser un contraargument en boca d’un independentista (fa referència a la por). Però, en boca d’un unionista, l’esment a l’Exèrcit no és un argument; és una amenaça. I això no pot consentir-ho cap demòcrata, inclòs el qui és contrari a la independència de Catalunya. Si es consentís simplement voldria dir que a l’Estat espanyol no hi ha demòcrates ni democràcia, sinó una altra cosa. I això sí que és inassumible per a un país que vol estar al costat dels grans i que es finança a través dels ajuts d’Alemanya i dels mercats financers.

En resum, el preu a pagar per l’acció militar, fins i tot per l’amenaça -encara que després no hi hagi acció militar- és inassumible per a l’Espanya que es vol moderna. Hauria de pagar un preu tan car en el concert internacional que l’ensorraria a la categoria de molts països tercermundistes.

9. CLOENDA

Els arguments de l’unionisme tenen poca consistència en general. N’hi ha algun una mica sòlid, com el boicot a productes catalans; però plantegen un escenari que es pot superar.

De fet, diria que l’únic que l’independentisme no pot rebatre a l’unionisme és la qüestió dels sentiments. Si una persona se sent espanyola de cap a peus, se’n sent i ja està. I això pot fer que mostri rebuig o reticències a la independència de Catalunya. Igualment, si algú ha jugat sempre a la Loteria de Nadal i desitja fervorosament veure l’acte litúrgic dels xiquets del col·legi de San Ildefonso, doncs no s’hi pot fer més. I si un culer vol que el Barça continuï batallant pels estadis espanyols perquè li agrada tindre futbol tota la setmana, estem parlant de sentiments, no de raó. Aquests punts l’independentisme no pot rebatre’ls, perquè no són arguments, són sentiments.

Per tant, la feina pendent que tenen els independentistes no és tan sols rebatre els arguments de l’unionisme (que ja es veu que es pot fer amb relativa facilitat), sinó seduir els qui tenen sentiments que poden frenar la constitució de l’Estat català.


AFEGITÓ 1 (19-10-2011)

Una altra veu del món econòmic que indica que la independència de Catalunya seria beneficiosa (no tan sols viable). Aquest cop és el director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Galí. Podeu veure-ho aquí.

AFEGITÓ 2 (14-11-2011)

Increïble però cert. En Jorge Moragas, un membre important del PP (d’origen català), ha donat un argument més en contra de la independència de Catalunya. Però l’argument en qüestió no té una gran profunditat de pensament, que diguem. Ha arribat a dir (12-11-2011) que, en cas que Catalunya esdevingui un Estat, els catalans es perdrien “cosas bonitas”. I ha posat com a exemple d’aqueixes coses boniques que els catalans es perdrien les ciutats de Donòstia i Sevilla. Aquest és, de moment, el gran argument del PP en contra de la independència de Catalunya. Si el nivell d’argumentació del PP és aquest, com pensen afrontar la gestió de la pitjor crisi econòmica en 80 anys? Potser el senyor Moragas desconeix que, encara que hi hagi una frontera entre Lleida i Saragossa, la gent que viu més ençà de Lleida podrà anar igualment a Sevilla a visitar-la tantes vegades com vulgui, ni que sigui com a turista. La independència de Catalunya no comporta que Sevilla (o Lleida) canviïn de planeta, que jo sàpiga. I estic convençut que la gent de Sevilla no acceptarà que les autoritats espanyoles impedeixin els ciutadans de l’Estat català a anar-hi, ja que de ben segur els turistes catalans anirien a deixar-s’hi diners. O el Govern de Madrid obligarà els sevillans a no acceptar cap turista (llegiu-hi euro) català? Per cert: diria que actualment els ciutadans de Madrid poden anar a Lisboa, Londres, París o Milà perfectament: quan travessen la frontera estatal no entren a cap dimensió desconeguda, diria. (O és que potser en Moragas té present que molts espanyols castellanoparlants no solen sortir del “seu país” i es pensa que els catalans fem el mateix?) Segur que més d
un català partidari del manteniment de Catalunya dins Espanya que actua de bona fe i que creu que l’argumentació sòlida és la millor arma deu estar morint-se de vergonya.

2 comentaris:

  1. De veritat us creieu tot això que digueu? Em crida moltíssim l'atenció tot el text, però especialment el referent a la UE. De veritat us penseu que, no ja Espanya, sinò el Regne Unit, França o Itàlia ens acolliran amb els braços oberts? Ja s'inventaran les traves, ja! Obriu els ulls d'una vegada: Catalunya, ara per ara, només podrà tenir alguna oportunitat sense la UE...

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.