dissabte, 1 d’octubre de 2011

La unitat de l’independentisme és desitjable... però no és possible (agradi o no)

En el món independentista, i també en els mitjans de comunicació -sobretot en les tertúlies televisives i radiofòniques-, molts cops es planteja si l’independentisme no hauria d’anar unit electoralment. I, si no passa, hom es demana per què. Se suposa que les coincidències ideològiques haurien de comportar aquesta unitat, però a la pràctica difícilment es materialitza.

Jo, que sóc bastant flagell de molts independentistes que no toquen de peus a terra, sempre he pensat que apel·lar a la unitat de l’independentisme (i fer retrets als que no la materialitzen) és com quan el veí o la veïna rondinaire i torracollons del bloc de pisos diu que, si li toqués la loteria, es compraria un xalet per no haver de suportar els altres veïns. I és que, vaja, no li tocarà mai la loteria per molt que hi jugui; i no veu que, pels seus ingressos, és impossible que mai tingui (i mantingui) un xalet. O sigui, que s’haurà de quedar al bloc per sempre. Vaja, fer volar coloms.

Qualsevol que es mou en el món sobiranista sap que la unitat és difícil d’assolir per raons diverses. Una de prou important és les diferències personals entre els que han de liderar el moviment. (Cal dir que aquestes diferències personals hi són absolutament en totes les forces polítiques, encara que les amaguin.)

Ara: la meva percepció és que la unitat de l’independentisme és inassolible per una simple llei política: la diversitat de parers en l’espectre esquerra-dreta. Si a aquest escull hi afegim els altres (com la manca d’entesa per diferències personals) l’equació arriba a la solució.

En efecte, la gent, ideològicament, no té només al cap la independència (o no) de Catalunya, sinó que la gent és més d’esquerres o més de dretes, o més intervencionista o més liberal... i això també forma part del debat polític, al qual la gent no té per què renunciar-hi (i és lògic que no hi renunciï). Dins Convergència i Unió (CiU), dins Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) i fins i tot dins el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) hi ha molts independentistes. Però en diversos àmbits aqueixes forces polítiques tenen visions diferents (gestió del territori; model educatiu laic o no; fiscalitat; etc.); i no es pot pretendre que tot independentista aparqui el que pensa sobre aquests temes. El debat polític ho és tot: si Catalunya ha de ser un Estat o no, però també si Catalunya ha de posar una carretera sobre un prat o un bosc.

Poso un parell d’exemples que permeten fer veure per què és impossible una única candidatura independentista en qualsevol contesa electoral.

a) Jo sóc ferm partidari de la regeneració democràtica. No pot ser que una societat tingui una democràcia devaluada com la nostra, que fa que hi hagi desafecció política i alta abstenció. Avui dia, en la política, hi ha mandataris manifestament incompetents (cas del president espanyol entre 2004 i 2011); corrupció; poca proximitat entre electors i elegits; nepotisme i enxufisme; favors a grans empreses; etc. Tot això s’ha d’acabar. Per tant, si participo en algun projecte polític -sigui independentista o no-, vull que inclogui, dins al programa electoral, mesures de millora de la democràcia (limitació de mandats, districtes electorals menuts, més eficàcia en els controls antifrau, que els mandataris estiguin preparats per a governar un país, etc.). Si una força política independentista em proposa de col·laborar-hi però no inclou la regeneració democràtica dins al seu programa (o, encara pitjor, si perpetua dins seu les pràctiques que denuncio) simplement no m’hi apuntaré. I no tan sols no els ajudaré sinó que, si algú me’n demana el parer, la meva opinió no serà positiva.

b) Les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), marcadament independentistes, tenen un ideari d’extrema esquerra que no volen abandonar. Això fa que refusin qualsevol pacte amb qualsevol altra força independentista si el pacte no inclou l’ideari d’extrema esquerra. Per tant, si algú pretén fer una candidatura independentista única, fracassarà. Agradi o no, això és així. (Cal matisar que hi ha forces polítiques que sí que han fet el pas d’aparcar temporalment el seu ideari d’esquerres per a conformar una coalició independentista: és el cas del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), integrat dins Solidaritat Catalana per la Independència (SI).)

La meva visió és compartida per altres intel·lectuals. Per exemple, en Salvador Cardús (vegeu el seu article “Quan 1+1 fan -3”, publicat a Nació Digital, 23-9-2011).

I si no pot haver-hi una única candidatura independentista a les diverses conteses electorals, què cal esperar? De fet, si un toca de peus a terra el que ha de buscar no és una força política independentista unitària, sinó una força política independentista majoritària. Fa temps que penso que qualsevol idea política (l’independentisme o qualsevol altra) és difícil que s’aglutini en una sola força política. Però l’estiu del 2010 li ho vaig sentir dir a en Robert Ara, un dels activistes i ideòlegs històrics de l’independentisme. Per tant, la meva posició no és fora de lloc.

La història ens demostra que això és factible. A les eleccions catalanes del 2003, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va treure uns resultats molt bons perquè era un partit declaradament independentista. Per la mateixa època també es presentava Estat Català, amb un ideari semblant. La presència d’Estat Català no va impedir que ERC aglutinés molts vots independentistes.

Això no vol dir que no s’hagi d’intentar sumar. La coalició Solidaritat Catalana per la Independència ja és una suma de forces a nivell micro, i podria acollir-ne alguna més. I, de cara a les eleccions espanyoles (20-11-2011), ERC pot sumar Reagrupament (RCat) a la seva candidatura, com va fer a Barcelona a les eleccions municipals de l’11-6-2011 (encara que RCat avui és pràcticament una organització sense personal; de fet, és més una adhesió simbòlica). En aquestes mateixes eleccions no és descartable una coalició ERC-SI, sobretot després que les noves cares dirigents d’ERC siguin n’Oriol Junqueras i n’Alfred Bosch; però també perquè ERC tem una davallada de vots enorme i un pacte amb RCat i SI l’esmorteiria (faltarà veure si SI té prou generositat per a acceptar el pacte en pro de la unitat minvant la seva proposta d’acord, que inclou, per exemple, votar no a tota investidura de president i a tot pressupost lesiu amb Catalunya, a diferència del que ha fet històricament ERC a les Corts espanyoles).

Ara: si es fa un pacte ERC-RCat-SI continuarà sense haver-hi unitat en l’independentisme. I és que serà una candidatura prou àmplia, però encara hi faltarà les CUP o la gent de CiU. Per tant, s’anirà al que he plantejat: una candidatura independentista majoritària, però no unitària.

4 comentaris:

  1. Bon apunt, encara que discrepo en un punt: CiU encara no és independentista com a formació, encara que la majoria dels seus votants ho siguin. Independentista vol dir, per a mi, que sumant 68 escons amb els altres independentistes es declara la independència, i aquest joc (de moment) CiU no el juga. ERC+SI+RCat sumarien el 90% de l'independentisme en quedar fora, pràcticament, només les CUP. Seria bastant unitat en l'independentisme que comparteix un element bàsic d'estratègia. Felicitats pel bloc!

    ResponElimina
  2. Granollacs, gràcies pel comentari. Ben vist. De tota manera, encara es pot filar més prim a l'hora de parlar de CiU. M'explico. Dius que una cosa és si CiU com a partit és independentista o no. I l'altra és si els seus militants/votants ho són. (En aquest punt la comparació es pot fer amb ICV: molts que hi militen apostarien per la independència però el partit en si no ho posa a la seva llista de prioritats.) Però encara dins CiU cal distingir el partit en si (que és el conjunt dels militants) de la direcció. I em sembla que la direcció actual és un pas més endavant que la mitjana de militans en el tema de la independència. El problema, és clar, és les reticències que hi ha dins el partit. (Torno a comparar. A l'ERC del 2006-2010, els votants/militants estaven un pas més endavant per la independència que la seva direcció; d'aquí vindria la davallada electoral d'ERC.)

    ResponElimina
  3. M'agradaria matisar el comentari que fas sobre que la CUP no vol renunciar a la seua ideologia d'esquerres a l'hora de fer pactes o treballar amb altes formacions.

    D'una banda perquè no m'atreviria a fer una afirmació tan "general" pel fet que és una candidatura ara per ara només municipalista, i per tant la tendència de cada ciutat és diferent i es veu "de tot" en este sentit. A Vilafranca, per exemple, van pactar amb CiU per "fotre fora" al PSC, que portava prous anys al poder.

    I de l'altra perquè també és important tenir en compte que mentre per a CiU -per exemple- pactar amb la CUP no implica cap renúncia més enllà de la diferència ideològica, per a la CUP pactar amb CiU implica pactar amb un dels principals partits -si no el principal- que manté precisament l'status quo que pretenen canviar. I entenc que no és el mateix nivell de renúncia per a uns que pels als altres, en este sentit.

    ResponElimina
  4. Oriol, entenc el que dius de la CUP. Diré més: un col·lega em va dir un cop que, de fet, hi ha moltes CUPs, tantes com grups municipals... Per tant, gràcies pel comentari, que enriqueix el blog. De tota manera, l'exemple de les CUP l'he posat més com un exemple il·lustratiu sense ànim de descriure detalladament el funcionament de les CUP. Si volgués parlar a fons sobre les CUP hauria de fer un apunt específic, és clar. Gràcies de nou.

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.