diumenge, 23 d’octubre de 2011

Vers l’Estat català: vies, mecanismes, lideratges... i l’endemà (també cal pensar-hi, agradi o no)

1. PUNT DE PARTIDA

Hem vist que la constitució de l’Estat català arribarà tard o d’hora perquè la societat catalana ja està madura. Ho està per molts motius interns -són prou coneguts-, però cada dia que passa se n’hi van afegint d’altres, alguns dels quals provinents de fora. És el cas d’Escòcia, que té previst fer un referèndum d’independència abans del 2015 (més avall en parlo). O el final d’ETA (20-10-2011), que obre una perspectiva política nova. En efecte, l’Estat espanyol ja no té excuses per a no seure a parlar amb l’independentisme basc que opta exclusivament per vies democràtiques. Per tant, aviat s’encetarà un debat entre bascos i espanyols sobre el futur d’Euskadi que, vulgues que no, de retruc afectarà el procés d’independència de Catalunya. (Això si s’accepta que el règim polític vigent a Espanya és una democràcia. Si, per contra, hom pensa que Espanya és un ens que està per sobre de la gent -i n’hi ha que ho pensen-, el debat trigarà més a fer-se i/o tindrà dificultats. Però, malgrat els estirabots de l’extrema dreta i d’algun dirigent socialista -més folklòric que modern- que no paeix la possibilitat que un territori pugui esdevindre Estat, crec que una part significativa de les elits polítiques, mediàtiques i econòmiques espanyoles accepta -o comença a acceptar- que un moment o altre el plantejament polític dels independentistes tindrà acollida entre la societat catalana i basca.)

Arribats aquí, la pregunta és: i com es farà, això? És una pregunta complexa, que de fet remet a d’altres. Com es pot constituir un Estat? Quins mecanismes jurídics, polítics i legals hi ha per a fer-ho? És complicat o simple? En el fons, és legal? I qui pot dur-ho a terme? I encara més: com es gestionarà l’endemà?

En aquest apunt miro d’explicar com veig l’estat de coses relatiu a aquests àmbits. Ho desglosso per apartats. En resum, crec que es pot dir que, a la cuina de la independència, els ingredients ja estan al punt; però no sabem si els cuiners que han d’elaborar el plat (els polítics) estan una mica encantats, o desvagats, o despistats, o potser esporuguits, o indecisos, o dubitatius, o tal volta volsdiristes, o no del tot convençuts (encercleu els adjectius que considereu més adients i/o tatxeu els que no us agradin). És el gran dilema: cal decidir-se a trencar l’ou per a fer la truita, ja que no es pot fer una truita [l’Estat català] sense trencar un ou [dir a l’Estat espanyol que passi-ho bé, amb el disgust que això portarà a alguns dirigents espanyols].

2. LES VIES PER A LA INDEPENDÈNCIA

Hi ha diverses possibilitats per a constituir l’Estat català, totes prou simples i factibles. Vegem-les.

a) La primera possibilitat és un referèndum. Es consultaria la població catalana sobre si Catalunya ha d’esdevindre un Estat. Així ho va intentar -sense sortir-se’n- el Quebec (1995), ho va fer Timor Oriental (2002), ho va fer Montenegro (2006), ho va fer el Sudan del Sud (2011) i ho farà Escòcia (entre el 2013 i el 2015). Per això, aquesta via pot anomenar-se com via escocesa (per posar una denominació geogràfica propera, més escaient per al cas català que la referència a un altre país).

És factible fer un referèndum? Sí, fins i tot amb l’oposició de l’aparell de l’Estat espanyol. Si la majoria de la població d’un territori dóna suport, via referèndum, a un nou statu quo (sigui l’Estat independent, sigui una altra fórmula: un Estat lliure associat, per exemple), això un argument gairebé imbatible en el marc de l’Europa occidental, que posa com a base de funcionament polític la democràcia. Per molt que diversos sectors de l’Estat espanyol s’hi oposessin, les seves objeccions no serien tingudes en compte per pràcticament ningú fora d’Espanya (potser Sèrbia sí, tornant el favor a Espanya de no haver reconegut Kosovo, del qual parlo més avall).

Cert és que la legislació espanyola estableix que cal el permís de l’Estat espanyol per a fer una consulta així amb el cens. En aquest punt es pot establir una ampliació del cens (per exemple, que puguin votar les persones de 16 i 17 anys), cas en què no cal el permís.

b) La segona possibilitat -que segurament és la que es durà a terme- és la declaració unilateral d’independència feta des del Parlament de Catalunya, amb una votació per majoria. Aquesta via, propugnada per n’Alfons López Tena, és la que van aplicar Eslovènia (1991) i Kosovo (2008) per a separar-se de Sèrbia. Per tant, aquesta via pot dir-se via kosovesa (amb referència a la sentència internacional del 2010, de la qual parlo més avall).

(Val a dir que el eslovè és pràcticament idèntic al català quant a les fases del procés. Vegeu aquest escrit d’en Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb, sobre el procés d’independència d’Eslovènia, “La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys” (28-6-2011). Fins i tot el diari més important del país, a la vanguàrdia de la comunicació, considerava inviable independència el dia abans que es proclamés, mentre que l’endemà s’hi adheria entusiàsticament.)

Amb la via kosovesa es pot fer un segon pas ratificatori per part de la població, per exemple amb un referèndum que validi la Constitució del nou Estat al cap de mig any de la declaració d’independència.

Per tal de solemnitzar i donar un cert relleu a la declaració unilateral d’independència des del Parlament de Catalunya, el president de la Generalitat -o un nombre suficient de diputats, per exemple el 33%- pot convocar Corts Constituents. S’ha de precisar que no és obligatori fer aquest pas: simplement, es pot convocar un ple del Parlament i prou. A més, les Corts Constituents durarien sols un dia (de fet, la votació durarà uns minuts; el que pot fer-ho durar hores és el discurs del president -previ a les votacions- a favor de la independència). Però un acte solemne com aquest permetria dotar l’actuació del rang protocol·lari que li correspon: seria com vestir-se de llarg per a l’ocasió, mudar-se. A més, l’acte pot servir per a atreure l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals, de les cancelleries i de la Unió Europea, fet que li donaria rellevància internacional.

c) La tercera via consisteix en què Catalunya, com a territori amb drets històrics, sol·liciti l’entrada a una institució internacional que aplega Estats, o demani de ser-hi reconeguda. Se seguiria així l’estratègia duta a terme per Palestina: el setembre del 2011, l’Autoritat Nacional Palestina va demanar d’ingressar de ple dret a les Nacions Unides (fins llavors només hi tenia presència observadora); per això podem designar aquest mecanisme amb el nom de via palestina.

Al marge de si l’envit palestí reïx, la via encetada per Palestina permet a Catalunya plantejar el mateix a la Unió Europea. En efecte, la Generalitat pot demanar de ser admesa com a Estat dins la Unió Europea (amb una resolució del Parlament de Catalunya ecomanant-li aquesta tasca). Cal tindre present que l’Estatut d’Autonomia III (llei orgànica 6/2006) recull l’estatus de nació per a Catalunya, i que avui Catalunya ja és un territori que forma part de la Unió Europea, de manera que només es tractaria de canviar-ne l’estatus (de regió a Estat). De paral·lelismes entre Catalunya i Palestina n’hi ha: actualment la Generalitat és gestora d’una comunitat autònoma, i per això es troba, mutatis mutandi, en una situació semblant a la de l’Autoritat Nacional Palestina (el mateix val per als governs d’Euskadi i Navarra).

Com es pot veure, el mecanisme jurídic és bastant simple, sigui quina sigui la via triada. I les reticències i objeccions que pugui presentar l’Estat espanyol són menors. La raó és que, a l’Europa occidental, la democràcia és més que una circumstància. És un concepte considerat com l’eina que ha de regir el funcionament dels països. I per tant és el marc que regeix el destí de les societats, que no pot ser superar per cap altra consideració.

3. HIPOTÈTICS IMPEDIMENTS LEGALS ENFRONT LEGALITAT INTERNACIONAL

Dues de les vies han sigut reconegudes pels organismes internacionals: la via escocesa i la via kosovesa (la via palestina encara no s’ha resolt). Per tant, formen part de la legalitat internacional.

Per a la via escocesa, la Unió Europea, amb motiu del referèndum de Montenegro (2006), va establir que calia una participació mínima del 50% del cens i que hi hagués pel cap baix un 55% de vots favorables a la independència (encara que caldria veure per què no pot ser el 50% més un vot, com en qualsevol altre referèndum). Celebrar, doncs, un referèndum en aquestes condicions el fa plenament vàlid segons la Unió Europea (organisme al qual pertany Espanya, val a dir).

La via kosovesa (proclamar unilateralment en un parlament la independència) va ser avalada per una sentència de la Cort Penal Internacional (CPI) del 22-7-2010. Sèrbia havia dut a aquest tribunal la proclamació d’independència de Kosovo, en entendre que no era legal. Però la Cort Penal Internacional va determinar que la declaració d’independència que havia fet Kosovo no viola cap llei internacional, i per tant era perfectament vàlida. Per tant, avui considerar il·legal la declaració unilateral d’independència no té cabuda en el dret internacional. (Diguem que, d’altra banda, hi ha també el precedent d’Eslovènia: va optar per aqueixa via i avui és Estat membre de la Unió Europea.)

Encara es pot objectar que la legislació espanyola no preveu la independència de cap territori de l’Estat espanyol. Més en concret, la Constitució espanyola diu (article 2) que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles [...]”. En aquest punt cal dir que la legislació internacional s’ha incorporat a la legislació espanyola. I precisament això fa que, fins i tot dins el marc legal espanyol, no es pugui objectar res a cap procés d’independència de cap territori, si no es vol entrar en contradicció en l’ordenament jurídic espanyol. Ho explica en Josep Dalmau al seu llibre Espanyols per força (Proa, 2002, pàgines 215-218). Mossèn Dalmau reporta, entre altres, l’article 96.1 de la Constitució espanyola, que estableix que “Los Tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones solo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios Tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho Internacional”. Si el Regne d’Espanya és i vol continuar sent membre de la Unió Europea -avaladora de la via escocesa amb motiu de Montenegro- (ho és des del 1986); és i vol continuar sent part de la Cort Penal Internacional -avaladora de la via kosovesa- (ho és des del 1998 pel que fa a la signatura i des del 2000 pel que fa a la ratificació); i és i vol continuar sent membre de l’Organització de les Nacions Unides -avaladora i promotora de la via escocesa amb motiu de Timor Oriental- (ho és des del 1955); en definitiva, si el Regne d’Espanya és i vol continuar sent un actor internacional reconegut, ha d’acceptar les normes internes i la jurisprudència d’aquests organismes. Si no vol aplicar-los, ha de denunciar aqueixos tractats internacionals i per tant abandonar les institucions esmentades (denunciar un tractat vol dir sortir-ne).

(Si voleu ampliar dades sobre aquest camp, podeu llegir-vos, a més de l’obra esmentada de mossèn Josep Dalmau, el llibre de n’Alfons López Tena Catalunya sota Espanya (La Magrana, 2007, pàgines 222-227), amb una visió més modernitzada. També podeu llegir-vos l’apunt “Com serà la Catalunya independent? i Arguments contra la independència”, del blog El Cau del Llop. I l’article “Petit manual il·lustrat sobre la independència (Tot allò que els catalans hem de saber per fer pas a pas un procés d’independència i no sabíem a qui preguntar)”, de n’Albert Segura i n’Emili Bella, publicat a la Revista Òmnium, 15 (tardor del 2010), editada per Òmnium Cultural.)

(Sobre altres possibles arguments contraris a la indepedència de tipus més social o econòmic, n’hi ha però són en general fluixos. Podeu veure’ls aquí.)

4. UNA ALTRA FEINA A FER: PLANIFICAR L’ENDEMÀ

En el procés de constitució de l’Estat català cal tindre en compte una sèrie de complexitats tècniques que poden endarrerir-ho. Vull dir que la constitució de l’Estat català s’esdevindrà, però la data concreta depèn, a més de la voluntat/pressió popular, de la capacitat per a preparar administrativament el procés.

En efecte, si la independència de Catalunya s’esdevé el divendres 4-7-2014 -per posar una data hipotètica-, vol dir que el 10-7-2014 cal ingressar totes les prestacions d’atur als aturats i altres subsidis (tal com fa l’Estat espanyol ara mateix); el 25-7-2014 cal ingressar les pensions als jubilats i als vidus (tal com fa l’Estat espanyol ara mateix); cap al 28-7-2014 cal ingressar totes les nòmines dels treballadors del sector públic (tal com fa ara tant l’Administració de l’Estat espanyol com la Generalitat); i el 31-7-2014 cal pagar els ajuts a la dependència, a les residències d’avis, als centres per a discapacitats, etc. (tal com fa ara la Generalitat). No es pot pretendre que tota la gent que percep pagaments de l’Estat espanyol o de la Generalitat deixin de rebre els diners i que cobrin al cap de dos mesos. Si això passés simplement la independència no es materialitzaria.

De la mateixa manera, cal que tothom continuï cotitzant a la Seguretat Social (ara catalana). I si una família ha demanat una beca, cal resoldre l’expedient. Encara més: si algú és jutjat per un delicte i li toca judici el 4-7-2014, aquell judici ha de tindre lloc igualment, perquè les víctimes tenen dret a un judici sense entrebancs ni més retards dels necessaris (i l’acusat, si és innocent, també ha de poder demostrar la seva innocència sense dilacions). Si l’acusat és declarat culpable, té d’entrar a presó aquell dia mateix, on per cert a l’hora de sopar ha d’haver-hi el menjar a taula. I si un reclús té de sortir de la presó el 4-7-2014, ho ha de poder fer, ja que és inadmissible que s’hagi d’estar un dia més reclòs si ha complert la condemna que pertoca. Per tant, tot l’aparell de l’Estat té de continuar funcionant igual que abans. No pot servir d’excusa un canvi de règim o de statu quo: la gent té dret a percebre els diners que li pertoca, i a gaudir dels dies de llibertat que li pertoca; i l’Estat català no pot escatimar-los ni un sol dia.

Per tant: el dia abans de la independència cal tindre a punt tot l’aparell estatal. És a dir, el 4-7-2014 a les 8 del matí l’Agència Tributària ha d’estar preparada per a ingressar les declaracions d’IVA dels autònoms i les empreses (corresponents al segon trimestre del 2014) a un nou compte corrent (el de l’Estat català). O cal tindre dissenyada la matrícula dels cotxes. En efecte, el dia 4-7-2014 hi haurà, com qualsevol altre dia feiner, una persona que haurà de passar pel concessionari a recollir el cotxe que s’ha comprat. No és admissible dir-li a aquesta persona -que ja ha pagat el cotxe- que s’haurà d’esperar dues o tres setmanes perquè l’Estat encara no ha donat forma a les matrícules. I tampoc es té de fer esperar el concessionari. En conseqüència, mesos abans del 4-7-2014 s’han d’haver dissenyat les matrícules dels vehicles i fins i tot cal haver-ne fabricat algunes. I qui diu això diu cartes d’identitat, passaports, cartilles de la Seguretat Social, targetes sanitàries europees, etc. Fins i tot cal preveure la quantitat de funcionaris de l’Estat espanyol que, amb la independència de Catalunya, preferiran demanar destinació a l’altre Estat (el que aplegui els territoris castellanoparlants) perquè sentimentalment se senten d’aquella nació i no pas de la catalana. Si l’Administració pública a Catalunya perd cinc-cents funcionaris durant el procés d’independència (setmanes abans o setmanes després del dia d’independència), cal proveir aqueixos llocs de treball amb la màxima celeritat possible, perquè cap departament governamental no pot deixar de funcionar més de dues o tres setmanes. I això vol dir convocar processos selectius que sovint duren dos o tres mesos (tenint present que cal deixar un termini per a presentar papers, fer les proves, etc.). Per tant, la Generalitat tindrà de convocar aquests concursos en algun cas setmanes abans del dia que comenci a funcionar l’Estat català, en funció de les places que se sàpiga que quedaran vacants.

Fent càlculs ràpids ja es veu que, per a declarar l’Estat català, cal un període de preparació (un mínim de tres o quatre mesos?). I no només a nivell intern de la Generalitat (futur Estat), sinó també pel que fa a altres agents. Pensem en els sindicats: si hi ha convenis col·lectius a mig negociar, els sindicats han de decidir si ajornen les negociacions a l’espera del nou marc jurídic o bé les acceleren per tal de tindre garantit i estabilitzat un conveni col·lectiu mentre el nou Estat català no fa noves lleis laborals (pot trigar dos anys a fer-les). A més a més, no s’ha de perdre de vista un altre factor: tot aquest període de preparació pot representar un risc d’acceleració del procés. Si es comencen a dissenyar les matrícules dels vehicles, els mitjans de comunicació se n’assabentaran un moment o altre; i quan ho facin públic és possible que s’acceleri el procés d’independència, cas en què caldrà córrer més a muntar l’aparell estatal...

Una bona via per a resoldre aquesta qüestió, duta a terme pels diversos governs que han ocupat la Generalitat, és anar assumint competències. És a dir, que la Generalitat ja tingui un aparell administratiu quasiestatal en funcionament. A hores d’ara, la Generalitat controla la majoria del sistema escolar (la xarxa pública i concertada), el sistema sanitari públic, les universitats públiques, el sistema judicial -llevat dels jutges i secretaris judicials, que són estatals: la resta de funcionaris són autonòmics-, les presons, l’Oficina de Treball, els serveis socials, els trens, els ports, la majoria de carreteres, els aeroports menuts (Lleida, Igualada-Òdena, Sabadell i la Seu d’Urgell) i -atenció, perquè és important- la policia (Mossos d’Esquadra). A més, la Generalitat té obertes algunes delegacions a l’estranger, que poden ser útils ara mateix per a la diplomàcia (és a dir, fer gestions prop d’altres països encaminades a fer arribar el missatge que Catalunya vol independitzar-se, en paraules d’en Narcís Oliveres (“La diplomàcia independentista”, El Punt Avui, 22-7-2011); i que l’endemà de la independència poden servir de facto com a ambaixades (encara que posteriorment s’estableixin relacions diplomàtiques formals i es constitueixin autèntiques ambaixades, de manera que l’Estat català i els altres Estats bescanviïn una petita porció de territori). A la Generalitat li falta, emperò, controlar els aeroports grans (Reus, Girona i, sobretot, el Prat), la Seguretat Social, l’espai radioelèctric (només en controla una part cedida per l’Estat espanyol) i l’exèrcit. De la seva banda, el camp tributari està repartit: la Generalitat té Agència Tributària pròpia per als seus impostos, i altres organismes locals també en tenen (la Diputació de Tarragona té l’oficina anomenada BASE per a la gestió de tributs locals); però l’Estat espanyol disposa de la seva pròpia Agència Tributària a més de les oficines del cadastre. En els mesos que vénen, doncs, la Generalitat hauria de tindre accés a la gestió de la Seguretat Social (cotitzacions, etc.) i, si pot ser, tindre control sobre els aeroports del Prat, Reus i Girona -ni que fos parcialment-. En efecte, si l’endemà de la independència cal pagar pensions a jubilats, l’Estat català ha de tindre abans del dia de la independència la llista de pensionistes i llur número de compte corrent on fer l’ingrés.

Com he dit, la Generalitat ha anat fent passos en aquest sentit, tant quan ha governat CiU com quan han governat el tripartit d’esquerres (format per PSC, ERC i ICV-EUiA). I es continua en aquesta línia, fet prou important. Així, en Josep Antoni Duran i Lleida, líder d’Unió Democràctica de Catalunya (UDC) -partit que forma part de CiU- i considerat un dels polítics catalans més reticents a la independència, sosté (en declaracions fetes el 23-9-2011) que la Generalitat ha d’acabar funcionant com a administració única a Catalunya; per tant, té de xuclar totes les atribucions que té l’aparell de l’Estat espanyol. De manera semblant, quan la Generalitat va crear la seva pròpia Agència Tributària (2008), es va plantejar un funcionament conjunt amb l’Agència Tributària espanyola. La idea era que compartissin espai físic, i que el ciutadà acudís a una única finestreta, on hi hauria un funcionari que li tramitaria totes les declaracions. A posteriori, dins l’oficina, els funcionaris tramitarien els pagaments a l’Estat espanyol o a la Generalitat segons el que correspongués. Fet d’aquesta manera, és més fàcil la transició cap a l’Estat català, perquè les dues agències tributàries ja funcionarien de manera conjunta i el trapàs d’informació seria automàtic.

En fi, aquesta és, potser, la dificultat tècnica més important que té ara com ara el procés d’independència. No pas la ciutadania, que ja està madura. Sinó els serrells tècnics, que lògicament cal planificar. (S’ha de saber, en tot cas, que el món independentista també treballa en això: el 3-11-2011 hi ha la conferència internacional “Catalonia’s Self Determination Conference – Bulding a new state”, que ha de començar a analitzar aqueixes qüestions.)

Arribats en aquest punt plantejo una altra qüestió que enllaça amb el punt següent (el lideratge). Com es pot veure, conduir un procés de secessió implica controlar detalls tècnics importants (incloent-hi la gestió tributària i les forces policials). Per tant, qui piloti la independència de Catalunya té de ser una persona amb un perfil determinat. En primer lloc, ha de ser una persona solvent i preparada, i si pot ser astuta, que tingui estudis superiors i/o experiència en el món laboral, sobretot en organització i gestió (no vull dir que hagi teoritzat sobre com es porta una empresa, sinó que n’hagi portat alguna). En segon lloc, ha de tindre dots de lideratge i capacitat de convenciment, ja que cal posar en moviment tot un país. En tercer lloc, ha d’estar rodejat d’un bon equip, format per experts diversos, sobretot en els camps econòmic, social i jurídic. I, en quart lloc, ha de tindre bones relacions polítiques a nivell internacional i bones relacions econòmiques a nivell local; i si ha de tindre capacitat de comunicació amb les cancelleries d’arreu d’Europa i la secretaria d’Estat dels Estats Units, així com altres organismes financers internacionals, cosa que implica saber anglès i, si pot ser, disposar d’un bon cos diplomàtic.

Com podeu veure, n’Artur Mas, actual president de la Generalitat de Catalunya, respon a aquest perfil. Potser no completament, però sí bastant. Dic això perquè en Josep-Lluís Carod-Rovira no és una persona indicada per a fer aquest procés polític. En Carod-Rovira ha sigut un dels millors ideòlegs que ha tingut l’independentisme; però també ha demostrat no estar preparat per a pilotar políticament el procés d’independència. Són coses diferents: una és abocar pensament i donar arguments, i l’altra és executar un procés polític que té una vessant tècnica que no es pot descuidar.

5. EL LIDERATGE

Reprenent el darrer paràgraf del punt anterior, molts independentistes consideren que, per molt que el sentiment independentista hagi crescut, manca un líder sòlid.

En aquest punt és on fan cap moltes discussions del món sobiranista: si ara comença a ser el moment, i actualment CiU governa a la Generalitat, què faran els dirigents d’aqueixa força política?

Hi ha alguns analistes que apunten que l’actual direcció de CiU, en especial el president de la Generalitat, n’Artur Mas, conduirà el procés d’independència. D’altres persones molt posades en política consideren que el viratge sobiranista de CiU és un bluf i que no s’avançarà ni un mil·límetre (si en parlen és per electoralisme, és a dir, per a captar vots). Els qui consideren que en Mas està per fer el pas contraargumenten que, entre els votants de CiU, gairebé la meitat encara no són independentistes, i per tant primer cal treballar-se’ls. També afirmen que és important fer avançar la societat en conjunt cap a aquesta via, i per tant el procés d’independència pot trigar encara un xic: el temps necessari per a vèncer les resistències que, a dia d’avui, queden entre la població catalana.

A l’hora de jutjar o predir què farà CiU, cal tindre present que, en efecte, dins seu hi ha una ‘tensió’ interna (més que no pas un debat intern). Algunes veus aposten clarament per la independència, com el batlle de Figueres, en Santi Vila, sovint d’una claredat aclaparadora; o el batlle de Vic, en Josep M. Vila d’Abadal. Però encara hi ha moltes persones dins CiU, alguns amb prou poder, que no volen que es toqui res, com en Duran i Lleida.

En aquest escenari és lògic que en Mas, de moment, es mogui poc. Em sembla que tothom és conscient que Catalunya ha madurat socialment i es troba amb capacitat per a fer el pas cap a la independència. Però en Mas també és conscient que una part dels votants de CiU hi és poc o molt reàcia. I ningú no pot fer un pas agosarat si un part de la seva pròpia tropa, encara que sigui petita, no el seguís, o li costés fer-ho. Per a fer un pas així cal que almenys tots els teus et donin suport. Després ja rebràs el suport de fora les teves files; però primer cal que el teu propi grup accepti plenament el que proposes. Altrament, si en Mas convoqués Corts Constituents i una part del seu partit no li fes costat, hi ha el risc que fracassés (hom pensaria: si dels teus no tots t’ajuden, potser és que la idea no és tan encertada).

Penso, doncs, que en Mas -i la cúpula de CiU- té clar -cada cop més, si no ja del tot- que la independència és pràcticament l’única sortida que li queda a Catalunya; però que si s’avança per aquesta via s’ha de fer amb seguretat, cosa que implica avançar lentament, amb prudència. Diria que en Mas té temor. En efecte, el suport popular a la independència pot arribar a sobrepassar el 60% de la població (amb els fets del setembre del 2011 crec que ja hi som; però amb la negativa al pacte fiscal per part de l’Estat espanyol el 2012 hi serem segur i fins i tot potser el sobrepassarem). El temor té raó de ser perquè, si s’arriba al 60% de suport, aquesta qüestió no es pot defugir. No hi ha cap polític que pugui evitar tractar aquesta qüestió amb aqueixes xifres (de fet, els polítics i intel·lectuals espanyolistes la tracten a bastament). En conseqüència, un partit del perfil de CiU no té més remei que tirar-ho envant, tan lentament com vulgueu, però tirar-ho envant. O algú creu de debò que, si el suport a la independència arriba al 60% de la població, les forces polítiques no han de tindre-ho en compte? Els contraris a la independència (C’s, PP, PSC) ho tenen molt en compte (per exemple, la postura oficial del PSC és posicionar-se com a força intermèdia contra els ‘espanyolistes recentralitzadors’ del PP i els ‘separatistes’, entre els quals col·loca CiU; vegeu el discurs de na Carme Chacón al Consell Nacional del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) el 20-9-2011, en què identifica els dos temes més importants de l’agenda política: l’anticatalanisme espanyol i la reacció independentista catalana). I aquí és on surten els problemes per a en Mas i el seu equip. Si arribem a aquest nivell (60%) CiU haurà de plantejar-se què fer. No avançar en la independència implicarà començar un retrocés electoral, perquè alguns electors li retiraran el suport (a mesura que es recompongui l’independentisme parlamentari, format per ERC i SI). I avançar en la independència (per tal de no allunyar-se del sentir majoritari de la població) implica enfrontar-se no al PP o al PSOE (que també), sinó als regionalistes dins CiU. Tindrà de convèncer-los i fer-los canviar de parer. En aquest sentit, els avisos que en Mas llança en públic (el setembre del 2011, però també abans i després) no els destina tant a Madrid: els destina als militants de CiU i als seus votants menys propensos a la independència. Ho fa per a preparar-los, ja que un moment o altre llançarà la consignar de saltar la paret (saltar la paret és una expressió usada per dirigents de CiU, per això la poso).

El que he dit d’en Mas segurament no serà comprat per molts independentistes, que pengen la llufa de botifler a qualsevol militant de CiU. Molts independentistes dubten d’en Mas. Però fóra bo repassar les hemeroteques. S’hi veuen uns quants indicis que no s’havien vist mai en cap polític català. D’entrada, cal tindre present que, com a president, en Mas ha de mantindre una certa prudència a l’hora de fer declaracions (fet imprescindible en qualsevol governant, val a dir). Doncs bé: en aquest marc de necessària prudència, el setembre del 2010 en Mas ja ha dit que, com a ciutadà, està per la independència de Catalunya. Hi afegeix -per la dosi de prudència de què parlava- que una altra cosa són els condicionants socials. Però el seu posicionament personal és el que és.

A més, el setembre del 2011 (quan s’han donat casos de transgressió de l’Estat espanyol, que a parer meu ha implicat arribar al punt de no-retorn), en Mas ha fet altres declaracions inusuals en un polític a qui penjaríem l’etiqueta de ‘moderat’ (com se’l considera sovint). Primer tenim el discurs institucional amb motiu de la Diada, emès per televisió el 10-9-2011. Minuts abans que l’emetessin la meva dona em va preguntar “Què dirà el president?”, i vaig respondre-li recorrent al que s’espera segons els manuals: “No res”. És a dir, que no diria res de substancial o rellevant, res que sobresortís. En aquesta mena de discursos el que es diu és perquè tota la població ho accepti; per tant no es diuen coses gruixudes, sinó generalitats acceptables: que si hem de treballar per tal de sortir de la crisi, que si Catalunya ha d’avançar en conjunt, etc. Com a molt, el president podia fer -i de fer va fer- un al·legat de les retallades en el sector públic com a mesura per a garantir el manteniment dels serveis públics; però fora d’això no m’esperava cap afirmació sobresortint. Doncs bé: els primers minuts van ser d’una èpica considerable, inusual. No sóc l’únic que ho vaig veure: un col·lega resident a Andorra em va fer un correu l’endemà dient-me que havia tingut aquesta mateixa sensació.

La segona mostra -per a mi la més rellevant- la tenim en el discurs que va fer en Mas a Madrid al cap de poc (14-9-2011), on va dir que Catalunya comença el seu propi camí. Podeu veure el discurs en aquest vídeo de l’Agència Catalana de Notícies. I alerta amb el que va dir en Mas, ho cito tal qual:

“Nosotros tenemos un proyecto propio, queremos establecer nuestro propio camino [...]. España hizo su Transición hace treinta y pico de años atrás. Nosotros colaboramos en ella. La Transición democrática, la Transición hacia Europa, la Transición hacia el Estado del bienestar... Ahora, quizá, le toca a Cataluña hacer su propia Transición Nacional. Ese es un concepto que yo defiendo en Cataluña, que lo que quiere decir es que, sin eh... sin amenazar a nadie, sin querer inportunar a nadie, Cataluña quiere seguir su propio camino y quiere forjar su propio proyecto. ¿Y cómo lo va a hacer, eso? Ese camino y ese proyecto propio, ¿no? ¿Cómo lo va a hacer?. Pues miren: lo va a hacer de forma pacífica, como siempre. Insisto: en estos últimos tiempos, esta Constitución, que era punto de encuentro, que nosotros construimos, que nosotros defendimos, y además con ahínco, y además creyéndonoslo a fondo, esto ha dejado de ser ese punto de encuentro. Si ustedes suman la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut de Cataluña (de hace algo más de un año) y la reciente -creo que se le llama- reforma exprés, ¿no?, de la Constitución pactada entre el Partido Popular i el Partido Socialista, si ustedes suman estos dos temas, pues verán que esto es el jaque y el mate al espíritu constituyente y al consenso constitucional.”

Déu-n’hi-do. Aquest discurs no es diferencia gaire dels d’en Carod-Rovira. L’única diferència és que en Mas fa les seves propostes polítiques per la fallida de l’esperit constitucional (idea defensada pels intel·lectuals maragallistes, d’altra banda).

I ara faig la següent reflexió. Si les declaracions d’en Mas a Madrid les poséssim en boca d’un dirigent d’un altre territori amb ànsies d’emancipació nacional, tothom interpretaria que aquell dirigent té al cap iniciar un procés d’independència en poc temps. Fixem-nos que, al cap de poques hores, un periodista de RAC1 va dir textualment referint-se al discurs d’en Mas a Madrid: “Si això no és la independència, què és?”.

A banda, en alguna altra ocasió en Mas directament ha insinuat la possibilitat d’engegar el procés d’independència (declaracions del 16-9-2011). I el llenguatge emprat a Madrid desprèn un aire d’ultimàtum que es troba en altres manifestacions semblants en què es parla d’un nou full de ruta per a Catalunya (declaracions del 21-9-2010). L’expressió full de ruta no és un terme qualsevol: és el que es va encunyar en anglès (road map) per a referir-se al procés de pau entre Palestina i Israel, que ha de comportar la creació d’un Estat palestí. Afegim-hi encara que en Jordi Pujol, el 27-9-2011, va afirmar en públic, davant empresaris i experts en economia, que “algun dia Mas haurà de prendre decisions molt compromeses”, amb referència a la situació de trencament que s’havia produït entre Catalunya i Espanya. És evident que en Pujol, com a dirigent de CiU, coneix l’estratègia que aquesta força política vol seguir els propers anys. Una persona que té informació privilegiada en aquest camp no deixa anar afirmacions tan clares com aquesta (“prendre decisions molt compromeses” referit a la relació Catalunya-Espanya). Potser és que en Pujol també vol avisar el sector negocis de la dreta catalana d’un moviment polític imminent...

En resum, crec que és bastant clar que en Mas es planteja l’opció independentista. Una altra cosa és si té clar si activar-la o no, i quan activar-la; però se la planteja. Pel llenguatge que fa servir s’evidencia que cada vegada està més a prop d’activar-la. Si no l’activa és pels dubtes: els contraris a la independència dins CiU, assegurar-se que la societat catalana majoritàriament hi estarà a favor, assegurar-se els suports internacionals, assegurar-se que l’endemà es continuaran pagant nòmines, etc. Però, en la mesura que aquests dubtes s’esvaeixin, ja no hi haurà excuses. L’Estat espanyol s’ha acabat per als catalans, perquè ha fracassat amb Catalunya, amb la seva ciutadania, amb el seu teixit empresarial, amb la seva classe política, i per tant un president com en Mas només té una sortida: convocar Corts Constituents. I si no ho fa de moment és pels dubtes que (encara) queden en alguns camps.

La darrera oportunitat perquè Catalunya es mantingués dins Espanya va ser l’Estatut d’Autonomia III impulsat per en Pasqual Maragall quan va ser president de la Generalitat (2003-2006). En Maragall volia que Catalunya pogués ser ella mateixa (catalana, al cap i a la fi), cosa que implica un reconeixement nacional i una configuració federal de l’Estat espanyol que donés pràcticament tot el poder a la Generalitat; i això el mateix l’Estat espanyol no ho podia acceptar. El tret li va sortir per la culata i el rebuig d’Espanya a les propostes polítiques d’en Maragall (al Congrés de Diputats i per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010) va fer créixer el sentiment independentista. Si en Mas va pensar que podia fer un últim intent de trobar un encaix per a Catalunya dins Espanya (amb el pacte fiscal) ha fet tard. I n’és conscient. La darrera oportunitat va ser l’Estatut d’Autonomia III. L’Estat espanyol li va barrar el pas, i posteriorment no s’ha fet més que laminar el poder de la Generalitat: recursos contra la immersió lingüística, contra l’aranès, contra la Llei d’Educació de Catalunya, etc.; obligació imposada pel Govern espanyol que la Generalitat retalli encara més del que ho ha fet per tal d’eixugar dèficil -quan el Govern espanyol té molt més dèficit que la Generalitat i no tanca ministeris malgrat que és un mandat del Congrés de Diputats-; negativa del Govern espanyol a traspassar competències a la Generalitat -com les beques- malgrat les sentències a favor de la Generalitat; modificació unilateral de la Constitució espanyola; espoli fiscal continuat i manca d’inversions en infraestructures; imminent negativa al pacte fiscal; i fins i tot amenaça de tombar la llei antitaurina aprovada pel Parlament malgrat que la Generalitat té competències en matèria de tracte d’animals. Enfront d’aquest panorama, al catalanisme només li queda un camí: la independència. Si en Mas vol posar-hi el terme transició nacional (com en Mikhaïl Gorbatxov va encunyar térmens com glasnost o perestroika per a referir-se al programa d’obertura i democratització de la Unió Soviètica) perquè entén que és més fàcil visualitzar-ho al conjunt de la ciutadania, doncs molt bé: tot corrent de fons crea escuma superficial, i el terme transició nacional és l’escuma visible d’un corrent de fons. Però el camí que ha de fer el catalanisme, en digui com en digui, només pot conduir a la independència (vegeu l’article d’en Jordi Casals “Catalunya espanyola, autonomia tutelada”, a Nació Digital (1-10-2011), en què exposa de manera succinta que, quan la transició nacional “toparà amb el mur”, políticament l’única sortida que li queda al catalanisme, incloent-hi CiU, és la independència).

Per a acabar la glossa d’en Mas diré que, fins i tot després de les evidències reportades, hi ha qui es planteja fins a quin punt CiU està madura per a comandar un procés així. Inclús hi ha qui dubta que CiU arribi a fer pas. Segurament és per nivell d’exigència. Un independentista de pedra picada sempre, sempre trobarà tou el plantejament d’en Mas. Si en Mas aprova la independència el 4-7-2014 -hi insisteixo: és una data hipotètica, que ningú no se l’apunti a l’agenda-, els independentistes de pedra picada li retrauran per què no la va proclamar el 28-12-2010, l’endemà que prengués possessió com a president de la Generalitat.

Hom dirà: bé, sembla que en Mas és qui ha de portar la independència. És un home preparat; s’ha plantejat la qüestió de la independència; ha fet declaracions del 2010 ençà que apunten cap a la independència (fins i tot en el marc de la necessària prudència que ha de tindre un president que ho és de tots, també dels catalans no independentistes); ha encunyat una terminologia ad hoc (i hom no encunya una terminologia si no hi ha uns conceptes a designar: a l’exemple d’en Gorbatxov em remeto); i segurament està preparant els seus que són més reacis a la independència. Però tampoc hem de ser il·lusos: que en Mas sigui una persona qualificada per a dur a terme aquest procés, i fins i tot que s’ho plantegi (perquè s’ho ha plantejat) no vol dir que ho dugui a terme. Podria dur-ho a terme, té els ingredients al punt; però potser al final no gosarà a fer-ho. Jo, el que dic, és que és una persona idònia per a fer-ho i que pot fer-ho perquè hi ha els condicionants socials i legals per a fer-ho; però no sé si ho farà (vés a saber si trobarà grans resistències dins CiU mateix).

Però que en Mas no gosi a fer el pas no vol dir que s’hagi perdut el tren. Rere seu poden vindre moltes altres persones preparades. Penso especialment en n’Alfons López Tena, que s’ha posat en política justament per a treballar en la independència de Catalunya. En López Tena té atributs com els d’en Mas: és una persona preparada tècnicament -sobretot en el camp jurídic- i intel·lectualment; té dots de lideratge i un verb captivador (per clar, per eloqüent, per compromès, per coherent); és un bon orador (no per la floritura, sinó per la claredat); és molt actiu; coneix els intríngulis dels ministeris de Madrid (bagatge útil per quan calgui dir als membres del Govern espanyol que Catalunya deixa de ser governada per ells); sap arrossegar el públic; s’ha rodejat d’un bon equip; i té un nivell d’exigència i de compromís que no es veu gairebé en cap polític (no de Catalunya: d’arreu!). Ja sé que en López Tena té un pronto que fa que, de tant en tant, deixi anar algun estirabot que fa quedar malament els qui col·laboren amb ell. Però és el preu que cal pagar per a tindre una persona brillant, compromesa i efusiva en política. És una qüestió de tarannà i em sembla que, per molt que algú l’assessori en aquest camp perquè es moderi un xic, sempre en deixarà caure alguna digna del Polònia. Què hi farem! Ara: potser també va bé tindre algú així per quan calgui negociar amb el Govern espanyol el traspàs de poders.

I si en López Tena no pot posar-s’hi o no reïx, sempre pot vindre algú altre que tingui clar el camí polític a seguir, que s’hagi format o hagi entrat en els camps descrits adés (dret, Administració pública, fiscalitat, afers exteriors, gestió empresarial, idiomes, una certa visió sobre temes socials, etc.) i que a alçada de les circumstàncies hi estigui no tan sols ell sinó tot el seu equip. Si es dóna aquest escenari certament la consecució de la independència serà un fet, agradi o no al Govern espanyol.

6. A TALL DE CLOENDA: DUES REFLEXIONS

Més enllà del que jo pugui dir, hi ha altres veus que indiquen l’escenari del futur. En reporto dues.

a) Primer una reflexió que ve de l’altra banda de l’Atlàntic (com tantes altres coses poden vindre d’allà). És una anècdota protagonitzada per l’economista i acadèmic Xavier Sala i Martín, professor de la Universitat Colúmbia (Nova York, Estats Units), que ajudarà a entendre fins a quin punt un procés d’independència depèn de la pròpia societat i no de ningú més. No puc precisar quan va ser exactament, però va ser en una tertúlia radiofònica, de Catalunya Ràdio o de RAC1, el 2010 o el 2011. El tema de debat era -com gairebé cada dia- l’enèsima agressió de l’Estat espanyol envers l’autogovern de Catalunya -potser era la sentència contra l’Estatut d’Autonomia III-. El conductor del programa preguntava als contertulians quina havia de ser la resposta de Catalunya. En Sala i Martín va dir que la tenia. El conductor del programa li va demanar quina era i en Sala i Martín va deixar anar: “Hem de redactar un document que digui: Quan, en el decurs dels esdeveniments humans, és necessari per a un poble deslligar-se dels llaços polítics que l’han connectat a un altre, i assumir, entre els poders de la terra, el lloc separat i igual al qual les lleis de la naturalesa i del Déu natural donen dret, un respecte decent per les opinions de la humanitat requereix que hagin de declarar les causes que els impel·leixen a la separació”. I acte seguit va dir: “I, a partir d’aquí, només cal canviar Estats Units d’Amèrica per Catalunya”. Era la primera frase de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica (1776). En aquella ocasió, enfront dels abusos de la metròpoli, la dignitat d’una societat va fer que hom hi contestés amb una declaració d’independència. Dos segles més tard, aquells territoris s’havien convertit en el país més poderós del món. Aleshores la societat nord-americana va creure en si mateixa, en la democràcia i en la llibertat. I ho van aconseguir i van construir un futur millor.

b) Podem afirmar que la independència de Catalunya serà; però no podem albirar com serà. He apuntat tres vies avalades internacionalment; però vés a saber si els catalans no inventaran la via catalana... El que és bastant probable és que passi com menys s’ho esperen els independentistes. En Vicent Partal ha sigut testimoni de diversos processos d’independència d’Europa del 1990 ençà. A l’article “No som on érem: ja som lluny” (13-9-2011) explica:


“He viscut com a periodista molts processos d’independència i he après algunes coses concretes sobre la manera com passen. M’agradaria de tenir temps i calma per a poder-les explicar en uns quants centenars de pàgines, però m’he de conformar amb fórmules com la que diré ara ara: crec que mai no he vist arribar la independència d’un país de la manera que els seus independentistes l’havien planificada. Però la cosa important és que, quan l’oportunitat s’ha presentat, no l’han deixada escapar perquè sabien, n’eren ben conscients, que aquella, exactament aquella, era la solució. I és aquesta consciència que el país, una part suficient del país, ja té. I això és haver anat molt lluny”.

Jo hi afegiré més: si algú planifica a 10 anys vista, que ho deixi córrer. En essència, perquè el temps no havia passat mai tan de pressa com ara. De fet, és molt arriscat planificar ni tan sols a 2 anys vista: qui ho hagi fet des de final del segle XX haurà comprovat que les previsions salten pels aires perquè tot avança més de pressa del que ens pensem. La societat és molt líquida i canviant i progressa a velocitats vertiginoses; i el 2009 -és a dir, ahir- ben poca gent hauria pensat que l’opció independentista estaria tan madura com ho està ara. La història recent ens ha ensenyat que els grans canvis socials passen de sobte, sense que mesos abans ningú no ho preveiés. Ni els independentistes s’imaginen que tot està més a prop que no sembla.

En fi: potser en Mas no sabrà trobar la forma de fer el pas envant (o sí), o no s’hi veurà amb cor (o sí). Però el que és clar és que, si no ho fa ell, ho farà el que vingui després d’ell (li agradi o no). Ja no hi ha marxa enrere (en Maragall va ser el darrer intent) i per tant només queda fer el pas envant. L’únic que hi ha per decidir és qui farà el pas; i l’únic requisit que falta no és la legalitat (ja hem vist que està superada) sinó que, qui faci el pas, estigui preparat tècnicament. Això, i només això, és el que falta. Si en Mas diu “som-hi” ja hi som (i, si no ho diu, ho dirà el qui vingui encabat: és qüestió de temps).


AFEGITÓ 1 (4-11-2011)

El 3-11-2011 l’entitat Sobirania i Jústicia va organitzar la conferència Building a new state, sota la batuta den Quim Torra. Hi van assistir tres experts internacionals en la creació de nous estats que van explicar quins aspectes tècnics calia tindre resolts en el moment de la independència. Podeu llegir les cròniques periodístiques de lacte a Nació Digital, Vilaweb (amb vídeo entrevista inclòs) i El Singular Digital.

AFEGITÓ 2 (31-8-2012)

El 30-8-2012 en José Manuel Durao Barroso, president de la Comissió Europea, va indicar que la secessió de Catalunya és un procés emmarcat en la legalitat internacional. Això indica el camí a seguir per a la independència des del punt de vista legal. Vegeu-ne lanàlisi que en fa Vicent Partal a Vilaweb (“Barroso obre la porta de la UE a Catalunya”, 31-8-2012).

2 comentaris:

  1. 100%, o gairebé, d'acord en tot: ben explicat (exhaustivament explicat, sense deixar-te res), ben previst tot, ben rumiat.

    M'ha deixat preocupat tot el tema econòmic de "l'endemà" perquè no hi havia pensat, o hi havia pensat poc: aquí tindrem una dificultat seriosa, perquè sense ajuda (econòmica) internacional no ens en sortirem de cap manera a pagar-ho tot l'endemà. L'Estat espanyol ho retindrà tot no sols fins al dia de la independència, sinó fins que la comunitat internacional els obligui a cedir... o fins que arribi el moment de la recaptació d'impostos següent.

    O sigui, caldrà fer els últims passos molt a prop de la data actual de declaració de l'IRPF, i doncs, molt a prop del mes de març, abril... i de cap manera més tard de maig/juny.

    Per tant, la independència no la podem proclamar de cap manera el mes de juliol, ni com a hipòtesi ;-)

    Ara he vist amb més bons ulls això del pacte fiscal que diu CiU: si s'aconsegueix, tot això que tindrem per quan arribi el moment. Si no (que serà que no), un argument potser definitiu per als cagadubtes de CiU (tot i que els d'Unió, tal com diu el seu nom, són en la seva gran majoria unionistes i molt propers a alguns sectors del PP). Però sobretot sabrem que caldrà buscar altres vies prèvies (crèdits internacionals) per assegurar la no-insolvència econòmica l'endemà de la declaració d'independència.

    L'única cosa en la qual no estic d'acord amb tu és en López Tena com a possible home d'estat: em sembla que ni de broma. Hi veig més gent del perfil de Mas-Colell o inclús Francesc Homs o Recoder, per la dreta; o Oriol Junqueras; o Ramon Tremosa; fins i tot Toni Strubell, més que López Tena.

    O per què no Maria Mercè Roca? (ara ja no és diputada, però se la podria anar a buscar; dubto que acceptés, però). O gent independent i transversal com Mònica Terribas, Joaquim M. Puyal, Pep Guardiola...?

    Jo veig aquests darrers perfectament capaços d'encapçalar el projecte (si se'ls crida del Parlament, als que no són polítics o ho han deixat córrer, d'una manera consensuada) per presentar-se davant del món com a representants provisionals del nou estat, mentre no fos reconegut internacionalment. Situació que hauria de durar el temps de fer la nostra constitució. I després tornar ja a una situació "normal": eleccions, partits polítics, dreta i esquerra, etc.

    En qualsevol cas, com dius tu, la independència vindrà d'una manera que segurament ningú no s'espera ni ha previst.

    ResponElimina
  2. Vigilant, t'accepto les reserves que tens sobre en López Tena. Ara: suposo que estaràs d'acord que anirà bé tindre algú del seu perfil quan calgui dir a en Rajoy que els diners de l'IRPF del 2012 o 2013 es queden a Catalunya. Vema qui aguanta un debat amb ell!

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.