dissabte, 29 d’octubre de 2011

En Peces-Barba té raó (agradi o no)

No sé per què tant d’enrenou per les declaracions d’en Gregorio Peces-Barba. Podeu veure-les aquí (no és el fragment sencer; per cert, no us perdeu la cara de plena satisfacció de la persona que hi ha al costat d’en Peces-Barba mentre li riu les gràcies, una cara que passa a tindre un to de glups! al cap d’un minut).

En Peces-Barba és un polític espanyol molt ben valorat. Va ser ponent de la Constitució espanyola i va ser impulsor de la Universidad Carlos III. En el marc del Congreso Nacional de la Abogacía (Cadis, 27-10-2011) va dir que la qüestió catalana és, per als espanyols, un problema de fa segles. Acte seguit va dir que, al segle XVII (en el marc de la Guerra dels Segadors), els espanyols havien de triar quedar-se els catalans o els portuguesos (en ambdós països hi havia moviments secessionistes contra la monarquia hispànica). En concret va afirmar: “Entonces se tomó una decisión, que fue dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes” (alerta amb el “quedarnos con”: com qui va a El Corte Inglés i ha de triar entre dues peces de roba). Finalment, en Peces-Barba va parlar de l’independentisme actual i va deixar anar que ara (és a dir, quan es constitueixi l’Estat català) no caldrà bombardejar Barcelona.

No entenc per què hi ha gent ofesa. Des de quan ens hem d’ofendre perquè algú explica la veritat? En Peces-Barba explica tal com va anar el procés d’integració de Catalunya dins Espanya, per una decisió geoestratègica de la corona hispànica i per les armes.

El que hauria de fer-nos enfadar és que algú expliqui una altra versió que no s’ajusti a la realitat. Però això és el que va passar, i no una altra cosa, agradi o no. En tot cas, sí que entenc que en Peces-Barba faci enfadar els unionistes com na Carme Chacón o en José Montilla, del PSC i per tant correligionaris seus. Els emprenya perquè revela la crua realitat històrica, que potser voldrien que no es conegués. Els dol perquè va en contra del seu projecte polític, vet aquí.

En fi, en Peces-Barba té raó en el que va dir. No tan sols en la descripció històrica dels fets: també en les conseqüències. És evident que, arran d
aquest episodi històric, avui Catalunya forma part del Regne d’Espanya i Portugal no. També per això Portugal és un Estat sobirà membre de la Unió Europea i té seleccions esportives que competeixen oficialment, mentre que Catalunya no. I per això a la sala hi havia advocats catalans i no n’hi havia de portuguesos (idea que extrec de l’article d’en Salvador Cot “L’advocacia que ens cal és la de Portugal”, Nació Digital, 27-10-2011). Encara més: per això mateix avui Catalunya pot ser com Portugal, ja que si hom és conquerit per les armes pot trencar amb el conqueridor (per això l’únic enuig comprensible és el dels unionistes).

[En un punt no es pot saber si en Peces-Barba té raó. L’home va dir que, als espanyols, potser els hauria anat millor amb Portugal. Això no ho sabrem mai, perquè no és possible fer història-ficció. Ara: el que sí sabem és que als catalans no els ha anat gaire bé amb Espanya. Hi ha hagut tres guerres-ocupacions (1640, 1714 i 1939), amb el dolor i les víctimes que això provoca. Arran de l’ocupació del 1640, la monarquia espanyola va partir Catalunya en dos i va passar el Rosselló i mitja Cerdanya a la monarquia francesa, en contra de l’opinió dels mateixos rossellonesos (opinió que la monarquia espanyola va obviar). A cada ocupació militar hi ha hagut persecució i/o empresonament i/o exili i/o assassinat de líders i intel·lectuals de gran vàlua (el general Moragues, el miquelet Pere Barceló Carrasclet, el president de la Generalitat Lluís Companys, el polític democristià Manuel Carrasco i Formiguera, el polític republicà i intel·lectual Antoni Rovira i Virgili, el polític i president del Barça Josep Sunyol, el gramàtic i enginyer químic Pompeu Fabra, el geògraf Pau Vila...), amb la pèrdua de cervells que això va comportar per a Catalunya (sense anar més lluny, en Pau Vila va desenvolupar la seva tasca a Veneçuela). Des del segle XVIII hi ha hagut tracte fiscal injust (no parlo només de l’espoli fiscal actual, sinó del que hi havia a principi del segle XX i el que hi havia durant el segle XIX denunciat amb el Memorial de Greuges). I des del segle XIX i sobretot durant les dues dictadures que ha viscut Espanya (segle XX) hi ha hagut persecució de la llengua catalana. Fixem-nos que la llengua i la cultura portugueses són respectades arreu, mentre que la llengua i la cultura catalanes tenen l’Estat espanyol en contra: en comptes de defensar-les i potenciar-les -que és la seva obligació- molts actors espanyols miren d’arraconar-les i/o menystindre-les, i evidentment les amaguen a l
exterior perquè és incongruent vendre al món que l’espanyol és una gran llengua amb una gran potencialitat i haver de reconèixer que, dins l’Estat espanyol, hi ha un territori on això no és així.]

Si algú se sorpèn de la descripció de la realitat feta per en Peces-Barba i tot el que se’n desprèn (decisió política geoestratègica; ocupacions militars; repressió, tortura, exili i/o assassinats de líders i intel·lectuals; i com a conseqüència capacitat de trencar la submissió de Catalunya envers Espanya), doncs que vagi empassant-se la sorpresa. Perquè, com dic, la realitat és la que és. Molts espanyols entenen Catalunya com un país estranger. No parlo de la percepció que poden tindre els independentistes més radicals (“Catalunya no és Espanya” o “Ni França ni Espanya: Països Catalans” són dos dels seus eslògans). Parlo de persones importants dins Espanya que entenen que Catalunya és una nació diferent de la seva. Hi ha mostres d’aquesta percepció que es poden sumar a la d’en Peces-Barba. En poso dos exemples:

a) L’any 2005 hi havia la possibilitat que Gas Natural, empresa controlada per la Caixa, adquirís l’elèctrica Endesa. Això hauria posat en mans catalanes una importantíssima empresa energètica (cal tindre present que la Caixa ja controla part de la petroliera Repsol), i la seu d’Endesa a Madrid s’hauria traslladat a Barcelona. Tal possibilitat va causar rebuig dins Espanya, i n’Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid (PP), va afirmar que no veia amb bons ulls que la seu d’aquesta empresa anés “fuera del territorio nacional” (Oriol Güell, “Aguirre desata una tormenta al situar Cataluña "fuera del territorio nacional", aunque luego rectifica”, El País, 18-9-2005).

b) L’any 2008, en una jornada de la Lliga espanyola de futbol (temporada 2008-2009), va coincidir que el Barça es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid i l’Espanyol es va enfrontar al Reial Madrid. En el primer cas va guanyar l’equip barceloní; el segon matx es va saldar amb un empat, resultat dolorós per a l’equip madridista perquè jugava a casa. El periodista de Televisió Espanyola Jesús Álvarez, al telediario, va dir que “No ha sido una jornada buena para los equipos españoles”. (Vegeu el vídeo aquí; la notícia a El Mundo (8-10-2008) es pot llegir aquí.)

En ambdós casos, a posteriori els protagonistes es van disculpar i van dir que havia sigut un lapsus. Sigui com vulgui, al seu cap Catalunya és una nació diferent de la seva. I quan relaxen el verb tal idea ix. Per si quedava cap dubte: s’entén ara per què Espanya ha fracassat amb Catalunya?

He dit que en Peces-Barba té raó en tot (llevat, potser, de l’exercici d’història-ficció, impossible de valorar). Quan dic en tot vull dir en tot. Com he apuntat, a l’acte hi havia advocats catalans. Al sentir les paraules d’en Peces-Barba van abandonar la sala en un exercici de dignitat. En veure-ho, en Peces-Barba talla la seva intervenció i diu: “Vamos a dejar que salgan los que tienen que salir”. Veieu com en Peces-Barba té raó?

2 comentaris:

  1. Tu també tens raó, va. El que em va sobtar, però, és que sempre espere que els suposats demòcrates (més encara si són socialistes) demostren més coherència i menys prepotència.

    D'altra banda, si Peces-Barba diu «quedarnos», caldria que aclarira amb quin dels «subjectes» possibles s'identifica, i tampoc no quedaria la cosa gens democràtica.

    ResponElimina
  2. De socialistes i progressistes espanyols demòcratres n'hi ha, i segur que no els va agradar el que va dir en Peces-Barba (i altres estirabots que surten del PP i de la dreta mediàtica). Però el problema és que no piulen. Com és que a Castella, Lleó, Extremadura, Andalusia, etc., no hi ha un moviment d'intel·lectuals, polítics i artistes que cada cop que es vexa Catalunya no surten a la palestra criticant-ho? Vet aquí una altra mostra del dèficit democràtic d'Espanya: que els qui no estan d'acord amb els estirabots contra Catalunya no diuen res.

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.