dissabte, 21 de juliol de 2012

El tracte d’en Xavier García Albiol amb els musulmans: una mostra d’antipolítica

Alerta amb la notícia. El 21-7-2012 comença el Ramadà, un període important per a qui professa la religió musulmana. El batlle de Badalona, en Xavier García Albiol, notifica al col·lectiu musulmà de la ciutat que no pot posar-se a resar en una plaça. L’alcalde diu que es busquin un espai perquè no molestin (atenció: que no molestin) i perquè no donin una imatge tercermundista de la ciutat (atenció: imatge tercermundista) que avergonyiria al mateix alcalde (atenció: que l’avergonyiria a ell, a ell en concret). El col·lectiu musulmà, en una actitud d’allò més responsable per tal d’evitar mala maror, accedeix a un pati ofert per l’Ajuntament per a fer les seves oracions; però l’Ajuntament diu que els cobrarà el lloguer de l’espai: 2.000 euros. (Podeu llegir la notícia “Albiol diu als musulmans de Badalona que no podia permetre "una imatge del Tercer Món"”, al portal 324.cat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 21-7-2012).

A parer meu, un fet així mereix una anàlisi a fons. I és que encabat ens demanarem com és que els feixismes han pujat.

En Xavier García Albiol és un pes pesant dins el Partit Popular (PP) català. El 2011 va accedir a la batllia de Badalona en ser la força més votada a les eleccions municipals (tot i no tindre majoria absoluta). En aquella campanya electoral va fer servir un discurs antiimmigració molt agressiu. Fins i tot va editar un fullet en què relacionava la delinqüència amb determinats col·lectius immigrants. El fullet li va costar una denúncia per racisme, que finalment es va arxivar. N’Alícia Sánchez-Camacho, capitosta del PP català, és una de les persones que li ha donat més suport. Potser perquè l’Ajuntament de Badalona és l’únic raconet de poder que té avui el PP a Catalunya. Em temo, però, que na Sánchez-Camacho un dia o altre se’n penedirà (si seguiu llegint veureu per què).

El cas d’en García Albiol pot servir com a mostra del que és l’antipolítica. No em refereixo als moviments alternatius, que són antipolítica però fora del sistema institucional; sinó als extremismes (extrema dreta i extrema esquerra) que són antipolítica però dins el sistema institucional. Tal fenomen només pot donar-se si al cap de la gent hi ha hipocresia. Almenys els moviments alternatius que propugnen l’antipolítica volen enderrocar el sistema institucional. En canvi, a l’extrema dreta hi ha gent que s’instal·la al sistema institucional justament per a aplicar mesures antipolítiques (n’Adolf Hitler, un dels pitjors dictadors de la història de la humanitat, va utilitzar el sistema institucional per a accedir al poder, concretament usant vies democràtiques i la llibertat d’expressió; i en ser al poder va canviar el sistema instaurant-ne un de totalment infernal).

Comencem pel començament. La política és la gestió de la cosa pública a partir d’uns criteris. Entre els criteris hi ha de tot, però també el que últimament s’anomena línies vermelles, és a dir, límits que no es poden traspassar. Les línies vermelles a Occident -és a dir, casa nostra- són la democràcia, l’estat de dret (és a dir, tothom ha de complir les lleis, tothom té presumpció d’innocència i tothom té dret a defensa), la igualtat (en sentit general, però també concret: igualtat d’oportunitats, manca de discriminació, etc.) i les llibertats civils (que inclou sobretot la llibertat d’expressió, però també la llibertat de circulació i la llibertat religiosa). Això és el marc bàsic de l’actuació política en qualsevol país occidental (per tant també Catalunya). Aquest marc implica que, davant qualsevol controvèrsia política, ha d’haver-hi més diàleg i menys mà dura. Dit d’una altra manera: en la política de debò, davant un tema complicat, qualsevol dirigent ha de dir “Parlem-ne, veam com ho resolem”. Envers els musulmans de Badalona, en Xavier García Albiol, en comptes de dir això, ha actuat a l’inversa: “Parlar-ne? De què? Tothom fora i s’ha acabat!”. A les antípodes, doncs, del que és el fonament polític occidental.

Analitzem-ho. Primer: ¿els musulmans transgredeixen cap llei si es posen a resar en grup en una plaça? Perquè una autoritat (com un batlle) impedeixi a algú de fer una cosa ha d’haver-hi un motiu clar. Podria ser, per exemple, evitar aldarulls. Si es convoca una manifestació i és probable que hi hagi esvalotadors, l’autoritat pot prohibir-la. Però en el cas de resar, quins aldarulls pot haver-hi? Per tant, la prohibició ha d’estar més emparada que mai per la legislació. És així? Quin article de quina llei es transgredeix perquè un grup de gent es posi a resar al carrer?

Segon: l’Ajuntament badaloní podria argumentar que no és raonable que un col·lectiu nombrós ocupi l’espai públic durant un temps llarg, perquè impedeix el trànsit de gent (que té el dret a passar per on vulgui dels espais públics). Ara bé: de casos d’ocupació de via pública n’hi ha a centenars. Durant les festes majors o les festes de barri, per exemple. Si jo vaig a una població on fan la festa major, puc trobar-me que em serà difícil passar per determinats carrers o places. O quan hi ha les processons de Setmana Santa, pròpies del cristianisme, en què els feligresos catòlics ocupen la via pública i poden impedir el pas de gent, almenys durant una estona prou llarga. O quan el Barça guanya un títol: la part superior de les Rambles, a Barcelona, queda ocupada per tanta gent que no es pot passar. O una prova esportiva com una marató o una cursa ciclista. O una manifestació o una protesta laboral. O les concentracions de jovent al carrer durant les nits de festa (que a Madrid anomenen botellón). O el carnaval, Cap d’Any, Sant Joan o Sant Jordi. Tot això són ocupacions de la via pública i fan anar malament altres persones que no participen en aquell acte. Per tant, posar-se a pregar s’hauria d’equiparar a qualsevol d’aquestes manifestacions populars de festa. Per cert, no veig que el senyor García Albiol critiqui els seguidors de la selecció espanyola que, cada cop que aquest equip de futbol guanya un títol, ocupen carrers i, a més, fan soroll, molt més soroll que els musulmans, ben entrada la nit. Potser inclús l’home hi participa. Vaja: la coherència no és el fort d’aquest home.

Tercer: els motius pels quals en García Albiol ha dit que no volia musulmans pregant pel carrer són propis d’una persona ofuscada per una ideologia de via única. D’entrada diu que no vol donar una imatge del Tercer Món. Això és directament racisme. S’assumeix que hi ha països pobres i desestructurats (Tercer Món) on la gent resa pels carrers; i països on tot és bonic i endreçat (Primer Món) on la gent no resa pels carrers. Pensar així, a banda de ser propi dels racistes, és insultar moltíssima gent, entre els quals els mateixos musulmans i també els habitants de bona part dels països africans, asiàtics i sud-americans. Però és que, a més, en García Albiol demostra tindre una intel·ligència més aviat escassa. Deu ser que a Badalona no hi ha processons de Setmana Santa. ¿O una processó no és una manera de resar al carrer, actitud pròpia, segons en García Albiol, de països tercermundistes?

“...Les processons són ordenades”, ens dirà el batlle badaloní; però ho dirà ell que creu que Catalunya i Andalusia (on les processons no tenen res de discretes) són el mateix país. Potser també ens dirà el batlle badaloní que resar pel ramadà “no és tradicional a casa nostra”, i que per això no es mereix butlla; com si la festa del llibre per Sant Jordi o celebrar títols futbolístics no fossin actes amb menys d’un segle d’existència (la festa del llibre va ser un invent de la dictadura de Primo de Rivera per tal de diluir el fort sentiment català de la festa de Sant Jordi). En fi, si l’alcalde aporta aquests dos arguments algú hauria de recomanar-li que torni a l’escola.

Quart: l’altre motiu que ha donat l’alcalde és esperpèntic. Diu que no vol avergonyir-se del fet que Badalona sigui vista arreu com una ciutat amb gent resant pel carrer. Avergonyir-se, diu. És a dir, avergonyir-se que a Badalona hi hagi gent que professa una religió concreta (però no avergonyir-se de les processons de Setmana Santa, ben tronades, val a dir). Avergonyir-se de tindre com a veí a qui no vol de veí. Això torna a ser directament racisme. Si ell diu que s’avergonyeix del que fan els seus veïns, jo afirmo que m’avergonyeix que un alcalde català tingui aquest comportament envers veïns seus. És indigne.

Cinquè: si una autoritat vol que una activitat no es desenvolupi en un lloc públic per una raó concreta, ha d’oferir una alternativa als organitzadors a l’acte. El “parlem-ne” d’abans. El més lògic hauria sigut, per exemple, cedir-los el camp de futbol, un pavelló poliesportiu, una nau industrial propietat de l’Ajuntament, un solar, etc. Però cedir-los-ho de franc. En García Albiol no: els fa pagar un lloguer de 2.000 euros. Això és discriminació. Oi que els ajuntaments cedeixen espais municipals a les entitats? Colles de geganters, castellers o bastoners; esbarts dansaires i esplais; instituts o centres d’estudis locals o comarcals; clubs esportius; associacions de dones, de jóvens o de jubilats... tots reben suport dels ajuntaments, especialment en la cessió d’espais. Gratuïtament. Al col·lectiu de musulmans, però, no. Que paguin. Que estiguin discriminats en comparació amb els seus conciutadans.

Sisè i final: en García Albiol deu pensar que, amb aquesta actitud, guanyarà suports. De fet, crec que només l’aplaudiran la gent de classe alta que no sap ni vol implicar-se amb els seus conciutadans i els fatxes de classe baixa unineuronals que només saben dir “Ejto ej Ejpaña” en comptes de “Esto es España”, més algun altre despistat poc llegit. La resta de gent, només que tingui dos dits de front, el censurarà. En García Albiol, talment com un Quixot, es pensa que lluita contra un col·lectiu detestable quan només persegueix gent normal i corrent. Patètic.

En resum, en García Albiol, com a bon membre del PP, aplica la frase llançada pel fundador del partit, en Manuel Fraga, quan era ministre en l’època de la dictadura franquista: “La calle es mía”.

En García Albiol ha aplicat uns criteris polítics més propis de totalitarismes que no pas de països lliures i democràtics com el nostre. Algú potser em dirà que als països àrabs no hi ha democràcia ni llibertat d’expressió ni llibertat religiosa ni igualtat. Cert. I cal denunciar-ho. Però avui a Europa (concretament a Badalona) una autoritat també ha coartat llibertats civils prohibint que un col·lectiu ocupi el carrer a l’hora de resar mentre deixa que altres col·lectius l’ocupin quan hi ha altres celebracions religioses o d’altra mena (Setmana Santa, Carnaval, victòries de la selecció espanyola, etc.). Racisme, discriminació, privació de llibertats, manca d’igualtat... talment com un país àrab totalitari, ni més ni menys. Això és el que ha fet en García Albiol. D’aquí es pot deduir que aquesta és la seva ideologia i per extensió -almenys mentre no el desautoritzin- la del PP català.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.