Rescat espanyol? Estat català!

Fixem-nos-hi. El Govern espanyol deu diners a la Generalitat de Catalunya. En concret, deu diners del Fons de Competitivitat i, sobretot, per la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia III (del 2006). Aquesta addicional estableix que, als pressupostos de l’Estat espanyol, ha d’haver-hi un mínim d’inversió en infraestructures a Catalunya i que, si no s’executa (que mai s’executa, val a dir), el Govern espanyol ha de traspassar a la Generalitat els diners no invertits. Cal recordar que l’Estatut d’Autonomia és una llei orgànica espanyola. En total, el Govern espanyol deu a la Generalitat 1.450.000.000 euros del Fons de Competitivitat, 759.000.000 euros per la disposició addicional tercera (exercici del 2008) i 211.000.000 euros per la disposició addicional tercera (exercici del 2009), als quals caldrà afegir-hi el que es degui de la disposició addicional tercera (exercicis del 2010 i del 2011). En total, 2.420.000.000 euros pel cap baix.

Doncs bé: el Govern espanyol es nega a donar aqueixos diners al·legant que no té ni un ral. Tanmateix, al mateix Govern espanyol munta un fons de liquiditat per a rescatar autonomies, amb 18.000.000.000 euros. La Generalitat està asfixiada i segurament demanarà a final de juliol del 2012 o durant l’agost diners d’aquest fons de liquiditat, cosa que implica que el Govern espanyol pot posar cullerada a la Generalitat.

Veam si ens entenem: el Govern espanyol deu una morterada a la Generalitat perquè ho estableix la llei; el Govern espanyol es nega a donar un duro a la Generalitat saltant-se la llei; el Govern espanyol munta un fons de liquiditat per a posar diners a les comunitats autònomes amb problemes financers, i que si s’activa implica un control estricte del Govern espanyol sobre la comunitat autònoma que el demani; la Generalitat, com que no rep els diners que per llei li deu el Govern espanyol, ha de recórrer a aquest fons de liquiditat i, per tant, ha de ser intervinguda pel mateix Govern espanyol que li ha negat els diners tot i tenir-los al calaix (el fons de liquiditat per a autonomies és unes set vegades és gran que el que deu el Govern espanyol a Catalunya). Esperpèntic, oi?

Com es pot ser tan beneit a la Generalitat i no trencar amb aquesta estafa?

Quina vergonya! Quant de gripau empassat al Palau de la Generalitat! Això és acotar el cap davant una solemne injustícia i presa de pèl. Una intervenció així, en què es lamina l’autogovern de Catalunya, és inassumible per cap partit catalanista. Ah, i senyors de la Generalitat: no facin el ridícul com ha fet Espanya en negar que hi hagi rescat financer quan la Unió Europa hi ha injectat diners (a canvi de contolar-ne la política i els pressupostos). La Generalitat ha estat rescatada pel Govern espanyol (perquè el mateix Govern espanyol asfixia Catalunya amb un espoli fiscal desproporcionat i negant-se a donar a la Generalitat els diners que li correspon).

A aquestes alçades de l’estafa, ja em perdonareu, però va sent hora de fer via. El senyor Artur Mas ja triga a tallar. Això és inassumible políticament, perquè es traspassa més d’una línia vermella, i més quan serveis bàsics com hospitals, residències de gent gran, escoles, guarderies, universitats, bombers, etc., veuen retallats els seus pressupostos fins a mínims impensables. I si és inassumible, un dirigent d’un país ha de saber fer el que cal fer. Plantar-se, començar de zero i dirigir el país cap a un nou horitzó: un Estat europeu. Si hem de sotmetre’ns a un rescat d’un Estat depredador, jo com a ciutadà no ho accepto, i exigeixo als meus dirigents que optin per l’única solució que li queda a Catalunya: ser Estat (i administrar-se els seus afers econòmics sense ingerències de veïns depredadors). Cap altra sortida és viable, senyor Mas.

Que us quedi clar: ens cal un President, no pas un president. Si hem de tindre una simple gestoria més val que tanquin la Generalitat. Aquest format diluït no em serveix de res. Els dirigents polítics catalans han d’estar a l’alçada de les circumstàncies; i si no hi estan han de plegar i deixar pas a d’altres de més ben preparats. Un President ha de fer el que ha de fer; i si acota el cap i no fa res ha de plegar. Veam si ho entenen.