dissabte, 7 de juliol de 2012

Gazo: per què tot és tan complicat? (crònica d’unes passejades per Salamanca)

El juliol del 2011 vaig estar-me uns dies a Girona, on s’hi feia un congrés d’història de la llengua catalana (una línia de recerca molt treballada per la Universitat de Girona). Al blog vaig relatar les experiències i reflexions extracongressuals -si se’n pot dir així- que vam viure dos col·legues meus (en Pere Navarro i n’Emili Llamas) i jo mateix.

El juliol del 2012 he assistit a Salamanca al XVI Col·loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC). Aquest congrés s’organitza cada tres anys. Per tradició, des de finals dels 70 el col·loqui es fa una volta dins el domini lingüístic català i la següent volta a fora; i així alternativament. D’aquesta manera, el 1979 es va fer a Andorra, el 1982 a Roma, el 1985 a Tarragona, el 1988 a Tolosa de Llenguadoc, el 1991 a Alacant, el 1994 a Frankfurt, el 1997 a Palma, el 2000 a París, el 2003 a Girona, el 2006 a Budapest, el 2009 a Lleida i el 2012, com podeu veure, tornava a tocar a fora, i per això Salamanca.

Hi vaig anar amb en Joan Puigmalet, editor del blog Gazophylacium, ja que hi presentava una comunicació sobre un vocabulariet de final del segle XIX que no apareix consignat en cap catàleg. Allà vam trobar-nos amb en Pere Navarro, en Jordi Ginebra i altres col·legues de la Universitat Rovira i Virgili i d’altres universitats. A causa del blog, al Puigmalet de tant en tant l’anomeno Gazo, un renom que ell mateix aplica al seu blog (cal Gazo).

En Puigmalet i jo vam arribar diumenge 1 de juliol a Salamanca. El destí va fer que aquell dia al vespre la selecció espanyola de futbol jugués la final de l’Eurocopa contra Itàlia. A darrera hora de la tarda, a l’eixample de Salamanca la meitat de la població anava abillada amb banderes espanyoles (moltes amb toro inclòs) o samarretes vermelles (algunes la de l’esmentada selecció i d’altres més lúdiques amb elements pictòrics com el toro en qüestió). Vam anar a sopar a les rodalies de la plaça Major, en ple centre històric, i ens vam trobar que tots els bars oferien el partit amb televisors a l’exterior. Allà ja no era la meitat de la població que anava abillada amb motius patrioticoesportius: era el 120% de la població. No se m’acut una expressió millor per a explicar-ho. La tensió i emoció que es palpava en l’ambient em recorda quan a Valls hi ha una actuació castellera: a la plaça, la gent aguanta el castell amb l’alè. Allà la cosa era semblant.

Mentre sopàvem, en Gazo deia “ui...!!!” cada cop que la selecció italiana s’apropava a la porteria d’en Casillas. La seva dona, des del Prat, li enviava missatges dient-li que no es fes passar per italià si Itàlia marcava un gol, perquè no colaria. Jo, que no sóc gaire futboler, em centrava més en el tall de carn. Però ja em veia havent de deixar caure quatre mots en italià, ben entonats, per si el meu company se li acudia cantar un gol italià...

Al final la selecció espanyola va demostrar estar en un moment de forma molt bo i va donar una lliçó d’humilitat als italians (4-0). Pocs minuts abans d’acabar el partit, la plaça Major ja era una festa (conga quilomètrica inclosa), així que en Gazo es va dedicar a fotografiar el moment. Va recopilar una bona col·lecció de fotografies del rojerío (així en deia ell, amb un mot castís) perquè quedés constància de les paradoxes espanyoles: mentre Espanya cau en un abisme profundíssim per una crisi econòmica gegantina, i quan els seus dirigents han sigut incapaços de fer res per a arreglar-ho (de fet ho van causar) i fins i tot prefereixen anar al futbol (o als toros, quan cal) abans que resoldre res, els espanyols entonen càntics i fan bots d’alegria. La crisi econòmica s’ho menja tot (i més que s’ho menjarà) i els espanyols contentíssims. Mentre veia botar tota aquella gentada pensava quina cara posaran quan, cap a final del 2012 o el 2013, Espanya s’enfonsi en la misèria. S’ha d’estar molt enlluernat pel patrioterisme que sorgeix de certs mitjans i dels poders fàctics per alegrar-se de triomfs esportius mentre els dirigents d’un país l’han dut a la ruïna. Però també pot ser allò que diuen: cada país té els governants que es mereix. (Ep, i no sóc jo qui pensa això: l’endemà, el diari El Mundo feia un munt de sabonera amb el triomf de la selecció espanyola; però també duia quatre articles d’opinió que explicaven que Espanya va camí del desastre. I parlem d’un dels mitjans que més ha contribuït a crear aquesta percepció hispanocèntrica de ser els reis del món. Les veus dels qui reflexionen a Espanya, doncs, també hi són; però suposo que els dirigents prefereixen obviar-los, que no els espatlli la il·lusió.)

En fi, el cas és que l’endemà va passar l’escuma i la gent va haver de tornar a la crua realitat. Tan crua com la següent: en tots els dies que vaig estar a Salamanca, sempre veia algun turista amb la samarreta del Barça, i cap amb la samarreta del Madrid i ni tan sols de la selecció espanyola (els pocs que la duien eren del país). Conclusió: l’autèntic millor equip del món és el Barça i no un altre. La vinguda de gent de fora és una bona manera de veure com és el món. És com llegir la premsa estrangera, que t’assabentes millor del que passa a Espanya que no pas llegint la premsa espanyola...

Un cop començat el col·loqui, el quartet de la mort (en Pere Navarro, en Jordi Ginebra, l’amic Gazo i jo) teníem ocasió de passejar-nos pel centre històric de la ciutat. Salamanca té una monumentalitat excepcional. De fet, està declarada Patrimoni de la Humanitat. Només la seu del col·loqui (el Palacio Anaya) ja impressiona de valent. Però és que davant per davant del Palacio Anaya hi ha la catedral, un edifici gòtic majestuós, fenomenal, imponent. De fet, és una cateral doble: al costat té la romànica, més menuda però tot i així també digna de visita. El sostre de la catedral vella ja és gòtic, i per això recorda els grans edificis de transició que hi ha a la Catalunya Nova (catedral de Tarragona, seu vella de Lleida, monestir de Santes Creus, etc.). Ara: hi falla el claustre. L’original, romànic, va ensulsir-se amb un terratrèmol i van reconstruir-lo amb estil clàssic, i per tant no hi diu. La catedral nova és gòtica, però va iniciar-se quan a les acaballes del gòtic. La van acabar al segle XVIII però van decidir mantindre l’estil gòtic. Jo sóc molt del gòtic i per això em va agradar. Però en Francesc Massip, professor d’història del teatre de la Universitat Rovira i Virgili i una gran coneixedor de la realitat cultural dels segles XIV i XV, ens deia que el que valia la pena de debò era la romànica. Té raó, la vella és molt maca, però què voleu que us digui, a mi el gòtic em té el cor robat...

Però és que la monumentalitat no s’acaba aquí, ni de bon tros. Així, a més de les catedrals i la gran plaça Major, cal esmentar el convent dels dominics (l’església de San Esteban), també majestuós, i molt proper a les catedrals, fins al punt que la catedral nova i l’església dominica rivalitzen en majestuositat. Aquest no el vam visitar (tret del Pere, que és el que en sap més de la colla i no se’l va perdre). Cal esmentar també el Colegio Fonseca, la Casa de las Conchas (un palauet amb una façana d’allò més curiosa), un espai que ells en diuen la Cueva (res de l’altre món, cal reconèixer-ho), el jardí de Calixto i Melibea, la Universitat Pontifícia, el pont romà, l’església de San Marcos (curiosa perquè és redona, una planta inusual per a esglésies), l’edifici de l’Arxiu de la Guerra Civil (on retenien papers catalans, com recordareu) i, com a joies de la corona, la magnífica portalada de l’antiga Universitat (ara biblioteca universitària) i, a tocar seu, l’anomenat Cielo de Salamanca, una volta on hi ha pintat un cel estelat amb personatges mitològics. I segur que em deixo coses.

I si això és una monumentalitat a nivell macro, us asseguro que a nivell micro també n’hi ha. Tothom coneix el famós gripau que hi ha a la portalada de l’antiga Universitat de Salamanca. Ubicat sobre una calavera, és perquè els estudiants no es deixin endur pels plaers mundans. I a la portalada lateral de la catedral nova hi ha un astronauta esculpit. Això és perquè va ser refeta en època moderna. I si els escultors medievals esculpien flors, micos, grius, greenmen, etc., en portalades i capitells, per què un escultor modern no podia posar-hi una cosa seva? (A Binèfar, a l’Aragó, hi ha una creu de terme davant l’església que va ser reconstruïda modernament, i l’escultor hi va posar un dimoni amb un telèfon mòbil.)

Els atributs salamantins no s’acaben aquí. Els meus tres col·legues van considerar que havien d’anar a comprar quatre formatges i alguns xoriços més, típics de la terra. Així que vam endinsar-nos al mercat, situat al costat de la plaça Major. Jo vaig conformar-me amb quatre pastes dolces, perquè com diu el Pere tots aquells xoriços és com xutar-se colesterol directament a les venes.

La compra de xoriços i formatges va ser una tasca àrdua. Vam haver d’aprendre els atributs de cada menja (no cal dir que el tastet de cada producte hi va ajudar força). Vam haver d’aprendre si una denominació d’origen era un poble, una comarca o una altra cosa. Vam haver de valorar el grau de picantor de cada embotit. Vam haver d’aprendre a distingir la sobrassada del farinato típic d’allà. En fi, un curs accelerat de gastronomia local. Suposo que si mai hi tornem ens reconeixeran. (Cosa que em recorda unes trobades sobre sintaxi històrica que fem diversos recercadors a la Nucia, al País Valencià. Tothom aprofita per a comprar-hi moixama i sobrassada. Un any la trobada no es va fer i un col·lega de la Universitat Autònoma de Barcelona em va dir que, quan l’any següent va anar a comprar tals productes, la botiguera li va dir: “Vostè l’any passat no va vindre”. Caram amb la capacitat de fitxamenta! Els organitzadors d’un congrés no cal que passin llista per a signar-la: en tenen prou de preguntar-ho als botiguers de pastisseries i carnisseries.)

Quan ja teníem els productes, mestre Navarro va dir que havíem d’anar a un bar a fer un beure i tastar pernil salat i xoriço que havia fet tallar al paradista del mercat. Els meus col·legues van demanar una copeta de vi i una cervesa, però patien per si treien el pernil: el cambrer podia fer-nos mala cara. De fet, el bar on vam anar a raure tenia un cambrer corpulent i amb cara de pocs amics... Potser és un tros de pa, però la imatge externa era aquella. Vam acordar que amagaríem el pernil en una bossa de plàstic, i algú va suggerir que, si venia el cambrer, algú cridaria “Aigua!”. Aleshores vam adonar-nos que el cambrer podia entendre-ho, i el Ginebra va suggerir que ho diguéssim en llatí (“Aqua!”); però també vam veure que corríem el risc de ser entesos. Finalment vaig suggerir que ho diguéssim en grec, i a córrer. Així que un parell de cops vaig haver de cridar “Hýdor!”, i ràpid a tapar la manduca.

L’enriquiment acadèmic, cultural i gastronòmic no ens impedia de fer enriquiment social (el que la meva dona anomena turisme social). A banda de l’experiment sociològic de les celebracions esportives, ens en vam trobar una altra de curiosa. En Gazo té predilecció per estar informat via internet i via diaris, així que un dia va acostar-se a un quiosc i va demanar de comprar un diari local. N’hi ha dos, La Gaceta i El Adelanto. En Gazo demana al quiosquer quin li recomana, cosa que, evidentment, fa veure al quiosquer que en Gazo no és del lloc. I li deixa anar tan panxo: “Tanto miente, miente tanto, La Gaceta como El Adelanto”. Apa! El joc de paraules amb l’expressió “Tanto monta monta tanto” és d’una finor insuperable. Quan en Gazo va mostrar-se dubitatiu davant d’aquesta explicació, el quiosquer ho remata: li va dir que un dels dos duia també l’ABC, o sigui que era ideal per a qui fos masoquista. Més apa!


En un d’aquests diaris locals van posar la notícia del col·loqui. Però atenció: la notícia que es farien -més endavant- cursos d’espanyol per a estrangers ocupava dues pàgines. Passaves plana i, al revers, trobaves un breu sobre el col·loqui internacional de català (amb 200 assistents, deia la notícia) i un altre breu a sota d’un curs de japonès per a 20 persones. Per a ells, la dimensió justa de la seva visió del món: català i japonès, la mateixa tipologia.

Havent sopat havíem de relaxar-nos de tantes emocions i anàvem a fer un beure al Clavel 8 (una troballa de l’Emili Samper), un dels caus de la nit salamantina. Entre xarrup i xarrup en Francesc Massip, que s’unia a les sortides nocturnes, ens explicava -a la una de la matinada- que l’església que hi ha al costat del bar esmentat estava dedicada a un sant matrimoni que va viure cast tota la vida... Com costa de desconnectar!, vaig pensar.

7 comentaris:

  1. Així m'agrada, una crònica d'un acte acadèmic i gairebé no en dius res! Qui en vulgui informació que busqui les actes però en una crònica s'ha de reflectir que teca dels concressos és a extramurs!

    ResponElimina
  2. :-DDDDD
    Si parlo de temes acadèmics avorriré el personal...

    ResponElimina
  3. "un dels mitjans que més a contribuït" (sic)

    ResponElimina
  4. Crec que no me n'he sortit gaire bé, però he assajat una resposta. A cal Gazo la trobaràs!

    ResponElimina
  5. Anònim, un col·lega ja m'ha fet notar l'errada de la "a", però gràcies igualment.
    Gazo: tens raó, vista la complexitat!

    ResponElimina
  6. No m'emboliques la troca. A mi m'encanta el gòtic, un estil que es desenvolupa entre el segles XIII al XV: magnífica Santa Maria del Mar o la catedral de Chartres. El que em fa arronsar els muscles és el gòtic retardat perquè és fred, com la catedral nova de Salamanca: imponent, sí, però freda com un glaç. I ja no diguem el gòtic fals, com la façana de la catedral de BCN: una estupidesa molt pròpia dels qui la van perpetrar, arraconant un projecte magnífic de Gaudí...
    La ressenya em sembla molt il·lustrativa. Ens ho vam passar bé, eh?

    ResponElimina
  7. Ah! i els sants esposos castos són Sant Julià i Santa Basilisa!!!

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.