Argumentadors unionistes: sisplau, voleu fer anar les neurones? (L’argumentari contra la independència de Catalunya és el que és, 2a part)

Al·lucino amb el nivellàs argumentatiu dels unionistes (el Partit Popular (PP), el partit Ciutadans (C’s), la direcció del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el Govern espanyol, alguns opinadors unionistes i qualque mitjà de comunicació proespanyol). Arran de la manifestació massiva de l’11-9-2012 per la independència de Catalunya, han començat a dir coses contra el futur Estat català. Pretenen fer-ho passar com a arguments; però, en cas que els hi considerem, són d’un nivell que faria enrojolar qualsevol persona amb quatre dits de front.

Sempre he defensat que els unionistes han d’exposar el seu argumentari perquè, per a tirar avant la secessió de Catalunya, és important que la població tingui tots els arguments sobre la taula. En tot cas els unionistes tenen un argumentari més aviat pobre. Ara, però -passada la manifestació- veiem que l’argumentari unionista no és que sigui pobre: és menys que això.

Repassem els pseudoarguments unionistes exposats entre l’11-9-2012 i el 15-9-2012 (n’hi afegeixo un del 12-11-2011, que és una perla).

1) La líder del PP a Catalunya, n’Alícia Sánchez Camacho, a la sala de premsa del Parlament, visiblement enfurismada, es demanava si amb la independència de Catalunya a ella la’n farien fora. Benvolguda Alícia: no siguis infantil i no prenguis la gent per beneita. Tothom sap perfectament que, en el futur Estat català, ningú no farà fora ningú. Ningú. Els qui volen que Catalunya romangui a Espanya continuaran vivint en pau a Catalunya -si així ho volen-, i igualment podran continuar expressant el seu ideari amb total llibertat. Pretendre fer veure que algun malvat t’expulsarà de ca teva és prendre el pèl a l’audiència o creure’t que són éssers unineuronals. S’esperava de tu arguments sòlids, no pas criaturades.

2) El dirigent de C’s, n’Albert Rivera, al mateix escenari, deia que convertir Catalunya en Estat implica crear divisió social. El senyor Rivera obvia que la pertinença de Catalunya a Espanya també crea divisió social. Bé hi ha gent que no vol que Catalunya estigui dins l’Estat espanyol, oi? Doncs com és que el senyor Rivera no diu que la pertinença a Espanya divideix la població? Tant en Rivera com la direcció del PSC sostenen que el secessionisme és excloent... quan la seva ideologia també ho és en la mateixa proporció.

3) En Jorge Moragas, un dirigent del PP ara a la Moncloa com a home de confiança d’en Mariano Rajoy, va dir (12-11-2011) que, en cas que Catalunya esdevingui un Estat, els catalans es perdrien “cosas bonitas”. I va posar com a exemple d’aqueixes coses boniques que els catalans es perdrien... les ciutats de Donòstia i Sevilla. Com si un forat negre se les endugués o com si els turistes catalans no poguessin visitar mai aqueixes ciutats. Amic Moragas: vols fer el favor de situar el debat en un camp seriós, i no en el camp dels acudits?

4) La vicepresidenta espanyola, na Soraya Sáenz de Santamaría, diu que el Govern espanyol respondrà a la secessió “amb la Constitució”. O sigui: si milions de persones voten “sí” al referèndum d’independència, ella els farà pam-pam al culet. Em pot dir la senyora vicepresidenta què entén per l’expressió “fer política amb majúscules”? No sap què és escoltar un clam? No sap què és atendre les aspiracions de la població? No se li ha acudit que, com a dirigent polític, la seva obligació és escoltar i atendre les demandes d’un poble? Es veu que no: tancada en la seva bombolla governamental -com tants altres del PP- ni s’han assabentat que la societat catalana va uns quants decennis per davant seu en reconeixement de drets civils i desenvolupament de la democràcia.

5) Alguns polítics del PP, com el ministre espanyol d’Exteriors, en José Manuel García-Margallo, han arribat a dir que Catalunya seria explusada de la Unió Europea i que no hi entraria perquè Espanya els ho vetaria. En realitat, la Unió Europea no ha decidit res sobre el tema, i és evident que haurà de decidir els mecanismes a seguir (no només per Catalunya: també per Escòcia i Flandes, si es donés el cas). El que és evident és que, quan ho legisli, la Unió no tancarà la porta a aqueixos territoris, oimés quan Catalunya és ara com ara el territori més europeista de tota la Unió i seria aportador net i no pas subsidiat. Però en García-Margallo i molta altra gent segurament és incapaç de reflexionar sobre cap on va Europa: vegeu aquests dos escrits d’en Vicent Partal a Vilaweb, meridianament clars: “Quins estats votarien en favor nostre?” (14-9-2012) i “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les” (16-9-2012). (Algú hauria de dir-los que llegir atentament no fa cap mal, ans al contrari.)

6) Na Dolores de Cospedal, dirigent del PP i presidenta de Castella - La Manxa, ha dit que la independència seria negativa econòmicament per a Catalunya. La senyora De Cospedal no deu seguir l’economista Xavier Sala-i-Martín, catedràtic de la Universitat de Colúmbia. Aquest professor sosté que l’Estat català és perfectament viable econòmicament i que fins i tot que seria dels països més rics d’Europa. És més: en Sala-i-Martín afirma que la pertinença de Catalunya a Espanya sí que és negativa econòmicament per als catalans! La senyora De Cospedal tampoc ha degut llegir llibres sobre el tema. Per exemple, Sense Espanya, dels professors d’economia Modest Guinjoan i Xavier Cuadras Morató (Pòrtic, 2011); Catalunya, a la independència per la butxaca de l’economista Alfons Duran-Pich (Angle, 2012); o Delenda est Hispania, del professor universitari Albert Pont (Viena, 2012). També podria haver fullejat els reports fets per organitzacions especialitzades en economia i empresa, com el Centre Català de Negocis. Se suposa que una persona amb altes responsabilitats polítiques -com la senyora De Cospedal- ha de saber que la millor manera de documentar-se és llegir-se llibres d’assaig o informes tècnics. A la llum de les seves declaracions hom diria que no ho sol fer...

(Val a dir que molta gent de les Espanyes carrega contra l’independentisme català per les xarxes socials, i recentment plantegen el següent: ¿com és possible que l’Estat català funcioni si la Generalitat ha demanat un rescat de 5.000 milions d’euros a l’Estat espanyol? La resposta és molt fàcil: la Generalitat només recapta el 5% dels impostos que es paguen a Catalunya. El 95% restant el cobra l’Estat espanyol. Aquest només destina la meitat d’aqueixos impostos en serveis i infraestructures a Catalunya, sovint amb morositat. La resta el destina a altres territoris. Es calcula, doncs, que Catalunya deixa d’invertir en territori propi entre 16.000 milions i 22.000 milions d’euros cada any. Això, que s’anomena espoli fiscal i que dura de fa segles, ha provocat l’asfíxia financera de la Generalitat. Si la Generalitat recaptés tots els impostos no caldria demanar cap rescat a Espanya. De fet, els 5.000 milions d’euros demanats és una quarta part de l’espoli fiscal...)

7) Algú altre ha insinuat que Catalunya quedaria fora de l’euro (vindria a ser la penitència pel pecat de secessió). Qui diu això no té idea de res però de res de res. Fins i tot en el cas d’una Catalunya fora de la Unió Europa, Catalunya podria continuar usant l’euro. Unilateralment, si volgués (és a dir, a la pràctica usaríem l’euro, que ja està circulant per casa nostra). També es pot fer amb un conveni (vegeu el cas d’Andorra). El cas és que a molts països de fora de la zona euro es pot usar aquesta moneda (com a Hongria: en aquest país tot es pot pagar amb euros o amb florins hongaresos indistintament, i fins i tot els préstecs poden estar en euros en comptes de florins). En tot cas és una decisió lliure dels catalans i la Unió Europea pràcticament no s’hi podria oposar. En tot cas la pregunta és òbvia: què fan aquesta gent afirmant, sense cap mena de fonament, que els catalans no podrem usar l’euro, quan és una qüestió que decideix gairebé en solitari el futur Govern català? Però on es pensen que viuen? Al país d’ordeno y mando, és clar. El poder madrileny s’ha acostumat tant a imposar la seva voluntat que es pensen que, només dient-ho, els catalans no podrem usar euros. En fi, si es volen creure els seus propis constructes mentals sense cap base...

8) Un mitjà de comunicació imprès ha deixat anar la qüestió següent: si Catalunya és independent, segurament n’Andreu Buenafuete, en Jordi Évole, en Jordi González, en Risto Mejide, etc., no podran fer programes en televisions espanyoles. Perdoneu, però de debò hi ha neurones? Ara resulta que un estranger no pot fer programes de televisió o ràdio a Espanya. Es veu que no va existir una Raffaella Carrà (nascuda a Itàlia) que no va actuar a la televisió espanyola. Senyors unionistes: a les televisions espanyoles no està obligat que hi treballin només ciutadans espanyols. Qualsevol televisió espanyola pot contractar qualsevol persona, tingui la nacionalitat que tingui, si ho creu oportú. D’on treuen que un ciutadà d’un Estat català independent no pot treballar en una televisió espanyola? Aquest és el nivell intel·lectual d’Espanya???

9) Un digital molt espanyolista deixa caure que, amb la independència, el Barça, com que no podria jugar en una lliga espanyola, no recaptaria diners i no podria pagar en Messi, de manera que baixaria de nivell. Aquesta gent confon desitjos amb realitat, ras i curt. No cal perdre ni un minut a fer veure que estem parlant d’un procés polític de gran calat, i per tant calen arguments polítics de gran calat, i no onanismes mentals.

Això és el terreny de la pseudoargumentació. N’hi ha que ja ni ho intenten i es decanten pel terreny que millor dominen: l’amenaça. Així, la periodista Curri Valenzuela ha demanat directament que s’enviï l’Exèrcit espanyol a Catalunya. Algun comandament militar també ho ha dit. Em demano si na Valenzuela toca de peus a terra. Algú es pensa que això és factible? Per començar: dins el marc de l’OTAN i la Unió Europea és impensable. I suposant que ho fessin els mercats retirarien ràpidament tots els diners que presten a l’Estat espanyol i la prima de risc es dispararia. Vaja: que el Govern espanyol cauria en fallida. Però vaig més lluny i per uns segons entro en el seu terreny. Imaginem que l’Exèrcit posa quatre tancs i un centenar de soldats al Palau de la Generalitat, al Parlament i a TV3, i que arresten el president de la Generalitat. Amb mòbils, internet i ràdios locals la notícia s’estendria rapidíssimament, i també les crides a manifestar-se. Per tant, la plaça de Sant Jaume de Barcelona es col·lapsaria de gent. Què farien els soldats? Es trobarien bloquejats davant milers de ciutadans. De fet, els comandaments no podrien ni eixir del Palau de la Generalitat. Realment algú creu viable des del punt de vista de la tàctica militar una ocupació per part de l’Exèrcit espanyol?

Aquest és el nivell de l’argumentari unionista. Baix, molt baix. És cert que alguna veu argumenta adequadament, com en Juan Carlos Girauta. Però predomina la manca de solidesa argumental. Davant d’això realment esperen que la societat catalana s’ho repensi?

AFEGITÓ (17-9-2012)

Crec que val la pena reportar l’escrit d’en Xavier Sala-i-Martín “La recerca de la felicitat” (16-9-2012). Mentre els uns bramen i fan veure que fan estudis seriosos basats en pures especulacions i desitjos (vegeu l’ABC), els altres ho expliquen clar i català.