dimarts, 4 de setembre de 2012

Batlle Pere Navarro: la vostra ideologia (també) és excloent (agradi o no)

(Amics lectors, com podreu comprovar aquest apunt podria haver-se dividit en dos, perquè tracto un parell de temes. Però, com veureu al final, estan més relligats que no sembla. Disculpeu, doncs, la sensació que podeu tindre quan noteu que, aparentment, canvio de tema. Ja veureu que, en realitat, no canvio de tema.)

1. PRÈVIA: LA PURGA SOCIALISTA

El 3-9-2012, en Pere Navarro, primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i batlle de Terrassa, anunciava una purga sense precedents dins el partit. Apartava en Miquel Iceta, en Joaquim Nadal, na Laia Bonet i na Marina Geli de les seves responsabilitats al grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya. Tal fet es va consumar l’endemà, en una reunió del grup parlamentari bastant tensa (segons contaven alguns periodistes). La depuració implicava reduir al màxim el rol d’aqueixes persones, i també s’arraconava n’Higini Clotas (que fins llavors era vicepresident del Parlament), el qual també va remugar. (Podeu llegir la notícia aquí: Lluís Bou, “Depuració al partit socialista”, El Singular Digital, 3-9-2012.)

Aquest fet no és un bolet. Dins al PSC ja fa temps que altres persones claven punyalades a companys seus per pensar diferent. A principi d’agost del 2012, en Toni Bolaño -un col·laborador d’en José Montilla quan va ser president de la Generalitat- va exigir de fer fora (ho llegiu bé) n’Ernest Maragall per haver fet crítiques al funcionament del partit. (Podeu llegir el document seu “La traición: el conflicto en el PSC está servido”, El Plural, 1-8-2012.)

A parer meu, la purga és dolorosa per al PSC, perquè deixa al marge gent valuosa. A tall d’exemple, n’Iceta és previst que vagi a raure al Parlament europeu; és a dir, a l’espai que els mateixos socialistes (i els del PP) consideren un cementiri d’elefants (tot i que l’eurodiputada Badia, del PSC, ha mantingut una certa dignitat en el seu càrrec).

És, en tot cas, un cop de puny damunt la taula. S’aparten o es castiguen o s’adverteixen les veus catalanistes, la gent que no va donar suport a en Navarro durant el darrer congrés del partit i els diputats díscols o que poden plantejar-se aventures al marge de la veu oficial del partit. Per tant, en sortirà un PSC més tancat -pitjor per a ells, és clar- i més espanyolista -pitjor per a Catalunya, és clar-.

El fet és que s’ha obert una crisi enorme dins el PSC que pot desembocar en una escissió. Crisi que s’anava covant de feia temps, val a dir: vegeu el comportament díscol del diputat Ernest Maragall votant a favor del pacte fiscal, en contra de l’opinió de la direcció del partit, o la creació del moviment intern Avancem! amb en Joan-Ignasi Elena al capdavant (batlle de Vilanova i la Geltrú). Les tensions provenen de dos fets. Primer, d’haver perdut tot el poder al darrer cicle electoral (2010-2011). I segon i sobretot, perquè, davant l’augment de l’independentisme, la direcció del PSC s’ha enrocat i el combat, mentre altres veus més lúcides dins el partit entenen que s’hi ha de parlar.

Durant la roda de premsa d’aquell vespre, els periodistes van burxar en Navarro. L’alcalde terrassenc se’n va esquitllar amb arguments vacus, defugint donar resposta. Però ja trobarà ell mateix la resposta d’aquí a uns mesos, quan hi hagi primàries dins el PSC i quan hi hagi eleccions al Parlament de Catalunya, on els resultats electorals seran el veredicte.

Ara bé: tot això que he contat sobre les tibantors internes a can socialista és una prèvia. I és que vull anar a un punt concret. (Si voleu documentar-vos millor sobre la purga socialista podeu acudir a altres plomes, en concret: Xevi Xirgo, “Cop d’efecte al PSC”, El Punt Avui, 4-9-2012; Vicent Partal, “El PSC a la deriva”, Vilaweb, 4-9-2012; José Antich, “El PSC se enconge”, La Vanguardia, 4-9-2012; Jordi Barbeta, “Purga i més PSOE”, La Vanguardia, 4-9-2012; i encara no he vist cap article d’en Francesc-Marc Àlvaro, però ja sortirà i quan surti no vo’l perdeu; també podeu llegir l’entrevista al politòleg Toni Aira a Vilaweb, 3-9-2012.)

2. EL NUS DE LA QÜESTIÓ: L’INDEPENDENTISME, EXCLOENT (NAVARRO DIXIT)

En realitat volia parlar d’una altra cosa. Durant la roda de premsa esmentada, els periodistes van demanar a en Navarro si el PSC o algun membre destacat del partit assistiria a la manifestació de la Diada Nacional (11-9-2012). Com sap molta gent, aquesta manifestació està convocada per l’Assemblea Nacional Catalana i té com a lema demanar que Catalunya esdevingui un Estat.

En Navarro va dir que el PSC no podia anar a la manifestació esmentada perquè l’independentisme -com a projecte o moviment polític- és “excloent”. També va dir que el PSC apostava pel federalisme, és a dir, que Catalunya continués dins Espanya però amb un cert reconeixement com a subjecte polític (podeu veure la notícia aquí).

El que va dir en Navarro té una manca de lògica considerable. (Per cert: quina diferència amb n’Iceta, tot un esgrimista de la dialèctica i el raonament!)

Vejam, batlle Navarro: tota ideologia és per definició excloent. Per la simple raó que ningú no pensa igual, sempre hi haurà gent que pensarà diferent d’altri. Si algú creu que cal protegir el medi ambient i fiscalitzar més les empreses -econòmicament, però també comprovant que no malmeti el medi-, la seva ideologia (d’esquerres, ecologista, etc.) és excloent. Simplement, perquè exclou aquelles persones que pensen que a les empreses no se’ls ha de fiscalitzar tant, ja que fer-ho els dificulta créixer i fer negoci. I a la inversa: promoure la liberalització de l’activitat empresarial i la rebaixa de controls laborals i ambientals és una ideologia excloent, per tal com un ecologista o un sindicalista no hi està d’acord. I això es pot aplicar a qualsevol camp: tornar a la pena de mort o no, suavitzar les condicions dels presos d’ETA o no, donar assistència mèdica als immigrants sense papers o no, delatar pares que falsegen dades en la matriculació escolar o no, etc. El que no es pot pretendre és que hi hagi una ideologia que conjumini el pensar de l’ecologista d’esquerres i de l’empresari liberal; seria la quadratura del cercle.

Per tant, el federalisme que propugna el PSC també és excloent. En concret, exclou aquells ciutadans que pensen que Catalunya ha de ser un Estat (els independentistes) i aquells ciutadans que pensen que Catalunya ha de romandre dins Espanya com una mera regió més, sense cap reconeixement polític ni cap competència o prerrogativa (els unionistes-centralistes). Aquests dos col·lectius no troben en el federalisme -propugnat pel socialisme català- el seu model de país. Ergo el federalisme és excloent. Com ho és l’unionisme (que exclou els independentistes i els federalistes) o l’independentisme (que exclou els federalistes i els unionistes-centralistes). És així per una simple llei física.

Fa feredat, doncs, veure un alt dirigent d’un partit important a Catalunya (o fins fa poc important a Catalunya) utilitzant aquesta mena d’arguments. A què ve això d’etiquetar un moviment o projecte polític com a excloent, si per definició tots ho són, incloent-hi el del PSC?

Jo encara vaig un poc més enllà que el batlle Navarro. Hem vist que les ideologies o els moviments i projectes polítics són excloents per definició, perquè sempre hi ha algú a qui no li agrada. Però, més enllà d’aquest fet, poden ser inclusius; és a dir, poden tindre capacitat d’anar atraient gent que, temps enrere, no creien en allò. En aquest sentit, una ideologia pot anar adoptant discursos o angles nous, complementaris al nuclear, que facilitin que cada cop més gent s’hi apunti. L’independentisme ha crescut en part per això: el missatge d’en Josep-Lluís Carod-Rovira, per exemple, va permetre que se sumessin a l’independentisme català gent que no parlava català. És a dir: en Carod-Rovira va fer l’independentisme més inclusiu, va dotar-lo de més capacitat per a atreure persones que n’estaven allunyades. Una altra via de creixement de l’independentisme és la qüestió econòmica (l’espoli fiscal, la crisi, etc.) o el fet que l’unionisme adopta un format autoritari i fins i tot racista (per tant, una persona demòcrata ho té difícil de posar-se al costat dels unionistes-centralistes).

La capacitat d’una ideologia o d’una proposta política per a atreure gent nova (la inclusivitat) no pot eliminar-ne l’excolentesa, perquè sempre hi haurà algú que no hi estarà d’acord. Però la pot fer més petita. Aquesta és la gràcia d’un sistema polític anomenat democràcia, on la gent no només vota sinó que planteja i debat coses -utilitzant un dels pilars de la democràcia, la llibertat d’expressió- justament per a eixamplar la inclusivitat d’una proposta política, empetitir-ne l’excloentesa i, en definitiva, fer que reïxi. (Vegeu, precisament sobre aquest tema, l’excel·lent article del sociòleg Salvador Cardús “Tenim raons, però no la raó”, Ara, 4-9-2012, publicat precisament l’endemà del cop autoritari d’en Navarro -ves quina coincidència tan escaient!-, i de lectura imprescindible.)

En fi, el batlle Navarro no l’encerta quan associa l’etiqueta d’excloent a l’independentisme. Primer, perquè tota ideologia és excloent d’entrada i per definició, comptant-hi la del PSC. És com dir que l’aigua és molla. I segon, perquè potser el que volia dir -és la seva opinió- és que l’independentisme, com a projecte o moviment polític, és poc inclusiu, és a dir, és difícil que s’hi sumin col·lectius diversos (suposo que pensa en col·lectius castellanoparlants de l’àrea metropolitana de Barcelona). Tanmateix, la realitat mostra que l’independentisme té una capacitat d’inclusivitat molt alta (altrament no hauria crescut), semblant a la que va tindre temps enrere l’ecologisme (avui dia, qui més qui menys entén que poc o molt s’ha de preservar el medi ambient).

3. EL PSC, UN MODEL (PRECISAMENT) D’EXCLOENTESA

Acabo lligant el que he apuntat en els dos apartats anteriors (us ho havia promès).

Paradoxes de la vida: el mateix dia que en Pere Navarro titlla d’excloent un moviment polític, ell mateix perpetra una purga sense precedents dins el PSC. Això sí que és manca d’inclusivitat: la proposta política del PSC és avui més excloent que als seus inicis. Quan a diversos militants -alguns, de gran vàlua- se’ls diu de males maneres que fan nosa... poques lliçons d’inclusivitat es poden donar, francament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.