Ara que som a l'inici del procés d'independència, els unionistes, per mirar d'avortar-ho, posen damunt la taula un semiargument contrari que hauria de fer reflexionar. Aquest semiargument l'aporten n'Alícia Sánchez-Camacho (del Partit Popular (PP) -vegeu l'entrevista a El Món a RAC1 del 27-9-2012-) o en José Bono (del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) -vegeu l'entrevista a Els Matins de TV3, del 27-9-2012-); i fins i tot fa temps en Josep Antoni Duran i Lleida (d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC)).
Aquests prohoms i prodons troben malament que es posi una frontera entre Catalunya i Espanya, perquè això faria que molta gent que viu a Catalunya hagués de travessar aquesta frontera quan van a veure familiars seus, ja sigui a l'Aragó, a Madrid, a Andalusia, a Extremadura, etc., com si fos una experiència traumàtica.
Aquests senyors i senyores s'obliden d'un fet històric que convé recordar: el 1659, amb el Tractat dels Pirineus, la monarquia espanyola va migpartir Catalunya en dos trossos. Va ser després de la Guerra dels Segadors. La major part se la va quedar Espanya (és l'actual comunitat autònoma de Catalunya) i la part més petita, situada al nord, va passar a França (és l'actual departament dels Pirineus Orientals, que conté la comarca de la Fenolleda, que no havia pertangut mai a Catalunya).
El resultat és que la gent de l'Empordà o de qualsevol altra contrada catalana que vulgui anar a la part francesa de Catalunya (l'anomenada popularment Catalunya Nord) ha de travessar una frontera.
Quines coses! Els mateixos que van posar una frontera al mig de Catalunya obligant els catalans a ensenyar passaports cada cop que viatjaven d'una banda a l'altra ara diuen que no volen que passi això mateix. Que coherents!
Cal dir que la divisió de Catalunya entre França i Espanya és una anomalia històrica. En primer lloc, la cessió d'Espanya a França es va fer sense comunicar-ho ni consultar-ho a la Generalitat ni a la ciutat de Perpinyà. I això que el 1493 França va renunciar expressament al Rosselló (Tractat de Barcelona). Ara que molts unionistes diuen que Catalunya no es pot separar d'Espanya perquè no ho preveu la llei caldria recordar-los que posar l'esmentada frontera a l'Albera també es va fer contra la llei, i Espanya no va tindre manies...
En segon lloc, posar la frontera a l'Albera pot ser una solució coherent amb la geografia física (no pas la geografia humana); però el que no té sentit és posar una ratlla al bell mig de la Cerdanya, una plana enorme amb relacions de veïnatge intensíssimes (la gent de la Cerdanya francesa, per exemple, va a l'hospital de Puigcerdà). I menys encara que el poble de Llívia sigui un enclavament espanyol dins França. Els unionistes espanyols no poden al·legar que ara la frontera hispanofrancesa ja està establerta i no es pot tocar, perquè les autoritats locals de la Cerdanya francesa i del Capcir han arribat a demanar de passar a la Catalunya espanyola (demanda que segurament tornarà a sortir quan Catalunya sigui un Estat independent). O sigui que no val a dir que, d'aquesta frontera hispanofrancesa a la Cerdanya, ja no en parlem. I tant, que n'hem de parlar! I tant, que hem de recordar als espanyolistes que aqueixos pobles tenen un greuge històric relacionat amb una frontera imposada per Espanya!
En tercer lloc, la història no avala la divisió, com algun espanyolista podria argüir. En efecte, algú podria dir que la Catalunya nord està formada pels antics comtats de Rosselló i Cerdanya, que a voltes eren considerats a banda del Principat. Però la rodalia de Puigcerdà, la rodalia de Bellver de Cerdanya (la Batllia) i la vall de Ribes també eren comtat de Cerdanya. O sigui que Espanya i França es van saltar les fronteres tradicionals per fer el que els va donar el gust i la gana, i si això feia anar malament la gent del territori (que els va fer anar malament, d'aquí les revoltes nord-catalanes contra França), doncs que es fotin.
En quart lloc, França va intentar retornar la Catalunya Nord a Espanya més d'un cop, i Espanya s'hi va negar. Tant dir que "Catalunya és Espanya" i un territori que es defineix com a català (la Catalunya Nord) no l'accepten quan els l'ofereixen. I això que la cessió a França de la Catalunya Nord es va fer en un context molt semblant (pau després de guerra, només cinquanta anys després) a la cessió a Anglaterra de Gibraltar, històricament reclamat per Espanya.
I, en cinquè lloc, no us ho perdeu: la Catalunya francesa és un dels territoris que se senten més catalans. Més encara que a la Catalunya espanyola. Per tant els defensors de l'unionisme espanyol no poden al·legar que al Rosselló "són francesos", perquè són més catalans que molta gent que viu a les províncies de Girona, Tarragona, Barcelona i Lleida.
I ara vénen a reclamar que no es posi una frontera, quan ells la van posar al mig de Catalunya?
Et proposo un tema: el castellà, llengua oficial de la Catalunya independent?
ResponEliminaEn alguns caos es diu allò de "no tingueu por que, a casa vostra, podreu parlar la llemngua que vulgueu...." que tant recorda el que se'ns va dir un un moment històric concret... Però altres vegades, i ja fa anys, es planteja que el castellà serà tambe llengua oficial.
Si és així... què farem? Introduirem ensenyament en castellà, mitjans de comunicació públics en castellà i adminstració en castellà? Un estat amb una llengua oficial en què és impossible fer un programa a la televisió pública...