dilluns, 26 de novembre de 2012

Breu anàlisi dels resultats electorals / Oriol Junqueras i ERC: el pes de la responsabilitat

Avui dos apunts en un. Perquè el que vull dir en el segon lliga amb el que dic en el primer. El primer és una anàlisi del resultat electoral. El segon és una projecció dels primers passos a fer, que marcaran tota la legislatura (i el futur del país). Lactualitat sho val. 
 
1) BREU ANÀLISI DELS RESULTATS ELECTORALS

Ja han passat les eleccions del 25-11-2012, el primer pas (necessari) per a engegar un procés d’independència. Calia posar en marxa el motor i ja ho hem fet.

Els resultats han mogut el mapa parlamentari català. En concret:
 

- Convergència i Unió (CiU) ha vist com perdia escons (de 62 ha passat a 50). Ha patit una davallada que els seus opositors -l’espanyolisme o les esquerres més radicals- han etiquetat a corre-cuita de fracàs (després veurem que, quan s’analitzen els vots, això és matisable).

- El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) també ha patit una davallada considerable (de 28 a 20 diputats). Una davallada forta que no es pot menystindre des de dins del partit (recordem que el PSC havia arribat a tindre més de 50 diputats en temps d’en Pasqual Maragall, 1999-2006). En aquest punt algun analista sosté que els partits centrals de Catalunya han sigut castigats mentre s’ha premiat els que són als extrems; però jo hi afegeixo que la davallada d’escons de tots dos partits, CiU i PSC, ha sigut per motius completament diferents, i per tant no se’n pot fer una lectura conjunta.
 

- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb lideratge renovat en la persona de n’Oriol Junqueras, ha sabut recuperar els suports que va obtindre en època d’en Josep-Lluís Carod-Rovira el 2003-2006 (el 2003 ERC va treure 23 diputats; el 2006 en va treure 21, amb un cert càstig dels votants que el partit no va saber interpretar; el 2010 en va treure 10 perquè l’electorat va castigar severament que no apostessin per la independència; i el 2012 n’ha obtingut 21).

- La bona feina feta per en Junqueras ha deixat fora del Parlament la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI), que passa a ser història. En certa manera, doncs, en Junqueras ha sabut recompondre l’espai independentista fragmentat el 2006-2010, quan ERC va patir l’escissió de Reagrupament (RCat) -ara també evaporat- i va haver-hi la posterior aparició de SI. Aquestes sigles sortien pel fet que ERC, el 2006-2010, no apostava per la independència; un pic els republicans han recobrat aquest tema com a objectiu polític, els electors han tornat a fer-hi confiança.

- El Partit Popular (PP) ha repetit resultats lleugerament a l’alça (ha tret 19 diputats, quan en tenia 18). Lògicament n’estan satisfets, però el seu ascens és mínim; per això ens analistes parlen d’un sostre electoral per a aquest partit a Catalunya.

- Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) ha sabut capitalitzar el malestar per les retallades i ha pujat (de 10 a 13 diputats). Amb tot, s’han de plantejar com és que no han captat tot el vot desencisat del PSC (que ha perdut més escons que no pas ha pujat ICV-EUiA). Segurament té a veure amb el fet que també tenen un cert sostre electoral, com el PP.
 

- La incapacitat d’ICV-EUiA per a créixer potser es deu en part a la irrupció de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que també ha sabut recollir el sentiment de gent molesta amb la situació econòmica actual i farts d’altres desficacis polítics (corrupció, ingerència dels mercats en el funcionament econòmic d’un govern, mal ús de les forces de seguretat, etc.), conjuminat amb l’aval de molta feina feta a molts ajuntaments. D’aquí ve que hagin obtingut 3 diputats amb opcions a assolir-ne algun més de cara al futur, especialment a Girona (cosa que fa posar nerviosos els d’ICV-EUiA).
 

- Ciutadans (C’s) ha triplicat representació (de 3 diputats ha passat a 9). Això segurament es deu al fet que ha sabut captar dos segments de votants. D’una banda, l’espanyolisme de polo i clenxa (més que no pas de les classes populars immigrades del sud d’Espanya als anys 60 i 70 del segle XX, que coneixen millor la realitat catalana). De l’altra, part del vot descontent per les retallades i, sobretot, per les ombres de corrupció del sistema polític (que afecta CiU, PSC i PP). Cal dir, en paral·lel, que l’augment espectacular de C’s és un dels motius pels quals CiU ha perdut tants escons: C’s ha atret votants del PSC però també de l’abstencionisme.

- Cal esmentar finalment dues formacions polítiques que no han entrat al Parlament. D’una banda, Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob. Si cap als anys 2000-2004 es parlava molt d’immigració, ara ja no se’n parla i és normal que hagin quedat fora de lloc (i per a mi és bo que hagin quedat fora de lloc). De l’altra, Unión, Progreso y Democracia (UPyD), partit unionista populista, amb resultats irrisoris. El fet que C’s faci un bon paper i UPyD ni hi somiï revela que, per a tindre èxit, a Catalunya fins i tot l’espanyolisme ha de ser de segell nostrat.

2) LA SITUACIÓ DE CONVERGÈNCIA

Com queda CiU? El resultat mostra una retirada de confiança envers aquesta formació política. Això ha fet créixer la cridòria dels unionistes contra n’Artur Mas. Des de Madrid, i també PP i C’s, i també La Vanguardia, apunten tots, sense excepció, que n’Artur Mas ha rebut un càstig sever. Perdre 12 diputats no és pas poc.

Ara bé: qui sap comptar i té ulls i orelles i cervell el que ha de fer és analitzar el resultat amb lupa, no pas grosso modo. I els números són clars: CiU tan sols ha perdut a l’entorn de 100.000 vots. L’any 2010 va aconseguir 1.202.830 vots; l’any 2012 ha tret 1.112.341 vots (falta comptar el vot de l’estranger). Retrocedir en 90.489 vots quan et mous a l’entorn d’un milió de vots no es pot considerar pas un càstig electoral, es miri com es miri. Altres vegades CiU havia baixat 100.000 o 200.000 vots en comparació d’unes eleccions a unes altres i ningú no ho veia com un fracàs. Si CiU ha baixat en escons és perquè el 2012 la participació ha pujat moltíssim en comparació amb la del 2010 (el 2010 va votar gairebé un 60% de la població que tenia dret a vot, i el 2012 ha votat gairebé un 70% de la població amb dret a vot). Si més gent va a votar i a sobre tens un lleu retrocés de vot això implica una pèrdua considerable d’escons.

En qualsevol cas, CiU té 50 diputats i les formacions polítiques següents en nombre de d’escons estan a l’entorn de 20 diputats. Una diferència gegantina que no pot considerar-se un fracàs absolut. L’hegemonia convergent és clara.

Sigui com vulgui, la governabilitat de Catalunya passa per CiU. Lògicament, CiU haurà de pactar. Però, en tot cas, cap altra combinació de forces polítiques no és factible (per les diferències entre formacions). I ningú més no pot formar govern si no és pactant amb CiU. Per això fa gràcia que n’Albert Rivera, envalentit per l’ascens que ha tingut C’s, s’atreveixi a dir que en Mas hauria de dimitir. És evident que en Mas no està per a tirar coets; però que un partit que té 9 diputats i 270.000 vots (C’s) digui a un altre partit que té 50 diputats i 1.100.000 vots (CiU) què ha de fer és molt gosar. Vaja: una mostra de com és d’agosarada la prepotència, com si el destí dels polítics -tots, també el d’en Rivera- no fos el d’estar avui al capdamunt de l’onada i demà ser sepultat per una altra onada (que ho preguntin a tants i tants polítics: Felipe González, Àngel Colom, Pasqual Maragall, Jordi Hereu, José Montilla, José Luis Rodríguez Zapatero, Josep-Lluís Carod-Rovira, Alejo Vidal-Quadras, Josep Piqué, Daniel Sirera...).

3) L’ESCENARI POLÍTIC QUE S’OBRE

Si entrem en l’escenari polític concret, crec que una frase pot resumir la situació en què es troba Artur Mas i el seu equip: a CIU el camí se li ha fet estret. CiU governarà, però ha perdut múscul parlamentari (la seva majoria és més precària que abans), rebrà la pressió de Madrid i del Govern del PP (fins al punt que segurament li escatimaran els diners que necessita la Generalitat), rebrà la pressió de l’oposició d’esquerres (ICV-EUiA i CUP) i espanyolista (PP, C’s) i té com a pressió el límit de dèficit imposat per Madrid i la Unió Europea, cosa que implica forçosament fer més retallades. El camí ara és molt estret, i té poc marge de maniobra.

Pel que fa als objectius polítics de la legislatura, n’Artur Mas ha dit que el procés per a fer una consulta sobiranista continua. No pot ser de cap més manera. Les eleccions s’havien convocat per a això. I la suma de diputats elegits que estan clarament pel dret a decidir són de 87 sobre 135 (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP). A més, ERC i les CUP ja han dit que està per a això sense ambages; per tant al Parlament sortit de les eleccions del 2012 es tornarà a parlar clarament d’aquest tema.

Arribats aquí, sorgeix el dilema: mentre es tira endavant el procés sobiranista, CiU ha de governar, que vol dir aprovar pressupostos, fer lleis, etc., i per tant també assumir la correcció del dèficit, que sol traduir-se en retallades de serveis o apujament d’impostos. I per a fer això cal pactar. Altrament cauríem en un desgovern.

I és aquí on entra en escena ERC.

4) CAP A UN PACTE CONVERGÈNCIA-ESQUERRA?

CiU no pot pactar amb ICV-EUiA perquè aquesta formació li exigirà un canvi radical en polítiques econòmiques i socials que CiU no pot ni vol assumir. Tampoc pot pactar amb el PP: el nivell de desencontre és altíssim, incorregible. Madrid i Barcelona ja estan desconnectades (només falta veure el formulisme per a tirar-ho endavant: un refèrendum). Per tant, descartats ICV-EUiA i PP, només queda ERC (el PSC de moment continua descol·locat i és difícil veure cap on anirà).

Si ERC vol que el Govern català tiri endavant un referèndum d’independència, el Govern català ha de poder governar; fins i tot aplicant unes polítiques que els grups d’esquerres (bàsicament ICV-EUiA i les CUP, però també C’s) criticaran. Sense estabilitat governativa no serà possible dur a terme el procés sobiranista. Per tant, ERC té sobre la taula una responsabilitat importantíssima: ha de permetre la governabilitat (amb CiU al Govern) perquè es pugui fer el referèndum d’independència d’aquí a poc, i això vol dir votar la investidura d’en Mas i aprovar-li els pressupostos (almenys els del 2013). Fins i tot si aquests pressupostos contenen retallades.

Per tant, s’està congriant, quasi com a única via, un pacte CiU-ERC. L’endemà de les eleccions tothom parla d’aquesta opció, fins i tot qui hi està en contra: n’Herrera d’ICV-EUiA ha dit que no vol que cap partit d’esquerres faci president en Mas (sense entendre que un bon resultat no el legitima per a condicionar les decisions d’altri).

Pot ser que ERC prefereixi romandre a l’oposició, criticar les polítiques i els pressupostos i deixar que CiU s’estavelli contra la migradesa fiscal que pateix Catalunya. Però això seria el pitjor que podria fer a un partit que té com a meta l’alliberament de Catalunya. Perquè implicaria avortar el procés d’independència, o ajornar-lo deu anys. ERC no pot pensar que ella sola durà a terme aquest procés la següent legislatura (com miraré d’argumentar al final d’aquest apunt).

S’entén que, amb un pacte CiU-ERC, CiU haurà de fer molts retocs a la seva política. Retocs en noms i en mesures fiscals. Pel que fa als noms, segurament cauran consellers com en Felip Puig (qüestionat pel comportament dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra) o en Boi Ruiz (també qüestionat per les seves polítiques a sanitat). Pel que fa a les mesures fiscals, segurament implicarà eliminar l’euro per recepta, recuperar l’impost de successions per a rendes altes, establir un sistema de peatge diferent (la vinyeta) i incidir sobre l’impost sobre la renda, que deixi de castigar classes mitjanes. El mateix Junqueras ja ha plantejat algunes condicions en aquesta línia si cal pactar. Deixeu-me dir (sense haver votat ni CiU ni ERC, i per tant sense un plus de legitimitat que em donaria haver votat un d’aqueixos dos partits a l’hora de fer aquest comentari) que em sembla una bona fórmula. En Juqueras deia a les entrevistes que li feien els mitjans (el mateix 26-11-2012) que el conseller d’Economia, n’Andreu Mas-Colell, veia acceptables les propostes d’ERC. En Mas pot remugar pel que fa a la reintroducció de l’impost de successions; però cal dir-li al president que la situació econòmica és extremament complicada -ell ja ho sap- i per tant calen mesures extraordinàries. Si a molta gent se li ha retallat el sou, també és comprensible que els qui més tenen paguin (una mica) més d’impostos. Recordem que l’impost de successions ja es va retallar quan governaven PSC, ERC i ICV-EUiA (2003-2010); es tracta de deixar dins de l’impost gent que té més diners i propietats. En aquest sentit, recuperar aquest impost (uns 100 milions d’euros l’any) permetria alleujar un xic les finances de la Generalitat. (Val a dir que des de CiU mateix ja van reconèixer que potser hauran de recuperar l’impost esmentat.)

Estem, doncs, o amb un pacte CiU-ERC o la ingovernabilitat. Si hi ha un pacte CiU-ERC, molts entenen que implica que ERC entri al Govern. Això li permetria tindre conselleries com Benestar Social i fins i tot una vicepresidència (per a en Junqueras). Tanmateix, per un partit d’esquerres com ERC es fa difícil participar en un Govern en què s’han aplicar retallades, molt qüestionades pel PSC, les CUP o ICV-EUiA.

5) ESQUERRA: OPOSICIÓ O GOVERN?

Davant d’això, el mateix Junqueras ha deixat anar una altra opció: que ERC no entri al Govern. ERC pot ajudar CiU a tirar endavant les qüestions mínimes per a la governabilitat (votar en Mas president a la investidura i aprovar els pressupostos a canvi d’aquests retocs fiscals de què parlàvem). D’aquesta manera el Govern català tindria garantida l’estabilitat sense que ERC es desgasti per les polítiques d’austeritat i, al seu torn, el Parlament podria dedicar-se a aprovar la llei de consultes, demanar el referèndum a Madrid i dur-lo a terme (o, si Madrid s’hi nega, demanar empara a la legalitat internacional).

Aquesta solució a mi m’agrada pel que he exposat però també per un element altament simbòlic. Si ERC no entra al Govern, encara que li donés suport parlamentari, n’Oriol Junqueras tindria el rang de cap de l’oposició. Al capdavall ERC és la segona força al Parlament i li correspondria aquest rol si no entrés al Govern.

El cap de l’oposició té un tracte preferent als mitjans de comunicació públics. Per exemple, si TV3 entrevista el president de la Generalitat, en alguns casos també entrevista el cap de l’oposició uns dies després. Això rarament ho fan amb altres líders dels altres grups parlamentaris. Si ERC entra al Govern, automàticament el cap de l’oposició passa a ser en Pere Navarro, del PSC. El mateix Junqueras ha fet notar que si ell és el cap de l’oposició es visibilitza clarament que, des del punt de vista polític, Catalunya tira cap a la independència. En efecte, si TV3 entrevista n’Artur Mas (com a president) i al cap de poc entrevista n’Oriol Junqueras (com a cap de l’oposició), en el tema nacional tots dos diran el mateix: cal fer una consulta i exercir el dret a decidir. Si el cap de l’oposició fos en Pere Navarro es visualitzaria més una confrontació. I el mateix Junqueras ha explicat que això té un impacte internacional: si un dia en Mas i en Junqueras apareixen plegats anunciant que convoquen un referèndum, arreu (a Brussel·les, a Washington, a Berlín, a Londres, a Brussel·les, etc.) hom veurà que el partit de govern i el primer partit de l’oposició es posen d’acord en un tema tan important com aquest. I això donarà un plus de legitimitat democràtica al procés.

6) NÚMEROS EN MÀ, EL REFERÈNDUM POT FER-SE

A banda de la governabilitat, hi ha la qüestió del referèndum d’independència. Hom diu que qui convoca un referèndum ha d’estar segur de guanyar-lo. A hores d’ara, comptant els vots de les eleccions del 25-11-2012 i adscrivint-los als partidaris i contraris de la independència, el resultat és que, en un referèndum, el “sí” a la independència guanyaria de sobres.

D’entrada aclarirem un detall: a les eleccions del 2012 ha votat gairebé un 70% del cens electoral. És una xifra molt alta. De fet, a les eleccions autonòmiques catalanes (i també a les madrilenyes) solen votar entre un 55% i un 65% dels electors, mentre que a les eleccions generals espanyoles a Catalunya sol votar el 70% dels electors. Persones afins al PSC, al PP o a C’s consideren que aquesta diferència es deu al fet que hi ha població a Catalunya que no sent com a pròpies les institucions catalanes, i per això no votava a les eleccions catalanes i sí a les espanyoles. Doncs bé: un pic s’ha plantejat la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat, la gent s’ha mobilitzat i tothom ha anat a votar. És una notícia molt bona. Dic això perquè ara ja no val -com feien sobretot els de C’s- dir que les institucions catalanes estan segretades pel catalanisme perquè hi ha gent que no les sent com a pròpies; ara tot Déu ha anat votar i el sobiranisme segueix ocupant una majoria folgada al Parlament.

Si hi afegim altres elements (com ara que, en unes eleccions o un referèndum, és pràcticament impossible que voti més del 80% del cens; o que molts catalans que resideixen a l’estranger no han pogut votar per incompetència o mala fe del Govern espanyol, i que això s’ha d’esmenar), podem preveure el resultat d’un possible referèndum tot fent una assignació de vots.

A les eleccions del 2012, amb màxima participació (i sempre sense comptar el vot de l’estranger), tenim que:


- Sumats els vots de CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i SI (tots partidaris del dret a decidir) surten 2.140.317 vots.

- Sumats els vots de PP, PSC, C’s, PxC i UPyD (tots contraris del dret a decidir) surten 1.334.149 vots.
 

(He posat el PSC dins el bloc unionista per a simplificar. Però està per veure quants votants socialistes votarien “sí” en un referèndum. També cal veure com li afecta la irrupció de Nova Esquerra Catalana (NE), amb n’Ernest Maragall al capdavant, que és partidari del dret a decidir. Per això segurament el nombre de vots “sí” seria un poc més alt, i el nombre de vots “no” un poc més baix. Tampoc es compten els vots d’altres partits menors, com el Partit Pirata o el Partit Animalista (PACMA), o la gent que ha votat en blanc o nul i que en un referèndum votarien “sí” o “no”.)

Si traslladem això a un referèndum, el “sí” obtindria el 61,6% dels vots. En canvi, el “no” obtindria el 38,4% dels vots.

Cal recordar que la Unió Europea va establir, per a una secessió votada en referèndum, calia guanyar per un 55% com a mínim. Ara a Catalunya aquesta xifra s’assoleix perfectament.

Vist així, no s’entén com la premsa de Madrid (El Mundo, La Razón, ABC, etc.) vaticinen que l’independentisme s’ha acabat; o com els líders del PP català o de C’s s’afanyen a afirmar que, amb aquestes eleccions, els catalans s’han expressat en contra de la independència, com diu na Sánchez-Camacho o com diu en Rivera. Basta saber sumar i veure que això no és així (potser és que no saben sumar...).

Mentre la premsa madrilenya augura que s’ha acabat l’independentisme, la premsa estrangera ho veu diferent, i molts subratllen que al Parlament hi ha una majoria independentista (vegeu-ho aquí, aquí, aquí, aquí o aquí).

7) CONCLUSIÓ: S’HA AVANÇAT PERÒ EL CAMÍ NO ÉS PLANER

Hi ha molts independentistes que afirmen que sense CiU no hi ha independència. Això es deia com a crítica a l’essencialisme d’ERC en temps d’en Joan Puigcercós, en Josep-Lluís Carod-Rovira (i l’anomenat clan de l’avellana, és a dir, dirigents territorials del Camp de Tarragona, com n’Ernest Benach, en Josep Bargalló o en Jordi Castells) i en Josep Huguet, que es tancaven a pactar amb CiU. Hi estic d’acord de manera general. Ara podem dir que amb CiU sola tampoc es pot fer la independència. El poble de Catalunya no vol que una sola persona o una sola formació tiri endavant el projecte; ja s’ha vist a les eleccions del 2012.

I és normal que sigui així. L’independentisme és transversal, abraça des de la dreta i el centre-dreta (CiU) fins a l’extrema esquerra (CUP), passant pel centre-esquerra (ERC i sectors socialdemòcrates) i l’esquerra clàssica (ICV-EUiA). Per tant, era impossible que n’Artur Mas capitalitzés tot això. Només es pot fer si pacten diverses forces: CiU-ERC com a mesura immediata per a la governabilitat i un projecte de referèndum amb altres suports (ICV-EUiA, les CUP i els sectors maragallistes del socialisme català). Aquesta és, i no cap altra, la mecànica parlamentària que s’ha de dur a terme: transversalitat i pacte.

(Com a cloenda podeu llegir diversos escrits sobre el tema que plantegen una perspectiva pareguda a la meva: aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.