dilluns, 26 de novembre de 2012

Breu anàlisi dels resultats electorals / Oriol Junqueras i ERC: el pes de la responsabilitat

Avui dos apunts en un. Perquè el que vull dir en el segon lliga amb el que dic en el primer. El primer és una anàlisi del resultat electoral. El segon és una projecció dels primers passos a fer, que marcaran tota la legislatura (i el futur del país). Lactualitat sho val. 
 
1) BREU ANÀLISI DELS RESULTATS ELECTORALS

Ja han passat les eleccions del 25-11-2012, el primer pas (necessari) per a engegar un procés d’independència. Calia posar en marxa el motor i ja ho hem fet.

Els resultats han mogut el mapa parlamentari català. En concret:
 

- Convergència i Unió (CiU) ha vist com perdia escons (de 62 ha passat a 50). Ha patit una davallada que els seus opositors -l’espanyolisme o les esquerres més radicals- han etiquetat a corre-cuita de fracàs (després veurem que, quan s’analitzen els vots, això és matisable).

- El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) també ha patit una davallada considerable (de 28 a 20 diputats). Una davallada forta que no es pot menystindre des de dins del partit (recordem que el PSC havia arribat a tindre més de 50 diputats en temps d’en Pasqual Maragall, 1999-2006). En aquest punt algun analista sosté que els partits centrals de Catalunya han sigut castigats mentre s’ha premiat els que són als extrems; però jo hi afegeixo que la davallada d’escons de tots dos partits, CiU i PSC, ha sigut per motius completament diferents, i per tant no se’n pot fer una lectura conjunta.
 

- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb lideratge renovat en la persona de n’Oriol Junqueras, ha sabut recuperar els suports que va obtindre en època d’en Josep-Lluís Carod-Rovira el 2003-2006 (el 2003 ERC va treure 23 diputats; el 2006 en va treure 21, amb un cert càstig dels votants que el partit no va saber interpretar; el 2010 en va treure 10 perquè l’electorat va castigar severament que no apostessin per la independència; i el 2012 n’ha obtingut 21).

- La bona feina feta per en Junqueras ha deixat fora del Parlament la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI), que passa a ser història. En certa manera, doncs, en Junqueras ha sabut recompondre l’espai independentista fragmentat el 2006-2010, quan ERC va patir l’escissió de Reagrupament (RCat) -ara també evaporat- i va haver-hi la posterior aparició de SI. Aquestes sigles sortien pel fet que ERC, el 2006-2010, no apostava per la independència; un pic els republicans han recobrat aquest tema com a objectiu polític, els electors han tornat a fer-hi confiança.

- El Partit Popular (PP) ha repetit resultats lleugerament a l’alça (ha tret 19 diputats, quan en tenia 18). Lògicament n’estan satisfets, però el seu ascens és mínim; per això ens analistes parlen d’un sostre electoral per a aquest partit a Catalunya.

- Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) ha sabut capitalitzar el malestar per les retallades i ha pujat (de 10 a 13 diputats). Amb tot, s’han de plantejar com és que no han captat tot el vot desencisat del PSC (que ha perdut més escons que no pas ha pujat ICV-EUiA). Segurament té a veure amb el fet que també tenen un cert sostre electoral, com el PP.
 

- La incapacitat d’ICV-EUiA per a créixer potser es deu en part a la irrupció de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que també ha sabut recollir el sentiment de gent molesta amb la situació econòmica actual i farts d’altres desficacis polítics (corrupció, ingerència dels mercats en el funcionament econòmic d’un govern, mal ús de les forces de seguretat, etc.), conjuminat amb l’aval de molta feina feta a molts ajuntaments. D’aquí ve que hagin obtingut 3 diputats amb opcions a assolir-ne algun més de cara al futur, especialment a Girona (cosa que fa posar nerviosos els d’ICV-EUiA).
 

- Ciutadans (C’s) ha triplicat representació (de 3 diputats ha passat a 9). Això segurament es deu al fet que ha sabut captar dos segments de votants. D’una banda, l’espanyolisme de polo i clenxa (més que no pas de les classes populars immigrades del sud d’Espanya als anys 60 i 70 del segle XX, que coneixen millor la realitat catalana). De l’altra, part del vot descontent per les retallades i, sobretot, per les ombres de corrupció del sistema polític (que afecta CiU, PSC i PP). Cal dir, en paral·lel, que l’augment espectacular de C’s és un dels motius pels quals CiU ha perdut tants escons: C’s ha atret votants del PSC però també de l’abstencionisme.

- Cal esmentar finalment dues formacions polítiques que no han entrat al Parlament. D’una banda, Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob. Si cap als anys 2000-2004 es parlava molt d’immigració, ara ja no se’n parla i és normal que hagin quedat fora de lloc (i per a mi és bo que hagin quedat fora de lloc). De l’altra, Unión, Progreso y Democracia (UPyD), partit unionista populista, amb resultats irrisoris. El fet que C’s faci un bon paper i UPyD ni hi somiï revela que, per a tindre èxit, a Catalunya fins i tot l’espanyolisme ha de ser de segell nostrat.

2) LA SITUACIÓ DE CONVERGÈNCIA

Com queda CiU? El resultat mostra una retirada de confiança envers aquesta formació política. Això ha fet créixer la cridòria dels unionistes contra n’Artur Mas. Des de Madrid, i també PP i C’s, i també La Vanguardia, apunten tots, sense excepció, que n’Artur Mas ha rebut un càstig sever. Perdre 12 diputats no és pas poc.

Ara bé: qui sap comptar i té ulls i orelles i cervell el que ha de fer és analitzar el resultat amb lupa, no pas grosso modo. I els números són clars: CiU tan sols ha perdut a l’entorn de 100.000 vots. L’any 2010 va aconseguir 1.202.830 vots; l’any 2012 ha tret 1.112.341 vots (falta comptar el vot de l’estranger). Retrocedir en 90.489 vots quan et mous a l’entorn d’un milió de vots no es pot considerar pas un càstig electoral, es miri com es miri. Altres vegades CiU havia baixat 100.000 o 200.000 vots en comparació d’unes eleccions a unes altres i ningú no ho veia com un fracàs. Si CiU ha baixat en escons és perquè el 2012 la participació ha pujat moltíssim en comparació amb la del 2010 (el 2010 va votar gairebé un 60% de la població que tenia dret a vot, i el 2012 ha votat gairebé un 70% de la població amb dret a vot). Si més gent va a votar i a sobre tens un lleu retrocés de vot això implica una pèrdua considerable d’escons.

En qualsevol cas, CiU té 50 diputats i les formacions polítiques següents en nombre de d’escons estan a l’entorn de 20 diputats. Una diferència gegantina que no pot considerar-se un fracàs absolut. L’hegemonia convergent és clara.

Sigui com vulgui, la governabilitat de Catalunya passa per CiU. Lògicament, CiU haurà de pactar. Però, en tot cas, cap altra combinació de forces polítiques no és factible (per les diferències entre formacions). I ningú més no pot formar govern si no és pactant amb CiU. Per això fa gràcia que n’Albert Rivera, envalentit per l’ascens que ha tingut C’s, s’atreveixi a dir que en Mas hauria de dimitir. És evident que en Mas no està per a tirar coets; però que un partit que té 9 diputats i 270.000 vots (C’s) digui a un altre partit que té 50 diputats i 1.100.000 vots (CiU) què ha de fer és molt gosar. Vaja: una mostra de com és d’agosarada la prepotència, com si el destí dels polítics -tots, també el d’en Rivera- no fos el d’estar avui al capdamunt de l’onada i demà ser sepultat per una altra onada (que ho preguntin a tants i tants polítics: Felipe González, Àngel Colom, Pasqual Maragall, Jordi Hereu, José Montilla, José Luis Rodríguez Zapatero, Josep-Lluís Carod-Rovira, Alejo Vidal-Quadras, Josep Piqué, Daniel Sirera...).

3) L’ESCENARI POLÍTIC QUE S’OBRE

Si entrem en l’escenari polític concret, crec que una frase pot resumir la situació en què es troba Artur Mas i el seu equip: a CIU el camí se li ha fet estret. CiU governarà, però ha perdut múscul parlamentari (la seva majoria és més precària que abans), rebrà la pressió de Madrid i del Govern del PP (fins al punt que segurament li escatimaran els diners que necessita la Generalitat), rebrà la pressió de l’oposició d’esquerres (ICV-EUiA i CUP) i espanyolista (PP, C’s) i té com a pressió el límit de dèficit imposat per Madrid i la Unió Europea, cosa que implica forçosament fer més retallades. El camí ara és molt estret, i té poc marge de maniobra.

Pel que fa als objectius polítics de la legislatura, n’Artur Mas ha dit que el procés per a fer una consulta sobiranista continua. No pot ser de cap més manera. Les eleccions s’havien convocat per a això. I la suma de diputats elegits que estan clarament pel dret a decidir són de 87 sobre 135 (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP). A més, ERC i les CUP ja han dit que està per a això sense ambages; per tant al Parlament sortit de les eleccions del 2012 es tornarà a parlar clarament d’aquest tema.

Arribats aquí, sorgeix el dilema: mentre es tira endavant el procés sobiranista, CiU ha de governar, que vol dir aprovar pressupostos, fer lleis, etc., i per tant també assumir la correcció del dèficit, que sol traduir-se en retallades de serveis o apujament d’impostos. I per a fer això cal pactar. Altrament cauríem en un desgovern.

I és aquí on entra en escena ERC.

4) CAP A UN PACTE CONVERGÈNCIA-ESQUERRA?

CiU no pot pactar amb ICV-EUiA perquè aquesta formació li exigirà un canvi radical en polítiques econòmiques i socials que CiU no pot ni vol assumir. Tampoc pot pactar amb el PP: el nivell de desencontre és altíssim, incorregible. Madrid i Barcelona ja estan desconnectades (només falta veure el formulisme per a tirar-ho endavant: un refèrendum). Per tant, descartats ICV-EUiA i PP, només queda ERC (el PSC de moment continua descol·locat i és difícil veure cap on anirà).

Si ERC vol que el Govern català tiri endavant un referèndum d’independència, el Govern català ha de poder governar; fins i tot aplicant unes polítiques que els grups d’esquerres (bàsicament ICV-EUiA i les CUP, però també C’s) criticaran. Sense estabilitat governativa no serà possible dur a terme el procés sobiranista. Per tant, ERC té sobre la taula una responsabilitat importantíssima: ha de permetre la governabilitat (amb CiU al Govern) perquè es pugui fer el referèndum d’independència d’aquí a poc, i això vol dir votar la investidura d’en Mas i aprovar-li els pressupostos (almenys els del 2013). Fins i tot si aquests pressupostos contenen retallades.

Per tant, s’està congriant, quasi com a única via, un pacte CiU-ERC. L’endemà de les eleccions tothom parla d’aquesta opció, fins i tot qui hi està en contra: n’Herrera d’ICV-EUiA ha dit que no vol que cap partit d’esquerres faci president en Mas (sense entendre que un bon resultat no el legitima per a condicionar les decisions d’altri).

Pot ser que ERC prefereixi romandre a l’oposició, criticar les polítiques i els pressupostos i deixar que CiU s’estavelli contra la migradesa fiscal que pateix Catalunya. Però això seria el pitjor que podria fer a un partit que té com a meta l’alliberament de Catalunya. Perquè implicaria avortar el procés d’independència, o ajornar-lo deu anys. ERC no pot pensar que ella sola durà a terme aquest procés la següent legislatura (com miraré d’argumentar al final d’aquest apunt).

S’entén que, amb un pacte CiU-ERC, CiU haurà de fer molts retocs a la seva política. Retocs en noms i en mesures fiscals. Pel que fa als noms, segurament cauran consellers com en Felip Puig (qüestionat pel comportament dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra) o en Boi Ruiz (també qüestionat per les seves polítiques a sanitat). Pel que fa a les mesures fiscals, segurament implicarà eliminar l’euro per recepta, recuperar l’impost de successions per a rendes altes, establir un sistema de peatge diferent (la vinyeta) i incidir sobre l’impost sobre la renda, que deixi de castigar classes mitjanes. El mateix Junqueras ja ha plantejat algunes condicions en aquesta línia si cal pactar. Deixeu-me dir (sense haver votat ni CiU ni ERC, i per tant sense un plus de legitimitat que em donaria haver votat un d’aqueixos dos partits a l’hora de fer aquest comentari) que em sembla una bona fórmula. En Juqueras deia a les entrevistes que li feien els mitjans (el mateix 26-11-2012) que el conseller d’Economia, n’Andreu Mas-Colell, veia acceptables les propostes d’ERC. En Mas pot remugar pel que fa a la reintroducció de l’impost de successions; però cal dir-li al president que la situació econòmica és extremament complicada -ell ja ho sap- i per tant calen mesures extraordinàries. Si a molta gent se li ha retallat el sou, també és comprensible que els qui més tenen paguin (una mica) més d’impostos. Recordem que l’impost de successions ja es va retallar quan governaven PSC, ERC i ICV-EUiA (2003-2010); es tracta de deixar dins de l’impost gent que té més diners i propietats. En aquest sentit, recuperar aquest impost (uns 100 milions d’euros l’any) permetria alleujar un xic les finances de la Generalitat. (Val a dir que des de CiU mateix ja van reconèixer que potser hauran de recuperar l’impost esmentat.)

Estem, doncs, o amb un pacte CiU-ERC o la ingovernabilitat. Si hi ha un pacte CiU-ERC, molts entenen que implica que ERC entri al Govern. Això li permetria tindre conselleries com Benestar Social i fins i tot una vicepresidència (per a en Junqueras). Tanmateix, per un partit d’esquerres com ERC es fa difícil participar en un Govern en què s’han aplicar retallades, molt qüestionades pel PSC, les CUP o ICV-EUiA.

5) ESQUERRA: OPOSICIÓ O GOVERN?

Davant d’això, el mateix Junqueras ha deixat anar una altra opció: que ERC no entri al Govern. ERC pot ajudar CiU a tirar endavant les qüestions mínimes per a la governabilitat (votar en Mas president a la investidura i aprovar els pressupostos a canvi d’aquests retocs fiscals de què parlàvem). D’aquesta manera el Govern català tindria garantida l’estabilitat sense que ERC es desgasti per les polítiques d’austeritat i, al seu torn, el Parlament podria dedicar-se a aprovar la llei de consultes, demanar el referèndum a Madrid i dur-lo a terme (o, si Madrid s’hi nega, demanar empara a la legalitat internacional).

Aquesta solució a mi m’agrada pel que he exposat però també per un element altament simbòlic. Si ERC no entra al Govern, encara que li donés suport parlamentari, n’Oriol Junqueras tindria el rang de cap de l’oposició. Al capdavall ERC és la segona força al Parlament i li correspondria aquest rol si no entrés al Govern.

El cap de l’oposició té un tracte preferent als mitjans de comunicació públics. Per exemple, si TV3 entrevista el president de la Generalitat, en alguns casos també entrevista el cap de l’oposició uns dies després. Això rarament ho fan amb altres líders dels altres grups parlamentaris. Si ERC entra al Govern, automàticament el cap de l’oposició passa a ser en Pere Navarro, del PSC. El mateix Junqueras ha fet notar que si ell és el cap de l’oposició es visibilitza clarament que, des del punt de vista polític, Catalunya tira cap a la independència. En efecte, si TV3 entrevista n’Artur Mas (com a president) i al cap de poc entrevista n’Oriol Junqueras (com a cap de l’oposició), en el tema nacional tots dos diran el mateix: cal fer una consulta i exercir el dret a decidir. Si el cap de l’oposició fos en Pere Navarro es visualitzaria més una confrontació. I el mateix Junqueras ha explicat que això té un impacte internacional: si un dia en Mas i en Junqueras apareixen plegats anunciant que convoquen un referèndum, arreu (a Brussel·les, a Washington, a Berlín, a Londres, a Brussel·les, etc.) hom veurà que el partit de govern i el primer partit de l’oposició es posen d’acord en un tema tan important com aquest. I això donarà un plus de legitimitat democràtica al procés.

6) NÚMEROS EN MÀ, EL REFERÈNDUM POT FER-SE

A banda de la governabilitat, hi ha la qüestió del referèndum d’independència. Hom diu que qui convoca un referèndum ha d’estar segur de guanyar-lo. A hores d’ara, comptant els vots de les eleccions del 25-11-2012 i adscrivint-los als partidaris i contraris de la independència, el resultat és que, en un referèndum, el “sí” a la independència guanyaria de sobres.

D’entrada aclarirem un detall: a les eleccions del 2012 ha votat gairebé un 70% del cens electoral. És una xifra molt alta. De fet, a les eleccions autonòmiques catalanes (i també a les madrilenyes) solen votar entre un 55% i un 65% dels electors, mentre que a les eleccions generals espanyoles a Catalunya sol votar el 70% dels electors. Persones afins al PSC, al PP o a C’s consideren que aquesta diferència es deu al fet que hi ha població a Catalunya que no sent com a pròpies les institucions catalanes, i per això no votava a les eleccions catalanes i sí a les espanyoles. Doncs bé: un pic s’ha plantejat la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat, la gent s’ha mobilitzat i tothom ha anat a votar. És una notícia molt bona. Dic això perquè ara ja no val -com feien sobretot els de C’s- dir que les institucions catalanes estan segretades pel catalanisme perquè hi ha gent que no les sent com a pròpies; ara tot Déu ha anat votar i el sobiranisme segueix ocupant una majoria folgada al Parlament.

Si hi afegim altres elements (com ara que, en unes eleccions o un referèndum, és pràcticament impossible que voti més del 80% del cens; o que molts catalans que resideixen a l’estranger no han pogut votar per incompetència o mala fe del Govern espanyol, i que això s’ha d’esmenar), podem preveure el resultat d’un possible referèndum tot fent una assignació de vots.

A les eleccions del 2012, amb màxima participació (i sempre sense comptar el vot de l’estranger), tenim que:


- Sumats els vots de CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i SI (tots partidaris del dret a decidir) surten 2.140.317 vots.

- Sumats els vots de PP, PSC, C’s, PxC i UPyD (tots contraris del dret a decidir) surten 1.334.149 vots.
 

(He posat el PSC dins el bloc unionista per a simplificar. Però està per veure quants votants socialistes votarien “sí” en un referèndum. També cal veure com li afecta la irrupció de Nova Esquerra Catalana (NE), amb n’Ernest Maragall al capdavant, que és partidari del dret a decidir. Per això segurament el nombre de vots “sí” seria un poc més alt, i el nombre de vots “no” un poc més baix. Tampoc es compten els vots d’altres partits menors, com el Partit Pirata o el Partit Animalista (PACMA), o la gent que ha votat en blanc o nul i que en un referèndum votarien “sí” o “no”.)

Si traslladem això a un referèndum, el “sí” obtindria el 61,6% dels vots. En canvi, el “no” obtindria el 38,4% dels vots.

Cal recordar que la Unió Europea va establir, per a una secessió votada en referèndum, calia guanyar per un 55% com a mínim. Ara a Catalunya aquesta xifra s’assoleix perfectament.

Vist així, no s’entén com la premsa de Madrid (El Mundo, La Razón, ABC, etc.) vaticinen que l’independentisme s’ha acabat; o com els líders del PP català o de C’s s’afanyen a afirmar que, amb aquestes eleccions, els catalans s’han expressat en contra de la independència, com diu na Sánchez-Camacho o com diu en Rivera. Basta saber sumar i veure que això no és així (potser és que no saben sumar...).

Mentre la premsa madrilenya augura que s’ha acabat l’independentisme, la premsa estrangera ho veu diferent, i molts subratllen que al Parlament hi ha una majoria independentista (vegeu-ho aquí, aquí, aquí, aquí o aquí).

7) CONCLUSIÓ: S’HA AVANÇAT PERÒ EL CAMÍ NO ÉS PLANER

Hi ha molts independentistes que afirmen que sense CiU no hi ha independència. Això es deia com a crítica a l’essencialisme d’ERC en temps d’en Joan Puigcercós, en Josep-Lluís Carod-Rovira (i l’anomenat clan de l’avellana, és a dir, dirigents territorials del Camp de Tarragona, com n’Ernest Benach, en Josep Bargalló o en Jordi Castells) i en Josep Huguet, que es tancaven a pactar amb CiU. Hi estic d’acord de manera general. Ara podem dir que amb CiU sola tampoc es pot fer la independència. El poble de Catalunya no vol que una sola persona o una sola formació tiri endavant el projecte; ja s’ha vist a les eleccions del 2012.

I és normal que sigui així. L’independentisme és transversal, abraça des de la dreta i el centre-dreta (CiU) fins a l’extrema esquerra (CUP), passant pel centre-esquerra (ERC i sectors socialdemòcrates) i l’esquerra clàssica (ICV-EUiA). Per tant, era impossible que n’Artur Mas capitalitzés tot això. Només es pot fer si pacten diverses forces: CiU-ERC com a mesura immediata per a la governabilitat i un projecte de referèndum amb altres suports (ICV-EUiA, les CUP i els sectors maragallistes del socialisme català). Aquesta és, i no cap altra, la mecànica parlamentària que s’ha de dur a terme: transversalitat i pacte.

(Com a cloenda podeu llegir diversos escrits sobre el tema que plantegen una perspectiva pareguda a la meva: aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

divendres, 23 de novembre de 2012

Votaré Solidaritat

A les eleccions del 25-11-2012 votaré Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Hi ha tres motius; primer, però, deixeu-me justificar l’apunt.

No és estrany que hom manifesti públicament el sentit del seu vot. És una pràctica que, dins la seva modèstia (al capdavall es tracta d’un testimoni personal), alimenta la democràcia. Així ho ha fet gent com l’economista Xavier Sala-i-Martín, que, a través de sengles articles a La Vanguardia, va manifestar a qui votaria -i ho va justificar- a les eleccions catalanes del 2006 i del 2010 (el 2006 va manifestar el seu suport a n’Artur Mas i el 2010 a en Joan Laporta dins la candidatura de SI). De manera semblant, per a aquests comicis n’Agustí Bordas manifesta el seu suport a Convergència i Unió (CiU), com va fer el 2010. I també hi ha el testimoni de la Josefina de Cal Rèflex, que ha anunciat que votarà Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) perquè a la circumscripció electoral de Lleida és molt difícil assolir un diputat i per tant aposta per donar el vot a un partit que tregui representació parlamentària segura. Manifestacions com aquestes ajuden a eixamplar el debat polític: s’aporten arguments i una visió del moment, i el lector pot comparar aquestes dades amb les que té ell al seu cap -o al seu cor- i refermar la seva posició política, ja sigui acostant-se a qui emet la seva opinió, ja sigui contraposant-s’hi amb altre contraarguments.

Els motius de fons pels quals votaré SI són tres, tots tres entrelligats.

El primer motiu és que entenc que, per l’actual situació social, política i econòmica, a Catalunya no tan sols li convé la independència, sinó que li urgeix. Suposant que assolíssim la independència el 2014, l’economia no començaria a donar fruits fins passat un any (quan les finances de la Generalitat estarien normalitzades i es podria començar a invertir). Això vol dir que fins al 2015 o 2016 no sortiríem del pou. Que em digui ara algú si els qui pateixen atur o situacions socials vulnerables poden esperar-se fins al 2016. La independència és necessària i és urgent, i això vol dir que, per al bé del país i de la societat, hauria d’arribar durant el primer semestre del 2013. Ja sé que cal fer les etapes que calgui (sol·licitar a Madrid el referèndum, i si ens el neguen recórrer a la legalitat internacional, etc.). Però l’asfíxia que viu Catalunya és terrible. Asfíxia financera (l’espoli fiscal, que se n’ha dit) i asfíxia democràtica (ho hem vist la darrera setmana de campanya electoral: el diari El Mundo s’inventa acusacions sense fonament per a distorsionar el resultat de les eleccions i un colpista com en Tejero porta en Mas a judici). Per tant, la independència ha de ser tan ràpida com sigui possible.

A dia d’avui, només SI i les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) aposten per aquest escenari d’independència tan aviat com sigui possible. Les CUP no rebran el meu vot perquè el seu ideari (implantar una societat socialista) no em convenç.

 
En això, SI i les CUP es diferencien de CiU i ERC. Tant CiU com ERC aposten per la independència, però també aposten per gestionar l’autonomia durant el ‘mentrestant’. I si no veuen una majoria clara per la independència preveuen gestionar l’autonomia durant anys. Cosa que vol dir gestionar l’asfíxia financera de la Generalitat durant molt de temps, pidolar al Madrid més escanyador que s’ha conegut mai, etc. Tots dos partits han actuat així històricament, i si el poble de Catalunya en conjunt no dóna prou suport a la independència es faran directament enrere.

En això es diferencia SI: entén que el projecte polític d’un partit s’ha de defensar per coherència en qualsevol escenari (com fa Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) en temes socials: al marge dels pocs vots que tregui, no renuncia al seu missatge per a res). Per tant, SI trenca amb el comportament tradicional del catalanisme: entén que només hi ha una via (la independència, i urgent) i no té sentit gestionar la misèria de l’autonomia. SI proposa de crear un govern de transició cap a la independència, no pas una gestoria. I CiU i ERC prefereixen mantindre la gestoria durant el ‘mentrestant’, un ‘mentrestant’ que si dura gaires mesos més ens deixarà a tots -incloent-hi els unionistes- a la ruïna, sense serveis socials i amb una precarietat laboral que espanta (i no al·ludeixo als pamflets rosa d’ICV-EUiA, sinó a com viuen alguns dels meus veïns, el testimoni dels quals fa indignar i fa posar els pèls de punta, tant en temes laborals com en temes escolars). Per a mantindre el que hi ha és igual votar CiU, ERC o el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC); i suposo que molts entenen que, a dia d’avui, votar PSC no és una bona opció (almenys fins que no aposti clarament pel dret a decidir).

Un col·lega em va fer notar que, si CiU aposta per la independència de manera clara -com sembla que fa el president Artur Mas-, caldria donar suport a CiU. Certament. Però jo ho veig un pèl diferent, potser per experiència històrica. Estic convençut que n’Artur Mas està per la independència i que és un home ferm. Però no crec en la solidesa ideològica de CiU. Ara tothom, dins CiU, rema en la mateixa direcció que en Mas. Però segur que aguantaran el xàfec? O si la pressió es fa molt forta començaran a fer-se el despistat? Votar una CiU així no és assumible per a mi.

En aquest escenari amb una ERC i una CiU que no descarten gestionar l’autonomia miserable que tenim, un concepte com vot útil (= vot a una opció que segur que té representació parlamentària) és inútil. El vot útil és el vot autèntic, el que hom diposita fent confiança a l’opció política que millor defensa els seus interessos, independentment del resultat final. Si s’ha de votar una altra força política perquè és el mal menor el que fem és anar a una democràcia de baixa intensitat. I tenim mostres de com aquest comportament ens du a la ruïna social: a les eleccions espanyoles hi ha gent que vota socialista per tal d’evitar que el Partit Popular (PP) tingui majoria absoluta: no em direu que, vist com ha anat Espanya, fer això és ben infantil!

Un segon motiu és la rebel·lió contra l’establishment. Més ben dit, contra el que l’establishment voldria que passés. És evident que SI i les CUP -i també Ciutadans (C’s)- són partits que incomoden l’establishment (CiU i el PSC són l’altaveu i el guardavinyes de l’establishment, i ERC ja està domesticada). Per tant, a l’establishment li convé que SI i les CUP no entrin al Parlament, per la seva bel·ligerància contra la corrupció. En aquest escenari no ha d’estranyar que l’actitud dels mitjans del Grup Godó (La Vanguardia, RAC1, 8TV) sigui la de ridiculitzar, minimitzar i qüestionar SI d’una manera barroera (a 8TV fins i tot van destinar el pitjor periodista a cobrir els actes de SI, un xicot sense esma incapaç d’articular bé el que diu). I això inclou tergiversar les enquestes, com veurem. Doncs jo, francament, només per això ja votaria SI o les CUP.

El tercer motiu que és que l’obtenció de representació parlamentària no depèn de les enquestes, sinó del vot de cadascú. En efecte, circula el mantra que SI no obtindrà representació parlamentària. Fins i tot na Pilar Rahola, al programa d’en Cuní de 8TV, va arribar a demanar que SI es retirés de la cursa electoral perquè, a parer seu, segurament no traurà representació parlamentària i això resta possibilitats a CiU i ERC. Una petició que, des del punt de vista democràtic, és vergonyosa.

Tal suposició (la manca de representació parlamentària), però, no es basa en cap estudi científic. Només es desprèn de les enquestes. I, en aquests comicis, la informació de les enquestes té un valor baixíssim. Vegem-ho:

a) A les enquestes electorals s’entrevisten entre 800 i 2.500 persones; la majoria d’enquestes, però, estan entre 800 i 1.200 persones. Això, a la circumpscipció de Tarragona -que és la meva- vol dir que s’entrevisten vora 150 persones. Tenint present que pregunten pels set partits amb representació parlamentària més altres partits amb possibilitats (entre les quals les CUP, que pot fer un bon paper a Barcelona i Girona), i que hi ha gent que respon que no votarà o votarà en blanc, i que hi ha gent que no sap què votarà, preguntant a 150 persones és pràcticament impossible determinar el repartiment d’escons a Tarragona. Si a Tarragona voten 250.000 persones ja em direu com es pot fer una projecció en escons...

b) Pel tipus d’eleccions que farem (decidirem si comencem o no la construcció d’un Estat català), el volum d’indecisos és elevadíssim. A primers de novembre del 2012 era del 40%! Amb aquesta situació és molt agosarat fer projeccions d’escons. Però els enquestadors fan igualment projeccions. I quan un diu que dubta entre votar CiU o ERC, els enquestadors l’adjudiquen igualment o a CiU o a ERC, quan el que haurien de fer és reconèixer que, amb un 30% o 40% d’indecisos, és impossible fer projeccions.

c) La majoria d’enquestes es fan telefònicament (la de l’Estat espanyol es fa personalment, però). I es fan a telèfons fixos. Com que la gent jove generalment només té telèfon mòbil, les enquestes estan lleugerament esbiaixades cap a perfils socials determinats, com mestresses de casa d’una certa edat. Si hi ha un col·lectiu social sobrerepresentat i un altre que hi està poc representat es fa difícil dibuixar l’escenari polític. I no perdem de vista que el jovent tendeix a votar més cap a les CUP, SI, ERC, ICV-EUiA, etc., que no pas cap als altres partits més grans. Això resta validesa a les enquestes.

d) En fer una enquesta d’intenció de vot cal que la mostra (la gent entrevistada) guardi una certa correlació amb el resultat de les eleccions anteriors. És a dir, si a les eleccions del 2010 un partit polític va treure un 20% dels vots, a la mostra de l’enquesta ha d’haver-hi un 20% de persones que va votar aquell partit. Si no es fa així es desvirtua l’estudi. Doncs bé: en moltes enquestes hi havia més gent que recordava haver votart CiU del que va ser el resultat d’aquest partit al 2010, mentre que hi havia menys gent que recordava haver votar SI del que va ser el resultat d’aquest partit al 2010. Davant d’això, assumir que SI no traurà representació parlamentària perquè és el que diuen les enquestes és fora de lloc.

En fi: les enquestes, ja sigui per manca de destresa, ja sigui per manipulació, ja sigui per tot plegat, no poden afinar el resultat d’uns eleccions com les del 25-11-2012. I això ja passava abans: a les eleccions del 2010, diverses enquestes deien que SI no entraria al Parlament, o que ho faria testimonialment, i finalment va assolir 4 diputats.

Com a cloenda, faré una reflexió als qui afirmen que votar un partit determinat és llançar el vot, i no ho és votar un altre partit. Reportaré les dades d’ERC i SI a Tarragona a les eleccions del 2010. ERC va treure 26.280 vots i SI va aconseguir 10.546 vots. Per a assolir diputat calien uns 13.000 vots. Per tant, SI no va obtindre diputat per Tarragona. Però ERC va obtindre 1 sol diputat. Sembla que, tenint més de 26.000 vots, li tocarien 2 diputats. Però no és així. Per tant, en la concepció dels qui consideren que hi ha vots que es llancen, el 2010 votar ERC a Tarragona va implicar llançar 13.000 vots. Molts més que els vots que va treure SI. Des d’aquesta perspectiva, votar ERC és igualment llançar el vot... (És evident que cal canviar el sistema electoral, i revisar la Llei D’Hondt, però això és un altre tema.)

Un darrer apunt. Algú em dirà si no hauria sigut millor una coalició ERC-SI. Evidentment que sí, i jo ho desitjava. Però des d’ERC s’hi van negar en rodó. Per dos motius: perquè les enquestes els són favorables (i per tant van pensar que no els calia cap pacte i així estalviar-se les condicions de SI) i perquè els dirigents d’ERC no volen tindre tractes amb els dirigents de SI (és el seu problema, evidentment, no pas el meu). Si ERC s’ha negat a coalitzar-se amb SI, això ha d’implicar forçosament que els independentistes de tota la vida han de votar ERC en comptes de SI només per un càlcul partidista?

diumenge, 18 de novembre de 2012

Les falsedats del PP i d’Alícia Sánchez-Camacho sobre la independència de Catalunya

El Partit Popular (PP) i la seva candidata a presidir la Generalitat, n’Alícia Sánchez-Camacho, diuen que passaran coses gravíssimes si Catalunya esdevé Estat. Bé: totes les dades que aporten, sense excepció, són qüestionables; i la majoria són directament mentides. Només cal conèixer un poc la realitat econòmica i política del nostre entorn (Europa, etc.) per a veure-ho. Analitzem-les.

1) UNIÓ EUROPEA: UN CAS DE CURTESA DE MIRES DELS ESPANYOLS

Segons el PP, si Catalunya esdevé Estat automàticament serà expulsada de la Unió Europea (UE). És més: els ministres del PP amenacen que Espanya vetarà per sempre més l’entrada de Catalunya a la UE (per a entrar a la UE cal el vistiplau de tots els que ja hi són a dins). Per a argumentar-ho reporten un informe del 2004 sobre la independència d’Algèria (1962) respecte de França i de declaracions de comissaris europeus prèviament pressionats (vegeu el cas de na Viviane Reding, que després de dir una cosa al Diario de Sevilla la fan rectificar). Poca cosa més.

El tema dóna molt de si. Per exemple, que el Govern espanyol amenaci que impediran per sempre més l’entrada de Catalunya a la UE revela com Espanya estima Catalunya. (I hom pot fer a la senyora Sánchez-Camacho aquesta pregunta: vostè defensa que els catalans rebin menyspreu i amenaces per part del poder de Madrid, avui en mans del PP? No parlo de dir que Catalunya serà expulsada de la UE, sinó de dir que Espanya vetarà per sempre l’entrada de Catalunya a la UE.)

Ara, pel que fa a la UE, la gent del PP obvia tres detalls.

Primer detall: en aquest tema, els espanyols tindrien d’aplicar el sentit comú, la reflexió i la intel·ligència (i no pas la testosterona, l’esgarip, l’exabrupte i la intimidació, comportament típic de l’abusananos que ha sigut tradicionalment Castella). I aquests elements diuen que el més probable és que la UE perfili una solució per a casos com el català, facilitant la permanència. La raó és que hi ha casos similars en perspectiva, com Escòcia, en què la Gran Bretanya ja ha dit que, si Escòcia es fa independent, haurà de romandre dins la UE (i ho ha dit malgrat que el Govern espanyol ha pressionat el Govern britànic perquè cap dels dos no reconegui ni Escòcia ni Catalunya). No veure-ho així és no entendre l’esperit europeu. No dic que la UE no vetlli pels interessos dels Estats membres (és clar que ho fa!); però també vetlla pels seus interessos, i a la UE no li convé que hi hagi secessions dins seu i no donar-hi resposta. I és que a la mateixa UE tampoc li convé que hi hagi una Noruega al sud, és a dir, un Estat ric que no aportaria diners a la UE mentre que la UE ha de rescatar i mantindre dos Estats empobrits com són Portugal i la futura Espanya sense Catalunya (vegeu l’editorial d’en Vicent Partal “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les”, Vilaweb, 16-9-2012).

Segon detall: Espanya necessita Catalunya dins la UE. Al marge del que farà la UE, que ningú no dubti que Espanya farà tots els possibles perquè Catalunya romangui dins la UE. Ara bramen per a difondre por i avortar el procés d’independència amb males arts; però quan el poble català hagi votat en un referèndum d’independència no tindran més remei que apostar pel manteniment de Catalunya dins la UE. Ho explica l’economista Xavier Sala-i-Martín. La major part d’exportacions d’Espanya es fan per carretera o tren. Això vol dir que totes les mercaderies produïdes a Espanya que van a Europa passen pel País Basc (Irun) o Catalunya (bàsicament per la Jonquera: Aran és un coll d’ampolla); i no poden passar per enlloc més. Recordem que pel volum de trànsit de les mercaderies cal una bona autopista, no una carretereta d’un sol carril per sentit; d’aquí la importància de la Jonquera. Si Espanya vol vetar la permanència de Catalunya a la UE vol dir que ells mateixos es posen una frontera (dos cops) entre Espanya i Europa i hauran de pagar aranzels dos cops (a banda de pagar el peatge de les autopistes catalanes). En fi, els espanyols no entenen que Catalunya, pel seu perfil econòmic, fora de la UE pot subsistir, com Noruega o Suïssa (encara que dins la UE seria l’escenari òptim); però Espanya ho tindria magre si impedeix el manteniment de Catalunya a Europa. Si els espanyols es mantenen tossuts en el vet només aconseguiran empobrir-se (vull dir empobrir-se més del que ja ho estan, que és molt). En resum: Catalunya es mantindrà dins la UE no només perquè la UE ho reconegui sinó perquè Espanya treballarà activament per Catalunya.

Tercer detall: obvien la resposta oficial de la Comissió Europea (CE) sobre el tema. La CE ha dit que només opinarà si hi ha una demanda concreta i oficial per part de l’Estat espanyol. Dit altrament: Espanya ha de formular la pregunta a les institucions europees, i aquesta pregunta ha de fer referència directa a l’escenari de la secessió (és a dir, la pregunta seria “Què passa ara que Catalunya opta per ser un Estat independent?”). I aquest tràmit és el que Espanya no vol fer de cap manera. El govern espanyol demana a la UE que es posicioni a la prèvia, és a dir, que digui d’entrada que Catalunya serà expulsada de la UE abans que s’engegi el procés secessionista. Però la CE demana que, per a donar resposta a aquesta qüestió, primer cal que l’Estat formuli la pregunta explícitament. Per què Espanya no vol formular la pregunta? Perquè si la formula està reconeixent que legalment és possible la independència de Catalunya.

(Per si algú creu que aquesta visió és esbiaixada, en té prou de llegir les opinions que vénen d’Espanya quan apliquen el sentit comú, la reflexió i la intel·ligència. Vegeu, a tall de mostra, l’article “Cataluña y la UE: hay que leer entre líneas” d’en Miguel-Anxo Murado, The Huffington Post, 8-11-2012.)

2) LA IGNORÀNCIA ABSOLUTA QUAN FAN VEURE QUE HI HAURÀ FRONTERES

El PP dóna a entendre que, si Catalunya esdevé Estat i automàticament és expulsada de la UE, això comportarà que es posin fronteres entre Catalunya i la resta del món, fet contrari a l’evolució dels temps.

Això és fals. Són els tractats de Schengen els que permeten la lliure circulació de persones i béns entre països, i no pas els tractats de la UE. Això vol dir que hi ha països de fora de la UE que participen de l’espai Schengen, com Islàndia, Suïssa o Noruega. Per tant, amb Catalunya fora de la UE, podria romandre perfectament dins l’espai Schengen.

3) LA PARADOXA DE LES AJUDES A LA PAGESIA: MENTRE UNA CATALUNYA FORA DE LA UNIÓ EUROPEA PODRIA DESTINAR-HI MÉS DINERS, ARA SE SAP QUE ESPANYA PERDRÀ AJUDES EUROPEES A LA PAGESIA

Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, els pagesos catalans perdran els diners que reben de subvenció de la Unió Europea (la famosa Política Agrària Comuna, més coneguda com a PAC).

La senyora Sánchez-Camacho no diu, però, que Catalunya aporta cada any 2.300 milions d’euros a les arques comunitàries -a través de l’Estat espanyol- i que només rep -a través d’ajudes a la pagesia- 530 milions d’euros anuals; són dades del sindicat Unió de Pagesos. Si Catalunya hagués de marxar de la UE, podria destinar igualment 530 milions d’euros a la pagesia i encara sobrarien 1.780 milions d’euros (perquè fora de la UE no cal aportar res a la UE, evidentment). Cal recalcar que la gent d’Unió de Pagesos, a diferència de la senyora Sánchez-Camacho, es dedica a l’agricultura.

El més curiós, però, és que això la senyora Sánchez-Camacho ho diu al mateix temps que la UE està elaborant els pressupostos per al període 2014-2020 i, segons aquests pressupostos, Espanya perdrà les ajudes a l’agricultura. Vaja: ara resulta que mantindre’s dins Espanya sí que implica perdre les ajudes europees a la pagesia. (Oi, senyora Sánchez-Camacho, que això ho explicarà als pagesos?)

4) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) EN EL TEMA DELS TÍTOLS UNIVERSITARIS

Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat els títols universitaris catalans no tindran validesa.

Una afirmació així només demostra que la senyora Sánchez-Camacho no té ni idea de com funciona el sistema universitari i la verificació de títols. Perquè ho sàpiga la senyora Sánchez-Camacho, avui un títol verificat per una agència catalana ja és vàlid a tot Europa, pel simple fet que aquesta agència catalana forma part de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Per a formar part d’aquest espai no és necessari pertànyer a la UE (vegeu el cas del Principat d’Andorra).

El que no explica la senyora Sánchez-Camacho és que l’Estat espanyol va optar perquè les carreres universitàries duressin 4 anys en comptes de 3, que és el que duren a tot Europa. I això que Espanya es va sumar al procés de Bolonya, pensat per a unificar la durada de les carreres universitàries arreu d’Europa. Les males veus diuen que Espanya va optar per 4 anys perquè s’assemblessin a... les de Sud-amèrica. Ja veieu quina vocació europeista tenen a Madrid. I després volen donar-nos lliçons d’homologació de títols universitaris...

(Una altra pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: si vostè no coneix en absolut el funcionament del sistema universitari europeu, com gosa aspirar a presidir un país?)

5) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE LA PÈRDUA DE TARGETA SANITÀRIA EUROPEA

Segons el PP, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, els catalans perdran la targeta sanitària europea. Una afirmació així només demostra que qui la diu no té ni idea de com funciona el sistema sanitari europeu.

La targeta sanitària europea s’aplica en diversos països, la majoria de la UE; però també n’hi ha de fora de la UE, com Noruega, Suïssa, Liechtenstein o Islàndia. Només cal adherir-se a un tractat internacional (European Free Trade Association (EFTA)), cosa que l’Estat català pot fer.

(Una altra pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: si vostè no coneix en absolut el funcionament del sistema sanitari europeu, com gosa aspirar a presidir un país?)

6) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE L’EXPULSIÓ DE L’EURO

Segons la senyora Sánchez-Camacho, si Catalunya esdevé Estat, i a parer seu Catalunya queda fora de la UE, Catalunya quedarà exclosa de l’euro. Una altra dada que no es correspon amb la realitat.

L’euro és la moneda de la UE; però un país de fora la UE també pot usar-lo. Així, tant Montenegro com el Principat d’Andorra fan servir l’euro.

De fet, cada país escull quina moneda utilitza. Pot fer servir la seva pròpia moneda o bé pot fer servir la d’un altre país (per exemple, diversos països sud-americans empren el dòlar dels Estats Units). Fins i tot un país pot tindre la seva pròpia moneda i alhora fer servir de facto una altra en paral·lel; és el que fa Hongria, amb el florí com a moneda però on tot es pot pagar amb euros (fins i tot hom pot tindre hipoteques amb euros, i amb altres monedes, com el franc suís).

En conseqüència, Catalunya podria emprar l’euro seguint la pràctica internacional. Dir una altra cosa és faltar a la veritat.

(Nova pregunta a la senyora Sánchez-Camacho: vostè creu que està legitimada per a representar els catalans que la votin si dóna informació falsa als seus conciutadans?)

7) LA IGNORÀNCIA (O MALA FE) DE LES PENSIONS: DIUEN QUE UN ESTAT CATALÀ NO PODRÀ PAGAR-LES QUAN PROMPTE L’ESTAT ESPANYOL NO PODRÀ PAGAR-LES

Segons el PP -i la senyora Sánchez-Camacho ho ha remarcat sovint-, en una Catalunya independent no es podrien pagar les pensions als jubilats ni les prestacions d’atur.

Res més lluny de la realitat. Catalunya té una economia solvent i podria pagar amb escreix aquests deures. Actualment els cotitzadors catalans estan donant diners a l’Estat espanyol per a pagar pensionistes catalans i pensionistes d’altres parts de l’Estat espanyol. Només cal saber un mínim d’economia, com explica l’economista Xavier Sala-i-Martín.

El que no explica el PP és que, avui dia (final del 2012), ja hi ha dificultats per a pagar les pensions a l’Estat espanyol. S’ha recorregut als estalvis de les cotitzacions; però això també s’acabarà si l’economia espanyola no repunta, i tot fa pensar que trigarà moltíssim a repuntar. Per tant, el que està en perill avui dia és que els pensionistes i aturats catalans cobrin pel simple fet de cobrar d’Espanya. En realitat, només amb l’Estat català es pot garantir que els pensionistes i aturats cobrin llurs prestacions.

(Senyora Sánchez-Camacho: com és que no explica que el sistema espanyol de pensions està abocat a mitjà termini a quedar-se a zero? I, encara més: a algú que falta a la veritat quan parla d’afers públics no li hauria de caure la cara de vergonya?)

8) LA FUTUROLOGIA (O MALA FE) SOBRE LA DOBLE NACIONALITAT DELS HISPANOAMERICANS

Segons la senyora Sánchez-Camacho, els hispanoamericans que tenen doble nacionalitat i viuen a Catalunya perdrien aquesta condició administrativa.

Ara resulta que la senyora Sánchez-Camacho veu el futur i sap què legislarà sobre la matèria el futur Estat català. I, per tant, ha vist què farà l’Estat català sobre la continuació dels tractats internacionals (tal com estableix el Conveni de Viena sobre successió d’Estats en matèria de Tractats).

Senyora Sánchez-Camacho: tant vostè com jo sabem que les institucions catalanes no volen anar en contra de la gent que viu a Catalunya. A diferència del que passa a Espanya, on les institucions espanyoles sí que van en contra de la gent que viu a Espanya: es vol limitar l’ús del català -malgrat ser la segona llengua espanyola en importància- i es discrimina econòmicament la ciutadania espanyola que viu a Catalunya. Això sí que sabem que passa perquè és el que passa ara, en el present Estat espanyol.

9) LA MANCA DE CONEIXEMENTS (GAIREBÉ ESTULTÍCIA) EN ELS COGNOMS D’ORIGEN CASTELLÀ: UNA FALSEDAT MÉS SOBRE UNA COSA QUE ESPANYA SÍ QUE PRACTICA

Segons el PP, a través d’un vídeo difós per internet, en una Catalunya independent és possible que la gent que té un cognom d’origen castellà l’hagi de traduir el català. Posen com a exemple una persona que es diu Garcia i li volen canviar per Garriga. Quan tothom va fer veure que era un disbarat, la senyora Sánchez-Camacho va al·legar que hi havia una instrucció interna de la Generalitat en aquest sentit.

Aquí ja no hi caben discussions. Primer, deixem-ho clar: qualsevol que viu a Catalunya, es digui com es digui, sap perfectament que això no passarà mai. La conclusió és que la gent del PP, obcecada per la unitat d’Espanya, es dediquen a difondre ximpleries per internet.

Segon: convé aclarir que Garcia és un cognom català de tota la vida. De fet, hi ha un poble català que es diu així. Podien haver escollit un cognom com Fernández, però no: aquests del PP són tan ineptes que escullen un cognom català de tota la vida. Són capaços d’abocar mentides que falten al respecte a tothom i són incapaços de documentar-se.

(Nova pregunta: si això és una mostra de la intel·ligència de la gent del PP, com poden aspirar a governar un país?)

Tercer: el fet que presumptament denuncien que passarà amb una Catalunya independent en realitat ja passa a Espanya. En efecte, hi ha mesures legals que preveuen posar cognoms castellans. Vegeu el blog Per a Bons Patricis, l’apunt titulat “Jo sí i tu no, o el supremacisme espanyol al Registre Civil (#totssomGarcia)” (14-11-2012). Com en altres casos, aquell presumpte fet perjudicial que es donaria a l’Estat català ells ja el duen a terme a Espanya. Hipocresia portada a l’extrem.

10) LA CRUA REALITAT... D’ESPANYA

El PP reporta tot de desgràcies que assolaran la Catalunya independent, però no diuen res de les desgràcies que ja assolen la Catalunya dependent d’Espanya: manca d’infraestructures (mentre la Renfe va cada cop pitjor es fan AVEs inútils a Albacete -ara ja tancat-, Galícia o Extremadura; o s’aposta pel corredor central mentre el corredor mediterrani es queda per fer); menys beques espanyoles per a estudiants catalans i més beques espanyoles per a estudiants no catalans; risc que els nostres pensionistes es quedin sense pensió si romanen a Espanya; etc. D’això, la senyora Sánchez-Camacho, ni piu. Gran política serà, aquesta senyora, que amaga la realitat.

El PP i la seva lideressa que garlin. La gent sap què té de fer davant del procés històric que hem engegat: documentar-se i raonar. A tall de mostra, hom pot mirar les dades fornides pel Col·lectiu Wilson, un grup format per acadèmics de diverses àrees, incloent-hi l’economia. Quina diferència entre el model Wilson i el model PP! Senyora Sánchez-Camacho: prendrà nota del model Wilson? O continuarà en el model PP? Vostè mateixa, si vol tindre un mínim de credibilitat i rigor.

dimecres, 14 de novembre de 2012

El paper (galdós) dels sindicats

14-11-2012: vaga general a Espanya, Grècia, Portugal, Malta i Xipre, i sectorial a Itàlia, França, Alemanya i Bèlgica. Bon motiu per a reflexionar sobre el rol dels sindicats.

Una vaga general és una mesura extraordinària per a protestar contra mesures governamentals lesives envers els treballadors, o bé contra una situació considerada injusta que pot haver provocat la patronal (acomiadaments col·lectius per deslocalització o llocs de treball mal remunerats, per exemple). La mesura pot considerar-se legítima en si mateixa, però hi ha elements entorn seu, provinents dels mateixos sindicats, que la deslegitimen.

Quan els sindicats convoquen una vaga general aspiren a fer aturar un país. Se suposa que l'èxit d'una vaga general consisteix en el nivell d'aturament de l'activitat econòmica. I per aconseguir-ho fan piquets que ells anomenen informatius, quan sovint, en realitat, són coercitius. Per exemple, tallen carreteres o entrades a ciutats i polígons, impedint la lliure circulació de qualsevol persona (un dret per a mi molt important, i que hauria de ser important per a tothom llevat dels qui volen un estat soviètic). També punxen rodes dels autobusos que s'encarreguen del transport públic, impedint a la gent que no vol fer vaga d'anar a treballar. O posant silicona a panys de botigues, tallers, facultats universitàries, etc. Vaja: trepitjant els drets mínims de qualsevol conciutadà. Qui vol anar a treballar o fer classe es pot quedar sense poder-ho fer. I això és inadmissible, a banda d'insolidari (un sindicalista ha de defensar els treballadors... fins i tot els que volen treballar quan hi ha convocada una vaga).

Els piquets són, en molt bona part, violents. Hi ha gent que no obre botigues no pas perquè vol fer vaga, sinó per por que li xafin un vidre (la restitució del qual costa un ull de la cara). Al programa 8 al Dia de 8TV, a la vigília de la vaga, van entrevistar breument un camioner. L'home va dir que era autònom i que no trauria el camió al carrer per por que els piquets hi fessin destrosses. Cal dir que un camioner autònom s'ha comprat el seu camió; per tant, s'hi ha jugat els seus quartos, els quartos d'un treballador normal i corrent. Ja veieu si són solidaris els sindicalistes amb els treballadors: molts cops els destrossen els béns amb què treballen.

Hom pot pensar que els piquets violents són incontrolats. En absolut: els sindicats podrien desmarcar-se d'aquestes actituds, perseguir-les, condemnar-les... però no ho fan. En Joan Carles Gallego, de Comissions, ha arribat a dir que tallar una carretera no és lesiu envers la gent. Quina barra! Quina curtedat de mires en térmens democràtics!

Tot plegat demostra el fracàs dels sindicats. Aspiren a aturar del tot un país; però només ho aconsegueixen a mitges: basta veure botigues menudes de ciutats petites o pobles, tallers petits, personal de neteja, pagesos, professionals liberals, advocats, etc., que treballen (a la meva ciutat això es veu clarament). Tota ciutat acaba anant a mig gas, i basta passejar-s'hi per a veure-ho. Per tant, que només alguns no treballin però d'altres sí ja és per si mateix un fracàs dels sindicats. Però és que, a més, aquest mig aconseguiment en realitat només és un quart d'aconseguiment. En efecte: molta gent no va a treballar perquè els piquets els ho impedeixen amb accions violentes (tallant carreteres, boicotant el transport públic, segellant panys, etc.) o perquè tenen por que els sindicalistes facin destrosses als seus béns. Molta gent, doncs, es queda a casa... i treballa des d'allà, amb l'ordinador!

Que hi hagi gent que no pot treballar per coaccions diu molt del tarannà de força sindicalistes. Gens obert, gens dialogant, gens comprensiu, gens democràtic. Però, a més a més, que molts dels que no treballen ho facin per por o per coaccions demostra que els sindicats fracassen quan convoquen una vaga general.

Joc net, senyors dels sindicats! Quan convoqueu una vaga general limiteu-vos a explicar-ne els motius. I espereu a veure si la gent respon. Llavors veureu que sols us segueixen quatre operaris de grans empreses i els funcionaris (els que no poden perdre la feina, precisament). Perquè molts altres, lliurement, decidiran anar a treballar. Molts autònoms i assalariats continuaran treballant. Aleshores us adonareu que els vostres arguments són febles. Si no sou capaços de mobilitzar la gent amb arguments, i només podeu recórrer a la coacció, és que potser no teniu raó. És molt fàcil dir que tens raó quan a l'altre l'obligues a seure i callar. I no em val que em digueu que hi ha assalariats que treballen per por de perdre la feina: a banda que també parlo d'autònoms (que vosaltres no defenseu, per cert), sé de molts assalariats que no fan vaga per no perdre els diners d'un jornal. Que a molta gent li costa arribar a final de mes.

Per desgràcia dels treballadors, fa temps que els sindicats han deixat de representar tots els treballadors. Només representen operaris de grans fàbriques i funcionaris, i com a molt algun jove d'extrema esquerra (i no pas tots). Que els sindicats recorrin a la brega en comptes de la seducció i que aturin un país amb martingales i trampes és una mostra de la seva feblesa argumental i, doncs, del fet que ja no connecten amb la majoria de treballadors. Potser la regeneració democràtica que molts demanem no s'hauria d'aplicar només als partits polítics i al sistema polític, sinó que també haurem d'estendre-la al món sindical. Una democràcia forta no és només la que té el sistema polític sanejat, sinó la que té tot l'entramat institucional sanejat: per tant, també el món judicial i... el món sindical.

(Una darrera precisió. De motius per a la protesta n'hi ha, i força. Això no ho nego. El que qüestiono és el mètode totalitari i irrespectuós de molts sindicalistes a l'hora d'imposar una aturada. Ho dic per si algú està temptat de titllar-me de pro sistema. Basta llegir els apunts del blog per a veure que en absolut deixo passar-ne ni una al sistema.)

dissabte, 10 de novembre de 2012

D’espanyols que escolten i respecten Catalunya també n’hi ha

Sovint els nacionalistes catalans consideren que des d’Espanya no se’ls escolta. En bona part és així: de nacionalistes espanyols n’hi ha molts i una part important brama en comptes de dialogar.

Tanmateix, no seria just reduir-ho tot a aquest escenari. Per sort, a Espanya hi ha gent sensata i d’esperit demòcrata. Lluny els estirabots -per dir-ho suau- de l’espanyolisme ranci, aquest grup de gent defensa l’entesa amb els catalans i -el que és més important- respecta el seu dret a decidir.

Passada la gran manifestació de l’11-9-2012, quan alguns polítics, comentaristes i periodistes espanyols van començar a criticar, menystindre i insultar els catalans, al cap de poc altres persones van manifestar el seu posicionament defensant el dret d’autodeterminació per a Catalunya. Entre d’altres, podem esmentar el periodista i xòuman El Gran Wyoming, que lamenta la deriva antidemocràtica d’Espanya envers Catalunya; el catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera (autor del llibre El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (2008)), crític amb el supremacisme lingüístic de les elits polítiques madrilenyes envers les altres llengües espanyoles; o l’entrenador de la selecció espanyola de futbol, en Vicente del Bosque, que va afirmar (en una entrevista a la Cadena Ser) que, pel fet de viure en una democràcia, els catalans tenien dret a decidir el seu futur nacional. S’hi poden afegir altres noms, és clar, com els actors espanyols que participen al film Fènix 11·23, estrenat el 9-11-2012, que relata la traumàtica experiència viscuda per un nano de 14 anys acusat de terrorisme i jutjat a l’Audiència Nacional per demanar l’etiquetatge en català (en Joel Joan, promotor del film, va ser entrevistat per en Jordi Basté a  RAC-1 i va explicar com aqueixos actors es plantegen el film amb voluntat d’obrir un procés de reflexió sobre les actituds antidemocràtiques de l’Estat espanyol). El mateix 9-11-2012 un seguit d’intel·lectuals signen el manifest “Por el reconocimiento del derecho de autodeterminación”, publicat al diari Público.

En resum, cal lamentar la intransigència que ve de l’Espanya profunda. Però precisament en aquest context cal esmentar -i agrair- l’existència d’altres veus espanyoles que respecten el fet diferencial català i la democràcia. Un reconeixement, doncs, a aquesta gent.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Una lliçó d’economia... i de sentit comú

Boníssim l’acudit d’en Faro (el ninotaire de Vila-seca) al Diari de Tarragona (5-11-2012). Dues persones parlen de la crisi econòmica. La primera, que llegeix el diari, explica que la crisi l’ha causat un excés de consumisme i de crèdit. Quan la segona li demana com ho pensen resoldre, la primera respon: amb més consum i més crèdit. Bravo, mestre Faro! Podeu veure’l aquí.

dijous, 1 de novembre de 2012

Les tres (i no pas dues) menes d’independentisme

Hom sol considerar que l’independentisme català està format per dues classes. La primera seria l’independentisme de tota la vida, de tipus identitari, que recolza sobre la llengua, la cultura, la història, etc. Més o menys correspon a un terç de la població catalana (el 2007, per exemple, donava suport a la independència un 30% de la ciutadania).

La segona classe s’hauria format a partir del greuge econòmic que viu Catalunya. Tindria la base en el dèficit fiscal (16.000 milions d’euros o més cada any que marxen de Catalunya, pagats en impostos pels mateixos catalans que no s’inverteixen a Catalunya) i altres greuges econòmics i financers (per exemple, la manca d’inversió en infraestructures o el fet que l’Estat espanyol dóna menys beques als estudiants catalans del que correspondria). Els opinionistes, els politòlegs, etc., en diuen “independentisme de butxaca”, una simplificació que pot tindre fins i tot un aire despectiu. Podem dir que correspon a un altre terç de la població catalana (dic un altre terç perquè, l’octubre del 2012, la població favorable a la independència se situa a l’entorn del 55%). I hi ha qui creu que aquest segon tipus es desfaria si l’Estat espanyol complís amb les seves obligacions econòmiques envers Catalunya.

Crec, però, que hom obvia una tercera mena d’independentisme, gestat recentment i que pren forma a partir del setembre del 2012. És el que jo anomeno independentisme per dignitat democràtica. L’Estat espanyol, el Partit Popular (PP), el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), periodistes de renom, membres de l’Exèrcit espanyol, etc., per tal de combatre l’independentisme, han formulat tot d’amenaces (invasió militar, detenció del president, cancel·lació de l’autonomia catalana, etc.) i han atiat les pors reportant escenaris apocalíptics sense cap base (que si la Unió Europea ens expulsarà -encara és hora ara que ho digui la mateixa Unió, per cert-, que ens faran fora de l’euro -cosa literalment impossible-, que no es podran pagar pensions -una altra mentida, quan ara ja quasi no es poden pagar les pensions espanyoles-, que els títols universitaris no serviran -una altra mentida, que demostra que qui ho diu no té ni idea de com funciona el sistema universitari europeu-, etc.). Com que la gent mínimament formada té criteri, és evident que no admet aquesta deriva totalitària dels poders fàctics espanyols. I aquí és on arriba el ‘clec’: qualsevol persona amb un mínim de dignitat democràtica diu que per aquí no hi passa. I pot ocórrer que acabi donant suport a la independència només per a deslliurar-se d’un sistema polític (l’espanyol) corcat de dalt a baix, sense un bri de democràcia a dins (només en té aparentment). Conec gent d’aquest perfil, alguns castellanoparlants, que s’han posat del costat de la democràcia, i per tant defensant el dret a decidir. Segur que tothom en coneix un cas o altre i, a més,  comencen a fer-se públics testimonis de l’esfera del PP (vegeu l’exdiputada del PP a Granollers que ha dit prou).

Ves que aquesta tercera mena d’independentisme no correspongui a l’altre terç de la població...