dijous, 23 de juliol del 2015

Diu l'unionisme: "La independència no pot fer-se amb 68 escons (majoria absoluta) perquè per a reformar l'Estatut en calen 90 (dos terços del Parlament)". Fals: per a reformar l'Estatut sols calen 6 magistrats

Ara que s'atansen les eleccions plebiscitàries (el 27-S), un mantra difós pels unionistes  és que la independència no pot fer-se amb 68 diputats (la majoria absoluta al Parlament).

L'argument que donen és que, per a reformar l'Estatut, calen dos terços del Parlament, és a dir, 90 diputats. I si, per a canviar un Estatut d'Autonomia, cal una majoria tan reforçada, per a la independència caldria com a mínim el mateix suport, o més.

A aquests grans defensors de la democràcia caldria recordar-los que, per a canviar l'Estatut, només calen 6 magistrats del Tribunal Constitucional.

El Tribunal Constitucional està format per 12 membres. Per a una resolució només calen 6 magistrats (sempre que el president del Tribunal estigui entre aquests 6). I, com sabeu, el 2010 va emetre una sentència retallant (és a dir, modificant) l'Estatut, aprovat el 2006 pel poble català mitjançant referèndum. Al final, doncs, 12 persones van decidir com havia de ser l'Estatut, en contra de l'opinió del poble expressada democràticament. (Per cert, el 2010 aquests pretesos garants de la democràcia no van ni piular.)

Per tant, que no menteixin. És més legítim i democràtic proclamar la independència amb 68 diputats que no pas que 6 magistrats modifiquin l'Estatut.

Els mateixos que reivindiquen 90 diputats (o més) per a assolir la independència també sostenen que, en un referèndum, un 50% més un vot pel "sí" és massa poc per a tirar endavant la secessió. L'argument que aporten és que és una majoria exigua, que dibuixa un país polaritzat. Però llavors estan defensant que s'apliqui allò que proposa el "no"... amb un 49% de suport! És a dir, s'aplicaria allò que vol una quantitat de gent més petita. Això sí que és un frau democràtic!



Realment, el gruix del democraticitat d'aquesta gent és ben prim...

dimecres, 15 de juliol del 2015

Unitat + Romeva #1 + Mas president + Junqueras vicepresident + CDC + ERC + DC + MES + RCat + SI + ANC + Òmnium + AMI + Súmate = independència

Ha arribat l'hora de la veritat.

El pacte entre Convergència (CDC) i Esquerra (ERC), secundat per Moviment d'Esquerres (MES) i Demòcrates de Catalunya (DC) -escissions del PSC i UDC, respectivament- i avalat per les entitats sobiranistes (ANC, Òmnium, AMI), és la millor notícia per a l'independentisme.

Una candidatura transversal permet visualitzar perfectament que el 27-S seran unes eleccions plebiscitàries.

A més, aquesta candidatura té una força gegantina. El resultat electoral pot ser molt bo, ja que és una fórmula que pot assolir o acostar-se molt a la majoria absoluta i, doncs, proclamar la independència. Si no obté majoria absoluta, hi faltarà molt poc i, per tant, l'ajut extern de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) pot acabar de fer la feina. En tot cas, la candidatura transversal -encara que no assoleixi la majoria absoluta- impossibilita que cap altra opció política que no sigui l'independentisme lideri la política catalana del futur.

Cal celebrar, a més, que el número 1 per Barcelona (el cap de llista) sigui en Raül Romeva. Provinent d'Iniciativa (ICV) i ara involucrat en l'ANC, és un dels millors actius de la classe política catalana, amb experiència a Europa.

D'altra banda, la presència d'en Romeva i el fet de relegar en Mas a la posició número 4 fa emmudir el discurs destructiu dels podemaires, colauistes i ecosocialistes. Com pot ICV criticar una candidatura liderada per un ex dels seus, a qui només poden respectar per la seva solidesa? El mantra que cal fer fora en Mas per les seves polítiques es fon com un bolado. I com poden els colauistes i podemaires atacar una candidatura sorgida en bona part de la ciutadania? Un moviment clarament populista com el colauisme no podrà dir que ells "són el poble", perquè el poble és (o també és) a la llista independentista. Un moviment pretesament regeneracionista com Podemos ja no podrà alçar en solitari la bandera del trencament, perquè hi haurà més trencament a la candidatura independentista.

Cal celebrar també que DC i MES (les escissions d'UDC i PSC) s'hi sumin. En aquest punt s'ha de preveure que partits independentistes menors, com Solidaritat (SI), donin per bona aquesta candidatura. Farien malament de criticar-la, i cal esperar que estiguin a l'altura. (Reagrupament (RCat) ja té un acord amb CDC, per tant segurament abonaran aquesta candidatura.)

Cal esmentar finalment Súmate. Quan tothom -periodistes inclosos- parla de les entitats sobiranistes ho limiten a l'ANC, Òmnium i l'AMI, en part pel gruix que tenen en nombre d'associats. Però fóra bo incloure a la llista Súmate, quantitativament més modesta però qualitativament molt important, i que ha treballat de valent en tots aquests anys. El seu líder, n'Eduardo Reyes, va demanar de participar a les cimeres en què es va tancar l'acord (però no van deixar-l'hi anar amb l'argument que moltes altres entitats volien ser-hi). Finalment, ell i en Gabriel Rufián van plantar-se a les portes del Palau de la Generalitat, fet que demostra el compromís d'aquestes persones envers el projecte independentista. Espero que, al marge que n'Antonio Baños (també de Súmate) vagi de cap de llista per la CUP (que també seria una excel·lent notícia), fóra bo que en Reyes figurés en aquesta llista transversal.

Ara només resta dipositar el vot a les urnes el 27-S i esperar que els diputats elegits encetin el camí que els indicarà el mandat democràtic. Com diu l'amic Dies de Fúria, donec perficiam.

PS.- Oriol Junqueras: moltes, moltes gràcies per haver acceptat la fórmula de la llista electoral conjunta. Sé que no t'ha sigut fàcil; i crec que finalment has demostrat tindre la fusta que requereix per a entomar els reptes (n'havia dubtat darrerament, però m'alegra que m'esmenis la plana).

dijous, 9 de juliol del 2015

Ros dimissió

Com sabeu, el paer en cap de Lleida, Àngel Ros, del PSC, va perdre la meitat de suports en les darreres eleccions municipals (maig del 2015) i es va quedar en una minoria exigua. Li devia passar factura el desgast del PSC (que s'ha manifestat arreu) i el presumpte cas de corrupció destapat per la seva exnúmero 2 (i ara expulsada del partit). En tot cas, les denúncies de la seva número 2 feien més la pinta de rabieta perquè en Ros no li volia deixar encapçalar la llista del PSC per Lleida, malgrat que el mateix Ros va reconèixer que, temps enrere, havia acordat amb la seva exnúmero 2 de deixar-li pas.

Com que en Ros ho té molt complicat, ha buscat pactes. Amb la gent d'esquerres, tal com pertocaria al PSC? No: amb Ciutadans.

El pacte inclou evitar estelades arreu, que Lleida no se sumi a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i que el català perdi posicions en els usos municipals.

Tots els periodistes ubicaven en Ros dins el grup catalanista del PSC. En realitat, en Ros ha evidenciat un vaivenisme típic de qui només es mou en funció d'on bufa el vent. Tant es mostrava en públic a les reunions de MES (l'escissió catalanista del PSC) com refredava els qui volien consumar aquesta escissió. És un cas clar d'actuar per conveniència.

Ara ha preferit anar de la mà d'un partit lerrouxista per a aferrar-se a la poltrona. Potser els periodistes que l'etiquetaven de catalanista ho feien perquè preferien deixar-se endur per les etiquetes en comptes de gratar bé en els personatges que ocupen portades. Jo no crec que pugui etiquetar-se de membre de l'ala catalanista del PSC. Ja no ho creia fa temps, quan, com a batlle de Lleida, el van empènyer a penjar la bandera espanyola en un espai cèntric de la ciutat (a la confluència de l'avinguda Catalunya, l'avinguda Madrid i el pont que du a Cappont). I ho va fer. Un altre alcalde hauria dit que la bandera espanyola ha d'onejar a l'Ajuntament i no al mig del carrer. Una anècdota, però ben clara: aquest home no té principis.

I quan algú no té principis no es mereix liderar una ciutat amb 140.000 habitants i un pressupost de 168 milions d'euros.

En Ros ha de plegar, pel bé de la seva ciutat, si no vol que el seu darrer mandat sigui recordat com un dels pitjors mandats municipals de Lleida.

divendres, 26 de juny del 2015

Potser ja va sent hora d'engegar a dida l'FMI

El Fons Monetari Internacional (FMI) és un organisme que supervisa el funcionament de l'economia mundial i, quan cal, assisteix econòmicament els governs.

Com a organisme supranacional, l'FMI té molta autonomia respecte dels governs. Teòricament, en formen part molts països. Per tant, formalment s'assembla a les Nacions Unides o a la Unió Europea. Però a la Unió Europea hi ha una mica més de control per part de la població. A tall de mostra, diversos països van organitzar referèndums per a aprovar la Constitució europea (i va ser tombada). I el Parlament Europeu és escollit per la gent directament. A l'FMI això no passa. I el resultat final és que funciona de manera que els ciutadans no podem condicionar-lo (a diferència del Parlament Europeu).

L'FMI no s'ha estat de recomanar al Govern espanyol que apugi l'IVA o abaixi prestacions. Si el Govern espanyol -o de qualsevol altre país- s'avingués a fer-ho, la pregunta és òbvia: llavors per a què serveixen els parlaments nacionals?

Teòricament, els parlaments nacionals haurien d'aprovar mesures com aquestes (legislant) o bé podrien controlar l'acció governamental quan els diputats consideren que és lesiva per a la gent. Si l'FMI s'atorga la capacitat per a dictar la política econòmica d'un govern, aleshores no calen parlaments, i per tant tampoc sufragi, i per tant tampoc democràcia. La gent deixa de ser ciutadans i passen a ser números que s'han d'emmotllar al que diuen unes preteses autoritats.

Tal com ho veig, l'FMI s'hauria d'abstindre de dir als governs què han de fer. Els governs estan plens -teòricament- de gent preparada. I si un govern no té gent bona (com l'espanyol, amb alguns alts càrrecs que no mereixen el lloc que ocupen), els ciutadans ja s'encarregaran de rellevar-los a les següents eleccions. En definitiva, qui controla el bon fer dels governs són els parlamentaris i, en darrer terme, la gent a l'hora de votar.

Deixar en mans d'un organisme internacional (amb moltíssima autonomia) el destí dels països és deixar ferida de mort la democràcia.

Si s'ha d'apujar un impost o abaixar una prestació, és una decisió que competeix exclusivament als governs, segons el seu lliure albir. I els mecanismes de control (parlament, sufragi, democràcia) resideixen en la sobirania popular del país en qüestió.

En definitiva, potser ha arribat el moment de dir a l'FMI que moltes gràcies, però que ens deixi estar. La gent de l'esquerra alternativa (CUP, per exemple, i d'altres moviments) ja fa temps que ho propugna. Però, tal com han anat les coses aquest principi de segle XXI, el gruix de la població d'un país, inclosos els votants de centre-dreta, tampoc deuen veure amb bons ulls la manera de fer de l'FMI. Oimés si Catalunya esdevé un Estat independent: volem ser un Estat per a governar-nos a nosaltres mateixos, no perquè ens diguin des de fora què hem de fer.

(Un parell de precisions finals. Els tres darrers directors de l'FMI (Rodrigo Rato, Dominique Strauss-Kahn i Christine Lagarde) tenen o han tingut causes judicials. Hi ha qui ho esgrimeix com a raó per a anar en contra de l'FMI. Jo no hi estic d'acord (i per això no en dic res). Les causes judicials d'aquestes tres persones no tenen a veure amb la gestió de l'FMI, sinó que responen a altres fets.

La segona precisió és que no vull que s'interpreti aquest apunt com un suport a Grècia. Al marge que les decisions de l'FMI envers Grècia siguin encertades o no, el problema de Grècia és que, en aquell país, durant dècades poquíssimes persones pagaven impostos. Ni el govern ni la mateixa població no van fer res per a arreglar-ho, i el govern grec es va haver d'endeutar en excés per a pagar tot el que calia pagar. La culpa de la situació en què es troben és seva i només seva. Els partits d'esquerres, tan crítics amb l'FMI i tan solidaris amb el poble grec, potser hauria d'anar-hi i explicar-los que, per a sortir del sot, el que han de fer és pagar impostos. Perquè no és acceptable criticar l'FMI mentre es defrauda.)

dissabte, 20 de juny del 2015

Com s'engrandeix la figura d'en Mas...!

La conferència del president Mas a Molins de Rei (20-6-2015) ha sigut un cop d'efecte. Fa temps que penso que en Mas està dos nivells per sobre de la resta de polítics: a més d'estar molt preparat per a governar (i per a dur Catalunya a la independència), té capacitat d'iniciativa i lideratge i domina els tempos. Ara s'ha tornat a veure.

Tothom especulava que en Mas volia fer una llista a l'entorn seu. En aquesta operació, bandejaria les sigles (CiU) i inclouria alguns independents. El bandeig de les sigles tenia raó de ser, en part, perquè ja no captiven (per les retallades, per la corrupció, etc.).

Ara en Mas ho ha capgirat: proposa que les entitats sobiranistes promoguin la llista electoral amb independents, a la qual ell s'ofereix per a sumar-s'hi; i -atenció- no necessàriament liderant-la. Aquesta darrera idea, ja apuntada a la conferència d'en Mas passat el 9-N, ha quedat marcada ara en vermell en el calendari polític.

A això cal sumar-hi el cop de destral efectuat contra Unió dos dies abans. De fet, fixeu-vos que l'estratègia d'en Mas deixava sense efecte la pregunta trampa d'en Duran fos quin fos el resultat. En efecte, si guanyava el "no" impulsat pels independentistes, Unió havia de sumar-se al projecte d'en Mas (fos el que fos: llista presidencial, llista transversal d'entitats...). Havent guanyat el "sí" impulsat per en Duran, com que és un fre el procés sobiranista, en Mas pot fer igualment una llista d'entitats, a la qual se sumarà el sector independentista d'Unió. Quina gran jugada d'escacs!

Amb la seva proposta de llista d'entitats totalment transversal ideològicament i la defenestració d'en Duran en Mas mata uns quants pardals d'un tret.

Primer: els sobiranistes que aspiraven a la unió política de cara a les eleccions del 27-S, ja la tenen. Aquests saben que és ERC qui no va voler anar junt amb en Mas. Si ara ERC torna a refusar el nou projecte, penso que serà castigada pels sobiranistes (inclosos molts votants i fins i tot militants d'ERC) que volen una confluència electoral.

Segon: els sobiranistes hipermotivats que es queixaven que els partits (sobretot ERC, CDC i UDC, però potser també la CUP) no s'haguessin entès a l'hora de confeccionar una llista transversal i que demanaven que l'ANC, Òmnium i l'AMI fessin aquesta llista, ja tenen una proposta en aquesta línia. Si volien castigar els partits per la desunió mitjançant una llista d'entitats, ara ja la tenen (amb la diferència que en Mas i els seus no seran castigats, car seran dins aquesta llista).

Tercer: els militants d'ERC que sembren la desconfiança envers en Mas ja no podran tornar a fer-ho. Ja no podran augmentar que en Mas va de bracet amb en Duran. Se'ls ha acabat un mantra (que era més una cortina de fum per a no reconèixer que en Mas estava anant més enllà del que ERC creia que aniria en el tema nacional).

I quart, els podemites que volen "acabar amb en Mas" (són paraules textuals) per ser de dretes i neoliberal, el seu discurs es marceix. Ara no podran criticar una candidatura partidista de dretes (CiU), si de cas haurien de criticar una llista formada amb gent que ve de fora dels partits (i on hi haurà, és clar, en Mas i algun representant de CDC i d'UDC). El seu discurs contra els partits de dretes es fondrà com un bolado quan el dirigeixin contra la llista transversal de les entitats. Oimés quan la candidatura serà sobretot civil (més que no pas de partits), és a dir, serà un instrument de "nova política", contra la qual els podemites no podran llançar les seves crítiques.

A tot això cal sumar-hi que la majoria de gent veu en Mas com un polític sòlid, que -atenció- fa el que diu que farà, a diferència de la majoria de polítics (evidentment la majoria de polítics espanyols rarament fan el que diuen que faran, però això també ho trobem a Catalunya: ERC durant el tripartit, ara na Colau -ja està incomplint el seu programa electoral-, també Ciutadans...).

Per a acabar, vull quedar-me en un detall. El mateix dia que en Mas feia la conferència a Molins de Rei, també tenia lloc el Consell Nacional d'UDC i, una mica abans, un altre acte intern d'ERC. En el cas d'UDC només cal veure com el duranisme s'engoleix a si mateix mentre en Mas arrenca el vol amb el turbo posat (per usar una metàfora dita pel mateix Mas). El cas d'ERC encara és més cridaner: a les notícies de TV3 es podia sentir com proclamaven n'Oriol Junqueras "candidat a la presidència de la Generalitat" (un organisme de l'autonomia espanyola) "per Esquerra Republicana de Catalunya" (un partit, és a dir, vella política). Mentre que en Mas proposava assolir la independència (fer una salt qualitatiu) amb una llista transversal i cívica (per tant no partidista: o sigui, nova política). Quina diferència de nivell! A quina distància d'altura es troba en Mas respecte d'en Junqueras!

dimecres, 3 de juny del 2015

La pregunta d'Unió és una burla

La pregunta d'Unió és una burla.

A hores d'ara, a pocs mesos de les eleccions plebiscitàries (27-S), tots els electors catalans haurien de saber què proposa cada partit sobre la independència. La majoria ja ho han explicitat (a favor o en contra), però manca ICV-EUiA (i el colauisme) i manca UDC.

Doncs bé: la pregunta sotmesa a la militància per part de la direcció d'UDC, envitricollada, és una burla. Perquè està pensada perquè, sigui quin sigui el resultat, la direcció del partit tingui l'excusa per a oposar-se a la independència. Pretendre vincular la independència amb el manteniment de la legalitat és un subterfugi per a evitar la independència, perquè tothom sap que una declaració d'independència implica un canvi de legalitat.

O hi ha una revolta interna a UDC, o els de CDC abandona UDC de cara al 27-S, i la bona gent d'UDC independentista es passa a CDC. Si en Duran vol defensar una posició antiindependentista, que UDC es presenti sola a veure quants diputats treu. Serà la prova del cotó que UDC no ha volgut superar mai, escudat sota les faldilles de CDC.

dilluns, 25 de maig del 2015

Resultats electorals: independentisme reforçat, unionisme a la baixa i una Barcelona més social no necessàriament antiindependència

Les eleccions municipals (del maig del 2015) han certificat el canvi polític a Catalunya. En les dues línies: el país s'ha inclinat (una mica més) a l'esquerra i el moviment sobiranista apareix consolidat (mentre que el moviment unionista s'estanca).

El sobiranisme ha consolidat les seves posicions. Té més regidors que mai, ha sumat (CiU, ERC-MES i CUP, incloent-hi la residual SI) 1.400.000 vots, mentre que l'unionisme ha sumat
(PP, PSC i C's, incloent-hi la residual PxC) a l'entorn d'1.000.000 de vots. No compto ICV-EUiA ni el conglomerat a l'entorn de na Colau; fixeu-vos que, el 9-N, el sí-sí va sumar 1.800.000 vots, de manera que hi ha 400.000 persones clarament independentistes que aposten per altres forces polítiques que no són CiU, ERC-MES i CUP.

Els partidaris de l'establishment i de l'unionisme cuiten a donar per mort el procés (per enèsima vegada). La Vanguardia ja fa dies que diu que ERC i CiU no sumarien majoria absoluta al Parlament (situada en 68 diputats); obvien que, amb la CUP, assolirien els 71 diputats o més. La nit de les municipals, en Cuní (a 8TV) va cuitar a dir el mateix. Mentre ho deia, na Patricia Gabancho va afanyar-se a recordar-li que es deixava la CUP. En Cuní va dir: sí, però fins i tot amb la CUP l'independentisme assoleix el 45%. Es va 'oblidar' el petit detall que l'unionisme està al 30%...

I és que no hi ha alternativa clara a l'independentisme. L'independentisme, malgrat la distribució ideològica en l'eix dreta-esquerra, es manté fort i amb molt més suport social que l'unionisme, que va de capa caiguda, diguin el que diguin. El gruix social de Catalunya ara és clarament independentista (i més cap a l'esquerra, com he dit).

En l'anàlisi de cada partit cal dir:

- A destacar l'enorme pujada de la CUP. La gent ha premiat la seva solidesa política, el compromís amb el país, la  lleialtat amb les altres forces sobiranistes en pro del procés (i des de la discrepància ideològica) i el fet que és una resposta contundent a les martingales del poder català i espanyol dels darrers trenta anys. A més de victòries simbòliques (Berga), notem la penetració a l'àrea metropolitana, en especial Badalona (coalitzats amb la gent de Podem).

- ERC ha tret bons resultats. Ha consolidat la seva posició clarament, però cal dir que els resultats no són tan espectaculars com podria semblar. Aquest 2015 han pujat respecte de les eleccions municipals del 2011, certament. Però el 2011 van tindre un resultat horrorós en comparació amb el 2007. Aquell 2011, ERC va perdre tots els regidors en poblacions tan importants com Girona, Reus o Tarragona. De la seva banda, a Barcelona van passar d'uns històrics 5 regidors a 2. Que ara recuperin aquestes xifres només vol dir que la gent que els havia fet confiança el 2003 (ascens d'en Carod-Rovira) torna a fer-los confiança, després del càstig per haver apostat pel tripartit (el 2010 CiU guanya clarament a les eleccions al Parlament i el 2011 es produeix la debacle municipalista d'ERC).

- CiU aguanta el tipus (és la força més votada), però recula en general a comparació del 2011. Cal dir, però, que el 2011 va ser un molt bon any per a ells, captant vot descontent envers ERC. Ara el descontentament va a la inversa. Es pot dir que CiU baixa (seguint la tònica del 2012 ençà) però manté prou posicions. Fixeu-vos que, a més de ser la primera força del país, continua sent el centre polític en ciutats mitjanes importants com Manresa, Girona, Martorell, Tortosa, Vic, Vilanova i la Geltrú, Banyoles, Cervera, Olot, Vilafranca del Penedès, Vila-seca, Ripoll, Figueres, Valls, Puigcerdà, Sant Cugat del Vallès, Tàrrega, la Seu d'Urgell o Reus. Fins i tot a Lleida encalça el totpoderós Àngel Ros (PSC). Per tant, no es pot dir que sigui un partit en decadència (almenys encara no). I si bé han perdut majories absolutes (cas de Martorell) és perquè ERC ha pujat, no pas perquè el PP o C's els prenguin vots. Ara: aquest èxit relatiu queda matisat per la pèrdua de l'alcaldia de Barcelona, on tanmateix ha mantingut un resultat acceptable (10 regidors respecte de la primera força, BComú, que en té 11), en el sentit que no es pot considerar una debacle.

- El PSC viu hores molt baixes. Aquest 2015 ja va presentar menys candidatures que el 2011; però és que el 2011 ja havia presentat menys candidatures que el 2007. A més, gairebé una quarta part de les candidatures del 2015 eren fantasma (s'hi presentava gent que no vivia a la població), en una maniobra vomitiva per a captar diners de l'erari públic. En fi, un desastre. El PSC sols manté Tarragona (en Ballesteros ha sabut nadar i guardar la roba), el Vendrell (on el candidat també ha sabut estar),
Mataró (l'únic cas d'èxit real), les poblacions que voregen Barcelona (l'Hospitalet de Llobregat i Cornellà de Llobregat, però a la baixa, i el meritori resultat de na Núria Parlon a Santa Coloma de Gramenet, on segurament se l'ha premiada a ella i a la seva gestió, més que no pas al partit), Gavà, Terrassa, Sabadell i poca cosa més. A Lleida, en Ros ha quedat tocadíssim (després de l'escàndol que va haver-hi amb la dimissió de la seva mà dreta). Lluny queden aquells dominis en època maragalliana de tota l'àrea metropolitana, Girona, Vilafranca del Penedès, part del Maresme, Igualada, Tortosa, Reus, la Seu d'Urgell, Vilanova i la Geltrú... Que siguin la segona força en nombre de vots no amaga el fracàs del partit, desfet a nivell de territori (la quantitat de vots que han recollit són bàsicament a les poblacions que voregen Barcelona). Sobre el candidat de Barcelona, en Jaume Collboni, el veig més com una aposta a llarg termini, i tindrà opcions de consolidar-se si manté el discurs (innovador, molt centrat en la ciutat i la seva gent, amb propostes pròpies, i alhora allunyat de les sigles del partit).

- El PP es desfà. La debacle és considerable. Sols aguanten el que tenien ben aferrat (Badalona i Castelldefels). Arreu ha perdut bous i esquelles, i la meitat del seu electorat ha passat a C's (vegeu Barcelona o, com a cas icònic, Tarragona: n'Alejandro, confiat en si mateix i que sempre se les ha promès molt felices considerant la ciutat com un feu del PP, ha vist com els de C's li pispaven la cartera).

- C's: com s'ha dit, s'endú mig electorat del PP. Segurament, estem vivint un procés de mutació del vot unionista català: passa de votar el PP (que ja no serveix, perquè està molt afeblit a nivell espanyol) a votar C's.

- ICV-EUiA ha fet un paper lamentable. Està gairebé camí de la residualització. Sort n'ha tingut d'algun històric (en Lluís Tejedor al Prat de Llobregat) i, sobretot, de n'Ada Colau, que amb el seu conglomerat (Procés Constituent, Podemos, ICV-EUiA) ha aconseguit maquillar el que és un evident arraconament d'aquesta formació. Aquesta formació està pagant la seva indefinició en el tema sobiranista -com li ha passat també al PSC-.

Em sembla que el resultat de les eleccions municipals del 2015 prefiguren el mapa polític català postindependència: una formació de centre-esquerra (ERC juntament amb els exsocialistes de MES); una formació d'esquerra clara (CUP i tot el que s'hi ajunti: Procés Constituent i potser els colauistes); una formació de centre-dreta (CiU o com s'anomeni després del procés de refundació); i una formació espanyolista que pot servir d'aixopluc a la gent contrària a l'Estat català fins i tot després de la independència (C's). La resta (PSC, ICV-EUiA, PP i els xenòfobs de PxC) desapareixeran o seran residuals.

En aquest procés de 'desaparició' dels partits tradicionals (PSC, ICV-EUiA, PP), alguns opinadors propers precisament a aqueixos partits hi sumarien CiU. Jo no ho veig tan clar. Primer, perquè a Catalunya hi ha prou espai per a un partit de centre-dreta catalanista. Que aquest partit cometi errors (casos Pujol i Palau, entre d'altres) l'afebleix, evidentment. Però no com per a desaparèixer. Alguns d'aquests opinadors anticonvergents (tant de dreta com d'esquerra) sostenen que CiU va a la baixa perquè ha abraçat el sobiranisme. A banda que els estudis científics sobre transvasament de vots desmenteixen aquesta lectura (qui abandona CiU és per a votar ERC, majoritàriament), jo ho interpreto a la inversa: si en Mas no s'hagués compromès amb la independència, avui CiU sí que estaria entre els partits a punt de desaparèixer (l'ERC d'en Junqueras li hauria pres el gruix de votants). En aquest sentit, l'independentisme de CiU és -crec- allò que li permet aguantar la davallada.

En relació amb el procés sobiranista, cal dir dues coses més. D'entrada, el fet que les quatre diputacions provincials estaran a mans de CiU. Això és important si el Govern espanyol suspèn l'autogovern català després del 27-S.

Però el tema de Barcelona és el més cridaner. Molts independentistes patien perquè na Colau no es mullava en el tema nacional. De fet, jo això ho veig molt relatiu.

Primer: si a les eleccions del 27-S la majoria del poble català vota partits sobiranistes (CiU, ERC-MES i CUP), i hi ha una majoria clara al Parlament favorable a la independència, algú creu que na Colau s'hi podrà girar en contra?

És cert que, durant la campanya electoral, na Colau ha amagat el tema. Però jo ho veig més com una tàctica dins la campanya electoral que no pas una convicció ferma. Fixeu-vos en el discurs de la nit electoral: podia haver parlat molt de justícia social, o fer soflames a la contra (com ha fet durant la campanya electoral), però va parlar poc i, dintre del seu discurs, va deixar clar que està pel dret a decidir. Certament, el concepte de dret a decidir pot veure's com la cortina de fum típica d'ICV-EUiA. Però crec que va obrir la porta perquè va veure això que us dic: si el 27-S surt clarament un Parlament independentista, algú tan populista com na Colau no pot dir "ara m'hi giro d'esquena". Seria una falta tan grossa a la seva credibilitat que perdria suport popular.

Segon: na Colau potser no és independentista de pedra picada, però tampoc és antiindependentista. De fet, el 9-N va votar sí-sí. Dins Podemos hi ha molts antiindependentistes, però també d'altres que estan d'acord amb la independència si el país va cap aquí (vegeu el cas de Badalona: els podemites antiindependentistes estan gairebé escindits dels oficialistes, que han pactat amb la CUP, clarament independentista).

Tercer: n'Ada Colau pot ser el pont entre els indignats no motivats per la independència amb l'esquerra independentista de la CUP. Això, l'independentisme d'esquerres ho ha de treballar.


Quart: la configuració d'un gran pol d'esquerra pura passa per na Colau però també i sobretot per la CUP. Això limita molt el marge dels podemites antiindependentistes. Faré una mica de futurologia: fixeu-vos en la posició de Procés Constituent (coalitzat amb na Colau a Barcelona). El fet que sor Teresa Forcades, líder de Procés Constituent, s'hagi postulat com a candidata el 27-S és rellevant (més quan fa poques setmanes Procés Constituent deia que segurament no es presentaria a les eleccions del 27-S). Es pot confegir una candidatura que aglutini Procés Constituent i la CUP (que ja han fet passos endavant per a l'entesa) amb els colauistes. L'experiència pilot de Badalona (CUP i Podemos, amb 5 regidors) pot ser el camí a seguir. En aquest sentit, una unió d'esquerres sota el lideratge de na Forcades amb l'estrucutra i el pedigrí de la CUP pot fer que el colauisme s'hi apunti, i s'arrossegui gent cap a l'independentisme que potser no està tan compromsa en aquest tema. Tot dependrà de com es forgi aquesta aliança de les esquerres.

En fi: crec que, d'aquí a un any, na Colau donarà més d'un disgust als intel·lectuals de Madrid que es pensaven que els serviria (a ells) per a aturar el procés. Si el poble català aposta per la independència, na Colau no serà un obstacle.

Aquesta lectura que faig l'han feta altres opinadors; vegeu en Vicent Partal, en Saül Gordillo, l'amic Bons Patricis i en Salvador Cot. En canvi, en Marçal Sintes va en la direcció contrària, agafant-se a un altre element del discurs colauista: que cal fer fora en Mas perquè el veuen com un enemic, fet que dificulta articular una entesa entre la CUP i CiU passat el 27-S.

Un darrer apunt adreçat als colauistes: us agradi o no, na Colau tampoc podrà fer gaire cosa. Qui no té feina seguirà sense feina, o amb feina precària. I és que un ajuntament no pot fer gaire en aquest camp. Com a molt pot activar temes d'urbanisme, mobilitat i de serveis socials, que permet millorar la qualitat de vida dels barris menys afavorits, però sempre a remolc de la situació econòmica. En Trias, amb 14 regidors (lluny de la majoria absoluta), no va poder fer tot el que va voler, i va haver de pactar amb PP i PSC per a tirar endavant coses. Amb na Colau (11 regidors) li passarà el mateix: haurà de pactar com a mínim amb el PSC i un altre (si pacta amb els seus més propers ideològicament, ERC i CUP, no suma majoria absoluta; per tant faltarà la concurrència del PSC).

(I a Espanya? A Espanya el resum és molt simple. El PP ha aguantat relativament la davallada, ja que segueix sent la força més votada. En aquest sentit, té un nucli de votants sòlid. Però ha baixat prou com per perdre majories absolutes arreu (Castella - la Manxa, País Valencià, les Illes, ciutat de Madrid... i s'hi ha d'afegir la patacada a Andalusia al mes de març), i en Pedro Sánchez ja ha dit que el PSOE mirarà de pactar amb altres forces d'esquerra -bàsicament els conglomerats a l'entorn de Podemos- per a fer fora el PP del poder allà on pugui (que és a molts llocs). Per tant, el PP perdrà poder i això significa un nou qüestionament, dins el PP, d'en Mariano Rajoy. El PSOE, malgrat haver perdut suports, no quedarà tan tocat gràcies a aquesta maniobra dels pactes. A notar també la pràctica desaparició d'IU (que serà rellevada per Podemos) i d'UPyD (xuclada per C's, el partit que treu el nas). És evident que aquests dos partits desapareixeran o seran residuals: per tant no és forassenyat el que he dit adés sobre ICV-EUiA, PP i PSC a Catalunya.)

divendres, 24 d’abril del 2015

La importància del maragallisme

Quan parlo amb amics i coneguts sobre el procés independentista, n'hi ha alguns que em plantegen si no va ser en Pasqual Maragall un dels impulsors del moment actual.

El seu raonament té base: en Maragall va voler fer un Estatut d'autonomia (el del 2006) força ambiciós, que en el seu article 1 deia que Catalunya era una nació. Però immediatament després fixava com havia de ser l'encaix de Catalunya amb Espanya, un encaix on Catalunya seria reconeguda com cal, tant econòmicament com socialment com lingüisticoculturalment. Era la manera com Catalunya volia estar dins Espanya. No pas com una regió espanyola més, sinó com una nació dins l'Estat.

La bufetada de les institucions espanyoles (la primera retallada a les Corts, l'abandó del president espanyol d'aleshores, la bel·ligerància del PP, la sentència retalladora del Tribunal Constitucional, etc.) va deixar el projecte maragallià (és a dir, l'encaix de Catalunya a Espanya) ferit de mort. La història ja la sabeu, a partir de llavors (2010) la societat catalana vira cap a posicions més sobiranistes.

En aquest sentit, en Maragall va tindre la virtut de posar contra les cordes l'espanyolisme: venia a dir que, si Catalunya havia d'estar-se dins d'Espanya, havia de ser en unes condicions de respecte pels atributs nacionals catalans. Això, l'espanyolisme no ho va acceptar de cap manera, i van saltar els ploms.

En fi, aquests coneguts meus tenen raó: en Maragall va ser (potser sense voler-ho) el precursor del moviment sobiranista. Potser en Mas (i la gent d'ERC) han sigut els promotors d'aquest moviment, però abans va haver-hi aquest "tot o res" d'en Maragall.

Ara, de cara a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre del 2015 (el 27-S, com se'n sol dir), el maragallisme tindrà l'oportunitat de tornar a ser un actor important en el procés d'independència. Potser no al nivell dels altres partits netament independentistes (la CUP, CiU -la U no caurà- i ERC), però sí com un complement necessari.

En efecte, el maragallisme s'ha decantat pel sobiranisme. Com ho ha fet un altre moviment dins el socialisme català prou important, el nadalisme (és a dir, l'entorn polític d'en Quim Nadal, fort sobretot a Girona). Molts maragallistes (incloent-hi bona part dels antics Ciutadans pel Canvi, la plataforma cívica plena d'independents que van sumar-se al projecte del PSC per a dur en Maragall a la presidència de la Generalitat) han aparcat la idea federal (per impossible), i aposten per la plena sobirania. S'han aglutinat a l'entorn de MES (Moviment d'Esquerres), coalitzat amb ERC.

El maragallisme pot servir per a atreure tota aquella gent de sensibilitat socialista que aposta perquè Catalunya sigui nació, i que se sent defraudada amb Espanya. N'és una mostra clara en Juanjo Puigcorbé, número 2 de la llista d'ERC a les municipals de Barcelona.

I és de cara al 27-S que el maragallisme pot aportar aquell plus per a assolir una còmoda majoria parlamentària amb l'objectiu d'assolir la independència. CiU i ERC soles poden atansar-se a la majoria absoluta (i sense tants numerets com fan segurament l'assolirien); amb la CUP aquesta majoria certament s'assolirà; però cal acabar d'estirar gent de sensibilitat socialdemòcrata i en principi no partidària de trencar res. Aquest és el rol de MES.

De bon començament pensava que la proposta de llista unitària d'en Mas era la millor eina. En Junqueras no va voler saber-ne res; em va semblar un error (a mi i a tots els coneguts de què parlava adés), però, vist en perspectiva, l'opció de Junqueras és més còmoda per a aquest perfil de gent, que no té gaires ganes de votar CiU (dic "votar CiU" perquè sí que hi ha gent d'esquerres que votaria en Mas, però en una llista més civil que política).

Pensem en perfils com en Raül Romeva. Potser sí que acabaria sumant-se a en Mas, però és evident que encara se sentirà més còmode amb una llista d'esquerra sobiranista. Per tant, la coalició ERC-MES pot ser una pista d'aterratge ideal per als desencantats amb el PSC i amb ICV-EUiA. D'aquí la importància estratègica del maragallisme.

L'independentisme deu molt als independentistes de tota la vida; però sense la conversió a l'independentisme (si se'n pot dir així) d'en Mas i els seus i de tot el maragallisme, l'independentisme potser no tindria el gruix que té ara. Per tant, amb una visió retrospectiva, cal que ho diguem ben clar: gràcies, president Maragall.

dimarts, 31 de març del 2015

Les meves esmenes a la constitució d'en Vidal (4): la privadesa

Ofereixo la quarta i darrera esmena a la proposta de constitució de l'equip d'en Santiago Vidal. És sobre la privadesa (el que ara s'ha posat de moda dir-ne privacitat, un anglicisme com tants d'altres). Recordeu que aquesta proposta de constitució podeu llegir-la aquí.

La privadesa està tractada a l'article 15. El punt 1 té una informació molt genèrica, en concret: "Qualsevol ciutadà té dret a que la seva imatge, intimitat i honor siguin respectats".

Però, tenint present el fenomen del big data i que cada dia més Facebook, Google, Twitter, Apple, Microsoft, etc., cada cop saben més de nosaltres, i tot plegat pot esdevenir el 'gran germà' denunciat per en George Orwell a 1984, proposo que s'hi aprofundeixi més. A hores d'ara, els fabricants de televisions intel·ligents (smartTVs) ja fan que s'activi la recepció d'àudio, de manera que poden enregistrar les noves converses (transmeses a través dels cables de recepció de la tele).

De fet, recentment un xicot europeu a denunciat a la Unió Europea algunes d'aquestes empreses per recollir dades seves. Estic convençut que, en un futur no gaire llunyà, les institucions europees legislaran en la línia de limitar la recollida de dades personals i/o l'enviament de publicitat.

Us passo l'esmena, amb algun retoc tipogràfic i d'altra mena.

---

Aquest article està bé. Però hi veig una mancança i, de passada, es podria aprofitar per a vetar una pràctica il·lícita que comença a ser usual.

La mancança: està molt bé dir que "Qualsevol ciutadà té dret a que la seva imatge, intimitat i honor siguin respectats", però és evident que cal investigar els presumptes delinqüents. Això s'ha de poder fer; sempre, però, amb els deguts controls democràtics. És a dir, per ordre judicial. Si aquest article el deixem així, no es podria investigar activitats delictives. Jo hi afegiria: "En tot cas, per raons de seguretat, les forces de seguretat poden investigar les activitats de sospitosos de delictes, sempre amb els corresponents controls democràtics i amb l'autorització de l'autoritat judicial" (o una cosa així).

La cosa a afegir: cada cop més, els ginys electrònics (smartphones, tauletes, ordinadors, smartTVs, audiocontrol dels automòbils, etc.) recopilen dades sobre nosaltres: què fem, què comprem, què mengem, quins gustos tenim, etc. Les empreses proveïdores d'aquests aparells, i també del programari, solen ser grans corporacions. I usen aquestes dades per a inundar-nos les webs de propaganda, per a fer spam i, en un futur, no dubto que les vendran a altres empreses (per exemple, si a un li agrada l'excursionisme i ho publicita a les xarxes socials, els gestors d'aquestes xarxes socials poden vendre les dades a venedors de productes sobre excursionisme, i la persona en qüestió pot rebre una allau de propaganda). És el 'gran germà' de què parlava George Orwell. I si això algú ho fa servir en contra nostre?

Penseu que ja no es tracta de dades nostres que escrivim al Facebook, sinó que el GPS dels mòbils poden indicar a tothora on som, i els portàtils i els televisors connectats a la xarxa poden activar els programes d'escolta (com l'Skype) automàticament i les nostres converses poden ser enregistrades per Google, Facebook, Apple, Samsung, etc. I quin ús es pot fer d'aquestes dades? No tan sols comercial, evidentment.

Encara més: tots aquests aparells i programes t'avisen als contractes que podran recopilar aquestes dades, però qui es llegeix contractes farragosos en anglès? I també hi ha la possibilitat de desactivar-ho, però sovint és complicat i la gent del carrer no ho fa.

Segurament, a la llarga tot això s'acabarà regulant a nivell europeu. Però no estaria de més que ens avancéssim. Jo hi posaria: "Es prohibeix la recollida de dades privades de persones físiques i jurídiques radicades a Catalunya per mitjans electrònics quan es faci de manera automatitzada, llevat que s'hagi demanat expressament a la persona afectada, mitjançant una comunicació específica, personalitzada i exclusiva sobre aquella matèria, i la persona afectada hagi donat el consentiment exprés a aquella petició específica, personalitzada i exclusiva".

(Fixeu-vos que indico que, per a recollir dades, cal demanar-ho expressament. No n'hi ha prou amb un passatge amagat baix de tot del contracte que diu que l'empresa podrà recollir dades nostres...)

Ja sé que tècnicament és complicat, però això permetria a un jutge obligar a qualsevol d'aquestes empreses a deixar de fer-ho o a multar-los severament. En tot cas, seríem pioners.

dissabte, 14 de març del 2015

Les meves esmenes a la constitució d'en Vidal (3): l'exèrcit

Ofereixo la tercera esmena a la proposta de constitució de l'equip d'en Santiago Vidal. És sobre l'organització territorial. Recordeu que aquesta proposta de constitució podeu llegir-la aquí.

Un dels temes més calents és el de l'exèrcit. A Catalunya hi ha una forta tradició antimilitarista... però molt recent. En efecte, hi és des del franquisme, o potser una mica abans (principi del segle XX), quan els catalans experimenten que l'exèrcit espanyol hi és per a atacar o vexar els catalans. Aquest pensament antimilitarista ha quallat en l'imaginari polític independentista, i això ha fet que molts defensin que una Catalunya independent no ha de tindre exèrcit. La constitució d'en Vidal ho recull a l'article 85, quan diu, al punt 1, que "Catalunya és territori lliure d’exèrcit i forces armades, llevat de la policia pròpia (Mossos d'Esquadra) encarregada de la seguretat pública".

Jo, com altra gent, considera que això és un error, ja que tothom ha de preveure un sistema de defensa. No es tracta de tenir un exèrcit atacant, sinó defensiu. Sempre pot vindre algú de fora a fer-te mal. Pensar que això no passarà és ser d'il·lusos. O és que els pacifistes no tanquen la porta de casa seva amb clau? O és que els pacifistes, si fossin agredits pel primer que passa pel carrer (perquè un lladre vol prendre-li la cartera) no miraria de defensar-se? Ara que l'Estat Islàmic colpeja fort, la pregunta és: quan desembarquin a Tarragona, què farem? Dir-los que som pacifistes? O posar-hi soldats perquè els parin els peus?

En aparicions a la tele i la ràdio, en Vidal va dir que es podia concertar la defensa del territori català amb altres països. Ras i curt, això vol dir encarregar a algú altre (França, Gran Bretanya, els Estats Units, potser fins i tot Espanya) que et defensi si t'ataquen. Evidentment, això té un cost: cal pagar el defensor. Però ho trobo d'il·lusos. A banda que poden deixar-te tirat, té un cost enorme i és amagar el cap sota l'ala (que la feina bruta la facin uns altres).

Per això he presentat una esmena en sentit contrari al que diu en Vidal. Consti, però, que el format d'exèrcit que proposo és molt concret, per a unes tasques determinades. Us passo l'esmena, amb alguns retocs tipogràfics i estilístics per a millorar-ne la lectura.

---

Trobo il·lús pensar que un país pot passar sense forces armades. Quan l'Estat Islàmic desembarqui a Tarragona, què farem? Que Catalunya estigui escarmentada de l'exèrcit espanyol, i això hagi creat una sentiment antimilitarista, no treu que Catalunya necessiti, almenys, una política de defensa. I delegar-la a un tercer país no em sembla correcte: és fer que altri et tregui les castanyes del foc.

Crec que cal una força de xoc per a la defensa. Ara: si no es vol parlar d'un exèrcit convencional, es pot optar per una altra fórmula. Es podria parlar de "forces de defensa" i que fossin un nombre limitat d'efectius, just per a defensar el país. En tot cas, sí que estic d'acord que no s'ha de fer un exèrcit ofensiu. Proposo que es parli d'unes forces de defensa, destinades a defensar el territori en cas d'agressió, i punt.

Es recupera, així, una llarga tradició catalana, en dos sentits. Primer, a partir del principi constitucional Princeps namque, segons el qual el rei tan sols podia sol·licitar forces al poble quan Catalunya era atacada, però no pas per a fer atacs fora de Catalunya (això, el rei castellà, mai no ho va entendre). Segon, enllaça amb la tradició de la infanteria lleugera catalana, molt important: els almogàvers a l'edat mitjana i els miquelets a l'edat moderna; fins i tot els milicians catalans que van parar els peus a l'exèrcit francès al Bruc. Aquesta infanteria lleugera eren forces formades per gent criada a la muntanya, molt forts físicament, que podien resistir força temps amb poc menjar, que coneixien molt bé el territori.

Com a marina, pot haver-hi uns guardacostes (necessaris) i infanteria de marina anàloga a la terrestre (també heretada de les forces navals catalanes comandades per en Roger de Llúria a Sicília).

Per què proposo aquest format basant en la infanteria lleugera? El territori català (llevat de la rodalia de Lleida i el litoral) és molt abrupte, i fa molt difícil sotmetre'l militarment. El cas del Bruc és simptomàtic, i recordeu el que li va passar als EUA al Vietnam o a Estat Islàmic quan s'ha enfrontat als kurds a Kobane: tota la maquinària bèl·lica no va poder fer res contra unes forces armades molt senzilles que podien amagar-se arreu. Les forces de defensa hauriesn d'estar compostes per gent criada a zones interiors, formada en el coneixement de la natura (i en tècniques de combat, és clar).

També podrien estar formats en tasques de suport en cas de catàstrofes; així, en temps de pau, podrien donar suport a bombers en desastres, aiguats, incendis, alertes químiques, nevades, rescat de persones, etc.

En resum, jo hi posaria: "Catalunya es dotarà d'unes forces de defensa, basades principalment en forces d'infanteria lleugera d'actuació ràpida, preparades per a la defensa del territori en cas d'atacs, les quals no podran atacar països tercers. Aqueixes forces de defensa també prestaran suport a la població civil en cas de desastres naturals o situacions complexes derivades de grans accidents".

divendres, 27 de febrer del 2015

Les meves esmenes a la constitució d'en Vidal (2): l'organització territorial

Ofereixo la segona esmena a la proposta de constitució de l'equip d'en Santiago Vidal. És sobre l'organització territorial. Recordeu que aquesta proposta de constitució podeu llegir-la aquí.

L'organització territorial de Catalunya està tractada a l'article 36. Hi diu, directament, que Catalunya s'organitzarà en 7 vegueries (jo qüestiono que es consigni la xifra de vegueries a la constitució). També en parla a l'article 66. Val a dir que, en l'articulat, hi ha una contradicció: l'article 5.3 sobre la capitalitat (per mi desafortunat) parla de Tarragona, Lleida i Girona (és a dir, l'estructura provincial) malgrat que més avall es parla de vegueries.

Com en l'anterior esmena, hi faig algun retoc (sobretot tipogràfic) per a fer-ho més llegible i algun afegitó (per tal de millorar-ne l'exposició).

---

En una constitució no s'ha de preconfigurar el nombre d'unitats d'una organització territorial. Això, certament, és tasca política (ho ha d'impulsar un govern i/o ho ha d'aprovar un parlament); però té una gran base tècnica i cal el parer dels geògrafs. És a dir: això no ho han de redactar juristes, sinó geògrafs. En conseqüència, no pot estar inclòs a la constitució el nombre de vegueries.

Certament, molts geògrafs defensen 7 vegueries. Però d'altres consideren que n'han de ser 6 (cas de Jesús Burgueño); la raó és que l'Alt Pirineu és molt complicat d'organitzar territorialment i per això l'eliminen; i encara d'altres defensen la vegueria penedesenca i la de l'Alt Ter (Osona-Ripollès), ergo en serien 9. Aquest mapa de 9 té un gran suport popular (a les zones afectades, és a dir, al Penedès -sobretot- i a Vic), i el sentir del poble també s'ha de tindre present. Per tant, fora la xifra de vegueries. (Altres experts, com els de la Universitat Politècnica de Catalunya, treballen amb altres mapes.)

Compareu-ho amb les comarques: el 1989 se'n van crear 3 de noves respecte del mapa del 1932, i ara segurament es crearà el Moianès i, de retruc, és possible que també el Lluçanès. Fixar la xifra de comarques en una constitució impediria crear-ne de noves.

En resum: bastaria posar-hi "el nombre de vegueries ha de ser l'adequat per a l'eficiència i l'eficàcia de la governança sobre el territori i la cooperació local".

Aquesta esmena afecta l'article 66. També afecta l'article 5, sobre la capitalitat. En efecte, s'hi diu que, de tant en tant, els òrgans públics han de reunir-se a Lleida, Tarragona i Girona. Això, primer, és una visió provincialista del país. Segon, crea greuges: què n'opiniran, a Reus o a la Seu d'Urgell, d'això? A Tortosa i a Manresa tampoc els agradarà. Penseu que a l'Alt Pirineu se senten molt abandonats per la capital (com s'hi sentien fa anys a les Terres de l'Ebre). Ara posarem a la Constitució que el govern no es reunirà en cap ciutat de l'Alt Pirineu? Ens ho podríem estalviar! I si ho feu per demografia, llavors cal incloure-hi Sabadell o Terrassa. No seria més factible deixar la porta oberta a reunir-se en ocasionalment en qualsevol altre indret, sense fer una llista tancada (i per tant, la Seu d'Urgell, Vielha, Tortosa, Vic, Cervera, Manresa, Amposta, etc.)?

Finament: quedi clar que jo prefereixo canviar el sistema comarques-vegueries per un sistema d'un sol nivell entre el municipi i l'Estat. La facilitat en la mobilitat ho permet. La meva idea és:

- Ebre
- Camp-Priorat (inclou la part sud de la Conca de Barberà; se n'exclou el Baix Penedès)
- Penedès (incloent-hi la conca d'Òdena, avui Anoia, i també el Baix Penedès)
- Vallès
- Metròpoli (regió especial que abraçaria Barcelonès i 2/3 del Baix Llobregat)
- Maresme-Marina (és a dir, amb la part marítima de la Selva)
- Selva (incloent-hi Girona, Garrotxa i Pla de l'Estany; cal recordar que la denominació regional de Selva històricament arribava fins a les portes de Girona)
- Empordà
- Osona (incloent-hi el Ripollès)
- Bages-Berguedà (incloent-hi Solsonès)
- Segarra (en el sentit històric, és a dir, incloent-hi Urgell, la part nord de la Conca de Barberà [popularment coneguda com a Baixa Segarra] i la rodalia de Calaf [popularment coneguda com a Alta Segarra])
-Plana (és a dir, Lleida, Pla d'Urgell, Noguera, Garrigues, etc. -no m'agrada el nom de Ponent)
- Pallars-Ribagorça
- Alt Urgell i Cerdanya
Aquest mapa -defensat per altres autors- coincideix amb la proposta de la Mancomunitat del 1919 i amb el mapa de corregiments del segle XVIII (que, encara que impulsat per les autoritats borbòniques, era molt racional i efectiu). Ara bé: en l'imaginari catalanista, la comarca té un fortíssim arrelament. La meva proposta aniria contra corrent; per tant, seria molt difícil d'implantar.
 

dijous, 12 de febrer del 2015

Les meves esmenes a la constitució d'en Vidal (1): la llengua

Com molts sabeu, el jutge Santiago Vidal i diverses persones més (tots juristes) han fet una proposta de constitució per al futur estat català. Podeu llegir-la aquí.

Val a dir que no és l'única proposta de constitució (al web esmentat podeu trobar informació sobre les altres propostes), i els promotors de tres d'aqueixes propostes estan treballant per tal de consensuar (en la mesura del possible) un text únic, a presentar al futur parlament català.

Els promotors de la proposta Vidal ofereixen la possibilitat que la gent hi presenti esmenes. De moment n'han rebut un tou. En aquest punt val la pena precisar una cosa: hi ha molta gent crítica amb el fet que un grup de juristes sense cap representació atorgada democràticament hagi redactat una constitució. Creuen que han de ser parlamentaris escollits. Però jo em demano: aquests parlamentaris, obriran la possibilitat a esmenes al poble? Em temo que no... Tant per tant, prefereixo aquesta via, molt més participativa.

(Sobre els intents dels poders fàctics espanyols de silenciar el jutge Vidal no cal dir-hi res. Tots sabem que aquesta actuació és intolerable i atempta contra drets fonamentals de la ciutadania. Una vergonya.)

Com que he presentat algunes esmenes a la proposta Vidal, les reporto també al blog. En aquest missatge us poso l'esmena a l'article 4, sobre la llengua. En altres apunts reportaré les altres esmenes.

Com sabeu, aquest article relatiu a la llengua ha aixecat molta polseguera, sobretot entre els quatre essencialistes. Crec que aquests essencialistes no toquen de peus a terra. Afortunadament, els nostres líders (n'Artur Mas i n'Oriol Junqueras) sí que toquen de peus a terra. Tots dos ja van dir, a l'inici del procés independentista -i amb pocs dies de diferència-, que el castellà havia de ser oficial. Alguns essencialistes van criticar-ho ja aleshores, però em demano: si no haguessin afirmat això, què haurien dit PP i Ciutadans? Haurien utilitzat la demagògia per a posar por a molts catalans que tenen la llengua materna castellana... I no podem permetre que gent contrària a la democràcia utilitzin instruments demagògics (en comptes d'arguments polítics). En fi...

He de dir que la part final de l'argumentació no he pogut trametre-la, ja que el formulari per a les esmenes té un límit de 3.000 caràcters. Almenys al blog hi poso el text sencer. També he fet algun petit retoc estilístic i tipogràfic a l'argumentació a fi de millorar-ne la llegibilitat.

L'article 4 de la proposta Vidal podeu llegir-lo aquí.

---

Proposta:

"Sobre els usos institucionals de les llengües, s'estableix que:


a) El català és la llengua pròpia de Catalunya. L'aranès (variant de l'occità) és la llengua pròpia d'Aran.


b) El català té el rang de llengua oficial i, com a tal, és d'ús preferent en les administracions públiques, la justícia, les escriptures públiques i l'ensenyament. A Aran, l'aranès té rang de llengua oficial i, com a tal, és d'ús preferent en les administracions públiques, la justícia, les escriptures públiques i l'ensenyament a Aran.


c) El castellà, com a patrimoni cultural de molts catalans, és reconegut com a llengua cooficial. Per tant, hom té el dret d'usar aquesta llengua en administracions públiques, la justícia i les escriptures públiques, i té dret a rebre les comuncacions provinents d'aquests àmbits en castellà.


d) El parlament català podrà donar el rang de cooficial a qualsevol altra llengua en un futur si la situació social del país així ho requereix. Els drets derivats d'aquesta condició seran els mateixos que s'especifiquen per al castellà en tant que cooficial.


e) És obligatori donar la informació de productes i serveis comercialitzats a Catalunya en català (físicament i per mitjà telemàtic), sense perjudici que també es pugui donar en un altre idioma. Qualsevol empresa que operi a Catalunya ha d'atendre els seus clients en català, tant oralment com per escrit, sens perjudici que siguin atesos en una llengua cooficial si així ho demana el client.


f) És obligatori aprendre català en l'ensenyament de maternal, primària i secundària. A Aran, és obligatori aprendre l'aranès en l'ensenyament de maternal, primària i secundària. A més, hi ha el dret d'aprendre el castellà en l'ensenyament de maternal, primària i secundària, i el govern ha de preveure els mecanismes adients perquè qualsevol infant pugui aprendre el castellà al sistema escolar si així ho volen els seus tutors legals. De més a més, en el sistema educatiu de maternal, primària i secundària, s'ha d'oferir també francès i anglès, sens perjudici que s'ofereixin altres idiomes si els centres educatius, les associacions de pares i mares o el govern ho creu oportú. Tots els catalans han de sortir de l'ensenyament obligatori sabent, com a mínim, el català -l'aranès a Aran- i dues llengües més (a triar entre el castellà, l'anglès i el francès -i el català a Aran-)."


Argumentació:


D'entrada us erreu en una cosa: llengua oficial només vol dir 'llengua de les administracions públiques'. Això, per si sol, no garanteix que el català pervisqui (i un dels objectius de tenir un Estat català és preservar la llengua catalana, entre altres).


Segurament, el que volíeu dir és que el català és la llengua nacional (terme emprat per altres constitucions). A la Catalunya autonòmica, això es va resoldre amb el terme llengua pròpia, que jo respectaria a la constitució, perquè aqueixa etiqueta va ser acceptada per tothom i tothom sabia que aqueixa etiqueta donava una certa preponderància del català.

D'altra banda, penso que el castellà ha de tindre oficialitat (i crec que s'erren els qui defensen que el català sigui l'única llengua oficial). La raó és que, si som demòcrates, un dret adquirit ja no s'ha de treure. Si els castellanoparlants de Catalunya ara tenen dret a ser atesos per l'administració en castellà, en una república catalana també han de tindre aquest dret. En tot cas, trobo adient l'ús del prefix co-, ja que denota una certa posició no preeminent.

D'altra banda, l'oficialitat d'un idioma no en garanteix la pervivència (vegeu l'irlandès, oficial a Irlanda i pràcticament desaparegut del carrer). Cal garantir que els serveis i productes inclouran el català (catàlegs, webs de serveis, instruccions d'aparells, menús de ginys electrònics, anàlisi de veu per a donar ordres a les màquines, cinema, factures, etc.); això és l'únic que permet respirar a un idioma.

Finalment, l'ensenyament. No s'esmenta potser perquè penseu que una llengua oficial ja s'ensenya per defecte. Però, pel bé del català, potser caldria que la gent aprengués francès. Hi ha diverses raons sociolingüístiques, com per exemple permetre una rebaixa de la influència del castellà sobre el català (una de les vies per les quals pot desaparèixer un idioma és la seva dialectalització: és el que li ha passat al gallec envers el castellà, i li podria passar al català).

Igualment, dins l'ensenyament, proposo que el castellà sigui optatiu. Evidentment, l'hem d'oferir, ja que és la llengua materna de molta gent (i bé s'ensenya xinès i àrab en algunes escoles per als nadius en aquestes llengües, doncs encara més per al castellà, molt més present a Catalunya que el xinès o l'àrab). A banda, les empreses catalanes també demanaran gent que sàpiga castellà, pel mercat espanyol i hispanoamericà. Tanmateix, els sociolingüistes saben que l'ús indistint de dues llengües en una societat porta, a la llarga, a la minorització d'una de les dues (i el català és que pateix aquesta situació). En conseqüència, a través de l'ensenyament es pot facilitar que, aquells pares que vulguin, sons fills no aprenguin castellà. El resultat? En una generació, entre el 10% i el 30% de la població no sabria castellà, de manera que el castellà deixaria de ser una amenaça per a la supervivència del català (com ha sigut històricament). A canvi, els infants que no haguessin après castellà haurien après francès (i els qui haguessin après castellà no haurien après francès). A la llarga, a Catalunya tothom sabria tres idiomes i, alhora, el català seria l'únic idioma comú, ergo esdevindria la koiné (rol que, actualment, fa el castellà: noteu quants catalanoparlants empren automàticament el castellà davant un castellanoparlant -sovint sense que aquest ho hagi demanat!- o davant un estranger). Fixeu-vos, d'altra banda, que això no lesiona els interessos dels castellanoparlants, al contrari, els respecta (cosa per a mi fonamental).

divendres, 28 de novembre del 2014

No ha de ser una pugna de partits, car és un moviment ciutadà

La possible candidatura independentista unitària (plantejada pel president Mas) ha obert un debat, sobretot entre gent propera a ERC: s’hi suma o no? Crec que en Junqueras ho té difícil per a no sumar-s’hi, però les veus més esquerranoses (més ideologitzades, diguem) pressionen molt contra aquesta llista conjunta (hi afegeixo: els seus arguments no em convencen perquè els veig molt febles, però això ara no és el que vull tractar).

Aquests pensadors argumenten que la gent més progressista de la societat potser no se sumarien a una candidatura unitària si l’encapçala en Mas, ja que poden veure’l com l’artífex de polítiques de dretes mentre ha governat.

Deixeu-me dir que aquest plantejament de les veus més esquerranoses el trobo prim. Basta mirar què diu la gent pel Twitter: pràcticament tothom que ha participat en mobilitzacions sobiranistes (la Via Catalana, la V, el 9N) clama per una llista conjunta. Ho veuen així: és hora que els partits deixin els partidismes i pensin en el país. Això deixaria molt malament ERC de cara als electors si refusés la proposta d
’en Mas. Per tant: aquestes reflexions dels més esquerranosos, penso, són més fruit de la seva posició com a pensadors o militants que com a ciutadans.

Què no han entès aquests pensadors d’esquerres? Doncs que no estem davant de l’eterna pugna entre partits, confrontant ideologies (però també egos dels dirigents polítics). En realitat, estem davant d’un moviment ciutadà, apartidista, que busca un objectiu superior: la independència de Catalunya. Les veus pensadores, de tall esquerranós, no han entès això. En canvi, en Mas sí que ho ha entès (i amb risc que alguns del seu propi partit no s’hi sentin còmodes).

Amigues veus pensadores de l’esquerra: llegiu bé què demana la societat, no projecteu els esquemes clàssics (partidisme, ideologies contrastades). Això la gent ja no ho vol. Vol un canvi (independència i/o regeneració democràtica). I el canvi es pot propulsar amb fórmules distintes a les dels partits vells. Jo ho veig així. Per tant, deixeu estar la ideologia (ja tornarà a les eleccions constituents) i penseu en les fórmules que demanda la societat per a assolir els objectius de canvi. En això ens hem de centrar. I si aquest moviment ciutadà és liderat per algú que no ve de l’esquerra, el que han de fer les veus pensadores de l’esquerra és assegurar-se que aquesta candidatura conjunta vetllarà mínimament perquè l’ideari d’esquerres -en els seus grans trets- no quedi foragitat, simplement això (per exemple, dient que la independència ha de comportar la creació d
’un país socialment més just).

divendres, 14 de novembre del 2014

Cal una llista unitària?

Passat el 9N, el debat és si CiU i ERC han de fer una llista conjunta per a les eleccions avançades que facin la funció de referèndum d’independència (eleccions plebiscitàries, en diuen molts; eleccions constituents, en diuen a ERC). Aquest debat ha generat una quantitat ingent d’opinions.

Jo no diré ara si és millor això o allò, perquè tampoc tinc una bola de vidre. Però faré algunes consideracions, amb ànim d’aclarir el panorama. Aquestes reflexions són, de fet, una resposta a en Granollacs, editor del blog Per a Bons Patricis, una de les aportacions intel·lectuals més fines a l’entorn del procés sobiranista. En Granollacs va publicar l’apunt “La fi de la impostura: l’objectiu i les estratègies”, on, si ho he entès bé, rebutja una llista CiU-ERC. És a dir, s’alinea amb el discurs d’ERC (per a ser precisos: amb el discurs d’ERC els dies posteriors al 9N; faig aquesta precisió perquè en pròximes setmanes aquest discurs pot variar, ni que sigui una mica).

Abans d’entrar en matèria, una precisió. El terme candidatura unitària vol dir exclusivament CiU-ERC (i com a molt NECat-Avancem). Qualsevol analista polític sabia que ICV-EUiA no hi aniria, per la seva base social -amb el federalisme com a idea acariciada- i pel seu discurs. Per tant, no entenc per què els periodistes ho plantegen. Només cal constatar com ICV-EUiA és avui el partit més desorientat de la política catalana -com fa un any ho era el PSC-. D’altra banda, els periodistes també fan volar coloms quan apunten la possibilitat que la CUP s’hi uneixi. Qui coneix el món CUP sap que això és lluny dels seus plantejaments. De fet, penso que la feina de la CUP és on ha de ser: crear una candidatura de resposta social que inclogui la independència.

Entrem en matèria.

Primera consideració, a tall de prèvia: crec que entre el gener i el febrer del 2015 ha d’haver-hi forçosament eleccions anticipades. Ja no té sentit allargar l’autonomia: Catalunya ha d’activar un procés de secessió aquest 2015 i, per a això, cal una majoria clara al Parlament. Per tant, crec que en Mas s’erraria si allargués la legislatura fins al 2016 (com defensa el PSC i l’establishment, curiosament: senyal que no ens convé, doncs).

La segona consideració -ja sobre el tema que ens ocupa- és que CiU no sol utilitzar el terme candidatura unitària (que surt arreu: premsa, tertúlies, blogs...) sinó que fa servir l’expressió llista de país. Si repassem les declaracions de n’Artur Mas o d’en Josep Rull -amb qui no tinc cap parentiu ni conec, aclareixo-, diria que empren aquest terme. Després els periodistes i els blogaires ho simplifiquen i ho reinterpreten en llista unitària; però no és ben bé el mateix. I -com diu n’Enric Juliana, de La Vanguardia- en aquesta època els matisos valen el seu pes en or.

I quin és el matís? Si interpreto bé el missatge del president i dels seus, en Mas vol fer una candidatura sense la sigla CiU (és el que se n’ha dit el partit del president), plena de noms provinents de la societat civil. Si ERC s’hi sumés, en Junqueras sortiria en aquesta llista. I si ERC no s’hi sumés, no. Però seguiria sent una llista de país. Per tant, el projecte electoral masista no necessita ERC. Si ERC hi fos, aquest projecte electoral masista quedaria molt reforçat (moltíssim); però sense ERC també és consistent.

Tercera consideració: en Granollacs prefereix no entrar en debats sobre si cal o no una candidatura unitària; potser pel temor que, després de dies i dies de parlar-ne, al final tot quedi en no res, un escenari que destrempa. Jo discrepo d’aquesta posició. Crec que, per als qui es plantegen la qüestió d’una hipotètica candidatura unitària, és bo que hi hagi un debat sobre si cal o no. Per exemple, cal veure si la candidatura unitària realment donaria més diputats o no (en Ferran Requejo sosté que si dóna més diputats, indiscutiblement ha d’haver-hi la candidatura unitària). Segons conten, diverses enquestes revelen que CiU i ERC traurien el mateix nombre de diputats sumant-los tots tant si van per separat com si van junts. Per tant, per a obtindre més diputats, no cal la candidatura unitària. Ara bé: una candidatura unitària permet simbolitzar la unió (l’entesa, per dir-ho en un terme polític clàssic català). N’Albert Sáez (d’El Periódico) ho retrata força bé quan diu que una candidatura unitària tal vegada no és millor electoralment, però potser és millor políticament.

Quarta consideració: certament, ERC no vol candidatura unitària amb CiU. Penso, però, que no ho volen més per despit i per curtesa de mires que per una altra cosa. Ja he dit que a ERC hi impera una certa immaduresa. Per què? Doncs perquè tot analista polític sosté que, si un partit es nega a una candidatura unitària -com fa ERC ara-, pot ser castigada per l’electorat independentista més convençut. Per tant: la negativa d’ERC a la proposta de coalició (provinent d’en Mas)... pot acabar reforçant poc o molt el mateix projecte electoral d’en Mas! Fixeu-vos, doncs, que en Mas pot beneficiar-se tant si ERC se suma a la seva llista de país no partidista (en Mas se’n beneficia molt) com si no s’hi suma (en Mas no se’n beneficia tant, però se’n beneficia). És win-win per a en Mas. Us estranya? Doncs és el que ha fet en Mas amb el 9N respecte de l’Estat espanyol: si en Rajoy el tolerava, en Mas guanyava (hi ha 9N); i si en Rajoy el prohibia i l’atacava, en Mas guanyava (el sentiment popular independentista a Catalunya s’hauria reforçat, ja que gent tèbia en aquest tema hauria acabat sumant-s’hi).

Això que dic ho podem lligar amb altres fets de l’escenari actual. En Mas ha sortit molt reforçat del 9N, per la determinació que ha mostrat. Per tant: si fa setmanes en Mas podia sortir escaldat d’unes eleccions avançades (a les enquestes, ERC la superava), ara l’electorat valora més en Mas. És més: m’ensumo que en Junqueras ha perdut alguns punts, ja que es va precipitar deslegitimant el procés participatiu alternatiu proposat per en Mas, i després, en veure que la gent s’hi sumava, va acceptar-lo i fins i tot s’hi va involucrar. Per tant, quan algú deia que en Mas només podia avançar eleccions si hi concorria amb ERC per tal d’evitar sortir-ne derrotat, ara això ha canviat: crec que en Mas pot afrontar-ho i no perdre (en tot cas, pot baixar diputats, però quedar en primera posició, ni que sigui per poc, enfront d’ERC). Però més enllà: també hi ha la possibilitat que la Fiscalia es querelli contra en Mas arran del 9N. Això encara li donaria més força, perquè el poble català s’hi solidaritzaria. (La Fiscalia catalana veu inconvenients a denunciar en Mas, ja que, al marge de la ideologia dels fiscals en tant que persones, s’ho miren des d’un punt de vista tècnic, i veuen complicat tirar endavant la denúncia contra en Mas. Ara: el Govern espanyol, obcecat, no pararà fins a aconeguir que la Fiscalia General de l’Estat ho faci.) Mireu-vos-ho com vulgueu, però en Mas ha sigut hàbil: ho ha fet vindre tot cap al seu terreny. Noteu les declaracions d’en Quico Homs a RAC1 divendres 14 de novembre: va dir que el president pot concórrer en solitari en unes eleccions; per tant, a l’entorn del president sembla que ja tenen coll avall que aquest escenari pot produir-se.

Tot, doncs, porta a consolidar la proposta electoral d’en Mas, una candidatura plena de figures de la societat civil, lluny de la sigla de partit. Si en Junqueras no hi vol anar no compromet en excés aquest projecte.

Per tant, un escenari perfectament possible és el d’eleccions avançades en què la gent independentista haurà de triar entre tres llistes:
 - Mas (amb alguns membres destacats de CDC i d’UDC) acompanyat de societat civil. (Que ningú es pensi que UDC es desmarcarà d’en Mas: seria la seva desaparició. En Duran i Lleida ja no és un actor polític, està totalment fora del terreny de joc.)
 - ERC més els sobiranistes provinents del PSC (és a dir, NECat i Avancem: en Maragall, en Comín, en Mohedano, na Tura, n’Elena, en Castells, etc.), sense descartar tampoc algun nom de la societat civil (estil imposat per en Junqueras des que mana a ERC: fixeu-vos amb en Bosch a l’alcaldia de Barcelona, en Terricabras al Parlament Europeu o na Calvet al Parlament de Catalunya).
 - La CUP més, poder, Procés Constituent.
Lògicament, caldrà que hi hagi un punt en comú al programa electoral (proclamar la independència) i que, durant la campanya electoral, hi hagi bones maneres entre aquests tres pols electorals. També és cert que aquest punt en comú pot ser que no estigui redactat igual (a CiU prefereixen insistir en vies de diàleg amb Espanya mentre es desenvolupa la secessió, mentre que ERC no).

Cinquena consideració: encara que dels meus mots pugui desprendre’s que menysvaloro la plantejament d’ERC, cal advertir que també tenen una certa base sòlida. És a dir, critico ERC més pel tarannà (una certa immaduresa) que no pas pel fons del seu plantejament. M’explico. Alguns membres d’ERC em diuen que una candidatura CiU-ERC podria fer perdre alguns vots per la banda esquerranosa; i que, per tant, més val anar per separat (com he apuntat al paràgraf anterior: tres candidatures). De fet, el mateix Junqueras s’ha expressat en aquesta línia. En declaracions a RAC1 dimarts 11 de novembre, en Junqueras no va tancar la porta a la llista unitària; però deia que preferia anar per separat per allò que alguns votants molt d’esquerres deixin de votar ERC pel fet d’anar amb CiU (de dretes). Aquest argument és raonable.

De tota manera, si l’estratègia d’en Mas és fer una llista de país i no pas una coalició, aquest contraargument d’ERC perd pes. Com ja he apuntat, qui ha dit que ERC ha d’anar amb CiU? En Mas no: en Mas diu que en Junqueras i en Mas han d’anar en una llista de país (no diu “en una llista conjunta CiU-ERC”).

Com a sisena consideració, mireu què ha dit en Rull: ha afirmat diversos cops que, si convé, els partits tenen de fer un pas enrere, és a dir, aparcar la marca electoral “partit”. Això lliga amb tot el que he exposat.

I la darrera consideració. Força analistes polítics apunten que la coalició CiU-ERC permetria a en Mas tapar la davallada electoral que li pronostiquen les enquestes. Com he dit, no es tracta tant de fer una coalició entre partits sinó una llista amb societat civil. Però, certament, podria ser que, en els càlculs d’en Mas, també hi hagués present la necessitat d’evitar una davallada electoral causada pel desgast de la marca CiU (un partit envellit, tacat pel cas Pujol -i sense perdre de vista el cas Millet-, autor d’unes retallades molt dures, i vist amb recel per molts ciutadans perquè durant força anys no va fer avançar la independència). En aquest sentit, una llista de país evitaria el desgast electoral d’una marca partidista com CiU. Tanmateix, encara que això fos així, tampoc queda deslegitimada l’estratègia de la llista de país.

Com podeu veure, no he indicat què crec que és millor. Però sí que es dibuixa una cosa: a mesura que s’avança, l’estratègia d’en Mas es veu, a cada pas, encertada. En tot cas, hom pot criticar, a nivell intern català, que en Mas no sigui més clar en la seva estratègia (el poble podria exigir que se li expliqués millor des de la Generalitat quin full de ruta té pensat). Però, fins avui, aquesta estratègia s’ha demostrat eficient per a tirar envant el procés sense que el Govern espanyol pogués fer-hi res. Si les eleccions avançades i la candidatura de país formen part de l’estratègia d’en Mas, penso que serà això el que veurem: i que ERC s’hi sumi o no (que dependrà de l’anàlisi política però també del grau de maduresa o immaduresa dels seus dirigents) afecta aquesta estratègia, però relativament, en el sentit que no la condiciona en excés.