Espanya ha fracassat amb Catalunya i Euskadi (agradi o no)

Diumenge 18-9-2011, al 30 Minuts de TV3, van emetre el reportatge Història del cafè (para todos). Hi va sortir en Rodolfo Martín Villa, que va ser ministre del govern espanyol encapçalat per n’Adolfo Suárez. Aquell govern va pilotar l’anomenada Transició a Espanya, els convulsos anys que van del 1976 al gener del 1981. Estava format per gent molt jove (si bé amb el suport d’alguna persona experimentada, com el general Manuel Gutiérrez Mellado o, des d’una segona fila, en Torcuato Fernández Miranda). Aquell govern -provinent del Movimiento- tenia clar que calia una obertura del règim franquista cap a una democràcia occidental. Segurament era l’única sortida per al malmès teixit econòmic espanyol de cara al darrer tram del segle XX. Això va fer que hagués de discutir-se i acordar coses amb l’esquerra (que aleshores tenia molta força), amb els que encara defensaven el Movimiento franquista (que també tenien molta força, i que van veure incrèduls com es legalitzava el Partit Comunista d’Espanya), amb els nacionalismes català i basc i fins i tot amb altres exdirigents relativament jóvens del Movimiento que també volien una obertura però des de posicions més inflexibles, com en Manuel Fraga.

(Per a qui vulgui saber com va anar tot aquest període històric -penso sobretot en la gent jove-, podeu veure la sèrie de reportatges La Transición Española, que va emetre el 1995 el segon canal de Televisió Espanyola. Se li pot retreure l’aire de ‘final feliç’ que destil·la, però crec que es va fer amb prou rigor i professionalitat. Per cert que, tant al 30 Minuts esmentat com als reportatges de Televisió Espanyola, podreu veure el discurs en català del rei d’Espanya del gener del 1976, i la valoració que en fa tothom pel seu simbolisme.)

Al 30 Minuts, en Martín Villa va dir que en Suárez veia clara una cosa: consolidar la democràcia espanyola i resoldre la qüestió catalana eren dues cares de la mateixa moneda. No es podia fer una cosa sense resoldre l’altra. Per això van engiponar la idea de les autonomies.

El reportatge evidencia que, en un principi, tal opció només s’havia d’aplicar a Catalunya i Euskadi (amb el possible afegiment de Navarra a Euskadi, tal com estableix la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola); i que el Govern espanyol volia deixar-ho aturat allà. Però, tal com s’explica al reportatge, des de Castella i Andalusia es va apostar decididament per esdevenir autonomies (el reportatge no diu res de les Canàries, Galícia, l’Aragó o Astúries, però es pot suposar que a la llarga s’haurien incorporat al debat). Això va obrir vells contenciosos territorials: Cantabria o La Rioja van aprofitar l’avinentesa per a crear el seu micropoder territorial deslligat de Castella; Lleó va acabar absorbit per Castella per interessos d’Estat, és a dir, perquè hi hagués un territori gran i fort contraposat a Catalunya (i malgrat les pintades “León no es Castilla” que podien llegir-se en aquell moment); i Madrid es va quedar sola, en part perquè cap altra capital castellana no volia veure com Madrid ho xuclava tot, i en part perquè així es podia articular una àrea metropolitana. Tot, tal com explicaven en Jordi Pujol (126è president de la Generalitat) o en Joaquín Leguina (primer president madrileny), perquè no es podia entendre que els catalans tinguessin una cosa i que cap altre territori espanyol no la tingués. Des d’Andalusia es va batallar per no ser menys que els catalans i, malgrat l’oposició del Govern espanyol, se’n van sortir i van acabar sent una autonomia de primera, en part perquè el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) pràcticament només tenia força a Andalusia i l’interessava erosionar el Govern d’en Suárez.

En l’actualitat els espanyols es penedeixen d’haver constituït 17 autonomies, pel dispendi innecessari que suposa. Era evident que el disseny original de l’Estat autonòmic no era aquest, i que la situació financera de les administracions públiques ha acabat fent fallida (el reportatge acaba amb un comentari d’en Josep Tarradellas, l’antecessor d’en Pujol, dient precisament això: quina clarividència!).

Si en Suárez i el seu govern van entendre que calia donar l’autonomia a Catalunya i Euskadi (amb Navarra), i només a aquests dos, és per alguna cosa. Calia que Catalunya i Euskadi tinguessin el seu propi espai polític; i no calia que cap altre territori de l’Estat el tingués. Un disseny raonable des del punt de vista polític i financerofiscal del moment.

Però, com es veu en el reportatge, de seguida van sortir les veus del “jo també”. Un “jo també” que als més espanyolistes ja els anava bé. El raonament és clar: si Catalunya i Euskadi tenen autonomia política és que són alguna cosa diferent. Com que l’espanyolisme més recalcitrant no podia admetre-ho, si altres territoris esdevenien comunitats autònomes tal singularitat deixa de ser-ho.

I aquí tenim una evidència del fracàs d’Espanya com a Estat autonòmic. Mostra que, des d’Espanya, molta gent no ha entès Catalunya i Euskadi. No els ha volgut donar allò que era raonable; i si se’ls havia de donar, doncs donem-ho a altres territoris perquè no es pensin que són diferents.

Per tant, hi ha una ‘incomprensió’ que impedeix que Espanya funcioni com a Estat sense problemes territorials. He reportat aquest episodi que afecta les altes esferes polítiques. Però de mostres n’hi ha arreu, en altres camps: l’econòmic, el lingüístic, l’esportiu (vegeu els comentaris d’en Sergio Sauca, locutor de Televisió Espanyola, quan juga el Barça; o el fet que hi ha gent que demana que el Barça no jugui a Espanya)...

Em permeto de reportar 4 casos que ho il·lustren. Segur que molts internautes en coneixen més; se’n podria fer una bona col·lecció. Els reporto perquè es vegi fins a quin punt Espanya no té res a fer amb Catalunya i Euskadi mentre no les entengui.

1) L’any 1996, als Jutjats de Badalona, un funcionari judicial va rebre una carta provinent d’Euskadi. Va mirar el sobre i va veure-hi el nom de l’organisme que l’enviava (un departament del Govern basc). El text del sobre estava en castellà i en basc. I, en veure el text en basc, va preguntar a la persona que tenia al costat: “Es que... ¿por qué quieren ser diferentes, los vascos?”. El pobre noi no s’adonava que estava ben equivocat. En efecte, els bascos no volen ser diferents. En realitat, són diferents. El funcionari en qüestió no té per què saber història de la Humanitat (i saber, per exemple, que el basc és una llengua preindoeuropea, és a dir, molt anterior al llatí). Però sí que pot tindre una mica de sentit comú i adonar-se que, si algú té una llengua històrica, és lògic que la faci servir (i, a més, al costat del castellà). O és que qualsevol que té una cosa no l’empra? El problema d’aquest xicot és que no s’adonava que era ell que “volia” que els bascos fossin d’una determinada manera; en concret, que fossin com ell, és a dir, que utilitzessin només la llengua castellana. Si un ciutadà espanyol no entén per què els bascos són com són, i a més no capta que és ell qui vol que siguin una cosa, és que Espanya ha fracassat a l’hora d’entendre Catalunya i Euskadi.

2) Amb motiu de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), l’aleshores batlle de la ciutat, en Pasqual Maragall, va dir unes paraules en català. En aquell moment també es feia l’Expo de Sevilla. Una família catalana que havia anat a Sevilla va explicar que podien seguir la cerimònia olímpica per una pantalla gegant. Doncs bé: quan en Maragall va parlar en català, unes quantes persones presents a l’espai van xiular-lo. De manera semblant, el desembre del 2000 el Palau Sant Jordi de Barcelona va acollir una final de la Copa Davis entre Espanya i Austràlia. L’organització havia muntat diversos autocars, provinents d’arreu d’Espanya, per tal d’animar l’equip espanyol. Quan el batlle de Barcelona, en Joan Clos, va fer el parlament en català, va rebre xiulades d’una part del públic. I en Raimon, que anys enrere era aplaudit per cantar en català a Madrid, al concert fet a Madrid en honor de Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA (1997), també va haver de sentir xiulets d’intransigència d’una part del públic. Aquestes mostres de mala educació haurien de fer envermellir qualsevol persona, incloent-hi aquells que se senten espanyols i alhora són responsables i educats. El problema és que cap autoritat ni cap grup d’intel·lectuals ni cap associació civil no fa gaire per a canviar-ho; o, si fa o ha fet alguna cosa, no ha aconseguit re. El batlle de Barcelona ha de sentir com el xiulen arreu (incloent-hi la seva pròpia ciutat) i en Raimon es troba que no pot cantar en la seva llengua per tal d’honorar una persona brutalment assassinada. El pitjor del cas és que si en Maragall, en Clos o en Raimon haguessin dit unes paraules en anglès o en qualsevol altra llengua no haurien rebut la xiulada que van rebre. D’això se’n diu racisme: pel fet que tens la pell d’un color o parles d’una manera, et denigro. De baixa intensitat, si voleu, però racisme. I, davant aquests exemples de racisme, em sembla obvi que Espanya ha fracassat com a Estat que ha d’incloure territoris com Catalunya o Euskadi.

3) L’agost i setembre del 2011 van fer-se a Nova York els Jocs de Policies i Bombers. Els bombers i policies catalans que hi participaven van aixecar un castell i van brandar una estelada, símbol de l’independentisme català. En veure-ho els bombers i policies espanyols, que eren molt a prop, van començar a xiular i protestar en bloc. Acte seguit van entonar els càntics col·lectius de tipus reivindicatiu “¡Yo soy español, español, español!”, per tal de contrarestar l’impacte de l’estelada. Però aviat van acabar-se i van començar a cridar “¡Hijos de puta!, ¡Hijos de puta!”. Podeu veure-ho aquí. Ens podem demanar què es transmet a l’escola espanyola i als mitjans de comunicació espanyols perquè hom acabi insultant d’aquesta manera. De debò a l’escola s’ensenya què és i com funciona una democràcia? Ho plantejo perquè, en una democràcia, mostrar una ideologia (sigui mitjançant l’estelada, sigui mitjançant un càntic) no ha de ser objecte d’insults, diria. En tot cas pot ser objecte de debat. Torno a plantejar-ho: encara algú creu que Espanya no ha fracassat envers Catalunya i Euskadi?

4) L’abril del 2011 vaig assisitir al III Congreso Internacional de la Lengua del Vino y la Vid , que va tindre lloc al campus de Sòria de la Universitat de Valladolid, on hi ha estudis de Traducció. Tot i que bàsicament se centra en l’espanyol i la traducció a idiomes com l’italià, l’anglès o el francès, en aquesta tercera edició el català era una de les llengües convidades. (És, crec, una de les poques manifestacions on des d’Espanya s’intenta fer les coses bé a l’hora de tractar Catalunya i Euskadi.) Una de les ponències era sobre enoturisme. És una activitat econòmica complementària al cultiu de la vinya i l’elaboració de vi, que en moltes zones s’ha desenvolupat amb èxit (la Toscana, Califòrnia, el Priorat, Bordeus, La Rioja, etc.). La Ribera del Duero hi ha treballat en ferm els darrers anys, desenvolupant una ruta enològica. Al congrés va assistir-hi una persona de l’organisme que gestiona aquesta ruta. Va explicar que una part important dels que visitaven la ruta, en respondre l’enquesta de satisfacció, deien que en marxaven insatisfets. Aquestes respostes són preocupants: si tu vols que vinguin turistes, els que ja hi han estat n’han de marxar contents. La ponent també explicava que a l’entorn d’un terç dels visitants veien de Catalunya; era, per tant, un dels col·lectius més importants com a clients. Finalment, també va explicar que estaven canviant tota la senyalètica, i va mostrar-ne diversos exemples (bàsicament cartells). L’objectiu era millorar la informació adreçada al turista i s’hi havien gastat una morterada. Els plafons informatius estaven en diversos idiomes, entre els quals, però, no hi havia el català. També eren conscients que els qui es dedicaven al sector (hotels, restaurants, etc.) havien d’aprendre anglès. Les dades em van fer reflexionar. Resulta que: (a) una part important de la clientela en marxa insatisfeta; (b) això crea preocupació als organismes gestors i volen solucionar-ho; (c) molts dels clients són catalans; (d) els organismes gestors es gasten una morterada a canviar tota la senyalètica amb diversos idiomes i... ni es plantegen de posar-hi el català. És a dir, et deixes l’idioma d’un terç dels teus visitants. Si una empresa menystingués un terç dels seus clients, com acabaria? Doncs ni tan sols des d’una visió empresarial són capaços d’entendre-ho. Ja sabem que els turistes catalans entenen tots els cartells en castellà o anglès; però el turista no vol només ‘entendre’ la informació, sinó que vol ‘sentir-se ben atès’. I potser si els cartells en 5 idiomes hi afegissin un “Benvinguts” al costat del “Bienvenidos” i del “Welcome”, alguns turistes catalans no mostrarien tanta insatisfacció a les enquestes, perquè se sentirien ben acollits, com a casa; i potser repetirien viatge o el recomanarien. Per tant, si a la Ribera del Duero volen progressar econòmicament, una bona mesura seria incloure el català arreu. No tan sols al web o als cartells o als tríptics; també a l’atenció al públic en les instal·lacions (hotels, cellers, restaurants, botigues, etc.). I si són incapaços d’entendre això, doncs aleshores que continuïn perdent-hi quartos. (Però, és clar, què es pot esperar d’un organisme que al seu web hi escriu francais en comptes de français, com si la lletra ç no fos d’eixe món -i deixo estar les majúscules obligatòries d’english i deutsch-?) Si un organisme és incapaç d’entendre que una part dels clients estarien més satisfets si hom se’ls adrecés en la seva pròpia llengua, i fins i tot és incapaç d’entendre que hi ha altres lletres més enllà de les que s’usen en el seu abecedari, com no ha de fracassar Espanya a l’hora de relacionar-se amb Catalunya i Euskadi?

Com he dit, segur que força gent podria reportar moltíssims casos pareguts a aquests. I això és el quid: que no són anècdotes puntuals, sinó que és una cosa massa estesa. Espanya ha fracassat, ens ho mirem com ens ho mirem.