dissabte, 10 de setembre de 2011

L’espoli fiscal del... 1906

L’any 2007, TV3 va emetre un programa titulat La Masia de 1907. Durant un temps, dues famílies van conviure en una masia amb les condicions de vida de fa 100 anys. És un exercici interessant, perquè permet veure quantes coses han canviat: ara tenim llum elèctrica; rentadores; televisió; microones; neveres; telèfons mòbils; carn tallada, netejada i envasada a la botiga -de manera que no cal matar cap animal a casa, ni esbudellar-lo, ni res per l’estil-; vehicles que ens permeten ser a l’altra punta del país en poques hores; i fins i tot avions que ens permeten ser a l’altra punta del món també en poques hores. Els avanços en qualitat de vida, doncs, han sigut notabilíssims. Ara bé: per desgràcia per als catalans, hi ha coses que no han canviat gens des de llavors. És el cas de l’espoli fiscal.

Molts polítics i economistes saben que els catalans donen més diners a l’Estat espanyol del que aquest els retorna en inversions. L’Estat espanyol reparteix els recursos com li sembla, i hi ha territoris que en surten beneficiats (no s’hi recapten tants impostos però s’hi inverteix més). Això fa que els Països Catalans rebin molta menys inversió de la que caldria. I, és clar, l’economia d’aquests territoris se’n ressent, perquè no hi ha les infraestructures adequades per al bon desenvolupament econòmic. També se’n ressent el benestar de la gent que hi viu perquè no té bons serveis: ha de patir carreteres saturades o estretes i tortuoses; ha de suportar trens que no van; ha d’anar a ambulatoris o hospitals saturats; etc. Per posar dos exemples, a Jaén els infants que van a l’escola tenen els llibres gratuïts, mentre que a Catalunya cal pagar-los. O, en qüestió de beques escolars i universitàries, els infants i jóvens catalans en tenen menys de les que els tocaria pel simple fet de ser catalans, mentre que altres estudiants d’arreu d’Espanya en tenen més tot i ser una població menor. I això que Catalunya és el territori amb més càrrega fiscal de tot l’Estat espanyol. (La informació sobre l’esforç fiscal català, les beques universitàries i altres desequilibris fiscals la podeu llegir en aquest article (pàgina 18 i pàgina 19) d’en Jordi Barbeta publicat a La Vanguardia el 13-2-2011. També podeu llegir el llibre L’Espoli fiscal del País Valencià, d’en Celestí Gimeno, publicat per Llibres de l’Índex el 2007.) En resum, si no hi hagués espoli fiscal, les infraestructures i els serveis bàsics dels Països Catalans tindrien uns nivells òptims, perquè s’hi genera prou riquesa per a la seva construcció i el seu manteniment.

A Catalunya, l’espoli fiscal és reconegut per tothom des de finals del segle XX. Però ja es donava abans. Com a mínim, des de principis del segle XX. Un testimoni de l’època ho explica. És mossèn Antoni M. Alcover, un capellà de Mallorca que, a final del segle XIX i principi del segle XX, va dedicar-se en cos i ànima a la llengua catalana. Va ser l’artífex del Diccionari català-valencià-balear i va promoure l’estudi de la llengua. El canonge mallorquí organitzava les eixides filològiques, és a dir, excursions arreu dels Països Catalans per tal de recollir paraules i expressions. Les experiències viscudes les va retratar en diversos dietaris, un dels quals és el Dietari de l’excursió filològica, 1906 (publicat el 1983 i el 2006).

Aquest llibre recull una reflexió que mostra que l’espoli fiscal (i el consegüent perjudici per a la població catalana) ja es donava a principi del segle XX. En una de les seves sortides, mossèn Alcover va anar des de l’Alt Urgell fins al Pallars. Va fer la ruta que avui segueix la carretera N-260, de titularitat estatal: Adrall, la Parròquia d’Hortó, Avellanet, Pallerols, Canturri, Guils de Cantó, Soriguera, Vilamur i Sort. Qui hi hagi passat sap que aquesta carretera, tot i estar bé de ferm, és massa sinuosa. Amb una bona inversió, el traçat no seria tan tortuós, de manera que s’escurçaria el trajecte entre la Seu d’Urgell i Sort (avui dia és d’una hora, tot i estar ambdues poblacions a 50 km, una distància que, amb una carretera en bones condicions, es pot fer en tres quarts d
hora).

Vet aquí què conta mossèn Alcover després de deixar enrere Adrall i enfilar el que ell en diu “camins de cabres” (obvieu l’ortografia, ja que és anterior a les normes fabrianes del 1913; i, quant a la morfologia verbal, recordeu que era mallorquí):

«[...] emprenem la pujada de la Parròquia d’Ortó, vileta de mala mort. Els carrers duen un rost ferest; les cases no están afilerades; son petites, negres y malfetes. No mos hi aturam; seguim per amunt, sempre per damunt per uns camins de cabres, per uns ressingles pelats y erms la major part [...]. Devers les nou y mitja som a Avellanet, un’altra vileta miserable, menuda, de cases petites, negres, plenes de crivells les parets [...]. Aquí topam un capellá demunt una bistieta, que vé de la banda de Sort; mos diu que a Vilamur trobarem un francès que hi estudia’l catalá y que mos espera: Mr. Saroïhandy; no pot esser altre. Seguim bordetjant aquells cims, sempre cap a ponent; ja som a més de 1.200 metres d’altura. Al punt destriam Pallerols, y amb dos bots hi som. Es una mica de vila com Avellanet; les cases no son gayre més condretes y prenidores. Mos n’anam a l’hostal; comanam dinar; movem conversa a l’hostaler y a n-els altres que hi ha a la casa, per sentirlos descapdellar y poder prendre notes de fonètica y conjugació. Aviat veym que parlen, si fa no fa, com a la Seu. Els-e dich qu’es una llástima que no tenguen una carretera en forma, qu’atravessás de la Seu fins a Sort, pero que hi ha que regonèxer que costaria massa y qu’es dubtòs que l’Estat se trobi amb forses per fer tantes de carreteres que caldrien en aquexes regions y a tantes d’altres que tampoch no’n tenen. L’hostaler contesta que amb lo qu’ells, els de Pallerols, han donat y donen a l’Estat per carreteres, hauríen poguda fer la d’assí deu vegades.
—Y ¿tant donau vosaltres? dich jo.
—Si donam! diu l’hostaler —¡donam siscentes pessetes cad’any!
—Efectivament, dich jo, lo qu’es amb siscentes pessetes cad’any se poden fer magnífiques carreteres dins aquexes muntanyes

(Podeu llegir tot el document aquí, aquí i aquí.)


Perquè el lector es faci una idea del que eren 600 pessetes en aquell moment, basta que sàpiga que, segons la biografia de l’artista Margarida Xirgu, el 1906 -quan tenia uns 18 anys- cobrava 4 pessetes a la setmana en una fàbrica (16 pessetes al mes, doncs) i, treballant a preu fet, 2 pessetes al dia en una altra (més o menys 48 pessetes al mes). Un treballador de fàbrica, doncs, cobrava a l
entorn de 750 pessetes lany o potser un xic més, i, per tant, 600 pessetes gairebé era el sou d’un any. Igualment, el 1907 una plaça de catedràtic de Patologia Mèdica a la Universitat de Valladolid tenia un sou anual de 3.500 pessetes (La Vanguardia, 4-8-1907); és a dir, que cada mes cobrava 291 pessetes (a 12 pagues). Aquestes xifres es poden comparar amb el sou d’un catedràtic de la Universitat de Vic l’any 2009 (es pot consultar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya [punt 1, ‘Salari base’]). El sou anual és de 42.830 euros; al mes, doncs, surten 2.855 euros (a 15 pagues). Per tant, tenim que unes 300 pessetes del 1907 equivalen a 3.500 euros del 2009 (si es prorrateja a 12 pagues el sou anual). Si l’hostaler deia que el poble donava a l’Estat per a carreteres 600 pessetes cada any, vol dir que cada any donava l’equivalent de 7.000 euros (del 2009). Això és el que donava en impostos per a carreteres una població menuda que en aquella època devia tindre vora 50 habitants que vivien del pasturatge i la pagesia (segons la Viquipèdia, Avellanet, un poble proper de mides semblants, el 1857 tenia 58 habitants, el 1960 en tenia 26 i el 1991 en tenia 10). Si un treballador de fàbrica cobrava unes 750 pessetes lany o una mica més i un pagès del Pirineu havia de pagar 350 pessetes lany ja es veu la magnitud de la pressió fiscal.

Si el 1906 els habitants del Pirineu haguessin pogut gestionar els seus impostos, la ruta entre la Seu d’Urgell a Sort segurament ja hauria sigut una bona via aleshores; i, amb les reformes que s’haguessin fet al llarg del segle -també amb els diners dels habitants de la zona-, la carretera d’avui seria molt millor. I potser no haurien patit el despoblament que van viure a la segona meitat del segle XX. La conclusió és òbvia: el sistema fiscal espanyol perjudica els catalans (avui i fa 100 anys). Les repercussions són nefastes per a cada moment (la gent no té els serveis que li calen), però també a llarg termini: el despoblament de moltes zones d’interior de Catalunya potser no s’hauria donat (o no s’hauria donat en tan gran mesura) si les comunicacions viàries haguessin sigut millors. És urgent, doncs, capgirar aquesta situació tan injusta. Si volem acabar amb l’empobriment de Catalunya i disposar d’un bon estat del benestar, només tenim una solució: declarar la independència i constituir un Estat. O això, o estar condemnats a viure amb uns serveis públics deficients malgrat que els catalans generem prou diners per a mantindre’ls. Aquesta situació ja fa 100 anys que dura pel cap baix: ha de durar 100 anys més?

3 comentaris:

  1. Aquest article s'hauria de fer arribar al consell comarcal, no trobes?

    ResponElimina
  2. Vegeu també un acudit gràfic del 1904 a la revista 'Cu-cut!:
    http://joancalsapeu.wordpress.com/2012/10/28/una-caricatura-del-1904-que-es-dactualitat-roent/

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.