Repassem la història recent.
Eleccions catalanes del 2003. ERC, amb en Josep-Lluís Carod-Rovira al capdavant i amb un missatge nítidament independentista, augmenta de vots de manera considerable, assoleix 23 diputats i passa a ser decisiva per a formar govern. L’augment de l’independentisme és clar. El poder polític espanyol no para atenció als motius d’aquest fenomen i es dedica a combatre’l amb guerra bruta (vegeu el paràgraf següent), sota la premissa de morta la cuca, mort el verí.
Entrem a l’any 2004. Al març hi ha eleccions espanyoles. Uns mesos abans l’aparell de l’Estat difon que en Carod-Rovira, sent conseller en cap de la Generalitat (sota la presidència d’en Pasqual Maragall), ha parlat amb la banda terrorista ETA. Es fa una campanya de linxament contra aquest polític (amb la connivència de partits catalans, des de CiU fins a ICV). Uns dies abans de les esmentades eleccions hi ha un atemptat islamista a Madrid. El Govern espanyol, aleshores a mans del PP, intenta amagar aquest fet a l’opinió pública espanyola i vol difondre la idea que ha sigut ETA, quan la premsa internacional ja apuntava a l’autoria islamista. Resultat? ERC, amb en Carod-Rovira com a cap de cartell, assoleix 652.196 vots i passa d’1 escó a 8. Una ocasió d’or del poder polític espanyol per a esbrinar què coi passa amb Catalunya; però no, ells a la seva.
Anys 2006 i 2008. Lluny d’asserenar-se, la població catalana fa dues manifestacions gegantines per Barcelona. (La del 2008 en rigor era per a protestar contra la manca d’inversions ferroviàries del Govern espanyol a Catalunya, però va acabar sent un clam independentista.) L’èxit de públic sorprèn els mateixos organitzadors.
Com que el poder polític espanyol continua sense guipar-hi, diversos catalans pro Espanya sí que fan els deures i intenten fer veure als polítics, empresaris i periodistes espanyols què està passant. En Manuel Milián Mestre, històric del PP, va fer arribar el seu parer a la cúpula del PP mentre governava Espanya (fins al 2004). Resultat? L’obvien (per dir-ho suau). Quan en José Montilla va ser president de la Generalitat (2006-2010) també va alertar el PSOE i l’opinió pública madrilenya (va usar el terme desafecció envers Espanya per part dels catalans). Resultat? El silenci.
Juny del 2010. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que havia sigut recorregut pel PP, és retallat pel Tribunal Constitucional. Tal fet va ser vist pel Govern espanyol com a innocu. Però a Catalunya es va interpretar com una ingerència dels poders fàctics espanyols contra la voluntat del poble català. I així és com el 10-7-2010 els catalans van tornar a ocupar massivament els carrers de Barcelona. La manifestació, sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim, era una reacció transversal a la retallada de l’Estatut. Va anar-hi tanta gent que la manifestació no es va poder moure pràcticament gens.
Tardor de l’any 2010. Novament, eleccions catalanes. CiU s’hi presenta amb el concepte de pacte fiscal, per tal de refer la manca de recursos financers de Catalunya. N’Artur Mas guanya folgadament en part pel desprestigi del Govern català sortint i en part perquè ERC havia mig aparcat el missatge sobiranista.
Ens plantem a l’11-9-2012. Nova manifestació independentista per Barcelona, amb el lema Catalunya, nou estat d’Europa. Hi ha tanta gent (més d’un milió de persones) que no es pot avançar. Per primer cop Catalunya centra les mirades del món. Reacció del govern espanyol, els mitjans de comunicació madrilenys i establishment català i espanyol: que si és un suflé, que si és una deriva motivada pels partits polítics...
Al cap de poc n’Artur Mas rep una negativa del Govern espanyol al pacte fiscal. En Mas convoca eleccions anticipades per tal de donar la veu al poble i veure si s’engega un procés secessionista. CiU baixa 100.000 vots, una xifra assumible si es parla del volum de vots que va treure (un milió); però com que va pujar la participació perd 12 escons. Reacció de la premsa madrilenya: fracàs d’en Mas, el seu pla sobiranista queda en no res... En fi, allò de morta la cuca, mort el verí.
Enquestes de l’any 2013. L’independentisme supera el 50% de la població catalana. ERC, amb un missatge independentista clar, suma suports i podria guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya. En aquella mateixa època hi ha cada cop més manifestacions populars a favor de la independència. Respostes del Govern espanyol a aquests fets: que no res, que això no du enlloc, que no res, home!, que són quatre polítics que han perdut el seny i el poble manipulat. Fins i tot s’empesquen hipotètics vetos a tot arreu, des d’Europa fins a les elèctriques. L’establishment català i espanyol va en la mateixa línia, amb una ceguesa evident. En definitiva, confondre desitjos amb realitat.
Dissabte 29-6-2013. Concert per la Llibertat al Camp Nou, amb 90.000 persones. Una festassa amb un munt d’artistes clamant per la llibertat i la democràcia i el públic corejant crits d’independència. Reacció de la premsa madrilenya: deliri independentista, festa esperonada pels partits...
Arribarem a l’11-9-2013 i es farà la cadena humana del Pirineu a l’Ebre. Friso per veure les portades de la premsa madrilenya i el menysteniment de Madrid.
Algú amb seny hauria de demanar-se (i demanar-los): fins quan es faran el sord? Perquè el poder espanyol un moment o altre haurà d’enfrontar-se a aquest tema. Potser aquest “algú amb seny” són les institucions europees (hi ha símptomes en aquest sentit: declaracions d’eurodiputats, declaracions del primer ministre britànic, reportatges i articles periodístics, moviments a Brussel·les...).
Moltes veus diuen que al final tot plegat acabarà forçosament amb una declaració unilateral d’independència. Algú altre sosté que hi haurà eleccions plebiscitàries el 2014. Jo crec que hi haurà consulta i que el Govern espanyol acceptarà de fer-la. Ep, a contracor. Però des del 2010 ha passat una altra cosa: els governants espanyols ja no manen, sinó que només executen ordres que vénen de Brussel·les, Berlín, Washington o Pequín. La primavera del 2010 el president espanyol d’aleshores, en José Luis Rodríguez, va aparcar les seves polítiques caragaleristes i va empassar-se les instruccions provinents d’aquestes ciutats, que anaven en contra del pensament mateix d’en Rodríguez. Els anys 2012 i 2013 el president espanyol en Mariano Rajoy s’ha hagut d’empassar el seu programa electoral i fer tot el contrari del que volia fer simplement perquè li ho manen des d’aquestes ciutats. Si la Unió Europea percep que la inestabilitat catalana (llegiu-hi possible declaració unilateral, però sobretot per l’empenta popular) pot afectar l’estabilitat de l’euro i de la prima de risc, no patiu que hi haurà consulta. I el Govern espanyol, els mitjans de comunicació madrilenys i l’establishment català i espanyol hauran d’empassar-s’ho i acceptar-ho (amb el foc cremant per dins). Aquest és el preu que pagaran per fer-se el sord. Perquè els deures es poden ajornar una miqueta, però al final s’han d’acabar fent, t’agradi o no, i si no vols fer-los te’ls faran fer.
dilluns, 1 de juliol del 2013
dijous, 20 de juny del 2013
Les seves boles acaben... en no re
Crec que, a hores d’ara, ningú no pot negar que el Partit Popular (PP), la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters treballen de valent per a l’erosió de la credibilitat política a Catalunya. Segurament amb la intenció de fer trontollar el procés d’emancipació nacional. Ara: vist amb una mica de perspectiva, s’observa que tot plegat acaba desembocant en el no re. Cosa que vol dir que són una mica maldestres en aquest camp de crear desgast...
Tots recordareu que, a mitja campanya electoral catalana (novembre del 2012), amb la perspectiva d’obrir un procés secessionista liderat per n’Artur Mas, el diari El Mundo va fer córrer la notícia que la UDEF (la unitat contra delictes fiscals de la policia espanyola) tenia un informe segons el qual el president català i en Jordi Pujol tenien diners a Suïssa.
És més: com que semblava que la cosa no prenia cos, poc després un dirigent del Sindicat Unificat de Policia (SUP), en José Manuel Sánchez Fornet, va convocar els mitjans el dia abans de les eleccions i va fer saber que ell tenia l’esmentat informe policial i que el lliurava a la premsa. Un dels arguments que va donar és que volia contribuir a l’esclariment dels fets i va deixar anar que la policia catalana no treballava prou per a perseguir delictes perpetrats per polítics catalans.
Passats els mesos, el Ministeri de l’Interior va dir que aquell informe era fals, ja que no havia sortit de la UDEF. Vaja: algú amb mala bava va fer quatre fotomuntatges i va deixar-ho anar. Ja es veu que amb l’objectiu de desgastar en Mas.
Els analistes polítics van fer càbales fins a quin punt tot allò va distorsionar el resultat electoral (fet i fet és una maniobra il·lícita). Però segurament va fer canviar el sentit del vot a més d’un. Fixem-nos que, fent referència al fet que en Mas havia perdut uns quants diputats, en Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, va dir al Twitter (26-11-2012) l’endemà de les eleccions: “¡Quién nos iba a decir que en la redacción de ‘El Mundo’ tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!”. Si aixo no fa pudor, ja em direu què fa.
(Per cert: al Gran Premi de Motociclisme de Catalunya (16-6-2013) una part del públic va xiular l’himne espanyol. Doncs bé: arran d’això, el mateix Sánchez Fornet -que recordem que és policia- va deixar anar al seu compte de Twitter tot d’insults (“hijoputas”, “jauría de alimañas”, “gentuza”) i amenaces (“para vosotros leña y punto”) contra ciutadans catalans. Es pot ben deduir que la compareixença d’en Sáncher Fornet just abans de les eleccions per a donar per bo un informe acusatori no va ser en pro de la justícia, oi? Ja sé que m’allunyo del tema, però val la pena posar-ho en paral·lel amb un altre fet. Alguns Mossos duen l’estelada a l’empunyadura de la pistola, i un diputat de Ciutadans (C’s), en Jordi Cañas, va fer aquesta pregunta: “Què passaria si a mi m’atura un Mosso amb l’estelada?”. Podem demanar-li a en Cañas què em passaria a mi si en Sánchez Fornet em detingués per qualsevol acció incívica per part meva. No arribo a entreveure què em respondria.)
També fa dies va saltar la notícia que, el juliol del 2010, la líder del PP català, n’Alícia Sánchez-Camacho, va dinar al restaurant La Camarga (Barcelona) amb l’exparella del fill gran d’en Jordi Pujol. Segons s’ha sabut, la intenció d’aquesta senyora era explicar a na Sánchez-Camacho que en Pujol fill evadia diners. Algú va encomanar a l’agència Método 3 que gravés la conversa. Doncs bé: un cop es va saber que la conversa havia sigut enregistrada, la senyora Sánchez-Camacho va saltar, indignadíssima, dient que “volia arribar al fons de la qüestió” perquè hi veia un delicte i una persecució contra ella, i de passada va deixar anar ombres de sospita a tort i a dret, especialment contra partits polítics catalans. És clar que allò va fer trontollar l’ecosistema polític català i durant unes setmanes la ciutadania va estar amb la mosca al nas contra els polítics catalans (perquè amb la crisi que hi ha ja em direu si aquest espectacle fa bonic).
Doncs bé: el 19-6-2013 na Sánchez-Camacho va acceptar no continuar el judici a canvi de 80.000 euros. Tota la força verbal ha acabat en un lamentable tancament de boca a canvi de quartos. I això que altres acusats pel cas -els xicots que van posar els instruments d’espionatge- s’han trobat en una situació judicial estrambòtica (al capdavall es van dedicar a complir ordres) i ha quedat l’ombra de sospita que qui va organitzar l’enregistrament podia haver sigut presumptament na Sánchez-Camacho (que en tot cas no volia que es conegués el contingut de la conversa: per això va demanar a un jutge que en prohibís la difusió).
En fi: tot plegat fa pensar que el PP, la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters fan muntatges ben sorollosos amb l’objectiu no pas d’esclarir fets, sinó de desestabilitzar la política catalana, amb xous més propis d’una república bananera que d’un país civilitzat. És clar: com que no hi ha re darrere, quan passa el temps tot queda en no re, no s’esclareix res, i ja està. I ningú no assumeix cap responsabilitat.
Però en comptes de frenar, ells avant. El juny del 2013 la Fiscalia Anticorrupció ha emès un document on diu que creu (però no té proves) que CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música; i que ja va sent hora de fer judici.
Aquesta mesura coincideix amb el fet que la Fiscalia mateix ha actuat com a defensora (i no com a acusadora!) de la infanta Cristina al cas Nóos i d’en Miguel Blesa (director de Caja Madrid nomenat a dit pel seu amic, don José María Aznar) per presumptes casos de corrupció. Quin zel a garantir els drets processals de persones properes al poder espanyol i, en contrast, quina ànsia per a obrir un judici sense proves clares contra CiU!
(Sobre això, va bé que us llegiu l’article d’en Ferran Sáez “Cristina i Artur”, publicat a l’Ara, 19-6-2013. Els primers fragments són antològics: “La Cristina i l’Artur tenen el mateix passaport: són ciutadans d’un mateix estat de la Unió Europea. Però el tracte que reben tant dels fiscals d’aquest estat (de dret), com dels cossos i forces de seguretat, així com de certs mitjans de comunicació no és de cap manera el mateix. Hi ha dotzenes de documents, d’e-mails, de testimonis directes, de rastres de moviments de capitals, d’operacions de compravenda, de factures, etc. que semblen vincular la Cristina amb uns determinats fets. Tot i així, contra tota lògica, els fiscals actuen en direcció contrària al que dicten el sentit comú, les proves aclaparadores i els testimonis. El cas de l’Artur és ben diferent. Fa uns mesos, uns papers falsificats sorgits de determinats sectors dels cossos i forces de seguretat de l’estat (tal com va reconèixer el mateix ministre de l’Interior) van comprometre greument la seva honorabilitat i la d’altres persones. Era un muntatge que no ha tingut cap conseqüència, que ha quedat impune, com si es tractés d’una dictadureta del Tercer Món. Més endavant es van produir altres filtracions interessades des d’instàncies judicials, un delicte tipificat pel qual tampoc paga mai ningú. Recentment, alguns indicis s’han transformat, per art de màgia, en “proves”. A la Cristina -quines coses!- li va passar just el contrari: les proves documentals es van convertir de cop i volta en indicis dubtosos, i aquests -hop!- en “meres especulacions”. No és descartable, doncs, que abans de final d’any es transformin fins i tot en mèrits civils. No és pas impossible això, tenint en compte el que ha anat passant fins ara. Ja veuen que els destins de la Cristina i l’Artur estan condicionats per astres molt diferents.”)
Desconeixent si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música (potser sí o potser no), és fàcil pensar que aquesta actuació de la Fiscalia Anticorrupció és una altra maniobra semblant. En Mas ja ha dit que això no és res, que no hi surt cap prova, etc. Per tant, és lògic demanar-se si la Fiscalia Anticorrupció no fa una cosa semblant al que hem vist fins ara. Amb un agreujant: les presses que vol posar el fiscal al jutge poden comportar que no s’instrueixi bé el cas i que finalment si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música no es pugui demostrar bé, i en surti perjudicada la mateixa justícia. Si hom només busca desestabilitzar la política en comptes de fer justícia, la justícia és la que en surt mal parada, no? Veam, doncs, si finalment això del Palau de la Música també acabarà amb no re perquè la mateixa Fiscalia persegueix un objectiu diferent al d’esclarir els fets!
Per a acabar. De debò na Sánchez-Camacho necessita tant i tant els 80.000 euros fins al punt de, a canvi, pagar el preu de no esclarir re? O és que les coses són tan simples que, al capdavall, no hi ha re a esclarir, i de pas ha pescat una picossada? O és que si se sabés tot seria ella i el seu entorn i el seu partit polític qui en sortirien escaldats? Provem d’esclarir els fets de debò?
Tots recordareu que, a mitja campanya electoral catalana (novembre del 2012), amb la perspectiva d’obrir un procés secessionista liderat per n’Artur Mas, el diari El Mundo va fer córrer la notícia que la UDEF (la unitat contra delictes fiscals de la policia espanyola) tenia un informe segons el qual el president català i en Jordi Pujol tenien diners a Suïssa.
És més: com que semblava que la cosa no prenia cos, poc després un dirigent del Sindicat Unificat de Policia (SUP), en José Manuel Sánchez Fornet, va convocar els mitjans el dia abans de les eleccions i va fer saber que ell tenia l’esmentat informe policial i que el lliurava a la premsa. Un dels arguments que va donar és que volia contribuir a l’esclariment dels fets i va deixar anar que la policia catalana no treballava prou per a perseguir delictes perpetrats per polítics catalans.
Passats els mesos, el Ministeri de l’Interior va dir que aquell informe era fals, ja que no havia sortit de la UDEF. Vaja: algú amb mala bava va fer quatre fotomuntatges i va deixar-ho anar. Ja es veu que amb l’objectiu de desgastar en Mas.
Els analistes polítics van fer càbales fins a quin punt tot allò va distorsionar el resultat electoral (fet i fet és una maniobra il·lícita). Però segurament va fer canviar el sentit del vot a més d’un. Fixem-nos que, fent referència al fet que en Mas havia perdut uns quants diputats, en Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, va dir al Twitter (26-11-2012) l’endemà de les eleccions: “¡Quién nos iba a decir que en la redacción de ‘El Mundo’ tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!”. Si aixo no fa pudor, ja em direu què fa.
(Per cert: al Gran Premi de Motociclisme de Catalunya (16-6-2013) una part del públic va xiular l’himne espanyol. Doncs bé: arran d’això, el mateix Sánchez Fornet -que recordem que és policia- va deixar anar al seu compte de Twitter tot d’insults (“hijoputas”, “jauría de alimañas”, “gentuza”) i amenaces (“para vosotros leña y punto”) contra ciutadans catalans. Es pot ben deduir que la compareixença d’en Sáncher Fornet just abans de les eleccions per a donar per bo un informe acusatori no va ser en pro de la justícia, oi? Ja sé que m’allunyo del tema, però val la pena posar-ho en paral·lel amb un altre fet. Alguns Mossos duen l’estelada a l’empunyadura de la pistola, i un diputat de Ciutadans (C’s), en Jordi Cañas, va fer aquesta pregunta: “Què passaria si a mi m’atura un Mosso amb l’estelada?”. Podem demanar-li a en Cañas què em passaria a mi si en Sánchez Fornet em detingués per qualsevol acció incívica per part meva. No arribo a entreveure què em respondria.)
També fa dies va saltar la notícia que, el juliol del 2010, la líder del PP català, n’Alícia Sánchez-Camacho, va dinar al restaurant La Camarga (Barcelona) amb l’exparella del fill gran d’en Jordi Pujol. Segons s’ha sabut, la intenció d’aquesta senyora era explicar a na Sánchez-Camacho que en Pujol fill evadia diners. Algú va encomanar a l’agència Método 3 que gravés la conversa. Doncs bé: un cop es va saber que la conversa havia sigut enregistrada, la senyora Sánchez-Camacho va saltar, indignadíssima, dient que “volia arribar al fons de la qüestió” perquè hi veia un delicte i una persecució contra ella, i de passada va deixar anar ombres de sospita a tort i a dret, especialment contra partits polítics catalans. És clar que allò va fer trontollar l’ecosistema polític català i durant unes setmanes la ciutadania va estar amb la mosca al nas contra els polítics catalans (perquè amb la crisi que hi ha ja em direu si aquest espectacle fa bonic).
Doncs bé: el 19-6-2013 na Sánchez-Camacho va acceptar no continuar el judici a canvi de 80.000 euros. Tota la força verbal ha acabat en un lamentable tancament de boca a canvi de quartos. I això que altres acusats pel cas -els xicots que van posar els instruments d’espionatge- s’han trobat en una situació judicial estrambòtica (al capdavall es van dedicar a complir ordres) i ha quedat l’ombra de sospita que qui va organitzar l’enregistrament podia haver sigut presumptament na Sánchez-Camacho (que en tot cas no volia que es conegués el contingut de la conversa: per això va demanar a un jutge que en prohibís la difusió).
En fi: tot plegat fa pensar que el PP, la dreta mediàtica espanyola i els seus adlàters fan muntatges ben sorollosos amb l’objectiu no pas d’esclarir fets, sinó de desestabilitzar la política catalana, amb xous més propis d’una república bananera que d’un país civilitzat. És clar: com que no hi ha re darrere, quan passa el temps tot queda en no re, no s’esclareix res, i ja està. I ningú no assumeix cap responsabilitat.
Però en comptes de frenar, ells avant. El juny del 2013 la Fiscalia Anticorrupció ha emès un document on diu que creu (però no té proves) que CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música; i que ja va sent hora de fer judici.
Aquesta mesura coincideix amb el fet que la Fiscalia mateix ha actuat com a defensora (i no com a acusadora!) de la infanta Cristina al cas Nóos i d’en Miguel Blesa (director de Caja Madrid nomenat a dit pel seu amic, don José María Aznar) per presumptes casos de corrupció. Quin zel a garantir els drets processals de persones properes al poder espanyol i, en contrast, quina ànsia per a obrir un judici sense proves clares contra CiU!
(Sobre això, va bé que us llegiu l’article d’en Ferran Sáez “Cristina i Artur”, publicat a l’Ara, 19-6-2013. Els primers fragments són antològics: “La Cristina i l’Artur tenen el mateix passaport: són ciutadans d’un mateix estat de la Unió Europea. Però el tracte que reben tant dels fiscals d’aquest estat (de dret), com dels cossos i forces de seguretat, així com de certs mitjans de comunicació no és de cap manera el mateix. Hi ha dotzenes de documents, d’e-mails, de testimonis directes, de rastres de moviments de capitals, d’operacions de compravenda, de factures, etc. que semblen vincular la Cristina amb uns determinats fets. Tot i així, contra tota lògica, els fiscals actuen en direcció contrària al que dicten el sentit comú, les proves aclaparadores i els testimonis. El cas de l’Artur és ben diferent. Fa uns mesos, uns papers falsificats sorgits de determinats sectors dels cossos i forces de seguretat de l’estat (tal com va reconèixer el mateix ministre de l’Interior) van comprometre greument la seva honorabilitat i la d’altres persones. Era un muntatge que no ha tingut cap conseqüència, que ha quedat impune, com si es tractés d’una dictadureta del Tercer Món. Més endavant es van produir altres filtracions interessades des d’instàncies judicials, un delicte tipificat pel qual tampoc paga mai ningú. Recentment, alguns indicis s’han transformat, per art de màgia, en “proves”. A la Cristina -quines coses!- li va passar just el contrari: les proves documentals es van convertir de cop i volta en indicis dubtosos, i aquests -hop!- en “meres especulacions”. No és descartable, doncs, que abans de final d’any es transformin fins i tot en mèrits civils. No és pas impossible això, tenint en compte el que ha anat passant fins ara. Ja veuen que els destins de la Cristina i l’Artur estan condicionats per astres molt diferents.”)
Desconeixent si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música (potser sí o potser no), és fàcil pensar que aquesta actuació de la Fiscalia Anticorrupció és una altra maniobra semblant. En Mas ja ha dit que això no és res, que no hi surt cap prova, etc. Per tant, és lògic demanar-se si la Fiscalia Anticorrupció no fa una cosa semblant al que hem vist fins ara. Amb un agreujant: les presses que vol posar el fiscal al jutge poden comportar que no s’instrueixi bé el cas i que finalment si CiU s’ha lucrat a través del Palau de la Música no es pugui demostrar bé, i en surti perjudicada la mateixa justícia. Si hom només busca desestabilitzar la política en comptes de fer justícia, la justícia és la que en surt mal parada, no? Veam, doncs, si finalment això del Palau de la Música també acabarà amb no re perquè la mateixa Fiscalia persegueix un objectiu diferent al d’esclarir els fets!
Per a acabar. De debò na Sánchez-Camacho necessita tant i tant els 80.000 euros fins al punt de, a canvi, pagar el preu de no esclarir re? O és que les coses són tan simples que, al capdavall, no hi ha re a esclarir, i de pas ha pescat una picossada? O és que si se sabés tot seria ella i el seu entorn i el seu partit polític qui en sortirien escaldats? Provem d’esclarir els fets de debò?
dissabte, 1 de juny del 2013
El procés català, un afer internacional
La comunitat internacional (els Estats i també la Unió Europea) segueix -amb discreció, val a dir- el procés d’independència de Catalunya. Tanmateix, una cosa és seguir-ho i l’altra és pronunciar-se públicament sobre el tema. I és evident -la diplomàcia obra d’aquesta manera- que cap país no es manifestarà en públic a favor de la independència catalana; una altra cosa és que, un cop consumada, reconeguin la nounada República catalana. Així funciona el món d’avui i cal admetre-ho.
Ara: jo vull centrar-me en una de les justificacions emprades per la comunitat internacional per a no pronunciar-se sobre el procés català. Alguns diuen que és un “afer intern” espanyol.
No és un tema “intern” d’una nació. És un tema entre dues nacions: d’una banda, Catalunya; de l’altra, l’Espanya de matriu castellana. Castella va anar expandint-se des del seu naixement per vies diverses. Primer va escindir-se del Regne de Lleó com a comtat (cap a l’any 1000) i posteriorment (cap al 1230) tots dos regnes es van fusionar, si bé Castella va ser preeminent en aquesta unió dinàstica. Alhora, durant l’edat mitjana, a cop d’espasa va expandir-se cap al sud, prenent territoris a al-Àndalus. I, finalment, per una política de matrimonis reials, a l’edat moderna va annexionar-se altres regnes hispànics i mediterranis (units a la Corona d’Aragó), com Navarra, Aragó, València, Catalunya, Sicília, Nàpols, Portugal, etc. (Portugal va se absorbit al segle XVI, però se’n va anar al segle XVII.)
El cas és que la Corona espanyola (afiançada a l’edat moderna) es basa en Castella; i alguns territoris díscols -com Catalunya o Portugal- no hi encaixen (per singularitat cultural, per lleis pròpies, per un model econòmic distint, etc.). Això va provocar malestar entre les institucions centrals espanyoles (ergo de base castellana), i les tensions han arribat a episodis bèl·lics amb Catalunya: la Guerra dels Segadors (1640-1652; aleshores és quan Portugal se’n va), la Guerra de Secessió (1701-1715) i Guerra Civil Espanyola (1936-1939, aquest darrer episodi barrejat amb la pugna entre totalitarismes -com el nazi i el soviètic- i les velles democràcies europees a partir dels anys 30 del segle XX, continuada a la Segona Guerra Mundial).
Aquest conflicte, manifestat a voltes amb pugnes bèl·liques però moltes altres vegades amb discussions polítiques (cas del Memorial de Greuges presentat al rei Alfons XII el 1885; els episodis del 1931, quan els independentistes catalans pacten amb les esquerres espanyoles durant la Segona República Espanyola; o la Transició Espanyola, entre 1975 i 1980, després de mort Francisco Franco), no s’ha acabat de resoldre mai.
Avui Catalunya enfoca la resolució del conflicte amb vies democràtiques i pacífiques (vol fer una consulta el 2014 sobre la possible independència de Catalunya), que és com s’ha de fer. Davant d’aquest envit polític, els centres de poder espanyols (incloent-hi els mediàtics), afaiçonats a la manera castellana, ha respost amb amenaces, joc brut i algun estirabot (també, cada cop més, amb alguna veu sensata, potser perquè amb el pas del temps els més llestos s’han adonat que això no es resol amenaçant).
Aquesta consulta del 2014, doncs, no és ben bé un “afer intern”. Hi ha una nació, Catalunya, que per raons diverses (unions dinàstiques i guerres), ha estat ajuntada a una altra, la gran Castella -per dir-ne d’alguna manera-. En aquesta unió, Catalunya no ha acabat de sentir-s’hi mai a gust, mentre d’altres s’hi ha acomodat (és el cas de l’Aragó, que ha renunciat a ser). Per això es donen episodis al llarg de la història en què Catalunya mostra intenció de marxar de la gran Castella. Que hi hagi èpoques en què això no passa no vol dir que el tema s’hagi resolt internament. En efecte, encabat de perdre cada una de les 3 guerres, Catalunya callava, per motius obvis. Però, sigui com vulgui, històricament hi ha dues nacions que es van trobar i l’una imposa restriccions a l’altra.
Per tant, és un tema entre dues nacions, que dura des poc després de la unió dinàstica (segle XVI) i no s’ha resolt mai del tot.
En conseqüència, des del punt de vista històric és un afer entre dues nacions, i la comunitat internacional ha d’entendre-ho així. Que ara la major part de Catalunya estigui dins l’Estat espanyol (recordeu que n’hi ha una part dins l’Estat francès) i que hagin fet camí junts durant força temps no treu que el conflicte segueixi viu. Als ulls de la Unió Europa, doncs, cal dir-ho clar: dins l’Estat espanyol hi ha diverses nacions (no he parlat dels bascos perquè la seva relació històrica amb Castella és diferent del cas català). Ergo la Unió Europa té dins seu diverses naciones empaquetades en una estructura estatal artificiosa (Espanya), fet que provoca tensions polítiques dins el paquet. En tot cas, ha arribat l’hora de reordenar les peces perquè tot tingui més coherència.
En fi: potser si els dirigents polítics europeus estudiessin una mica més d’història (almenys d’història del Mediterrani occidental) tindrien una visió més clara del procés català.
Ara: jo vull centrar-me en una de les justificacions emprades per la comunitat internacional per a no pronunciar-se sobre el procés català. Alguns diuen que és un “afer intern” espanyol.
No és un tema “intern” d’una nació. És un tema entre dues nacions: d’una banda, Catalunya; de l’altra, l’Espanya de matriu castellana. Castella va anar expandint-se des del seu naixement per vies diverses. Primer va escindir-se del Regne de Lleó com a comtat (cap a l’any 1000) i posteriorment (cap al 1230) tots dos regnes es van fusionar, si bé Castella va ser preeminent en aquesta unió dinàstica. Alhora, durant l’edat mitjana, a cop d’espasa va expandir-se cap al sud, prenent territoris a al-Àndalus. I, finalment, per una política de matrimonis reials, a l’edat moderna va annexionar-se altres regnes hispànics i mediterranis (units a la Corona d’Aragó), com Navarra, Aragó, València, Catalunya, Sicília, Nàpols, Portugal, etc. (Portugal va se absorbit al segle XVI, però se’n va anar al segle XVII.)
El cas és que la Corona espanyola (afiançada a l’edat moderna) es basa en Castella; i alguns territoris díscols -com Catalunya o Portugal- no hi encaixen (per singularitat cultural, per lleis pròpies, per un model econòmic distint, etc.). Això va provocar malestar entre les institucions centrals espanyoles (ergo de base castellana), i les tensions han arribat a episodis bèl·lics amb Catalunya: la Guerra dels Segadors (1640-1652; aleshores és quan Portugal se’n va), la Guerra de Secessió (1701-1715) i Guerra Civil Espanyola (1936-1939, aquest darrer episodi barrejat amb la pugna entre totalitarismes -com el nazi i el soviètic- i les velles democràcies europees a partir dels anys 30 del segle XX, continuada a la Segona Guerra Mundial).
Aquest conflicte, manifestat a voltes amb pugnes bèl·liques però moltes altres vegades amb discussions polítiques (cas del Memorial de Greuges presentat al rei Alfons XII el 1885; els episodis del 1931, quan els independentistes catalans pacten amb les esquerres espanyoles durant la Segona República Espanyola; o la Transició Espanyola, entre 1975 i 1980, després de mort Francisco Franco), no s’ha acabat de resoldre mai.
Avui Catalunya enfoca la resolució del conflicte amb vies democràtiques i pacífiques (vol fer una consulta el 2014 sobre la possible independència de Catalunya), que és com s’ha de fer. Davant d’aquest envit polític, els centres de poder espanyols (incloent-hi els mediàtics), afaiçonats a la manera castellana, ha respost amb amenaces, joc brut i algun estirabot (també, cada cop més, amb alguna veu sensata, potser perquè amb el pas del temps els més llestos s’han adonat que això no es resol amenaçant).
Aquesta consulta del 2014, doncs, no és ben bé un “afer intern”. Hi ha una nació, Catalunya, que per raons diverses (unions dinàstiques i guerres), ha estat ajuntada a una altra, la gran Castella -per dir-ne d’alguna manera-. En aquesta unió, Catalunya no ha acabat de sentir-s’hi mai a gust, mentre d’altres s’hi ha acomodat (és el cas de l’Aragó, que ha renunciat a ser). Per això es donen episodis al llarg de la història en què Catalunya mostra intenció de marxar de la gran Castella. Que hi hagi èpoques en què això no passa no vol dir que el tema s’hagi resolt internament. En efecte, encabat de perdre cada una de les 3 guerres, Catalunya callava, per motius obvis. Però, sigui com vulgui, històricament hi ha dues nacions que es van trobar i l’una imposa restriccions a l’altra.
Per tant, és un tema entre dues nacions, que dura des poc després de la unió dinàstica (segle XVI) i no s’ha resolt mai del tot.
En conseqüència, des del punt de vista històric és un afer entre dues nacions, i la comunitat internacional ha d’entendre-ho així. Que ara la major part de Catalunya estigui dins l’Estat espanyol (recordeu que n’hi ha una part dins l’Estat francès) i que hagin fet camí junts durant força temps no treu que el conflicte segueixi viu. Als ulls de la Unió Europa, doncs, cal dir-ho clar: dins l’Estat espanyol hi ha diverses nacions (no he parlat dels bascos perquè la seva relació històrica amb Castella és diferent del cas català). Ergo la Unió Europa té dins seu diverses naciones empaquetades en una estructura estatal artificiosa (Espanya), fet que provoca tensions polítiques dins el paquet. En tot cas, ha arribat l’hora de reordenar les peces perquè tot tingui més coherència.
En fi: potser si els dirigents polítics europeus estudiessin una mica més d’història (almenys d’història del Mediterrani occidental) tindrien una visió més clara del procés català.
diumenge, 26 de maig del 2013
I què coi importa que el Colom dugui la samarreta del Barça?
divendres, 10 de maig del 2013
A què es deu el nerviosisme que destil·la l’espanyolisme?
Tot el que està passant aquests dies amb l’espanyolisme deixa perplex més d’un.
Relatem-ho succintament. El Govern espanyol vol tirar endavant una llei d’educació que desballesta el projecte educatiu de Catalunya, amb la immersió lingüística com un dels eixos principals. Ho fa sense miraments, sense cap base pedagògica, sense comptar amb el parer dels professors, sense ni tans sols analitzar què vol la societat catalana. Alhora, els tribunals exigeixen a la Generalitat una cosa tan fora de lloc com que, si una família vol classes en castellà per a son fill, tots els altres alumnes també l’han de rebre en castellà encara que hagin manifestat que la volen rebre en català. Ja es veu com entén l’espanyolisme el concepte d’igualtat. Al seu torn, a les Illes el Partit Popular (PP) intenta a la desesperada introduir amb calçador el castellà a les escoles malgrat que els centres educatius i els pares consideren que la situació actual (amb el català preeminent) és la millor; i a l’Aragó el PP s’inventa una denominació ridícula, aberrant i vergonyant (LAPAO) per al català de la Franja perquè, amb clara mala intenció, no se’n pugui dir “català”, mostrant l’odi que senten per tot allò que faci flaire de català (i mostrant també el nivell d’estultícia dels governants aragonesos, que figurarà als llibres d’història). En la mateixa línia, el Govern espanyol insta el Tribunal Constitucional que digui al Parlament de Catalunya que no pot emetre opinions polítiques, com ara considerar Catalunya un subjecte polític sobirà. Certament, el Govern espanyol pensa que això pot engegar un procés de secessió, i per això actua. Però com ha dit el mateix Tribunal Constitucional altres vegades, pensar una cosa i fins i tot anunciar una intenció política no es pot qüestionar perquè la Constitució espanyola deixa oberta la porta justament a expressar intencions polítiques encara que siguin contra un precepte mateix de la Constitució espanyola. Per tant, prohibir una declaració parlamentària -amb diputats escollits democràticament- és com prohibir la llibertat d’expressió. I justament per aquesta via vol anar el Govern espanyol. D’altra banda, la Delegació del Govern espanyol a Catalunya es dedica a perseguir ajuntaments que es declaren territoris lliures o que no pengen la bandera espanyola. Com si no tingués cap més feina a fer, vaja. (Val a dir que això no ve d’ara: de mitjans anys 90 del segle passat que moltíssims ajuntaments catalans no lluïen la bandera espanyola, i ningú no deia res.) Per un altre cantó, el Govern espanyol va anunciar que restituiria els toros a Catalunya (després que el Parlament català els prohibís), obviant que la Generalitat té competències en matèria de tractament animal (però tant els fa: ells, mando y ordeno). Per a fer-ho va acceptar una iniciativa legislativa popular (ILP) en aquesta línia; i, en acceptar-la al Congrés de Diputats, van posar-hi càmeres i van rebre’ls en audiència. En canvi, una altra ILP contra els desnonaments amb el triple de signatures la van acceptar a contracor -i perquè s’havia suïcidat una persona aquell mateix dia perquè el desnonaven- i finalment el PP va aprovar una llei que no preveia res del que deia la ILP contra els desnonaments. Ja es veu quin és l’ordre de prioritats de les coses. Si anem més lluny, una noia catalana ha vist com li retiraven una càtedra becada pel Govern espanyol per a una estada en la Universitat Georgetown. La raó d’haver-li retirat la càtedra és per haver-se mostrat favorable al dret a decidir dels catalans (primer el Govern espanyol va negar que fos per això, però finalment el ministre d’Exteriors, en García-Margallo, va reconèixer al Congrés de Diputats que li havien retirat la beca per defensar la secessió de Catalunya). I ja no parlo del diari El Mundo que publica a mitja campanya un pretès informe policial que acusa n’Artur Mas de tindre diners a Suïssa, l’esmentat diari diu que això ha sortit de la Policia Nacional, el Ministeri de l’Interior diu que no en sap res, els resultats electorals queden desvirtuats -això és delicte- i la justícia diu que no hi pot fer res. Ja veuríem què diria la justícia espanyola si un mitjà català embrutís la imatge d’un polític espanyol -en campanya electoral o no-. Tot això comparant-ho amb la celeritat amb què la Fiscalia (un òrgan del Govern espanyol) ha treballat en ferm perquè la filla del Rei d’Espanya no estigui imputada en un judici. Encara cal afegir-hi que molts, des de l’expresident aragonès Marcel·lí Iglésies (socialista) fins a Telemadrid (a mans del PP) passant per alguns dirigents del PP o per algun diari de dreta editat a Madrid, etiqueten amb la paraula nazi (o un concepte que hi lliga) qualsevol persona catalanista o qualsevol actuació que du a terme un partit polític català que no sigui PP o Ciutadans (C’s) (el recull és antològic: vegeu-ne l’aplec que n’ha fet el diari Ara). Cal subratllar que això ho fan polítics i dirigents hereus dels qui van participar en un règim sanguinari autènticament feixista a Espanya (1939-1975). Finalment, a Catalunya el PP i C’s parlen amb un to exhasperat, irritat, crispat, fora de lloc... I, si no hi ha un to crispat, hi aboquen un argumentari que fa plorar pel baix nivell que té. Ho fan ja sigui al Parlament, ja sigui quan na Sánchez-Camacho té de fer declaracions a micròfons de la premsa, ja sigui quan es dediquen a anunciar plagues si Catalunya s’independitza, com que no cobrarem les pensions -quan el Govern espanyol sí que no podrà pagar-les...-, etc. (Per cert, en un to semblant s’expressen el director de La Vanguardia o en Girauta, dues de les veus mediàtiques properes a l’unionisme, que s’atabalen en excés cada cop que debaten amb un favorable al dret a decidir; i també algun socialista unionista, com en Maurici Lucena, cada cop més desencaixat.)
Déu-n’hi-do, la llista. Vist en perspectiva, tot plegat sobta. D’entrada, se m’acut que els del Polònia hauran de fer, a partir d’ara, sessió doble, per la feinada que tindran per encabir-hi tots els disbarats perpetrats pel PP...
Però cal fer-se preguntes de fons. A què es deu aquesta ofensiva a la desesperada contra el català a l’educació, gairebé barroera? Per què aproven una legislació -com l’aragonesa- que els porta al ridícul internacional? Per què aquesta utilització maldestra i manipuladora del poder judicial (que ja es veu, doncs, que no és imparcial) per a assetjar les institucions catalanes? Què els porta a aferrar-se infantiloidament als símbols espanyols (bandera, toros, idioma) i destinar-hi recursos mentre no s’esmercen gens a lluitar contra l’atur, a millorar el sistema educatiu espanyol -un dels que té més fracàs escolar i treu més mala nota-, a treballar per l’economia productiva o a sanejar de debò la banca (vull dir: deixar de regalar-los quartos a càrrec del contribuent)? Com pot ser que emprin alegrement l’etiqueta nazi contra un moviment social i polític integrador, pacífic i democràtic com és el catalanisme? I com s’explica aquest to altament crispat de la gent del PP a Catalunya i altres veus unionistes?
En definitiva: per què, en comptes de parlar serenament, de dialogar, d’analitzar què han fet malament, de consensuar línies de treball amb la Generalitat, etc., es posen a fer rebequeries, a mostrar nerviosisme, a fer soroll, a manipular, a desqualificar (ja sigui el president Mas, ja sigui n’Ada Colau), a castigar els díscols (ja sigui retirant beques en boca del ministre García-Margallo ja sigui ofegant financerament la Generalitat en boca del ministre Montoro), a fer gesticulacions exagerades, a fer-se l’ofès, a menystindre, a fer retrets, a cridar, a aferrar-se a valors tronats, a distorsionar la realitat, a fer el ridícul? A què es deu el nerviosisme que destil·la l’espanyolisme?
S’accepten propostes.
Relatem-ho succintament. El Govern espanyol vol tirar endavant una llei d’educació que desballesta el projecte educatiu de Catalunya, amb la immersió lingüística com un dels eixos principals. Ho fa sense miraments, sense cap base pedagògica, sense comptar amb el parer dels professors, sense ni tans sols analitzar què vol la societat catalana. Alhora, els tribunals exigeixen a la Generalitat una cosa tan fora de lloc com que, si una família vol classes en castellà per a son fill, tots els altres alumnes també l’han de rebre en castellà encara que hagin manifestat que la volen rebre en català. Ja es veu com entén l’espanyolisme el concepte d’igualtat. Al seu torn, a les Illes el Partit Popular (PP) intenta a la desesperada introduir amb calçador el castellà a les escoles malgrat que els centres educatius i els pares consideren que la situació actual (amb el català preeminent) és la millor; i a l’Aragó el PP s’inventa una denominació ridícula, aberrant i vergonyant (LAPAO) per al català de la Franja perquè, amb clara mala intenció, no se’n pugui dir “català”, mostrant l’odi que senten per tot allò que faci flaire de català (i mostrant també el nivell d’estultícia dels governants aragonesos, que figurarà als llibres d’història). En la mateixa línia, el Govern espanyol insta el Tribunal Constitucional que digui al Parlament de Catalunya que no pot emetre opinions polítiques, com ara considerar Catalunya un subjecte polític sobirà. Certament, el Govern espanyol pensa que això pot engegar un procés de secessió, i per això actua. Però com ha dit el mateix Tribunal Constitucional altres vegades, pensar una cosa i fins i tot anunciar una intenció política no es pot qüestionar perquè la Constitució espanyola deixa oberta la porta justament a expressar intencions polítiques encara que siguin contra un precepte mateix de la Constitució espanyola. Per tant, prohibir una declaració parlamentària -amb diputats escollits democràticament- és com prohibir la llibertat d’expressió. I justament per aquesta via vol anar el Govern espanyol. D’altra banda, la Delegació del Govern espanyol a Catalunya es dedica a perseguir ajuntaments que es declaren territoris lliures o que no pengen la bandera espanyola. Com si no tingués cap més feina a fer, vaja. (Val a dir que això no ve d’ara: de mitjans anys 90 del segle passat que moltíssims ajuntaments catalans no lluïen la bandera espanyola, i ningú no deia res.) Per un altre cantó, el Govern espanyol va anunciar que restituiria els toros a Catalunya (després que el Parlament català els prohibís), obviant que la Generalitat té competències en matèria de tractament animal (però tant els fa: ells, mando y ordeno). Per a fer-ho va acceptar una iniciativa legislativa popular (ILP) en aquesta línia; i, en acceptar-la al Congrés de Diputats, van posar-hi càmeres i van rebre’ls en audiència. En canvi, una altra ILP contra els desnonaments amb el triple de signatures la van acceptar a contracor -i perquè s’havia suïcidat una persona aquell mateix dia perquè el desnonaven- i finalment el PP va aprovar una llei que no preveia res del que deia la ILP contra els desnonaments. Ja es veu quin és l’ordre de prioritats de les coses. Si anem més lluny, una noia catalana ha vist com li retiraven una càtedra becada pel Govern espanyol per a una estada en la Universitat Georgetown. La raó d’haver-li retirat la càtedra és per haver-se mostrat favorable al dret a decidir dels catalans (primer el Govern espanyol va negar que fos per això, però finalment el ministre d’Exteriors, en García-Margallo, va reconèixer al Congrés de Diputats que li havien retirat la beca per defensar la secessió de Catalunya). I ja no parlo del diari El Mundo que publica a mitja campanya un pretès informe policial que acusa n’Artur Mas de tindre diners a Suïssa, l’esmentat diari diu que això ha sortit de la Policia Nacional, el Ministeri de l’Interior diu que no en sap res, els resultats electorals queden desvirtuats -això és delicte- i la justícia diu que no hi pot fer res. Ja veuríem què diria la justícia espanyola si un mitjà català embrutís la imatge d’un polític espanyol -en campanya electoral o no-. Tot això comparant-ho amb la celeritat amb què la Fiscalia (un òrgan del Govern espanyol) ha treballat en ferm perquè la filla del Rei d’Espanya no estigui imputada en un judici. Encara cal afegir-hi que molts, des de l’expresident aragonès Marcel·lí Iglésies (socialista) fins a Telemadrid (a mans del PP) passant per alguns dirigents del PP o per algun diari de dreta editat a Madrid, etiqueten amb la paraula nazi (o un concepte que hi lliga) qualsevol persona catalanista o qualsevol actuació que du a terme un partit polític català que no sigui PP o Ciutadans (C’s) (el recull és antològic: vegeu-ne l’aplec que n’ha fet el diari Ara). Cal subratllar que això ho fan polítics i dirigents hereus dels qui van participar en un règim sanguinari autènticament feixista a Espanya (1939-1975). Finalment, a Catalunya el PP i C’s parlen amb un to exhasperat, irritat, crispat, fora de lloc... I, si no hi ha un to crispat, hi aboquen un argumentari que fa plorar pel baix nivell que té. Ho fan ja sigui al Parlament, ja sigui quan na Sánchez-Camacho té de fer declaracions a micròfons de la premsa, ja sigui quan es dediquen a anunciar plagues si Catalunya s’independitza, com que no cobrarem les pensions -quan el Govern espanyol sí que no podrà pagar-les...-, etc. (Per cert, en un to semblant s’expressen el director de La Vanguardia o en Girauta, dues de les veus mediàtiques properes a l’unionisme, que s’atabalen en excés cada cop que debaten amb un favorable al dret a decidir; i també algun socialista unionista, com en Maurici Lucena, cada cop més desencaixat.)
Déu-n’hi-do, la llista. Vist en perspectiva, tot plegat sobta. D’entrada, se m’acut que els del Polònia hauran de fer, a partir d’ara, sessió doble, per la feinada que tindran per encabir-hi tots els disbarats perpetrats pel PP...
Però cal fer-se preguntes de fons. A què es deu aquesta ofensiva a la desesperada contra el català a l’educació, gairebé barroera? Per què aproven una legislació -com l’aragonesa- que els porta al ridícul internacional? Per què aquesta utilització maldestra i manipuladora del poder judicial (que ja es veu, doncs, que no és imparcial) per a assetjar les institucions catalanes? Què els porta a aferrar-se infantiloidament als símbols espanyols (bandera, toros, idioma) i destinar-hi recursos mentre no s’esmercen gens a lluitar contra l’atur, a millorar el sistema educatiu espanyol -un dels que té més fracàs escolar i treu més mala nota-, a treballar per l’economia productiva o a sanejar de debò la banca (vull dir: deixar de regalar-los quartos a càrrec del contribuent)? Com pot ser que emprin alegrement l’etiqueta nazi contra un moviment social i polític integrador, pacífic i democràtic com és el catalanisme? I com s’explica aquest to altament crispat de la gent del PP a Catalunya i altres veus unionistes?
En definitiva: per què, en comptes de parlar serenament, de dialogar, d’analitzar què han fet malament, de consensuar línies de treball amb la Generalitat, etc., es posen a fer rebequeries, a mostrar nerviosisme, a fer soroll, a manipular, a desqualificar (ja sigui el president Mas, ja sigui n’Ada Colau), a castigar els díscols (ja sigui retirant beques en boca del ministre García-Margallo ja sigui ofegant financerament la Generalitat en boca del ministre Montoro), a fer gesticulacions exagerades, a fer-se l’ofès, a menystindre, a fer retrets, a cridar, a aferrar-se a valors tronats, a distorsionar la realitat, a fer el ridícul? A què es deu el nerviosisme que destil·la l’espanyolisme?
S’accepten propostes.
dimecres, 1 de maig del 2013
Què entén el PP per destinar diners a coses inútils?
Val la pena parlar de n’Enric Millo, número dos del Partit Popular (PP) a Catalunya. Dia sí dia també denuncia que la Generalitat destina diners a coses inútils, com ara subvencions a entitats culturals. Fins i tot va arribar a dir (l’abril del 2014) que l’Estat espanyol podia donar diners a la Generalitat (ofegada pel sistema fiscal espanyol, que drena els impostos de Catalunya fora de Catalunya) sempre que no es destinessin a coses inútils.
Què entén el PP per coses inútils? Segurament diran les delegacions catalanes a l’estranger: ells les entenen com a protoambaixades i per això hi fiquen la banya. També TV3, una televisió que mai no ha agradat al Govern espanyol (ni ara ni quan manaven els socialistes). En Millo també s’ha queixat que la Generalitat destini diners a commemorar el Tricentenari de la desfeta del 1714 tenint com tenim una greu crisi econòmica.
Curiós. Perquè en Millo no diu res del fet que el Govern espanyol (a mans del seu propi partit) destina una calerada enorme a subvencionar els toros, que ja es veu que és un dels pilars de l’economia productiva.
Tampoc diu res de la despesa descomunal que l’Estat espanyol destina a defensa (vegeu aquesta intervenció de n’Agustí Bordas al Singulars del 9-1-2013), quan potser seria més profitós destinar aquests diners a engegar línies de crèdit a petits i mitjans empresaris, que ho necessiten per a tirar envant.
Tampoc diu res sobre la despesa gegantina en coses inútils a les ambaixades espanyoles (vegeu aquesta breu intervenció del diputat Pere Aragonès, 19-1-2012: antològica).
Fins i tot el tema del Tricentenari fa gràcia: el 2012, el Govern espanyol va destinar molts diners a celebrar el Bicentenari de la Constitució de Cadis (1812); i no recordo que en Millo se’n queixés.
Ja no parlem d’obres públiques faraòniques que no serveixen per a res, i per tant ara ruïnoses, muntades per diversos governs del PP: Ciutat de les Arts i de les Ciències a València, aeroport de Castelló, AVEs amb 9 passatgers diaris... En Millo no diu ni piu d’això.
D’on surt el garbuix mental d’en Millo? Doncs que es pensen que són els amos dels quartos i que poden fer-ne el que vulguin (toros, defensa, AVEs, faraonisme... i d’aquí ve que hi hagi coses com l’escàndol Bárcenas). I per això mateix la resta han de pidolar-los, especialment els díscols: que paguin la humiliació. Quan els autèntics amos dels quartos són la gent, el poble; i ells només en són administradors. Han perdut del sentit de la realitat.
Què entén el PP per coses inútils? Segurament diran les delegacions catalanes a l’estranger: ells les entenen com a protoambaixades i per això hi fiquen la banya. També TV3, una televisió que mai no ha agradat al Govern espanyol (ni ara ni quan manaven els socialistes). En Millo també s’ha queixat que la Generalitat destini diners a commemorar el Tricentenari de la desfeta del 1714 tenint com tenim una greu crisi econòmica.
Curiós. Perquè en Millo no diu res del fet que el Govern espanyol (a mans del seu propi partit) destina una calerada enorme a subvencionar els toros, que ja es veu que és un dels pilars de l’economia productiva.
Tampoc diu res de la despesa descomunal que l’Estat espanyol destina a defensa (vegeu aquesta intervenció de n’Agustí Bordas al Singulars del 9-1-2013), quan potser seria més profitós destinar aquests diners a engegar línies de crèdit a petits i mitjans empresaris, que ho necessiten per a tirar envant.
Tampoc diu res sobre la despesa gegantina en coses inútils a les ambaixades espanyoles (vegeu aquesta breu intervenció del diputat Pere Aragonès, 19-1-2012: antològica).
Fins i tot el tema del Tricentenari fa gràcia: el 2012, el Govern espanyol va destinar molts diners a celebrar el Bicentenari de la Constitució de Cadis (1812); i no recordo que en Millo se’n queixés.
Ja no parlem d’obres públiques faraòniques que no serveixen per a res, i per tant ara ruïnoses, muntades per diversos governs del PP: Ciutat de les Arts i de les Ciències a València, aeroport de Castelló, AVEs amb 9 passatgers diaris... En Millo no diu ni piu d’això.
D’on surt el garbuix mental d’en Millo? Doncs que es pensen que són els amos dels quartos i que poden fer-ne el que vulguin (toros, defensa, AVEs, faraonisme... i d’aquí ve que hi hagi coses com l’escàndol Bárcenas). I per això mateix la resta han de pidolar-los, especialment els díscols: que paguin la humiliació. Quan els autèntics amos dels quartos són la gent, el poble; i ells només en són administradors. Han perdut del sentit de la realitat.
dilluns, 15 d’abril del 2013
PSC, JSC, monarquia, república... senyors, en què quedem?
Mentre en Pere Navarro (primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)) demana que el rei Joan Carles I abdiqui i cedeixi el tron a son fill Felip per tal d’enfortir la monarquia espanyola i així encetar una nova Transició (20-2-2013, vegeu la notícia del 324.cat), la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) -branca juvenil del PSC-, amb motiu del 14 d’abril (aniversari de la Segona República Espanyola), reclama que cal anar cap a una nova república espanyola per a “superar una institució, la monarquia, que no para de desacreditar-se”.
Veam, senyors del PSC i nanos de la JSC: en què quedem? I el concepte coherència?
I encara pretenen posar-se al capdavant de la nostra societat...
Veam, senyors del PSC i nanos de la JSC: en què quedem? I el concepte coherència?
I encara pretenen posar-se al capdavant de la nostra societat...
diumenge, 14 d’abril del 2013
El llegat dels pobles al vocabulari català (4): els gitanos
El poble gitano o rom prové de les zones de Panjab i el Rajasthan, a cavall de l’Índia i del Paquistan. Són de natura nòmada; per això no ha d’estranyar que, cap al segle XI, emigressin cap a l’Orient pròxim i el nord d’Àfrica. D’aquests dos punts van penetrar a Europa i per això hi ha gitanos a pràcticament tots els països europeus. Els europeus van utilitzar el terme egiptano (en anglès mitjà Gipcian) per a referir-s’hi perquè hom creia que venien d’Egipte o de zones de l’Àsia Menor (com s’ha vist, però, només hi eren de pas). Per això la forma actual gitano (en anglès, Gypsy) es considera un gentilici forçat. En aquest sentit, més val emprar el terme rom. Pel que fa a la seva llengua, se’n sol dir caló o romaní. (Sobre la situació sociolingüística del caló arreu d’Europa, vegeu l’article “And-i amari chib (en la nostra llengua)”, d’en Carlos Muñoz, publicat a la revista Llengua i Ús, 20, any 2001, pàgines 12-16.)
Els gitanos, doncs, van arribar a Catalunya en temps antics. Van incorporar el català com a llengua de relació fins i tot entre ells (encara és així als centres històrics de Tarragona, Lleida o Perpinyà); però fins al segle XX al costat de la seva llengua (encara hi ha algú que la parla). Fruit d’aquest contacte, el català ha incorporat mots calós, i tots propis dels registres col·loquials (rarament apareixen escrits en documentació administrativa).
El mot català d’origen caló més important és calé o calés ‘diners’ (s’escriu sense r final però noteu que la gent diu calerons i calerets...). Feia referència a una moneda més bruna que les altres: la gent volia dir que aquelles monedes eren gitanes (calós), perquè els gitanos són foscos de pell. Finalment el mot calé va acabar designant el diner en general. Com a curiositat direm que al nord de l’Índia negre es diu encara així (calé), incloent-hi el nom de la deessa Kali (femení de kala) ‘la negra’.
Altres mots o expressions: xantar la mui (o tancar la mui o xantar la boca) ‘callar’ (en retrocés, però encara hi ha gent de mitjana edat o jove que ho diu); catipèn ‘pudor’ (mot femení); cangrí ‘presó’ (mot femení); xava i xaval ‘noi’; ful ‘fals’; pirar(-se-la) ‘anar-se’n’; xorar o xorrar ‘robar’; menda o menguis ‘jo mateix’ (però també com a 3a persona); apoquinar ‘pagar’; i cangueli o canguelo ‘por’, usat també en castellà perquè els seguidors del Reial Madrid l’apliquen al Barça cada cop que -il·lusos- es pensen que atraparan l’equip blaugrana.
Un mot força corrent en el català col·loquial general és halar, pronunciat amb aspirada (al diccionari farien bé d’explicar que la hac d’aquest mot sona). Amb tot, sembla que aquest mot caló ha passat al català mediatitzat pel castellà, ja que els gitanos de Perpinyà diuen jalar amb la jota catalana (és a dir, com jaure).
Dos mots més força curiosos. El primer és camelar ‘enganyar, enredar’. Sembla que en origen significava ‘enamorar’ i ‘estimar’. Aquesta idea es desprèn del fet que el Vocabulari de l’argot de la delinqüència de Joan J. Vinyoles (Millà, 1978) indica que, a principi del segle XX, en català camelar significava ‘voler (algú)’, ‘estimar’, ‘festejar’, ‘enamorar’. D’altra banda, camelar està emparentat amb un mot del sànscrit, una antiga llengua que es parlava a l’Índia, concretament el mot kama ‘amor, desig amorós, plaer sexual’ (compareu-ho amb kama-sutra ‘aforismes sobre la sexualitat’, títol d’un llibre en sànscrit sobre comportament sexual). La traslació semàntica segurament s’explica perquè si A intenta lligar-se B li ho pinta tot de color rosa; o si A està enamorat de B, aquest B pot fer fer a A el que vulgui; és a dir, el pot enredar.
El segon mot curiós és dinyar-la ‘morir’ i endinyar ‘enganyar’, ‘pegar’ i ‘encolomar’. La relació semàntica també és clara: si endinyar volia dir ‘pegar’, podia derivar en ‘morir’ (algú que rep molts cops pot morir); però també es pot pegar metafòricament quan s’encarrega a algú una feina de mal fer. Amb aquest sentit en català diem encolomar una tasca a algú, però també endinyar una tasca a algú. Per la seva banda, en castellà d’això en diuen precisament pegarsela a alguien.
El llegat gitano a casa nostra, doncs, té una certa importància en el camp lingüístic.
Els gitanos, doncs, van arribar a Catalunya en temps antics. Van incorporar el català com a llengua de relació fins i tot entre ells (encara és així als centres històrics de Tarragona, Lleida o Perpinyà); però fins al segle XX al costat de la seva llengua (encara hi ha algú que la parla). Fruit d’aquest contacte, el català ha incorporat mots calós, i tots propis dels registres col·loquials (rarament apareixen escrits en documentació administrativa).
El mot català d’origen caló més important és calé o calés ‘diners’ (s’escriu sense r final però noteu que la gent diu calerons i calerets...). Feia referència a una moneda més bruna que les altres: la gent volia dir que aquelles monedes eren gitanes (calós), perquè els gitanos són foscos de pell. Finalment el mot calé va acabar designant el diner en general. Com a curiositat direm que al nord de l’Índia negre es diu encara així (calé), incloent-hi el nom de la deessa Kali (femení de kala) ‘la negra’.
Altres mots o expressions: xantar la mui (o tancar la mui o xantar la boca) ‘callar’ (en retrocés, però encara hi ha gent de mitjana edat o jove que ho diu); catipèn ‘pudor’ (mot femení); cangrí ‘presó’ (mot femení); xava i xaval ‘noi’; ful ‘fals’; pirar(-se-la) ‘anar-se’n’; xorar o xorrar ‘robar’; menda o menguis ‘jo mateix’ (però també com a 3a persona); apoquinar ‘pagar’; i cangueli o canguelo ‘por’, usat també en castellà perquè els seguidors del Reial Madrid l’apliquen al Barça cada cop que -il·lusos- es pensen que atraparan l’equip blaugrana.
Un mot força corrent en el català col·loquial general és halar, pronunciat amb aspirada (al diccionari farien bé d’explicar que la hac d’aquest mot sona). Amb tot, sembla que aquest mot caló ha passat al català mediatitzat pel castellà, ja que els gitanos de Perpinyà diuen jalar amb la jota catalana (és a dir, com jaure).
Dos mots més força curiosos. El primer és camelar ‘enganyar, enredar’. Sembla que en origen significava ‘enamorar’ i ‘estimar’. Aquesta idea es desprèn del fet que el Vocabulari de l’argot de la delinqüència de Joan J. Vinyoles (Millà, 1978) indica que, a principi del segle XX, en català camelar significava ‘voler (algú)’, ‘estimar’, ‘festejar’, ‘enamorar’. D’altra banda, camelar està emparentat amb un mot del sànscrit, una antiga llengua que es parlava a l’Índia, concretament el mot kama ‘amor, desig amorós, plaer sexual’ (compareu-ho amb kama-sutra ‘aforismes sobre la sexualitat’, títol d’un llibre en sànscrit sobre comportament sexual). La traslació semàntica segurament s’explica perquè si A intenta lligar-se B li ho pinta tot de color rosa; o si A està enamorat de B, aquest B pot fer fer a A el que vulgui; és a dir, el pot enredar.
El segon mot curiós és dinyar-la ‘morir’ i endinyar ‘enganyar’, ‘pegar’ i ‘encolomar’. La relació semàntica també és clara: si endinyar volia dir ‘pegar’, podia derivar en ‘morir’ (algú que rep molts cops pot morir); però també es pot pegar metafòricament quan s’encarrega a algú una feina de mal fer. Amb aquest sentit en català diem encolomar una tasca a algú, però també endinyar una tasca a algú. Per la seva banda, en castellà d’això en diuen precisament pegarsela a alguien.
El llegat gitano a casa nostra, doncs, té una certa importància en el camp lingüístic.
dilluns, 1 d’abril del 2013
El llegat dels pobles al vocabulari català (3): els àrabs
(Abans de continuar: un lector em demana obres de consulta on hi figuri informació com la que reporto. Un bon llibre és Història del lèxic català d’en Jordi Bruguera (Enciclopèdia Catalana, 1986). De fet, part de la informació l’he extreta d’aquesta obra. Hi ha altres treballs que aporten més dades sectorialitzades, però aquest és un compendi prou sintètic i que combina bé el rigor científic amb la capacitat de divulgació.)
El llegat àrab present en la llengua catalana és considerable, si bé lleument menor del que trobem en castellà o portuguès. Al segle VII dC, en plena ensulsiada del regne visigòtic -que ocupava tota la península Ibèrica i part del sud de França-, un grup de mercenaris del nord d’Àfrica penetren a la península. Aviat s’adonen que poden apoderar-se de totes les terres -les lluites fratricides entre visigots els havia debilitat- i imposen la seva cultura; per tant, també la religió i una llengua aleshores puixant: l’àrab.
Cal dir que l’impacte cultural del nord d’Àfrica a ca nostra és de gruix. Per exemple, el gust dels pastissets o casquetes (dolços típics de les Terres de l’Ebre, en forma de mitja lluna i generalment farcits de cabell d’àngel) és molt semblant al d’altres dolços que es troben a Tunísia.
Pel que fa al vocabulari, tenim molts com duana, gatzara, cotó, taronja (si bé els àrabs devien agafar el mot del món indopersa), rajol o rajola, safata, llebeig (de labaig ‘que ve de Líbia’), genet (de zeneti ‘individu de Zeneta, tribu berber els membres de la qual muntaven a cavall’), suda ‘castell senyorial’ (com els de Lleida o Tortosa), drassana, almirall, carxofa, barnús (tal com es diu avui dia al nord d’Àfrica d’aquesta peça de vestir), raval, magatzem, talaia, etc.
Sovint l’article àrab al apareix fusionat al mot que ha perviscut en català. Així, tenim alcalde (d’al-qadi ‘jutge’), alcova (d’al-qubba ‘volta, cúpula’ i ‘cambra menuda que dóna a una de més gran’), alcàsser ‘castell-fortalesa àrab’ (d’al-qasr ‘fortalesa’, si bé els àrabs tenen aquest mot pres del llatí castrum ‘castell’), aliacrà (d’al-yaraqan; tal com es diu a Eivissa i al País Valencià de la icterícia), almogàver (d’al-mugawir ‘incursor en terra enemiga’, participi present del verb gawar ‘fer una expedició’), alqueria (d’al-qariya ‘mas, conjunt menut de cases’) o algeps (forma valenciana del guix; tots dos mots procedeixen del grec gypsos, però el primer té l’article àrab fusionat).
La consonant de l’article àrab a cops s’assimila a la consonant que ve després. Així, tenim xarop o aixarop (provinent d’as-sarup, evolució d’al-sarup), atzucac ‘carreró sense sortida, cul-de-sac’ (d’az-zuqaq, evolució d’al-zuqaq ‘carrer estret’), arròs (d’ar-ruzz, evolució d’al-ruzz; l’àrab ho va agafar del grec), atzavara (d’as-sabbara, evolució d’al-sabbara, en àrab clàssic subbar) i atzar (d’az-zarh, evolució d’al-zarh; el mot zarh significa ‘dau’ o ‘cara d’un dau’, i en espanyol ha donat azar però també azahar ‘tarongina’ perquè aquest mot també significava ‘flors’).
El vocabulari català d’origen àrab també permet conèixer en quines matèries la cultura àrab va excel·lir. És el cas de les matemàtiques més abstractes, com es veu amb xifra (de sifr ‘buit’), àlgebra (d’al-gabr ‘reducció’) o guarisme i algoritme (d’al-hwarizmi, sobrenom del matemàtic iranià arabitzat Muhammad ibn Musà (segle IX), natural de Coràsmia, en àrab Hwarizmi, introductor de l’àlgebra a l’Europa medieval a través de les seves traduccions). També és el cas de la química, com veiem en alcohol com a forma culta i alcofoll com a forma adaptada de les pólvores de maquillatge (al-kuhul); i benzè com a forma culta i benjuí com a nom d’una resina balsàmica, a partir de luban gawi ‘encens de Java’. La gestió de l’aigua feta pels àrabs ens ha deixat mots i conceptes com sénia o sínia ‘roda per a extreure aigua’ (de saniya ‘sénia, molí’), séquia ‘canal de reg’ (de saqiya, participi actiu de saqa ‘regar’), assut ‘presa menuda’ com la que hi ha a Xerta sobre l’Ebre (d’as-sudd ‘petit barratge’), safareig ‘pica o bassa per a rentar roba’ (de sahrig ‘bassal’) o aljub ‘cisterna per a l’emmagatzematge d’aigua de pluja’ (d’al-jubb ‘pou’). Un darrer camp de domini de la cultura àrab és el joc d’escacs. El nom d’aquest joc ja evidencia l’influx àrab. Sembla que prové del persa xa ‘rei’ (encara fins al segle XX es parlava del xa de Pèrsia), de manera que en realitat significaria ‘joc del rei’. Algun altre autor ha proposat que prové d’as-sikak ‘els rengles de cases, els carrers’, per la disposició de les caselles sobre el tauler. Algunes peces d’aquest joc també tenen nom àrab. Com se sap, a més del rei i la reina, als escacs hi ha altres peces que simulen forces militars en combat. Així, els peons representen la infanteria i els cavalls la cavalleria. Els alfils i les torres han perdut modernament aquesta referència, però l’etimologia revela que representaven altres tipus de tropes. El mot alfil (en català antic també orfil) sembla que prové d’al-fil ‘elefant’ (pres del persa pil ‘elefant’). Per tant, evoca les tropes que anaven sobre elefants. Quant a la torre, ara evoca les torres d’assalt pròpies d’un setge medieval o directament la muralla defensiva -idea contradictòria amb l’enorme capacitat ofensiva d’aquesta peça-. Però en català antic hom en deia roc, mot que prové de l’àrab ruh, que significa ‘carro’ (sembla que pres, al seu torn, del bengalí roth ‘carro’, en sànscrit rathah ‘carro’ o ‘roda’; compareu-ho amb el llatí rota ‘roda’, ja que el sànscrit i el llatí són parents llunyans). Per tant, la torre evocava un altre tipus de tropa: la que lluitava sobre carros. El mot roc pràcticament ha desaparegut amb aquest sentit, però encara es diu enrocar (‘situar el rei defensat per una torre’).
Finalment, cal esmentar la toponímia. Al sud de Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears hi ha manta pobles amb nom d’origen àrab, com la Pobla de Mafumet al Camp de Tarragona (és a dir, de Muhammad), Vinaixa a Ponent (de Ben Aïssa), Bràfim al Camp de Tarragona (d’Ibrahim), Benifallet a les Terres de l’Ebre (de Beni Alkalahet ‘fills d’Alkalahet’), Benissanet a les Terres de l’Ebre (de Beni Zanat ‘fills de Zanat’), Binissalem a Mallorca (de Beni Salam ‘fills de Salam’), Benifassà al Maestrat (de Beni Hassan ‘fills de Hassan’), Benimussa a Eivissa (de Beni Mussa ‘fills de Mussa’), Vinganya a Ponent (de Ben Gania ‘fill de Gania’: en Gania era el rei de Fraga al segle XII), Benicàssim a la Plana (de Beni Qassi ‘fills de Qassi’), Altafulla al Camp de Tarragona (d’al-tahuila ‘peça de terra’), l’Aldea a les Terres de l’Ebre (d’al-daia ‘poblet’), etc.
El llegat àrab present en la llengua catalana és considerable, si bé lleument menor del que trobem en castellà o portuguès. Al segle VII dC, en plena ensulsiada del regne visigòtic -que ocupava tota la península Ibèrica i part del sud de França-, un grup de mercenaris del nord d’Àfrica penetren a la península. Aviat s’adonen que poden apoderar-se de totes les terres -les lluites fratricides entre visigots els havia debilitat- i imposen la seva cultura; per tant, també la religió i una llengua aleshores puixant: l’àrab.
Cal dir que l’impacte cultural del nord d’Àfrica a ca nostra és de gruix. Per exemple, el gust dels pastissets o casquetes (dolços típics de les Terres de l’Ebre, en forma de mitja lluna i generalment farcits de cabell d’àngel) és molt semblant al d’altres dolços que es troben a Tunísia.
Pel que fa al vocabulari, tenim molts com duana, gatzara, cotó, taronja (si bé els àrabs devien agafar el mot del món indopersa), rajol o rajola, safata, llebeig (de labaig ‘que ve de Líbia’), genet (de zeneti ‘individu de Zeneta, tribu berber els membres de la qual muntaven a cavall’), suda ‘castell senyorial’ (com els de Lleida o Tortosa), drassana, almirall, carxofa, barnús (tal com es diu avui dia al nord d’Àfrica d’aquesta peça de vestir), raval, magatzem, talaia, etc.
Sovint l’article àrab al apareix fusionat al mot que ha perviscut en català. Així, tenim alcalde (d’al-qadi ‘jutge’), alcova (d’al-qubba ‘volta, cúpula’ i ‘cambra menuda que dóna a una de més gran’), alcàsser ‘castell-fortalesa àrab’ (d’al-qasr ‘fortalesa’, si bé els àrabs tenen aquest mot pres del llatí castrum ‘castell’), aliacrà (d’al-yaraqan; tal com es diu a Eivissa i al País Valencià de la icterícia), almogàver (d’al-mugawir ‘incursor en terra enemiga’, participi present del verb gawar ‘fer una expedició’), alqueria (d’al-qariya ‘mas, conjunt menut de cases’) o algeps (forma valenciana del guix; tots dos mots procedeixen del grec gypsos, però el primer té l’article àrab fusionat).
La consonant de l’article àrab a cops s’assimila a la consonant que ve després. Així, tenim xarop o aixarop (provinent d’as-sarup, evolució d’al-sarup), atzucac ‘carreró sense sortida, cul-de-sac’ (d’az-zuqaq, evolució d’al-zuqaq ‘carrer estret’), arròs (d’ar-ruzz, evolució d’al-ruzz; l’àrab ho va agafar del grec), atzavara (d’as-sabbara, evolució d’al-sabbara, en àrab clàssic subbar) i atzar (d’az-zarh, evolució d’al-zarh; el mot zarh significa ‘dau’ o ‘cara d’un dau’, i en espanyol ha donat azar però també azahar ‘tarongina’ perquè aquest mot també significava ‘flors’).
El vocabulari català d’origen àrab també permet conèixer en quines matèries la cultura àrab va excel·lir. És el cas de les matemàtiques més abstractes, com es veu amb xifra (de sifr ‘buit’), àlgebra (d’al-gabr ‘reducció’) o guarisme i algoritme (d’al-hwarizmi, sobrenom del matemàtic iranià arabitzat Muhammad ibn Musà (segle IX), natural de Coràsmia, en àrab Hwarizmi, introductor de l’àlgebra a l’Europa medieval a través de les seves traduccions). També és el cas de la química, com veiem en alcohol com a forma culta i alcofoll com a forma adaptada de les pólvores de maquillatge (al-kuhul); i benzè com a forma culta i benjuí com a nom d’una resina balsàmica, a partir de luban gawi ‘encens de Java’. La gestió de l’aigua feta pels àrabs ens ha deixat mots i conceptes com sénia o sínia ‘roda per a extreure aigua’ (de saniya ‘sénia, molí’), séquia ‘canal de reg’ (de saqiya, participi actiu de saqa ‘regar’), assut ‘presa menuda’ com la que hi ha a Xerta sobre l’Ebre (d’as-sudd ‘petit barratge’), safareig ‘pica o bassa per a rentar roba’ (de sahrig ‘bassal’) o aljub ‘cisterna per a l’emmagatzematge d’aigua de pluja’ (d’al-jubb ‘pou’). Un darrer camp de domini de la cultura àrab és el joc d’escacs. El nom d’aquest joc ja evidencia l’influx àrab. Sembla que prové del persa xa ‘rei’ (encara fins al segle XX es parlava del xa de Pèrsia), de manera que en realitat significaria ‘joc del rei’. Algun altre autor ha proposat que prové d’as-sikak ‘els rengles de cases, els carrers’, per la disposició de les caselles sobre el tauler. Algunes peces d’aquest joc també tenen nom àrab. Com se sap, a més del rei i la reina, als escacs hi ha altres peces que simulen forces militars en combat. Així, els peons representen la infanteria i els cavalls la cavalleria. Els alfils i les torres han perdut modernament aquesta referència, però l’etimologia revela que representaven altres tipus de tropes. El mot alfil (en català antic també orfil) sembla que prové d’al-fil ‘elefant’ (pres del persa pil ‘elefant’). Per tant, evoca les tropes que anaven sobre elefants. Quant a la torre, ara evoca les torres d’assalt pròpies d’un setge medieval o directament la muralla defensiva -idea contradictòria amb l’enorme capacitat ofensiva d’aquesta peça-. Però en català antic hom en deia roc, mot que prové de l’àrab ruh, que significa ‘carro’ (sembla que pres, al seu torn, del bengalí roth ‘carro’, en sànscrit rathah ‘carro’ o ‘roda’; compareu-ho amb el llatí rota ‘roda’, ja que el sànscrit i el llatí són parents llunyans). Per tant, la torre evocava un altre tipus de tropa: la que lluitava sobre carros. El mot roc pràcticament ha desaparegut amb aquest sentit, però encara es diu enrocar (‘situar el rei defensat per una torre’).
Finalment, cal esmentar la toponímia. Al sud de Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears hi ha manta pobles amb nom d’origen àrab, com la Pobla de Mafumet al Camp de Tarragona (és a dir, de Muhammad), Vinaixa a Ponent (de Ben Aïssa), Bràfim al Camp de Tarragona (d’Ibrahim), Benifallet a les Terres de l’Ebre (de Beni Alkalahet ‘fills d’Alkalahet’), Benissanet a les Terres de l’Ebre (de Beni Zanat ‘fills de Zanat’), Binissalem a Mallorca (de Beni Salam ‘fills de Salam’), Benifassà al Maestrat (de Beni Hassan ‘fills de Hassan’), Benimussa a Eivissa (de Beni Mussa ‘fills de Mussa’), Vinganya a Ponent (de Ben Gania ‘fill de Gania’: en Gania era el rei de Fraga al segle XII), Benicàssim a la Plana (de Beni Qassi ‘fills de Qassi’), Altafulla al Camp de Tarragona (d’al-tahuila ‘peça de terra’), l’Aldea a les Terres de l’Ebre (d’al-daia ‘poblet’), etc.
dilluns, 4 de març del 2013
El llegat dels pobles al vocabulari català (2): els germànics
Del segle II aC al segle V dC l’actual Catalunya va ser ocupada pels romans, i van implantar-hi la seva llengua, el llatí, que esborraria l’ibèric. El llatí parlat al Pirineu oriental i valls adjacents és el que donaria el català. Per això tenim la majoria de paraules d’origen llatí. Els romans ens van deixar altres coses: algunes plantes urbanes, el dret i les grans vies de comunicació (dit altrament: l’autopista AP-7 és la Via Augusta actualitzada).
Tanmateix, des del segle IV dC l’Imperi Romà va viure l’entrada de diversos pobles germànics, que també van deixar la seva petja. A casa nostra van fer cap els visigots, una tribu germànica que es va romanitzar i cristianitzar amb molta rapidesa.
El llatí dels segles IV i V ja havia anat incorporant germanismes de totes les ètnies: sapo (que dóna sabó), burgus ‘poblet’ (que dóna burg), etc. També comes, que donaria comte, ja que sembla que els llatins documenten aquesta figura en soldats que feien costat als cabdills germànics. En català destaquen blau (tal com es diu avui en alemany, precisament), blanc (va arraconar el mot d’origen llatí alb, que ha romàs en mots com alba ‘primera llum del dia’), bru, gris, fresc, elm i guerra (en germànic werra: compareu-ho amb l’anglès war, ja que l’anglès és una llengua germànica).
Una tribu germànica establerta a la Gàl·lia van ser els fràncics. El fràncic també va deixar algun mot al català: ban, guaita (del mot wahta), esperó, estrep, buc ‘cavitat’, adobar (de dubban), rostir (de hraustjan), òliba (del mot uwwila, que recorda el so de l’ocell: uh-uh), gratar (de gratton), lleig (de laid o laigh), potser esquena i el magnífic gaire (provinent de waigaro, que significava ‘amb prou feines, a la força’).
I ja com a mots estrictament visigòtics tenim guàrdia o guardià (de wardja), bramar (de brammon), alberg (de haribargo), grapa (de krappa ‘ganxo’), amanir (de manwjan), potser fang (de fani), espia (de spaiha), guerxo (de thwairhs ‘tort’), llesca (de liska), brotar (de bruton), parra (de parra ‘enreixat’), recar (de raka ‘preocupació’; d’aquí que diguem tenir recança a fer una cosa ‘no sentir-se a gust fent-la’), sàrria (de sahrja ‘cistell’), estaca (de staka), robar (de rauban), trescar ‘caminar pel camp o per la muntanya’ (de thriskan -que donaria l’anglès trekking: tresc i trekking són el mateix, doncs, però el segon permet cobrar més-), treva (de triggwa, en català antic treuga) i gana (de gainon ‘obrir la boca’, amb un canvi de significat d’allò més curiós.)
Com es pot comprovar, els mots acabats en -an o -on són verbs: dubban/adobar, hraustjan/rostir, gratton/gratar, brammon/bramar, manwjan/amanir, bruton/brotar, rauban/robar, gainon/obrir boca... Exactament com en alemany actual els mots acabats en -en.
Segurament l’influx germànic sobre el català va més enllà dels mots: podria ser que la fonètica catalana fos deguda al germànic. Noteu com parles romàniques com l’italià, el portuguès o el castellà tenen vocals finals (en castellà golpe, fuego, toque, nabo, chico, dedo), mentre que el català no (cop, foc, nap, xic, dit). El català, juntament amb l’occità i el francès, perden vocals finals del llatí segurament per influència germànica, una influència que no es troba a Castella ni Portugal, i que no va arrelar a Itàlia.
Tanmateix, des del segle IV dC l’Imperi Romà va viure l’entrada de diversos pobles germànics, que també van deixar la seva petja. A casa nostra van fer cap els visigots, una tribu germànica que es va romanitzar i cristianitzar amb molta rapidesa.
El llatí dels segles IV i V ja havia anat incorporant germanismes de totes les ètnies: sapo (que dóna sabó), burgus ‘poblet’ (que dóna burg), etc. També comes, que donaria comte, ja que sembla que els llatins documenten aquesta figura en soldats que feien costat als cabdills germànics. En català destaquen blau (tal com es diu avui en alemany, precisament), blanc (va arraconar el mot d’origen llatí alb, que ha romàs en mots com alba ‘primera llum del dia’), bru, gris, fresc, elm i guerra (en germànic werra: compareu-ho amb l’anglès war, ja que l’anglès és una llengua germànica).
Una tribu germànica establerta a la Gàl·lia van ser els fràncics. El fràncic també va deixar algun mot al català: ban, guaita (del mot wahta), esperó, estrep, buc ‘cavitat’, adobar (de dubban), rostir (de hraustjan), òliba (del mot uwwila, que recorda el so de l’ocell: uh-uh), gratar (de gratton), lleig (de laid o laigh), potser esquena i el magnífic gaire (provinent de waigaro, que significava ‘amb prou feines, a la força’).
I ja com a mots estrictament visigòtics tenim guàrdia o guardià (de wardja), bramar (de brammon), alberg (de haribargo), grapa (de krappa ‘ganxo’), amanir (de manwjan), potser fang (de fani), espia (de spaiha), guerxo (de thwairhs ‘tort’), llesca (de liska), brotar (de bruton), parra (de parra ‘enreixat’), recar (de raka ‘preocupació’; d’aquí que diguem tenir recança a fer una cosa ‘no sentir-se a gust fent-la’), sàrria (de sahrja ‘cistell’), estaca (de staka), robar (de rauban), trescar ‘caminar pel camp o per la muntanya’ (de thriskan -que donaria l’anglès trekking: tresc i trekking són el mateix, doncs, però el segon permet cobrar més-), treva (de triggwa, en català antic treuga) i gana (de gainon ‘obrir la boca’, amb un canvi de significat d’allò més curiós.)
Com es pot comprovar, els mots acabats en -an o -on són verbs: dubban/adobar, hraustjan/rostir, gratton/gratar, brammon/bramar, manwjan/amanir, bruton/brotar, rauban/robar, gainon/obrir boca... Exactament com en alemany actual els mots acabats en -en.
Segurament l’influx germànic sobre el català va més enllà dels mots: podria ser que la fonètica catalana fos deguda al germànic. Noteu com parles romàniques com l’italià, el portuguès o el castellà tenen vocals finals (en castellà golpe, fuego, toque, nabo, chico, dedo), mentre que el català no (cop, foc, nap, xic, dit). El català, juntament amb l’occità i el francès, perden vocals finals del llatí segurament per influència germànica, una influència que no es troba a Castella ni Portugal, i que no va arrelar a Itàlia.
dimarts, 19 de febrer del 2013
El llegat dels pobles al vocabulari català (1): els preibèrics
A tot seguidor o votant d’un partit xenòfob que es mira amb malfiança qualsevol estranger (sobretot si té la pell fosca), val la pena recordar-li que Catalunya ha crescut a base d’incorporar gent vinguda de fora. És a dir, que els catalans duem sang de moltes nissagues i hem incorporat elements culturals de moltes ètnies. Agradi o no, això és així.
El vocabulari és testimoni d’aquest fenomen (i no només el vocabulari: també fets socials i culturals...). Avui enceto un seguit d’apunts sobre el tema per tal que xaleu (més que res perquè l’actualitat només ens porta garbuix i mal ambient).
Comencem pels pobles que van vindre d’Europa abans que es desenvolupés la cultura ibèrica. Ens remuntem, doncs, a abans del segle VI aC. No cal dir que, tot el que és preromà o preibèric, és la foscor absoluta, i anem a les palpentes...
El català té alguns mots no indoeuropeus. Provenen de pobles que van entrar a la península Ibèrica fa molts segles i n’hem heretat algun mot.
(Perquè us en feu el càrrec, gairebé totes les llengües europees són indoeuropees: el llatí -que donaria el català, el francès, l’italià, el romanès, l’espanyol, el portuguès i d’altres-, el grec, l’anglès, l’alemany, el rus i totes les llengües eslaves, les llengües cèltiques i fins i tot la llengua dels gitanos. Les llengües no indoeuropees del continent són el maltès (de la família semítica, com l’àrab), el basc, l’antic ibèric -el que es parlava a Catalunya abans de l’arribada dels romans-, l’hongarès, el finès i alguna altra del mateix grup que les dues darreres.)
Segons els estudiosos, com Jordi Bruguera, d’invasions no indoeuropees tenim mots com socarrar (socarrimar en seria un fill), esquerre (tot i que hi ha qui afirma que prové del basc), lleganya, isard, sitja, arna i gerd (gerdó en seria un fill). Noteu aquest darrer: el català té un mot trimil·lenari per a designar una fruita, quan altres llengües veïnes han hagut de prendre’l recentment d’una altra (l’espanyol frambuesa o sangüesa prové del francès framboise). Quan algú diu en català frambuesa està dilapidant un llegat històric i cultural de primer ordre. Per tant, ja ho sabeu: gerd, i si algú us mira amb mala cara digueu-li que el mot té gairebé tres mil anys d’història...
De les parles no indoeuropees es pot destacar el grup de mots format per garriga i garric i garrigues, garrotxa, carrasca (com en diuen a les Terres de l’Ebre de l’alzina (aquest mot és d’origen llatí)) i quer o car ‘roc’. El mot quer o car ha desaparegut del vocabulari comú, però ha romàs en toponímia: el Querforadat (poble de la Cerdanya), Queralt (santuari de Berga), Queralbs (poble del Ripollès: significa ‘roca blanca’), torre de Querroig (entre l’Alt Empordà i el Rosselló), pic de Carroi (la muntanya imponent que hi ha sobre Andorra la Vella: evoca el fet que és roig) i lo Caro (pic de prop de Tortosa). Quant a garrotxa, com sabeu és el nom d’una comarca (capitalejada per Olot), però al Conflent (Catalunya Nord) hi ha també les Garrotxes de Conflent. En tots dos casos fa referència a una terra difícil de conrear (per això entre el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà hi ha el Terraprim, una zona conreable en contrast amb la no conreable). La conclusió és que, en aquesta llengua preibèrica, segurament el segment fonètic k-rr-k evoca una terra dolenta per al cultiu. Així quer o car és una roca (on no es pot conrear); la garrotxa és on feina rai per a cultivar; la garriga és una terra amb poca vegetació, que vol dir que té poca aigua; i la carrasca és un tipus de vegetació típic de zones rocoses o secanes. Que d’un sol segment fonètic tinguem diversos mots (amb un cert parentiu semàntic) revela l’antigor del mot original.
Abans dels ibers també vam tenir invasions de pobles celtes (aquests sí indoeuropeus, i que avui dia han quedat circumscrits a les Illes Britàniques i a la Bretanya francesa, i residualment a Astúries i Galícia). I també en tenim algunes paraules. La més rellevant per a un estudiós del català és bres, mot corrent a l’Ebre per a designar el ‘llitet’ (el mot bressol n’és un fill; ah, i per cert, desterreu el castellanisme innecessari cuna que només fa que posar sorra a l’engranatge de la llengua catalana: recupereu el vostre patrimoni històric!). També hi ha borni, l’antic calma ‘cim pla’ (avui en desús però que encara es troba en algun topònim, com la calma de Calaf, el calm Ramonet d’Andorra i la muntanya del Puigsacalm; com podeu veure solia ser femení: puig sa Calm ‘puig de la Calma’), la dalla per a segar dret, potser galta, potser llosa, cleda, avenc, llauna i verbs tan usuals com tancar i trencar. El primer s’oposa a cloure i el segon a rompre, que són les formes derivades del llatí però poc usades (la primera només en àmbits cultes i la segona usual a les Illes). Fixeu-vos en la força de la petja cèltica: ha arraconat aglunes formes llatines que vam heretar de la llengua mare (encara que vés a saber si no és que van reintroduir-se tardanament...). Dins el grup celta encara cal esmentar trau o trauc, el forat per al botó i un tall sangonós al cap fruit d’un cop, que prové del mot tráolom ‘forat’ sembla que usat pels gàl·lics (el poble celta que habitava a França abans de l’arribada dels romans; perquè ens entenguem, l’Astèrix). I altres mots, com camisa o cervesa, segurament són celtes però ja agafats pel llatí (camisia i cereuisia, i per aquí ens van arribar).
El vocabulari és testimoni d’aquest fenomen (i no només el vocabulari: també fets socials i culturals...). Avui enceto un seguit d’apunts sobre el tema per tal que xaleu (més que res perquè l’actualitat només ens porta garbuix i mal ambient).
Comencem pels pobles que van vindre d’Europa abans que es desenvolupés la cultura ibèrica. Ens remuntem, doncs, a abans del segle VI aC. No cal dir que, tot el que és preromà o preibèric, és la foscor absoluta, i anem a les palpentes...
El català té alguns mots no indoeuropeus. Provenen de pobles que van entrar a la península Ibèrica fa molts segles i n’hem heretat algun mot.
(Perquè us en feu el càrrec, gairebé totes les llengües europees són indoeuropees: el llatí -que donaria el català, el francès, l’italià, el romanès, l’espanyol, el portuguès i d’altres-, el grec, l’anglès, l’alemany, el rus i totes les llengües eslaves, les llengües cèltiques i fins i tot la llengua dels gitanos. Les llengües no indoeuropees del continent són el maltès (de la família semítica, com l’àrab), el basc, l’antic ibèric -el que es parlava a Catalunya abans de l’arribada dels romans-, l’hongarès, el finès i alguna altra del mateix grup que les dues darreres.)
Segons els estudiosos, com Jordi Bruguera, d’invasions no indoeuropees tenim mots com socarrar (socarrimar en seria un fill), esquerre (tot i que hi ha qui afirma que prové del basc), lleganya, isard, sitja, arna i gerd (gerdó en seria un fill). Noteu aquest darrer: el català té un mot trimil·lenari per a designar una fruita, quan altres llengües veïnes han hagut de prendre’l recentment d’una altra (l’espanyol frambuesa o sangüesa prové del francès framboise). Quan algú diu en català frambuesa està dilapidant un llegat històric i cultural de primer ordre. Per tant, ja ho sabeu: gerd, i si algú us mira amb mala cara digueu-li que el mot té gairebé tres mil anys d’història...
De les parles no indoeuropees es pot destacar el grup de mots format per garriga i garric i garrigues, garrotxa, carrasca (com en diuen a les Terres de l’Ebre de l’alzina (aquest mot és d’origen llatí)) i quer o car ‘roc’. El mot quer o car ha desaparegut del vocabulari comú, però ha romàs en toponímia: el Querforadat (poble de la Cerdanya), Queralt (santuari de Berga), Queralbs (poble del Ripollès: significa ‘roca blanca’), torre de Querroig (entre l’Alt Empordà i el Rosselló), pic de Carroi (la muntanya imponent que hi ha sobre Andorra la Vella: evoca el fet que és roig) i lo Caro (pic de prop de Tortosa). Quant a garrotxa, com sabeu és el nom d’una comarca (capitalejada per Olot), però al Conflent (Catalunya Nord) hi ha també les Garrotxes de Conflent. En tots dos casos fa referència a una terra difícil de conrear (per això entre el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà hi ha el Terraprim, una zona conreable en contrast amb la no conreable). La conclusió és que, en aquesta llengua preibèrica, segurament el segment fonètic k-rr-k evoca una terra dolenta per al cultiu. Així quer o car és una roca (on no es pot conrear); la garrotxa és on feina rai per a cultivar; la garriga és una terra amb poca vegetació, que vol dir que té poca aigua; i la carrasca és un tipus de vegetació típic de zones rocoses o secanes. Que d’un sol segment fonètic tinguem diversos mots (amb un cert parentiu semàntic) revela l’antigor del mot original.
Abans dels ibers també vam tenir invasions de pobles celtes (aquests sí indoeuropeus, i que avui dia han quedat circumscrits a les Illes Britàniques i a la Bretanya francesa, i residualment a Astúries i Galícia). I també en tenim algunes paraules. La més rellevant per a un estudiós del català és bres, mot corrent a l’Ebre per a designar el ‘llitet’ (el mot bressol n’és un fill; ah, i per cert, desterreu el castellanisme innecessari cuna que només fa que posar sorra a l’engranatge de la llengua catalana: recupereu el vostre patrimoni històric!). També hi ha borni, l’antic calma ‘cim pla’ (avui en desús però que encara es troba en algun topònim, com la calma de Calaf, el calm Ramonet d’Andorra i la muntanya del Puigsacalm; com podeu veure solia ser femení: puig sa Calm ‘puig de la Calma’), la dalla per a segar dret, potser galta, potser llosa, cleda, avenc, llauna i verbs tan usuals com tancar i trencar. El primer s’oposa a cloure i el segon a rompre, que són les formes derivades del llatí però poc usades (la primera només en àmbits cultes i la segona usual a les Illes). Fixeu-vos en la força de la petja cèltica: ha arraconat aglunes formes llatines que vam heretar de la llengua mare (encara que vés a saber si no és que van reintroduir-se tardanament...). Dins el grup celta encara cal esmentar trau o trauc, el forat per al botó i un tall sangonós al cap fruit d’un cop, que prové del mot tráolom ‘forat’ sembla que usat pels gàl·lics (el poble celta que habitava a França abans de l’arribada dels romans; perquè ens entenguem, l’Astèrix). I altres mots, com camisa o cervesa, segurament són celtes però ja agafats pel llatí (camisia i cereuisia, i per aquí ens van arribar).
dimecres, 6 de febrer del 2013
De l’enuig a la responsabilitat
Ara que ha sortit tota la podridura de la corrupció política, combinada amb una crisi econòmica devastadora, la gent està indignada fins a l’extrem. I és lògic que sigui així.
Ara bé: al marge que hàgim de criticar els polítics corruptes, abans hem de mirar-nos al mirall. Ho dic perquè s’ha demostrat que hi ha molta gent que practica la corrupció de baixa volada d’una manera natural, i no és acceptable que aquests mateixos critiquin després els polítics corruptes.
Aquest semestre 9 alumnes meus de la universitat (d’un total de gairebé 100) han presentat treballs copiats (això passa cada any, val a dir). Lògicament, els vaig suspendre -perquè així ho estableix la normativa acadèmica- i els vaig exigir explicacions. A alguns, un cop reconeguda la falta i assumida la culpa, els faig aquesta pregunta: “Estàs indignat amb això de la corrupció política?” (el cas Bárcenas està en el moment àlgid). Em responen que sí, i aleshores els contesto jo: “Quina hipocresia! Tu qüestiones una actitud reprovable d’un polític quan fas exactament el mateix que ell?”.
Vet aquí, doncs, el veritable problema.
Si volem un sistema institucional i polític on els corruptes siguin condemnats, on qualsevol escàndol comporti una purga i on tinguin de plegar els qui fan matràfoles, com passa a la Gran Bretanya, França o Alemanya, abans hem de practicar l’honestedat i la rectitud cadascú de nosaltres en els nostres actes diaris. Si no fem això ni regenerarem la política ni podem qüestionar les martingales. Siguem-ne conscients.
Ara bé: al marge que hàgim de criticar els polítics corruptes, abans hem de mirar-nos al mirall. Ho dic perquè s’ha demostrat que hi ha molta gent que practica la corrupció de baixa volada d’una manera natural, i no és acceptable que aquests mateixos critiquin després els polítics corruptes.
Aquest semestre 9 alumnes meus de la universitat (d’un total de gairebé 100) han presentat treballs copiats (això passa cada any, val a dir). Lògicament, els vaig suspendre -perquè així ho estableix la normativa acadèmica- i els vaig exigir explicacions. A alguns, un cop reconeguda la falta i assumida la culpa, els faig aquesta pregunta: “Estàs indignat amb això de la corrupció política?” (el cas Bárcenas està en el moment àlgid). Em responen que sí, i aleshores els contesto jo: “Quina hipocresia! Tu qüestiones una actitud reprovable d’un polític quan fas exactament el mateix que ell?”.
Vet aquí, doncs, el veritable problema.
Si volem un sistema institucional i polític on els corruptes siguin condemnats, on qualsevol escàndol comporti una purga i on tinguin de plegar els qui fan matràfoles, com passa a la Gran Bretanya, França o Alemanya, abans hem de practicar l’honestedat i la rectitud cadascú de nosaltres en els nostres actes diaris. Si no fem això ni regenerarem la política ni podem qüestionar les martingales. Siguem-ne conscients.
dijous, 10 de gener del 2013
Alejandro Fernández (PP) i el nom de la Universitat Rovira i Virgili: com el Quixot encalçant molins
Segons Vilaweb (10-1-2013), n’Alejandro Fernández, cap del Partit Popular (PP) a Tarragona, proposa que la Universitat Rovira i Virgili abandoni el seu nom i passi a dir-se Universitat de Tarragona.
Aquesta proposta mereix diverses consideracions, des de diversos angles. No perquè m’agradi o em desagradi el nom de Rovira i Virgili, que ni m’agrada ni em desagrada, sinó perquè em desagrada el populisme barat i la politiqueria de baixa estofa, i cal posar cadascú al seu lloc.
Primer: n’Alejandro al·lega que el nom Rovira i Virgili és una imposició del centralisme capitalí de Barcelona, que va contra Tarragona i la seva província. Formula, doncs, un desgreuge anticentralista. (No és el primer cop que n’Alejandro fa una afirmació o proposta en aquesta línia: basta escoltar-lo cada cop que parla i veureu que el tema del greuge centralista surt recurrentment.) Curiós, si més no, que vulgui lluitar contra el centralisme capitalí amb aquesta proposta. La universitat esmentada té centres a Tortosa (un campus), Vila-seca (una facultat), Reus (un campus amb tres facultats, la seu de la fundació i el Centre d’Estudis Superiors de l’Aviació) i Coma-ruga (una seu universitària dependent d’escoles i facultats situades en altres llocs), a més de Tarragona (dos campus amb diverses facultats cadascun més el Rectorat). Ara resulta que posar el nom de Tarragona a una universitat amb centres a quatre poblacions més no és un acte de centralisme capitalí. Per al dirigent popular, el fet que quatre poblacions que no són Tarragona allotgin centres universitaris és irrellevant: han d’empassar-se tant sí com no el nom de la capital. Bona manera de lluitar contra el centralisme, no, Alejandro?
Segon: n’Alejandro ja hauria de saber que, avui dia, totes les universitats del món necessiten posicionar-se i ser reconegudes (pel seu nom i pel seu renom). Exactament igual com passa en el món empresarial, on els noms d’empresa i les marques compten molt. En el món universitari, per estrany que sembli, també és així (vegeu, sinó, per què totes les universitats tenen logotip). En aquest sentit, la Universitat Rovira i Virgili ja està posicionada, té imatge corporativa, la seva sigla (URV) és reconeguda, etc.; i, per tant, canviar-li el nom faria perdre-li posicions en el mapa d’universitats, hauria de començar de zero per a posicionar-se, llançant a la paperera tots els esforços que ha fet per a posicionar-se.
Tercer: és evident que canviar de nom implica canviar tota la papereria i altra mena d’imatgeria, com la mateixa sigla. I això té un cost enorme. Es veu que a n’Alejandro això no li importa: tant li és si estem en crisi o no. Bravo. Suposo que si la Generalitat impulsés un canvi d’imatge corporativa, a l’acte el PP s’abraonaria sobre el partit que governés Catalunya acusant-lo de balafiar diners públics. Però per a n’Alejandro sí que cal que la URV malgasti diners públics canviant noms, sigles, imatges, papereria, etc.
Quart: segons n’Alejandro, el nom de Rovira i Virgili es va posar per a acontentar la gent de Reus (a causa de la tradicional pugna entre Reus i Tarragona). Però perd de vista que la URV té implantació a les Terres de l’Ebre: encara més motiu, doncs, per a buscar un nom que no fos geogràfic. Tanmateix, el cas és que, per a n’Alejandro, les reivindicacions territorials de les Terres de l’Ebre (contraposades al centralisme capitalí de Tarragona) no compten. Per a ell aquella regió ha d’estar lligada tant sí com no a Tarragona. Cap a l’any 2010 Tarragona va omplir-se d’anuncis del PP on es demanava que no s’activessin les vegueries (que hauria implicat la creació de la vegueria de les Terres de l’Ebre) i, en contrapartida, s’apostava per la província (ajuntant, doncs, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i mig Penedès). M’agradaria saber quina impressió va fer això a la gent de les Terres de l’Ebre, especialment a la gent del PP d’aquella zona. Vinga, Alejandro, a veure si durant una campanya electoral vas a les Terres de l’Ebre i anuncies a tothom -als mítings, als carrers, als mercats, etc.-, que el PP aposta perquè la vegueria de les Terres de l’Ebre no existeixi mai, i que aquella gent han d’estar vinculats tant sí com no a la ciutat de Tarragona. I anuncia-ho com una mesura contra el centralisme capitalí: veam a quanta gent ebrenca li coles aquest discurs.
Quint: la notícia de Vilaweb indica que n’Alejandro “ha remarcat que el canvi és "legal" i que la universitat "no hi té competència"”, i també indica: “El PP, convençut que la seva proposta coincideix amb l'opinió de molts tarragonins a través de la xarxa social, presentarà la moció en el pròxim plenari de l'Ajuntament de Tarragona, el 18 de gener.” Amic Alejandro: l’Ajuntament de Tarragona tampoc hi té competència. La URV es va crear per una llei al Parlament de Catalunya! L’Ajuntament de Tarragona pot aprovar les mocions que vulgui i adreçar-les al Parlament; però això també ho pot fer la URV mateix si la comunitat universitària volgués canviar-li el nom. Per tant, el grau de competència de la URV i de l’Ajuntament de Tarragona és exactament el mateix. El que no pot fer n’Alejandro, doncs, és tirar endavant una proposta i dir que un altre no ho pot fer, quan en realitat ho pot fer exactament igual. Això és faltar a la veritat. Segurament n’Alejandro diu això perquè es posa la bena abans de la ferida: la resposta institucional de la URV no serà de rebre bé la idea de canviar el nom (pel que he dit als punts primer i segon), i ja d’entrada tapa la boca a la universitat afectada: que no opini (i així no li qüestioni la pensada). Gran demòcrata.
Sext: sobta que n’Alejandro presenti a l’Ajuntament de Tarragona una iniciativa per al canvi de nom d’una universitat (encara que sigui per a elevar-la al Parlament). Perquè aleshores l’Ajuntament de Tortosa podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Tortosa; l’Ajuntament de Reus podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Reus; i així fins a qualsevol població que té un centre universitari. Oi que si tothom ho fes el nom nou de la universitat es col·lapsaria? I no em val que Universitat de Tarragona sigui el nom històric: també ho és Universitat de Tortosa
(al capdavall n’hi havia una abans, també).
Sèptim, una qüestió per a mi gens important, però que per a n’Alejandro pareix que ho és. Segons Vilaweb, n’Alejandro entén que “"Som [Tarragona] l’única demarcació on no consta el nom de la ciutat on es troba la universitat"”, i per això “ha defensat la seva proposta plenament convençut que és el camí per "retornar a la normalitat" i posar fi a aquest "greuge comparatiu" amb la resta de "províncies"” (les citacions són textuals). Per a n’Alejandro, doncs, la normalitat és que les capitals de província donin nom a les universitats. No aclareix, però, si a parer seu la Universidad de Valladolid hauria de dir-se Universitat de Valladolid-Soria, ja que té un campus a Soria, que és capital de província. I sobretot: hauria d’explicar d’on treu que Tarragona és l’únic lloc (una anomalia, segons ell) on el nom de la capital o província no figura al nom de la universitat del territori. A les Illes Balears hi ha la Universitat de les Illes Balears, no pas la Universitat de Palma. A la província de Santa Cruz de Tenerife no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santa Cruz de Tenerife, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de la Laguna. A la província de Ciudad Real no hi ha cap universitat que dugui el nom de Ciudad Real, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de Castilla-La Mancha. A la província de Logroño no hi ha cap universitat que dugui el nom de Logroño, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de La Rioja i la Universidad Internacional La Rioja. A Navarra hi ha dues universitats i cap no du el nom de Pamplona (l’una es diu Universidad de Navarra, que és privada, i l’altra es diu Universidad Pública de Navarra). A la regió uniprovincial de Cantabria (antigament província de Santander) no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santander, capital de l’esmentada regió; sols hi ha la Universidad de Cantabria. I a Extremadura la universitat té centres a quatre poblacions (Cáceres, Badajoz, Mérida i Plasencia); s’anomena Universidad de Extremadura i no hi ha cap Universidad de Cáceres ni cap Universidad de Badajoz. Vaja: n’Alejandro, a més de centralista capitalí, incapaç de documentar-se com cal.
Octau: segons Vilaweb, n’Alejandro diu: “"Antigament [la universitat] era la 'Tarraconensis' i vam perdre el nom per art de màgia"”. Doncs no, Alejandro: el nom d’Universitas Tarraconensis no es va perdre per art de màgia. Es va perdre quan el rei d’Espanya Felip V va clausurar totes les universitats catalanes, incloent-hi la tarragonina, i va crear la Universitat de Cervera, amb l’objectiu d’evitar que els centres universitaris fossin caus de revoltes antiborbòniques. Aquí es on es va perdre la Universitas Tarraconensis: va ser Espanya qui va suprimir el vincle de Tarragona amb la universitat. Que quedi clar.
Novè: quina casualitat que el nom a sacrificar sigui el d’un intel·lectual tarragoní com n’Antoni Rovira i Virgili. Com qui no vol la cosa, n’Alejandro, de passada, esborra un referent cultural i històric del catalanisme. No fos cas que algú s’hi emmirallés...
Desè i darrer: fa temps, quan algun polític català plantejava la possibilitat que Catalunya es dotés d’un bon Estatut d’autonomia, o que es potenciés la llengua i la cultura catalana, o que Catalunya esdevingués un Estat independent, els polítics del PP sempre s’hi oposaven, i ho argumentaven dient que això era una cosa identitària que no importava a ningú i que, per tant, calia parlar dels “temes que preocupen la gent”. Sí: ja es veu que la gran preocupació de la gent (sense feina o a punt de perdre-la, cobrant menys, sense possibilitat de progressar, amb risc de perdre l’habitatge, amb risc de perdre els estalvis, amb menys serveis sanitaris i educatius, etc.) és que cal canviar el nom d’una universitat. Quin nas polític, aquest Alejandro...
Curiosament, just dos dies abans que n’Alejandro fes la seva proposta (8-1-2013), les universitats públiques de Catalunya feien públic un manifest conjunt en què reclamaven més inversió pública per a les universitats, en especial per a la recerca, amb l’argument que això és una bona via per al progrés econòmic d’una societat. Les universitats públiques es lamenten que els governs cada cop hi aporten menys diners, i això implica que no es pot fer la recerca que toca i, per tant, acaba repercutint negativament en la qualitat d’allò que s’ensenya (per tant, a la llarga tindrem professionals menys preparats). Davant això, el que ha de fer n’Alejandro -si s’estima de debò la universitat de la seva ciutat- és reclamar al govern espanyol (per cert, del seu propi partit) més finançament per a la URV; i no pas encetar debats estèrils que no menen enlloc. Mentre el govern del PP retalla en recerca i universitats, ell, en comptes d’ajudar a fer créixer la URV, treballa per a fer-la minvar (el que he comentat al punt primer de pèrdua de posicionament). Tingue-ho present, Alejandro: mentre no treballis amb els teus col·legues del PP a Madrid per a millorar les finances de la URV, estaràs anant en contra de la universitat tarragonina, es digui com es digui. Això sí que és important, i no intantileses com imposar un nom simplement perquè no tenies res més a fer.
Aquesta proposta mereix diverses consideracions, des de diversos angles. No perquè m’agradi o em desagradi el nom de Rovira i Virgili, que ni m’agrada ni em desagrada, sinó perquè em desagrada el populisme barat i la politiqueria de baixa estofa, i cal posar cadascú al seu lloc.
Primer: n’Alejandro al·lega que el nom Rovira i Virgili és una imposició del centralisme capitalí de Barcelona, que va contra Tarragona i la seva província. Formula, doncs, un desgreuge anticentralista. (No és el primer cop que n’Alejandro fa una afirmació o proposta en aquesta línia: basta escoltar-lo cada cop que parla i veureu que el tema del greuge centralista surt recurrentment.) Curiós, si més no, que vulgui lluitar contra el centralisme capitalí amb aquesta proposta. La universitat esmentada té centres a Tortosa (un campus), Vila-seca (una facultat), Reus (un campus amb tres facultats, la seu de la fundació i el Centre d’Estudis Superiors de l’Aviació) i Coma-ruga (una seu universitària dependent d’escoles i facultats situades en altres llocs), a més de Tarragona (dos campus amb diverses facultats cadascun més el Rectorat). Ara resulta que posar el nom de Tarragona a una universitat amb centres a quatre poblacions més no és un acte de centralisme capitalí. Per al dirigent popular, el fet que quatre poblacions que no són Tarragona allotgin centres universitaris és irrellevant: han d’empassar-se tant sí com no el nom de la capital. Bona manera de lluitar contra el centralisme, no, Alejandro?
Segon: n’Alejandro ja hauria de saber que, avui dia, totes les universitats del món necessiten posicionar-se i ser reconegudes (pel seu nom i pel seu renom). Exactament igual com passa en el món empresarial, on els noms d’empresa i les marques compten molt. En el món universitari, per estrany que sembli, també és així (vegeu, sinó, per què totes les universitats tenen logotip). En aquest sentit, la Universitat Rovira i Virgili ja està posicionada, té imatge corporativa, la seva sigla (URV) és reconeguda, etc.; i, per tant, canviar-li el nom faria perdre-li posicions en el mapa d’universitats, hauria de començar de zero per a posicionar-se, llançant a la paperera tots els esforços que ha fet per a posicionar-se.
Tercer: és evident que canviar de nom implica canviar tota la papereria i altra mena d’imatgeria, com la mateixa sigla. I això té un cost enorme. Es veu que a n’Alejandro això no li importa: tant li és si estem en crisi o no. Bravo. Suposo que si la Generalitat impulsés un canvi d’imatge corporativa, a l’acte el PP s’abraonaria sobre el partit que governés Catalunya acusant-lo de balafiar diners públics. Però per a n’Alejandro sí que cal que la URV malgasti diners públics canviant noms, sigles, imatges, papereria, etc.
Quart: segons n’Alejandro, el nom de Rovira i Virgili es va posar per a acontentar la gent de Reus (a causa de la tradicional pugna entre Reus i Tarragona). Però perd de vista que la URV té implantació a les Terres de l’Ebre: encara més motiu, doncs, per a buscar un nom que no fos geogràfic. Tanmateix, el cas és que, per a n’Alejandro, les reivindicacions territorials de les Terres de l’Ebre (contraposades al centralisme capitalí de Tarragona) no compten. Per a ell aquella regió ha d’estar lligada tant sí com no a Tarragona. Cap a l’any 2010 Tarragona va omplir-se d’anuncis del PP on es demanava que no s’activessin les vegueries (que hauria implicat la creació de la vegueria de les Terres de l’Ebre) i, en contrapartida, s’apostava per la província (ajuntant, doncs, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i mig Penedès). M’agradaria saber quina impressió va fer això a la gent de les Terres de l’Ebre, especialment a la gent del PP d’aquella zona. Vinga, Alejandro, a veure si durant una campanya electoral vas a les Terres de l’Ebre i anuncies a tothom -als mítings, als carrers, als mercats, etc.-, que el PP aposta perquè la vegueria de les Terres de l’Ebre no existeixi mai, i que aquella gent han d’estar vinculats tant sí com no a la ciutat de Tarragona. I anuncia-ho com una mesura contra el centralisme capitalí: veam a quanta gent ebrenca li coles aquest discurs.
Quint: la notícia de Vilaweb indica que n’Alejandro “ha remarcat que el canvi és "legal" i que la universitat "no hi té competència"”, i també indica: “El PP, convençut que la seva proposta coincideix amb l'opinió de molts tarragonins a través de la xarxa social, presentarà la moció en el pròxim plenari de l'Ajuntament de Tarragona, el 18 de gener.” Amic Alejandro: l’Ajuntament de Tarragona tampoc hi té competència. La URV es va crear per una llei al Parlament de Catalunya! L’Ajuntament de Tarragona pot aprovar les mocions que vulgui i adreçar-les al Parlament; però això també ho pot fer la URV mateix si la comunitat universitària volgués canviar-li el nom. Per tant, el grau de competència de la URV i de l’Ajuntament de Tarragona és exactament el mateix. El que no pot fer n’Alejandro, doncs, és tirar endavant una proposta i dir que un altre no ho pot fer, quan en realitat ho pot fer exactament igual. Això és faltar a la veritat. Segurament n’Alejandro diu això perquè es posa la bena abans de la ferida: la resposta institucional de la URV no serà de rebre bé la idea de canviar el nom (pel que he dit als punts primer i segon), i ja d’entrada tapa la boca a la universitat afectada: que no opini (i així no li qüestioni la pensada). Gran demòcrata.
Sext: sobta que n’Alejandro presenti a l’Ajuntament de Tarragona una iniciativa per al canvi de nom d’una universitat (encara que sigui per a elevar-la al Parlament). Perquè aleshores l’Ajuntament de Tortosa podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Tortosa; l’Ajuntament de Reus podria fer el mateix i proposar que la universitat s’anomeni Universitat de Reus; i així fins a qualsevol població que té un centre universitari. Oi que si tothom ho fes el nom nou de la universitat es col·lapsaria? I no em val que Universitat de Tarragona sigui el nom històric: també ho és Universitat de Tortosa
(al capdavall n’hi havia una abans, també).
Sèptim, una qüestió per a mi gens important, però que per a n’Alejandro pareix que ho és. Segons Vilaweb, n’Alejandro entén que “"Som [Tarragona] l’única demarcació on no consta el nom de la ciutat on es troba la universitat"”, i per això “ha defensat la seva proposta plenament convençut que és el camí per "retornar a la normalitat" i posar fi a aquest "greuge comparatiu" amb la resta de "províncies"” (les citacions són textuals). Per a n’Alejandro, doncs, la normalitat és que les capitals de província donin nom a les universitats. No aclareix, però, si a parer seu la Universidad de Valladolid hauria de dir-se Universitat de Valladolid-Soria, ja que té un campus a Soria, que és capital de província. I sobretot: hauria d’explicar d’on treu que Tarragona és l’únic lloc (una anomalia, segons ell) on el nom de la capital o província no figura al nom de la universitat del territori. A les Illes Balears hi ha la Universitat de les Illes Balears, no pas la Universitat de Palma. A la província de Santa Cruz de Tenerife no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santa Cruz de Tenerife, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de la Laguna. A la província de Ciudad Real no hi ha cap universitat que dugui el nom de Ciudad Real, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de Castilla-La Mancha. A la província de Logroño no hi ha cap universitat que dugui el nom de Logroño, capital de l’esmentada província; sols hi ha la Universidad de La Rioja i la Universidad Internacional La Rioja. A Navarra hi ha dues universitats i cap no du el nom de Pamplona (l’una es diu Universidad de Navarra, que és privada, i l’altra es diu Universidad Pública de Navarra). A la regió uniprovincial de Cantabria (antigament província de Santander) no hi ha cap universitat que dugui el nom de Santander, capital de l’esmentada regió; sols hi ha la Universidad de Cantabria. I a Extremadura la universitat té centres a quatre poblacions (Cáceres, Badajoz, Mérida i Plasencia); s’anomena Universidad de Extremadura i no hi ha cap Universidad de Cáceres ni cap Universidad de Badajoz. Vaja: n’Alejandro, a més de centralista capitalí, incapaç de documentar-se com cal.
Octau: segons Vilaweb, n’Alejandro diu: “"Antigament [la universitat] era la 'Tarraconensis' i vam perdre el nom per art de màgia"”. Doncs no, Alejandro: el nom d’Universitas Tarraconensis no es va perdre per art de màgia. Es va perdre quan el rei d’Espanya Felip V va clausurar totes les universitats catalanes, incloent-hi la tarragonina, i va crear la Universitat de Cervera, amb l’objectiu d’evitar que els centres universitaris fossin caus de revoltes antiborbòniques. Aquí es on es va perdre la Universitas Tarraconensis: va ser Espanya qui va suprimir el vincle de Tarragona amb la universitat. Que quedi clar.
Novè: quina casualitat que el nom a sacrificar sigui el d’un intel·lectual tarragoní com n’Antoni Rovira i Virgili. Com qui no vol la cosa, n’Alejandro, de passada, esborra un referent cultural i històric del catalanisme. No fos cas que algú s’hi emmirallés...
Desè i darrer: fa temps, quan algun polític català plantejava la possibilitat que Catalunya es dotés d’un bon Estatut d’autonomia, o que es potenciés la llengua i la cultura catalana, o que Catalunya esdevingués un Estat independent, els polítics del PP sempre s’hi oposaven, i ho argumentaven dient que això era una cosa identitària que no importava a ningú i que, per tant, calia parlar dels “temes que preocupen la gent”. Sí: ja es veu que la gran preocupació de la gent (sense feina o a punt de perdre-la, cobrant menys, sense possibilitat de progressar, amb risc de perdre l’habitatge, amb risc de perdre els estalvis, amb menys serveis sanitaris i educatius, etc.) és que cal canviar el nom d’una universitat. Quin nas polític, aquest Alejandro...
Curiosament, just dos dies abans que n’Alejandro fes la seva proposta (8-1-2013), les universitats públiques de Catalunya feien públic un manifest conjunt en què reclamaven més inversió pública per a les universitats, en especial per a la recerca, amb l’argument que això és una bona via per al progrés econòmic d’una societat. Les universitats públiques es lamenten que els governs cada cop hi aporten menys diners, i això implica que no es pot fer la recerca que toca i, per tant, acaba repercutint negativament en la qualitat d’allò que s’ensenya (per tant, a la llarga tindrem professionals menys preparats). Davant això, el que ha de fer n’Alejandro -si s’estima de debò la universitat de la seva ciutat- és reclamar al govern espanyol (per cert, del seu propi partit) més finançament per a la URV; i no pas encetar debats estèrils que no menen enlloc. Mentre el govern del PP retalla en recerca i universitats, ell, en comptes d’ajudar a fer créixer la URV, treballa per a fer-la minvar (el que he comentat al punt primer de pèrdua de posicionament). Tingue-ho present, Alejandro: mentre no treballis amb els teus col·legues del PP a Madrid per a millorar les finances de la URV, estaràs anant en contra de la universitat tarragonina, es digui com es digui. Això sí que és important, i no intantileses com imposar un nom simplement perquè no tenies res més a fer.
dissabte, 22 de desembre del 2012
Per què anomenen ‘deriva secessionista’ el procés més ferm, sòlid i clar de la política espanyola?
Curiós, el paper dels periodistes. Els mitjans de comunicació espanyols (incloent-hi algun periodista -no pas tots- de l’òrbita del Grup Godó, és a dir, La Vanguardia i 8TV -no tant RAC1-) sovint empren el terme deriva secessionista per a referir-se al procés d’independència de Catalunya. I generalment el lliguen a la figura de n’Artur Mas, president de la Generalitat. En diuen “la deriva secessionista de Mas”.
Segurament volen fer veure que el president català ha perdut el seny, com si s’hagués trastocat, i que porta els catalans pel pedregar... I és que ells pensen que el camí assenyat és que tot continuï com està, és a dir, amb una Catalunya asfixiada pels poders espanyols. D’aquí que vegin que, sortir d’aquest statu quo, és una deriva.
Aquesta tria terminològica revela el baix nivell periodístic i intel·lectual de la majoria de periodistes, cronistes, analistes i politòlegs espanyols.
N’Artur Mas ha plantejat un procés d’independència no perquè s’hagi trastocat. Sap perfectament que, mentre Catalunya romangui a Espanya, això és lesiu envers els interessos catalans. És lesiu per al teixit productiu (Espanya nega a Catalunya les grans infraestructures que li calen), és lesiu per a les persones (Catalunya no té més remei que fer retallades socials a causa de l’espoli fiscal que pateix per part d’Espanya), és lesiu per als seus béns culturals (començant per la llengua, però també en molts altres camps). I això mateix ho sap molta altra gent: des d’economistes fins a mestres, des d’autònoms fins a acadèmics, des de petits empresaris fins a enginyers que treballen a l’estranger... No és una idea d’una sola persona, sinó del gruix de la societat, espacialment en capes mitjanes i mitjanes-altes (gent, doncs, amb formació i preparació). Qualsevol persona que hi veu clar entén que no hi ha més remei que marxar d’Espanya. D’això se’n diu raonar, senyors periodistes.
El que ningú no pot negar és que n’Artur Mas és una persona reflexiva, intel·ligent i responsable; no pas un piròman. Per això, i davant les circumstàncies greus que vivim, ha ofert aquesta alternativa política al poble de Catalunya. I la sotmetrà a consulta, en un procés radicalment democràtic, no pas imposant-ho ell, sinó fent que la gent voti. Com ha de ser en una democràcia occidental del segle XXI.
És evident, doncs, que això no és pas una deriva. És un procés ferm, sòlid i clar.
Per aquesta raó sobta que molts periodistes soi-disant llestos ho anomenin deriva. Utilitzen aquest terme aplicat al cas català. Quan resulta que Espanya és un país completament ensorrat amb un govern que sí que va a la deriva. El president espanyol, en Mariano Rajoy, va proposar unes coses durant la campanya electoral i, en pic va ser elegit, va fer tot el contrari. Ha aplicat unes mesures d’allò més erràtiques. Ha posat una morterada a Bankia quan és un banc que ha demostrat ser un nyap. A hores d’ara no sabem si Espanya demanarà un rescat a la Unió Europea, encara que la majoria d’economistes ho reclamin. L’economia espanyola és un forat negre i el Govern espanyol és incapaç de parar la sagnia de l’atur. I cap mesura que proposa el Govern espanyol, cap ni una, no és capaç de capgirar res. Al contrari. Això sí que és una deriva!
Potser sí que els periodistes espanyols i de l’òrbita Godó es pensen que, emprant certs mots, la societat s’ho empassarà i dirà amén. Sense tindre en compte, però, que la gent raona i compara les propostes i la manera de fer dels presidents català i espanyol (actual i anterior).
Mentre Espanya s’enfosa en la misèria, aquests periodistes continuen desacreditant el pas polític més ferm, sòlid i clar que hi ha avui dia en la política espanyola. Això sí que és una deriva periodística!
Segurament volen fer veure que el president català ha perdut el seny, com si s’hagués trastocat, i que porta els catalans pel pedregar... I és que ells pensen que el camí assenyat és que tot continuï com està, és a dir, amb una Catalunya asfixiada pels poders espanyols. D’aquí que vegin que, sortir d’aquest statu quo, és una deriva.
Aquesta tria terminològica revela el baix nivell periodístic i intel·lectual de la majoria de periodistes, cronistes, analistes i politòlegs espanyols.
N’Artur Mas ha plantejat un procés d’independència no perquè s’hagi trastocat. Sap perfectament que, mentre Catalunya romangui a Espanya, això és lesiu envers els interessos catalans. És lesiu per al teixit productiu (Espanya nega a Catalunya les grans infraestructures que li calen), és lesiu per a les persones (Catalunya no té més remei que fer retallades socials a causa de l’espoli fiscal que pateix per part d’Espanya), és lesiu per als seus béns culturals (començant per la llengua, però també en molts altres camps). I això mateix ho sap molta altra gent: des d’economistes fins a mestres, des d’autònoms fins a acadèmics, des de petits empresaris fins a enginyers que treballen a l’estranger... No és una idea d’una sola persona, sinó del gruix de la societat, espacialment en capes mitjanes i mitjanes-altes (gent, doncs, amb formació i preparació). Qualsevol persona que hi veu clar entén que no hi ha més remei que marxar d’Espanya. D’això se’n diu raonar, senyors periodistes.
El que ningú no pot negar és que n’Artur Mas és una persona reflexiva, intel·ligent i responsable; no pas un piròman. Per això, i davant les circumstàncies greus que vivim, ha ofert aquesta alternativa política al poble de Catalunya. I la sotmetrà a consulta, en un procés radicalment democràtic, no pas imposant-ho ell, sinó fent que la gent voti. Com ha de ser en una democràcia occidental del segle XXI.
És evident, doncs, que això no és pas una deriva. És un procés ferm, sòlid i clar.
Per aquesta raó sobta que molts periodistes soi-disant llestos ho anomenin deriva. Utilitzen aquest terme aplicat al cas català. Quan resulta que Espanya és un país completament ensorrat amb un govern que sí que va a la deriva. El president espanyol, en Mariano Rajoy, va proposar unes coses durant la campanya electoral i, en pic va ser elegit, va fer tot el contrari. Ha aplicat unes mesures d’allò més erràtiques. Ha posat una morterada a Bankia quan és un banc que ha demostrat ser un nyap. A hores d’ara no sabem si Espanya demanarà un rescat a la Unió Europea, encara que la majoria d’economistes ho reclamin. L’economia espanyola és un forat negre i el Govern espanyol és incapaç de parar la sagnia de l’atur. I cap mesura que proposa el Govern espanyol, cap ni una, no és capaç de capgirar res. Al contrari. Això sí que és una deriva!
Potser sí que els periodistes espanyols i de l’òrbita Godó es pensen que, emprant certs mots, la societat s’ho empassarà i dirà amén. Sense tindre en compte, però, que la gent raona i compara les propostes i la manera de fer dels presidents català i espanyol (actual i anterior).
Mentre Espanya s’enfosa en la misèria, aquests periodistes continuen desacreditant el pas polític més ferm, sòlid i clar que hi ha avui dia en la política espanyola. Això sí que és una deriva periodística!
diumenge, 9 de desembre del 2012
Catalonia is different, senyor Wert
El ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, té una dèria. Primer va dir que volia espanyolitzar els nens catalans; així, ras i curt. Ara vol fer una llei d’educació que permeti a qualsevol nano català no haver d’estudiar català al sistema educatiu català (com ho llegiu).
No entraré a qualificar la proposta d’en Wert. Ja ho ha fet molta gent, de tipologia molt diversa, com l’arquebisbe de Barcelona, periodistes d’arreu (vegeu-ne una mostra en l’article d’en Xevi Xirgo “Un simple banderiller”, El Punt Avui, 8-12-2012), blogaires de tot pelatge (vegeu, com a mostra, la profunda crítica a l’actuació política de n’Alícia Sánchez-Camacho en tot aquest tema al blog Per a Bons Patricis), economistes (com en Xavier Sala-i-Martín, que no retreu el tema lingüístic, sinó una cosa molt més de fons, de tipus purament educatiu, i ho fa amb una intel·ligència que hauria de fer enrojolar el ministre), clubs esportius com el Barça (inusitat que un club esportiu digui coses d’aquestes; fins jugadors com en Puyol hi han dit la seva, i fins i tot en Messi s’ha hagut de posicionar!) i el Col·legi de Pedagogs de Catalunya, que inclús advoca per la insubmissió si s’aprovés la llei (estil Gandhi).
Políticament la cosa ha derivat en un acte de dignitat: la consellera d’Ensenyament, na Irene Rigau, va deixar plantat el ministre en una reunió, fet inusual en el món de les corbates governatives (cal dir, però, que el mateix ministre ja va ser plantat també l’endemà pel cap d’Universitats de la Generalitat, n’Antoni Castellà, i setmanes enrere per tots els rectors de les universitats espanyoles... un home que fa amics, vaja).
Jo no entraré a criticar aquest projecte de llei. Ja ho han fet molts altres amb més encert. Humilment, només faré un petit recordatori al senyor Wert. Tan simple com això: senyor Wert, sàpiga que és impossible fer el que vostè desitja. No ho dic jo: ho diu la realitat. En poso tres exemples.
1) En els anys de la meva joventut, cap al 1990-1995, vaig coincidir amb dos xicots, en Julián i en Dani, fills d’un guàrdia civil que havien destinat a Falset. Al cap de pocs anys van anar-se’n a Tàrrega, sé que hi van viure i ara no sé si hi són o no hi són. El cas és que un cop, en Dani, sense que jo li digués res, em va deixar caure: “És que vosaltres, els catalans, sou diferents” (els dos xicots parlaven en català). Quan vaig demanar-li què volia dir, em va comentar que andalusos i catalans no teníem gaire res a veure, i va acabar concloent “Els catalans sou una nació”.
Poc més tard, el 1996 i a Tarragona, una amiga em va presentar dos xicots andalusos que treballaven en temes socials a Catalunya i que xampurrejaven el català. Tots dos van dir-me el mateix: “Catalunya és una nació”.
Ja em dirà, senyor Wert, com s’ho pensa fer per a canviar una cosa que és d’una manera i no com vostè voldria que fos... si fins i tot els andalusos que vénen a viure a Catalunya ho veuen.
2) El 3-6-2010, TV3 va emetre “Adéu, Espanya?”. El reportatge explica com s’ho fan al Canadà, Dinamarca i el Regne Unit a l’hora de gestionar els processos secessionistes del Quebec, Grenlàndia i Escòcia. En tots tres casos es veu com s’hi aplica pulcrament la democràcia. Tot seguit ve el contrast amb Espanya i el cas de Catalunya: per la banda espanyola, ni democràcia ni res.
El dia d’emissió, quan van fer la pausa publicitària, vaig fer zàping. I vaig fer cap a Intereconomía, un canal ultra i espanyolista. Allà discutien sobre un tema polèmic. Es veu que la ministra de Defensa del govern espanyol, na Carme Chacón, havia ordenat que la legió (una unitat de l’exèrcit espanyol) no participés més a les processons de Corpus i altres esdeveniments religiosos. Els tertulians estaven irats per aquesta mesura.
La comparació entre Catalunya i Espanya cau pel seu propi pes. Mentre a Catalunya ens interroguem si ens convé tindre un Estat propi o no (per l’economia, per l’estat del benestar, per la llengua, etc.) i mirem analíticament què fan altres països en casos semblants, a Espanya s’esquincen les vestidures i destinen debats i més debats perquè algú ha dit que una unitat de l’exèrcit no ha de participar en actes religiosos.
Senyor Wert: ja veu que els universos intel·lectuals de Catalunya i Espanya estan a anys llum l’un de l’altre. Ja em dirà com pensa fer-s’ho per a convèncer els catalans que, en comptes de mirar què fan al món civilitzat, hem de posar-nos a admirar com la legió desfila al costat del Natzarè. I més a l’època d’internet, on la caspa es pot espolsar ràpidament.
3) El 28-7-2010 el Parlament de Catalunya va prohibir els toros. L’endemà, al programa Els Matins de TV3 va donar la notícia en primer lloc. Però, acte seguit, va passar a informar d’altres fets que s’havien produït a altres llocs del planeta, bàsicament conflictes internacionals. Per tant, per als periodistes catalans aquell fet era un més dins l’agenda informativa.
Quan TV3 ja havia passat a altres temes, hom podia tafanejar què en deien els altres canals, tots espanyols. Tots, sense excepció, van parlar de la prohibició dels toros a Catalunya... durant quasi tot el matí! Van donar-hi una importància enorme. Inversament proporcional a la importància que es va donar a Catalunya.
Senyor Wert: suposo que entén que és molt difícil fer que la població catalana, avesada a informar-se sobre tota mena de fets, incloent-hi conflictes internacionals, passi a informar-se gairebé exclusivament sobre el toreig. Encara que vulgui impedir que un xiquet català aprengui català, i fins i tot vulgui forçar a canviar un model educatiu, em sap greu, però dubto molt que això faci que hom s’interessi pels toros.
En fi: de la mateixa manera que Espanya es va empescar l’eslògan Spain is different per a atreure turistes, faria bé, senyor Wert, d’entendre que Catalonia is different. I en aquest cas no és un eslògan.
No entraré a qualificar la proposta d’en Wert. Ja ho ha fet molta gent, de tipologia molt diversa, com l’arquebisbe de Barcelona, periodistes d’arreu (vegeu-ne una mostra en l’article d’en Xevi Xirgo “Un simple banderiller”, El Punt Avui, 8-12-2012), blogaires de tot pelatge (vegeu, com a mostra, la profunda crítica a l’actuació política de n’Alícia Sánchez-Camacho en tot aquest tema al blog Per a Bons Patricis), economistes (com en Xavier Sala-i-Martín, que no retreu el tema lingüístic, sinó una cosa molt més de fons, de tipus purament educatiu, i ho fa amb una intel·ligència que hauria de fer enrojolar el ministre), clubs esportius com el Barça (inusitat que un club esportiu digui coses d’aquestes; fins jugadors com en Puyol hi han dit la seva, i fins i tot en Messi s’ha hagut de posicionar!) i el Col·legi de Pedagogs de Catalunya, que inclús advoca per la insubmissió si s’aprovés la llei (estil Gandhi).
Políticament la cosa ha derivat en un acte de dignitat: la consellera d’Ensenyament, na Irene Rigau, va deixar plantat el ministre en una reunió, fet inusual en el món de les corbates governatives (cal dir, però, que el mateix ministre ja va ser plantat també l’endemà pel cap d’Universitats de la Generalitat, n’Antoni Castellà, i setmanes enrere per tots els rectors de les universitats espanyoles... un home que fa amics, vaja).
Jo no entraré a criticar aquest projecte de llei. Ja ho han fet molts altres amb més encert. Humilment, només faré un petit recordatori al senyor Wert. Tan simple com això: senyor Wert, sàpiga que és impossible fer el que vostè desitja. No ho dic jo: ho diu la realitat. En poso tres exemples.
1) En els anys de la meva joventut, cap al 1990-1995, vaig coincidir amb dos xicots, en Julián i en Dani, fills d’un guàrdia civil que havien destinat a Falset. Al cap de pocs anys van anar-se’n a Tàrrega, sé que hi van viure i ara no sé si hi són o no hi són. El cas és que un cop, en Dani, sense que jo li digués res, em va deixar caure: “És que vosaltres, els catalans, sou diferents” (els dos xicots parlaven en català). Quan vaig demanar-li què volia dir, em va comentar que andalusos i catalans no teníem gaire res a veure, i va acabar concloent “Els catalans sou una nació”.
Poc més tard, el 1996 i a Tarragona, una amiga em va presentar dos xicots andalusos que treballaven en temes socials a Catalunya i que xampurrejaven el català. Tots dos van dir-me el mateix: “Catalunya és una nació”.
Ja em dirà, senyor Wert, com s’ho pensa fer per a canviar una cosa que és d’una manera i no com vostè voldria que fos... si fins i tot els andalusos que vénen a viure a Catalunya ho veuen.
2) El 3-6-2010, TV3 va emetre “Adéu, Espanya?”. El reportatge explica com s’ho fan al Canadà, Dinamarca i el Regne Unit a l’hora de gestionar els processos secessionistes del Quebec, Grenlàndia i Escòcia. En tots tres casos es veu com s’hi aplica pulcrament la democràcia. Tot seguit ve el contrast amb Espanya i el cas de Catalunya: per la banda espanyola, ni democràcia ni res.
El dia d’emissió, quan van fer la pausa publicitària, vaig fer zàping. I vaig fer cap a Intereconomía, un canal ultra i espanyolista. Allà discutien sobre un tema polèmic. Es veu que la ministra de Defensa del govern espanyol, na Carme Chacón, havia ordenat que la legió (una unitat de l’exèrcit espanyol) no participés més a les processons de Corpus i altres esdeveniments religiosos. Els tertulians estaven irats per aquesta mesura.
La comparació entre Catalunya i Espanya cau pel seu propi pes. Mentre a Catalunya ens interroguem si ens convé tindre un Estat propi o no (per l’economia, per l’estat del benestar, per la llengua, etc.) i mirem analíticament què fan altres països en casos semblants, a Espanya s’esquincen les vestidures i destinen debats i més debats perquè algú ha dit que una unitat de l’exèrcit no ha de participar en actes religiosos.
Senyor Wert: ja veu que els universos intel·lectuals de Catalunya i Espanya estan a anys llum l’un de l’altre. Ja em dirà com pensa fer-s’ho per a convèncer els catalans que, en comptes de mirar què fan al món civilitzat, hem de posar-nos a admirar com la legió desfila al costat del Natzarè. I més a l’època d’internet, on la caspa es pot espolsar ràpidament.
3) El 28-7-2010 el Parlament de Catalunya va prohibir els toros. L’endemà, al programa Els Matins de TV3 va donar la notícia en primer lloc. Però, acte seguit, va passar a informar d’altres fets que s’havien produït a altres llocs del planeta, bàsicament conflictes internacionals. Per tant, per als periodistes catalans aquell fet era un més dins l’agenda informativa.
Quan TV3 ja havia passat a altres temes, hom podia tafanejar què en deien els altres canals, tots espanyols. Tots, sense excepció, van parlar de la prohibició dels toros a Catalunya... durant quasi tot el matí! Van donar-hi una importància enorme. Inversament proporcional a la importància que es va donar a Catalunya.
Senyor Wert: suposo que entén que és molt difícil fer que la població catalana, avesada a informar-se sobre tota mena de fets, incloent-hi conflictes internacionals, passi a informar-se gairebé exclusivament sobre el toreig. Encara que vulgui impedir que un xiquet català aprengui català, i fins i tot vulgui forçar a canviar un model educatiu, em sap greu, però dubto molt que això faci que hom s’interessi pels toros.
En fi: de la mateixa manera que Espanya es va empescar l’eslògan Spain is different per a atreure turistes, faria bé, senyor Wert, d’entendre que Catalonia is different. I en aquest cas no és un eslògan.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)