dijous, 29 de setembre de 2011

El nimbi, els nimbis i el nimbisme: una proposta denominativa per a la ‘cultura del no’


Hi ha un fenomen social força estès consistent a rebutjar que una instal·lació o infraestructura presumptament molesta o perjudicial es posi prop de casa. Parlem d’abocadors, plantes de tractament de residus, plantes petroquímiques, canonades d’aigua o gas o hidrocarburs, embassaments, centrals nuclears o tèrmiques, molins de vent, línies d’alta tensió, presons, variants de carreteres, túnels, pedreres, sales de venopunció, cementiris nuclears, etc. És un fenomen social (que podem etiquetar com a ‘comportament/moviment’) relativament modern, actiu des de la segona meitat del segle XX. En efecte, en els temps en què les persones eren súbdites d’un senyor, el senyor posava la instal·lació que li donava la gana on li donava la gana; i la gent a callar i a creure (això si és que es plantejaven dir res, perquè normalment no s’ho plantejaven). Aquesta actitud mesella no és només pròpia de l’edat mitjana o del temps dels monarques absolutistes; en ple franquisme també es donava a casa nostra.

En una societat democràtica, però, on la informació circula i on la gent té dret a dir la seva sobre qualsevol tema, aquest fenomen social ha pres cos. La gent sap que pot tindre una opinió sobre qualsevol qüestió i que pot difondre-la (per moltes vies: es poden fer xarrades, es pot publicar la informació a internet, es poden repartit fullets impresos, es pot anar a una emissora de ràdio o televisió a explicar el teu punt de vista, etc.). Per tant, la gent no s’està callada i explicita la seva posició contrària, tot argumentant-la.

A Catalunya tenim diverses mostres de rebuig a una instal·lació o infraestructura (i també d’acceptació per actitud mesella: és el cas de la planta petroquímica de Repsol a la Pobla de Mafumet o de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, instal·lades en una època en què la gent no alçava la veu).

Però a partir del 1990 aquesta actitud canvia. El poble català -com moltes altres col·lectivitats del món occidental- ja no accepta així com així qualsevol instal·lació o infraestructura, i en general allà on toca que vagi la gent s’hi oposa. Diria que, a Catalunya, els primers casos d’oposició popular a instal·lacions d’aquesta mena -almenys dun cert gruix- van ser a finals dels 80 i primers 90 del segle XX. Parlo del pantà de Rialb (a cavall de la Noguera i l’Alt Urgell) i de la planta de tractaments de residus a la Conca de Barberà, promoguda per la Generalitat de Catalunya. En el primer cas no es va poder aturar; però en el segon la població de la zona s’hi va oposar fermament i es va aturar. Encabat en van vindre més. La llista és llarga i segur que me’n deixo algun: el transvasament d’aigua de l’Ebre cap a València i Múrcia; el transvasament d’aigua del Segre (a la Cerdanya) cap al Llobregat; una instal·lació de gas vora el Delta de l’Ebre; una central elèctrica d’Enron a Móra d’Ebre; els molins de vent al Priorat, la Terra Alta i la Conca de Barberà; la línia de molt alta tensió entre la Catalunya Nord i l’Empordà o el Ripollès; la línia de molt alta tensió entre el Pallars i la Ribagorça; les sales de venopunció a Barcelona; el desdoblament de l’Eix del Llobregat (C-16) a l’altura de Puig-reig; els túnels de Bracons entre Osona i la Garrotxa; el Quart Cinturó; la urbanització de la Platja Llarga a Tarragona; l’autovia entre Tarragona, Valls i Montblanc; el cementiri nuclear a Ascó; la presó del Bages; i molts altres contenciosos de tipus ecologista. En alguns casos l’oposició és generalitzada entre la població de la zona, i per tant pren molt forta (transvasament de l’Ebre, línia de molt alta tensió, cementiri nuclear); en d’altres, però, només s’hi oposa una part de la població de la zona, mentre que una altra part hi està a favor (autovia Tarragona-Valls-Montblanc).

Una de les persones que més ha analitzat aqueix fenomen social a Catalunya és n’Oriol Nel·lo, expert en urbanisme i territori i amb una forta vocació política. Va ser diputat al Parlament de Catalunya entre el 1999 i el 2006 per Ciutadans pel Canvi. I va ser secretari per a la Planificació Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i director de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona. Com a autor va dirigir un llibre col·lectiu titulat Aquí no! Els conflictes territorials a Catalunya (Empúries, 2003), on diversos especialistes analitzaven els casos d’objecció a la presència d’instal·lacions o infraestructures. El mateix Nel·lo va redactar el capítol introductori de l’obra, “Els conflictes territorials a Catalunya. Orígens, dinàmica i alternatives” (pàgines 11-67).

Tal fenomen preocupa els polítics. I amb raó: amb una actitud així no poden fer i desfer d’esquena al territori. També és matèria d’interès per a sociòlegs i fins i tot per a urbanistes. I també preocupa els professionals de la llengua, és a dir, lingüistes i periodistes, perquè cal denominar el fenomen i no hi ha una manera concreta de dir-ho. Ha arribat l’hora, doncs, de batejar aquest fenomen social.

Anteriorment ja s’havia fet algun tempteig. En Jordi Pujol, president de la Generalitat (1980-2003) i, com a tal, mandatari que ha patit aquest fenomen social, va referir-s’hi com la cultura del no. Aquesta expressió va arribar a utilitzar-se, però no és prou sòlida. (Val a dir que en Pujol té una certa gràcia per a batejar conceptes que anomenem mitjançant expressions llargues o anglicismes. Un cop va parlar d’un grup social, els instal·lats, que és una manera de traducció de l’anglès establishment.)

El Termcat, el centre de terminologia catalana, s’ha enfrontat a la qüestió i ha fixat, de moment, l’expressió al costat de casa, no. Una solució insuficient: una frase com “L’actitud d’al costat de casa, no és prou estesa” no funciona (la coma enmig, per exemple, fa nosa).

Com se n’hauria de dir? Crec que la millor opció per a designar aquest fenomen social és nimbi.

És una denominació anglesa. En origen era una sigla, NIMBY, provinent de l’expressió és not in my back yard ‘no en el meu pati de darrere’. En diverses llengües aquest mot és prou usual: phénomène NIMBY [francès], NIMBY attitudes [anglès], conflitti NIMBY [italià], efecto NIMBY [espanyol], etc.

El mot NIMBY designa el fenomen social, però també pot designar la persona que el practica o hi participa, almenys en anglès: “Nimbies win again”, llegim als coments de la notícia “Pincents Hill development turned down” (GetReading, 1-7-2011). I també en espanyol: a l’article “Del ambientalismo individualista al ambientalismo altruista”, signat per n’Eduardo Gudynas, hi llegim: “En realidad los NIMBYs no están contra los avances económicos, sino que buscan defender su calidad de vida” (AmbienTico, 105, any 2002, pàgina 19).

En anglès hi ha altres sigles que designen aquest fenomen social, la majoria amb voluntat de ridiculitzar-lo: LULU (de locally unwanted land uses), NOPE (de not on planet Earth), CAVE (de citizens against virtually everything) i NIMEY (not in my election year, amb una crítica directa contra la classe política). Amb NOPE i CAVE fins i tot s’ha buscat un joc de paraules: en anglès, nope significa ‘no’ i cave és ‘caverna’, fent referència a la visió retrògrada del nimbi.

Em sembla, doncs, que la manera de designar aquest fenomen social en català ha de ser nimbi. Com es pot veure, proposo que la y final s’adapti en i. Així ho han fet algú. Ja el 2003, a l’entitat ecologista Mediterrània, s’oferia un curs titulat Monitors en comunicació i sensibilització ambiental. Dinamització de campanyes, al programa del qual hi veiem escrit “Gestió de l’efecte NIMBI”. De manera semblant, al blog Tenim idees, fem el que pensem hi llegim “Però el més greu, tal com jo ho veig, és què altra vegada hi ha qui dona ales al fenomen NIMBI” (apunt “PAAC al Parc de l’Oreneta”, 26-3-2009). I al blog d’en Joan Gil, on s’exposen idees sobre l’anomenat pla Bolonya que afecta les universitats catalanes, a l’apunt “Bolonya a debat: ni tan bo, ni tan dolent. Col·lectiu Jaume Damians” (20-9-2008) també hi llegim: “Exposa que som la generació del NIMBI, del No i No, deixant clara la seva ignorància - amb tots els respectes possibles perquè jo sóc el primer ignorant del tema - sobre la pluralitat i les accions del moviment estudiantil”.

 

El mot nimbi pot designar el fenomen social, com hem vist; però per a aqueix concepte també es pot encunyar nimbisme, adjuntant-hi el sufix -isme que designa moviments socials, polítics i ideològics en general. En anglès també s’empra aquest derivat: a l’article “Attack of the Fifty-Foot NIMBY’s”, de la Universitat Stanford (Califòrnia), s’hi llegeix NIMBY-ism. Igualment, el mot nimbi pot usar-se per a les persones (“Els nimbis s’oposen a...”) i com a adjectiu (“el fenomen nimbi”, “el moviment nimbi”, “unes propostes nimbis”, etc.). A partir d’aquesta configuració morfològica podem parlar també dels nimbistes, o de l’actitud nimbística tan estesa entre la societat catalana actual. Fins i tot podem crear -per què no?- un verb per a designar l’actitud i les actuacions, nimbiejar; i encara nimbieig, que podria ser quasisinònim de nimbisme.

 

L’adopció de térmens anglesos per a designar conceptes nous no és un fenomen aliè al català. Usem el mot lobby (tot i que també podem dir-ne grup de pressió) i a partir d’aquí emprem adjectius com lobístic, encara que designava, originalment, un vestíbul. De les pàgines d’internet en diem webs, a pesar que en anglès aquest mot significa ‘teixit’ i ‘teranyina’. Fins als anys 30 del segle XX, a la premsa catalana no era estrany veure-hi escrit foot-ball, on els jugadors marcaven un goal després d’haver fet un shoot, malgrat que tals mots signifiquen ‘pilota-peu’, ‘objectiu, finalitat, terme, diana’ i ‘tret, acte de disparar’ (ara escrivim futbol, gol i xut i tenim derivats com futbolista, futboler -a, golejar, golàs, xutar, etc.). Si rebem un missatge publicitari al correu electrònic, generalment no desitjat, en diem spam, que és un terme anglès agafat d’un gag dels Monty Python. I quan parlem de yuppies fem servir un mot creat a partir de young urban people ‘gent urbana jove’, d’on sortiria la sigla YUP, al qual s’hi ha afegit el sufix -ie. Si no tenim manies a parlar de lobby, web, futbol, gol, xut, spam i yuppie bé podem parlar de nimbis.


Un darrer apunt. En espanyol també es troba la forma NIMBY, però ha corregut bastant la solució SPAN, a partir de l’expressió Sí, pero aquí no. Hi ha qui desitja o considera que la solució SPAN sigui vista com a ‘espanyola’ enfront d’una solució catalana nimbi. En una sessió del Ple del Parlament de Catalunya (11-3-2010) sobre el cementiri nuclear, el diputat José Domingo, de Ciutadans, va dir (pàgina 24) “y de aquí que me vuelva a citar en el sentido que ya en aquél momento yo aludí a la opción NIMBI o la opción SPAN, en catalán y en castellano, «sí, pero aquí no»”.

En resum: cal una denominació en català per a aquest fenomen social. Que sigui sintètica i clara de significat. Els periodistes bé ho necessiten, atès que és un fenomen present en la societat catalana. L’anglicisme (adaptat gràficament) nimbi és una opció. I ja tenim una certa tradició a fer-ho (lobby, web i tants d’altres).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.