divendres, 18 de novembre de 2011

Inventeu paraules, que és sa

A la Universitat Rovira i Virgili tinc els alumnes de 1r del Grau de Llengua i Literatura Catalana. També hi assisteixen estudiants d’altres carreres d’idiomes (anglès i castellà). Són una canalla la mar de trempada, amb potencial, amb ganes d’aprendre, amb capacitat per a absorbir el que els explico (no tan sols qüestions lingüístiques), preocupats per la societat i el seu futur. En fi, un grup eixerit. (Un cop vaig sentir dir a la ràdio a l’Andreu Mayayo, professor d’Història, que el millor de la universitat són els alumnes. Doncs això.)

A cops em trobo que algun alumne diu que el mot X el corregiria perquè no és als diccionaris. Aleshores dic que, si és un derivat predictible (és a dir, si s’hi ha adjuntat un sufix determinat), no cal que l’esmenin. Que deixin fluir la llengua.

El català té una gran capacitat per a crear de mots. Com qualsevol altre idioma. Ens pot semblar que el francès, l’italià o l’anglès tenen una gran capacitat neològica; i la tenen, de fet (la gandula es diu transat en francès, de transatlàntic; els italians anomenen el mòbil telefonino, si bé també tenen la solució més formal cellulare; en anglès van crear el mot workaholic ‘feinaddicte’; etc.). Però el català està a la mateixa altura. Una altra cosa és que, al català formalitzat que aprenem a l’escola i que es vehicula pels mitjans de comunicació importants, això no es vegi (o es vegi molt poc). Però capacitat per a créixer en té, i bastant més de la que sembla a primera vista.

En poso alguns exemples; segur que xalareu:

  • Com n’hem de dir, dels participants al ral·li Dakar? (encara que es corri per l’Argentina i Xile, es diu així, el Dakar). Doncs dakarians, tal com fa el diari Regió 7 (“Tots els dakarians ja són a casa”, any 2010). No és als diccionaris, però no hi fa res. Ens cal ladjectiu? Doncs avall.

  • El mot deixalleria. S’ha format a partir de deixalla ‘resta, residu’, derivat del verb deixar. És un mot que llisca força bé, creat des de dins de l’idioma (tot i que pot haver-hi hagut influència del francès), tan de dins que no hi ha manera de traduir-ho al castellà.

  • Qui no ha sentit a parlar d’una maragallada? En Pasqual Maragall, president de la Generalitat (2003-2006), per les seves pensades, va permetre que s’encunyés aquest terme que evoca una idea impregnada de genialitat.

  • Hi ha una antiga moneda castellana, l’ochavo (és a dir, que valia una vuitena part d’una altra moneda). Això va donar el català xavo, que diem en frases com Això val quatre xavos ‘val molt poc’. El sufix -alla és col·lectivitzador, de manera que xavalla va acabar designant un aplec de monedes. (Algun lingüista va arribar a proposar, per a mi encertadament, que havíem de difondre xavalla per tal de substituir el castellanisme estrident suelto.)

  • Quan hi ha una OPA, és a dir, una oferta pública d’accions, molts economistes parlen d’opar, de l’empresa opant i de l’empresa opada. Aquest joc derivatiu -que també es troba en castellà- és necessari per a designar tots aqueixos conceptes.

  • Hi ha establiments de restauració que ofereixen truites. És una alternativa nostrada als búrguers ianquis. D’això se’n diu truiteria. N’hi ha a manta. Als anys 90 del segle XX, a Lleida, vora el Rectorat de la Universitat de Lleida, van posar-n’hi un (no sé si encara hi és; si algú hi passa que m’ho digui). També hi ha la truitera L’Ou d’Or, de Figueres; i la truiteria Flash-Flash, de Barcelona. Certament, la primera té un nom més adequat que la segona pel tipus de producte que s’ofereix; però tal volta a Barcelona necessiten menjar més de pressa que a Figueres...

  • Si tens com a gana entre hores pots fer un mos. Si el mos és consistent rai; però sovint mengem una coseta de no-re. Llavors el que ens posem a la panxa és... com ho podem dir? Jo aposto per enganyaventres. Tant hi fa que no figuri als diccionaris: si s’entén (i s’entén perfectament) ja n’hi ha prou.

  • En català es creen força noms d’acció amb el sufix -ment adjuntat a verbs: agermanament, enfosament, seguiment, moviment, acabament, agraïment, enviament, etc. Però quan es vol donar una idea d’exageració se sol posar en femení. Així, podem dir enfadament, emprenyament o empipament (tots tres sinònims) però també podem dir enfadamenta, emprenyamenta o empipamenta, que és més grossa. Aquesta distinció pot ser útil. Ma tia Mercè, de Falset, un cop va dir-me que No és el mateix el despiste que la despistamenta. I, efectivament, té raó.

  • El món de les festes juvenils permet crear coses noves ben imaginatives. A l’associació juvenil vallenca La Fàbrica, per la festa de cap d’any del 2010-2011, van muntar la Capdanyada. I al poble de Ponts (Noguera) el jovent fa anys que organitza Lo Festeto (masculinització de festeta ‘festa petita’).

  • Els valencians tenen els térmens menfot i menfotisme, creats a partir de l’expressió Me’n fot (d’això). Ja sabeu que el verb fotre vol dir de tot. Aqueixos mots poden servir per a fer fora els castellanismes passota i passotisme. Podem dir passo d’ell (com es diu en els jocs de cartes), però el sufix -ota (de valor despectiu) és vingut de fora i, si us hi fixeu, en català no creem nous derivats amb aquest sufix. Per tant, no siguem menfotaires i utilitzem el vistós menfot (Aquest paio és un menfot) i el més elaborat menfotisme (El menfotisme és una xacra).

  • Fa molt temps que es parla de canviar les províncies per vegueries. Ara no entro a discutir-ho (de fet, és un canvi més que necessari, però els polítics solen ser reacis a canviar les estructures de poder, per obsoletes i afuncionals que siguin). Sí que m’agradaria fer notar que, en parlar de les vegueries, cal fer-ne un adjectiu. El que m’agrada més és veguerial.

  • Un cop vaig sentir dir a una responsable d’un organisme governamental que, “en un atac de pidolància extrema”, havia demanat diners a un altre organisme per tal de sufragar una despesa. A pidolar ‘demanar caritat’ hi va afegir el sufix -ància, i d’aquí pidolància. Aquesta paraula tenia una formalitat aparent, bé que, de fet, era una manera d’accentuar la graciositat de l’acte.

  • Si hi ha moltes coses podem usar el sufix -am (Quin cabellam!, vaig sentir dir al meu amic Bartomeu) o -ada (Quina cotxada!, va dir un cop la meva dona en veure una corrua de cotxes). Són sufixos corrents. La massa de seguidors del Barça rep el nom col·loquial de culerada, a partir de l’adjectiu culer ‘seguidor del Barça’. Aquest mot ha passat al castellà. Igualment, els diners també s’anomenen col·loquialment calés. Aquest mot evoca els gitanos, el poble caló, perquè hi havia unes monedes més fosques que d’altres (els gitanos tenen la pell més morena que la majoria d’europeus). Quan parlem de molts diners, doncs, diem calerada o caleram (els seguidors del Barça sovint diuen que tal jugador “ha costat un caleram” o “una calerada”). I en Jordi Salvat, a l’article “Idea empresarial!” (DelCamp.cat, 24-9-2009), usa el nom bitlletada (“Avui em sento generós i us plantejaré un projecte empresarial que, si el tireu endavant, en poc temps us farà navegar enmig d’una bitlletada indecent sense haver de recórrer a mètodes com els emprats per Fèlix Millet”). (En aquest mateix article d’en Salvat hi veiem el mot facturot: “Abans d’esmorzar ja el tens fet però el lliures al cap d’unes quantes setmanes passant un facturot del quinze”. És un altre cas de creació neològica expressiva, ara amb el sufix augmentatiu i sovint despectiu -ot.)

  • El sufix -ada de ‘gran quantitat’, que acabem de veure, és especialment útil en tecs. Quan es vol dir una ‘gran menjada’ solem posar-hi el sufix -ada: una calçotada, una arrossada, una botifarrada, etc. Fins i tot fideuada, que en pronúncia valenciana és fideuà (com mascletà per mascletada, llauraor per llaurador, maür per madur, etc.). A les Terres de l’Ebre tenen les baldanes, i els estudiants de Catalana de la URV, quan fan una calçotada, alhora fan una baldanada. I això ho podem fer amb qualsevol menja (sempre que hom no estigui a règim, és clar). La Colla Pessigolla va fer una menjada de pizzes el 2009 i en van dir pizzada; ho podeu veure al seu blog, on un diu: “Espero q tornem a repetir això de la pizzada, perque també esteu fets uns artistes amb les masses de pizza!!”.

  • Com que avui dia has de presentar un currículum brillant (si no, no ets res), ha aparegut una nova malaltia: la curriculitis. Consisteix a posar-hi tantes coses com sigui possible (també si tens gat). En el món acadèmic hi ha una variant d’aquesta malaltia, la publiquitis (cal publicar molt i en llocs destacats, per tal d’omplir el currículum).

  • La darrera setmana de novembre i primera setmana de desembre del 2010, el diari satíric i canyer El Triangle alertava d’una Catalunya Ciucialista. Una altra manera de referir-se a la sociovergència, una aliança tàcita entre CiU i el PSC.

  • Hi ha gent que consideren que, en certes coses, o s’hi va a totes o més val no anar-hi. És el que se’n diu tot o res. De l’actitud d’aquesta gent, com se n’ha de dir? Fàcil: totorresista. Aquest derivat apareix fins i tot en àmbits formals. Per exemple, al Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del 4-3-2010 hi apareix una intervenció d’en Javier de Lucas Martín, un expert convidat a la cambra. Va començar la seva intervenció en català i acte seguit va dir: “Jo em trobe molt més còmode en castellà i, per tant, seguiré en castellà”, i dit i fet. Però a mitja intervenció diu: “yo creo que el argumento universalista que yo utilizo es un argumento que no es, si me permite la incorrección -es una incorrección aceptable, creo-, «totoresista», en el sentido de que nos coloca ante una lógica de o tot o res”. O sigui que l’home, tot i sentir-se més còmode parlant en castellà, per a expressar aquesta idea va haver de recórrer al català.

  • El nadal del 2010, la cadena de botigues de congelats La Sirena va fer una campanya publicitària (com fa sovint, val a dir). Els tríptics (i també la ràdio i la tele) deien Aquest Nadal, Sirena’t, surt a compte. Feien un joc de paraules amb asserenar-se (joc que llisca més bé en castellà: serénate versus sirénate).

  • El sufix -era permet designar les ‘ganes de fer una cosa’. Així, diem que tenim pixera ‘ganes d’orinar’, caguera ‘ganes de defecar’ o xarrera ‘ganes de xarrar’. A les Illes, tal sufix s’utilitza moltíssim, fins al punt que diuen que hom té casera ‘ganes de casar-se’; que el temps no té ploguera ‘sembla que no plourà’; o fins i tot podem llegir dormiguera ‘ganes de dormir’ (“es teu llit fa dormiguera”, fotolog d’Ezgaradeus, de Palma, maig del 2009). I n’hi ha molts més exemples. Si algú té exemplifiquera, que posi exemples a l’apartat de coments.

  • Al llibre Se sabrà tot, d’en Xavier Bosch (2010), hi llegim (pàgina 21) “Endreçava les seves coses fins a la collonèsima”. A la collonèsima: un nou numeral.

  • Per a feminitzar oficis i càrrecs (i altres conceptes) disposem del sufix -essa. Així, tenim alcaldessa, jutgessa, sastressa, deessa, vampiressa, tigressa. (Als noticiaris de TV3 s’entossudeixen a dir la jutge, usant una solució ben allunyada de la parla popular, on es diu jutgessa. I això que a TV3 mateix empren el terme sastressa als crèdits dels programes. En fi.) Com que vivim en l’era de la correcció política, els patges dels Reis Mags també poden ser dones. D’aquí que es creï el mot patgessa, com fa servir l’Ajuntament de Campdevànol (3-1-2011).

  • Si us passegeu per l’avinguda Catalunya de Tarragona veureu que hi ha un establiment de menjar que té per nom La Picateca. Un nom així convida a fer un tast!

  • El català crea molts noms d’acció amb el participi de passat (en femení) d’un verb. Així, una frenada ‘fet de frenar’, una encaixada de mans ‘fet d’encaixar les mans’, una caminada ‘fet de caminar, excursió’, una abraçada ‘fet d’abraçar-se’, una cantada d’havaneres ‘fet de cantar havaneres’, fer una telefonada ‘trucar per telèfon’, la portada d’aigua de Sant Magí ‘fet de portar aigua’, una badada ‘fet de badar’, una bona rebuda ‘fet de rebre bé algú o alguna cosa’, fer una ferida a algú ‘ferir’, fer una llegida ràpida ‘llegir ràpidament una cosa’, la caiguda de les accions ‘acció de caure’, la fosa de neu ‘acte de fondre’s la neu’, la represa ‘acció de reprendre una cosa’, una bestreta ‘allò que es bestreu’, etc. A partir del verb quedar ‘fet de trobar-se dues o més persones’ hom pot dir una quedada. Al fotolog de Cheltenham07 hi llegim: “Aquí una foto de l’última quedada” (setembre 2008). És magnífic.

  • El novembre del 2010, el Consell Comarcal de l’Alt Camp va editar uns fulls amb motiu d’una campanya perquè hom posés xip al gos. L’expressió posar xip és llarga, certament. Doncs al Consell Comarcal de l’Alt Camp ho van resoldre per la via ràpida (i encertada): el full tenia per títol Xipa’m i censa’m. No es van quedar aquí: al revers hi ha una mica més d’informació i hi llegim: omple la sol·licitud pel xipatge del teu gos. Aquesta mena de verbalització és d’allò més productiva. Així, jo a voltes uso el verb cafeïnar-se (dic “Anem a cafeïnar-nos?”), una manera lúdica de dir que em cal prendre un cafè per tal d’eixorivir-me, perquè puc estar una mica abatut. També hi ha el verb clicar, a partir de l’onomatopeia clic ‘acte de pitjar el botó del ratolí informàtic’. Aquest verb existeix en totes les llengües de la vora, però els xiquets catalans i andorrans n’han estès el significat: ara ja “cliquen” els botons de l’ascensor o els la pantalla del caixer automàtic. Per tant, podem dir que, en un futur molt proper, en català clicar també serà sinònim de pitjar, prémer. Semblantment es fa servir el verb lincar ‘fer un enllaç entre pàgines web’ i ‘establir una connexió entre idees’, a partir de l’anglès link ‘enllaç’. Potser no cal, ja que podem dir enllaçar, connectar... Finalment, tenim l’aplicació del Twitter, que ha donat el verb tuitejar (calcat de l’espanyol) però també piular i el derivat piulada (del qual he parlat adés) ja que l’anglès twitter significa ‘un ocell, cantar; piular; el fet de piular’. Aquest nou significat de piular més enllà dels moixons se suma a un altre, ‘explicar alguna cosa’, ja usual en català de fa temps (Si ta mare et pregunta què fem, tu ni piulis, entesos?).

  • Al programa Els Matins de TV3 (30-11-2010), a l’espai de la tertúlia, es parlava d’en José Montilla (president de la Generalitat sortint) i de n’Artur Mas (president entrant). Vegeu què es va dir quan els tertulians volien crear adjectius: en Vicenç Villatoro va dir montillà (i montillanament); en Josep Cuní va dir montilià (llatinitzant-ne un xic el nom), arturista i masista; i en Juan Carlos Girauta va dir arturí. Més diversitat és gairebé impossible.

  • I si ens cal dir que una cosa es pot fer? Cap problema: posem el sufix -ble a l’arrel verbal. Molts d’aquests derivats ja són als diccionaris: desitjable ‘que és de desitjar’, inservible ‘que no serveix’, imprimible ‘que pot ser imprès’, etc. Però sovint en necessitem de nous; doncs els creem i els diem. Així, agafable (“Aquest xicot és escorredís: és poc agafable”). O votable: bé hem de poder dir que “tal opció política és invotable” perquè no ofereix solucions als problemes socials.

  • A Andorra, una de les primeres línies de busos urbans va ser coberta per l’empresa Clípol. És un acrònim de Climent i Pol, els dos propietaris de l’empresa. Per això avui els andorrans (sobretot la gent més gran o de mitjana edat, no tant el jovent) anomena clípol l’autobús (podeu sentir una frase com “Agafem el clípol?”).

  • El sufix -aire indica generalment una ‘persona que fa una cosa’; també dóna adjectius (és el seu sentit original). Així, dansaire, escombraire, etc. A la Catalunya Nord fins i tot diuen pescaire ‘pescador’, caçaire ‘caçador’ per influx de l’occità. Tot i ser un sufix aparentment poc usat, es fa servir prou. Per exemple, a Tarragona hi ha una de les primeres xarxes ciutadanes d’internet, Tinet; els seus usuaris s’anomenen tinetaires. En altres àmbits d’internet també s’utilitza: blocaire ‘persona que fa blogs’. En altres camps n’hi ha més mostres. La maionesa Hellmann’s va emetre un anunci per televisió el juny i juliol del 2011. L’anunci consistia en una tirallonga de mots en -aire, com maionesaire i quetxupaire. Igualment, al número de novembre del 2010 de la revista Súpers!, del Club Super 3, en parlar de diversos llibres infantils, escriuen: “Tres contes preguntaires per abordar els teus dubtes existencials”. L’adjectiu preguntaire és adequat pel context: fa referència als infants que formulen preguntes a sons pares.

  • Ma filla, quan tenia 6 anys (any 2010), va demanar si compraria una colònia en una colonieria. Ja té raó: si hi ha papereries, copisteries i floristeries, per què no hi ha colonieries?

  • A l’Ordal (Penedès) hi ha una barana que, el novembre del 2010, tenia guixada una inscripció següent: ordalencament. Ni més ni menys. Una afirmació identitària concisa i per això mateix impactant. Som nosaltres, i aquí som. Hom no pot reivindicar-se amb més impacte i alhora precisió.

  • I qui no s’ha sentit alleujat quan, en voler dir una cosa i no li surt el nom de la cosa, ho resol amb un daixonses o un dallonses?

I per què és important inventar paraules (a partir dels recursos propis, com adjuntar-hi sufixos, crear compostos, fer truncacions, etc.)? Doncs perquè una llengua ha de poder créixer per si sola. Malament si l’encotillem. Malament també si només creix perquè rep interferències de llengües superposades culturalment (en el cas català, avui serien el castellà, el francès i l’anglès). Fem-la créixer des de dins; i deixem-la créixer quan creï brots per iniciativa pròpia. Que no es torni mústia! Com deia l’enyorat Joan Solà, que no se’ns revollin les paraules al diccionari, que el diccionari no faci pudor de resclosit. Avant amb la creació nostrada, avant!

AFEGITÓ (10-12-2011)

Cal esmentar el formant -sfera per la seva singularitat. El seu ús va estendre’s en el món internàutic quan van popularitzar-se els blogs. Significa ‘conjunt de blogs relacionats’ i, per tant, ja no té el significat original d’‘esfera’ que veiem en atmosfera, biosfera, semiesfera, etc. Va generar mots com blogosfera o blocosfera ‘conjunt de blogs relacionats’ i catosfera ‘blogosfera catalana’. En català, aquest formant ha tingut una vitalitat inusitada en adjuntar-se a topònims i crear, així, les denominacions de les blogosferes de regions, comarques, ciutats i altres àmbits, com Penedesfera ‘blogosfera del Penedès’, Ebresfera ‘de les Terres de l’Ebre’, Pirineusfera
del Pirineu, Vallesfera ‘del Vallès’, Pallarsfera ‘del Pallars’, Osonasfera o Osonosfera ‘d’Osona’, Bagesfera ‘del Bages’, Maresmesfera ‘del Maresme’, Anoiasfera o Anoiaesfera ‘de l’Anoia’, Ripollesfera ‘del Ripollès’, Berguedasfera ‘del Berguedà’, Lluçanesfera ‘del Lluçanès’, Girosfera o Gironasfera ‘de Girona’, Lleidasfera ‘de Lleida’, Tarracosfera ‘de Tarragona’, Reusosfera ‘de Reus’, Terrassasfera ‘de Terrassa’ (que no ha quallat, però en Joan Rovira se’l va plantejar), Barcelonasfera ‘de Barcelona’, Gràciasfera ‘de la vila de Gràcia’, Eixamplesfera ‘de l’Eixample barceloní’, etc., i encara amb altres sentits, com Ateneusfera ‘trobada de blogaires de l’Ateneu Barcelonès’. Una mostra no tan sols de la creativitat lèxica dels internatures, sinó també del tremp de la nostra societat. Bravo pels blogaires del nostre país!

20 comentaris:

  1. Els de la Filològica ja tenen un manifest per a l'Any de la paraula viva. Millor no pot ser.

    ResponElimina
  2. Amb relació a "enganyaventres", resulta que a Mallorca tenim (ho he sentit des que era al·lot, i tinc 76 anys) "enganapanxes". Salut!

    ResponElimina
  3. Molt interessant l'article!
    És ver, jo també he sentit això d'enganapanxes. Aquí, a Mallorca, utilitzam molt el sufix -era. Podem tenir plorera, caminera, nedera, gastera, cantera, etc.
    Aquest article fa llegiguera! :)

    ResponElimina
  4. Jo sóc d'Ordal i és toooooooot un honor pertànyer a aquest bonic poble :)

    ResponElimina
  5. Ets més llarg que un post del Rull ;)

    ResponElimina
  6. Veient la teva recomanació per als comentari-ans hagués volgut discrepar en algun punt del que has exposat en aquesta entrada però, sincerament, no m'ha resultat possible.
    Llengua viva = societat viva.
    T'he descobert gràcies a una piul-ada virtual i, d'ara endavant, t'aniré seguint.
    Salut!

    ResponElimina
  7. Responc en general a tots els que m'heu escrit comentaris (fins ara).
    - Gent de les Illes: no sabia això de l'enganyapanxes (potser ho hauria trobat si hagués buscat una mica), és fantàstic. I gràcies pels exemples amb el sufix "-era" que aproteu.
    - Anònim: sí, faig apunts molt llargs pel que és habitual en blogs (la dinàmica d'internet és llegir coses breus), però què voleu fer-hi! Si un té coses a dir, doncs té coses a dir; i qui vulgui fer llegides curtes doncs no entrarà gaire al meu blog...
    - Ordalenc: més gent hi hagués com vosaltres que us afirmeu com sou i ho reivindiqueu.
    - Roger Vilalta: molt bona, la teva frase (llengua viva = societat viva). Certament, és així.

    ResponElimina
  8. (Això d'"aproteu" no és cap neologisme, òbviament, és un error de picatge. Veam si ara algú es pensarà que "aprotar" és un verb que diuen al Priorat...)

    ResponElimina
  9. M'ha cridat l'atenció que parles de la moneda "ochavo", que al català dona "xavo". Personalment no no en sabia res d' "ochavo", ni tan sols de "xavo" en català, però sí de "chavo" o "chavito/chavico" (no recordo bé) en castellà. Potser no és un comentari gaire interessant però em sembla curiós, com a vegades, la llengua o les llengues arriben a la gent de diferents maneres.

    ResponElimina
  10. Comencem a usar "encomatar"! Deixem de banda les "comilles" i l'"encomillat"!

    ResponElimina
  11. He vist que uses la paraula "blog" quan el més lògic en català (segons ho veig, vaja) seria usar "bloc". Quina seria la més adient?

    ResponElimina
  12. RCDEskiron,
    Tens raó que, en català, s'ha imposat amb força la grafia "bloc". De fet, és com crec que quedarà finalment.
    De tota manera, jo escric "g" per una raó sentimental (que no és cap raó, al capdavall).
    Aquí ho explico:
    http://santtornemhi.blogspot.com/2011/09/sobre-la-grafia-blog.html
    En aquest apunt (curt per a mi, però de mida normal en un blog qualsevol) enllaço amb en Gabriel Bibiloni, que dóna arguments més tècnics a favor de la grafia "blog".
    Bé, als anys 30 del segle XX en català s'escrivia "un interessant partit de foot-ball", i ara s'escriu "futbol". Doncs jo sóc com els dels anys 30.

    ResponElimina
  13. A Badalona, els autobusos són femenins perquè sempre "agafen la tugsal" (la companyia que opera allà). M'he trobat casos bastant xocants com "agafa la 7" (per l'autobus 7 de TMB). Bé, li diuen Tugsal a tots els busos!

    ResponElimina
  14. Moltes bon article! Dins el punt del sufix "-aire" podries afegir la paraula "vistaire", que es va empescar l'equip de la transmissió d'en Puyal enlloc de la paraula "ojeador" que se sol prendre directament del castellà. Trobo que és una gran solució i que s'hauria de conèixer!

    ResponElimina
  15. Aleida, gràcies pel comentari. No ho sabia, això que en Puyal havia optat per aquesta solució. Sí que sabia, però, que hi havia debat sobre com traduir "ojeador". Jo n'hauria dit "caçatalents" (al capdavall, aquest mot també s'usa en castellà).

    A banda, el mot "vistaire" ja s'usava en català tradicionalment amb un altre sentit, per cert no gaire allunyat del sentit amb què l'empra en Puyal. Uns col·legues d'Andorra i l'Alt Urgell precisament van batejar com 'Lo Vistaire' el seu blog de recollida de paraules tradicionals de la zona:

    http://lovistaire.blogspot.com/

    Segons el DCVB, "vistaire" era un mot corrent al Pirineu català, però també en altres zones, com Osona.

    ResponElimina
  16. Un blog molt interessant, del qual n'he tret un resum per a les meves classes de català amb gent gran i jubilada que estan molt preocupats per l'evolució de la nostra parla.
    Lídia

    ResponElimina
  17. Té raó en Jordi amb això que a Badalona els autobusos son femenins però no els diem Tugsal sinó Tusa, de quan eren Transportes Urbanos S.A.
    Per a nosaltres, agafem la 1, la 2, la 4 etc, segons l'autobús que ens va bé.Coses que pasen!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Lídia!:)

      Una altra badalonina.

      Elimina
  18. salutacions a mi sempre m'fascinat el mot adaptat propi de moltes iaies sobretot...sinverguensa!!!!! escrit correctament amb dieresi...

    ResponElimina
  19. salutacions a mi sempre m'fascinat el mot adaptat propi de moltes iaies sobretot...sinverguensa!!!!! escrit correctament amb dieresi...

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.