Iniciativa: la incapacitat de créixer

Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) és, com a agent polític, poc important. A les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010 va obtindre (coalitzada amb una altra coalició, Esquerra Unida i Alternativa) 230.824 vots, només un 7,37% del total (cosa que li va comportar perdre 2 diputats: va passar de 12 a 10). En altres eleccions havia tret una mica més de vots, però no gaires més: 282.693 a les eleccions catalanes del 2006, 259.099 a les municipals del 2007 i 241.183 a les eleccions catalanes del 2003. En qualsevol cas, del 2003 al 2010 ha anat minvant (amb l’excepció de les eleccions del 2006).

Una pregunta que pot fer-se qualsevol politòleg és: com és que una força política ecologista i d’esquerres és incapaç de créixer? Ara, en ple 2012, les enquestes li donen un cert oxigen. Però no s’ha de perdre de vista el daltabaix que viu el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), totalment desorientat a l’hora d’afrontar la crisi econòmica i financera i la crisi Catalunya-Espanya. Aquest factor incideix positivament a favor d’ICV. Però qualsevol nova proposta política d’esquerres pot fer canviar el mapa actual. En efecte, no és descartable que sorgeixin candidatures a l’escalf dels moviments de protesta del 15-M. I està per veure què farà la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Si la CUP es presenta a les següents eleccions al Parlament pot alterar el mapa polític. Encara que també tregui resultats minsos, són prou per a desgastar Solidaritat Catalana per la Independència (SI) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) pel flanc independentista o la mateixa ICV pel flanc esquerranós (això si la CUP no es presenta coalitzada amb una o l’altra força). Per tant, allò que pot guanyar ICV per la banda socialista ho pot perdre per l’extrema esquerra o el món alternatiu.

Per tant, la pregunta continua enlaire: com és que ICV és incapaç de créixer? A parer meu, ICV no pot créixer perquè no sap créixer. O, dit d’una altra manera, el pitjor enemic d’ICV és ella mateixa. La seva manera de fer i de ser, en definitiva.

Quan dic que ICV no sap créixer vull dir que no té capacitat per a augmentar el nombre de ciutadans que els voten. Però també que no sap madurar, convertir-se en un agent polític seriós, amb cara i ulls. És a dir, ICV no sap créixer en els dos sentits del terme: ni en vots ni en capacitat de superar l’infantilitat.

Poso cinc exemples d’això que vull dir.

1) El govern espanyol a càrrec d’en José María Aznar (2000-2004) va intentar fer un megatransvasament d’aigua de l’Ebre cap a València i Múrcia. A les Terres de l’Ebre es va organitzar una oposició a aquesta infraestructura, i ICV, ERC i PSC van posar-se al costat dels opositors. Aqueixos partits afirmaven que no es podien fer transvasaments d’aigua perquè eren molt dolents i que calia una nova cultura de l’aigua. En aquell moment, tots tres partits estaven a l’oposició; però el 2003 van arribar al poder de la Generalitat. I arran d’una terrible sequera el 2008, estant tots tres partits al capdavant de la Generalitat, van començar un transvasament del Segre al Llobregat. Quan algú ho va fer notar, ho van negar (fins i tot ho va negar en seu parlamentària el conseller Baltasar, d’ICV). Però al final van haver de reconèixer, no sense fer abans un ridícul espantós negant les evidències. Només una persona molt fanatitzada a favor d’ICV pot perdonar una actuació com aquesta. La resta de gent simplement va veure que ICV era d’allò més irresponsable, defensant primer una cosa, fent encabat la contrària i després negant-ho.

2) ICV s’ha caracteritzat per fustigar l’Església Catòlica. Quan no els retreu la posició de poder ha intentat arraconar les escoles privades o concertades. Res a dir-hi: si un té aquesta ideologia, endavant. Però on punxaven era en l’articulació dels arguments. ICV escudava la seva tírria envers l’Església Catòlica al·legant que calia més aconfessionalitat, més laïcisme, menys religiositat en els àmbits públics. Dit així hom pot pensar que volen soterrar o eliminar qualsevol signe públic de religiositat. Que la religió ha de ser una cosa merament privada i que als àmbits públics no hi ha de ser present. Però, ai las!, a Tarragona -com a tantes altres ciutats- el Banc d’Espanya va tancar la seva seu i va traspassar-la a l’Ajuntament. El maig del 2007, el candidat a les eleccions municipals d’ICV, en Lluís Ballart, va proposar que es cedís l’edifici al col·lectiu musulmà perquè esdevingués mesquita. En què quedem? Des de les institucions i els poders públics s’ha d’evitar qualsevol signe de religiositat o no? O és que, en realitat, ICV té tírria a l’Església Catòlica i no a cap altra confessió? Com que la gent no és beneita la cosa va acabar que, a les eleccions del 2007, ICV va perdre el seu regidor a l’Ajuntament de Tarragona.

3) ICV es presenta com un partit ecologista i molt crític amb certes despeses poc útils a les administracions públiques. Res a dir-hi: són posicionaments lloables. Tanmateix, el Nadal del 2008, na Imma Mayol, regidora de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona, va proposar d’instal·lar a la plaça de Sant Jaume sis estructures metàl·liques -que recordaven avets- en què els llums funcionaven a pedalades. La gent podia posar-se a pedalar en unes bicicletes estàtiques i així crear energia. Representava que es tractava d’estalviar electricitat i que el món fos més sostenible. Al final, ben poca gent es posava a pedalar i l’Ajuntament de Barcelona va endollar els avets al corrent elèctric. Sí, sí: a gastar electra! Aquesta va ser la gran aportació a l’ecologisme. A més la pensada de na Mayol va costar a l’erari públic una morterada de ca l’ample, tant quan van estar en funcionament com quan els van desar. Si no s’hi hagués posat cap avet les arques públiques barcelonines haurien respirat un xic més. Com es pot veure, l’actitud de na Mayol va ser ben bé infantil: dir una cosa, fer veure que fas allò i en realitat acabar fent el contrari d’amagat de la societat.

4) El 12-7-2012 hi ha hagut al Palau de la Generalitat una cimera sobre el pacte fiscal. Els d’ICV, que donaven suport a aquesta mesura política, han sortit de la reunió criticant un aspecte del document ofert pel president Mas. En concret, en Joan Herrera, líder d’ICV, lamentava que el document no indiqui que els diners provinents del nou sistema fiscal es destinin a fer polítiques socials. Segurament, al final ICV donarà suport igualment a la proposta de pacte fiscal feta pel president Mas, i si convé la gent d’en Mas hi posaran alguna referència genèrica a millorar les condicions dels més necessitats per tal d’acontentar els ecosocialistes, referència sense cap valor polític ni jurídic. Però vull centrar-me en un aspecte de teoria política. Quan s’elabora un document per a establir el règim fiscal d’un país, com és el cas, els qui redacten un document no poden condicionar la destinació dels diners obtinguts. Això és feina del Govern de cada moment. En pic establert el nou sistema fiscal català (si s’establís, perquè això està per veure), cada Govern destinarà els diners obtinguts a allò que cregui convenient i amb els percentatges que cregui convenient. Tot això depèn de les necessitats del moment i de les prioritats de cada govern escollit democràticament. El dia que ICV tingui 40 diputats o més podrà aplicar les seves polítiques. Però mentre ICV sigui irrellevant políticament només pot fer que presentar al Parlament esmenes als pressupostos de cada any -esmenes que generalment no prosperen mai, val a dir-. En resum, des d’ICV tenen una visió molt poc madura de la política. Es pensen que el seu ideari pot escriure’s amb lletres de foc a qualsevol gran document legal. I això no és així.

5) Una darrera mostra la tenim amb na Gemma Galdon, intel·lectual propera a ICV. Participa a les tertúlies del programa El Món a RAC1, conduït per en Jordi Basté, que duen per nom “El perquè de tot plegat”. El 12-7-2012, en Jordi Barbeta va explicar una cosa sobre política espanyola; i na Galdon, en comptes d’escoltar-lo i processar-ho, va sortir per peteneres amb un altre argument com si fos incapaç de processar la mínima informació que li posen al davant. Va aprofitar per deixar caure la seva visió ideològica com a resposta a un comentari sense que el tema anés d’allò. És un comportament antedemocràtic, ja que impedeix el debat a fons i l’intercanvi d’idees i, per tant, el progrés de la societat. En Barbeta exposava la idea que PP i PSOE volen que, a Espanya, hi hagi bipartidisme de facto (una manera de repartir-se el pastís). Això no és nou, i jo hi afegeixo una idea més: el gran perjudicat d’això precisament és Esquerra Unida, aliada d’ICV. Però en Barbeta hi afegia que, en aquest mapa bipartidista, CiU hi fa nosa. En efecte, és un partit amb prou dimensió per a esguerrar aquest somni bipartidista. Acte seguit, na Galdon deixa anar el seu comentari. I, infantil fins al moll de l’os, diu a en Barbeta com és que considera que CiU “fa nosa al PP” si CiU pacta molt amb el PP. Ni s’havia adonat que en Barbeta no havia dit que CiU fes nosa al PP, només havia dit que feia nosa a la idea bipartidista de PP i PSOE. Al final, després que en Barbeta li ho torni a explicar dues vegades, ho pesca i fa una aportació real sobre allò. (Podeu sentir-ho aquí, del minut 44:20 al minut 49:30.) Per a na Galdon la qüestió no és quedar-se amb la idea exposada per l’altre, sinó llançar, tant sí com no, el missatge que CiU pacta amb el PP i que la dreta és un monstre. I punt. Ni matisos, ni anàlisis fines, ni res de res. Pel broc gros deixo caure la meva visió del món tancada i és igual el que ha explicat l’altre. En sentir la intervenció de na Galdon he entès per què ICV no pot créixer: perquè en comptes de dialogar amb altres forces polítiques i altres sectors socials, gent d’ICV es dedica a difondre cegament, automàticament, inflexiblement, la seva visió del món. Per a ells debatre és que un hi digui la seva i l’altre també hi digui la seva i punt com a compartiments aïllats. I això no és: debatre és dialogar, i dialogar implica escoltar, processar la informació i raonar. Un diàleg ha de ser un intercanvi d’informació i de parers, no dos monòlegs tancats. I és evident que no es pot construir una societat si hi ha gent que creu que la interpretació que fa de la realitat és la veritat bíblica.

Ho deixo aquí, però hi ha altres desficacis (com diuen els valencians) duts a terme per ICV. Em sembla clar que dins ICV hi ha un cert punt d’immaduresa, i això li dificulta créixer electoralment (idea que la realitat referma; vegeu l’article “Del 15 al 20” d’en Joan B. Culla (Ara, 11-12-2011)). Per tant, si ICV vol aixecar cap i esdevindre un partit important, hauria de desempellegar-se d’aquest infantilisme. L’extrem ideologisme d’aquest partit li resta capacitat per a fer polítiques serioses. Menys teoria política i més analitzar i raonar; menys dogmatisme i més flexibilitat; menys pensar que la política és un joc i més pensar que tot és molt complicat de gestionar; i menys viure a les flors i més tocar de peus a terra. Només així ICV tindrà un paper important en la política catalana.