Quan a la tardor del 2012 hi hagi sotracs polítics i socials encara es demanaran per què...

El 13-7-2012 el Govern espanyol (a mans del PP) ha aprovat un paquet d’actuacions polítiques i econòmiques que només poden qualificar-se de catastròfiques (apujada astronòmica de l’IVA i d’altres impostos, rebaixa de prestacions d’atur, suspensió a la pràctica de les prestacions per la Llei de dependència, collada gegantina als ajuntaments, etc.), a les quals cal sumar-hi altres mesures anteriors (altres impostos apujats, augment de taxes universitàries lesiu per als catalans, minva de subvencions a llars d’infants, amnistia fiscal als defraudadors, augment de nombre d’alumnes per aula, minva de les partides destinades a recerca, retallades de sou al funcionariat català, perllongament de la discriminació en inversions a Catalunya per part de l’Estat espanyol, abocament de diners púbics -per tant, de la gent- a Bankia mentre s’apugen impostos, etc.). L’economia se’n ressentirà, de manera que la crisi econòmica s’agreujarà, i tot al mateix temps que es retiren les bases d’un sistema social.

Mentre el Govern espanyol fa això, es va acumulant gas. Ja sabeu que el gas no es veu, però hi és. I només falta que hi hagi una espurna perquè esclati tot. Així que el gas s’encén de cop, després tothom és pregunta estranyat: “Però què ha passat...?”.

Doncs qui tingui ulls pot veure perfectament com es va acumulant gas. A tall de mostra, a internet van sortint vídeos prou il·lustratius.

Per exemple, al YouTube hi ha una gravació del programa de televisió Punto Pelota (canal Intereconomía). És un petit reportatge sobre com va viure l’ambaixada espanyola a Polònia la victòria d’Espanya sobre França a l’Eurocopa de futbol (juny del 2012). Val molt la pena mirar-lo (dura uns tres minuts).

(El vídeo per si sol ja val la pena. Però podeu llegir-ne la valoració que en fa en Salvador Cot a Nació Digital (14-7-2012).)

Podem sumar-ho a un altre vídeo de l’11-7-2012, el “¡Que se jodan!” que va deixar anar la diputada del PP n’Andrea Fabra (podeu veure el vídeo aquí). La dona va dir allò mentre en Rajoy anunciava retallades a la prestació d’atur: una gran sensibilitat. Després, na Fabra va mig excusar-se que s’adreçava als diputats socialistes. Ja em perdonarà, però que un diputat digui a altres diputats “Que es fotin!” amb to d’insult i menyspreu és suficient perquè dimiteixi.

Aquesta diputada precisament és filla d’en Carlos Fabra i viu a costa de l’erari públic, és a dir, dels diners de tothom. Son pare, en Carlos Fabra, és un alt càrrec provincial del PP a Castelló que va construir l’aeroport (actualment aturat) amb diners públics, o sigui, de tothom (per cert que el seu director, en Juan García Salas, cobra 84.200 euros anuals malgrat que no hi passa cap avió, també provinents de diners públics, és a dir, de tothom). Actualment en Carlos Fabra té una causa judicial pendent per presumpte declite de suborn.

(Com en l’altre vídeo, val la pena repescar un comentari d’opinió. Vegeu l’editorial d’en Vicent Partal a Vilaweb (12-7-2012) titulat “Els diputats del PP són uns indecents”.)

Els dos vídeos fan pensar molt. Mentre hom veu el vídeo de Punto Pelota hauria de mirar al mateix temps la nòmina (qui en tingui). Comptem les retallades de la nòmina i comparem-les amb els fastos del vídeo. I recordem que, mentre es fan aquestes festes i celebracions com a manifestació de l’orgull espanyol, Espanya és un Estat rescatat i un dels països d’Europa amb més fracàs escolar, més frau fiscal i més atur. Francament, no sé què celebren ni de què se senten orgullosos...

En resum, no sembla gaire forassenyat afirmar que a la tardor hi haurà vagues, revoltes i aldarulls; fins i tot crec que a la universitat veurem coses que no s’hi veien des dels anys 70 del segle XX. Només cal passejar-se per algunes dependències administratives públiques per a notar el grau de fastig del funcionariat, que un moment o altre esclatarà. I els sindicats ja han anunciat que al setembre es bellugaran.

Dic que no sembla forassenyat perquè el grau d’emprenyamenta ha arribat a nivells institucionals. És a dir, s’ha arribat a dalt de tot. Ja no tenen motiu de queixa només el poble pla; també el tenen les classes mitjanes, els empresaris i ara fins i tot les elits. Vegem-ne algunes mostres.

• El 23-5-2012 els rectors de les universitats espanyoles van plantar el ministre José Ignacio Wert perquè estaven farts de la seva manera de fer. Una mesura de protesta que, en el món de la corbata, és gravíssima. 
• Alguns ajuntaments catalans estan retornant les banderes espanyoles a la Delegació del Govern espanyol, en un acte de rebuig a l’autoritat espanyola sobre el municipi. Poca broma: ja no són quatre eixelebrats que cremen una bandera (episodis de Girona o Premià de Mar). És un acte institucional d’honestedat, de dignitat, de política en majúscules i de desgreuge.
• El conseller d’Economia de la Generalitat, n’Andreu Mas-Colell, al sortir d’una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera (12-7-2012), va criticar el ministre d’Hisenda espanyol, en Cristóbal Montoro, lamentant-se que “Ens renyen, ens tracten com a súbdits, és l’ordeno y mando”. Es podria dir al conseller Mas-Colell que ja era hora que s’adonés que Espanya és això, però ara m’interessa recalcar que és inusitat que un home assenyat i tranquil com en Mas-Colell pronunciï paraules d’aquest calibre. Dins els cercles de CiU i la Generalitat el to és semblant, i ja hi ha qui advoca per la insubmissió, com en Josep Rull. Alerta, no parlem de les CUP, ICV o el món alternatiu; parlem del principal partit polític de Catalunya, de centre-dreta, ara al govern. (Per a qui pensi que en Montoro està sota pressió, que sàpiga que hi ha qui el titlla directament d’inepte, com en Xavier Sala-i-Martín, professor universitari d’economia.)
• I alguns intel·lectuals (com la monja Teresa Forcades), activistes polítics (especialment de l’esquerra i el món alternatiu, però no només) i periodistes amb renom (en Jaume Barberà, en Jordi Basté o en Jordi Évole i altres d’espanyols) aquest juliol del 2012 estan poc o molt cridant a la revolta i la insubmissió, ja sigui amb davantals d’opinió, ja sigui a través de les xarxes socials. Alerta quan els periodistes donen aquestes consignes: es pot ben bé dir que el poder juga amb foc.

Vist tot plegat, em sembla clar que el trencament amb el model polític és inevitable. A hores d’ara o sabem cap on es decantarà (anarquia?; anarquisme? -no és el mateix-; independència de Catalunya?; involució democràtica i autonòmica?; populismes i feixismes?; tecnocràcia dels mercats?). Però és evident que res no serà igual.

Acabo amb una reflexió més pròpia del món acadèmic, allunyada del batec del dia a dia. Aquests vídeos, els blogs o els articles d’opinió publicats en diaris (en paper i digitals) són documents que testimonien els moments previs a l’esclat. És com si un cronista descrivís el que passava a França mesos o setmanes abans de la Revolució Francesa: això hauria anat fantàsticament bé als historiadors. Ja va bé, doncs, que en deixem constància.