Votaré Solidaritat

A les eleccions del 25-11-2012 votaré Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Hi ha tres motius; primer, però, deixeu-me justificar l’apunt.

No és estrany que hom manifesti públicament el sentit del seu vot. És una pràctica que, dins la seva modèstia (al capdavall es tracta d’un testimoni personal), alimenta la democràcia. Així ho ha fet gent com l’economista Xavier Sala-i-Martín, que, a través de sengles articles a La Vanguardia, va manifestar a qui votaria -i ho va justificar- a les eleccions catalanes del 2006 i del 2010 (el 2006 va manifestar el seu suport a n’Artur Mas i el 2010 a en Joan Laporta dins la candidatura de SI). De manera semblant, per a aquests comicis n’Agustí Bordas manifesta el seu suport a Convergència i Unió (CiU), com va fer el 2010. I també hi ha el testimoni de la Josefina de Cal Rèflex, que ha anunciat que votarà Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) perquè a la circumscripció electoral de Lleida és molt difícil assolir un diputat i per tant aposta per donar el vot a un partit que tregui representació parlamentària segura. Manifestacions com aquestes ajuden a eixamplar el debat polític: s’aporten arguments i una visió del moment, i el lector pot comparar aquestes dades amb les que té ell al seu cap -o al seu cor- i refermar la seva posició política, ja sigui acostant-se a qui emet la seva opinió, ja sigui contraposant-s’hi amb altre contraarguments.

Els motius de fons pels quals votaré SI són tres, tots tres entrelligats.

El primer motiu és que entenc que, per l’actual situació social, política i econòmica, a Catalunya no tan sols li convé la independència, sinó que li urgeix. Suposant que assolíssim la independència el 2014, l’economia no començaria a donar fruits fins passat un any (quan les finances de la Generalitat estarien normalitzades i es podria començar a invertir). Això vol dir que fins al 2015 o 2016 no sortiríem del pou. Que em digui ara algú si els qui pateixen atur o situacions socials vulnerables poden esperar-se fins al 2016. La independència és necessària i és urgent, i això vol dir que, per al bé del país i de la societat, hauria d’arribar durant el primer semestre del 2013. Ja sé que cal fer les etapes que calgui (sol·licitar a Madrid el referèndum, i si ens el neguen recórrer a la legalitat internacional, etc.). Però l’asfíxia que viu Catalunya és terrible. Asfíxia financera (l’espoli fiscal, que se n’ha dit) i asfíxia democràtica (ho hem vist la darrera setmana de campanya electoral: el diari El Mundo s’inventa acusacions sense fonament per a distorsionar el resultat de les eleccions i un colpista com en Tejero porta en Mas a judici). Per tant, la independència ha de ser tan ràpida com sigui possible.

A dia d’avui, només SI i les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) aposten per aquest escenari d’independència tan aviat com sigui possible. Les CUP no rebran el meu vot perquè el seu ideari (implantar una societat socialista) no em convenç.
 
En això, SI i les CUP es diferencien de CiU i ERC. Tant CiU com ERC aposten per la independència, però també aposten per gestionar l’autonomia durant el ‘mentrestant’. I si no veuen una majoria clara per la independència preveuen gestionar l’autonomia durant anys. Cosa que vol dir gestionar l’asfíxia financera de la Generalitat durant molt de temps, pidolar al Madrid més escanyador que s’ha conegut mai, etc. Tots dos partits han actuat així històricament, i si el poble de Catalunya en conjunt no dóna prou suport a la independència es faran directament enrere.

En això es diferencia SI: entén que el projecte polític d’un partit s’ha de defensar per coherència en qualsevol escenari (com fa Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) en temes socials: al marge dels pocs vots que tregui, no renuncia al seu missatge per a res). Per tant, SI trenca amb el comportament tradicional del catalanisme: entén que només hi ha una via (la independència, i urgent) i no té sentit gestionar la misèria de l’autonomia. SI proposa de crear un govern de transició cap a la independència, no pas una gestoria. I CiU i ERC prefereixen mantindre la gestoria durant el ‘mentrestant’, un ‘mentrestant’ que si dura gaires mesos més ens deixarà a tots -incloent-hi els unionistes- a la ruïna, sense serveis socials i amb una precarietat laboral que espanta (i no al·ludeixo als pamflets rosa d’ICV-EUiA, sinó a com viuen alguns dels meus veïns, el testimoni dels quals fa indignar i fa posar els pèls de punta, tant en temes laborals com en temes escolars). Per a mantindre el que hi ha és igual votar CiU, ERC o el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC); i suposo que molts entenen que, a dia d’avui, votar PSC no és una bona opció (almenys fins que no aposti clarament pel dret a decidir).

Un col·lega em va fer notar que, si CiU aposta per la independència de manera clara -com sembla que fa el president Artur Mas-, caldria donar suport a CiU. Certament. Però jo ho veig un pèl diferent, potser per experiència històrica. Estic convençut que n’Artur Mas està per la independència i que és un home ferm. Però no crec en la solidesa ideològica de CiU. Ara tothom, dins CiU, rema en la mateixa direcció que en Mas. Però segur que aguantaran el xàfec? O si la pressió es fa molt forta començaran a fer-se el despistat? Votar una CiU així no és assumible per a mi.

En aquest escenari amb una ERC i una CiU que no descarten gestionar l’autonomia miserable que tenim, un concepte com vot útil (= vot a una opció que segur que té representació parlamentària) és inútil. El vot útil és el vot autèntic, el que hom diposita fent confiança a l’opció política que millor defensa els seus interessos, independentment del resultat final. Si s’ha de votar una altra força política perquè és el mal menor el que fem és anar a una democràcia de baixa intensitat. I tenim mostres de com aquest comportament ens du a la ruïna social: a les eleccions espanyoles hi ha gent que vota socialista per tal d’evitar que el Partit Popular (PP) tingui majoria absoluta: no em direu que, vist com ha anat Espanya, fer això és ben infantil!

Un segon motiu és la rebel·lió contra l’establishment. Més ben dit, contra el que l’establishment voldria que passés. És evident que SI i les CUP -i també Ciutadans (C’s)- són partits que incomoden l’establishment (CiU i el PSC són l’altaveu i el guardavinyes de l’establishment, i ERC ja està domesticada). Per tant, a l’establishment li convé que SI i les CUP no entrin al Parlament, per la seva bel·ligerància contra la corrupció. En aquest escenari no ha d’estranyar que l’actitud dels mitjans del Grup Godó (La Vanguardia, RAC1, 8TV) sigui la de ridiculitzar, minimitzar i qüestionar SI d’una manera barroera (a 8TV fins i tot van destinar el pitjor periodista a cobrir els actes de SI, un xicot sense esma incapaç d’articular bé el que diu). I això inclou tergiversar les enquestes, com veurem. Doncs jo, francament, només per això ja votaria SI o les CUP.

El tercer motiu que és que l’obtenció de representació parlamentària no depèn de les enquestes, sinó del vot de cadascú. En efecte, circula el mantra que SI no obtindrà representació parlamentària. Fins i tot na Pilar Rahola, al programa d’en Cuní de 8TV, va arribar a demanar que SI es retirés de la cursa electoral perquè, a parer seu, segurament no traurà representació parlamentària i això resta possibilitats a CiU i ERC. Una petició que, des del punt de vista democràtic, és vergonyosa.

Tal suposició (la manca de representació parlamentària), però, no es basa en cap estudi científic. Només es desprèn de les enquestes. I, en aquests comicis, la informació de les enquestes té un valor baixíssim. Vegem-ho:

a) A les enquestes electorals s’entrevisten entre 800 i 2.500 persones; la majoria d’enquestes, però, estan entre 800 i 1.200 persones. Això, a la circumpscipció de Tarragona -que és la meva- vol dir que s’entrevisten vora 150 persones. Tenint present que pregunten pels set partits amb representació parlamentària més altres partits amb possibilitats (entre les quals les CUP, que pot fer un bon paper a Barcelona i Girona), i que hi ha gent que respon que no votarà o votarà en blanc, i que hi ha gent que no sap què votarà, preguntant a 150 persones és pràcticament impossible determinar el repartiment d’escons a Tarragona. Si a Tarragona voten 250.000 persones ja em direu com es pot fer una projecció en escons...

b) Pel tipus d’eleccions que farem (decidirem si comencem o no la construcció d’un Estat català), el volum d’indecisos és elevadíssim. A primers de novembre del 2012 era del 40%! Amb aquesta situació és molt agosarat fer projeccions d’escons. Però els enquestadors fan igualment projeccions. I quan un diu que dubta entre votar CiU o ERC, els enquestadors l’adjudiquen igualment o a CiU o a ERC, quan el que haurien de fer és reconèixer que, amb un 30% o 40% d’indecisos, és impossible fer projeccions.

c) La majoria d’enquestes es fan telefònicament (la de l’Estat espanyol es fa personalment, però). I es fan a telèfons fixos. Com que la gent jove generalment només té telèfon mòbil, les enquestes estan lleugerament esbiaixades cap a perfils socials determinats, com mestresses de casa d’una certa edat. Si hi ha un col·lectiu social sobrerepresentat i un altre que hi està poc representat es fa difícil dibuixar l’escenari polític. I no perdem de vista que el jovent tendeix a votar més cap a les CUP, SI, ERC, ICV-EUiA, etc., que no pas cap als altres partits més grans. Això resta validesa a les enquestes.

d) En fer una enquesta d’intenció de vot cal que la mostra (la gent entrevistada) guardi una certa correlació amb el resultat de les eleccions anteriors. És a dir, si a les eleccions del 2010 un partit polític va treure un 20% dels vots, a la mostra de l’enquesta ha d’haver-hi un 20% de persones que va votar aquell partit. Si no es fa així es desvirtua l’estudi. Doncs bé: en moltes enquestes hi havia més gent que recordava haver votart CiU del que va ser el resultat d’aquest partit al 2010, mentre que hi havia menys gent que recordava haver votar SI del que va ser el resultat d’aquest partit al 2010. Davant d’això, assumir que SI no traurà representació parlamentària perquè és el que diuen les enquestes és fora de lloc.

En fi: les enquestes, ja sigui per manca de destresa, ja sigui per manipulació, ja sigui per tot plegat, no poden afinar el resultat d’uns eleccions com les del 25-11-2012. I això ja passava abans: a les eleccions del 2010, diverses enquestes deien que SI no entraria al Parlament, o que ho faria testimonialment, i finalment va assolir 4 diputats.

Com a cloenda, faré una reflexió als qui afirmen que votar un partit determinat és llançar el vot, i no ho és votar un altre partit. Reportaré les dades d’ERC i SI a Tarragona a les eleccions del 2010. ERC va treure 26.280 vots i SI va aconseguir 10.546 vots. Per a assolir diputat calien uns 13.000 vots. Per tant, SI no va obtindre diputat per Tarragona. Però ERC va obtindre 1 sol diputat. Sembla que, tenint més de 26.000 vots, li tocarien 2 diputats. Però no és així. Per tant, en la concepció dels qui consideren que hi ha vots que es llancen, el 2010 votar ERC a Tarragona va implicar llançar 13.000 vots. Molts més que els vots que va treure SI. Des d’aquesta perspectiva, votar ERC és igualment llançar el vot... (És evident que cal canviar el sistema electoral, i revisar la Llei D’Hondt, però això és un altre tema.)

Un darrer apunt. Algú em dirà si no hauria sigut millor una coalició ERC-SI. Evidentment que sí, i jo ho desitjava. Però des d’ERC s’hi van negar en rodó. Per dos motius: perquè les enquestes els són favorables (i per tant van pensar que no els calia cap pacte i així estalviar-se les condicions de SI) i perquè els dirigents d’ERC no volen tindre tractes amb els dirigents de SI (és el seu problema, evidentment, no pas el meu). Si ERC s’ha negat a coalitzar-se amb SI, això ha d’implicar forçosament que els independentistes de tota la vida han de votar ERC en comptes de SI només per un càlcul partidista?