He dit més d’un cop que estem vivint moments de grans transformacions socials (per a bé i per a mal) a una velocitat vertiginosa.
El moviment de protesta popular #novullpagar, nascut a finals de març del 2012, és un nou pas en aquest escenari de canvis seguits. És un acte de desobediència civil, semblant -salvant les distàncies- a la que van fer els negres als Estats Units d’Amèrica als anys 60 del segle XX. Consisteix a negar-se a pagar els peatges de les autopistes i els túnels de Catalunya, el País Valencià i les Illes. Tot i que hi ha remor des de fa anys (existeix el col·lectiu Prou Peatges de fa temps), el moviment #novullpagar ha sigut espontani, no té estructura (és a dir, no hi ha cap organització amb uns estatuts, ni hi ha caps visibles als quals adreçar-se) i empra unes vies de difusió que superen qualsevol encorsetament previst pels poders fàctics (els que sempre volen controlar la informació). En efecte, té una gran presència a les xarxes socials (Facebook i Twitter), se serveix de la viralitat (internet, missatges de mòbil, vídeos -podeu veure’n un reguitzell aquí- el boca-orella, etc.), es rebota en múltiples webs (vegeu el tractament que en fa MotorPasión) i fins i tot té marxandatge. Vull subratllar l’existència d’aquests elements de ressò perquè, als anys 90 del segle XX, també hi havia gent que no volia pagar peatges a les autopistes (alguns, el que feien, era passar enganxats al cotxe del davant abans que s’abaixés la barrera del peatge). Però pràcticament no hi havia mecanismes per a difondre la iniciativa ni sumar-s’hi, a diferència d’avui dia, amb els recursos de què disposem. Per tant, la seva actuació no es va popularitzar, sinó que va quedar aïllada. Ara és diferent, gràcies als mitjans tecnològics.
Per què és important això del #novullpagar? Els efectes d’aquest moviment ciutadà poden ser l’inici de la fi de l’establishment. És a dir, la fi dels poders fàctics que han manat de debò a Catalunya des dels anys 70 del segle XX. (L’anglicisme establishment designa (cito el diccionari anglès Reference, accepció 4) “the existing power structure in society; the dominant groups in society and their customs or institutions; institutional authority”. No hi ha una traducció clara al català, potser poders fàctics; però en Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya entre el 1980 i el 2003, va referir-s’hi en un moment donat com els instal·lats.)
Tot comença amb un vídeo que en Josep Casadellà, d’Anglès, penja al YouTube (29-3-2012). Aquest ciutadà arriba a un peatge, diu que no vol pagar, i el cobrador el deixa passar sense pagar.
L’acte d’en Casadellà, ple de dignitat, té raó de ser pel greuge comparatiu que viu Catalunya en tema d’infraestructures de transport en general i autopistes en particular. Repassem els fets.
1) Primer greuge. L’Estat espanyol s’ha negat històricament i sistemàticament a construir vies de gran capacitat a Catalunya, com les autopistes. N’ha construït a molts altres llocs de l’Estat, però no a Catalunya. Això ve dels anys 60 del segle XX, però encara ara passa (el desdoblament de la N-II Barcelona-Girona encara està per fer; l’autovia A-2 Barcelona-Igualada-Lleida es va acabar el 2005 (tram de la Panadella) després d’anys i panys d’haver-la començat; l’autovia Vilafranca-Tarragona-Tortosa-València paral·lela a l’autopista només està feta en un pocs trams; l’autovia Tarragona-Valls es va aturar a mig fer i ara, després de molts anys, encara estan treballant-hi a pas de puça, etc.).
2) Segon greuge. Com que l’Estat no ha fet autopistes a Catalunya, les empreses privades (Acesa, ara Abertis perquè aplega Acesa, Aumar, Aucat i altres) s’ofereixen a fer-les a canvi que puguin cobrar peatge (el que s’anomena concessió). L’Estat s’hi avé i així els catalans ja tenim autopista... pagant cada vegada que hom hi passa, cosa que la majoria d’espanyols no fan quan agafen una autopista. Més tard la Generalitat fa el mateix (Barcelona-Terrassa-Manresa o la C-32 que passa pel Garraf). En fi, tenim que a Espanya la majoria d’autopistes són de franc, mentre que a Catalunya pràcticament totes són de pagament. En concret, a Catalunya els quilòmetres de pagament són a l’entorn del 65% del total, mentre que a Espanya són a l’entorn del 20% del total. Amb un agreujant: a moltes autopistes gratuïtes d’Espanya, fetes per l’Estat, no hi passa pràcticament ningú. Frapant, per dir-ho suau.
(Algú dirà que a Catalunya hi ha alguna via doble que no és de pagament, com l’A-2 Barcelona-Igualada-Lleida. Doncs bé: tot just aquest 1-5-2012 ha transcendit que les autovies també seran objecte de peatge, si bé menor que el de les autopistes. Vegeu la notícia “No vols peatges? Ara, a les autovies!”, de Nació Digital, que remet al diari econòmic Cinco Días. Plou sobre mullat.)
3) Tercer greure. La concessió de les autopistes té un límit temporal. És a dir, passat aquest límit l’autopista deixa de ser gestionada per una empresa privada i torna al govern (que pot aplicar-hi peatges o no, o aplicar-hi peatges a un preu diferent). Però als anys 90 del segle XX el govern espanyol va allargar la concessió de l’AP-7 (l’autopista que creua Catalunya de nord a sud) uns quants anys més. Cal dir que, a hores d’ara, l’autopista AP-7 està més que amortitzada, i Abertis hi guanya un caleram que fa por. El resultat? L’AP-7 està amortitzada més de 40 vegades, i l’autopista de Montgat s’havia de retornar a les administracions públiques el 2004 però no es tornarà fins al 2021, de manera que l’empresa privada recupera la inversió 32 cops. En total a tot Catalunya s’ha pagat fins a 15 vegades totes les autopistes catalanes.
(Podeu trobar dades com aquestes als llibres Les autopistes de peatge a Catalunya: crònica d’una discriminació inacceptable, d’Albert Serratosa i altres (Columna, 2000), i Les autopistes a Catalunya: greuge comparatiu i motor econòmic, de Josep A. Grau i Reinés (Pòrtic, 2001). Vegeu també els articles “Peatges i desobediència” de n’Héctor López Bofill (El Punt Avui, 25-4-2012) i “#Novullpagar... a Espanya?” d’en Roger Palà (Nació Digital, 1-5-2012), que fan un resum succint de la situació.)
4) Quatre greuge. Fa uns anys, a Madrid van construir unes quantes autopistes, totes de peatge. Ara han vist que no donen diners, que són ruïnoses. El govern espanyol, a mans del Partit Popular (PP), va veure que només hi havia dues solucions: que l’Estat espanyol es quedés les autopistes deficitàries o que un altre operador privat se’n fes càrrec. La primera opció és inviable: el forat econòmic del govern espanyol és estratosfèric (de fet, està pràcticament en fallida) i per tant no podria rescatar les autopistes madrilenyes. La segona opció passava per Abertis, però, és clar, l’empresa en qüestió no podia fer-se càrrec d’autopistes deficitàries. La solució consistia a allargar de nou la concessió de les autopistes catalanes a Abertis (AP-2 i AP-7, que sí que donen). En un primer comunicat oficial Abertis va dir que no ho veia clar; però no se n’ha parlat més en públic, cosa que vol dir que es tracta discretament en despatxos oficials. Des de l’òptica dels catalans això és inadmissible: els catalans ja hem pagat molt d’autopista, i ara potser haurem de pagar encara més perquè Abertis es faci càrrec d’autopistes de Madrid.
La suma de tot plegat només condueix a la indignació. El quart greuge és la gota que fa vessar el got. I en Casadellà va dir “prou!!” i va deixar de pagar el peatge. A partir de llavors centenars de persones l’han seguit.
Potser la mesura presa per en Casadellà està al marge de la legalitat (si bé tampoc és clar que sigui il·legal, com explico més avall); però en tot cas és justa. I això ho pensa tothom (menys Abertis, es veu). La dicotomia legalitat-justícia és posada damunt la taula per tothom: vegeu els contertulians d’Els Matins de TV3 (30-4-2012), de Catalunya Ràdio (30-4-2012), de RAC1 (30-4-2012) o de 8TV (26-4-2012, 27-4-2012, 30-4-2012); el testimoni d’un ciutadà de Girona díscol al programa Divendres de TV3 (30-4-2012); o l’article d’en Vicent Sanchis “Entre la llei i la justícia” (Nació Digital, 30-4-2012).
Alguns partits polítics, com Solidaritat Catalana per la Independència (SI), de seguida han fet costat a aquest moviment, fent actes d’insubmissió i fins i tot retornant els teletacs que tenien els seus diputats al Parlament de Catalunya. Altres s’hi han sumat a remolc, com Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), potser perquè no poden permetre’s de quedar-se al marge d’un moviment així. Això del remolc no és una suposició, és un fet cert: els diputats d’ERC al Parlament, malgrat fer actes de protesta vistents, no han retornat els teletacs, en un acte d’hipocresia que els hauria de fer caure la cara de vergonya. No cal dir que el PP s’ha mostrat contrari al moviment, posant-se, és clar, al costat dels poderosos en comptes de solidaritzar-se amb el poble. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) continua profundament desorientat; per això també critica el moviment ciutadà, però val a dir que també per això no aixeca cap, i els socialistes no s’adonen o no volen adonar-se que tenen un problema greu.
A hores d’ara el moviment ha anat prenen força, molta força. Molta més de la que desitja Abertis. Basta veure com bull internet. Però també i sobretot la manera com informa Abertis sobre el fet. La seva política de comunicació, erràtica, demostra que no saben com actuar i que han agafat nervis. Primer van menystindre el moviment, potser amb l’esperança que molta gent ho veiés com una fricada. Però la realitat superava totes les previsions (a tall de mostra, el conseller d’Interior, Felip Puig, en declaracions a Els Matins de TV3 (30-4-2012), certificava que un cobrador de l’autopista va dir-li que el nombre de gent que passava sense pagar era, literament, “bastant notable”). Després, com que Abertis va veure que la protesta no minvava sinó que creixia, va reconèixer els fets (a insistència dels mitjans de comunicació, val a dir). I no van poder amagar l’estat de desorientació en què es troba l’empresa. El fet és que no s’havien pensat mai que pogués passar una cosa així i desconeixen els mecanismes per a combatre-ho. Totes les declaracions fetes per l’empresa durant el mes d’abril del 2012 apunten a aquest punt de nerviosisme i desorientació. En definitiva, Abertis s’ha vist impotent (van arribar a dir que no podien negar a ningú el no-pagament del peatge). Davant d’aquest estat de coses, cap al 25-4-2012 la concessionària va apel·lar a les administracions públiques (el govern espanyol i la Generalitat) perquè li resolguessin el tema. Vaja: que en comptes d’afrontar el tema amb els afectats va cuitar a cridar el cosí de Zumosol. A Abertis es deuen pensar que encara som en el temps que la gent té por dels poders, talment l’Edat Mitjana o el franquisme...
L’estat de nervis de l’empresa, especialment de la direcció, s’ha traslladat cap als treballadors. Passa sovint quan una empresa va malament: els directius, en comptes de centrar-se en el problema, carreguen contra la part més feble de l’empresa, els treballadors, exigint-los més. Els operaris, doncs, han hagut d’aguantar la pressió (maldestra, val a dir) dels capitostos. D’aquí que s’hagin donat episodis estrambòtics. En reporto tres. Primer, un cobrador va denunciar un veí de Cardedeu perquè l’havia filmat (denúncia que no ha prosperat, val a dir). Fa estrany que un cobrador de peatge presenti una denúncia per aquest tema. Segon, un cobrador del peatge d’Amposta va escridassar, insultar i amençar uns xicots que anaven amb cotxe (va arribar a cridar coses “Si teniu collons i sou hòmens, sortiu!”) (30-4-2012). També fa estrany que un altre treballador de l’autopista se les tingui d’una manera tan agra amb els ocupants d’un vehicle, oimés quan els ocupants del vehicle mantenen una actitud serena tota l’estona. El malestar dels treballadors de l’autopista, materialitzat en una denúncia sense cap ni peus o verbalitzat amb paraules gruixudes, només s’explica per l’enorme pressió, inhumana, inhumaníssima, a què la direcció de l’empresa sotmet els treballadors. Si els treballadors d’Abertis insulten, amenacen o agredeixen els conductors hi ha una responsabilitat penal evident d’aquestes persones; però em demano fins a quin punt l’ambient que es respira a Abertis, impulsat per la seva direcció, no implica també una corresponsabilitat penal de l’empresa. El tercer cas va per una altra línia. Els sindicats CCOO i UGT han emès comunicats en els quals critiquen el moviment #novullpagar (primer CCOO i després la UGT). L’actuació dels sindicats pot sobtar perquè a priori hauria de posicionar-se a favor del poble, oi? Però si actuen així és, de ben segur, per la pressió que reben els treballadors dels peatges des de l’empresa, o pel fet que els sindicats estan negociant condicions laborals amb l’empresa i la protesta enterboleix les negociacions. El cas és que els sindicats han acabat traint un dels seus principis: posar-se al costat del poble.
Finalment, dissabte 28-4-2012 a la nit, gairebé furtivament, la Generalitat va emetre un comunicat en què anunciava que podia sancionar amb 100 euros de multa qui se saltés un peatge. Aquest comunicat demostra també el grau de descol·locament de la Generalitat. Com fa notar en Vicent Partal en un article a Vilaweb (“Un error monumental del govern”, 29-4-2012), el comunicat és una mostra palmària de desorientació. Com fa notar el periodista, l’escrit dedica tres ratlles a anunciar les multes i nou ratlles a reconèixer que la situació de greuge que viu Catalunya i la seva ciutadania és intolerable. Qualsevol expert en comunicació veu, en la redacció i en el moment triat per a fer-lo públic, que el govern català no sap ben bé com gestionar-ho.
Hi ha altres mostres de gran desconcert dins el govern català. La Generalitat ofereix webcams per a visualitzar permanentment l’estat del trànsit a tot Catalunya. L’1-5-2012 al migdia, coincidint amb la primera gran protesta massiva (més avall en parlo), les càmeres dels peatges no funcionaven. Deuen pensar que així la gent no s’assabentarà que hi ha una revolta popular en marxa... Que ho arriben a ser, d’il·lusos, maldestres, immadurs i beneits!
El paper de la Generalitat en aquest conflicte ha sigut ben galdós. Estic d’acord amb en Partal que això ha sigut un error gravíssim del govern català (també ho diu en Carles Capdevila a l’article “#novullpagar: una oportunitat a reconduir”, Ara, 30-4-2012, encara que hi barreja maldestrament com ho veuen a Madrid). La raó és que la Generalitat s’ha posat en contra del sentir majoritari de la societat catalana, sobretot els ideològicament més propers al catalanisme. Recorda els fets a Escòcia en contra de la poll tax de na Margaret Thatcher, en què el govern local va amenaçar el poble escocès: ara els qui van liderar l’oposició a la poll tax estan al govern d’Escòcia (vegeu l’article “‘Can’t pay, won’t pay’” d’en Josep Maria Pasqual, El Punt Avui, 30-4-2012). Si Catalunya segueix la manera de fer dels escocesos, el Govern català pot trobar-se que una part del suport popular que ara té (segons indiquen les enquestes) baixi.
A què es deu aquesta desorientació del govern català? Avui la Generalitat sap que no pot posar-se en contra d’aquest moviment, que ocupa la centralitat política catalana (allò que el gruix de la gent percep com a raonable). Però alhora Convergència i Unió (CiU), el partit que govern a la Generalitat, té un problema. CiU deu a ”la Caixa” 21 milions d’euros; i ”la Caixa” és un dels principals accionistes d’Abertis. I quan Abertis truca a la porta de la Generalitat sap que té CiU collada. És un altre exemple d’excés d’influència d’una corporació privada sobre un govern teòricament escollit democràticament. (El deute de CiU envers ”la Caixa” ha estat explicat per més d’una font. És el cas de Solidaritat Catalana per la Independència, del politòleg Manuel Milián Mestre al programa Els Matins de TV3 (30-4-2012) i del blog Reflexions d’un arqueòleg glamurós.) Val a dir que no és una actitud exclusiva de CiU. A finals dels anys 90 del segle XX, ERC va engegar una campanya titulada Catalunya lliure de peatges. Però del 2003 al 2010 ERC va estar al govern de la Generalitat i no va moure ni un sol dit perquè desapareguessin els peatges de Catalunya. Amnèsia? En realitat, el deute d’ERC amb ”la Caixa”, ni més ni menys, amb més capacitat silenciadora que cap virus.
[Si un lector s’encén pel que llegeix aquí amb relació a CiU i ”la Caixa” i les implicacions que això té per les butxaques de la ciutadania, que s’aferri al seient, perquè les pressions d’Abertis (abans Acesa) sobre les administracions públiques perquè no els toquessin ni un gram del seu profitós negoci arranquen de lluny. Als anys 90 del segle XX l’Estat espanyol va plantejar-se fer obres a la carretera N-340 al seu pas per Altafulla. Bàsicament, volien fer un desviament (el que hi ha ara). Doncs bé: Acesa va alentar traves legals perquè no es fessin aquelles obres, i va intentar endarrerir-les tant com va poder. L’avidesa d’Acesa és inhumana; i no parlo només de les incomoditats que patien els usuaris de la carretera esmentada i els habitants d’Altafulla, que havien de conviure amb un trànsit ingent per dins el poble. Parlo dels morts en accident de trànsit en aquest tram mentre Acesa feia i desfeia per tal d’aturar les obres de la variant. Creus, amic lector, que n’hi ha per enrabiar-se? Doncs llegeix-te els llibres del Col·lectiu J. B. Boix 6 milions d’innocents (menys uns quants espavilats) (La Campana, 2000) i Articles de neteja. Servei de recollida de draps bruts (La Campana, 2000), i
prepara’t abans una garrafa de til·la: el nivell d’emprenyament serà majúscul.]
Davant la decisió de la Generalitat de tramitar multes si la concessionària presenta queixa, han sorgit els dubtes legals. Vegem-los:
a) La Generalitat es basa en un article d’interpretació discutible, que atorga als cobradors de peatge la condició d’autoritat, en el sentit que si un conductor no fa cas d’un cobrador de peatge és com si no fes cas a un policia. Però aquest mateix article dóna la condició d’autoritat als treballadors de l’autopista només en casos excepcionals (per exemple, un gran accident) i mentre no arribi l’autèntica autoritat (la policia). La negativa d’un conductor a pagar l’import del peatge no és ni de lluny un cas excepcional (i cada cop ho serà menys, val a dir).
b) Igualment, cap llei no diu explícitament que no pagar el peatge de l’autopista sigui delicte o falta. I per a imposar una sanció com una multa cal especificar clarament quin article d’una llei s’ha transgredit.
c) El tema del semàfor crea divisió. Hi ha qui creu que, si està en vermell i el cotxe passa, és una infracció. I hi ha qui creu que no és cap infracció, perquè no és un semàfor de regulació de trànsit, sinó un mer indicador de disponibilitat.
d) Algun jurista entén que el senyal de peatge R-200 obliga a aturar-se i pagar. Ara bé: l’article 153 del Reglament de Trànsit, que parla d’aquest senyal, diu textualment: “R-200. Prohibición de pasar sin detenerse. Indica el lugar donde es obligatoria la detención por la proximidad, según la inscripción que contenga, de un puesto de aduana, de policía, de peaje u otro, y que tras ellos, pueden estar instalados medios mecánicos de detención. En todo caso, el conductor así detenido no podrá reanudar su marcha hasta haber cumplido la prescripción que la señal establece”. I no diu res més. Per tant, l’article 153 només parla d’una obligació, aturar-se, i la gent ja s’atura. (La redacció de l’article és obsoleta: gràcies al teletac hi ha gent que no s’atura...) Potser algú dirà que, en un peatge, et fan aturar per tal de pagar. Ara bé: cal saber que la mateixa Abertis en alguns casos no cobra res. Així, algun cop Abertis ha aixecat barreres (quan hi ha hagut un embús descomunal, per exemple). D’altra banda, si hom va de Tarragona a Reus, quan arriba al peatge Abertis no li cobra res. Per tant, hi ha vegades que la mateixa concessionària refusa cobrar res. Quan Abertis fa això, els conductors delinqueixen? Per tant, si a vegades Abertis no cobra i obre la barrera i no hi ha infracció, com és que en altres supòsits idèntics algú pot considerar que hi ha infracció? Per tant: si hom no vol pagar estant aturat i Abertis o Autema obre la barrera, no es percep infracció enlloc. És una decisió d’Abertis o Autema.
Els dubtes jurídics són tan grossos que es dóna la paradoxa següent: el mateix dia (dilluns 30-4-2012), amb molt poques hores de diferència, en dos canals de televisió catalans (TV3 i 8TV) dos experts en dret vial deien coses oposades. Al programa Divendres de TV3 un deia que no pagar peatge constituïa infracció i al programa 8 al Dia de 8TV un altre deia que no pagar peatge no constituïa infracció. (La interpretació de l’expert de TV3, Alfons Perona, la podeu llegir aquí: “Las consecuencias de no pagar los peajes” (La Vanguardia, 30-4-2012). En Perona se centra en el senyal de trànsit R-200, però ja hem vist que en alguns llocs Abertis no cobra malgrat el senyal de trànsit.)
D’altra banda, Abertis ja ha reconegut que no pot retindre ningú, ja que això sí que és un delicte (només la policia o altres figures, com el comandant d’un avió, pot retindre algú). En resum: tal com apunten diversos juristes (com l’advocat Lluís Gibert), una multa per no pagar el peatge pràcticament no s’aguanta jurídicament i podria ser rebatuda. Contràriament, hi ha qui apunta que és Abertis qui corre el risc de caure en actuacions il·legals.
En qualsevol cas, és evident que la Generalitat ha reaccionat a corre-cuita per acontentar la nerviosa Abertis. Ha emès el comunicat que li ha exigit Abertis. És curiós: tant la Generalitat com Abertis apel·len al compliment de la legalitat al mateix temps que Autema, la gestora de l’autopista Terrassa-Manresa, deu més d’un milió i mig d’euros en compte de l’impost de béns immobles (IBI) a uns quants ajuntaments catalans (vegeu aquesta notícia de ManresaInfo). Quina barra! Branden la legalitat quan creuen -o volen fer creure- que va a favor seu, però se la passen pel peatge quan no els va bé; que per alguna cosa són els amos del cotarro!
Ara: la pel·lícula no s’acaba aquí. La pressió ciutadana anirà en augment. Un ciutadà díscol en una barrera pot crear un petit problema d’uns minuts. Però aturar-se simultàniament 4 o 5 cotxes a 4 o 5 barreres d’un mateix peatge i passar-s’hi uns minuts dient al cobrador que no paguen pot crear un problema enorme a la concessionària: unes cues llargues que generen malestar entre els altres conductors. Aquest és, precisament, l’esperit de l’actuació coodinada i multitudinària de l’1-5-2012, a les 12 del migdia: desenes de vehicles aturant-se a la mateixa hora a una catorzena de peatges de Catalunya i del País Valencià més el túnel de Sóller (Mallorca). Un col·lapse que Abertis no pot permetre’s, per les molèsites que causa a altres conductors (que poden presentar una queixa pel temps perdut) i perquè potser haurà d’aixecar barreres per tal d’evitar el col·lapse i per tant renunciar a beneficis (com van haver de fer a la C-16 a Manresa el 27-4-2012). Per a la rebel·lió un acte així només són 5 minuts. Per a Abertis, una catàstrofe. Com ho poden aturar, això? Qualsevol altra cotxada col·lectiva durant alguns caps de setmana pot posar Abertis en una posició molt difícil (i el 20-5-2012 n’hi ha convocada una altra).
Sí: nervis, molts nervis per part de l’establishment. En surten mostres cada cop que algú d’aquest àmbit en parla. En poso dos exemples. Primer, en Joaquim Gay de Montellà, president de Foment del Treball (una altra organització empresarial que treballa perquè res no canviï) i persona vinculada amb Abertis. En una entrevista a l’emissora Catalunya Informació (29-4-2012) aprofitava per carregar contra el moviment #novullpagar amb un argument que tomba d’esquena. Deia en Gay de Montellà que, en un país, no podia ser que el govern anés cap a una direcció (mantindre els peatges en mans privades) i el poble cap una altra (negar-se a pagar peatges) perquè això dóna mala imatge als inversors estrangers i poden deixar d’invertir al país... Francament, si aquest home ha de dirigir una associació empresarial de pes... Perquè els dubtes dels inversors internacionals respecte d’Espanya no vénen de la iniciativa #novullpagar, sinó de la ineficàcia dels diferents governs espanyols del 1996 cap aquí. Ha fet molt més dany els mals governs que les revoltes ciutadanes cíviques. I no veig que en Gay de Montellà critiqui els governs (l’actual i els anteriors, de Catalunya i d’Espanya). D’altra banda, tothom entén que, pel bon funcionament d’una societat, primer cal salvaguardar les persones i el teixit econòmic, i no pas les grans empreses que viuen del qüento. Fer-ho al revés és antisocial. Doncs en Gay de Montellà és un antisocial, ja ho veieu...
El segon exemple és el periodista Josep Cuní, que condueix el programa 8 al Dia de 8TV. Aquest canal és propietat del Grup Godó, editor de La Vanguardia i un altre membre de l’establishment. El 30-4-2012 va dedicar molta estona a parlar del tema. Durant el noticiari va carregar duríssimament contra el moviment #novullpagar. Va criticar ERC (sense esmentar-la, però: una falla impròpia d’un periodista de la seva talla) per l’actitud incoherent que ha tingut (i que he reportat aquí). Però també va criticar el moviment al·legant que desprestigiava l’empresa catalana (com si pel fet de ser catalana fos una santa) i que això podia perjudicar-la. També va dir que tot plegat podia perjudicar els 60.000 petits accionistes catalans que tenen accions d’Abertis. Bé: tots aquests arguments reportats per en Cuní van mostrar la seva cara menys professional. Vegem per què. D’entrada, si l’empresa va malament és cert que els accionistes poden patir-ne les conseqüències: no cobraran tant de dividends i les seves accions poden baixar de preu. Però si la direcció de l’empresa es dediqués a una activitat econòmica que no sigui profundament lesiva contra tots els ciutadans de Catalunya, potser no s’hauria d’enfrontar a revoltes ciutadanes. Com que Abertis escanya la ciutadania, la ciutadania s’hi rebel·la. Qui perjudica a qui? D’altra banda, en Cuní parlava dels 60.000 petits accionistes catalans que en sortien perjudicats. Però en Cuní no va parlar (i és curiós que se n’oblidés) dels centenars de milers de persones que usen les autopistes catalanes al llarg de l’any. Em refereixo a petits empresaris, autònoms, emprenedors, operaris d’empreses de manteniment, repartidors, etc., que han de passar per força per les autopistes (passar per altres vies és una odissea). Pel fet que han de pagar peatges en carreteres que ja estan amortitzades amb escreix, el seu negoci es veu perjudicat. Tot el que es transporta per autopista és més car. Qualsevol servei ofert per un professional que ha de desplaçar-se per l’autopista ha de cobrar més. Qualsevol producte que comprem al supermercat és més car perquè el camió que el duia ha hagut de passar per autopista. Si estem en època de crisi i tothom s’ha de sacrificar, per què a les autopistes han continuat apujant peatges cada any malgrat que tenen beneficis astronòmics i l’autopista ja està amortitzada? Per què l’empresa Abertis paga sous estratosfèrics a membres de l’establishment de tota la vida i, a més, contracta una exministra com Elena Salgado? Cal pagar aqueixos souarros amb la sagnia a què Abertis sotmet les petites empreses catalanes? Els peatges van en contra del teixit productiu català, de centenars de milers d’autònoms i petites i mitjanes empreses. Mantindre la concessió a Abertis i Autema és lesiu envers els interessos econòmics de centenars de milers de catalans. I d’això en Cuní curiosament se’n va oblidar... Quina casualitat. Que el Grup Godó està neguitós amb el tema es veu en l’actitud d’en Cuní, certament. El mateix dia en Cuní va tindre tres contertulians: en Ramon Espasa, na Montserrat Nebrera i en Francesc-Marc Álvaro. El primer i el tercer es van mostrar favorables a la iniciativa #novullpagar, mentre que la segona es mostrava imparcial. No n’hi havia cap en contra. Inusitadament, en Cuní, en veure la línia de la tertúlia, va interrompre més d’un cop els contertulians -quan aquests estaven a mig desenvolupar el seu argument- per tal de tornar a carregar contra el moviment popular. Fins i tot un moment que dos contertulians debatien entre si, en Cuní es va posar a parlar sobre seu durant 10 segons per tal de dir-hi la seva. En aquest lapse de temps parlaven 3 persones: els dos contertulians que debatien entre si i en Cuní que volia posar-hi la visió de l’establishment en veure que no sortia. Un fet insòlit en un programa seriós com 8 al Dia: com que els contertulians no diuen allò que el Grup Godó vol que es digui, ha de sortir -contra tota norma- el conductor del programa i posar-hi la seva falca, trepitjant els torns de paraula dels seus convidats. Aquesta actitud no és pròpia d’un periodista de la talla d’en Cuní. Senyal que el seu parlament, amb formes inadequades, prové d’una font superior. Generalment, quan en Cuní creu que ha de deixar caure una idea durant la tertúlia ho fa amb molt més respecte envers els contertulians, un respecte que va desaparèixer completament en parlar dels peatges. Això sol ja va fer-me veure que, aquest dia, en Cuní no era el periodista que analitza la realitat i crea debat, sinó la corretja de transmissió dels poders fàctics. Va posar una taca al seu currículum i el va deixar tocat com a creador d’opinió pretesament imparcial.
En fi, l’establishment, encarcarat com està, s’enroca. No només Foment o el Grup Godó. També els partits polítics i els sindicats. Des del PP fins al PSC passant per CiU (partits polítics amb una esclerosi considerable a l’hora d’abordar la situació social i política actual) i els dos grans sindicats (encara més escleròtics), que s’han posicionat d’una manera o una altra en contra del moviment cívic. Sense adonar-se que la gent percep partits i sindicats com elements que constitueixen més un problema que no pas la solució a la greu crisi que patim. Potser els partits i els sindicats uneixen forces pensant que pararan el tsunami, quan no s’adonen que la gent ja està en una altra òrbita al marge de partits i sindicats i que aquests s’han quedat sols (vegeu el comentari brillant d’en Salvador Cot “Ells #volenquepaguem”, Nació Digital, 30-4-2012, que titlla de gran coalició -emulant el terme alemany- l’aliança entre partits, sindicats i poders fàctics).
Ara bé: Abertis i l’establishment no comptaven amb la determinació de molts ciutadans que es planten. Ho fan per dignitat, i la dignitat (com l’amor o l’odi) és un motor de la Humanitat. Abertis, una empresa capitalista com la que més, no entén aquest llenguatge; per això tampoc entén el moviment: no sap com encarar-lo. Abertis només entén el llenguatge dels diners, dels resultats, de la cobdícia... i del manteniment de privilegis. Per aquest motiu no saben com és que el poble es planta. Els ciutadans ja no s’arronsen, han perdut la por, han agafat la seva dignitat i l’han posada per davant de la prepotència d’Abertis i Autema. El testimoni d’en Josep Fernández, de Manresa (“Em van deixar atrapat esperant que em cansés i pagués el peatge”, Regió 7, 27-4-2012) demostra que la voluntat humana és més poderosa que el capital. O, com diu en Quim Torra (“El poble ja es va separant d’Espanya”, Vilaweb, 1-5-2012), hi ha una “societat completament exhausta, desolada, tipa de l’explotació colonial que sofrim” que ha engegat una “protesta lluminosa i alegre, fresca”. Però és que, a més, la gent ho fa sense escarafalls, pacíficament, amb tota tranquil·litat; actitud que contrasta amb el posat fatxenda i abusananos d’Abertis i Autema, típica d’aquell que tradicionalment havia imposat les seves regles del joc a tothom i ara veu com la massa humana pacífica no fa cas de les seves regles del joc. I ara ve la pregunta que l’establishment hauria de respondre’s (però que no sabrà respondre perquè només entén el llenguatge de benefici econòmic): com es pot combatre la dignitat, la lluminositat, l’alegria, la frescor, l’orgull, la determinació o el pacificisme d’una societat? Contra això cap poder fàctic (els governs, els reis, els imperis, l’Església, les grans corporacions, les multinacionals...) no pot lluitar-hi. I menys Abertis i Autema, que no saben veure més enllà del nas del benefici fàcil a costa d’altri, de manera que no poden entendre paraules com les llistades adés.
I si algú es pensa que les protestes populars no fan ni pessigolles a les grans corporacions, s’erra. A Catalunya hem tingut quatre exemples de revoltes populars, en algun cas protagonitzades per un nombre reduït de presones, que han fet canviar de parer grans empreses o règims totalitaris. En primer lloc, la vaga de tramvies de Barcelona als anys 50 del segle XX. En Miquel Giménez, al seu blog Escriure en veu alta, parla dels paral·lelismes entre aquella campanya i l’actual (“De peatges i tramvies”, 29-4-2012). En segon lloc, la Disney, que a principis dels 90 del segle XX es va negar a doblar el film La sirenita al català malgrat les demandes populars. Una manifestació d’unes quantes famílies davant un cinema de Barcelona, més el rebombori periodístic, va fer que la Disney passés a doblar al català totes les pel·lícules des d’aleshores. En tercer lloc, la Warner Bros, que també es negava a doblar al català la sèrie films de Harry Potter. Gràcies a Vilaweb es van enviar 13.000 correus electrònics en 3 dies a la Warner amb la petició de doblatge al català. Acte seguit, la Warner va decidir doblar al català tots els films (només al primer no ho va fer, però sí que ho va fer TV3). En quart lloc, el grup Leche Pascual. A principis del segle XX va decidir no comprar més llet a Catalunya, i molta gent de Catalunya va fer boicot als seus productes. Al principi Pascual va negar que el boicot els afectés gaire. Però al cap de poques setmanes van anunciar que posaven una planta a Catalunya (finalment va ser a Gurb) i van fer un munt d’anuncis per TV3, alguns d’uns quants minuts de durada, per tal de rentar la seva imatge. Tothom sap que un anunci per televisió és caríssim en la durada més corrent (20 segons); imagineu-vos un anunci d’uns quants minuts quant val. Si van decidir gastar-se aquests diners és que a Catalunya n’havien perdut moltíssims.
En defintiva, una proposta popular pot posar contra les cordes el règim. En aquest sentit, no estic d’acord amb alguna veu que entén que el moviment popular està abocat al fracàs. N’és un exemple en Xevi Xirgo, quan diu que “Les protestes de generació espontània tenen això: ens deixen ben descansats però són d’una eficàcia més que dubtosa. I és que les iniciatives espontànies només tenen èxit si estan ben planificades. Si no, no se sap ben bé com comencen però s’endevina perfectament com acabaran” (“Disparar al pianista”, El Punt Avui, 1-5-2012). Crec que en Xirgo s’equivoca. La història demostra que algunes revoltes populars no planificades no prosperen (Hongria durant el comunisme, Tian’anmen el 1989, etc.), però d’altres sí que ho fan (la Primavera àrab del 2010-2012, la Revolució francesa, la independència de l’Índia respecte de l’Imperi britànic, etc.). I sempre es comença de manera espontània, sense un rumb predeterminat. En Titot (“Mentre restem a Espanya, no tindran ni un sol dia de pau”, Vilaweb, 1-5-2012) ho veu just a la inversa de com ho veu en Xirgo: “La gent decideix fer una acció encara que l'objectiu es prevegi impossible. Així és com s’han trencat sempre els murs impossibles de trencar”. Per tant, l’espontaneïtat no és l’ingredient que pot fer fracassar un moviment; un moviment fracassa si l’oponent sap derrotar-lo, cosa que no sempre passa; i fa l’efecte que Abertis i Autema no tenen instruments per a derrotar el moviment. Això fa pensar que el moviment pot reeixir i Abertis i Autema hauran de patir un desgast enorme.
Abertis i Autema, doncs, estan en una situació molt compromesa. Es pot afirmar que la seva avarícia se’ls ha girat en contra. La gent ha dit prou i pot tornar a Abertis i a Autema tot el mal que han fet a la societat catalana (que és molt si comptem els diners que s’han quedat més enllà del temps que havien de tindre les autopistes en concessió). Si ara als d’Abertis els tremolen les cames, potser que s’ho haguessin pensat dos cops abans d’estrényer el coll als ciutadans. Ho diu el periodista i politòleg Francesc-Marc Álvaro, un fi analista de la realitat social i política catalana: “el malestar profundo sale por donde puede. Por ejemplo, sale mediante la campaña #novullpagar contra los peajes de las autopistas, una revuelta que pone de relieve el altísimo nivel de hartazgo de la parte central de la sociedad a la que se ha pedido paciencia durante años. Se equivocará quien lea esta protesta como una simple anécdota, es un gesto que señala cambios de actitud en amplios sectores” (“Países artificiales”, La Vanguardia, 30-4-2012). I per aquesta raó Abertis té por.
I per què té por l’establishment en general? Perquè aquesta revolta ciutadana pot ser la primera, però no està escrit enlloc que no pugui haver-n’hi més. Abertis és un exemple molt didàctic (com Leche Pascual o la Disney, que hem vist adés). I si la gent veu que una empresa que s’ha enriquit a base d’estrényer la cartera als catalans trontolla, pot fer trontollar qualsevol altre elements de l’establishment, fins i tot el règim polític en què s’articula l’Estat espanyol. De fet, hi ha símptomes que el règim s’ensorra, i les mostres són diverses, des de l’extrema feblesa econòmica i diplomàtica del govern espanyol (expropiació d’YPF a l’Argentina, filial de l’espanyola Repsol; amnistia fiscal perquè el govern espanyol està al caire de la fallida; etc.) fins a l’ocàs dels borbons. Inclús en Miquel Giménez (“No vull pagar”, 27-4-2012) apunta que la revolta contra els peatges pot ser l’escletxa que ens porti cap a la independència de Catalunya. Tal volta la idea d’en Giménez és un xic agosarada (en Titot és més prudent i no veu que això sigui la porta a la independència (“Mentre restem a Espanya, no tindran ni un sol dia de pau”, Vilaweb, 1-5-2012)). Però tampoc es pot descartar, ja que els grans canvis socials passen de cop i sense que es prevegi gaire què ho engega (vegeu l’apunt del blog “Els grans canvis socials arriben de sobte (agradi o no)”).
Els qui no paguen peatge, moguts per la dignitat, saben que poden tombar les grans corporacions que indecentment s’han dedicat a escanyar els catalans, i acabar amb la putrefacta relació entre governs i certes empreses. Ja era hora. Per això l’establishment té por.
Game over, senyors d’Abertis i Autema i resta d’establishment. El seu domini econòmic sobre Catalunya ha finalitzat i, per tant, se’ls ha acabat la bicoca. El poble ha pres la paraula i ha dictat sentència. Au, vagin recollint. I facin via, que encara tenim moltes altres coses per arreglar.
AFEGITÓ 1 (6-5-2012)
Com que el tema anirà generant informació, vaig reportant tot el que surt en afegitons. Aquí en ve un, que és una arreplega d’informació variada (una macedònia, vaja) apareguda entre la data de publicació de l’apunt (1-5-2012) i el 6-5-2012.
a) En primer parlaré d’un altre cas de violència d’un cobrador de peatge contra un conductor. El poso primer no per importància (té molta més importància l’article d’en Sala-i-Martín que poso al final, per exemple), sinó perquè deixa tots els altres exemples de violència de cobradors de peatge en anècdota. Podeu veure el vídeo aquí (“¿Quieres que te la chupe?”, E-notícies, 3-5-2012). Les consideracions són diverses. Primer, una de general. El cobrador demostra un nivell cultural que, en llenguatge de ràting, només pot etiquetar-se d’escombraria. I hauria de fer reflexionar a les autoritats educatives i empresarials d’aquest país: és això el que socialment hem de tenir? És això el que fem sortir del sistema educatiu? Una empresa com Abertis que dóna servei a milers de turistes que passen per l’autopista ha de tindre aquest nivell cultural i aquest nivell d’agressivitat envers el primer que li diu una cosa que no vol sentir? Segon, i més important: el cobrador usa llenguatge agressiu i, el que és pitjor, incita a la violència entre conductors. És a dir, el cobrador té una conducta pràcticament delictiva. Perquè després les veus de l’establishment vagin apel·lant a la legalitat...
b) En segon lloc vull reportar el testimoni de l’actor Toni Albà (conegut per les seves aparicions a programes de televisió com Polònia o Crackòvia). N’Albà ha penjat un vídeo adreçat al president de la Generalitat on diu que retorna el teletac i que no pagarà cap multa. Un exemple de fermesa i valentia, malgrat el temor que confessa tindre. El testimoni es rebla amb la darrera frase: demana al president que es posi al costat del poble, i llavors aquest li farà costat en els dificilíssims moments que vénen.
c) En tercer lloc vull reportar dos articles d’opinió apareguts a Nació Digital: “El peatge és bo, universalitzem-lo”, d’en Salvador Cot (3-5-2012); i “Tindrem peatges a la Catalunya independent?”, d’en Jordi Palmer (5-5-2012). El primer fa notar que la queixa del moviment cívic #novullpagar està carregada de raó, però que el peatge no és per si mateix un problema, ans és una eina per a gestionar el trànsit i les infraestructures. Per tant, el problema és el greuge comparatiu amb Espanya. Per exemple, en Cot té raó quan diu que els turistes francesos o alemanys utilitzen l’autopista, i fer-la gratis vol dir que les administracions públiques n’han d’assumir el manteniment. Em sembla que és important subratllar això: la campanya va destinada a eliminar un greuge i un tracte discriminatori. El segon article també toca aquest tema i planteja altres interrogants interessants. Us aconsello que llegiu també el comentari que hi fa en Jaume d’Urgell “A Europa: gratis, peatge o adhesiu”; només hi diré que, al darrer paràgraf, quan parla dels adhesius de pagament (les vinyetes, en diuen a molts països), a Eslovènia i Hongria també n’hi ha. Per cert, que les vinyetes (una mena de tarifa plana) seria una opció, perquè a qui més usa l’autopista, sobretot dins Catalunya, li sortiria molt barata. Però em jugo un pèsol que Abertis no en voldrà ni sentir a parlar, perquè reduirà els seus estratosfèrics beneficis (135 milions en 3 mesos). Els partidaris de mantindre el peatge poden apostar per la vinyeta i veurem què hi diu Abertis: si la refusa raó de més per a assenyar-la amb el dit.
d) En quart lloc us enllaço l’apunt “Filmar els cobradors: que fan alguna cosa malament? (#novullpagar)” del blog Per a bons patricis (4-5-2012). Ha sortit aquest tema de la filmació de personal de l’autopista, i davant els dubtes pot anar bé llegir-se aquest apunt. Jo només diré que trobo assenyat no filmar el cobrador (o pixelar-lo). No perquè hi vegi res il·legal, sinó perquè no es pot donar cap motiu a la concessionària perquè assenyali amb el dit als insubmissos (per això també és important que els conductors mantinguin la calma davant les agressions verbals).
e) En cinquè lloc és obligat fer referència a l’article de l’economista Xavier Sala-i-Martín “La Campanya "No Vull Pagar" està desenfocada” (5-5-2012). Primer reconeix el greuge entre Catalunya i el País Valencià, d’una banda, i la resta d’Espanya, de l’altra; i considera que cal denunciar-ho. L’estil clar i directe de l’autor és per a emmarcar, vegeu la primera frase: “A Espanya hi ha un problema de discriminació en el tema de peatges a les autopistes: mentre en algunes zones (específicament Catalunya i Llevant) les autopistes són finançades pels usuaris a través de peatges, en altres zones són finançades pels contribuents. El problema és que els habitants de les primeres zones paguen com a usuaris i després tornen a pagar com contribuents unes autopistes o autovies que ells rarament utilitzen”. Més clar l’aigua. Ara bé: com a persona propera al món empresarial català, també vol exonerar les concessionàries d’aquest fet injust. Per a Sala-i-Martín, la pressió dels revoltats s’hauria de fer contra l’Estat, que és qui ha mantingut la situació greujosa, i no pas contra la concessionària (idea que, per cert, també ha deixat caure el Govern català). Jo, a aquesta idea, hi tinc un contrapunt: les concessionàries bé han acceptat d’allargar el tracte discriminatori, perquè ja els anava bé tindre un mercat captiu i guanyar milions i milions sense fer gaire feina. Per tant: és cert que l’Estat espanyol és responsable de l’allargament de concessions, però les concessionàries també perquè amb gran joia han acceptat l’allargament de concessions sense pensar en le conseqüències lesives que això tenia per a centenars de milers de ciutadans i empreses de Catalunya, i tot per pur benefici (com el mateix Sala-i-Martín reconeix); però em demano si el sistema de vinyeta, que serveix per a això, seria acceptat per Abertis (i què hi diria en Sala-i-Martín). Per tant, ja triguem a posar sobre la taula el tema de la vinyeta.
f) En sisè i darrer lloc, dos articles més, amb menys intensitat, publicats a El Singular Digital: “La multa de CiU”, de n’Àstrid Bierge (2-5-2012), sobre la derivada política; i “Alliberar el peatge de la C-33”, d’en Jaume Clotet (4-5-2012), sobre la inhibició de les administracions públiques a l’hora d’oferir una infraestructura alternativa a la C-33 d’entrada a Barcelona, fet que també s’ha de denunciar.
En continuarem parlant.
AFEGITÓ 2 (23-5-2012)
Una nova arreplega de fato.
a) Primer torno a posar sobre la taula uns altres episodis de vexació. Ho poso en primer lloc no per la seva importància com a fet, sinó com a símptoma: demostra com de la banda de les concessionàries hi ha molts nervis, que els capitostos de l’empresa transmeten irresponsablement cap als treballadors. Dilluns 21-5-2012, a l’espai de l’oient d’El Matí de Catalunya Ràdio, una dona va explicar que sa filla va fer un #novullpagar la matinada del dissabte anterior, i el cobrador de peatge va dir-li “Filla de puta!”. El mateix vocabulari que en una altra ocasió a Premià de Mar. La pregunta ve soleta: senyors directius d’Acesa i Autema: no tenen res a dir-hi? Consideren que Acesa i Autema ha d’insultar els clients?
b) A l’espai de l’oient d’El Matí de Catalunya Ràdio esmentat, després de la denúncia, va trucar un cobrador de peatge de Martorell. L’home, enfurismat, va clamar contra el moviment cívic dient que ell feia una feina que podia perdre. Efectivament, si el moviment #novullpagar triomfa, els cobradors de peatge podrien perdre la feina. Ara: és ben curiós que aquest home digués això. Perquè estic convençut que l’home de Martorell té telèfon mòbil. I si el té en una companyia A i, un bon dia, una companyia B li fa una oferta millor on l’home de Martorell pagarà menys, probablement l’home de Martorell abandonarà la companyia A i es passarà a la companyia B. Oi? Doncs l’home de Martorell potser no s’ha parat a pensar que, fent això, estira a la baixa els sous dels treballadors de telefonia mòbil, tant de la companyia A com de la companyia B. L’home de Martorell ni es planteja si, amb la seva acció, perjudica la situació laboral de tercers. També estic convençut que l’home de Martorell menja, i que el menjar el compra amb els diners guanyats fent la seva feina al peatge. I quan compra menjar, mira preus. Segur que, al supermercat o a la botiga, si ha de triar entre unes nous de Califòrnia a preu baix i unes nous catalanes més costoses, triarà les nous de Califòrnia. És ben probable que l’home de Martorell no es fixi en el detall de la procedència, sinó que tan sols comprovarà quant val cada producte. Ara: quan tria el preu més baix (Califòrnia) ni es planteja si això perjudica veïns seus del Camp de Tarragona productors de nous, per exemple. No es planteja si, fent aquella tria, està impedint als pagesos del Camp de Tarragona de fer la seva feina (collir nous). Ja ho veieu: el senyor de Martorell crida perquè algú fa una cosa que posa en perill el lloc de treball del senyor de Martorell. Però el senyor de Martorell deu fer i fa una tirallonga de coses que poden afectar negativament llocs de treball de desenes de conciutadans seus. Però llavors no cal mirar prim, oi senyor de Martorell? I hi ha una diferència: els #novullpagar, amb les seves accions (saltar-se el peatge), poden fer perdre llocs de treball però ho fan per lluitar contra una injustícia. El senyor de Martorell, amb les seves accions (canviar de companyia de mòbil o comprar nous de Califòrnia), pot fer perdre -i fa perdre- llocs de treball però ho fa per la seva butxaca. Un gran exemple de coherència i de coneixements sobre economia, el senyor de Martorell.
c) L’aportació més vergonyosa a tot el debat no és la dels cobradors de peatge que insulten o criden, sinó un article fet per en Joaquim Nadal, conseller d’obres públiques de la Generalitat pel PSC. L’article, titulat “Jo tampoc no vull pagar” (El Punt Avui, 5-5-2012), és ben galdós. Primer diu que hom té raó quan es queixa de la situació actual dels peatges a Catalunya i que el problema és que a Catalunya s’aplica un model (pagar) i a Espanya un altre model (no pagar). Vaja: això ho diu una persona que durant 7 anys (2003-2010) ha sigut el conseller del ram. I durant anys (2004-2011) el PSOE, partit federat al PSC, ha governat a Espanya. Si creu i creia que la situació dels peatges era i és injusta, durant 7 anys encapçalant la conselleria del ram bé podia haver-ho arreglat. Bé va tindre temps, no? Doncs no ho va fer, ans al contrari. És a dir, l’home observa una injustícia, es troba en situació d’arreglar-ho gràcies al seu càrrec i no fa res. Això és un bon exemple d’ineficàcia o d’hipocresia. I aquest home pretén ser polític? Acte seguit en Nadal s’inventa floritures verbals per a dir que es va fer un allargament de peatges però que no se’n diu allargament de peatges. La tècnica habitual del poder de dir coses amb altres mots a veure si així s’enreda el personal. La resta de l’article, amb reflexions filosoficopolítiques, encara fa més pena. Qualsevol persona amb una mica d’ideologia entre cella i cella (i tant és quina ideologia té) li passa la mà per la cara. Torno a demanar: aquest home pretén que votem el seu partit? Que s’ho faci mirar. Potser ara s’entén per què el PSC està en un clot. (Hi ha una altra resposta a l’article d’en Nadal, al blog Per a bons patricis: “Cavalcar (amb teletac) damunt el menyspreu de la majoria (#novullpagar)” (9-5-2012), que incideix més en les incongruències enormes que presenta.)
d) Altres articles. En Xevi Xirgo planteja (“#novullpagar”, El Punt Avui, 20-5-2012), quasi sense voler-ho, noves formes de protesta que poden acorralar encara més l’establishment. Per exemple, fer un col·lapse no al peatge (o no només al peatge) sinó en altres punts claus de la xarxa viària, com l’N-II. No estaria malament imaginar altres formes de protesta que posin les velles guàrdies contra les cordes... De la seva banda, l’article d’en Sala-i-Martín esmentat a l’afegitó anterior va motivar la resposta d’en Daniel Torras i Segura (“Campanya ben enfocada, i tant!”, Indirecte.cat, 8-5-2012). Finalment cal dir que, des de l’independentisme, també hi ha veus a favor dels peatges. Per exemple, en Xavier Deulonder, a l’escrit “Jo Sí que vull els peatges” (Vilaweb, 4-5-2012) indica que Catalunya necessita peatges. El que també diu, però, és que cal acabar amb el greuge respecte la resta d’Espanya. Jo hi afegeixo que això és fer volar coloms, però en fi: la idea d’en Deulonder és que un estranger que usi les autopistes catalanes ha de contribuir a mantindre-les. En aquest sentit cal reiterar que la campanya ciutadana no és només per no pagar peatges, sinó sobretot perquè s’acabi el greuge.
e) Sobre la legalitat de les multes. Cada cop hi ha més veus que consideren que una multa per no pagar peatge no s’aguanta jurídicament. Vegeu aquesta notícia de La Vanguardia (10-5-2012): “Trànsit no podrá multar a los que se negaron a pagar el peaje”. Vegeu també l’escrit “La legalitat del #novullpagar”, a El Jurista. El Diari del Dret (20-5-2012). Alhora podeu consultar la Guia legal per a no pagar peatges. I si us ha arribat una multa podeu recórrer-hi en contra emplenant aquest document. Si el llegiu comprovareu com tramitar la multa és, ras i curt, un nyap des del punt de vista jurídic.
f) Finalment, com a epíleg, podeu llegir-vos dos escrits. El primer és “#novullpagar”, de na Núria Cadenes (Crònica.cat, 3-5-2012). Recomanable per la seva senzillesa i contundència: narra com un simple moviment sense transcendència fa trontollar el sistema. El segon és “Injustícia i peatges”, d’en Francesc Sanuy (El Singular Digital, 16-5-2012). En Sanuy és un gran coneixedor de la situació de domini i abús de La Caixa, i ho té molt clar (sobre els peatges a Catalunya usa el terme “esclavitud discriminatòria”). Noteu que na Cadenes i en Sanuy tenen posicions ideològiques totalment diferents, i tots dos es posen al costat del moviment cívic. Els qui qüestionem l’establishment, doncs, ja som molts i arreu; i encara en serem més i a més llocs.
AFEGITÓ 3 (25-5-2012)
Un parell de dades més.
a) El Sindicat de Policies de Catalunya ha emès un comunicat (24-5-2012) en què explica que no pagar peatge no constitueix cap infracció del Codi de Circulació i, per tant, no pot ser objecte de multa. Aquesta idea havia sigut exposada per altres juristes; però ara és el cos policial qui ho diu. A partir d’aquí sorgeixen altres derivades. La primera és que la Conselleria d’Interior, que ha tramitat algunes multes per infringir el Codi de Circulació, ara té un problema sobre la taula. La segona, i més important, és que alguns mitjans de comunicació criticaven el #novullpagar, com 8TV, i ho feien apel·lant a complir la legalitat. Doncs ja es veu que aquest argument es fon. Finalment, les concessionàries que pengen cartells indicant que no pagar peatge implica infringir el Codi de Circulació haurien de detallar exactament com. Perquè, entre la veu d’un mosso d’esquadra i la veu d’un directiu d’Abertis a l’hora de dir quan hi ha una infracció de trànsit, entendreu que pesa més la primera que la segona.
b) A les esferes polítiques s’ha donat un cas d’autèntic escàndol que ha passat una mica desapercebut, però que per a mi és importantíssim. No n’havia dit res fins ara perquè em pensava que Presidència de la Generalitat actuaria, i no ho ha fet (o no tinc constància que ho hagi fet). La situació és la següent: en Josep Maria Piqué, cap del Gabinet de Premsa i Comunicació del president de la Generalitat, va emetre una piulada al Twitter titllat de fillputisme el moviment #novullpagar. Podeu veure la notícia aquí: “El propagandista en cap de la Generalitat contra el #novullpagar” (Directe.cat, 20-5-2012). Que un càrrec de la Generalitat adreci un insult així a qualsevol ciutadà (en aquest cas a molts ciutadans) hauria de ser suficient per a destituir-lo. Un personatge proper al president de la Generalitat no pot titllar de fills de puta a ningú. I el president no ho hauria de permetre. Tenia l’esperança que, en un parell de dies, fos cessat del càrrec. Però no. Jo ja he enviat una piulada a en Piqué exigint-li rectificació o disculpes, però políticament i institucionalment el president Mas l’ha d’apartar del càrrec.
(L’episodi en recorda un de molt semblant que va tindre lloc durant la presidència d’en José Montilla. El març del 2007, el director de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, en Toni Bolaño -ara contertulià de RAC1 i defensor acrític del socialisme espanyol-, va trucar a en Jordi Barbeta, de La Vanguardia, per retreure-li que haguessin publicat una informació. Fa dir-li que el jodería (tradueixo: fotria). Al cap de poc en Bolaño va ser apartat del lloc (val a dir que per les pressions dels mitjans). Jo pensava que el president Mas tenia molta més talla que el president Montilla, però aquest fet em fa retractar... Podeu veure’n els testimonis al blog de n’Enric Canela i al blog Disponibilitat Permanent d’en Dídac López.)
dimarts, 1 de maig del 2012
divendres, 27 d’abril del 2012
Combatre la prostitució? El que cal és legalitzar-la!
El 26-4-2012 va passar una cosa insòlita: un grup de prostitutes van manifestar-se per Barcelona. Protestaven per les mesures de persecució en contra del seu ofici, que inclouen multes. No és la primera vegada que les autoritats intenten perseguir aquesta activitat. Els anys 2008, 2009, 2010 i 2011 els batlles i regidors de les comarques gironines es queixaven que les carreteres eren plenes de prostitutes, amb els problemes que això comportava, no només d’imatge (problema compartit amb la ciutat de Barcelona, especialment a Ciutat Vella), sinó fins i tot de seguretat vial. Els anys 2011 i 2012 les carreteres principals del Camp de Tarragona han vist créixer el nombre de prostitutes viàries: no crec que les autoritats locals triguin a demanar regulació. Afegim-hi les polèmiques per l’obertura de prostíbuls. I, finalment, el problema gros que és el tràfic de persones.
Els polítics intenten resoldre aquest problema amb mesures prohibicionistes. Els de dretes, per una qüestió propera a la moral. Els d’esquerres, perquè entenen que la prostitució és denigrar la dona.
Crec que uns i altres, però, no toquen de peus a terra.
Tinguem-ho clar: eliminar la prostitució és impossible. És igual que moralment no la vegis bé o que ho percebis com un acte denigrant. Pagar per sexe és una cosa normal i corrent, molt estesa, i és impossible d’evitar-ho. I pretendre que no es faci a cop de llei o decret és d’il·lusos.
Sabent, doncs, que no es pot eliminar, el que cal és regularitzar-ho. Els avantatges són diversos. Vegem-los:
1) En primer lloc, les prostitutes adquiririen seguretat jurídica. És a dir, la seva feina gaudiria del reconeixement administratiu, com qualsevol altra. Això té repercussions en la contractació i en els convenis laborals; i els sindicats podrien pressionar els empresaris del sector pel que fa a les condicions laborals.
2) La seguretat jurídica esmentada comporta entrar a l’estat del benestar. És a dir, les prostitutes cotitzarien a la seguretat social, cosa que els permetria gaudir de serveis sanitaris universals o percebre atur. Si ara accedeixen a un ambulatori per un problema de salut sense cotitzar qui no diu que poden ser excloses del sistema sanitari públic per una raó política (tal com ha indicat el Govern espanyol del Partit Popular aquest mateix abril del 2012).
3) Igualment, les prostitutes podrien recórrer als serveis policials si tinguessin un problema amb un client que les vol agredir. Actualment això és pràcticament impossible que passi, sobretot si són immigrants il·legals.
4) La seguretat jurídica esmentada comporta pagar impostos. En efecte, una prostituta tindria l’opció de fer-se autònoma o bé ser assalariada (segurament seria més la primera opció, val a dir) i, a partir d’aquí, es pagaria IVA. La prostitució és una activitat econòmica com qualsevol altra, i per tant ha de tributar i contribuir en el manteniment dels serveis públics; com qualsevol altra activitat econòmica. Algú em dirà que emetre una factura a un client que no vol que se sàpiga que ha estat amb una prostituta és surrealista. Cert. Però els prostíbuls poden funcionar com els bars: quan et cobren un cafè t’hi carreguen IVA i no t’emeten una factura.
5) I molt important: amb la legalització es podria perseguir clarament el tràfic de persones. En efecte, ara hi ha un buit legal que no permet acusar clarament els proxenetes. Una regularització permetria perseguir els qui s’aprofiten dels buits legals per a sotmetre dones contra la seva voluntat.
Els puretes de l’esquerra em retrauran que, segons ells, la prostitució és una denigració de la dona. Bé: potser no s’han plantejat que, d’entrada, algunes prostitutes exerceixen aquesta professió perquè volen. És cert que n’hi ha que ho fan forçades. Però d’altres ho fan perquè volen i potser prefereixen treballar d’això i no pas de caixera en un súper. Si és així, per què no s’ha de respectar? En qualsevol cas, legalitzar la prostitució permet dignificar i desmarginalitzar l’ofici, de manera que la denigració ja no seria.
Un darrer apunt. Defensar la legalització d’una activitat no significa ni implica promoure-la. Si defenso que la prostitució es legalitzi és exclusivament per les raons esmentades, des d’una òptica política, social, sanitària, legal i tributària. Ho dic perquè sempre hi ha gent incapaç de centrar el debat sobre els temes plantejats i el deriven cap a altres terrenys col·laterals més simples. No: el debat sobre el tema és molt més seriós.
Els polítics intenten resoldre aquest problema amb mesures prohibicionistes. Els de dretes, per una qüestió propera a la moral. Els d’esquerres, perquè entenen que la prostitució és denigrar la dona.
Crec que uns i altres, però, no toquen de peus a terra.
Tinguem-ho clar: eliminar la prostitució és impossible. És igual que moralment no la vegis bé o que ho percebis com un acte denigrant. Pagar per sexe és una cosa normal i corrent, molt estesa, i és impossible d’evitar-ho. I pretendre que no es faci a cop de llei o decret és d’il·lusos.
Sabent, doncs, que no es pot eliminar, el que cal és regularitzar-ho. Els avantatges són diversos. Vegem-los:
1) En primer lloc, les prostitutes adquiririen seguretat jurídica. És a dir, la seva feina gaudiria del reconeixement administratiu, com qualsevol altra. Això té repercussions en la contractació i en els convenis laborals; i els sindicats podrien pressionar els empresaris del sector pel que fa a les condicions laborals.
2) La seguretat jurídica esmentada comporta entrar a l’estat del benestar. És a dir, les prostitutes cotitzarien a la seguretat social, cosa que els permetria gaudir de serveis sanitaris universals o percebre atur. Si ara accedeixen a un ambulatori per un problema de salut sense cotitzar qui no diu que poden ser excloses del sistema sanitari públic per una raó política (tal com ha indicat el Govern espanyol del Partit Popular aquest mateix abril del 2012).
3) Igualment, les prostitutes podrien recórrer als serveis policials si tinguessin un problema amb un client que les vol agredir. Actualment això és pràcticament impossible que passi, sobretot si són immigrants il·legals.
4) La seguretat jurídica esmentada comporta pagar impostos. En efecte, una prostituta tindria l’opció de fer-se autònoma o bé ser assalariada (segurament seria més la primera opció, val a dir) i, a partir d’aquí, es pagaria IVA. La prostitució és una activitat econòmica com qualsevol altra, i per tant ha de tributar i contribuir en el manteniment dels serveis públics; com qualsevol altra activitat econòmica. Algú em dirà que emetre una factura a un client que no vol que se sàpiga que ha estat amb una prostituta és surrealista. Cert. Però els prostíbuls poden funcionar com els bars: quan et cobren un cafè t’hi carreguen IVA i no t’emeten una factura.
5) I molt important: amb la legalització es podria perseguir clarament el tràfic de persones. En efecte, ara hi ha un buit legal que no permet acusar clarament els proxenetes. Una regularització permetria perseguir els qui s’aprofiten dels buits legals per a sotmetre dones contra la seva voluntat.
Els puretes de l’esquerra em retrauran que, segons ells, la prostitució és una denigració de la dona. Bé: potser no s’han plantejat que, d’entrada, algunes prostitutes exerceixen aquesta professió perquè volen. És cert que n’hi ha que ho fan forçades. Però d’altres ho fan perquè volen i potser prefereixen treballar d’això i no pas de caixera en un súper. Si és així, per què no s’ha de respectar? En qualsevol cas, legalitzar la prostitució permet dignificar i desmarginalitzar l’ofici, de manera que la denigració ja no seria.
Un darrer apunt. Defensar la legalització d’una activitat no significa ni implica promoure-la. Si defenso que la prostitució es legalitzi és exclusivament per les raons esmentades, des d’una òptica política, social, sanitària, legal i tributària. Ho dic perquè sempre hi ha gent incapaç de centrar el debat sobre els temes plantejats i el deriven cap a altres terrenys col·laterals més simples. No: el debat sobre el tema és molt més seriós.
dimecres, 18 d’abril del 2012
L’ocàs dels borbons; i el futur de Catalunya?
Les polèmiques dels darrers dies fan pensar que ens trobem davant l’ocàs dels borbons, la dinastia que ha regnat a Espanya des del 1714 fins avui (si bé amb dos breus parèntesis republicans i un parell de dictadures feixistes sanguinàries).
Primer, la família reial, amb en Joan Carles I al capdavant, és una família desestructurada. Només cal veure el fracàs matrimonial de la infanta Helena o el fet que la reina Sofia pràcticament té una vida separada del rei. Hom parla també si no hi ha excessos en els negocis i la vida privada, tot i que no s’ha provat mai res (de moment, almenys). Les coses fosques del passat no s’acaben aquí: el llibre Un rei cop per cop (Miatzen SARL, 2001), de Patricia Sverlo [pseudònim], en reporta algunes, incloent-hi els dubtes sobre la versió oficial de la participació del rei en el cop d’Estat del 23-2-1981. Aquest mateix llibre parla de la mort del germà del rei, Alfons de Borbó, per un tret de bala en una habitació on només hi eren ells dos (1956), fet que ha estat objecte d’un documental a Discovery Channel. A més, el 2011 Iñaki Urdangarín, espòs de la infanta Cristina i, doncs, gendre del rei, és interrogat judicialment sobre actes financers irregulars i pot ser processat. I l’abril del 2012 el primer nét, Froilà, es dispara al peu amb una arma que, per edat, no podia dur, de manera que son pare, en Jaime de Marichalar, incomplia la llei. Finalment, el rei es fereix a Botswana en una cacera d’elefants que costa un ull de la cara, quan l’Estat espanyol està en fallida i no té diners per a pagar pràcticament res (a tots els ministeris i departaments hi ha retallades, de manera que la gent perd prestacions i serveis). Per tant, el monarca ha estat de tot menys exemplar.
(Us recomano que llegiu aquest article de Vilaweb on s’expliquen més coses; dos editorials d’en Vicent Partal al mateix diari (“Urdangarín i Juan Carlos” i “M’interessen els diners de Juan Carlos”); o el llibre Una monarquía protegida por la censura, del polític basc Iñaki Anasagasti (Foca, 2009).)
Tot plegat ha fet que la Corona espanyola trontolli. En Juan-José López Burniol, al programa d’en Josep Cuní de 8TV, deia (8 al Dia, 17-4-2012) que la monarquia és una institució anacrònica i sense legitimitat democràtica; i que, precisament per això, perquè una societat del segle XXI l’accepti la monarquia ha de ser pulcra i exemplar, molt exemplar. Com que ja s’ha demostrat que no ho és, ara trontolla.
Estem davant la caiguda del règim? Potser sí. La gent que viu la crisi (que és pràcticament tothom) no pot pair això.
El problema és que “això” ja hi era, abans. Totes les sortides de to de la família reial ja hi eren, però es feia la vista grossa. Els mitjans no en volien parlar. I si algú deia res era perseguit o blasmat. I ara, en canvi, tots els periodistes i tertulians que s’esquincen les vestidures i exigeixen aire nou van callar. Quina professionalitat!
Les sortides? Jo no sé si hi haurà una Tercera República Espanyola. En Ferran Sáez Mateu, al diari Ara (“La república imaginària”, 7-4-2012) ja alerta que potser no és una opció bona per a Catalunya (ser a Espanya mai és bo per a Catalunya, hi afegeixo). Des de Madrid, l’ala dura del PP (diari El Mundo, portal Libertad Digital, etc.) fa temps que advoca perquè el rei abdiqui i postulen que hi hagi un dirigent de ferro que posi ordre al desgavell espanyol (desgavell, però, que atribueixen a tot el que sigui autonomisme, esquerra, centre-dreta, federalisme, sindicalisme, anarquisme, feminisme, catalanisme, etc.). És a dir: la Tercera República Espanyola és esperonada sobretot per qui més frisa per anorrear Catalunya. Potser la Tercera República Espanyola, doncs, no ens aniria bé.
A mi m’agrada més el que planteja l’escriptor gironí Antoni Puigverd (tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio, 18-4-2012): la via catalana, quina serà? En Puigverd alerta que no podem caure en la conyeta que no condueix a res. I que cal optar per una via clara. Si els borbons ja estan al final del seu cicle i la Tercera República Espanyola faria més grossa l’opressió envers Catalunya, què ens queda? És obvi, oi?
Primer, la família reial, amb en Joan Carles I al capdavant, és una família desestructurada. Només cal veure el fracàs matrimonial de la infanta Helena o el fet que la reina Sofia pràcticament té una vida separada del rei. Hom parla també si no hi ha excessos en els negocis i la vida privada, tot i que no s’ha provat mai res (de moment, almenys). Les coses fosques del passat no s’acaben aquí: el llibre Un rei cop per cop (Miatzen SARL, 2001), de Patricia Sverlo [pseudònim], en reporta algunes, incloent-hi els dubtes sobre la versió oficial de la participació del rei en el cop d’Estat del 23-2-1981. Aquest mateix llibre parla de la mort del germà del rei, Alfons de Borbó, per un tret de bala en una habitació on només hi eren ells dos (1956), fet que ha estat objecte d’un documental a Discovery Channel. A més, el 2011 Iñaki Urdangarín, espòs de la infanta Cristina i, doncs, gendre del rei, és interrogat judicialment sobre actes financers irregulars i pot ser processat. I l’abril del 2012 el primer nét, Froilà, es dispara al peu amb una arma que, per edat, no podia dur, de manera que son pare, en Jaime de Marichalar, incomplia la llei. Finalment, el rei es fereix a Botswana en una cacera d’elefants que costa un ull de la cara, quan l’Estat espanyol està en fallida i no té diners per a pagar pràcticament res (a tots els ministeris i departaments hi ha retallades, de manera que la gent perd prestacions i serveis). Per tant, el monarca ha estat de tot menys exemplar.
(Us recomano que llegiu aquest article de Vilaweb on s’expliquen més coses; dos editorials d’en Vicent Partal al mateix diari (“Urdangarín i Juan Carlos” i “M’interessen els diners de Juan Carlos”); o el llibre Una monarquía protegida por la censura, del polític basc Iñaki Anasagasti (Foca, 2009).)
Tot plegat ha fet que la Corona espanyola trontolli. En Juan-José López Burniol, al programa d’en Josep Cuní de 8TV, deia (8 al Dia, 17-4-2012) que la monarquia és una institució anacrònica i sense legitimitat democràtica; i que, precisament per això, perquè una societat del segle XXI l’accepti la monarquia ha de ser pulcra i exemplar, molt exemplar. Com que ja s’ha demostrat que no ho és, ara trontolla.
Estem davant la caiguda del règim? Potser sí. La gent que viu la crisi (que és pràcticament tothom) no pot pair això.
El problema és que “això” ja hi era, abans. Totes les sortides de to de la família reial ja hi eren, però es feia la vista grossa. Els mitjans no en volien parlar. I si algú deia res era perseguit o blasmat. I ara, en canvi, tots els periodistes i tertulians que s’esquincen les vestidures i exigeixen aire nou van callar. Quina professionalitat!
Les sortides? Jo no sé si hi haurà una Tercera República Espanyola. En Ferran Sáez Mateu, al diari Ara (“La república imaginària”, 7-4-2012) ja alerta que potser no és una opció bona per a Catalunya (ser a Espanya mai és bo per a Catalunya, hi afegeixo). Des de Madrid, l’ala dura del PP (diari El Mundo, portal Libertad Digital, etc.) fa temps que advoca perquè el rei abdiqui i postulen que hi hagi un dirigent de ferro que posi ordre al desgavell espanyol (desgavell, però, que atribueixen a tot el que sigui autonomisme, esquerra, centre-dreta, federalisme, sindicalisme, anarquisme, feminisme, catalanisme, etc.). És a dir: la Tercera República Espanyola és esperonada sobretot per qui més frisa per anorrear Catalunya. Potser la Tercera República Espanyola, doncs, no ens aniria bé.
A mi m’agrada més el que planteja l’escriptor gironí Antoni Puigverd (tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio, 18-4-2012): la via catalana, quina serà? En Puigverd alerta que no podem caure en la conyeta que no condueix a res. I que cal optar per una via clara. Si els borbons ja estan al final del seu cicle i la Tercera República Espanyola faria més grossa l’opressió envers Catalunya, què ens queda? És obvi, oi?
dijous, 29 de març del 2012
Preguntes que més val no respondre(’s)
La crisi econòmica iniciada el 2008 (el que l’economista barceloní Santiago Niño-Becerra ha batejat com a crash del 2010) s’ho està enduent tot. A Espanya, per exemple, l’atur està a nivells estratosfèrics, amb el drama que representa això per a milers de persones. També es retallen salaris, tant del sector públic com del sector privat, de manera que el consum no pot repuntar i es crea més atur. Per la minva del consum (causat per la baixa de salaris i per l’augment de l’atur) l’activitat econòmica decau i les administracions públiques, que anteriorment s’havien endeutat massa -irresponsablement, val a dir-, no recapten prou tributs i ara estan al límit de la fallida. Per això les administracions públiques eliminen o redueixen serveis públics perquè no tenen diners per a oferir-los (i no paguen els seus proveïdors!).
Aquest és el panorama econòmic i social. Però el panorama polític és desengrescador d’allò més. A Europa cauen governs escollits via urnes i són substituïts per tecnòcrates designats a dit pels poders supranacionals i amb el vistiplau dels mercats (vegeu el cas d’Itàlia o Grècia).
Amb aquest escenari és lògic que hom estigui desorientat i preocupat. I la via per a sortir-ne és fer-se preguntes sobre la situació actual, reflexionar-hi i treure respostes clares i raonades.
Ara bé: segons com, potser és millor no fer-se gaire preguntes i encara menys mirar de respondre-se-les. Perquè...
Entre els anys 2000 i 2008 els bancs espanyols van donar una calerada de por a qualsevol que passés pel carrer: hipoteques, préstecs personals, etc. Els economistes liberals sostenen que la gent, àvida d’estatus, va preferir agafar el diner fàcil del préstec i va signar els papers sense mirar-s’hi; i que, lògicament, aqueixa gent va fer malament, ja que havia d’haver llegit el document on s’explicaven les condicions. Tenen raó, certament. Ara bé: també és cert que els documents hipotecaris o crediticis costen molt d’entendre, i per tant és obligació dels bancs explicar amb detall què passaria si, per exemple, augmentessin els tipus d’interès (com va passar el 2008). Oi que això no es va fer?
Què va moure els bancs? La cobdícia i res més que la cobdícia. Per això no informaven els clients: l’únic que interessava era col·locar el producte (la hipoteca) per tal de guanyar diners. Els treballadors de la banca estaven pressionats pels seus superiors perquè havien de col·locar productes. Al final, el treballador col·loca el producte (ningú vol que li estirin les orelles), però era conscient que, per a fer-ho, no s’havia d’explicar els riscos al client que comprava un producte, ja que, segons com, no hauria signat. Oi que em seguiu?
I així estem. Com que estàvem en una bombolla financera (no només immobiliària) tothom guanyava calés a manta, fins i tot una persona que feia feines manuals sense formació. A aquest podia endossar-se-li qualsevol hipoteca, encara que signifiqués que havia de pagar més de 1.000 euros al mes. Quan peta tot per la pujada dels tipus d’interès i l’esgotament del model (2008) aquesta gent, sense formació, perd la feina i ja no en troba (o la troba a sous irrisoris) i no pot pagar la hipoteca (ni res més). Resultat? El banc li pren la casa (i li manté el deute: d’aquí que hom proposi la dació en pagament, perquè el sistema actual és una ruïna per a la gent). Ara els bancs se’n penedeixen, perquè no entren diners d’aquests préstecs i s’han de quedar immobles. Però al cap i a la fi impel·lien els seus treballadors a fer això per la maleïda cobdícia.
Però la cosa no s’acaba aquí. El Banc Central Europeu aboca una morterada al sistema financer i els bancs recullen aqueixos diners... i se’ls queden en comptes de passar-los a crèdit per a les empreses (l’única manera real de sortir de la crisi és que les empreses prosperin). Com a molt els bancs compren deute sobirà i hi guanyen quartos. I aquí s’acaba la seva aportació amb tot aquest caleram. Se’l queden perquè ja tenen prou feina a salvar-se per culpa dels préstecs que van donar alegrement al primer que passava pel carrer...
Mentre el Banc Central Europeu dóna diners al sistema bancari (un dels principals responsables de la situació econòmica actual), les administracions públiques retallen serveis perquè no tenen diners.
I ara la pregunta. Què hem de fer? Ho veieu, com més val no respondre-se-la?
Vull recordar que per situacions semblants van esclatar revoltes com la Independència dels Estats Units (segle XVIII), la Revolució Francesa (segle XVIII), la Revolució Russa (segle XX) o la Primavera Àrab (segle XXI). Que els grans responsables polítics i financers no estudien història? Que es pensen que per a anar endavant només cal pensar a tindre més quartos? Doncs s’equivoquen: per a avançar segur cal saber història i ser menys cobejós. No volen adoptar aquesta actitud? Doncs que ho preguntin al rei anglès, al rei francès, al tsar rus o al president egipci...
AFEGITÓ (12-4-2012)
El ninotaire Aleix Saló ha publicat uns còmics que descriuen molt gràficament (i amb molt d'humor) l'evolució de l'economia espanyola del 1998 fins al 2012. L'estil és molt irònic, és clar, però a vegades va bé fer ús d'aquesta ironia, perquè el missatge arriba clar. Al YouTube hi ha uns clips que resumeixen aqueixos llibres: Españistán i Simiocracia. Veure'ls és recomanable.
AFEGITONS (a partir del 19-5-2012)
Potser val la pena fer preguntes més concretes. Això sí: no proveu de respondre-les, no fos cas que us agafés un atac de lucidesa.
Primera pregunta (19-5-2012):
L’abril del 2012 el Govern espanyol -que ja havia presentat els pressupostos estatals per al 2012- va anunciar noves mesures per tal de retallar 10.000 milions d’euros. Se suposa que podia haver inclòs tal mesura als pressupostos que acabava de presentar... una mostra de gran previsió. La retallada addicional de 10.000 milions d’euros s’havia d’aplicar en educació i sanitat públiques, de manera que la qualitat de les escoles i de l’atenció mèdica per força s’ha de veure reduïda. El maig del 2012, Bankia (la suma de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i d’altres caixes petites, entre les quals la Laietana) ha de ser nacionalitzada i el Govern espanyol es troba que ha d’injectar-hi 7.000 milions d’euros. Si fa no fa, allò que s’ha manllevat de l’educació i la sanitat públiques. És just que la població vegi minvada la qualitat escolar i assistencial per tal de salvar un banc? I això que el president d’aquest banc, en Rodrigo Rato, cobrava 6.000 euros al dia. És a dir, 180.000 euros al mes. Vuai... Es podia cobrar tant de sou si la feina era enfonsar un banc? La cosa no s’acaba aquí: llegiu-vos l’article “Acebes: de l'11-M a Bankia... i més enllà”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 15-5-2012). Més vuai...
Segona pregunta (19-5-2012):
El maig del 2012 el Govern espanyol del PP indica que obligarà totes les autonomies a tindre uns comptes equilibrats; i que, si convé, les controlarà. Això anava sobretot per Andalusia (governada pels socialistes), Catalunya (governada per nacionalistes) i Astúries (amb el govern enlaire); però també pel País Valencià (governat pel PP) i per Castella - La Manxa (també en mans del PP). En tots els casos flota l’amenaça d’intervenció per part de l’Estat espanyol. La Comunitat de Madrid teòricament fa els deures... fins que se sap que ha mentit. I això que també està en mans del PP: una administració pública governada pel PP menteix a una instrucció d’una altra administració pública superior també governada pel PP. Si algú no ha de ser destituït... Vegeu l’article “Quan Madrid menteix”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 19-5-2012).
Tercera pregunta (28-5-2012):
Per cert: en aquest control financer de les autonomies per part del Govern espanyol (PP), pensat sobretot per a Andalusia (PSOE i EU), Catalunya (CiU) i Astúries (PSOE i EU), la persona encarregada de fer tal control és n’Antonio Beteta, que va ser conseller d’Economia a la Comunitat de Madrid (PP). És a dir, la persona que ha falsejat els comptes d’una comunitat autònoma. ’Nem bé...
Aquest és el panorama econòmic i social. Però el panorama polític és desengrescador d’allò més. A Europa cauen governs escollits via urnes i són substituïts per tecnòcrates designats a dit pels poders supranacionals i amb el vistiplau dels mercats (vegeu el cas d’Itàlia o Grècia).
Amb aquest escenari és lògic que hom estigui desorientat i preocupat. I la via per a sortir-ne és fer-se preguntes sobre la situació actual, reflexionar-hi i treure respostes clares i raonades.
Ara bé: segons com, potser és millor no fer-se gaire preguntes i encara menys mirar de respondre-se-les. Perquè...
Entre els anys 2000 i 2008 els bancs espanyols van donar una calerada de por a qualsevol que passés pel carrer: hipoteques, préstecs personals, etc. Els economistes liberals sostenen que la gent, àvida d’estatus, va preferir agafar el diner fàcil del préstec i va signar els papers sense mirar-s’hi; i que, lògicament, aqueixa gent va fer malament, ja que havia d’haver llegit el document on s’explicaven les condicions. Tenen raó, certament. Ara bé: també és cert que els documents hipotecaris o crediticis costen molt d’entendre, i per tant és obligació dels bancs explicar amb detall què passaria si, per exemple, augmentessin els tipus d’interès (com va passar el 2008). Oi que això no es va fer?
Què va moure els bancs? La cobdícia i res més que la cobdícia. Per això no informaven els clients: l’únic que interessava era col·locar el producte (la hipoteca) per tal de guanyar diners. Els treballadors de la banca estaven pressionats pels seus superiors perquè havien de col·locar productes. Al final, el treballador col·loca el producte (ningú vol que li estirin les orelles), però era conscient que, per a fer-ho, no s’havia d’explicar els riscos al client que comprava un producte, ja que, segons com, no hauria signat. Oi que em seguiu?
I així estem. Com que estàvem en una bombolla financera (no només immobiliària) tothom guanyava calés a manta, fins i tot una persona que feia feines manuals sense formació. A aquest podia endossar-se-li qualsevol hipoteca, encara que signifiqués que havia de pagar més de 1.000 euros al mes. Quan peta tot per la pujada dels tipus d’interès i l’esgotament del model (2008) aquesta gent, sense formació, perd la feina i ja no en troba (o la troba a sous irrisoris) i no pot pagar la hipoteca (ni res més). Resultat? El banc li pren la casa (i li manté el deute: d’aquí que hom proposi la dació en pagament, perquè el sistema actual és una ruïna per a la gent). Ara els bancs se’n penedeixen, perquè no entren diners d’aquests préstecs i s’han de quedar immobles. Però al cap i a la fi impel·lien els seus treballadors a fer això per la maleïda cobdícia.
Però la cosa no s’acaba aquí. El Banc Central Europeu aboca una morterada al sistema financer i els bancs recullen aqueixos diners... i se’ls queden en comptes de passar-los a crèdit per a les empreses (l’única manera real de sortir de la crisi és que les empreses prosperin). Com a molt els bancs compren deute sobirà i hi guanyen quartos. I aquí s’acaba la seva aportació amb tot aquest caleram. Se’l queden perquè ja tenen prou feina a salvar-se per culpa dels préstecs que van donar alegrement al primer que passava pel carrer...
Mentre el Banc Central Europeu dóna diners al sistema bancari (un dels principals responsables de la situació econòmica actual), les administracions públiques retallen serveis perquè no tenen diners.
I ara la pregunta. Què hem de fer? Ho veieu, com més val no respondre-se-la?
Vull recordar que per situacions semblants van esclatar revoltes com la Independència dels Estats Units (segle XVIII), la Revolució Francesa (segle XVIII), la Revolució Russa (segle XX) o la Primavera Àrab (segle XXI). Que els grans responsables polítics i financers no estudien història? Que es pensen que per a anar endavant només cal pensar a tindre més quartos? Doncs s’equivoquen: per a avançar segur cal saber història i ser menys cobejós. No volen adoptar aquesta actitud? Doncs que ho preguntin al rei anglès, al rei francès, al tsar rus o al president egipci...
AFEGITÓ (12-4-2012)
El ninotaire Aleix Saló ha publicat uns còmics que descriuen molt gràficament (i amb molt d'humor) l'evolució de l'economia espanyola del 1998 fins al 2012. L'estil és molt irònic, és clar, però a vegades va bé fer ús d'aquesta ironia, perquè el missatge arriba clar. Al YouTube hi ha uns clips que resumeixen aqueixos llibres: Españistán i Simiocracia. Veure'ls és recomanable.
Potser val la pena fer preguntes més concretes. Això sí: no proveu de respondre-les, no fos cas que us agafés un atac de lucidesa.
Primera pregunta (19-5-2012):
L’abril del 2012 el Govern espanyol -que ja havia presentat els pressupostos estatals per al 2012- va anunciar noves mesures per tal de retallar 10.000 milions d’euros. Se suposa que podia haver inclòs tal mesura als pressupostos que acabava de presentar... una mostra de gran previsió. La retallada addicional de 10.000 milions d’euros s’havia d’aplicar en educació i sanitat públiques, de manera que la qualitat de les escoles i de l’atenció mèdica per força s’ha de veure reduïda. El maig del 2012, Bankia (la suma de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i d’altres caixes petites, entre les quals la Laietana) ha de ser nacionalitzada i el Govern espanyol es troba que ha d’injectar-hi 7.000 milions d’euros. Si fa no fa, allò que s’ha manllevat de l’educació i la sanitat públiques. És just que la població vegi minvada la qualitat escolar i assistencial per tal de salvar un banc? I això que el president d’aquest banc, en Rodrigo Rato, cobrava 6.000 euros al dia. És a dir, 180.000 euros al mes. Vuai... Es podia cobrar tant de sou si la feina era enfonsar un banc? La cosa no s’acaba aquí: llegiu-vos l’article “Acebes: de l'11-M a Bankia... i més enllà”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 15-5-2012). Més vuai...
Segona pregunta (19-5-2012):
El maig del 2012 el Govern espanyol del PP indica que obligarà totes les autonomies a tindre uns comptes equilibrats; i que, si convé, les controlarà. Això anava sobretot per Andalusia (governada pels socialistes), Catalunya (governada per nacionalistes) i Astúries (amb el govern enlaire); però també pel País Valencià (governat pel PP) i per Castella - La Manxa (també en mans del PP). En tots els casos flota l’amenaça d’intervenció per part de l’Estat espanyol. La Comunitat de Madrid teòricament fa els deures... fins que se sap que ha mentit. I això que també està en mans del PP: una administració pública governada pel PP menteix a una instrucció d’una altra administració pública superior també governada pel PP. Si algú no ha de ser destituït... Vegeu l’article “Quan Madrid menteix”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 19-5-2012).
Tercera pregunta (28-5-2012):
Per cert: en aquest control financer de les autonomies per part del Govern espanyol (PP), pensat sobretot per a Andalusia (PSOE i EU), Catalunya (CiU) i Astúries (PSOE i EU), la persona encarregada de fer tal control és n’Antonio Beteta, que va ser conseller d’Economia a la Comunitat de Madrid (PP). És a dir, la persona que ha falsejat els comptes d’una comunitat autònoma. ’Nem bé...
dijous, 15 de març del 2012
L’‘ABC’, de lectura molt recomanada
El diari espanyol ABC hauria de ser de lectura recomanada, com escoltar la Cope, veure el canal de televisió Intereconomía o llegir el portal Libertad Digital, és a dir, la flor i nata del periodisme europeu.
L’ABC publica (15-3-2012) un conjunt d’articles sobre la situació política a Catalunya. En portada escriu “Cataluña. Tenemos un problema”, amb una gran Ñ sobre un fons vermell i la vírgula trencada. Podeu veure-la aquí.
Curiós, l’ús del mot problema precedit pel verb tener. D’entrada, opten per un terme connotat negativament. No diuen “Cataluña (o España) ante una disyuntiva”, per exemple, que, a més de ser una descripció neutra, aniria més d’acord amb l’actual situació política i social de Catalunya. Ho defineixen d’entrada com un problema. És a dir, Catalunya, i tot el que fa el seu govern o la seva societat o la seva escola, és un “problema” en l’agenda política dels espanyols.
(En faig una lectura a l’engròs? El 2002, el darrer any del govern d’en Jordi Pujol, la Generalitat va decidir pagar un suplement a les vídues de Catalunya, ja que la pensió que donava l’Estat espanyol era -i encara és- mísera. Resposta del Govern espanyol, al capdavant del qual hi havia en José María Aznar: que no podia ser. En comptes de felicitar el Govern català pel seu gest envers les vídues, i de donar-hi suport o d’agrair-li-ho, li va dir que no.)
Bé: hem vist el mot problema per si mateix ja no és neutre. Però suposant que l’admetéssim per a descriure la situació política i social de Catalunya (i d’Espanya pel que fa referència a Catalunya), fet que seria acceptable segons com, sobta l’ús del verb tener anteposat conjugat en 1a persona del plural. I és aquí on el mot problema adquireix tota la seva dimensió. A parer de l’ABC, els espanyols tenen un problema (gros) amb Catalunya. Una Catalunya que, a parer de l’ABC, s’esmuny de la legalitat (la legalitat espanyola, volen dir: la legalitat imposada pels espanyols als catalans) i per tant és un problema. Vaja: que una col·lectivitat autogovernada faci certes coses com despenjar una bandera democràticament o suplementar les pensions de viudetat és un “problema” per als espanyols.
Els articles de l’ABC del 15-3-2012 són:
Aquest article comença amb el text “Nuevo desacato del Gobierno catalán en materia lingüística”, malgrat que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’una setmana abans (8-3-2012) dóna la raó a la Generalitat precisament en matèria lingüística. Els demandants d’aquest plet plantejaven que es canviés tot el sistema educatiu de Catalunya per raons estrictament ideològiques i personalistes, no pas pedagògiques ni socials. El TSJC diu que el sistema escolar català no s’ha de tocar, i ara l’ABC reacciona reclamant que la demanda d’informació sobre la llengua materna sigui més visible als impresos d’Ensenyament, perquè, segons ells, la distribució actual de l’imprès és “un problema”. Totes les sentències que parlen sobre el tema diuen que la Generalitat ha de preguntar als pares quina llengua materna tenen els xiquets, i això ja es fa. Però es veu que continua sent un “desacato”...
L’ús del mot “desacato” no és causal. L’article diu: “Ningún pronunciamiento judicial ha hecho reaccionar aún al Gobierno catalán, que sigue burlando la justicia parapetado en la Ley de Educación de Cataluña (LEC), que defiende el actual modelo de inmersión, y ahora en el reciente fallo del TSJC —del pasado 8 de marzo— que avala el modelo y también la atención individualizada. Todos los partidos políticos, excepto el PP y C’s, son cómplices de ese desacato.” Com bé sap qualsevol jurista, les sentències judicials no poden canviar les lleis, només interpretar-les quan hi ha dubtes sobre la seva aplicació. La LEC diu el que diu i els tribunals només indiquen que s’ha de fer una determinada mesura que la mateixa LEC estableix, i la Generalitat du a terme tal mesura. On és el problema? Doncs que a algú no li agrada la LEC i, en comptes d’obtindre majories al parlament per tal de fer lleis tal com creu que s’han de fer, insta els tribunals (espanyols) a canviar les lleis. Grans demòcrates.
Un altre article:
Veam: que hom plantegi de canviar una llei és un problema? Si ho vol fer ho ha de poder fer. Després potser no aconseguirà els suports parlamentaris suficients per a fer-ho. Però a plantejar-ho, quin problema hi ha?
Aquest és el problema: teòricament Espanya és una democràcia, cosa que hauria d’implicar llibertat d’expressió i de pensament. Però a la pràctica, quan tal llibertat d’expressió i de pensament va en contra de l’espanyolisme, és com a mínim un “problema” (o un “desacato”, com hem vist més amunt). L’espanyolisme entén la democràcia espanyola com un vestit a mida: les lleis s’han d’aplicar quan van a favor seu; i si van en contra seu, doncs a fer polseguera fins que s’apliquin a favor seu. I punt.
El tema de les banderes va ser debatut al Parlament. Tot ve perquè, el febrer-març del 2012, a Sant Pol de Mar van decidir per votació llevar la bandera espanyola de l’Ajuntament. La delegada del Govern espanyol, na María de Llanos de Luna, va considerar-ho un ultratge i va dur-ho als tribunals, que van obligar a restituir la bandera espanyola. L’Ajuntament ho va fer i un grup de persones del poble la va cremar. Jo no sóc partidari de cremar cap bandera, però tampoc sóc partidari d’imposar-les. Si a Sant Pol de Mar van decidir treure-la, per què se’ls ha d’obligar a posar-la? No parlem de seguretat viària o seguretat alimentària, on és lògic que l’autoritat política imposi unes normes, sinó de símbols; i la gent d’aquest poble no se sent representada per la bandera espanyola; per tant...
A més, a l’ABC potser haurien de saber que, a molts ajuntaments catalans, la bandera espanyola no hi oneja. Què farà? Empresonar tot els ciutadans dels pobles on la bandera espanyola no hi oneja? O l’Estat espanyol no hauria de demanar a tota aquesta gent per què no se senten a gust amb Espanya, i fins i tot, si convé, oferir-los un mecanisme perquè Catalunya se secessioni i esdevingui un Estat?
Noteu la diferència de tracte. La vicepresidenta catalana, na Joana Ortega, va dir (cito l’ABC) que “El gobierno estará al lado de los entes locales, pero si la ley no gusta lo que hay que hacer es trabajar por cambiarla, no por incumplirla”. Sentit comú, oferta de diàleg, seny, pactisme, plantejar alternatives amb serenor... Opinió de l’ABC: “tenemos un problema”.
Tercer article:
Resulta que aprovar una llei de consultes és també un problema. Es veu que a la gent no se li ha de preguntar. O no se li ha de preguntar segons què, no fos cas que la gent decidís opinar. El malestar de l’ABC és que aquesta nova llei de consultes permet fer-ne sense demanar permís a l’Estat. Em jugo un pèsol que una llei així a Andalusia no seria cap problema per a l’ABC. Però a Catalunya sí. No sigui cas que hom es plantegi demanar segons què, com ara si Catalunya pot esdevindre un Estat. Això no. Demanar si els catalans volen fer festa un dia més sí, però preguntar coses serioses no. L’ABC no vol que els catalans puguin opinar lliurement, vet aquí. Fins i tot un ciutadà català d’ideologia espanyolista hauria de queixar-se d’aquesta actitud de l’ABC. Entre altres coses, perquè si el Parlament proclama unilateralment la independència de Catalunya (com han fet altres països), el ciutadà català espanyolista serà el primer a demanar poder opinar (és a dir, poder votar en un referèndum en què s’expressi tot el poble català).
I els articles d’opinió, que no podien faltar perquè s’hi pot sucar pa:
Un altre article:
I un altre:
Aquest reguitzell d’articles enllacen amb un de publicat el 1994 en què afirmava, a tota portada, que a Catalunya es feia com en temps de Franco però al revés: es perseguia el castellà a Catalunya. Ja es veu, que està perseguit. Només cal veure quants castellanoparlants no poden parlar castellà a Catalunya.
Per a emmarcar.
L’ABC publica (15-3-2012) un conjunt d’articles sobre la situació política a Catalunya. En portada escriu “Cataluña. Tenemos un problema”, amb una gran Ñ sobre un fons vermell i la vírgula trencada. Podeu veure-la aquí.
Curiós, l’ús del mot problema precedit pel verb tener. D’entrada, opten per un terme connotat negativament. No diuen “Cataluña (o España) ante una disyuntiva”, per exemple, que, a més de ser una descripció neutra, aniria més d’acord amb l’actual situació política i social de Catalunya. Ho defineixen d’entrada com un problema. És a dir, Catalunya, i tot el que fa el seu govern o la seva societat o la seva escola, és un “problema” en l’agenda política dels espanyols.
(En faig una lectura a l’engròs? El 2002, el darrer any del govern d’en Jordi Pujol, la Generalitat va decidir pagar un suplement a les vídues de Catalunya, ja que la pensió que donava l’Estat espanyol era -i encara és- mísera. Resposta del Govern espanyol, al capdavant del qual hi havia en José María Aznar: que no podia ser. En comptes de felicitar el Govern català pel seu gest envers les vídues, i de donar-hi suport o d’agrair-li-ho, li va dir que no.)
Bé: hem vist el mot problema per si mateix ja no és neutre. Però suposant que l’admetéssim per a descriure la situació política i social de Catalunya (i d’Espanya pel que fa referència a Catalunya), fet que seria acceptable segons com, sobta l’ús del verb tener anteposat conjugat en 1a persona del plural. I és aquí on el mot problema adquireix tota la seva dimensió. A parer de l’ABC, els espanyols tenen un problema (gros) amb Catalunya. Una Catalunya que, a parer de l’ABC, s’esmuny de la legalitat (la legalitat espanyola, volen dir: la legalitat imposada pels espanyols als catalans) i per tant és un problema. Vaja: que una col·lectivitat autogovernada faci certes coses com despenjar una bandera democràticament o suplementar les pensions de viudetat és un “problema” per als espanyols.
Els articles de l’ABC del 15-3-2012 són:
Aquest article comença amb el text “Nuevo desacato del Gobierno catalán en materia lingüística”, malgrat que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’una setmana abans (8-3-2012) dóna la raó a la Generalitat precisament en matèria lingüística. Els demandants d’aquest plet plantejaven que es canviés tot el sistema educatiu de Catalunya per raons estrictament ideològiques i personalistes, no pas pedagògiques ni socials. El TSJC diu que el sistema escolar català no s’ha de tocar, i ara l’ABC reacciona reclamant que la demanda d’informació sobre la llengua materna sigui més visible als impresos d’Ensenyament, perquè, segons ells, la distribució actual de l’imprès és “un problema”. Totes les sentències que parlen sobre el tema diuen que la Generalitat ha de preguntar als pares quina llengua materna tenen els xiquets, i això ja es fa. Però es veu que continua sent un “desacato”...
L’ús del mot “desacato” no és causal. L’article diu: “Ningún pronunciamiento judicial ha hecho reaccionar aún al Gobierno catalán, que sigue burlando la justicia parapetado en la Ley de Educación de Cataluña (LEC), que defiende el actual modelo de inmersión, y ahora en el reciente fallo del TSJC —del pasado 8 de marzo— que avala el modelo y también la atención individualizada. Todos los partidos políticos, excepto el PP y C’s, son cómplices de ese desacato.” Com bé sap qualsevol jurista, les sentències judicials no poden canviar les lleis, només interpretar-les quan hi ha dubtes sobre la seva aplicació. La LEC diu el que diu i els tribunals només indiquen que s’ha de fer una determinada mesura que la mateixa LEC estableix, i la Generalitat du a terme tal mesura. On és el problema? Doncs que a algú no li agrada la LEC i, en comptes d’obtindre majories al parlament per tal de fer lleis tal com creu que s’han de fer, insta els tribunals (espanyols) a canviar les lleis. Grans demòcrates.
Un altre article:
Veam: que hom plantegi de canviar una llei és un problema? Si ho vol fer ho ha de poder fer. Després potser no aconseguirà els suports parlamentaris suficients per a fer-ho. Però a plantejar-ho, quin problema hi ha?
Aquest és el problema: teòricament Espanya és una democràcia, cosa que hauria d’implicar llibertat d’expressió i de pensament. Però a la pràctica, quan tal llibertat d’expressió i de pensament va en contra de l’espanyolisme, és com a mínim un “problema” (o un “desacato”, com hem vist més amunt). L’espanyolisme entén la democràcia espanyola com un vestit a mida: les lleis s’han d’aplicar quan van a favor seu; i si van en contra seu, doncs a fer polseguera fins que s’apliquin a favor seu. I punt.
El tema de les banderes va ser debatut al Parlament. Tot ve perquè, el febrer-març del 2012, a Sant Pol de Mar van decidir per votació llevar la bandera espanyola de l’Ajuntament. La delegada del Govern espanyol, na María de Llanos de Luna, va considerar-ho un ultratge i va dur-ho als tribunals, que van obligar a restituir la bandera espanyola. L’Ajuntament ho va fer i un grup de persones del poble la va cremar. Jo no sóc partidari de cremar cap bandera, però tampoc sóc partidari d’imposar-les. Si a Sant Pol de Mar van decidir treure-la, per què se’ls ha d’obligar a posar-la? No parlem de seguretat viària o seguretat alimentària, on és lògic que l’autoritat política imposi unes normes, sinó de símbols; i la gent d’aquest poble no se sent representada per la bandera espanyola; per tant...
A més, a l’ABC potser haurien de saber que, a molts ajuntaments catalans, la bandera espanyola no hi oneja. Què farà? Empresonar tot els ciutadans dels pobles on la bandera espanyola no hi oneja? O l’Estat espanyol no hauria de demanar a tota aquesta gent per què no se senten a gust amb Espanya, i fins i tot, si convé, oferir-los un mecanisme perquè Catalunya se secessioni i esdevingui un Estat?
Noteu la diferència de tracte. La vicepresidenta catalana, na Joana Ortega, va dir (cito l’ABC) que “El gobierno estará al lado de los entes locales, pero si la ley no gusta lo que hay que hacer es trabajar por cambiarla, no por incumplirla”. Sentit comú, oferta de diàleg, seny, pactisme, plantejar alternatives amb serenor... Opinió de l’ABC: “tenemos un problema”.
Tercer article:
Resulta que aprovar una llei de consultes és també un problema. Es veu que a la gent no se li ha de preguntar. O no se li ha de preguntar segons què, no fos cas que la gent decidís opinar. El malestar de l’ABC és que aquesta nova llei de consultes permet fer-ne sense demanar permís a l’Estat. Em jugo un pèsol que una llei així a Andalusia no seria cap problema per a l’ABC. Però a Catalunya sí. No sigui cas que hom es plantegi demanar segons què, com ara si Catalunya pot esdevindre un Estat. Això no. Demanar si els catalans volen fer festa un dia més sí, però preguntar coses serioses no. L’ABC no vol que els catalans puguin opinar lliurement, vet aquí. Fins i tot un ciutadà català d’ideologia espanyolista hauria de queixar-se d’aquesta actitud de l’ABC. Entre altres coses, perquè si el Parlament proclama unilateralment la independència de Catalunya (com han fet altres països), el ciutadà català espanyolista serà el primer a demanar poder opinar (és a dir, poder votar en un referèndum en què s’expressi tot el poble català).
I els articles d’opinió, que no podien faltar perquè s’hi pot sucar pa:
- “Freno al separatismo” (editorial), reproduït en altres mitjans.
Un altre article:
- “Cataluña o la ley a la carta” (article d’en Manuel Herice).
I un altre:
- “Las banderas” (article d’en Manuel Martín Ferrand), reproduït en altres mitjans.
Aquest reguitzell d’articles enllacen amb un de publicat el 1994 en què afirmava, a tota portada, que a Catalunya es feia com en temps de Franco però al revés: es perseguia el castellà a Catalunya. Ja es veu, que està perseguit. Només cal veure quants castellanoparlants no poden parlar castellà a Catalunya.
Per a emmarcar.
dijous, 8 de març del 2012
El dia de la dona treballadora
Avui és 8 de març, dia de la dona treballadora.
El fet que es destini un dia a aquest tema és perquè, en el camp laboral, no s'ha arribat de manera efectiva a la igualtat entre home i dona. És cert que s'ha avançat bastant en aquest camp i hi ha dones que viuen en igualtat de condicions que els hòmens, sense discriminacions. I cal celebrar-ho. Però també és cert que continuen havent-hi injustícies. Per tant, no es pot abaixar la guàrdia, ans al contrari.
Per exemple, tenim el fet que, de mitjana, una dona cobra menys que un home per fer la mateixa feina. Això, és clar, no passa en la funció pública. Però passa en altres àmbits.
Una altra injustícia és que pot passar que una empresa no contracti una dona perquè se suposa que tindrà fills i, per tant, s'agafarà baixa maternal, cosa que representa un maldecap per a l'empresa (durant tres mesos ha de contractar una altra persona per a fer aquella feina, l'ha de formar, etc.). Que el pare pugui agafar-se baixa quan li neix un fill (una innovació de fa pocs anys) és bo; però, a la pràctica, en el 80% de les parelles és la dona que s'agafa baixa maternal.
S'ha de continuar, doncs, treballant perquè no quedi ni rastre de la desigualtat entre hòmens i dones en el món laboral. Es parla d'un canvi de mentalitat, però jo sóc una mica escèptic en això i crec que és millor legislar, ja que els canvis de mentalitat poden vindre per haver canviat abans la legislació (que obliga tothom). Per exemple, assegurar el cobrament idèntic per la mateixa feina la faci qui la faci (aquí els sindicats tenen molt a dir-hi). O que sigui obligatori que la baixa maternal l'agafi també el pare (ni que sigui una part, com ara 4 o 5 setmanes). Ja sé que això és contrari a l'esperit liberal, pel qual cadascú ha de fer el que cregui convenient (idea que defenso). Però si s'han donat casos en què una dona no accedia a una feina pel simple fet de ser potencialment mare això s'ha de corregir i si, quan neix un xiquet, s'obliga a agafar baixa també al pare aquesta discriminació deixarà de ser-hi. Al capdavall, els governs i els parlaments poden emetre legislació per a corregir situacions injustes.
Per a acabar us recomano el film North country (en català, En terra d'homes), del 2005, basada en fets reals. Una pel·lícula alliçonadora.
El fet que es destini un dia a aquest tema és perquè, en el camp laboral, no s'ha arribat de manera efectiva a la igualtat entre home i dona. És cert que s'ha avançat bastant en aquest camp i hi ha dones que viuen en igualtat de condicions que els hòmens, sense discriminacions. I cal celebrar-ho. Però també és cert que continuen havent-hi injustícies. Per tant, no es pot abaixar la guàrdia, ans al contrari.
Per exemple, tenim el fet que, de mitjana, una dona cobra menys que un home per fer la mateixa feina. Això, és clar, no passa en la funció pública. Però passa en altres àmbits.
Una altra injustícia és que pot passar que una empresa no contracti una dona perquè se suposa que tindrà fills i, per tant, s'agafarà baixa maternal, cosa que representa un maldecap per a l'empresa (durant tres mesos ha de contractar una altra persona per a fer aquella feina, l'ha de formar, etc.). Que el pare pugui agafar-se baixa quan li neix un fill (una innovació de fa pocs anys) és bo; però, a la pràctica, en el 80% de les parelles és la dona que s'agafa baixa maternal.
S'ha de continuar, doncs, treballant perquè no quedi ni rastre de la desigualtat entre hòmens i dones en el món laboral. Es parla d'un canvi de mentalitat, però jo sóc una mica escèptic en això i crec que és millor legislar, ja que els canvis de mentalitat poden vindre per haver canviat abans la legislació (que obliga tothom). Per exemple, assegurar el cobrament idèntic per la mateixa feina la faci qui la faci (aquí els sindicats tenen molt a dir-hi). O que sigui obligatori que la baixa maternal l'agafi també el pare (ni que sigui una part, com ara 4 o 5 setmanes). Ja sé que això és contrari a l'esperit liberal, pel qual cadascú ha de fer el que cregui convenient (idea que defenso). Però si s'han donat casos en què una dona no accedia a una feina pel simple fet de ser potencialment mare això s'ha de corregir i si, quan neix un xiquet, s'obliga a agafar baixa també al pare aquesta discriminació deixarà de ser-hi. Al capdavall, els governs i els parlaments poden emetre legislació per a corregir situacions injustes.
Per a acabar us recomano el film North country (en català, En terra d'homes), del 2005, basada en fets reals. Una pel·lícula alliçonadora.
dijous, 23 de febrer del 2012
Eurovegas: de debò ens cal?
Aquests dies ha sorgit un debat interessant: si Catalunya ha d’acollir el complex de lleure ‘Eurovegas’, amb casinos, hotels i camps de golf. La intenció és que aquest complex, promogut per un multimilionari nord-americà, s’instal·li al delta del Llobregat; per tant, a prop de Barcelona, el port de Barcelona (on cada any atraquen molts creuers turístics) i l’aeroport del Prat. També hi ha la possibilitat que s’instal·li a Madrid.
Hi diré la meva. Aviso que no entraré en la qüestió moral del joc. La majoria de bars de Catalunya tenen màquines escurabutxaques i som a l’era d’internet, en què hom pot jugar-se els quartos en cases d’apostes virtuals. Per tant, situar el debat en aquests térmens és fora de lloc.
Em vull centrar en dues coses.
Primera qüestió: hi ha qui diu que, amb tant d’atur com tenim, hem d’acollir aquest complex. Però potser ens hauríem de preguntar una altra cosa. Aquest complex és una solució a l’atur? És aquest el model econòmic que volem? Vull dir: es faran feines de construcció i caldrà uns quants cambrers i crupiers. Però per a trobar feina a 600.000 persones (les que hi ha a l’atur a Catalunya), no s’hauria de fer una política econòmica de més de fons?
Durant un munt d’anys tothom, especialment polítics i tertulians, s’ha omplert la boca dient que, per a tirar endavant l’economia, cal treballar en innovació, talent, enginyeries, formació avançada de qualitat... I ara resulta que no: que, per a sortir de la crisi, hem de posar lleure de pa sucat amb oli. Entre casinos estil Las Vegas (res a veure amb el glamur de la Provença), Port Aventura i el turisme de borratxera de Lloret i Salou ja em direu si Catalunya pot presumir de ser un país turístic de primera divisió. (Pot presumir-ne, sí. Però pot presumir-ne la Catalunya del romànic, de Gaudí, de l’Empordà, del Priorat, del Pirineu, de la ruta del Císter, del Delta, de la Tarragona romana, de la Girona medieval, de Montserrat... coses que no té ningú més i amb un fort component paisatgístic i cultural. Això sí que és turisme de primera divisió. Però, és clar, el turisme de borratxera i l’oci casinístic és més barat i la mà d’obra no ha de ser qualificada, vet aquí. Diner fàcil.)
En fi: penso que ens cal més enginyeria i biomedicina, i si voleu turisme d’alt nivell cultural/adquisitiu; però no pas turisme de llums de neó.
Segona qüestió: el promotor del complex ha dit que vol rebaixar la llei del menor, la llei del tabac i la llei d’immigració; que vol no pagar impostos durant un temps (un o dos anys); i que no s’ha de tindre en compte que alguns espais del pla del Llobregat són entorns naturals protegits.
Veam: els negocis d’aquí, instal·lats aquí de fa molt de temps, paguen impostos. Tenen dificultats econòmiques (el consum ha baixat força) però continuen pagant impostos. I ara ve un empresari que diu que, durant un temps, no vol pagar-ne. Això és una injustícia clamorosa. Per què no es condonen els impostos de totes les empreses catalanes durant un any o dos? Seria inviable, és clar. Però no fer-ho seria injust.
Alguna veu diu que cal ser flexible i modular una mica la legislació. Que, en tot cas, no es traspassin unes línies vermelles. Senyores i senyors: les línies vermelles són l’articulat de les lleis. No pas uns paràgrafs determinats de les lleis i els reglaments (els paràgrafs essencials), sinó totes les lletres, de cap a cap. Si hi ha una llei antitabac, tothom l’ha de complir. Si ens la saltem perquè ve un multimilionari, la pregunta cau pel seu pes: molts bars i restaurants de Catalunya que tenen dificultats per a mantindre’s van acatar la llei del tabac malgrat estar-hi en contra. Per què no se’ls va aplicar l’excepció a aquests bars i restaurants nostres? Ara farem l’excepció al que ve de fora?
Tornant als qui diuen que tenim molt d’atur i que, per tant, cal fer la vista grossa amb les lleis. Si cedim a aqueixes demandes, demà vindrà un xeic àrab o un magnat rus o un empresari xinès disposat a fer una altra inversió enorme i exigirà que es rebaixin les condicions laborals (per exemple, que pugui pagar per sota del sou mínim interprofessional o que pugui despatxar personal sense indemnitzar). Hi accedirem?
Acabo. El model ‘Eurovegas’ és el model del PP valencià, que ha promocionat el complex Marina d’Or, el complex Terra Mítica, Benidorm o l’aeroport de Castelló, que ha costat una morterada i no hi opera cap vol. Doncs bé: el govern valencià, del PP, ara no pot pagar les farmàcies; i a alguns instituts de secundària no engeguen la calefacció i els alumnes passen fred. Això és el que volem? Volem una economia de pa per avui (=quartos fàcils) i gana per a demà (=economia infradesenvolupada i serveis públics tercermundistes)?
Amb un Port Aventura n’hi ha prou. Diuen que Madrid potser “ens” prendrà ‘Eurovegas’. Francament, si volen que se la quedin (i si algú de Madrid té seny i pensa igual que s’hi oposi: farà bé). A Catalunya hem de treballar per un altre model productiu.
Hi diré la meva. Aviso que no entraré en la qüestió moral del joc. La majoria de bars de Catalunya tenen màquines escurabutxaques i som a l’era d’internet, en què hom pot jugar-se els quartos en cases d’apostes virtuals. Per tant, situar el debat en aquests térmens és fora de lloc.
Em vull centrar en dues coses.
Primera qüestió: hi ha qui diu que, amb tant d’atur com tenim, hem d’acollir aquest complex. Però potser ens hauríem de preguntar una altra cosa. Aquest complex és una solució a l’atur? És aquest el model econòmic que volem? Vull dir: es faran feines de construcció i caldrà uns quants cambrers i crupiers. Però per a trobar feina a 600.000 persones (les que hi ha a l’atur a Catalunya), no s’hauria de fer una política econòmica de més de fons?
Durant un munt d’anys tothom, especialment polítics i tertulians, s’ha omplert la boca dient que, per a tirar endavant l’economia, cal treballar en innovació, talent, enginyeries, formació avançada de qualitat... I ara resulta que no: que, per a sortir de la crisi, hem de posar lleure de pa sucat amb oli. Entre casinos estil Las Vegas (res a veure amb el glamur de la Provença), Port Aventura i el turisme de borratxera de Lloret i Salou ja em direu si Catalunya pot presumir de ser un país turístic de primera divisió. (Pot presumir-ne, sí. Però pot presumir-ne la Catalunya del romànic, de Gaudí, de l’Empordà, del Priorat, del Pirineu, de la ruta del Císter, del Delta, de la Tarragona romana, de la Girona medieval, de Montserrat... coses que no té ningú més i amb un fort component paisatgístic i cultural. Això sí que és turisme de primera divisió. Però, és clar, el turisme de borratxera i l’oci casinístic és més barat i la mà d’obra no ha de ser qualificada, vet aquí. Diner fàcil.)
En fi: penso que ens cal més enginyeria i biomedicina, i si voleu turisme d’alt nivell cultural/adquisitiu; però no pas turisme de llums de neó.
Segona qüestió: el promotor del complex ha dit que vol rebaixar la llei del menor, la llei del tabac i la llei d’immigració; que vol no pagar impostos durant un temps (un o dos anys); i que no s’ha de tindre en compte que alguns espais del pla del Llobregat són entorns naturals protegits.
Veam: els negocis d’aquí, instal·lats aquí de fa molt de temps, paguen impostos. Tenen dificultats econòmiques (el consum ha baixat força) però continuen pagant impostos. I ara ve un empresari que diu que, durant un temps, no vol pagar-ne. Això és una injustícia clamorosa. Per què no es condonen els impostos de totes les empreses catalanes durant un any o dos? Seria inviable, és clar. Però no fer-ho seria injust.
Alguna veu diu que cal ser flexible i modular una mica la legislació. Que, en tot cas, no es traspassin unes línies vermelles. Senyores i senyors: les línies vermelles són l’articulat de les lleis. No pas uns paràgrafs determinats de les lleis i els reglaments (els paràgrafs essencials), sinó totes les lletres, de cap a cap. Si hi ha una llei antitabac, tothom l’ha de complir. Si ens la saltem perquè ve un multimilionari, la pregunta cau pel seu pes: molts bars i restaurants de Catalunya que tenen dificultats per a mantindre’s van acatar la llei del tabac malgrat estar-hi en contra. Per què no se’ls va aplicar l’excepció a aquests bars i restaurants nostres? Ara farem l’excepció al que ve de fora?
Tornant als qui diuen que tenim molt d’atur i que, per tant, cal fer la vista grossa amb les lleis. Si cedim a aqueixes demandes, demà vindrà un xeic àrab o un magnat rus o un empresari xinès disposat a fer una altra inversió enorme i exigirà que es rebaixin les condicions laborals (per exemple, que pugui pagar per sota del sou mínim interprofessional o que pugui despatxar personal sense indemnitzar). Hi accedirem?
Acabo. El model ‘Eurovegas’ és el model del PP valencià, que ha promocionat el complex Marina d’Or, el complex Terra Mítica, Benidorm o l’aeroport de Castelló, que ha costat una morterada i no hi opera cap vol. Doncs bé: el govern valencià, del PP, ara no pot pagar les farmàcies; i a alguns instituts de secundària no engeguen la calefacció i els alumnes passen fred. Això és el que volem? Volem una economia de pa per avui (=quartos fàcils) i gana per a demà (=economia infradesenvolupada i serveis públics tercermundistes)?
Amb un Port Aventura n’hi ha prou. Diuen que Madrid potser “ens” prendrà ‘Eurovegas’. Francament, si volen que se la quedin (i si algú de Madrid té seny i pensa igual que s’hi oposi: farà bé). A Catalunya hem de treballar per un altre model productiu.
dissabte, 11 de febrer del 2012
Tothom contra el racisme! Defensem els qui són vexats per tindre la pellengua catalana
Ja fa dies que passa. Un cop va passar a l’estació de tren de Badalona, fa anys, quan un guàrdia de seguretat va gairebé agredir un professor universitari perquè el professor va parlar-li en català. Ara, a final del 2011 i inici del 2012, ha passat més cops.
Fa uns mesos, en una roda de premsa, l’entrenador del Girona (un xicot nascut a la Franja), responent en català a periodistes catalans, va rebre retrets per part de periodistes castellanoparlants pel fet de parlar català. Cosa que, per cert, els periodistes castellanoparlants no gosen fer amb en Guardiola, l’entrenador del Barça (actitud típica dels abusananos, que es posen amb el feble però no amb el fort). Segons aquests periodistes castellanoparlants, doncs, un hom no pot parlar amb la llengua que li doni la gana amb un altre hom. I això que el PP, amb els diputats Luna i Sánchez Camacho al capdavant, afirmen a tort i a dret que és una injustícia que hom no pugui expressar-se en la llengua que li doni la gana. En aquest cas, però, no van sortir en defensa de l’entrenador del Girona, anant en contra dels plantejaments polítics del mateix PP (en teoria és així, no?).
Arribats a principi del 2012 la cosa ha anat in crescendo. Primer va ser Ikea a Badalona: un guàrdia de seguretat va esbroncar un client perquè el client parlava català. A posteriori, un treballador (concretament un caixer) d’Ikea va fer veure en privat al guàrdia de seguretat que havia de respectar el fet que un client parlés català. El resultat? Ikea va despatxar el caixer. (Ja veieu quin sentit empresarial té Ikea: fot fora el treballador que defensa el client, no pas el que maltracta el client.)
Uns dies després va passar a l’aeroport del Prat. Un guàrdia civil va posar-se fort contra un advocat perquè l’advocat li va parlar en català. En fer això el guàrdia civil es va saltar diverses les lleis (la Llei 1/1998 i la Llei orgànica 6/2006), fet curiós si es té en compte que la funció de la Guàrdia Civil és fer complir les lleis.
Ara ha passat a Cortefiel a Barcelona: un empleat italià ha escrissadat un client perquè el client parlava català. Quan el client s’ha queixat a l’empresa, l’empresa ha arronsat les espatlles. Ja els val que en plena crisi (a) siguin incapaços de satisfer un client quan aquest client els demana una cosa raonable i (b) siguin incapaços de trobar entre el 20% d’aturats treballadors que parlin català (a Catalunya fins i tot els castellanoparlants nadius parlen bé el català, gràcies al sistema educatiu).
I, mentrestant, els diputats del PP diuen que lluitaran contra qui impedeixi a un ciutadà parlar la seva llengua quan vulgui. Però ara ni piulen. L’adjectiu més escaient és hipòcrites: dir que s’ha de fer una cosa i amagar-se i no fer-la quan toca fer-la.
Aquestes actituds em recorden la dels defenses del Reial Madrid quan veuen que l’única manera d’aturar els jugadors del Barça és segant-los, fent teatre o bé deixant caure mitges acusacions de favoritisme dels àrbitres o dopatge. En comptes de jugar a futbol, com que són mals perdedors, garrotades i infàmies. Doncs aquesta gent sembla que respon al mateix patró: no poden aturar l’avenç del catalanisme (en pocs anys Catalunya serà un Estat sobirà) i, en comptes de combatre-ho democràticament, borden contra el primer que té la pellengua catalana. Tals actituds de maltractament haurien de ser tramitades no pas a l’oficina d’atenció al ciutadà o client, sinó a la fiscalia i als tribunals, i a més d’ofici.
Cal denunciar aquests actes de racisme contra els que tenen la pellengua catalana. Prou racisme! Tothom que estimi la igualtat entre persones ha de denunciar i combatre aquestes actituds racistes. Denigrar algú per tenir la pell fosca o tenir la llengua espanyola amb accent sud-americà és condemnable. Doncs denigrar algú per tenir la pellengua catalana també ho és (oi, senyors Luna i Camacho?).
Fa uns mesos, en una roda de premsa, l’entrenador del Girona (un xicot nascut a la Franja), responent en català a periodistes catalans, va rebre retrets per part de periodistes castellanoparlants pel fet de parlar català. Cosa que, per cert, els periodistes castellanoparlants no gosen fer amb en Guardiola, l’entrenador del Barça (actitud típica dels abusananos, que es posen amb el feble però no amb el fort). Segons aquests periodistes castellanoparlants, doncs, un hom no pot parlar amb la llengua que li doni la gana amb un altre hom. I això que el PP, amb els diputats Luna i Sánchez Camacho al capdavant, afirmen a tort i a dret que és una injustícia que hom no pugui expressar-se en la llengua que li doni la gana. En aquest cas, però, no van sortir en defensa de l’entrenador del Girona, anant en contra dels plantejaments polítics del mateix PP (en teoria és així, no?).
Arribats a principi del 2012 la cosa ha anat in crescendo. Primer va ser Ikea a Badalona: un guàrdia de seguretat va esbroncar un client perquè el client parlava català. A posteriori, un treballador (concretament un caixer) d’Ikea va fer veure en privat al guàrdia de seguretat que havia de respectar el fet que un client parlés català. El resultat? Ikea va despatxar el caixer. (Ja veieu quin sentit empresarial té Ikea: fot fora el treballador que defensa el client, no pas el que maltracta el client.)
Uns dies després va passar a l’aeroport del Prat. Un guàrdia civil va posar-se fort contra un advocat perquè l’advocat li va parlar en català. En fer això el guàrdia civil es va saltar diverses les lleis (la Llei 1/1998 i la Llei orgànica 6/2006), fet curiós si es té en compte que la funció de la Guàrdia Civil és fer complir les lleis.
Ara ha passat a Cortefiel a Barcelona: un empleat italià ha escrissadat un client perquè el client parlava català. Quan el client s’ha queixat a l’empresa, l’empresa ha arronsat les espatlles. Ja els val que en plena crisi (a) siguin incapaços de satisfer un client quan aquest client els demana una cosa raonable i (b) siguin incapaços de trobar entre el 20% d’aturats treballadors que parlin català (a Catalunya fins i tot els castellanoparlants nadius parlen bé el català, gràcies al sistema educatiu).
I, mentrestant, els diputats del PP diuen que lluitaran contra qui impedeixi a un ciutadà parlar la seva llengua quan vulgui. Però ara ni piulen. L’adjectiu més escaient és hipòcrites: dir que s’ha de fer una cosa i amagar-se i no fer-la quan toca fer-la.
Aquestes actituds em recorden la dels defenses del Reial Madrid quan veuen que l’única manera d’aturar els jugadors del Barça és segant-los, fent teatre o bé deixant caure mitges acusacions de favoritisme dels àrbitres o dopatge. En comptes de jugar a futbol, com que són mals perdedors, garrotades i infàmies. Doncs aquesta gent sembla que respon al mateix patró: no poden aturar l’avenç del catalanisme (en pocs anys Catalunya serà un Estat sobirà) i, en comptes de combatre-ho democràticament, borden contra el primer que té la pellengua catalana. Tals actituds de maltractament haurien de ser tramitades no pas a l’oficina d’atenció al ciutadà o client, sinó a la fiscalia i als tribunals, i a més d’ofici.
Cal denunciar aquests actes de racisme contra els que tenen la pellengua catalana. Prou racisme! Tothom que estimi la igualtat entre persones ha de denunciar i combatre aquestes actituds racistes. Denigrar algú per tenir la pell fosca o tenir la llengua espanyola amb accent sud-americà és condemnable. Doncs denigrar algú per tenir la pellengua catalana també ho és (oi, senyors Luna i Camacho?).
dissabte, 28 de gener del 2012
Noms ‘il·lustres’ que fan reflexionar
Han absolt en Francisco Camps (expresident de la Generalitat valenciana pel PP) per un presumpte delicte de suborn. Ara: per molt que l’hagin absolt, les gravacions del cas Gürtel haurien de ser suficients per a inhabilitar-lo per a exercir càrrecs públics, a ell i a l’altre acusat, en Ricardo Costa. L’episodi pot ser una bona excusa per a fer repàs d’uns quants noms il·lustres del món de la política i l’alta societat.
Hi ha en Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló pel PP durant força anys, assegut al banc dels acusats. Hi ha Jaume Matas, expresident del Govern de les Illes Balears pel PP, imputat en un munt de casos de corrupció. Altres dirigents del PP balear i d’Unió Mallorquina han estat imputats per casos semblants des de finals dels anys 90 ençà. Recordem, també, que en José Blanco, exministre de Foment pel PSOE, està imputat per un cas de corrupció. També hi ha rum-rum de casos de corrupció a la Junta d’Andalusia (a mans del PSOE) per uns EROs irregulars. I què hem de dir d’en Fèlix Millet, acusat d’usar fraudulentament diners públics mentre era al capdavant del Palau de la Música. Recordem, també, el cas Pretòria (Santa Coloma de Gramenet), que afectava càrrecs del PSC (Bertomeu Muñoz, alcalde de la ciutat, i altres) i exalts càrrecs de governs de CiU (Lluís Prenafeta i Macià Alavedra). D’aquest darrer cas no hi ha condemnes, però no és agosarat afirmar que hi ha hagut benefici d’uns particulars amb la cosa pública, i encara que això s’hagi fet dins la legalitat com a mínim és lleig. Ara Solidaritat Catalana per la Independència ha destapat el cas de les motxilles. Segons aquest partit, a la Diputació de Barcelona es pagaven autèntiques morterades a alts càrrecs socialistes que deixaven de ser-ho, sense cap justificació. Ho han dut a la Fiscalia perquè la Diputació de Barcelona es nega a lliurar als diputats de Solidaritat la documentació. Afegim-hi la gran quantitat d’informes inútils que va encarregar el Govern de la Generalitat PSC-ERC-ICV (2003-2007) a entitats i empreses properes a aqueixos partits. Finalment, i com a cirereta, esmentem el gendre del rei d’Espanya, Iñaki Urdangarín, a la corda fluixa per actuacions poc clares amb diner públic.
A tot això cal sumar-hi casos de corrupció dels anys 90: en Luis Roldán (exdirector general de la Guàrdia Civil), en Mariano Rubio (exdirigent del Banc d’Espanya), en Jesús Gil (exbatlle de Marbella) i tants d’altres.
Això són noms il·lustres. Potser que ens ho pensem dos cops abans de posar catifes vermelles a segons quins sucapans, no?
Hi ha en Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló pel PP durant força anys, assegut al banc dels acusats. Hi ha Jaume Matas, expresident del Govern de les Illes Balears pel PP, imputat en un munt de casos de corrupció. Altres dirigents del PP balear i d’Unió Mallorquina han estat imputats per casos semblants des de finals dels anys 90 ençà. Recordem, també, que en José Blanco, exministre de Foment pel PSOE, està imputat per un cas de corrupció. També hi ha rum-rum de casos de corrupció a la Junta d’Andalusia (a mans del PSOE) per uns EROs irregulars. I què hem de dir d’en Fèlix Millet, acusat d’usar fraudulentament diners públics mentre era al capdavant del Palau de la Música. Recordem, també, el cas Pretòria (Santa Coloma de Gramenet), que afectava càrrecs del PSC (Bertomeu Muñoz, alcalde de la ciutat, i altres) i exalts càrrecs de governs de CiU (Lluís Prenafeta i Macià Alavedra). D’aquest darrer cas no hi ha condemnes, però no és agosarat afirmar que hi ha hagut benefici d’uns particulars amb la cosa pública, i encara que això s’hagi fet dins la legalitat com a mínim és lleig. Ara Solidaritat Catalana per la Independència ha destapat el cas de les motxilles. Segons aquest partit, a la Diputació de Barcelona es pagaven autèntiques morterades a alts càrrecs socialistes que deixaven de ser-ho, sense cap justificació. Ho han dut a la Fiscalia perquè la Diputació de Barcelona es nega a lliurar als diputats de Solidaritat la documentació. Afegim-hi la gran quantitat d’informes inútils que va encarregar el Govern de la Generalitat PSC-ERC-ICV (2003-2007) a entitats i empreses properes a aqueixos partits. Finalment, i com a cirereta, esmentem el gendre del rei d’Espanya, Iñaki Urdangarín, a la corda fluixa per actuacions poc clares amb diner públic.
A tot això cal sumar-hi casos de corrupció dels anys 90: en Luis Roldán (exdirector general de la Guàrdia Civil), en Mariano Rubio (exdirigent del Banc d’Espanya), en Jesús Gil (exbatlle de Marbella) i tants d’altres.
Això són noms il·lustres. Potser que ens ho pensem dos cops abans de posar catifes vermelles a segons quins sucapans, no?
dissabte, 14 de gener del 2012
L’estelada, il·legal? Dir que l’estelada és il·legal sí que és il·legal
Ai, els polítics del PP! I ai, els mitjans de comunicació espanyolistes! I reai, els espanyols unionistes que bramen per les xarxes socials! Pobrets, no saben que les lleis són iguals per a tothom. Es pensen que les lleis estan fetes per a satisfer exclusivament els seus interessos i, alhora, aplicar-les a la contra quan cal anar contra els interessos dels altres. Típic dels règims poc o gens democràtics, val a dir.
Això ve a tomb per un rum-rum que fa temps que se sent: hi ha veus que sostenen que l’estelada és il·legal.
Pràcticament totes les ideologies tenen símbols. L’independentisme català no n’és una excepció. Un dels seus símbols més importants és l’estelada, una bandera catalana amb un triangle en un cantó que conté un estel.
Com que l’independentisme ha avançat amb força entre la societat catalana fins al punt que la independència de Catalunya ja és irreversible, l’unionisme espanyol s’ha posat molt nerviós. Quan hom es posa nerviós pot perdre els papers: així s’expliquen els episodis de kale borroka dels espanyolistes; el fet de tancar-se en banda i no voler parlar-ne, com que en un debat sobre la independència de Catalunya un espanyolista respongui “paso de tus tonterías” (és una resposta que em va donar al Twitter un unionista amb qui havia encetat el debat: va ser la seva segona resposta i allí es va acabar el debat); o les agressions i intimidacions a ciutadans catalans per part de guàrdies de seguretat (sic) d’estacions de tren o d’Ikea. Tals desbarraments d’aquests espanyolistes antidiàleg o violents -no pot qualificar-se de cap més manera: fins i tot els espanyolistes sensats ho entenen així- només poden comprendre’s en un context de gran nerviosisme i d’una gran impotència davant els imminents canvis socials i polítics que vindran d’aquí a poc.
Entre els desvariejos de l’unionisme espanyolista hi ha afirmar que l’estelada és il·legal o inconstitucional. Aquí en teniu un apunt, del blog Reflexions en català, sobre un comentari en aquesta línia de n’Alícia Sánchez-Camacho, lideressa del Partit Popular de Catalunya.
Deixem-ho clar d’entrada: l’estelada no és il·legal. No hi ha cap llei que prohibeixi exhibir una tela amb quatre barres vermelles sobre un fons groc i un triangle en una punta amb un estel de cinc puntes a dins.
Qui ho exposa amb prou claredat és n’Albert Castany al seu blog, en un apunt titulat “Tenen la pell molt fina els nacionalistes espanyols” (28-8-2011). Us convido a llegir-lo perquè deixa les coses prou clares. (Els líders del PP català són els primers que haurien de llegir-se’l, ni que sigui per a documentar-se i deixar de fer el ridícul.)
L’apunt d’en Castany té raó de ser perquè, en una final europea jugada pel Barça a Mònaco, en Cesc Fàbregas -que havia acabat d’arribar al club- va lluir una estelada quan celebraven el títol al camp. Aquest acte d’en Cesc va provocar polèmica entre alguns mitjans de comunicació espanyols (cap de català), i és quan va sortir la idea que aquella bandera era il·legal.
Deixeu-me afegir una cosa al comentari d’en Castany: encara que fos il·legal (que no ho és), aquesta gent hauria de saber que les lleis s’apliquen territorialment, no pas ètnicament. Per tant, les lleis espanyoles són d’aplicació en territori espanyol, no pas en territori francès o monegasc, encara que l’infractor sigui de ciutadania espanyola. A Espanya les autopistes tenen com a límit de velocitat 120 km/h, mentre que a França, Àustria, Itàlia, Eslovènia, Hongria, etc., és de 130 km/h. Doncs bé: un francès que entra a Espanya ha d’anar a 120 km/h com a màxim, i no a 130 km/h, perquè la llei s’aplica sobre el territori i no pas sobre el passaport. Però ja he dit al principi que aquesta gent creu que la llei s’aplica tant sí com no quan es tracta de trepitjar la ideologia o els drets de l’altre, encara que sigui a l’altra punta del món.
Però jo encara volia deixar clara una altra cosa: el que sí que és il·legal és afirmar que l’estelada és il·legal. Una afirmació així va en contra de la Constitució Espanyola. Els del PP que fan afirmacions així cauen en la inconstitucionalitat.
La Constitució Espanyola estableix, a l’article 16, que “Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley” (punt 1). També estableix, a l’article 20, que “Se reconocen y protegen los derechos: (a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción” (punt 1) i que “2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa” (punt 2). Per tant, qualsevol ciutadà espanyol que tingui ideologia independentista -o qualsevol altra- té dret a tenir a aquesta ideologia i té dret a expressar-la i difondre-la públicament (i lluir una estelada és una manera d’expressar-la i difondre-la públicament, com qui branda una bandera vermella amb una falç i un martell). I tals drets són reconeguts per la Constitució Espanyola. Qualsevol actuació encaminada a fer minvar la capacitat d’expressar i difondre una ideologia és, ras i cur, inconstitucional.
En resum: segurament l’unionisme espanyolista està tan acostumat a muntar-se les lleis a favor seu (i en contra de bascos i catalans) que, amb el pilot automàtic posat, pregona a tort i a dret que l’estelada és il·legal. Suposo que es pensa que així, amb temor, tothom deixarà de lluir l’estelada. Doncs no senyor. La gent ja no està atemorida i la Constitució Espanyola protegeix i empara l’exhibició pública de l’estelada. Com moltes altres lleis internacionals que formen part de l’ordenament jurídic espanyol, per cert. Si els espanyolistes unionistes volen recórrer a la llei, que ho facin bé. Si volen usar la llei només quan els va bé a ells, als demòcrates i garantistes només els queda una opció: anar-se’n.
Això ve a tomb per un rum-rum que fa temps que se sent: hi ha veus que sostenen que l’estelada és il·legal.
Pràcticament totes les ideologies tenen símbols. L’independentisme català no n’és una excepció. Un dels seus símbols més importants és l’estelada, una bandera catalana amb un triangle en un cantó que conté un estel.
Com que l’independentisme ha avançat amb força entre la societat catalana fins al punt que la independència de Catalunya ja és irreversible, l’unionisme espanyol s’ha posat molt nerviós. Quan hom es posa nerviós pot perdre els papers: així s’expliquen els episodis de kale borroka dels espanyolistes; el fet de tancar-se en banda i no voler parlar-ne, com que en un debat sobre la independència de Catalunya un espanyolista respongui “paso de tus tonterías” (és una resposta que em va donar al Twitter un unionista amb qui havia encetat el debat: va ser la seva segona resposta i allí es va acabar el debat); o les agressions i intimidacions a ciutadans catalans per part de guàrdies de seguretat (sic) d’estacions de tren o d’Ikea. Tals desbarraments d’aquests espanyolistes antidiàleg o violents -no pot qualificar-se de cap més manera: fins i tot els espanyolistes sensats ho entenen així- només poden comprendre’s en un context de gran nerviosisme i d’una gran impotència davant els imminents canvis socials i polítics que vindran d’aquí a poc.
Entre els desvariejos de l’unionisme espanyolista hi ha afirmar que l’estelada és il·legal o inconstitucional. Aquí en teniu un apunt, del blog Reflexions en català, sobre un comentari en aquesta línia de n’Alícia Sánchez-Camacho, lideressa del Partit Popular de Catalunya.
Deixem-ho clar d’entrada: l’estelada no és il·legal. No hi ha cap llei que prohibeixi exhibir una tela amb quatre barres vermelles sobre un fons groc i un triangle en una punta amb un estel de cinc puntes a dins.
Qui ho exposa amb prou claredat és n’Albert Castany al seu blog, en un apunt titulat “Tenen la pell molt fina els nacionalistes espanyols” (28-8-2011). Us convido a llegir-lo perquè deixa les coses prou clares. (Els líders del PP català són els primers que haurien de llegir-se’l, ni que sigui per a documentar-se i deixar de fer el ridícul.)
L’apunt d’en Castany té raó de ser perquè, en una final europea jugada pel Barça a Mònaco, en Cesc Fàbregas -que havia acabat d’arribar al club- va lluir una estelada quan celebraven el títol al camp. Aquest acte d’en Cesc va provocar polèmica entre alguns mitjans de comunicació espanyols (cap de català), i és quan va sortir la idea que aquella bandera era il·legal.
Deixeu-me afegir una cosa al comentari d’en Castany: encara que fos il·legal (que no ho és), aquesta gent hauria de saber que les lleis s’apliquen territorialment, no pas ètnicament. Per tant, les lleis espanyoles són d’aplicació en territori espanyol, no pas en territori francès o monegasc, encara que l’infractor sigui de ciutadania espanyola. A Espanya les autopistes tenen com a límit de velocitat 120 km/h, mentre que a França, Àustria, Itàlia, Eslovènia, Hongria, etc., és de 130 km/h. Doncs bé: un francès que entra a Espanya ha d’anar a 120 km/h com a màxim, i no a 130 km/h, perquè la llei s’aplica sobre el territori i no pas sobre el passaport. Però ja he dit al principi que aquesta gent creu que la llei s’aplica tant sí com no quan es tracta de trepitjar la ideologia o els drets de l’altre, encara que sigui a l’altra punta del món.
Però jo encara volia deixar clara una altra cosa: el que sí que és il·legal és afirmar que l’estelada és il·legal. Una afirmació així va en contra de la Constitució Espanyola. Els del PP que fan afirmacions així cauen en la inconstitucionalitat.
La Constitució Espanyola estableix, a l’article 16, que “Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley” (punt 1). També estableix, a l’article 20, que “Se reconocen y protegen los derechos: (a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción” (punt 1) i que “2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa” (punt 2). Per tant, qualsevol ciutadà espanyol que tingui ideologia independentista -o qualsevol altra- té dret a tenir a aquesta ideologia i té dret a expressar-la i difondre-la públicament (i lluir una estelada és una manera d’expressar-la i difondre-la públicament, com qui branda una bandera vermella amb una falç i un martell). I tals drets són reconeguts per la Constitució Espanyola. Qualsevol actuació encaminada a fer minvar la capacitat d’expressar i difondre una ideologia és, ras i cur, inconstitucional.
En resum: segurament l’unionisme espanyolista està tan acostumat a muntar-se les lleis a favor seu (i en contra de bascos i catalans) que, amb el pilot automàtic posat, pregona a tort i a dret que l’estelada és il·legal. Suposo que es pensa que així, amb temor, tothom deixarà de lluir l’estelada. Doncs no senyor. La gent ja no està atemorida i la Constitució Espanyola protegeix i empara l’exhibició pública de l’estelada. Com moltes altres lleis internacionals que formen part de l’ordenament jurídic espanyol, per cert. Si els espanyolistes unionistes volen recórrer a la llei, que ho facin bé. Si volen usar la llei només quan els va bé a ells, als demòcrates i garantistes només els queda una opció: anar-se’n.
dilluns, 9 de gener del 2012
L’art de fer sigles amb xifres
(Aquest escrit vaig publicar-lo primerament a la revista BValls de Lletres [número 5, any 2005]. És una revista editada per l’Institut d’Estudis Vallencs, una institució imprescindible per al manteniment del conreu i la difusió de temes culturals de la ciutat de Valls i la comarca de l’Alt Camp. L’escrit vol ajudar a fer entendre que l’escriptura no és tan sols cosa de lletres...)
Tots hem vist algun cop una xifra: un abreujament d’una expressió en què s’utilitzen les inicials. Així, podem veure escrit TD i llegir-hi turbodièsel. Es tracta d’un recurs expressiu usat d’allò més.
Hi ha sigles que contenen xifres. Aquestes sigles no s’han de considerar pas estrambòtiques, ja que, al capdavall, si en l’expressió original hi ha una xifra, bé pot aparèixer en la sigla. És així com tenim 3D (< tres dimensions), F1 (< Fórmula 1), 11-S (atemptats a les Torres Bessones de Nova York de l’11 de setembre del 2001), G-7 (grup dels set països més industrialitzats del món), 3TC (< 3-tiocitidina), PL/1 (< programming language-one), R-5 (< Renault 5), IA5 (< international alphabet number 5), MP3 ‘tipus de format d’arxius musicals’ (< Moving Picture Experts Grup-1 audio layer-3), TV3 (nom del canal principal de Televisió de Catalunya, el tercer a entrar a les llars catalanes per ordre cronològic), P-3 (< parvulari de 3 [anys], i també P-4 i P-5 per als 4 i 5 anys, respectivament), DLC3 (< tercera edició del Diccionari de la llengua catalana, de l’Enciclopèdia Catalana), CLUB-7 (< setena edició del Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona), etc.
Ara bé, algun cop veiem que es poden utilitzar les xifres per a altres finalitats que representar-se a si mateixes. I aquest ús permet desplegar noves sigles que, algun cop, s’acosten, per la seva forma, als jeroglígics dels passatemps de la premsa.
Així, a vegades alguna xifra es posa perquè, en la lectura desplegada de la sigla, hi ha un segment que coincideix formalment amb el nom de la xifra. No és estrany que això passi en l’àmbit col·loquial: K7 (< casset), A10 (< adéu), PK2 (< pecadors); també en anglès, on és un recurs habitual: B4 (< before ‘abans’), L8R (< later ‘després’), U2 (< you too ‘tu també’). Però en algunes sigles oficials també podem trobar-hi aquesta tipologia: és el cas del SAT2T, un sindicat andorrà. L’expressió original és Sindicat Andorrà de Treballadors d’Hostaleria, distint del SAT (< Sindicat Andorrà de Treballadors). En aquest cas, el segment 2T representa el conjunt d’hostaleria, i permet distingir els dos sindicats. Cal mencionar també C9 (<Canal 9), on el 9 no evoca a la novena posició del canal televisiu, sinó que s’hi fa un joc de paraules amb l’adjectiu nou ‘recent’. També en anglès tenim P2P (< point to point ‘punt a punt’), P2P (< path to profitability ‘vers la rendibilitat’), B2B (< business to business ‘d’empresa a empresa’), B2A (< business to administration ‘d’empresa a administració pública’), B2E (< business to employers ‘d’empresa a treballadors’), C2C (< consumer to consumer ‘de consumidor a consumidor’), C2A (< consumer to administration ‘de consumidor a administració pública’), etc.
Igualment, podem utilitzar la xifra per a indicar la quantitat de vegades que cal repetir una lletra o un segment: 5W (< who, what, when, where, why ‘qui, què, quan, on, per què’ [les cinc primeres preguntes que s’han d’aclarir en començar una notícia]), W3 (per WWW < world wide web), IN3 (< Institut d’Investigació d’Internet, de la Universitat Oberta de Catalunya), M3P (< Col·lectiu per la Protecció del Patrimoni Muntanyenc, entitat andorrana, on hi ha representades tres P: la de per, la de protecció i la de patrimoni). Val a dir que a vegades la xifra es refereix a un valor numèric però és possible recrear aquesta sigla com si aquesta xifra tingués valor multiplicatiu: 2B o BB (< double black ‘doble negre’, tipus de mina de llapis), 2H o HH (< double hard ‘doble duresa’, tipus de mina de llapis), 3H o HHH (< treble hard ‘trible duresa’, tipus de mina de llapis), etc.
També tenim xifres que són interpretades i llegides com a lletres: UJI (< Universitat Jaume I), llegit “uji” i no “ujotapé” malgrat que en realitat és la xifra romana I ‘primer’.
Veiem, doncs, que les xifres permeten un ampli ventall de possibilitats per a formar sigles. A vegades representant realment una quantitat, però a vegades representant un segment de l’expressió original. Això obre les portes a una major diversitat en les sigles.
Tots hem vist algun cop una xifra: un abreujament d’una expressió en què s’utilitzen les inicials. Així, podem veure escrit TD i llegir-hi turbodièsel. Es tracta d’un recurs expressiu usat d’allò més.
Hi ha sigles que contenen xifres. Aquestes sigles no s’han de considerar pas estrambòtiques, ja que, al capdavall, si en l’expressió original hi ha una xifra, bé pot aparèixer en la sigla. És així com tenim 3D (< tres dimensions), F1 (< Fórmula 1), 11-S (atemptats a les Torres Bessones de Nova York de l’11 de setembre del 2001), G-7 (grup dels set països més industrialitzats del món), 3TC (< 3-tiocitidina), PL/1 (< programming language-one), R-5 (< Renault 5), IA5 (< international alphabet number 5), MP3 ‘tipus de format d’arxius musicals’ (< Moving Picture Experts Grup-1 audio layer-3), TV3 (nom del canal principal de Televisió de Catalunya, el tercer a entrar a les llars catalanes per ordre cronològic), P-3 (< parvulari de 3 [anys], i també P-4 i P-5 per als 4 i 5 anys, respectivament), DLC3 (< tercera edició del Diccionari de la llengua catalana, de l’Enciclopèdia Catalana), CLUB-7 (< setena edició del Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona), etc.
Ara bé, algun cop veiem que es poden utilitzar les xifres per a altres finalitats que representar-se a si mateixes. I aquest ús permet desplegar noves sigles que, algun cop, s’acosten, per la seva forma, als jeroglígics dels passatemps de la premsa.
Així, a vegades alguna xifra es posa perquè, en la lectura desplegada de la sigla, hi ha un segment que coincideix formalment amb el nom de la xifra. No és estrany que això passi en l’àmbit col·loquial: K7 (< casset), A10 (< adéu), PK2 (< pecadors); també en anglès, on és un recurs habitual: B4 (< before ‘abans’), L8R (< later ‘després’), U2 (< you too ‘tu també’). Però en algunes sigles oficials també podem trobar-hi aquesta tipologia: és el cas del SAT2T, un sindicat andorrà. L’expressió original és Sindicat Andorrà de Treballadors d’Hostaleria, distint del SAT (< Sindicat Andorrà de Treballadors). En aquest cas, el segment 2T representa el conjunt d’hostaleria, i permet distingir els dos sindicats. Cal mencionar també C9 (<Canal 9), on el 9 no evoca a la novena posició del canal televisiu, sinó que s’hi fa un joc de paraules amb l’adjectiu nou ‘recent’. També en anglès tenim P2P (< point to point ‘punt a punt’), P2P (< path to profitability ‘vers la rendibilitat’), B2B (< business to business ‘d’empresa a empresa’), B2A (< business to administration ‘d’empresa a administració pública’), B2E (< business to employers ‘d’empresa a treballadors’), C2C (< consumer to consumer ‘de consumidor a consumidor’), C2A (< consumer to administration ‘de consumidor a administració pública’), etc.
Igualment, podem utilitzar la xifra per a indicar la quantitat de vegades que cal repetir una lletra o un segment: 5W (< who, what, when, where, why ‘qui, què, quan, on, per què’ [les cinc primeres preguntes que s’han d’aclarir en començar una notícia]), W3 (per WWW < world wide web), IN3 (< Institut d’Investigació d’Internet, de la Universitat Oberta de Catalunya), M3P (< Col·lectiu per la Protecció del Patrimoni Muntanyenc, entitat andorrana, on hi ha representades tres P: la de per, la de protecció i la de patrimoni). Val a dir que a vegades la xifra es refereix a un valor numèric però és possible recrear aquesta sigla com si aquesta xifra tingués valor multiplicatiu: 2B o BB (< double black ‘doble negre’, tipus de mina de llapis), 2H o HH (< double hard ‘doble duresa’, tipus de mina de llapis), 3H o HHH (< treble hard ‘trible duresa’, tipus de mina de llapis), etc.
També tenim xifres que són interpretades i llegides com a lletres: UJI (< Universitat Jaume I), llegit “uji” i no “ujotapé” malgrat que en realitat és la xifra romana I ‘primer’.
Veiem, doncs, que les xifres permeten un ampli ventall de possibilitats per a formar sigles. A vegades representant realment una quantitat, però a vegades representant un segment de l’expressió original. Això obre les portes a una major diversitat en les sigles.
diumenge, 1 de gener del 2012
Un segle de canvis tecnològics... i de retruc socials
Per què la nostra societat està tan desorientada?
Per molts factors, certament. La crisi econòmica, la crisi política, la crisi de valors... el canvi de sistema econòmic, polític i social...
Però crec que hi ha un altre element que sovint no es té en compte. És la gran quantitat de canvis tecnològics que hi ha hagut els darrers 100 o 150 anys, que han comportat de retruc grans canvis socials.
En efecte: mai com ara la societat havia canviat tan de pressa. Aquesta frase jo ja la deia l’any 2000; però és que ara (any 2012) encara canvia més de pressa. El que avui sembla impossible al cap de 3 mesos ja ha passat. De fet, els grans canvis socials passen de cop i volta (encara que hi ha coses que no han acabat de marxar mai, com certes estructures geopolítiques).
Aquests grans canvis socials es basen en factors diversos, com la mateixa evolució de la Humanitat. Però crec que els avanços tecnològics hi han ajudat força.
En efecte, gràcies a la popularització de l’electricitat tenim electrodomèstics; i gràcies a les rentadores i als rentaplats el mercat laboral ha canviat, ja que 150 anys enrere les dones pràcticament no hi accedien. Encara més: com que les dones accedeixen a la universitat (cosa impensable fa 150 anys) i a feines de tota mena (cosa que no passava abans), a casa nostra la gent té fills bastant tard (passats els 30 anys), és a dir, quan es consolida la posició laboral. Tinguem present que, als anys 60 del segle XX, la gent ja tenia fills cap als 23 anys... Un altre exemple el tenim el internet i els telèfons mòbils, popularitzats a final del segle XX. Sense aquests instruments, les revoltes populars al Magrib i el Pròxim Orient del 2011 (l’anomenada Primavera Àrab) potser no s’haurien materialitzat. I a principi del 2012, just un any després que s’iniciessin, ja han caigut 4 règims...
A la universitat, quan tinc davant els alumnes a classe (la majoria entre 17 i 23 anys), sovint penso que és una llàstima que no puguin veure el que hem vist la gent que hem nascut als anys 60 i 70 del segle XX. Aquesta generació hem vist els nostres avis anar amb carro al tros, escalfar-se amb llenya i banyar-se en basses plenes de verdet o llapó, coses que ja hem superat (ara anem amb cotxe, ens escalfem pitjant un botó i ens banyem en aigua clorada). I veurem els nostres néts fer coses que ni tan sols podem imaginar-nos. En definitiva, els nascuts als anys 60 i 70 del segle XX som testimonis privilegiats d’un canvi de la Humanitat... només comparable a algunes gestes que van fer els primitius com domesticar el foc, desenvolupar l’agricultura, posar-se a escriure i treballar el ferro, tasques que ens ha convertit en el que som. Ser testimonis d’aquests canvis és un privilegi, certament.
Aquest apunt és un repàs dels canvis tecnològics que hem viscut. Permet fer-se una idea d’on som a comparació de fa 150 anys. En efecte, els avanços tecnològics dels darrers 150 anys, però sobretot dels darrers 50 anys, han sigut espectaculars. Si els nostres besavis es plantessin a l’inici del segle XXI, se sorprendrien de les aplicacions tecnològiques que ens acompanyen en el dia a dia. Només cal recordar que al 1969 l’ésser humà va poder fer una cosa gairebé impensable aleshores -i avui, més de 40 anys després, encara continua sent prou costós-: trepitjar la Lluna. Aquesta fita dóna una imatge de la magnitud del progrés tecnològic.
Com ha canviat això les nostres vides? Què faríem sense la informàtica? Ara editem textos amb un ordinador, i tenim bases de dades... Coses que han deixat la impremta desfasada. I això que al impremta va ser un grandíssim avanç tecnològic, que també va comportar grans canvis socials, perquè el coneixement es va difondre.
Algú s’ha parat a pensar què faríem sense, per exemple, la fotocopiadora? Ens hi hem acostumat tant que reproduir documents en paper sembla un joc de nens. Però, mirat fredament: abans de la fotocopiadora, com es reproduïa un document? Doncs... a mà. Que ho preguntin als monjos de l’edat mitjana, que es guanyaven les garrofes (abans que Guttemberg inventés la impremta) sucant la ploma en un pot de tinta i reescrivint allò que ja hi havia escrit en un altre llibre. És clar que en aquella època no hi havia tants llibres com ara (es calcula que, en un diumenge, als Estats Units, només amb diaris i suplements s’imprimeix més lletra de la que es va imprimir en tot el segle XVIII). Però tot i això Déu-n’hi-do la paciència i el temps que calien per a reproduir un document... i el risc. Sí, perquè la fotocòpia reprodueix fidelment l’original, no canvia lletres ni paraules; una cosa que la mà humana pot fer sense voler. De fet, els estudiosos dels documents antics tenen establertes i tipificades les principals errades que cometien els copistes. Es veu que sempre s’equivocaven en el mateix; per exemple, reinterpretant una paraula de l’original que no coneixien i que escrivien en el nou document com una paraula que coneixen. Sort, doncs, de la fidel i abnegada fotocopiadora. (S’ha de dir que hi ha un invent anterior que va començar a facilitar el procés de copiatge de documents. Era el paper de calcar: permetia crear diverses còpies d’un mateix document alhora, just en el moment mateix de redactar-lo. Ara ens sembla un procediment rudimentari, pedestre... però ja haurien volgut tindre aquest recurs els monjos medievals!)
Un altre exemple d’innovació tecnològica que ens ha canviat la vida és la rentadora. Les nostres àvies havien d’agafar tota la bugada i anar als rentadors públics a rentar-la a mà. Qui hagi provat de fer-ho sap que és una tasca duríssima, especialment a l’hivern (l’aigua del rentador públic no s’escalfava...). Val a dir que no tothom ha acceptat de seguida totes les innovacions tecnològiques. Les reticències davant els canvis, davant les alteracions de costums, són normalíssimes en l’espècie humana. S’explica que una persona de Falset va arribar a afirmar que la màquina de rentar no funcionaria perquè... no sabia que era al coll on s’havia de fregar més fort. I ma àvia, també de Falset, en veure el rentaplats que ma mare s’havia fet instal·lar a principis dels anys 80, deia que no menjaria d’aquells plats...
I la televisió? Va néixer als anys 30, però al nostre país no va arribar fins molt més tard, en ple franquisme. Les primeres retransmissions va ser les dels Jocs Olímpics de Berlín (aquest fet permet muntar l’argument del film Contact, on Jodie Foster contacta amb altres éssers intel·ligents que van captar aquesta retransmissió). Un element important de la televisió és la immediatesa. Quan passa una catàstrofe a l’altra punta del món ens en assabentem al moment. Això ja ho permet fer avui internet, però del 1970 al 2000 això només ho podia fer la televisió. Jo era un xiquet quan va esclatar el coet Challenger (1986) i recordo que mirava la televisió (programació infantil); van tallar l’emissió de Televisió Espanyola i van donar la notícia gairebé al moment (crec que el periodista era en Paco Lobatón, però no m’ho feu jurar).
El tren, el cotxe i l’avió: també importantíssims. Ens permeten ser a l’altra punta del país o del món en un temps molt curt. Qui vulgui anar a qualsevol capital europea des de Barcelona ho té a 2 o 3 hores de vol. Perquè us en feu una idea, fa 100 anys la gent anava a peu o amb carro. És a dir, si volia anar lluny feina rai. (Em van explicar que, en temps de mon avi, quan era jove, a Falset, va córrer la veu que hi passava... un camió. I tothom va anar a veure’l. Seria com si avui aterrés en un camp de futbol català un coet.)
El darrer invent d’aquesta tirallonga és internet. Té poquíssim dies: es pot considerar implantada -si més no a casa nostra, als Estats Units segurament abans- al 1995 o 1996. És una eina de comunicació potentíssima; tant, que els experts encara no saben com s’acabarà implantant i com afectarà les nostres vides. Per cert: de la mateixa manera que el velcro va ser desenvolupat per la NASA, internet va ser un invent de l’exèrcit nord-americà. Volien crear una xarxa de comunicacions que no depengués de cap centre, perquè així, en cas de guerra, no corrien el risc que les tropes quedessin incomunicades dels centres de decisió. Això és una mostra més d’una de les grans explicacions dels avanços tecnològics: que sovint es deuen a guerres i a la necessitat dels governs d’obtindre eines més eficaces que els enemics. Lamentablement, és així. El radar, que a finals dels anys 30 del segle XX pràcticament era una quimera, va viure un desenvolupament extraordinari durant la Segona Guerra Mundial. La raó és òbvia.
En fi: mirem com ho mirem, només veiem canvis tecnològics que ens han fet la vida una mica més agradable. A aquests exemples hi podríem afegir el fax (si bé sembla que té els dies comptats: el correu electrònic se’l menjarà), els telèfons mòbils (fa 20 anys eren pràcticament inexistents: avui tothom en té), les targetes de crèdit (que ens permeten anar sense diners pel món), els discos compactes que permeten enregistrar sons amb molta alta fidelitat (abans, els cassets: sembla que també tenen els dies comptats), el vídeo o les proves d’ADN (que permet als metges saber de qui és un fill, i als policies enxampar assassins). I també d’altres que van veure la llum fa entre cinquanta i cent anys, com ara el cinema, l’electricitat (la mare dels ous: no aniríem enlloc sense, i si no penseu què feu quan marxa la llum: res!), la telefonia...
És evident que tot això ha canviat les nostres vides. Ens les han millorat, com a mínim des del punt de vista material. Però potser no ens hem parat a pensar com canviaran la nostra manera de relacionar-nos. Abans la gent sortia al carrer, al vespre, i s’asseia a xerrar amb el veí. I punt. Ara la gent xateja o xarra amb una persona situada a l’altra punta del món per mitjà d’una pantalla que cap en una mà. Un acudit gràfic a La Vanguardia de final del segle XX deia: “Sort d’internet; si no, no hauríem conegut el veí”.
Cap on durà tot això? Aquesta pregunta ja la respondran els qui, d’aquí a 50 o 100 anys, tornin a fer una parada, a reflexionar...
AFEGITÓ (9-1-2012)
Us pot anar bé veure l’episodi “Sònia Fernández-Vidal, fantasia i física quàntica” del programa Singulars, del Canal 33 (15-11-2011), amb una entrevista a na Sònia Fernández-Vidal sobre els límits de la física quàntica. Els primers minuts són exemples del que he exposat.
Per molts factors, certament. La crisi econòmica, la crisi política, la crisi de valors... el canvi de sistema econòmic, polític i social...
Però crec que hi ha un altre element que sovint no es té en compte. És la gran quantitat de canvis tecnològics que hi ha hagut els darrers 100 o 150 anys, que han comportat de retruc grans canvis socials.
En efecte: mai com ara la societat havia canviat tan de pressa. Aquesta frase jo ja la deia l’any 2000; però és que ara (any 2012) encara canvia més de pressa. El que avui sembla impossible al cap de 3 mesos ja ha passat. De fet, els grans canvis socials passen de cop i volta (encara que hi ha coses que no han acabat de marxar mai, com certes estructures geopolítiques).
Aquests grans canvis socials es basen en factors diversos, com la mateixa evolució de la Humanitat. Però crec que els avanços tecnològics hi han ajudat força.
En efecte, gràcies a la popularització de l’electricitat tenim electrodomèstics; i gràcies a les rentadores i als rentaplats el mercat laboral ha canviat, ja que 150 anys enrere les dones pràcticament no hi accedien. Encara més: com que les dones accedeixen a la universitat (cosa impensable fa 150 anys) i a feines de tota mena (cosa que no passava abans), a casa nostra la gent té fills bastant tard (passats els 30 anys), és a dir, quan es consolida la posició laboral. Tinguem present que, als anys 60 del segle XX, la gent ja tenia fills cap als 23 anys... Un altre exemple el tenim el internet i els telèfons mòbils, popularitzats a final del segle XX. Sense aquests instruments, les revoltes populars al Magrib i el Pròxim Orient del 2011 (l’anomenada Primavera Àrab) potser no s’haurien materialitzat. I a principi del 2012, just un any després que s’iniciessin, ja han caigut 4 règims...
A la universitat, quan tinc davant els alumnes a classe (la majoria entre 17 i 23 anys), sovint penso que és una llàstima que no puguin veure el que hem vist la gent que hem nascut als anys 60 i 70 del segle XX. Aquesta generació hem vist els nostres avis anar amb carro al tros, escalfar-se amb llenya i banyar-se en basses plenes de verdet o llapó, coses que ja hem superat (ara anem amb cotxe, ens escalfem pitjant un botó i ens banyem en aigua clorada). I veurem els nostres néts fer coses que ni tan sols podem imaginar-nos. En definitiva, els nascuts als anys 60 i 70 del segle XX som testimonis privilegiats d’un canvi de la Humanitat... només comparable a algunes gestes que van fer els primitius com domesticar el foc, desenvolupar l’agricultura, posar-se a escriure i treballar el ferro, tasques que ens ha convertit en el que som. Ser testimonis d’aquests canvis és un privilegi, certament.
Aquest apunt és un repàs dels canvis tecnològics que hem viscut. Permet fer-se una idea d’on som a comparació de fa 150 anys. En efecte, els avanços tecnològics dels darrers 150 anys, però sobretot dels darrers 50 anys, han sigut espectaculars. Si els nostres besavis es plantessin a l’inici del segle XXI, se sorprendrien de les aplicacions tecnològiques que ens acompanyen en el dia a dia. Només cal recordar que al 1969 l’ésser humà va poder fer una cosa gairebé impensable aleshores -i avui, més de 40 anys després, encara continua sent prou costós-: trepitjar la Lluna. Aquesta fita dóna una imatge de la magnitud del progrés tecnològic.
Com ha canviat això les nostres vides? Què faríem sense la informàtica? Ara editem textos amb un ordinador, i tenim bases de dades... Coses que han deixat la impremta desfasada. I això que al impremta va ser un grandíssim avanç tecnològic, que també va comportar grans canvis socials, perquè el coneixement es va difondre.
Algú s’ha parat a pensar què faríem sense, per exemple, la fotocopiadora? Ens hi hem acostumat tant que reproduir documents en paper sembla un joc de nens. Però, mirat fredament: abans de la fotocopiadora, com es reproduïa un document? Doncs... a mà. Que ho preguntin als monjos de l’edat mitjana, que es guanyaven les garrofes (abans que Guttemberg inventés la impremta) sucant la ploma en un pot de tinta i reescrivint allò que ja hi havia escrit en un altre llibre. És clar que en aquella època no hi havia tants llibres com ara (es calcula que, en un diumenge, als Estats Units, només amb diaris i suplements s’imprimeix més lletra de la que es va imprimir en tot el segle XVIII). Però tot i això Déu-n’hi-do la paciència i el temps que calien per a reproduir un document... i el risc. Sí, perquè la fotocòpia reprodueix fidelment l’original, no canvia lletres ni paraules; una cosa que la mà humana pot fer sense voler. De fet, els estudiosos dels documents antics tenen establertes i tipificades les principals errades que cometien els copistes. Es veu que sempre s’equivocaven en el mateix; per exemple, reinterpretant una paraula de l’original que no coneixien i que escrivien en el nou document com una paraula que coneixen. Sort, doncs, de la fidel i abnegada fotocopiadora. (S’ha de dir que hi ha un invent anterior que va començar a facilitar el procés de copiatge de documents. Era el paper de calcar: permetia crear diverses còpies d’un mateix document alhora, just en el moment mateix de redactar-lo. Ara ens sembla un procediment rudimentari, pedestre... però ja haurien volgut tindre aquest recurs els monjos medievals!)
Un altre exemple d’innovació tecnològica que ens ha canviat la vida és la rentadora. Les nostres àvies havien d’agafar tota la bugada i anar als rentadors públics a rentar-la a mà. Qui hagi provat de fer-ho sap que és una tasca duríssima, especialment a l’hivern (l’aigua del rentador públic no s’escalfava...). Val a dir que no tothom ha acceptat de seguida totes les innovacions tecnològiques. Les reticències davant els canvis, davant les alteracions de costums, són normalíssimes en l’espècie humana. S’explica que una persona de Falset va arribar a afirmar que la màquina de rentar no funcionaria perquè... no sabia que era al coll on s’havia de fregar més fort. I ma àvia, també de Falset, en veure el rentaplats que ma mare s’havia fet instal·lar a principis dels anys 80, deia que no menjaria d’aquells plats...
I la televisió? Va néixer als anys 30, però al nostre país no va arribar fins molt més tard, en ple franquisme. Les primeres retransmissions va ser les dels Jocs Olímpics de Berlín (aquest fet permet muntar l’argument del film Contact, on Jodie Foster contacta amb altres éssers intel·ligents que van captar aquesta retransmissió). Un element important de la televisió és la immediatesa. Quan passa una catàstrofe a l’altra punta del món ens en assabentem al moment. Això ja ho permet fer avui internet, però del 1970 al 2000 això només ho podia fer la televisió. Jo era un xiquet quan va esclatar el coet Challenger (1986) i recordo que mirava la televisió (programació infantil); van tallar l’emissió de Televisió Espanyola i van donar la notícia gairebé al moment (crec que el periodista era en Paco Lobatón, però no m’ho feu jurar).
El tren, el cotxe i l’avió: també importantíssims. Ens permeten ser a l’altra punta del país o del món en un temps molt curt. Qui vulgui anar a qualsevol capital europea des de Barcelona ho té a 2 o 3 hores de vol. Perquè us en feu una idea, fa 100 anys la gent anava a peu o amb carro. És a dir, si volia anar lluny feina rai. (Em van explicar que, en temps de mon avi, quan era jove, a Falset, va córrer la veu que hi passava... un camió. I tothom va anar a veure’l. Seria com si avui aterrés en un camp de futbol català un coet.)
El darrer invent d’aquesta tirallonga és internet. Té poquíssim dies: es pot considerar implantada -si més no a casa nostra, als Estats Units segurament abans- al 1995 o 1996. És una eina de comunicació potentíssima; tant, que els experts encara no saben com s’acabarà implantant i com afectarà les nostres vides. Per cert: de la mateixa manera que el velcro va ser desenvolupat per la NASA, internet va ser un invent de l’exèrcit nord-americà. Volien crear una xarxa de comunicacions que no depengués de cap centre, perquè així, en cas de guerra, no corrien el risc que les tropes quedessin incomunicades dels centres de decisió. Això és una mostra més d’una de les grans explicacions dels avanços tecnològics: que sovint es deuen a guerres i a la necessitat dels governs d’obtindre eines més eficaces que els enemics. Lamentablement, és així. El radar, que a finals dels anys 30 del segle XX pràcticament era una quimera, va viure un desenvolupament extraordinari durant la Segona Guerra Mundial. La raó és òbvia.
En fi: mirem com ho mirem, només veiem canvis tecnològics que ens han fet la vida una mica més agradable. A aquests exemples hi podríem afegir el fax (si bé sembla que té els dies comptats: el correu electrònic se’l menjarà), els telèfons mòbils (fa 20 anys eren pràcticament inexistents: avui tothom en té), les targetes de crèdit (que ens permeten anar sense diners pel món), els discos compactes que permeten enregistrar sons amb molta alta fidelitat (abans, els cassets: sembla que també tenen els dies comptats), el vídeo o les proves d’ADN (que permet als metges saber de qui és un fill, i als policies enxampar assassins). I també d’altres que van veure la llum fa entre cinquanta i cent anys, com ara el cinema, l’electricitat (la mare dels ous: no aniríem enlloc sense, i si no penseu què feu quan marxa la llum: res!), la telefonia...
És evident que tot això ha canviat les nostres vides. Ens les han millorat, com a mínim des del punt de vista material. Però potser no ens hem parat a pensar com canviaran la nostra manera de relacionar-nos. Abans la gent sortia al carrer, al vespre, i s’asseia a xerrar amb el veí. I punt. Ara la gent xateja o xarra amb una persona situada a l’altra punta del món per mitjà d’una pantalla que cap en una mà. Un acudit gràfic a La Vanguardia de final del segle XX deia: “Sort d’internet; si no, no hauríem conegut el veí”.
Cap on durà tot això? Aquesta pregunta ja la respondran els qui, d’aquí a 50 o 100 anys, tornin a fer una parada, a reflexionar...
AFEGITÓ (9-1-2012)
Us pot anar bé veure l’episodi “Sònia Fernández-Vidal, fantasia i física quàntica” del programa Singulars, del Canal 33 (15-11-2011), amb una entrevista a na Sònia Fernández-Vidal sobre els límits de la física quàntica. Els primers minuts són exemples del que he exposat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)