dilluns, 30 de juliol del 2012

Què és Catalunya per als espanyols? Evidentment, un altre país (agradi o no)

Què és Catalunya per als espanyols? Vet aquí una pregunta que donaria molt de suc en una enquesta...

Si aquesta qüestió sortís en una tertúlia o una conversa de bar, sobretot amb una certa confiança entre els participants a la conversa, em sembla que trobaríem l’autèntica percepció que tenen els espanyols de Catalunya. I crec que a uns quants espanyols els sortiria la idea que Catalunya és “otro país”.

En efecte, en contra del que volen fer-nos creure partits com Ciutadans, per a molts espanyols Catalunya és un altre país: igual que França. Els agradi o no als senyors diputats Rivera o Cañas.

Pels mitjans de comunicació i internet es troben mostres d’això que dic. Va bé reprendre’n algunes de més antigues (que ja hem reportat al blog en alguna altra ocasió) i aportar-ne algunes de més recents. Vegem-les.

a) L’any 2005 Gas Natural, empresa controlada per la Caixa, volia adquirir l’elèctrica Endesa. Això hauria posat en mans catalanes una importantíssima empresa energètica (cal tindre present que la Caixa ja controla part de la petroliera Repsol). A més, la seu d’Endesa a Madrid s’hauria traslladat a Barcelona. Tal possibilitat va causar rebuig dins Espanya, i n’Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid (PP), va afirmar que no veia amb bons ulls que la seu d’aquesta empresa anés “fuera del territorio nacional” (Oriol Güell, “Aguirre desata una tormenta al situar Cataluña "fuera del territorio nacional", aunque luego rectifica”, El País, 18-9-2005).

b) L’any 2008, en una jornada de la Lliga espanyola de futbol (temporada 2008-2009), va coincidir que el Barça es va enfrontar a l’Atlètic de Madrid i l’Espanyol es va enfrontar al Reial Madrid. En el primer cas va guanyar l’equip barceloní; el segon matx es va saldar amb un empat, resultat dolorós per a l’equip madridista perquè jugava a casa. El periodista de Televisió Espanyola Jesús Álvarez, al telediario, va dir que “No ha sido una jornada buena para los equipos españoles”. (Vegeu el vídeo aquí; la notícia a El Mundo (8-10-2008) es pot llegir aquí.)

c) El 20-4-2011 el Reial Madrid va guanyar la Copa del Rei al Barça. Un dels jugadors del Madrid, n’Esteban Granero, va publicar al mateix dia un missatge al Twitter dient que “La copa de España se queda en casa”. Poc després va haver d’esborrar el missatge pel rebombori que havia causat. (Vegeu la notícia al diari Ara, 21-4-2011).

d) Durant la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres (28-7-2012), els comentaristes de Televisió Espanyola van evidenciar que, per a ells, Barcelona no és una ciutat espanyola. Com que Madrid vol organitzar els Jocs Olímpics del 2020 (després d’haver intentat, sense èxit, aconseguir els del 2012 i 2016), els comentaristes espanyols anaven dient “también queremos unos juegos, a España nos gustaria tener unos juegos”, com si els Jocs de l’any 1992, celebrats a Barcelona, no comptessin. I és que, segurament, per a ells, no comptaven. L’únic que compta per a l’imaginari hispànic és allò que hi ha fora de Catalunya. (Vegeu la notícia a Nació Digital, 28-7-2012.)

En resum: molts espanyols veuen Catalunya com un altre país. I és que, com diu la dita, el temps posa tothom al seu lloc, malgrat els intents que es puguin fer per a alterar el lloc natural de les coses.

2 comentaris:

  1. Evidentment crec que es de lògica inqüestionable el fet de que si ens consideressin tan espanyols com ells no ens tindrien sotmesos ni a l'espoli fiscal, ni al constant atac a la llegua i a la cultura i no ens estarien escanyant econòmicament com ho estan fent. Així que nomes som espanyols per pagar-lis el seu patètic progrés fet a base de la vampirització dels recursos dels Països Catalans i no del propi esforç i iniciativa.

    ResponElimina
  2. Catalunya per als espanyols és:
    - una terra de conquesta (cal assimilar-la a les lleis de Castella, sense cap mena de respecte i si els catalans no creuen els bombardegem cada 50 anys)

    - un botí de guerra (en poden fer el que vulguin, per ex.: donar-ne un tros a França)

    - una colònia (d'on en poden treure sucosos beneficis i via espoli fiscal i incompliment de lleis sobre inversions)

    - una pedra a la seva sabata (la mateixa que ens trepitja contínuament)

    - una província amb gent molt estranya (que no són com caldria que fossin: uns bons súbdits i no queixar-se sempre reclamant Estatuts i altres coses especials)

    - un poble de gent dolenta (després de l'alçament feixista del 36, Franco i els seus escampaven per terres del sud peninsular que els catalans érem com dimonis i fins i tot portàvem cua, -sí una cua al capdavall de l'esquena- i que calia eliminar-los)

    - Un cos estrany que cal fer desaparèixer (podrien infectar amb el seu virus de llibertat i pacte a tot l'estat, i aixó és intolerable, i per això cal destruir-lo).
    Així ho reflecteix En Salvador Bonada en un reeixit escrit a naciodigital :
    "La manifesta voluntat de destruir Catalunya i la catalanitat no és fruit d’un odi irracional, ni d’enveja, ni perquè ens volguessin sotmetre per colonitzar-nos i espoliar-nos, no rau en una voluntat d’enriquiment a costa nostra ni de voler aconseguir el que teníem. És, al nostre entendre, molt més simple i perversa alhora.

    La nostra simple existència com a societat lliure i avançada amb uns sistemes de govern participatius, i on la iniciativa privada podia reeixir sense l’aixopluc del poder dominant, era una terrible amenaça per a les monarquies totalitàries i absolutes que s’havien configurat al nostre voltant. Com a tal amenaça calia destruir Catalunya, anorrear la nació i els seus membres, eliminant qualsevol vestigi de catalanitat i esborrant-ne tot record.

    Ja que la nostra identitat i el nostre caràcter estava en la gènesi d’aquest estat que s’anomenava Catalunya. Com un càncer la nostra concepció de viure en llibertat, sense sotmetre’ns a una autoritat imposada, podia desfer com un castell de sorra els fonaments del poder que sustentaven aquestes monarquies, on el poder del rei, emperador o papa era absolut.

    El català no té amo ni senyor, pacta. És aquest esperit indòmit el que ens fa tan perillosos, és aquesta certesa de ser un home lliure i d’actuar com a tal el que més por fa a aquells que pretenen dominar als demés. No esperem ser governats, ni bé ni malament, volem governar-nos nosaltres mateixos, el pacte és una decisió consensuada, el pacte és una decisió adaptable, el pacte és una manera de trobar un punt mig que beneficiï a tothom.

    El pacte és una manera incontrolable de prendre decisions, perquè depèn de la voluntat i el criteri de tots els que participen en la presa de la decisió. I és cert que una voluntat pot ser comprada o corrompuda, som humans, som vulnerables a temptacions, però no poden ser comprades ni totes les voluntats, ni sempre.

    L' única manera de dominar un home lliure és eliminar-lo, i la única manera de dominar un poble lliure es eliminar-ne el màxim nombre d’individus, i sobre tot la consciència i el record d’haver-ho estat.

    I aquest serà l’ultim eix de treball, l’intent d’anorrear un poble i tot vestigi de la seva existència."

    ResponElimina

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.