La Tercera Globalització

A la dècada dels 90 del segle XX va parlar-se molt de la globalització. Gràcies als avenços en locomoció (primer el tren, després els cotxes i finalment els avions) i en telecomunicacions (internet, la televisió, la ràdio i la telefonia fixa i mòbil, amb l’avantsala del telègraf) les persones hem pogut contactar més fàcilment i més ràpidament amb altres persones. Hi ha qui creu que n’hauríem de dir mundialització (com fa el francès: mondialisation), per tal com globalització és un calc de l’anglès (en aquest idioma, global vol dir ‘mundial’). Atesa la seva natura, és un fenomen social que ha suscitat l’interès de sociòlegs, polítics, opinadors, etc.

Ara: encara que el fenomen pugui semblar extraordinari, com a mínim estem davant de la Tercera Globalització. Abans ja se n’havien donat almenys dues més.

L’Imperi Romà (incloent-hi l’etapa republicana) es pot considerar la Primera Globalització. Entre els segles II aC i V dC, diverses terres i ètnies, des de Britània fins a Egipte, des del Danubi fins a Hispània, des de la Gàl·lia fins a Palestina, van viure sota domini romà. Els romans van aconseguir que tots aqueixos territoris estiguessin sota un mateix paraigua polític, i es van produir intercanvis intensos. Aquest imperi euromediterrani s’havia anat gestant segles enrere quan fenicis i grecs visitaven les costes mediterrànies occidentals amb l’objectiu d’establir-hi comerç (vegeu les restes d’Empúries).

És cert que aquesta Primera Globalització no va abastar tot el planeta. Tot Amèrica, Oceania i el sud d’Àfrica eren desconeguts per als europeus. Però l’Imperi Romà va tindre contactes amb altres pobles de fora de l’Imperi, com els gèrmanics i els parts o perses (l’actual Iran), si bé la majoria de vegades es tractava de topades militars. I també va entrar en contacte puntualment amb la Xina, que ja llavors es podia considerar un imperi. Per tant, va ser una globalització reduïda geogràficament però en contacte amb altres pobles.

La Segona Globalització comença a intuir-se a la baixa edat mitjana i esclata a principis del segle XVI, amb les grans exploracions marítimes; es pot dir que la consolidació d’aquesta Segona Globalització arriba ben bé fins el segle XVIII. El viatge d’en Marco Polo a l’Àsia (final del segle XIII) va obrir noves rutes comercials; l’arribada d’en Cristòfor Colom a Amèrica (final del segle XV) va permetre als europeus espoliar el continent americà (sí: no tot és comerç en igualtat de condicions, malauradament...); i els viatges dels mariners anglesos arreu del món, com els del capità James Cook (segle XVIII), va permetre als europeus arribar ben lluny (i espoliar encara més). Aquest nou paradigma va fer que moltíssimes persones viatgessin: europeus que anaven a provar fortuna a Oceania, Amèrica o Àfrica; conquistadors que buscaven riqueses sotmetent els nadius; missioners que s’endinsaven a Amèrica, Àfrica o el sud d’Àsia; etc. A Europa arriben nous cultius (com ara la patata) i noves modes (fumar). I als pobles conquerits se’ls tracta inhumanament (cal recordar-ho: l’Europa que ara vol donar lliçons de democràcia a l’Àfrica o a l’Àsia no té gaire bon currículum, que diguem). L’Imperi Britànic, que va durar fins a la segona meitat del segle XX, es pot considerar la màxima expressió d’aquesta Segona Globalització.

(Un apunt. No es pot parlar de descobriment d’Amèrica quan ens referim als viatges d’en Cristòfor Colom. Els nadius americans que hi vivien ja tenien descoberta la seva terra, com és evident. En cas que algú volgués emprar el terme descobriment d’Amèrica aplicat només als europeus, cal tindre present que els escandinaus ja havien arribat a l’Amèrica del Nord segles abans. Si el que es vol dir és que, a partir dels viatges d’en Cristòfor Colom, europeus i americans entren en contacte i el mantenen de manera continuada -cosa que no s’havia produït mai abans-, això no és un descobriment, sinó l’inici d’una relació. No en va els espanyols han intentat fer córrer el terme encuentro ‘trobada’ per tal d’evitar les suspicàcies dels sud-americans.)

La Tercera Globalització comença a perfilar-se a finals del segle XIX i principis del segle XX, i es manifesta plenament a partir de la segona meitat del segle XX. La irrupció de noves fonts d’energia, com el vapor -que va permetre la Revolució Industrial una mica abans-, el petroli o el gas -relativament barats i fàcils de processar- i l’electricitat van permetre que es desenvolupessin noves tècniques en molts camps, incloent-hi les comunicacions. A final del segle XX gairebé tothom tenia automòbil, que permet una llibertat de desplaçaments considerable; molta gent podia viatjar amb avió; i la televisió, la ràdio, la telefonia, internet, etc. (amb l’avantsala del telègraf), han permès que la informació arribés a molta gent. Avui estem immersos en aquest episodi.

He dit que hi ha hagut tres globalitzacions “com a mínim”. En efecte, abans de la Segona Globalització es podien haver donat processos similars fora d’Europa. L’expansió del món àrab durant el segle VI dC pot considerar-se com a tal. Es va crear un món comú que abraçava des del nord d’Àfrica (incloent-hi al-Àndalus) fins a mitja Àsia, i des de Turquia fins a Egipte, amb la llengua àrab i la religió islàmica com a elements cohesionadors. Les civilitzacions maia (a Centreamèrica), asteca (també a Centreamèrica) i inca (a la banda occidental de Sud-amèrica), amb una gran cohesió política cadascuna, es poden considerar també globalitzacions parcials. Aquestes tres civilitzacions van ser esborrades per l’Imperi Espanyol. Per a aquests casos es podria encunyar el terme quasiglobalització o protoglobalització, referit a processos d’abast regional; aleshores hauríem d’incloure-hi l’Imperi Romà.

També podem parlar dels intents fallits. L’imperi bastit per n’Alexandre el Magne, de base cultural hel·lènica i que abraçava des de Macedònia fins a Egipte i gairebé l’Índia, va fondre’s l’endemà que morís (323 aC). I els territoris conquerits pel cabdill mongol Genguis Khan, que abraçaven Mongòlia, l’actual Xina, bona part de l’actual Rússia, la part central d’Àsia, l’actual Turquia i part de l’Europa de l’Est, amb prou feines van mantindre’s units un segle (1206-1294).

Si he parlat de “tres globalitzacions” (en comptes de processos desvinculats entre si) és perquè, a parer meu, tenen elements en comú. En concret: 

• Sovint la globalització és causa de (o és conseqüència de, o va en paral·lel amb) un procés de colonització. Vegeu l’Imperi Romà a la Primera Globalització; l’Imperi Espanyol o l’Imperi Britànic a la Segona Globalització; i les dominacions inca, maia, mongol, àrab, etc., si es poden considerar globalitzacions o quasiglobalitzacions. En la Tercera Globalització, els Estats Units han exercit el rol de colonitzador. Han entrat en països diversos, sovint amb intervencions militars (Corea, el Vietnam, Centreamèrica, Iraq, Afganistan, Somàlia...); han intervingut en la política de molts estats (encara ara intenten incidir sobre Israel i Palestina, per exemple...); i la seva cultura s’ha imposat amb força (la gent ja no aprèn francès, la llengua internacional del segle XIX i principi del XX, sinó que aprèn anglès, l’únic idioma que et permet viatjar arreu del planeta). Ja veurem fins a quin punt els Estats Units mantenen la seva hegemonia econòmica i cultural durant els segles XXI i XXII, sobretot enfront de la Xina; però ara per ara pot considerar-se una metròpoli. 

• També sol produir-se una revolució en els mitjans de locomoció. L’Imperi Romà va establir les vies, uns camins empedrats amples que creuaven tots els seus dominis. En principi havien de servir per a poder traslladar ràpidament les legions d’una banda a l’altra, per tal de tindre-les allà on fes falta. Però el transport civil i el comerç van aprofitar aquesta xarxa viària. Avui dia, algunes d’aquelles vies es mantenen, si bé actualitzades: és el cas de l’autopista AP-7, que creua Catalunya i el País Valencià de cap a cap. Aquesta autopista és la Via Augusta actualitzada a les necessitats d’avui. En la Segona Globalització el transport marítim va evolucionar fins al punt que les grans rutes de transport es feien a través dels oceans (encara avui els oceans són grans autopistes). I a la Tercera Globalització els cotxes, els trens i els avions han suplert carros tirats per mules. 

• Quan hi ha una globalització desapareixen idiomes. Si es dóna un procés de colonització, la llengua colonitzadora pren terreny a les llengües colonitzades. Amb l’expansió militar i política de Roma moltes llengües del moment van extingir-se. És el cas de l’etrusc (que es parlava a l’actual Toscana, Itàlia), les parles cèltiques de la Gàl·lia (el que hauria parlat n’Astèrix) o l’íber, la llengua que es parlava als actuals territoris de Catalunya, País Valencià i Aragó i sembla que també a part del Llenguadoc. Totes aquestes parles ja no existeixen. Amb l’expansió àrab del segle VI dC li va tocar el rebre a l’amazig, l’idioma propi de la meitat occidental del nord d’Àfrica, que avui sobreviu minoritzada (és a dir, marginada pels poders públics, que continuen preferint l’àrab). La conquesta d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania per part dels europeus també va comportar la desaparició de molts idiomes. Avui el quítxua malviu a Sud-amèrica, arraconat per l’espanyol; les llengües dels indis de Nord-amèrica han hagut de cedir davant l’anglès; a l’Àfrica tant la colonització com la descolonització ha fet que moltes llengües acabessin desapareixent; i a Oceania la situació és semblant. Ens podem preguntar si la Tercera Globalització, que ha començat fa poc, també comportarà la desaparició de centenars o milers de parles. Tot apunta que serà així, especialment a l’Àfrica.

En resum, l’evolució de la humanitat és plena de globalitzacions; pel cap baix n’hi ha hagut tres. I, si bé totes impliquen millores (comunicacions més bones, intercanvis culturals), també cal pagar un preu molt alt (colonitzacions, espolis i llengües que moren).