Qui alimenta l’independentisme? Semblança de Pujol, Carod-Rovira, Aznar (agradi o no), Cardús, els maragallistes i López Tena

Segurament, més d’un ciutadà espanyol es demana com és que els catalans estan permanentment incòmodes amb l’articulació política de l’Estat espanyol i per què cada cop es parla més de la independència de Catalunya. I és lògic que se li donin respostes.

Els motius d’aquest estat de coses són molts i diversos: la catalanofòbia (no compartida per tothom a Espanya, però sí prou estesa); l’espoli fiscal i la manca d’inversions de l’Estat espanyol -en contraposició amb el dispendi balafiador en altres territoris-; les agressions a l’autogovern català per part de l’Estat espanyol (atac a la immersió lingüística a l’escola, un control financer ferri, laminació continuada del poder de la Generalitat, etc.); i moltes altres incomprensions. Fer la llista de ‘greuges’ és la resposta més habitual a la qüestió plantejada.

Des del 2009 diverses persones han exposat aquests fets. Podeu veure’n una mostra en l’article d’en Josep Ramoneda -una persona propera al socialisme- “El independentismo sale del armario” (El País, 20-9-2009); en l’article d’en Fernando Ónega -col·laborador de Televisió Espanyola- publicat a La Vanguardia (15-9-2011) titulat “Catalunya, ¿adéu?”, que explica d’una manera succinta -i amb un to planyívol- l’allunyament entre Catalunya i Espanya (utilitza el terme desencuentro); o en l’article d’en Toni Strubell “Hasta aquí hemos llegado” (abril del 2010).

Ara bé: quan intentem explicar un fenomen social, polític o econòmic per tal d’entendre’l (com ara el Tea Party, el crack del 29 o el Maig del 68 a París), sovint ens fixem en el què (allò que ha passat) i poc en el qui (les persones que hi han intervingut). És a dir, mirem quins factors socials, econòmics, polítics, històrics, etc., han conduït a la materialització d’un fet. I, certament, hem de fer-ho així.

Tanmateix, a voltes hi ha persones que, amb el seu verb i la seva actitud, ha condicionat el pensament de molta gent. I l’aportació d’aquestes persones és fonamental; tant, que sense elles tampoc es podria entendre per què un determinat fenomen social ha tingut lloc. En el cas de la Revolució Francesa, per exemple, els historiadors es fixen també en els personatges que la van liderar.

En la qüestió que ens ocupa, penso que és important conèixer (a més dels factors socials, econòmics, polítics, històrics, etc.) les aportacions que han fet diverses persones destacades. Perquè crec que, sense les seves aportacions, l’independentisme català tampoc seria com és.

Em centro en 5 personatges i un col·lectiu (els maragallistes) que, per les seves actuacions, han fet créixer el sentiment independentista i el suport social a un procés de creació d’un Estat català.

1. JORDI PUJOL

La primera persona és en Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya (1980-2003). Algú pot considerar que no hauria de ser a la llista. I és que sovint se l’ha acusat de no haver fet res per la independència. Però tal judici, sever, no deixa de ser injust, ja que ell mateix sempre s’ha declarat contrari a la independència. De fet, és partidari que Catalunya tingui un autogovern molt desenvolupat, però sense sortir de l’Estat espanyol. Per tant, acusar-lo de no fer res per la independència és una mica infantil.

Ara bé: en Pujol també ha fet créixer el sentiment d’independentisme de molts catalans almenys per dues vies. La primera via es desenvolupa els primers anys de la seva presidència. Va articular un discurs nacionalista, fins a cert punt molt reivindicatiu, prou atractiu perquè s’hi sumés tothom i alhora prou suau perquè no es produís un trencament social a Catalunya. El seu discurs, doncs, no atreia tan sols el catalanet de tota la vida que balla sardanes a Montserrat, sinó també l’immigrant d’Andalusia resident a l’extraradi de Barcelona. Per tant, va instal·lar en la ment de molts catalans, inclosos els nouvinguts, que Catalunya era un país diferent i tenia dret a l’autogovern; i aquesta idea va ser acceptada per pràcticament tothom a Catalunya. En Pujol, doncs, va establir la base sobre la qual s’aixecaria el sentiment independentista que avui tenim instal·lat en la societat.

La segona via en la qual ha treballat en Pujol és els discursos que ha fet del 2010 ençà, en què afirma que, tal com estan les coses, a Catalunya pràcticament només li queda la via de la independència. Com que en Pujol és escoltat (encara) per un gruix considerable de la població, que hagi dit això és important: persones catalanistes que no gosaven fer el pas envers la independència l’acaben fet perquè el seu referent hi ha acabat arribant.

(Sobre l’evolució ideològica d’en Pujol, podeu llegir-vos aquest article d’en Guillem Carol, “¿Donde dije digo, digo diego?”, publicat en El Singular Digital (24-9-2011). L’autor sosté que el progrés de l’independentisme es fa per etapes, i ho il·lustra al principi amb paraules del mateix Pujol pronunciades el 1980 i el 2011.)

2. JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

La segona persona que ha contribuït a fer créixer l’independentisme és en Josep-Lluís Carod-Rovira. El seu discurs, desenvolupat durant els anys 90 del segle XX, és amarat de dignitat i d’esperit democràtic, i va obrir les ments de molts catalans. L’ideari d’en Pujol, que havia sigut útil als anys 80 del segle XX, ja no donava més de si i havia acabat en un “sí però no”. A final del segle XX calia una nova forma d’articular el pensament polític nacionalista, que avancés per la part del “sí”. I en Carod-Rovira i el seu verb va connectar amb aquest sentiment i el va alimentar i fer créixer. El nou llenguatge carodià superava en dignitat i horitzó el ja vell i encarcarat llenguatge pujolià. Molta gent va entendre que l’opció independentista era viable en el marc de l’Europa democràtica actual, i per això van caure moltes pors i molts sobreentesos. Amb el seu llenguatge i ideari, doncs, en Carod va aconseguir estendre popularment l’independentisme i a fer que deixés de ser tabú.

Aquesta tasca de divulgació va donar els seus fruits: el 2003, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit d’en Carod-Rovira, passava de 12 a 23 diputats al Parlament de Catalunya; i l’any 2004 obtenia 650.000 vots a les eleccions espanyoles. (Els passos següents van ser molt fluixos per a la figura d’en Carod-Rovira. Durant el seu pas pel Govern de la Generalitat (2004 i 2006-2010) va demostrar tindre poques dots de mandatari, i va anar apagant-se. Però en qualsevol cas la llavor ja estava sembrada.)

3. JOSÉ MARÍA AZNAR

La tercera persona que més ha fet créixer l’independentisme és en José María Aznar, president espanyol (1996-2004) pel Partit Popular (PP).

Encara que pugui semblar un disbarat incloure’l en aquesta llista, crec que és dels que més ha fet perquè es consolidés el procés independentista. A desgrat seu, sens dubte.

(Permeteu-me una digressió il·lustrativa. En alguns camps l’expresident espanyol ha aconseguit sense voler-ho més resultats que moltes altres iniciatives fetes des d’altres instàncies volent-ho. Per exemple, n’Aznar ha fet més per la catalanitat de les Terres de l’Ebre que en Pujol. A les Terres de l’Ebre hi ha un sentiment de greuge comparatiu respecte de la resta de Catalunya, que als anys 70 i 80 del segle XX es manifestava amb un recel a ser considerats catalans. La política nacionalista d’en Pujol no va servir per a resoldre aquest tema, potser perquè no el tenia a l’agenda. Amb la proposta de transvasament de l’Ebre cap a València i Múrcia, n’Aznar va aconseguir que la gent de les Terres de l’Ebre acabés decantant-se cap a la catalanitat. Certament, no és l’únic factor que hi ha incidit (la qüestió de les vegueries també ha sigut important); però hi va ajudar molt. Podeu llegir-vos el llibre Natros! d’en Santi Valldepérez (Pòrtic, 2004), per a entendre l’evolució sociològica dels ebrencs en els darrers anys.)

Tornant a la situació política general de Catalunya, l’actitud, els missatges, el comportament, etc., d’aquesta persona van ser determinants perquè el sobiranisme cresqués com l’espuma. Segurament, sense la seva aportació des d’un punt de poder com és la presidència d’un Govern, avui els partidaris d’un Estat català no serien tants.

És clar que l’expresident espanyol no va actuar de manera aïllada, sinó que tenia molts col·laboradors, com els ministres dels seus governs, els dirigents del seu partit polític o diversos mitjans de comunicació (l’emissora de ràdio COPE, el diari El Mundo, etc.). En aquest sentit, és important fer ressaltar que, encara que n’Aznar ja estigui retirat, dins el PP hi ha altres persones amb un perfil semblant que poden continuar la seva tasca. Penso, per exemple, en l’actual presidenta de la Comunitat de Madrid, n’Esperanza Aguirre. És una figura ascendent dins aquest partit polític i les seves declaracions quan es refereix a Catalunya o la llengua catalana no són gaire diferents de les que feia n’Aznar.

4. SALVADOR CARDÚS

Una altra figura important és el sociòleg Salvador Cardús, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor prolífic. Podem considerar-lo una ‘cara amable’ de la ideologia independentista. Tindre gent com en Cardús, amb una capacitat dialèctica enorme i alhora amb un to serè i ponderat és també important, sobretot pels estirabots que surten de tant en tant des de l’espanyolisme.

5. ELS INTEL·LECTUALS MARAGALLISTES

En Pasqual Maragall, com a president de la Generalitat (2003-2006) pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), volia, des del socialisme català d’ideari catalanista, establir un marc de tipus federal per a l’encaix de Catalunya amb Espanya. Creia que tindria el suport d’en José Luis Rodríguez Zapatero com a màxim dirigent del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) -amb qui el PSC estava federat- i com a president del Govern espanyol (2004-2011). D’aquí en va sortir l’Estatut d’Autonomia III (aprovat pel Parlament el 2005 i en vigor des del 2006). Cal tindre present que, a les eleccions catalanes del 2003, no era tan sols en Maragall qui propugnava un nou Estatut, sinó que també el defensaven CiU i ICV-EUiA; per tant, era un objectiu polític transversal.

L’Estatut d’Autonomia III era, en un principi, prou ambiciós: l’article 1 deia textualment i únicament “Catalunya és una nació”. Aquesta idea i tot el que se’n derivava era inassumible per a l’Estat espanyol, el seu Govern i moltes persones de fora de Catalunya, que utilitzen el terme Nación per a referir-se a l’Estat espanyol. Per això aquell Estatut va ser retallat considerablement a les Corts espanyoles i, posteriorment, encara va ser laminat pel Tribunal Constitucional. El resultat va ser un clar desencís del maragallisme.

El maragallisme -i el socialisme catalanista en general- té, com tot corrent ideològic, uns intel·lectuals que hi aboquen pensament i arguments. Aquests intel·lectuals fan arribar els seus plantejaments a la població en general a través dels mitjans de comunicació (sigui tertúlies radiofòniques o televisives, sigui entrevistes, sigui articles a la premsa escrita, sigui blogs). Doncs bé: a partir del fracàs de l’Estatut d’Autonomia III i morta la via federalista (la sentència del Tribunal Constitucional talla les ales a aquesta opció), i en algun cas fins i tot abans, aquests intel·lectuals maragallistes van plantejar obertament que potser cal iniciar el camí cap a la independència de Catalunya, o com a mínim fer o permetre fer un referèndum sobre la independència de Catalunya. És el cas d’en Xavier Rubert de Ventós, d’en Juan-José López Burniol o d’en Ferran Mascarell. El primer va escriure un llibre titulat Catalunya: de la identitat a la independència (Empúries, 1999); i el 22-1-2011 va publicar l’article “Rumbo a la independencia” a La Vanguardia. El segon deia, en una entrevista en El Periódico de Catalunya (17-1-2008), que “Espanya ha d’admetre el dret de secessió”, una afirmació en principi poc esperable en un ideòleg del socialisme català. (El desencís d’en López Burniol pel procés estatutari també queda reflectit en aquest altre article del 9-12-2009, també en El Periódico de Catalunya.) I el tercer va publicar un article a l’Avui titulat “Després de la manifestació” (11-7-2010), on diu que “l’Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la independència”. A la llista s’hi pot afegir en Josep Ramoneda, no tan proper a en Maragall, però que el 2009 afirmava que, en un referèndum per la independència, votaria “sí”. (També, com en López Burniol, aquest posicionament té un punt previ de desencís davant l’evolució dels fets: vegeu aquest article seu publicat en El País (1-7-2010) titulat “Federalismo, soberanismo, independencia”.)

Que un grup d’intel·lectuals propers al socialisme català hagi obert la porta a tirar endavant la independència és significatiu. Perquè vol dir que molts altres militants socialistes es plantegen aquesta qüestió, agradi o no a l’aparell del PSC. I, per tant, una part de la societat catalana, tradicionalment allunyada de plantejament sobiranistes, s’hi ha atansat.

6. ALFONS LÓPEZ TENA

En darrer terme, last but not least, cal destacar la figura de n’Alfons López Tena. Aquest notari, que va arribar a ser vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol (2001-2008), actualment és diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana per la Independència.

En López Tena ha incardinat l’opció política independentista en el marc legal internacional i ha abocat noves raons per la independència. Podeu veure-ho en el seu llibre Catalunya sota Espanya (La Magrana, 2007). A més, té una gran capacitat dialèctica i argumentativa; podeu comprovar-ho en aquesta entrevista que li van fer al canal de televisió Intereconomía (11-3-2011), d’ideologia espanyolista; i en aquesta altra entrevista al programa Els Matins, de la televisió pública catalana (20-9-2011).

6. ALTRES VEUS

Certament, hi ha moltíssimes altres persones que han elaborat discurs independentista, un discurs que ha arribat a milers de persones. Penso en noms com Toni Strubell, Enric Larreula, Emili Valdero, Lluís Maria Xirinacs, Patrícia Gabancho, Justo Molinero, Héctor López Bofill, Jaume Renyer, Víctor Alexandre, Robert Ara, Josep Pinyol i tants d’altres. Seria injust no esmentar-los, perquè han tingut un rol semblant.

Però el simbolisme i la rellevància pública dels personatges ressenyats adés és majúscul. I crec que serveix per a entendre per què el sentiment independentista ha crescut dins la societat catalana. Ha crescut, és clar, per factors socials, econòmics, polítics, històrics, etc.; però, a més a més, també perquè unes determinades persones, amb gran projecció pública, han exposat les seves idees i els seus arguments. Sense la seva aportació el sentiment independentista potser hauria crescut igualment, però més anàrquicament. Això revela la importància que els moviments socials i polítics tinguin referents ideològics sòlids. Un referent ha d’ajudar a consolidar i fer créixer un moviment social i polític, sigui posant-ne les bases (Pujol), sigui donant-hi cos (Carod-Rovira, López Tena, Cardús), sigui completant-lo des d’altres ideologies (els maragallistes), sigui donant forma a la ideologia contrària sobre la qual hom ha de prendre posició (Aznar).