El 26-4-2012 va passar una cosa insòlita: un grup de prostitutes van manifestar-se per Barcelona. Protestaven per les mesures de persecució en contra del seu ofici, que inclouen multes. No és la primera vegada que les autoritats intenten perseguir aquesta activitat. Els anys 2008, 2009, 2010 i 2011 els batlles i regidors de les comarques gironines es queixaven que les carreteres eren plenes de prostitutes, amb els problemes que això comportava, no només d’imatge (problema compartit amb la ciutat de Barcelona, especialment a Ciutat Vella), sinó fins i tot de seguretat vial. Els anys 2011 i 2012 les carreteres principals del Camp de Tarragona han vist créixer el nombre de prostitutes viàries: no crec que les autoritats locals triguin a demanar regulació. Afegim-hi les polèmiques per l’obertura de prostíbuls. I, finalment, el problema gros que és el tràfic de persones.
Els polítics intenten resoldre aquest problema amb mesures prohibicionistes. Els de dretes, per una qüestió propera a la moral. Els d’esquerres, perquè entenen que la prostitució és denigrar la dona.
Crec que uns i altres, però, no toquen de peus a terra.
Tinguem-ho clar: eliminar la prostitució és impossible. És igual que moralment no la vegis bé o que ho percebis com un acte denigrant. Pagar per sexe és una cosa normal i corrent, molt estesa, i és impossible d’evitar-ho. I pretendre que no es faci a cop de llei o decret és d’il·lusos.
Sabent, doncs, que no es pot eliminar, el que cal és regularitzar-ho. Els avantatges són diversos. Vegem-los:
1) En primer lloc, les prostitutes adquiririen seguretat jurídica. És a dir, la seva feina gaudiria del reconeixement administratiu, com qualsevol altra. Això té repercussions en la contractació i en els convenis laborals; i els sindicats podrien pressionar els empresaris del sector pel que fa a les condicions laborals.
2) La seguretat jurídica esmentada comporta entrar a l’estat del benestar. És a dir, les prostitutes cotitzarien a la seguretat social, cosa que els permetria gaudir de serveis sanitaris universals o percebre atur. Si ara accedeixen a un ambulatori per un problema de salut sense cotitzar qui no diu que poden ser excloses del sistema sanitari públic per una raó política (tal com ha indicat el Govern espanyol del Partit Popular aquest mateix abril del 2012).
3) Igualment, les prostitutes podrien recórrer als serveis policials si tinguessin un problema amb un client que les vol agredir. Actualment això és pràcticament impossible que passi, sobretot si són immigrants il·legals.
4) La seguretat jurídica esmentada comporta pagar impostos. En efecte, una prostituta tindria l’opció de fer-se autònoma o bé ser assalariada (segurament seria més la primera opció, val a dir) i, a partir d’aquí, es pagaria IVA. La prostitució és una activitat econòmica com qualsevol altra, i per tant ha de tributar i contribuir en el manteniment dels serveis públics; com qualsevol altra activitat econòmica. Algú em dirà que emetre una factura a un client que no vol que se sàpiga que ha estat amb una prostituta és surrealista. Cert. Però els prostíbuls poden funcionar com els bars: quan et cobren un cafè t’hi carreguen IVA i no t’emeten una factura.
5) I molt important: amb la legalització es podria perseguir clarament el tràfic de persones. En efecte, ara hi ha un buit legal que no permet acusar clarament els proxenetes. Una regularització permetria perseguir els qui s’aprofiten dels buits legals per a sotmetre dones contra la seva voluntat.
Els puretes de l’esquerra em retrauran que, segons ells, la prostitució és una denigració de la dona. Bé: potser no s’han plantejat que, d’entrada, algunes prostitutes exerceixen aquesta professió perquè volen. És cert que n’hi ha que ho fan forçades. Però d’altres ho fan perquè volen i potser prefereixen treballar d’això i no pas de caixera en un súper. Si és així, per què no s’ha de respectar? En qualsevol cas, legalitzar la prostitució permet dignificar i desmarginalitzar l’ofici, de manera que la denigració ja no seria.
Un darrer apunt. Defensar la legalització d’una activitat no significa ni implica promoure-la. Si defenso que la prostitució es legalitzi és exclusivament per les raons esmentades, des d’una òptica política, social, sanitària, legal i tributària. Ho dic perquè sempre hi ha gent incapaç de centrar el debat sobre els temes plantejats i el deriven cap a altres terrenys col·laterals més simples. No: el debat sobre el tema és molt més seriós.
divendres, 27 d’abril del 2012
dimecres, 18 d’abril del 2012
L’ocàs dels borbons; i el futur de Catalunya?
Les polèmiques dels darrers dies fan pensar que ens trobem davant l’ocàs dels borbons, la dinastia que ha regnat a Espanya des del 1714 fins avui (si bé amb dos breus parèntesis republicans i un parell de dictadures feixistes sanguinàries).
Primer, la família reial, amb en Joan Carles I al capdavant, és una família desestructurada. Només cal veure el fracàs matrimonial de la infanta Helena o el fet que la reina Sofia pràcticament té una vida separada del rei. Hom parla també si no hi ha excessos en els negocis i la vida privada, tot i que no s’ha provat mai res (de moment, almenys). Les coses fosques del passat no s’acaben aquí: el llibre Un rei cop per cop (Miatzen SARL, 2001), de Patricia Sverlo [pseudònim], en reporta algunes, incloent-hi els dubtes sobre la versió oficial de la participació del rei en el cop d’Estat del 23-2-1981. Aquest mateix llibre parla de la mort del germà del rei, Alfons de Borbó, per un tret de bala en una habitació on només hi eren ells dos (1956), fet que ha estat objecte d’un documental a Discovery Channel. A més, el 2011 Iñaki Urdangarín, espòs de la infanta Cristina i, doncs, gendre del rei, és interrogat judicialment sobre actes financers irregulars i pot ser processat. I l’abril del 2012 el primer nét, Froilà, es dispara al peu amb una arma que, per edat, no podia dur, de manera que son pare, en Jaime de Marichalar, incomplia la llei. Finalment, el rei es fereix a Botswana en una cacera d’elefants que costa un ull de la cara, quan l’Estat espanyol està en fallida i no té diners per a pagar pràcticament res (a tots els ministeris i departaments hi ha retallades, de manera que la gent perd prestacions i serveis). Per tant, el monarca ha estat de tot menys exemplar.
(Us recomano que llegiu aquest article de Vilaweb on s’expliquen més coses; dos editorials d’en Vicent Partal al mateix diari (“Urdangarín i Juan Carlos” i “M’interessen els diners de Juan Carlos”); o el llibre Una monarquía protegida por la censura, del polític basc Iñaki Anasagasti (Foca, 2009).)
Tot plegat ha fet que la Corona espanyola trontolli. En Juan-José López Burniol, al programa d’en Josep Cuní de 8TV, deia (8 al Dia, 17-4-2012) que la monarquia és una institució anacrònica i sense legitimitat democràtica; i que, precisament per això, perquè una societat del segle XXI l’accepti la monarquia ha de ser pulcra i exemplar, molt exemplar. Com que ja s’ha demostrat que no ho és, ara trontolla.
Estem davant la caiguda del règim? Potser sí. La gent que viu la crisi (que és pràcticament tothom) no pot pair això.
El problema és que “això” ja hi era, abans. Totes les sortides de to de la família reial ja hi eren, però es feia la vista grossa. Els mitjans no en volien parlar. I si algú deia res era perseguit o blasmat. I ara, en canvi, tots els periodistes i tertulians que s’esquincen les vestidures i exigeixen aire nou van callar. Quina professionalitat!
Les sortides? Jo no sé si hi haurà una Tercera República Espanyola. En Ferran Sáez Mateu, al diari Ara (“La república imaginària”, 7-4-2012) ja alerta que potser no és una opció bona per a Catalunya (ser a Espanya mai és bo per a Catalunya, hi afegeixo). Des de Madrid, l’ala dura del PP (diari El Mundo, portal Libertad Digital, etc.) fa temps que advoca perquè el rei abdiqui i postulen que hi hagi un dirigent de ferro que posi ordre al desgavell espanyol (desgavell, però, que atribueixen a tot el que sigui autonomisme, esquerra, centre-dreta, federalisme, sindicalisme, anarquisme, feminisme, catalanisme, etc.). És a dir: la Tercera República Espanyola és esperonada sobretot per qui més frisa per anorrear Catalunya. Potser la Tercera República Espanyola, doncs, no ens aniria bé.
A mi m’agrada més el que planteja l’escriptor gironí Antoni Puigverd (tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio, 18-4-2012): la via catalana, quina serà? En Puigverd alerta que no podem caure en la conyeta que no condueix a res. I que cal optar per una via clara. Si els borbons ja estan al final del seu cicle i la Tercera República Espanyola faria més grossa l’opressió envers Catalunya, què ens queda? És obvi, oi?
Primer, la família reial, amb en Joan Carles I al capdavant, és una família desestructurada. Només cal veure el fracàs matrimonial de la infanta Helena o el fet que la reina Sofia pràcticament té una vida separada del rei. Hom parla també si no hi ha excessos en els negocis i la vida privada, tot i que no s’ha provat mai res (de moment, almenys). Les coses fosques del passat no s’acaben aquí: el llibre Un rei cop per cop (Miatzen SARL, 2001), de Patricia Sverlo [pseudònim], en reporta algunes, incloent-hi els dubtes sobre la versió oficial de la participació del rei en el cop d’Estat del 23-2-1981. Aquest mateix llibre parla de la mort del germà del rei, Alfons de Borbó, per un tret de bala en una habitació on només hi eren ells dos (1956), fet que ha estat objecte d’un documental a Discovery Channel. A més, el 2011 Iñaki Urdangarín, espòs de la infanta Cristina i, doncs, gendre del rei, és interrogat judicialment sobre actes financers irregulars i pot ser processat. I l’abril del 2012 el primer nét, Froilà, es dispara al peu amb una arma que, per edat, no podia dur, de manera que son pare, en Jaime de Marichalar, incomplia la llei. Finalment, el rei es fereix a Botswana en una cacera d’elefants que costa un ull de la cara, quan l’Estat espanyol està en fallida i no té diners per a pagar pràcticament res (a tots els ministeris i departaments hi ha retallades, de manera que la gent perd prestacions i serveis). Per tant, el monarca ha estat de tot menys exemplar.
(Us recomano que llegiu aquest article de Vilaweb on s’expliquen més coses; dos editorials d’en Vicent Partal al mateix diari (“Urdangarín i Juan Carlos” i “M’interessen els diners de Juan Carlos”); o el llibre Una monarquía protegida por la censura, del polític basc Iñaki Anasagasti (Foca, 2009).)
Tot plegat ha fet que la Corona espanyola trontolli. En Juan-José López Burniol, al programa d’en Josep Cuní de 8TV, deia (8 al Dia, 17-4-2012) que la monarquia és una institució anacrònica i sense legitimitat democràtica; i que, precisament per això, perquè una societat del segle XXI l’accepti la monarquia ha de ser pulcra i exemplar, molt exemplar. Com que ja s’ha demostrat que no ho és, ara trontolla.
Estem davant la caiguda del règim? Potser sí. La gent que viu la crisi (que és pràcticament tothom) no pot pair això.
El problema és que “això” ja hi era, abans. Totes les sortides de to de la família reial ja hi eren, però es feia la vista grossa. Els mitjans no en volien parlar. I si algú deia res era perseguit o blasmat. I ara, en canvi, tots els periodistes i tertulians que s’esquincen les vestidures i exigeixen aire nou van callar. Quina professionalitat!
Les sortides? Jo no sé si hi haurà una Tercera República Espanyola. En Ferran Sáez Mateu, al diari Ara (“La república imaginària”, 7-4-2012) ja alerta que potser no és una opció bona per a Catalunya (ser a Espanya mai és bo per a Catalunya, hi afegeixo). Des de Madrid, l’ala dura del PP (diari El Mundo, portal Libertad Digital, etc.) fa temps que advoca perquè el rei abdiqui i postulen que hi hagi un dirigent de ferro que posi ordre al desgavell espanyol (desgavell, però, que atribueixen a tot el que sigui autonomisme, esquerra, centre-dreta, federalisme, sindicalisme, anarquisme, feminisme, catalanisme, etc.). És a dir: la Tercera República Espanyola és esperonada sobretot per qui més frisa per anorrear Catalunya. Potser la Tercera República Espanyola, doncs, no ens aniria bé.
A mi m’agrada més el que planteja l’escriptor gironí Antoni Puigverd (tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio, 18-4-2012): la via catalana, quina serà? En Puigverd alerta que no podem caure en la conyeta que no condueix a res. I que cal optar per una via clara. Si els borbons ja estan al final del seu cicle i la Tercera República Espanyola faria més grossa l’opressió envers Catalunya, què ens queda? És obvi, oi?
dijous, 29 de març del 2012
Preguntes que més val no respondre(’s)
La crisi econòmica iniciada el 2008 (el que l’economista barceloní Santiago Niño-Becerra ha batejat com a crash del 2010) s’ho està enduent tot. A Espanya, per exemple, l’atur està a nivells estratosfèrics, amb el drama que representa això per a milers de persones. També es retallen salaris, tant del sector públic com del sector privat, de manera que el consum no pot repuntar i es crea més atur. Per la minva del consum (causat per la baixa de salaris i per l’augment de l’atur) l’activitat econòmica decau i les administracions públiques, que anteriorment s’havien endeutat massa -irresponsablement, val a dir-, no recapten prou tributs i ara estan al límit de la fallida. Per això les administracions públiques eliminen o redueixen serveis públics perquè no tenen diners per a oferir-los (i no paguen els seus proveïdors!).
Aquest és el panorama econòmic i social. Però el panorama polític és desengrescador d’allò més. A Europa cauen governs escollits via urnes i són substituïts per tecnòcrates designats a dit pels poders supranacionals i amb el vistiplau dels mercats (vegeu el cas d’Itàlia o Grècia).
Amb aquest escenari és lògic que hom estigui desorientat i preocupat. I la via per a sortir-ne és fer-se preguntes sobre la situació actual, reflexionar-hi i treure respostes clares i raonades.
Ara bé: segons com, potser és millor no fer-se gaire preguntes i encara menys mirar de respondre-se-les. Perquè...
Entre els anys 2000 i 2008 els bancs espanyols van donar una calerada de por a qualsevol que passés pel carrer: hipoteques, préstecs personals, etc. Els economistes liberals sostenen que la gent, àvida d’estatus, va preferir agafar el diner fàcil del préstec i va signar els papers sense mirar-s’hi; i que, lògicament, aqueixa gent va fer malament, ja que havia d’haver llegit el document on s’explicaven les condicions. Tenen raó, certament. Ara bé: també és cert que els documents hipotecaris o crediticis costen molt d’entendre, i per tant és obligació dels bancs explicar amb detall què passaria si, per exemple, augmentessin els tipus d’interès (com va passar el 2008). Oi que això no es va fer?
Què va moure els bancs? La cobdícia i res més que la cobdícia. Per això no informaven els clients: l’únic que interessava era col·locar el producte (la hipoteca) per tal de guanyar diners. Els treballadors de la banca estaven pressionats pels seus superiors perquè havien de col·locar productes. Al final, el treballador col·loca el producte (ningú vol que li estirin les orelles), però era conscient que, per a fer-ho, no s’havia d’explicar els riscos al client que comprava un producte, ja que, segons com, no hauria signat. Oi que em seguiu?
I així estem. Com que estàvem en una bombolla financera (no només immobiliària) tothom guanyava calés a manta, fins i tot una persona que feia feines manuals sense formació. A aquest podia endossar-se-li qualsevol hipoteca, encara que signifiqués que havia de pagar més de 1.000 euros al mes. Quan peta tot per la pujada dels tipus d’interès i l’esgotament del model (2008) aquesta gent, sense formació, perd la feina i ja no en troba (o la troba a sous irrisoris) i no pot pagar la hipoteca (ni res més). Resultat? El banc li pren la casa (i li manté el deute: d’aquí que hom proposi la dació en pagament, perquè el sistema actual és una ruïna per a la gent). Ara els bancs se’n penedeixen, perquè no entren diners d’aquests préstecs i s’han de quedar immobles. Però al cap i a la fi impel·lien els seus treballadors a fer això per la maleïda cobdícia.
Però la cosa no s’acaba aquí. El Banc Central Europeu aboca una morterada al sistema financer i els bancs recullen aqueixos diners... i se’ls queden en comptes de passar-los a crèdit per a les empreses (l’única manera real de sortir de la crisi és que les empreses prosperin). Com a molt els bancs compren deute sobirà i hi guanyen quartos. I aquí s’acaba la seva aportació amb tot aquest caleram. Se’l queden perquè ja tenen prou feina a salvar-se per culpa dels préstecs que van donar alegrement al primer que passava pel carrer...
Mentre el Banc Central Europeu dóna diners al sistema bancari (un dels principals responsables de la situació econòmica actual), les administracions públiques retallen serveis perquè no tenen diners.
I ara la pregunta. Què hem de fer? Ho veieu, com més val no respondre-se-la?
Vull recordar que per situacions semblants van esclatar revoltes com la Independència dels Estats Units (segle XVIII), la Revolució Francesa (segle XVIII), la Revolució Russa (segle XX) o la Primavera Àrab (segle XXI). Que els grans responsables polítics i financers no estudien història? Que es pensen que per a anar endavant només cal pensar a tindre més quartos? Doncs s’equivoquen: per a avançar segur cal saber història i ser menys cobejós. No volen adoptar aquesta actitud? Doncs que ho preguntin al rei anglès, al rei francès, al tsar rus o al president egipci...
AFEGITÓ (12-4-2012)
El ninotaire Aleix Saló ha publicat uns còmics que descriuen molt gràficament (i amb molt d'humor) l'evolució de l'economia espanyola del 1998 fins al 2012. L'estil és molt irònic, és clar, però a vegades va bé fer ús d'aquesta ironia, perquè el missatge arriba clar. Al YouTube hi ha uns clips que resumeixen aqueixos llibres: Españistán i Simiocracia. Veure'ls és recomanable.
AFEGITONS (a partir del 19-5-2012)
Potser val la pena fer preguntes més concretes. Això sí: no proveu de respondre-les, no fos cas que us agafés un atac de lucidesa.
Primera pregunta (19-5-2012):
L’abril del 2012 el Govern espanyol -que ja havia presentat els pressupostos estatals per al 2012- va anunciar noves mesures per tal de retallar 10.000 milions d’euros. Se suposa que podia haver inclòs tal mesura als pressupostos que acabava de presentar... una mostra de gran previsió. La retallada addicional de 10.000 milions d’euros s’havia d’aplicar en educació i sanitat públiques, de manera que la qualitat de les escoles i de l’atenció mèdica per força s’ha de veure reduïda. El maig del 2012, Bankia (la suma de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i d’altres caixes petites, entre les quals la Laietana) ha de ser nacionalitzada i el Govern espanyol es troba que ha d’injectar-hi 7.000 milions d’euros. Si fa no fa, allò que s’ha manllevat de l’educació i la sanitat públiques. És just que la població vegi minvada la qualitat escolar i assistencial per tal de salvar un banc? I això que el president d’aquest banc, en Rodrigo Rato, cobrava 6.000 euros al dia. És a dir, 180.000 euros al mes. Vuai... Es podia cobrar tant de sou si la feina era enfonsar un banc? La cosa no s’acaba aquí: llegiu-vos l’article “Acebes: de l'11-M a Bankia... i més enllà”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 15-5-2012). Més vuai...
Segona pregunta (19-5-2012):
El maig del 2012 el Govern espanyol del PP indica que obligarà totes les autonomies a tindre uns comptes equilibrats; i que, si convé, les controlarà. Això anava sobretot per Andalusia (governada pels socialistes), Catalunya (governada per nacionalistes) i Astúries (amb el govern enlaire); però també pel País Valencià (governat pel PP) i per Castella - La Manxa (també en mans del PP). En tots els casos flota l’amenaça d’intervenció per part de l’Estat espanyol. La Comunitat de Madrid teòricament fa els deures... fins que se sap que ha mentit. I això que també està en mans del PP: una administració pública governada pel PP menteix a una instrucció d’una altra administració pública superior també governada pel PP. Si algú no ha de ser destituït... Vegeu l’article “Quan Madrid menteix”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 19-5-2012).
Tercera pregunta (28-5-2012):
Per cert: en aquest control financer de les autonomies per part del Govern espanyol (PP), pensat sobretot per a Andalusia (PSOE i EU), Catalunya (CiU) i Astúries (PSOE i EU), la persona encarregada de fer tal control és n’Antonio Beteta, que va ser conseller d’Economia a la Comunitat de Madrid (PP). És a dir, la persona que ha falsejat els comptes d’una comunitat autònoma. ’Nem bé...
Aquest és el panorama econòmic i social. Però el panorama polític és desengrescador d’allò més. A Europa cauen governs escollits via urnes i són substituïts per tecnòcrates designats a dit pels poders supranacionals i amb el vistiplau dels mercats (vegeu el cas d’Itàlia o Grècia).
Amb aquest escenari és lògic que hom estigui desorientat i preocupat. I la via per a sortir-ne és fer-se preguntes sobre la situació actual, reflexionar-hi i treure respostes clares i raonades.
Ara bé: segons com, potser és millor no fer-se gaire preguntes i encara menys mirar de respondre-se-les. Perquè...
Entre els anys 2000 i 2008 els bancs espanyols van donar una calerada de por a qualsevol que passés pel carrer: hipoteques, préstecs personals, etc. Els economistes liberals sostenen que la gent, àvida d’estatus, va preferir agafar el diner fàcil del préstec i va signar els papers sense mirar-s’hi; i que, lògicament, aqueixa gent va fer malament, ja que havia d’haver llegit el document on s’explicaven les condicions. Tenen raó, certament. Ara bé: també és cert que els documents hipotecaris o crediticis costen molt d’entendre, i per tant és obligació dels bancs explicar amb detall què passaria si, per exemple, augmentessin els tipus d’interès (com va passar el 2008). Oi que això no es va fer?
Què va moure els bancs? La cobdícia i res més que la cobdícia. Per això no informaven els clients: l’únic que interessava era col·locar el producte (la hipoteca) per tal de guanyar diners. Els treballadors de la banca estaven pressionats pels seus superiors perquè havien de col·locar productes. Al final, el treballador col·loca el producte (ningú vol que li estirin les orelles), però era conscient que, per a fer-ho, no s’havia d’explicar els riscos al client que comprava un producte, ja que, segons com, no hauria signat. Oi que em seguiu?
I així estem. Com que estàvem en una bombolla financera (no només immobiliària) tothom guanyava calés a manta, fins i tot una persona que feia feines manuals sense formació. A aquest podia endossar-se-li qualsevol hipoteca, encara que signifiqués que havia de pagar més de 1.000 euros al mes. Quan peta tot per la pujada dels tipus d’interès i l’esgotament del model (2008) aquesta gent, sense formació, perd la feina i ja no en troba (o la troba a sous irrisoris) i no pot pagar la hipoteca (ni res més). Resultat? El banc li pren la casa (i li manté el deute: d’aquí que hom proposi la dació en pagament, perquè el sistema actual és una ruïna per a la gent). Ara els bancs se’n penedeixen, perquè no entren diners d’aquests préstecs i s’han de quedar immobles. Però al cap i a la fi impel·lien els seus treballadors a fer això per la maleïda cobdícia.
Però la cosa no s’acaba aquí. El Banc Central Europeu aboca una morterada al sistema financer i els bancs recullen aqueixos diners... i se’ls queden en comptes de passar-los a crèdit per a les empreses (l’única manera real de sortir de la crisi és que les empreses prosperin). Com a molt els bancs compren deute sobirà i hi guanyen quartos. I aquí s’acaba la seva aportació amb tot aquest caleram. Se’l queden perquè ja tenen prou feina a salvar-se per culpa dels préstecs que van donar alegrement al primer que passava pel carrer...
Mentre el Banc Central Europeu dóna diners al sistema bancari (un dels principals responsables de la situació econòmica actual), les administracions públiques retallen serveis perquè no tenen diners.
I ara la pregunta. Què hem de fer? Ho veieu, com més val no respondre-se-la?
Vull recordar que per situacions semblants van esclatar revoltes com la Independència dels Estats Units (segle XVIII), la Revolució Francesa (segle XVIII), la Revolució Russa (segle XX) o la Primavera Àrab (segle XXI). Que els grans responsables polítics i financers no estudien història? Que es pensen que per a anar endavant només cal pensar a tindre més quartos? Doncs s’equivoquen: per a avançar segur cal saber història i ser menys cobejós. No volen adoptar aquesta actitud? Doncs que ho preguntin al rei anglès, al rei francès, al tsar rus o al president egipci...
AFEGITÓ (12-4-2012)
El ninotaire Aleix Saló ha publicat uns còmics que descriuen molt gràficament (i amb molt d'humor) l'evolució de l'economia espanyola del 1998 fins al 2012. L'estil és molt irònic, és clar, però a vegades va bé fer ús d'aquesta ironia, perquè el missatge arriba clar. Al YouTube hi ha uns clips que resumeixen aqueixos llibres: Españistán i Simiocracia. Veure'ls és recomanable.
Potser val la pena fer preguntes més concretes. Això sí: no proveu de respondre-les, no fos cas que us agafés un atac de lucidesa.
Primera pregunta (19-5-2012):
L’abril del 2012 el Govern espanyol -que ja havia presentat els pressupostos estatals per al 2012- va anunciar noves mesures per tal de retallar 10.000 milions d’euros. Se suposa que podia haver inclòs tal mesura als pressupostos que acabava de presentar... una mostra de gran previsió. La retallada addicional de 10.000 milions d’euros s’havia d’aplicar en educació i sanitat públiques, de manera que la qualitat de les escoles i de l’atenció mèdica per força s’ha de veure reduïda. El maig del 2012, Bankia (la suma de Caja Madrid, la valenciana Bancaja i d’altres caixes petites, entre les quals la Laietana) ha de ser nacionalitzada i el Govern espanyol es troba que ha d’injectar-hi 7.000 milions d’euros. Si fa no fa, allò que s’ha manllevat de l’educació i la sanitat públiques. És just que la població vegi minvada la qualitat escolar i assistencial per tal de salvar un banc? I això que el president d’aquest banc, en Rodrigo Rato, cobrava 6.000 euros al dia. És a dir, 180.000 euros al mes. Vuai... Es podia cobrar tant de sou si la feina era enfonsar un banc? La cosa no s’acaba aquí: llegiu-vos l’article “Acebes: de l'11-M a Bankia... i més enllà”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 15-5-2012). Més vuai...
Segona pregunta (19-5-2012):
El maig del 2012 el Govern espanyol del PP indica que obligarà totes les autonomies a tindre uns comptes equilibrats; i que, si convé, les controlarà. Això anava sobretot per Andalusia (governada pels socialistes), Catalunya (governada per nacionalistes) i Astúries (amb el govern enlaire); però també pel País Valencià (governat pel PP) i per Castella - La Manxa (també en mans del PP). En tots els casos flota l’amenaça d’intervenció per part de l’Estat espanyol. La Comunitat de Madrid teòricament fa els deures... fins que se sap que ha mentit. I això que també està en mans del PP: una administració pública governada pel PP menteix a una instrucció d’una altra administració pública superior també governada pel PP. Si algú no ha de ser destituït... Vegeu l’article “Quan Madrid menteix”, d’en Vicent Partal (Vilaweb, 19-5-2012).
Tercera pregunta (28-5-2012):
Per cert: en aquest control financer de les autonomies per part del Govern espanyol (PP), pensat sobretot per a Andalusia (PSOE i EU), Catalunya (CiU) i Astúries (PSOE i EU), la persona encarregada de fer tal control és n’Antonio Beteta, que va ser conseller d’Economia a la Comunitat de Madrid (PP). És a dir, la persona que ha falsejat els comptes d’una comunitat autònoma. ’Nem bé...
dijous, 15 de març del 2012
L’‘ABC’, de lectura molt recomanada
El diari espanyol ABC hauria de ser de lectura recomanada, com escoltar la Cope, veure el canal de televisió Intereconomía o llegir el portal Libertad Digital, és a dir, la flor i nata del periodisme europeu.
L’ABC publica (15-3-2012) un conjunt d’articles sobre la situació política a Catalunya. En portada escriu “Cataluña. Tenemos un problema”, amb una gran Ñ sobre un fons vermell i la vírgula trencada. Podeu veure-la aquí.
Curiós, l’ús del mot problema precedit pel verb tener. D’entrada, opten per un terme connotat negativament. No diuen “Cataluña (o España) ante una disyuntiva”, per exemple, que, a més de ser una descripció neutra, aniria més d’acord amb l’actual situació política i social de Catalunya. Ho defineixen d’entrada com un problema. És a dir, Catalunya, i tot el que fa el seu govern o la seva societat o la seva escola, és un “problema” en l’agenda política dels espanyols.
(En faig una lectura a l’engròs? El 2002, el darrer any del govern d’en Jordi Pujol, la Generalitat va decidir pagar un suplement a les vídues de Catalunya, ja que la pensió que donava l’Estat espanyol era -i encara és- mísera. Resposta del Govern espanyol, al capdavant del qual hi havia en José María Aznar: que no podia ser. En comptes de felicitar el Govern català pel seu gest envers les vídues, i de donar-hi suport o d’agrair-li-ho, li va dir que no.)
Bé: hem vist el mot problema per si mateix ja no és neutre. Però suposant que l’admetéssim per a descriure la situació política i social de Catalunya (i d’Espanya pel que fa referència a Catalunya), fet que seria acceptable segons com, sobta l’ús del verb tener anteposat conjugat en 1a persona del plural. I és aquí on el mot problema adquireix tota la seva dimensió. A parer de l’ABC, els espanyols tenen un problema (gros) amb Catalunya. Una Catalunya que, a parer de l’ABC, s’esmuny de la legalitat (la legalitat espanyola, volen dir: la legalitat imposada pels espanyols als catalans) i per tant és un problema. Vaja: que una col·lectivitat autogovernada faci certes coses com despenjar una bandera democràticament o suplementar les pensions de viudetat és un “problema” per als espanyols.
Els articles de l’ABC del 15-3-2012 són:
Aquest article comença amb el text “Nuevo desacato del Gobierno catalán en materia lingüística”, malgrat que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’una setmana abans (8-3-2012) dóna la raó a la Generalitat precisament en matèria lingüística. Els demandants d’aquest plet plantejaven que es canviés tot el sistema educatiu de Catalunya per raons estrictament ideològiques i personalistes, no pas pedagògiques ni socials. El TSJC diu que el sistema escolar català no s’ha de tocar, i ara l’ABC reacciona reclamant que la demanda d’informació sobre la llengua materna sigui més visible als impresos d’Ensenyament, perquè, segons ells, la distribució actual de l’imprès és “un problema”. Totes les sentències que parlen sobre el tema diuen que la Generalitat ha de preguntar als pares quina llengua materna tenen els xiquets, i això ja es fa. Però es veu que continua sent un “desacato”...
L’ús del mot “desacato” no és causal. L’article diu: “Ningún pronunciamiento judicial ha hecho reaccionar aún al Gobierno catalán, que sigue burlando la justicia parapetado en la Ley de Educación de Cataluña (LEC), que defiende el actual modelo de inmersión, y ahora en el reciente fallo del TSJC —del pasado 8 de marzo— que avala el modelo y también la atención individualizada. Todos los partidos políticos, excepto el PP y C’s, son cómplices de ese desacato.” Com bé sap qualsevol jurista, les sentències judicials no poden canviar les lleis, només interpretar-les quan hi ha dubtes sobre la seva aplicació. La LEC diu el que diu i els tribunals només indiquen que s’ha de fer una determinada mesura que la mateixa LEC estableix, i la Generalitat du a terme tal mesura. On és el problema? Doncs que a algú no li agrada la LEC i, en comptes d’obtindre majories al parlament per tal de fer lleis tal com creu que s’han de fer, insta els tribunals (espanyols) a canviar les lleis. Grans demòcrates.
Un altre article:
Veam: que hom plantegi de canviar una llei és un problema? Si ho vol fer ho ha de poder fer. Després potser no aconseguirà els suports parlamentaris suficients per a fer-ho. Però a plantejar-ho, quin problema hi ha?
Aquest és el problema: teòricament Espanya és una democràcia, cosa que hauria d’implicar llibertat d’expressió i de pensament. Però a la pràctica, quan tal llibertat d’expressió i de pensament va en contra de l’espanyolisme, és com a mínim un “problema” (o un “desacato”, com hem vist més amunt). L’espanyolisme entén la democràcia espanyola com un vestit a mida: les lleis s’han d’aplicar quan van a favor seu; i si van en contra seu, doncs a fer polseguera fins que s’apliquin a favor seu. I punt.
El tema de les banderes va ser debatut al Parlament. Tot ve perquè, el febrer-març del 2012, a Sant Pol de Mar van decidir per votació llevar la bandera espanyola de l’Ajuntament. La delegada del Govern espanyol, na María de Llanos de Luna, va considerar-ho un ultratge i va dur-ho als tribunals, que van obligar a restituir la bandera espanyola. L’Ajuntament ho va fer i un grup de persones del poble la va cremar. Jo no sóc partidari de cremar cap bandera, però tampoc sóc partidari d’imposar-les. Si a Sant Pol de Mar van decidir treure-la, per què se’ls ha d’obligar a posar-la? No parlem de seguretat viària o seguretat alimentària, on és lògic que l’autoritat política imposi unes normes, sinó de símbols; i la gent d’aquest poble no se sent representada per la bandera espanyola; per tant...
A més, a l’ABC potser haurien de saber que, a molts ajuntaments catalans, la bandera espanyola no hi oneja. Què farà? Empresonar tot els ciutadans dels pobles on la bandera espanyola no hi oneja? O l’Estat espanyol no hauria de demanar a tota aquesta gent per què no se senten a gust amb Espanya, i fins i tot, si convé, oferir-los un mecanisme perquè Catalunya se secessioni i esdevingui un Estat?
Noteu la diferència de tracte. La vicepresidenta catalana, na Joana Ortega, va dir (cito l’ABC) que “El gobierno estará al lado de los entes locales, pero si la ley no gusta lo que hay que hacer es trabajar por cambiarla, no por incumplirla”. Sentit comú, oferta de diàleg, seny, pactisme, plantejar alternatives amb serenor... Opinió de l’ABC: “tenemos un problema”.
Tercer article:
Resulta que aprovar una llei de consultes és també un problema. Es veu que a la gent no se li ha de preguntar. O no se li ha de preguntar segons què, no fos cas que la gent decidís opinar. El malestar de l’ABC és que aquesta nova llei de consultes permet fer-ne sense demanar permís a l’Estat. Em jugo un pèsol que una llei així a Andalusia no seria cap problema per a l’ABC. Però a Catalunya sí. No sigui cas que hom es plantegi demanar segons què, com ara si Catalunya pot esdevindre un Estat. Això no. Demanar si els catalans volen fer festa un dia més sí, però preguntar coses serioses no. L’ABC no vol que els catalans puguin opinar lliurement, vet aquí. Fins i tot un ciutadà català d’ideologia espanyolista hauria de queixar-se d’aquesta actitud de l’ABC. Entre altres coses, perquè si el Parlament proclama unilateralment la independència de Catalunya (com han fet altres països), el ciutadà català espanyolista serà el primer a demanar poder opinar (és a dir, poder votar en un referèndum en què s’expressi tot el poble català).
I els articles d’opinió, que no podien faltar perquè s’hi pot sucar pa:
Un altre article:
I un altre:
Aquest reguitzell d’articles enllacen amb un de publicat el 1994 en què afirmava, a tota portada, que a Catalunya es feia com en temps de Franco però al revés: es perseguia el castellà a Catalunya. Ja es veu, que està perseguit. Només cal veure quants castellanoparlants no poden parlar castellà a Catalunya.
Per a emmarcar.
L’ABC publica (15-3-2012) un conjunt d’articles sobre la situació política a Catalunya. En portada escriu “Cataluña. Tenemos un problema”, amb una gran Ñ sobre un fons vermell i la vírgula trencada. Podeu veure-la aquí.
Curiós, l’ús del mot problema precedit pel verb tener. D’entrada, opten per un terme connotat negativament. No diuen “Cataluña (o España) ante una disyuntiva”, per exemple, que, a més de ser una descripció neutra, aniria més d’acord amb l’actual situació política i social de Catalunya. Ho defineixen d’entrada com un problema. És a dir, Catalunya, i tot el que fa el seu govern o la seva societat o la seva escola, és un “problema” en l’agenda política dels espanyols.
(En faig una lectura a l’engròs? El 2002, el darrer any del govern d’en Jordi Pujol, la Generalitat va decidir pagar un suplement a les vídues de Catalunya, ja que la pensió que donava l’Estat espanyol era -i encara és- mísera. Resposta del Govern espanyol, al capdavant del qual hi havia en José María Aznar: que no podia ser. En comptes de felicitar el Govern català pel seu gest envers les vídues, i de donar-hi suport o d’agrair-li-ho, li va dir que no.)
Bé: hem vist el mot problema per si mateix ja no és neutre. Però suposant que l’admetéssim per a descriure la situació política i social de Catalunya (i d’Espanya pel que fa referència a Catalunya), fet que seria acceptable segons com, sobta l’ús del verb tener anteposat conjugat en 1a persona del plural. I és aquí on el mot problema adquireix tota la seva dimensió. A parer de l’ABC, els espanyols tenen un problema (gros) amb Catalunya. Una Catalunya que, a parer de l’ABC, s’esmuny de la legalitat (la legalitat espanyola, volen dir: la legalitat imposada pels espanyols als catalans) i per tant és un problema. Vaja: que una col·lectivitat autogovernada faci certes coses com despenjar una bandera democràticament o suplementar les pensions de viudetat és un “problema” per als espanyols.
Els articles de l’ABC del 15-3-2012 són:
Aquest article comença amb el text “Nuevo desacato del Gobierno catalán en materia lingüística”, malgrat que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d’una setmana abans (8-3-2012) dóna la raó a la Generalitat precisament en matèria lingüística. Els demandants d’aquest plet plantejaven que es canviés tot el sistema educatiu de Catalunya per raons estrictament ideològiques i personalistes, no pas pedagògiques ni socials. El TSJC diu que el sistema escolar català no s’ha de tocar, i ara l’ABC reacciona reclamant que la demanda d’informació sobre la llengua materna sigui més visible als impresos d’Ensenyament, perquè, segons ells, la distribució actual de l’imprès és “un problema”. Totes les sentències que parlen sobre el tema diuen que la Generalitat ha de preguntar als pares quina llengua materna tenen els xiquets, i això ja es fa. Però es veu que continua sent un “desacato”...
L’ús del mot “desacato” no és causal. L’article diu: “Ningún pronunciamiento judicial ha hecho reaccionar aún al Gobierno catalán, que sigue burlando la justicia parapetado en la Ley de Educación de Cataluña (LEC), que defiende el actual modelo de inmersión, y ahora en el reciente fallo del TSJC —del pasado 8 de marzo— que avala el modelo y también la atención individualizada. Todos los partidos políticos, excepto el PP y C’s, son cómplices de ese desacato.” Com bé sap qualsevol jurista, les sentències judicials no poden canviar les lleis, només interpretar-les quan hi ha dubtes sobre la seva aplicació. La LEC diu el que diu i els tribunals només indiquen que s’ha de fer una determinada mesura que la mateixa LEC estableix, i la Generalitat du a terme tal mesura. On és el problema? Doncs que a algú no li agrada la LEC i, en comptes d’obtindre majories al parlament per tal de fer lleis tal com creu que s’han de fer, insta els tribunals (espanyols) a canviar les lleis. Grans demòcrates.
Un altre article:
Veam: que hom plantegi de canviar una llei és un problema? Si ho vol fer ho ha de poder fer. Després potser no aconseguirà els suports parlamentaris suficients per a fer-ho. Però a plantejar-ho, quin problema hi ha?
Aquest és el problema: teòricament Espanya és una democràcia, cosa que hauria d’implicar llibertat d’expressió i de pensament. Però a la pràctica, quan tal llibertat d’expressió i de pensament va en contra de l’espanyolisme, és com a mínim un “problema” (o un “desacato”, com hem vist més amunt). L’espanyolisme entén la democràcia espanyola com un vestit a mida: les lleis s’han d’aplicar quan van a favor seu; i si van en contra seu, doncs a fer polseguera fins que s’apliquin a favor seu. I punt.
El tema de les banderes va ser debatut al Parlament. Tot ve perquè, el febrer-març del 2012, a Sant Pol de Mar van decidir per votació llevar la bandera espanyola de l’Ajuntament. La delegada del Govern espanyol, na María de Llanos de Luna, va considerar-ho un ultratge i va dur-ho als tribunals, que van obligar a restituir la bandera espanyola. L’Ajuntament ho va fer i un grup de persones del poble la va cremar. Jo no sóc partidari de cremar cap bandera, però tampoc sóc partidari d’imposar-les. Si a Sant Pol de Mar van decidir treure-la, per què se’ls ha d’obligar a posar-la? No parlem de seguretat viària o seguretat alimentària, on és lògic que l’autoritat política imposi unes normes, sinó de símbols; i la gent d’aquest poble no se sent representada per la bandera espanyola; per tant...
A més, a l’ABC potser haurien de saber que, a molts ajuntaments catalans, la bandera espanyola no hi oneja. Què farà? Empresonar tot els ciutadans dels pobles on la bandera espanyola no hi oneja? O l’Estat espanyol no hauria de demanar a tota aquesta gent per què no se senten a gust amb Espanya, i fins i tot, si convé, oferir-los un mecanisme perquè Catalunya se secessioni i esdevingui un Estat?
Noteu la diferència de tracte. La vicepresidenta catalana, na Joana Ortega, va dir (cito l’ABC) que “El gobierno estará al lado de los entes locales, pero si la ley no gusta lo que hay que hacer es trabajar por cambiarla, no por incumplirla”. Sentit comú, oferta de diàleg, seny, pactisme, plantejar alternatives amb serenor... Opinió de l’ABC: “tenemos un problema”.
Tercer article:
Resulta que aprovar una llei de consultes és també un problema. Es veu que a la gent no se li ha de preguntar. O no se li ha de preguntar segons què, no fos cas que la gent decidís opinar. El malestar de l’ABC és que aquesta nova llei de consultes permet fer-ne sense demanar permís a l’Estat. Em jugo un pèsol que una llei així a Andalusia no seria cap problema per a l’ABC. Però a Catalunya sí. No sigui cas que hom es plantegi demanar segons què, com ara si Catalunya pot esdevindre un Estat. Això no. Demanar si els catalans volen fer festa un dia més sí, però preguntar coses serioses no. L’ABC no vol que els catalans puguin opinar lliurement, vet aquí. Fins i tot un ciutadà català d’ideologia espanyolista hauria de queixar-se d’aquesta actitud de l’ABC. Entre altres coses, perquè si el Parlament proclama unilateralment la independència de Catalunya (com han fet altres països), el ciutadà català espanyolista serà el primer a demanar poder opinar (és a dir, poder votar en un referèndum en què s’expressi tot el poble català).
I els articles d’opinió, que no podien faltar perquè s’hi pot sucar pa:
- “Freno al separatismo” (editorial), reproduït en altres mitjans.
Un altre article:
- “Cataluña o la ley a la carta” (article d’en Manuel Herice).
I un altre:
- “Las banderas” (article d’en Manuel Martín Ferrand), reproduït en altres mitjans.
Aquest reguitzell d’articles enllacen amb un de publicat el 1994 en què afirmava, a tota portada, que a Catalunya es feia com en temps de Franco però al revés: es perseguia el castellà a Catalunya. Ja es veu, que està perseguit. Només cal veure quants castellanoparlants no poden parlar castellà a Catalunya.
Per a emmarcar.
dijous, 8 de març del 2012
El dia de la dona treballadora
Avui és 8 de març, dia de la dona treballadora.
El fet que es destini un dia a aquest tema és perquè, en el camp laboral, no s'ha arribat de manera efectiva a la igualtat entre home i dona. És cert que s'ha avançat bastant en aquest camp i hi ha dones que viuen en igualtat de condicions que els hòmens, sense discriminacions. I cal celebrar-ho. Però també és cert que continuen havent-hi injustícies. Per tant, no es pot abaixar la guàrdia, ans al contrari.
Per exemple, tenim el fet que, de mitjana, una dona cobra menys que un home per fer la mateixa feina. Això, és clar, no passa en la funció pública. Però passa en altres àmbits.
Una altra injustícia és que pot passar que una empresa no contracti una dona perquè se suposa que tindrà fills i, per tant, s'agafarà baixa maternal, cosa que representa un maldecap per a l'empresa (durant tres mesos ha de contractar una altra persona per a fer aquella feina, l'ha de formar, etc.). Que el pare pugui agafar-se baixa quan li neix un fill (una innovació de fa pocs anys) és bo; però, a la pràctica, en el 80% de les parelles és la dona que s'agafa baixa maternal.
S'ha de continuar, doncs, treballant perquè no quedi ni rastre de la desigualtat entre hòmens i dones en el món laboral. Es parla d'un canvi de mentalitat, però jo sóc una mica escèptic en això i crec que és millor legislar, ja que els canvis de mentalitat poden vindre per haver canviat abans la legislació (que obliga tothom). Per exemple, assegurar el cobrament idèntic per la mateixa feina la faci qui la faci (aquí els sindicats tenen molt a dir-hi). O que sigui obligatori que la baixa maternal l'agafi també el pare (ni que sigui una part, com ara 4 o 5 setmanes). Ja sé que això és contrari a l'esperit liberal, pel qual cadascú ha de fer el que cregui convenient (idea que defenso). Però si s'han donat casos en què una dona no accedia a una feina pel simple fet de ser potencialment mare això s'ha de corregir i si, quan neix un xiquet, s'obliga a agafar baixa també al pare aquesta discriminació deixarà de ser-hi. Al capdavall, els governs i els parlaments poden emetre legislació per a corregir situacions injustes.
Per a acabar us recomano el film North country (en català, En terra d'homes), del 2005, basada en fets reals. Una pel·lícula alliçonadora.
El fet que es destini un dia a aquest tema és perquè, en el camp laboral, no s'ha arribat de manera efectiva a la igualtat entre home i dona. És cert que s'ha avançat bastant en aquest camp i hi ha dones que viuen en igualtat de condicions que els hòmens, sense discriminacions. I cal celebrar-ho. Però també és cert que continuen havent-hi injustícies. Per tant, no es pot abaixar la guàrdia, ans al contrari.
Per exemple, tenim el fet que, de mitjana, una dona cobra menys que un home per fer la mateixa feina. Això, és clar, no passa en la funció pública. Però passa en altres àmbits.
Una altra injustícia és que pot passar que una empresa no contracti una dona perquè se suposa que tindrà fills i, per tant, s'agafarà baixa maternal, cosa que representa un maldecap per a l'empresa (durant tres mesos ha de contractar una altra persona per a fer aquella feina, l'ha de formar, etc.). Que el pare pugui agafar-se baixa quan li neix un fill (una innovació de fa pocs anys) és bo; però, a la pràctica, en el 80% de les parelles és la dona que s'agafa baixa maternal.
S'ha de continuar, doncs, treballant perquè no quedi ni rastre de la desigualtat entre hòmens i dones en el món laboral. Es parla d'un canvi de mentalitat, però jo sóc una mica escèptic en això i crec que és millor legislar, ja que els canvis de mentalitat poden vindre per haver canviat abans la legislació (que obliga tothom). Per exemple, assegurar el cobrament idèntic per la mateixa feina la faci qui la faci (aquí els sindicats tenen molt a dir-hi). O que sigui obligatori que la baixa maternal l'agafi també el pare (ni que sigui una part, com ara 4 o 5 setmanes). Ja sé que això és contrari a l'esperit liberal, pel qual cadascú ha de fer el que cregui convenient (idea que defenso). Però si s'han donat casos en què una dona no accedia a una feina pel simple fet de ser potencialment mare això s'ha de corregir i si, quan neix un xiquet, s'obliga a agafar baixa també al pare aquesta discriminació deixarà de ser-hi. Al capdavall, els governs i els parlaments poden emetre legislació per a corregir situacions injustes.
Per a acabar us recomano el film North country (en català, En terra d'homes), del 2005, basada en fets reals. Una pel·lícula alliçonadora.
dijous, 23 de febrer del 2012
Eurovegas: de debò ens cal?
Aquests dies ha sorgit un debat interessant: si Catalunya ha d’acollir el complex de lleure ‘Eurovegas’, amb casinos, hotels i camps de golf. La intenció és que aquest complex, promogut per un multimilionari nord-americà, s’instal·li al delta del Llobregat; per tant, a prop de Barcelona, el port de Barcelona (on cada any atraquen molts creuers turístics) i l’aeroport del Prat. També hi ha la possibilitat que s’instal·li a Madrid.
Hi diré la meva. Aviso que no entraré en la qüestió moral del joc. La majoria de bars de Catalunya tenen màquines escurabutxaques i som a l’era d’internet, en què hom pot jugar-se els quartos en cases d’apostes virtuals. Per tant, situar el debat en aquests térmens és fora de lloc.
Em vull centrar en dues coses.
Primera qüestió: hi ha qui diu que, amb tant d’atur com tenim, hem d’acollir aquest complex. Però potser ens hauríem de preguntar una altra cosa. Aquest complex és una solució a l’atur? És aquest el model econòmic que volem? Vull dir: es faran feines de construcció i caldrà uns quants cambrers i crupiers. Però per a trobar feina a 600.000 persones (les que hi ha a l’atur a Catalunya), no s’hauria de fer una política econòmica de més de fons?
Durant un munt d’anys tothom, especialment polítics i tertulians, s’ha omplert la boca dient que, per a tirar endavant l’economia, cal treballar en innovació, talent, enginyeries, formació avançada de qualitat... I ara resulta que no: que, per a sortir de la crisi, hem de posar lleure de pa sucat amb oli. Entre casinos estil Las Vegas (res a veure amb el glamur de la Provença), Port Aventura i el turisme de borratxera de Lloret i Salou ja em direu si Catalunya pot presumir de ser un país turístic de primera divisió. (Pot presumir-ne, sí. Però pot presumir-ne la Catalunya del romànic, de Gaudí, de l’Empordà, del Priorat, del Pirineu, de la ruta del Císter, del Delta, de la Tarragona romana, de la Girona medieval, de Montserrat... coses que no té ningú més i amb un fort component paisatgístic i cultural. Això sí que és turisme de primera divisió. Però, és clar, el turisme de borratxera i l’oci casinístic és més barat i la mà d’obra no ha de ser qualificada, vet aquí. Diner fàcil.)
En fi: penso que ens cal més enginyeria i biomedicina, i si voleu turisme d’alt nivell cultural/adquisitiu; però no pas turisme de llums de neó.
Segona qüestió: el promotor del complex ha dit que vol rebaixar la llei del menor, la llei del tabac i la llei d’immigració; que vol no pagar impostos durant un temps (un o dos anys); i que no s’ha de tindre en compte que alguns espais del pla del Llobregat són entorns naturals protegits.
Veam: els negocis d’aquí, instal·lats aquí de fa molt de temps, paguen impostos. Tenen dificultats econòmiques (el consum ha baixat força) però continuen pagant impostos. I ara ve un empresari que diu que, durant un temps, no vol pagar-ne. Això és una injustícia clamorosa. Per què no es condonen els impostos de totes les empreses catalanes durant un any o dos? Seria inviable, és clar. Però no fer-ho seria injust.
Alguna veu diu que cal ser flexible i modular una mica la legislació. Que, en tot cas, no es traspassin unes línies vermelles. Senyores i senyors: les línies vermelles són l’articulat de les lleis. No pas uns paràgrafs determinats de les lleis i els reglaments (els paràgrafs essencials), sinó totes les lletres, de cap a cap. Si hi ha una llei antitabac, tothom l’ha de complir. Si ens la saltem perquè ve un multimilionari, la pregunta cau pel seu pes: molts bars i restaurants de Catalunya que tenen dificultats per a mantindre’s van acatar la llei del tabac malgrat estar-hi en contra. Per què no se’ls va aplicar l’excepció a aquests bars i restaurants nostres? Ara farem l’excepció al que ve de fora?
Tornant als qui diuen que tenim molt d’atur i que, per tant, cal fer la vista grossa amb les lleis. Si cedim a aqueixes demandes, demà vindrà un xeic àrab o un magnat rus o un empresari xinès disposat a fer una altra inversió enorme i exigirà que es rebaixin les condicions laborals (per exemple, que pugui pagar per sota del sou mínim interprofessional o que pugui despatxar personal sense indemnitzar). Hi accedirem?
Acabo. El model ‘Eurovegas’ és el model del PP valencià, que ha promocionat el complex Marina d’Or, el complex Terra Mítica, Benidorm o l’aeroport de Castelló, que ha costat una morterada i no hi opera cap vol. Doncs bé: el govern valencià, del PP, ara no pot pagar les farmàcies; i a alguns instituts de secundària no engeguen la calefacció i els alumnes passen fred. Això és el que volem? Volem una economia de pa per avui (=quartos fàcils) i gana per a demà (=economia infradesenvolupada i serveis públics tercermundistes)?
Amb un Port Aventura n’hi ha prou. Diuen que Madrid potser “ens” prendrà ‘Eurovegas’. Francament, si volen que se la quedin (i si algú de Madrid té seny i pensa igual que s’hi oposi: farà bé). A Catalunya hem de treballar per un altre model productiu.
Hi diré la meva. Aviso que no entraré en la qüestió moral del joc. La majoria de bars de Catalunya tenen màquines escurabutxaques i som a l’era d’internet, en què hom pot jugar-se els quartos en cases d’apostes virtuals. Per tant, situar el debat en aquests térmens és fora de lloc.
Em vull centrar en dues coses.
Primera qüestió: hi ha qui diu que, amb tant d’atur com tenim, hem d’acollir aquest complex. Però potser ens hauríem de preguntar una altra cosa. Aquest complex és una solució a l’atur? És aquest el model econòmic que volem? Vull dir: es faran feines de construcció i caldrà uns quants cambrers i crupiers. Però per a trobar feina a 600.000 persones (les que hi ha a l’atur a Catalunya), no s’hauria de fer una política econòmica de més de fons?
Durant un munt d’anys tothom, especialment polítics i tertulians, s’ha omplert la boca dient que, per a tirar endavant l’economia, cal treballar en innovació, talent, enginyeries, formació avançada de qualitat... I ara resulta que no: que, per a sortir de la crisi, hem de posar lleure de pa sucat amb oli. Entre casinos estil Las Vegas (res a veure amb el glamur de la Provença), Port Aventura i el turisme de borratxera de Lloret i Salou ja em direu si Catalunya pot presumir de ser un país turístic de primera divisió. (Pot presumir-ne, sí. Però pot presumir-ne la Catalunya del romànic, de Gaudí, de l’Empordà, del Priorat, del Pirineu, de la ruta del Císter, del Delta, de la Tarragona romana, de la Girona medieval, de Montserrat... coses que no té ningú més i amb un fort component paisatgístic i cultural. Això sí que és turisme de primera divisió. Però, és clar, el turisme de borratxera i l’oci casinístic és més barat i la mà d’obra no ha de ser qualificada, vet aquí. Diner fàcil.)
En fi: penso que ens cal més enginyeria i biomedicina, i si voleu turisme d’alt nivell cultural/adquisitiu; però no pas turisme de llums de neó.
Segona qüestió: el promotor del complex ha dit que vol rebaixar la llei del menor, la llei del tabac i la llei d’immigració; que vol no pagar impostos durant un temps (un o dos anys); i que no s’ha de tindre en compte que alguns espais del pla del Llobregat són entorns naturals protegits.
Veam: els negocis d’aquí, instal·lats aquí de fa molt de temps, paguen impostos. Tenen dificultats econòmiques (el consum ha baixat força) però continuen pagant impostos. I ara ve un empresari que diu que, durant un temps, no vol pagar-ne. Això és una injustícia clamorosa. Per què no es condonen els impostos de totes les empreses catalanes durant un any o dos? Seria inviable, és clar. Però no fer-ho seria injust.
Alguna veu diu que cal ser flexible i modular una mica la legislació. Que, en tot cas, no es traspassin unes línies vermelles. Senyores i senyors: les línies vermelles són l’articulat de les lleis. No pas uns paràgrafs determinats de les lleis i els reglaments (els paràgrafs essencials), sinó totes les lletres, de cap a cap. Si hi ha una llei antitabac, tothom l’ha de complir. Si ens la saltem perquè ve un multimilionari, la pregunta cau pel seu pes: molts bars i restaurants de Catalunya que tenen dificultats per a mantindre’s van acatar la llei del tabac malgrat estar-hi en contra. Per què no se’ls va aplicar l’excepció a aquests bars i restaurants nostres? Ara farem l’excepció al que ve de fora?
Tornant als qui diuen que tenim molt d’atur i que, per tant, cal fer la vista grossa amb les lleis. Si cedim a aqueixes demandes, demà vindrà un xeic àrab o un magnat rus o un empresari xinès disposat a fer una altra inversió enorme i exigirà que es rebaixin les condicions laborals (per exemple, que pugui pagar per sota del sou mínim interprofessional o que pugui despatxar personal sense indemnitzar). Hi accedirem?
Acabo. El model ‘Eurovegas’ és el model del PP valencià, que ha promocionat el complex Marina d’Or, el complex Terra Mítica, Benidorm o l’aeroport de Castelló, que ha costat una morterada i no hi opera cap vol. Doncs bé: el govern valencià, del PP, ara no pot pagar les farmàcies; i a alguns instituts de secundària no engeguen la calefacció i els alumnes passen fred. Això és el que volem? Volem una economia de pa per avui (=quartos fàcils) i gana per a demà (=economia infradesenvolupada i serveis públics tercermundistes)?
Amb un Port Aventura n’hi ha prou. Diuen que Madrid potser “ens” prendrà ‘Eurovegas’. Francament, si volen que se la quedin (i si algú de Madrid té seny i pensa igual que s’hi oposi: farà bé). A Catalunya hem de treballar per un altre model productiu.
dissabte, 11 de febrer del 2012
Tothom contra el racisme! Defensem els qui són vexats per tindre la pellengua catalana
Ja fa dies que passa. Un cop va passar a l’estació de tren de Badalona, fa anys, quan un guàrdia de seguretat va gairebé agredir un professor universitari perquè el professor va parlar-li en català. Ara, a final del 2011 i inici del 2012, ha passat més cops.
Fa uns mesos, en una roda de premsa, l’entrenador del Girona (un xicot nascut a la Franja), responent en català a periodistes catalans, va rebre retrets per part de periodistes castellanoparlants pel fet de parlar català. Cosa que, per cert, els periodistes castellanoparlants no gosen fer amb en Guardiola, l’entrenador del Barça (actitud típica dels abusananos, que es posen amb el feble però no amb el fort). Segons aquests periodistes castellanoparlants, doncs, un hom no pot parlar amb la llengua que li doni la gana amb un altre hom. I això que el PP, amb els diputats Luna i Sánchez Camacho al capdavant, afirmen a tort i a dret que és una injustícia que hom no pugui expressar-se en la llengua que li doni la gana. En aquest cas, però, no van sortir en defensa de l’entrenador del Girona, anant en contra dels plantejaments polítics del mateix PP (en teoria és així, no?).
Arribats a principi del 2012 la cosa ha anat in crescendo. Primer va ser Ikea a Badalona: un guàrdia de seguretat va esbroncar un client perquè el client parlava català. A posteriori, un treballador (concretament un caixer) d’Ikea va fer veure en privat al guàrdia de seguretat que havia de respectar el fet que un client parlés català. El resultat? Ikea va despatxar el caixer. (Ja veieu quin sentit empresarial té Ikea: fot fora el treballador que defensa el client, no pas el que maltracta el client.)
Uns dies després va passar a l’aeroport del Prat. Un guàrdia civil va posar-se fort contra un advocat perquè l’advocat li va parlar en català. En fer això el guàrdia civil es va saltar diverses les lleis (la Llei 1/1998 i la Llei orgànica 6/2006), fet curiós si es té en compte que la funció de la Guàrdia Civil és fer complir les lleis.
Ara ha passat a Cortefiel a Barcelona: un empleat italià ha escrissadat un client perquè el client parlava català. Quan el client s’ha queixat a l’empresa, l’empresa ha arronsat les espatlles. Ja els val que en plena crisi (a) siguin incapaços de satisfer un client quan aquest client els demana una cosa raonable i (b) siguin incapaços de trobar entre el 20% d’aturats treballadors que parlin català (a Catalunya fins i tot els castellanoparlants nadius parlen bé el català, gràcies al sistema educatiu).
I, mentrestant, els diputats del PP diuen que lluitaran contra qui impedeixi a un ciutadà parlar la seva llengua quan vulgui. Però ara ni piulen. L’adjectiu més escaient és hipòcrites: dir que s’ha de fer una cosa i amagar-se i no fer-la quan toca fer-la.
Aquestes actituds em recorden la dels defenses del Reial Madrid quan veuen que l’única manera d’aturar els jugadors del Barça és segant-los, fent teatre o bé deixant caure mitges acusacions de favoritisme dels àrbitres o dopatge. En comptes de jugar a futbol, com que són mals perdedors, garrotades i infàmies. Doncs aquesta gent sembla que respon al mateix patró: no poden aturar l’avenç del catalanisme (en pocs anys Catalunya serà un Estat sobirà) i, en comptes de combatre-ho democràticament, borden contra el primer que té la pellengua catalana. Tals actituds de maltractament haurien de ser tramitades no pas a l’oficina d’atenció al ciutadà o client, sinó a la fiscalia i als tribunals, i a més d’ofici.
Cal denunciar aquests actes de racisme contra els que tenen la pellengua catalana. Prou racisme! Tothom que estimi la igualtat entre persones ha de denunciar i combatre aquestes actituds racistes. Denigrar algú per tenir la pell fosca o tenir la llengua espanyola amb accent sud-americà és condemnable. Doncs denigrar algú per tenir la pellengua catalana també ho és (oi, senyors Luna i Camacho?).
Fa uns mesos, en una roda de premsa, l’entrenador del Girona (un xicot nascut a la Franja), responent en català a periodistes catalans, va rebre retrets per part de periodistes castellanoparlants pel fet de parlar català. Cosa que, per cert, els periodistes castellanoparlants no gosen fer amb en Guardiola, l’entrenador del Barça (actitud típica dels abusananos, que es posen amb el feble però no amb el fort). Segons aquests periodistes castellanoparlants, doncs, un hom no pot parlar amb la llengua que li doni la gana amb un altre hom. I això que el PP, amb els diputats Luna i Sánchez Camacho al capdavant, afirmen a tort i a dret que és una injustícia que hom no pugui expressar-se en la llengua que li doni la gana. En aquest cas, però, no van sortir en defensa de l’entrenador del Girona, anant en contra dels plantejaments polítics del mateix PP (en teoria és així, no?).
Arribats a principi del 2012 la cosa ha anat in crescendo. Primer va ser Ikea a Badalona: un guàrdia de seguretat va esbroncar un client perquè el client parlava català. A posteriori, un treballador (concretament un caixer) d’Ikea va fer veure en privat al guàrdia de seguretat que havia de respectar el fet que un client parlés català. El resultat? Ikea va despatxar el caixer. (Ja veieu quin sentit empresarial té Ikea: fot fora el treballador que defensa el client, no pas el que maltracta el client.)
Uns dies després va passar a l’aeroport del Prat. Un guàrdia civil va posar-se fort contra un advocat perquè l’advocat li va parlar en català. En fer això el guàrdia civil es va saltar diverses les lleis (la Llei 1/1998 i la Llei orgànica 6/2006), fet curiós si es té en compte que la funció de la Guàrdia Civil és fer complir les lleis.
Ara ha passat a Cortefiel a Barcelona: un empleat italià ha escrissadat un client perquè el client parlava català. Quan el client s’ha queixat a l’empresa, l’empresa ha arronsat les espatlles. Ja els val que en plena crisi (a) siguin incapaços de satisfer un client quan aquest client els demana una cosa raonable i (b) siguin incapaços de trobar entre el 20% d’aturats treballadors que parlin català (a Catalunya fins i tot els castellanoparlants nadius parlen bé el català, gràcies al sistema educatiu).
I, mentrestant, els diputats del PP diuen que lluitaran contra qui impedeixi a un ciutadà parlar la seva llengua quan vulgui. Però ara ni piulen. L’adjectiu més escaient és hipòcrites: dir que s’ha de fer una cosa i amagar-se i no fer-la quan toca fer-la.
Aquestes actituds em recorden la dels defenses del Reial Madrid quan veuen que l’única manera d’aturar els jugadors del Barça és segant-los, fent teatre o bé deixant caure mitges acusacions de favoritisme dels àrbitres o dopatge. En comptes de jugar a futbol, com que són mals perdedors, garrotades i infàmies. Doncs aquesta gent sembla que respon al mateix patró: no poden aturar l’avenç del catalanisme (en pocs anys Catalunya serà un Estat sobirà) i, en comptes de combatre-ho democràticament, borden contra el primer que té la pellengua catalana. Tals actituds de maltractament haurien de ser tramitades no pas a l’oficina d’atenció al ciutadà o client, sinó a la fiscalia i als tribunals, i a més d’ofici.
Cal denunciar aquests actes de racisme contra els que tenen la pellengua catalana. Prou racisme! Tothom que estimi la igualtat entre persones ha de denunciar i combatre aquestes actituds racistes. Denigrar algú per tenir la pell fosca o tenir la llengua espanyola amb accent sud-americà és condemnable. Doncs denigrar algú per tenir la pellengua catalana també ho és (oi, senyors Luna i Camacho?).
dissabte, 28 de gener del 2012
Noms ‘il·lustres’ que fan reflexionar
Han absolt en Francisco Camps (expresident de la Generalitat valenciana pel PP) per un presumpte delicte de suborn. Ara: per molt que l’hagin absolt, les gravacions del cas Gürtel haurien de ser suficients per a inhabilitar-lo per a exercir càrrecs públics, a ell i a l’altre acusat, en Ricardo Costa. L’episodi pot ser una bona excusa per a fer repàs d’uns quants noms il·lustres del món de la política i l’alta societat.
Hi ha en Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló pel PP durant força anys, assegut al banc dels acusats. Hi ha Jaume Matas, expresident del Govern de les Illes Balears pel PP, imputat en un munt de casos de corrupció. Altres dirigents del PP balear i d’Unió Mallorquina han estat imputats per casos semblants des de finals dels anys 90 ençà. Recordem, també, que en José Blanco, exministre de Foment pel PSOE, està imputat per un cas de corrupció. També hi ha rum-rum de casos de corrupció a la Junta d’Andalusia (a mans del PSOE) per uns EROs irregulars. I què hem de dir d’en Fèlix Millet, acusat d’usar fraudulentament diners públics mentre era al capdavant del Palau de la Música. Recordem, també, el cas Pretòria (Santa Coloma de Gramenet), que afectava càrrecs del PSC (Bertomeu Muñoz, alcalde de la ciutat, i altres) i exalts càrrecs de governs de CiU (Lluís Prenafeta i Macià Alavedra). D’aquest darrer cas no hi ha condemnes, però no és agosarat afirmar que hi ha hagut benefici d’uns particulars amb la cosa pública, i encara que això s’hagi fet dins la legalitat com a mínim és lleig. Ara Solidaritat Catalana per la Independència ha destapat el cas de les motxilles. Segons aquest partit, a la Diputació de Barcelona es pagaven autèntiques morterades a alts càrrecs socialistes que deixaven de ser-ho, sense cap justificació. Ho han dut a la Fiscalia perquè la Diputació de Barcelona es nega a lliurar als diputats de Solidaritat la documentació. Afegim-hi la gran quantitat d’informes inútils que va encarregar el Govern de la Generalitat PSC-ERC-ICV (2003-2007) a entitats i empreses properes a aqueixos partits. Finalment, i com a cirereta, esmentem el gendre del rei d’Espanya, Iñaki Urdangarín, a la corda fluixa per actuacions poc clares amb diner públic.
A tot això cal sumar-hi casos de corrupció dels anys 90: en Luis Roldán (exdirector general de la Guàrdia Civil), en Mariano Rubio (exdirigent del Banc d’Espanya), en Jesús Gil (exbatlle de Marbella) i tants d’altres.
Això són noms il·lustres. Potser que ens ho pensem dos cops abans de posar catifes vermelles a segons quins sucapans, no?
Hi ha en Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló pel PP durant força anys, assegut al banc dels acusats. Hi ha Jaume Matas, expresident del Govern de les Illes Balears pel PP, imputat en un munt de casos de corrupció. Altres dirigents del PP balear i d’Unió Mallorquina han estat imputats per casos semblants des de finals dels anys 90 ençà. Recordem, també, que en José Blanco, exministre de Foment pel PSOE, està imputat per un cas de corrupció. També hi ha rum-rum de casos de corrupció a la Junta d’Andalusia (a mans del PSOE) per uns EROs irregulars. I què hem de dir d’en Fèlix Millet, acusat d’usar fraudulentament diners públics mentre era al capdavant del Palau de la Música. Recordem, també, el cas Pretòria (Santa Coloma de Gramenet), que afectava càrrecs del PSC (Bertomeu Muñoz, alcalde de la ciutat, i altres) i exalts càrrecs de governs de CiU (Lluís Prenafeta i Macià Alavedra). D’aquest darrer cas no hi ha condemnes, però no és agosarat afirmar que hi ha hagut benefici d’uns particulars amb la cosa pública, i encara que això s’hagi fet dins la legalitat com a mínim és lleig. Ara Solidaritat Catalana per la Independència ha destapat el cas de les motxilles. Segons aquest partit, a la Diputació de Barcelona es pagaven autèntiques morterades a alts càrrecs socialistes que deixaven de ser-ho, sense cap justificació. Ho han dut a la Fiscalia perquè la Diputació de Barcelona es nega a lliurar als diputats de Solidaritat la documentació. Afegim-hi la gran quantitat d’informes inútils que va encarregar el Govern de la Generalitat PSC-ERC-ICV (2003-2007) a entitats i empreses properes a aqueixos partits. Finalment, i com a cirereta, esmentem el gendre del rei d’Espanya, Iñaki Urdangarín, a la corda fluixa per actuacions poc clares amb diner públic.
A tot això cal sumar-hi casos de corrupció dels anys 90: en Luis Roldán (exdirector general de la Guàrdia Civil), en Mariano Rubio (exdirigent del Banc d’Espanya), en Jesús Gil (exbatlle de Marbella) i tants d’altres.
Això són noms il·lustres. Potser que ens ho pensem dos cops abans de posar catifes vermelles a segons quins sucapans, no?
dissabte, 14 de gener del 2012
L’estelada, il·legal? Dir que l’estelada és il·legal sí que és il·legal
Ai, els polítics del PP! I ai, els mitjans de comunicació espanyolistes! I reai, els espanyols unionistes que bramen per les xarxes socials! Pobrets, no saben que les lleis són iguals per a tothom. Es pensen que les lleis estan fetes per a satisfer exclusivament els seus interessos i, alhora, aplicar-les a la contra quan cal anar contra els interessos dels altres. Típic dels règims poc o gens democràtics, val a dir.
Això ve a tomb per un rum-rum que fa temps que se sent: hi ha veus que sostenen que l’estelada és il·legal.
Pràcticament totes les ideologies tenen símbols. L’independentisme català no n’és una excepció. Un dels seus símbols més importants és l’estelada, una bandera catalana amb un triangle en un cantó que conté un estel.
Com que l’independentisme ha avançat amb força entre la societat catalana fins al punt que la independència de Catalunya ja és irreversible, l’unionisme espanyol s’ha posat molt nerviós. Quan hom es posa nerviós pot perdre els papers: així s’expliquen els episodis de kale borroka dels espanyolistes; el fet de tancar-se en banda i no voler parlar-ne, com que en un debat sobre la independència de Catalunya un espanyolista respongui “paso de tus tonterías” (és una resposta que em va donar al Twitter un unionista amb qui havia encetat el debat: va ser la seva segona resposta i allí es va acabar el debat); o les agressions i intimidacions a ciutadans catalans per part de guàrdies de seguretat (sic) d’estacions de tren o d’Ikea. Tals desbarraments d’aquests espanyolistes antidiàleg o violents -no pot qualificar-se de cap més manera: fins i tot els espanyolistes sensats ho entenen així- només poden comprendre’s en un context de gran nerviosisme i d’una gran impotència davant els imminents canvis socials i polítics que vindran d’aquí a poc.
Entre els desvariejos de l’unionisme espanyolista hi ha afirmar que l’estelada és il·legal o inconstitucional. Aquí en teniu un apunt, del blog Reflexions en català, sobre un comentari en aquesta línia de n’Alícia Sánchez-Camacho, lideressa del Partit Popular de Catalunya.
Deixem-ho clar d’entrada: l’estelada no és il·legal. No hi ha cap llei que prohibeixi exhibir una tela amb quatre barres vermelles sobre un fons groc i un triangle en una punta amb un estel de cinc puntes a dins.
Qui ho exposa amb prou claredat és n’Albert Castany al seu blog, en un apunt titulat “Tenen la pell molt fina els nacionalistes espanyols” (28-8-2011). Us convido a llegir-lo perquè deixa les coses prou clares. (Els líders del PP català són els primers que haurien de llegir-se’l, ni que sigui per a documentar-se i deixar de fer el ridícul.)
L’apunt d’en Castany té raó de ser perquè, en una final europea jugada pel Barça a Mònaco, en Cesc Fàbregas -que havia acabat d’arribar al club- va lluir una estelada quan celebraven el títol al camp. Aquest acte d’en Cesc va provocar polèmica entre alguns mitjans de comunicació espanyols (cap de català), i és quan va sortir la idea que aquella bandera era il·legal.
Deixeu-me afegir una cosa al comentari d’en Castany: encara que fos il·legal (que no ho és), aquesta gent hauria de saber que les lleis s’apliquen territorialment, no pas ètnicament. Per tant, les lleis espanyoles són d’aplicació en territori espanyol, no pas en territori francès o monegasc, encara que l’infractor sigui de ciutadania espanyola. A Espanya les autopistes tenen com a límit de velocitat 120 km/h, mentre que a França, Àustria, Itàlia, Eslovènia, Hongria, etc., és de 130 km/h. Doncs bé: un francès que entra a Espanya ha d’anar a 120 km/h com a màxim, i no a 130 km/h, perquè la llei s’aplica sobre el territori i no pas sobre el passaport. Però ja he dit al principi que aquesta gent creu que la llei s’aplica tant sí com no quan es tracta de trepitjar la ideologia o els drets de l’altre, encara que sigui a l’altra punta del món.
Però jo encara volia deixar clara una altra cosa: el que sí que és il·legal és afirmar que l’estelada és il·legal. Una afirmació així va en contra de la Constitució Espanyola. Els del PP que fan afirmacions així cauen en la inconstitucionalitat.
La Constitució Espanyola estableix, a l’article 16, que “Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley” (punt 1). També estableix, a l’article 20, que “Se reconocen y protegen los derechos: (a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción” (punt 1) i que “2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa” (punt 2). Per tant, qualsevol ciutadà espanyol que tingui ideologia independentista -o qualsevol altra- té dret a tenir a aquesta ideologia i té dret a expressar-la i difondre-la públicament (i lluir una estelada és una manera d’expressar-la i difondre-la públicament, com qui branda una bandera vermella amb una falç i un martell). I tals drets són reconeguts per la Constitució Espanyola. Qualsevol actuació encaminada a fer minvar la capacitat d’expressar i difondre una ideologia és, ras i cur, inconstitucional.
En resum: segurament l’unionisme espanyolista està tan acostumat a muntar-se les lleis a favor seu (i en contra de bascos i catalans) que, amb el pilot automàtic posat, pregona a tort i a dret que l’estelada és il·legal. Suposo que es pensa que així, amb temor, tothom deixarà de lluir l’estelada. Doncs no senyor. La gent ja no està atemorida i la Constitució Espanyola protegeix i empara l’exhibició pública de l’estelada. Com moltes altres lleis internacionals que formen part de l’ordenament jurídic espanyol, per cert. Si els espanyolistes unionistes volen recórrer a la llei, que ho facin bé. Si volen usar la llei només quan els va bé a ells, als demòcrates i garantistes només els queda una opció: anar-se’n.
Això ve a tomb per un rum-rum que fa temps que se sent: hi ha veus que sostenen que l’estelada és il·legal.
Pràcticament totes les ideologies tenen símbols. L’independentisme català no n’és una excepció. Un dels seus símbols més importants és l’estelada, una bandera catalana amb un triangle en un cantó que conté un estel.
Com que l’independentisme ha avançat amb força entre la societat catalana fins al punt que la independència de Catalunya ja és irreversible, l’unionisme espanyol s’ha posat molt nerviós. Quan hom es posa nerviós pot perdre els papers: així s’expliquen els episodis de kale borroka dels espanyolistes; el fet de tancar-se en banda i no voler parlar-ne, com que en un debat sobre la independència de Catalunya un espanyolista respongui “paso de tus tonterías” (és una resposta que em va donar al Twitter un unionista amb qui havia encetat el debat: va ser la seva segona resposta i allí es va acabar el debat); o les agressions i intimidacions a ciutadans catalans per part de guàrdies de seguretat (sic) d’estacions de tren o d’Ikea. Tals desbarraments d’aquests espanyolistes antidiàleg o violents -no pot qualificar-se de cap més manera: fins i tot els espanyolistes sensats ho entenen així- només poden comprendre’s en un context de gran nerviosisme i d’una gran impotència davant els imminents canvis socials i polítics que vindran d’aquí a poc.
Entre els desvariejos de l’unionisme espanyolista hi ha afirmar que l’estelada és il·legal o inconstitucional. Aquí en teniu un apunt, del blog Reflexions en català, sobre un comentari en aquesta línia de n’Alícia Sánchez-Camacho, lideressa del Partit Popular de Catalunya.
Deixem-ho clar d’entrada: l’estelada no és il·legal. No hi ha cap llei que prohibeixi exhibir una tela amb quatre barres vermelles sobre un fons groc i un triangle en una punta amb un estel de cinc puntes a dins.
Qui ho exposa amb prou claredat és n’Albert Castany al seu blog, en un apunt titulat “Tenen la pell molt fina els nacionalistes espanyols” (28-8-2011). Us convido a llegir-lo perquè deixa les coses prou clares. (Els líders del PP català són els primers que haurien de llegir-se’l, ni que sigui per a documentar-se i deixar de fer el ridícul.)
L’apunt d’en Castany té raó de ser perquè, en una final europea jugada pel Barça a Mònaco, en Cesc Fàbregas -que havia acabat d’arribar al club- va lluir una estelada quan celebraven el títol al camp. Aquest acte d’en Cesc va provocar polèmica entre alguns mitjans de comunicació espanyols (cap de català), i és quan va sortir la idea que aquella bandera era il·legal.
Deixeu-me afegir una cosa al comentari d’en Castany: encara que fos il·legal (que no ho és), aquesta gent hauria de saber que les lleis s’apliquen territorialment, no pas ètnicament. Per tant, les lleis espanyoles són d’aplicació en territori espanyol, no pas en territori francès o monegasc, encara que l’infractor sigui de ciutadania espanyola. A Espanya les autopistes tenen com a límit de velocitat 120 km/h, mentre que a França, Àustria, Itàlia, Eslovènia, Hongria, etc., és de 130 km/h. Doncs bé: un francès que entra a Espanya ha d’anar a 120 km/h com a màxim, i no a 130 km/h, perquè la llei s’aplica sobre el territori i no pas sobre el passaport. Però ja he dit al principi que aquesta gent creu que la llei s’aplica tant sí com no quan es tracta de trepitjar la ideologia o els drets de l’altre, encara que sigui a l’altra punta del món.
Però jo encara volia deixar clara una altra cosa: el que sí que és il·legal és afirmar que l’estelada és il·legal. Una afirmació així va en contra de la Constitució Espanyola. Els del PP que fan afirmacions així cauen en la inconstitucionalitat.
La Constitució Espanyola estableix, a l’article 16, que “Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley” (punt 1). També estableix, a l’article 20, que “Se reconocen y protegen los derechos: (a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción” (punt 1) i que “2. El ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa” (punt 2). Per tant, qualsevol ciutadà espanyol que tingui ideologia independentista -o qualsevol altra- té dret a tenir a aquesta ideologia i té dret a expressar-la i difondre-la públicament (i lluir una estelada és una manera d’expressar-la i difondre-la públicament, com qui branda una bandera vermella amb una falç i un martell). I tals drets són reconeguts per la Constitució Espanyola. Qualsevol actuació encaminada a fer minvar la capacitat d’expressar i difondre una ideologia és, ras i cur, inconstitucional.
En resum: segurament l’unionisme espanyolista està tan acostumat a muntar-se les lleis a favor seu (i en contra de bascos i catalans) que, amb el pilot automàtic posat, pregona a tort i a dret que l’estelada és il·legal. Suposo que es pensa que així, amb temor, tothom deixarà de lluir l’estelada. Doncs no senyor. La gent ja no està atemorida i la Constitució Espanyola protegeix i empara l’exhibició pública de l’estelada. Com moltes altres lleis internacionals que formen part de l’ordenament jurídic espanyol, per cert. Si els espanyolistes unionistes volen recórrer a la llei, que ho facin bé. Si volen usar la llei només quan els va bé a ells, als demòcrates i garantistes només els queda una opció: anar-se’n.
dilluns, 9 de gener del 2012
L’art de fer sigles amb xifres
(Aquest escrit vaig publicar-lo primerament a la revista BValls de Lletres [número 5, any 2005]. És una revista editada per l’Institut d’Estudis Vallencs, una institució imprescindible per al manteniment del conreu i la difusió de temes culturals de la ciutat de Valls i la comarca de l’Alt Camp. L’escrit vol ajudar a fer entendre que l’escriptura no és tan sols cosa de lletres...)
Tots hem vist algun cop una xifra: un abreujament d’una expressió en què s’utilitzen les inicials. Així, podem veure escrit TD i llegir-hi turbodièsel. Es tracta d’un recurs expressiu usat d’allò més.
Hi ha sigles que contenen xifres. Aquestes sigles no s’han de considerar pas estrambòtiques, ja que, al capdavall, si en l’expressió original hi ha una xifra, bé pot aparèixer en la sigla. És així com tenim 3D (< tres dimensions), F1 (< Fórmula 1), 11-S (atemptats a les Torres Bessones de Nova York de l’11 de setembre del 2001), G-7 (grup dels set països més industrialitzats del món), 3TC (< 3-tiocitidina), PL/1 (< programming language-one), R-5 (< Renault 5), IA5 (< international alphabet number 5), MP3 ‘tipus de format d’arxius musicals’ (< Moving Picture Experts Grup-1 audio layer-3), TV3 (nom del canal principal de Televisió de Catalunya, el tercer a entrar a les llars catalanes per ordre cronològic), P-3 (< parvulari de 3 [anys], i també P-4 i P-5 per als 4 i 5 anys, respectivament), DLC3 (< tercera edició del Diccionari de la llengua catalana, de l’Enciclopèdia Catalana), CLUB-7 (< setena edició del Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona), etc.
Ara bé, algun cop veiem que es poden utilitzar les xifres per a altres finalitats que representar-se a si mateixes. I aquest ús permet desplegar noves sigles que, algun cop, s’acosten, per la seva forma, als jeroglígics dels passatemps de la premsa.
Així, a vegades alguna xifra es posa perquè, en la lectura desplegada de la sigla, hi ha un segment que coincideix formalment amb el nom de la xifra. No és estrany que això passi en l’àmbit col·loquial: K7 (< casset), A10 (< adéu), PK2 (< pecadors); també en anglès, on és un recurs habitual: B4 (< before ‘abans’), L8R (< later ‘després’), U2 (< you too ‘tu també’). Però en algunes sigles oficials també podem trobar-hi aquesta tipologia: és el cas del SAT2T, un sindicat andorrà. L’expressió original és Sindicat Andorrà de Treballadors d’Hostaleria, distint del SAT (< Sindicat Andorrà de Treballadors). En aquest cas, el segment 2T representa el conjunt d’hostaleria, i permet distingir els dos sindicats. Cal mencionar també C9 (<Canal 9), on el 9 no evoca a la novena posició del canal televisiu, sinó que s’hi fa un joc de paraules amb l’adjectiu nou ‘recent’. També en anglès tenim P2P (< point to point ‘punt a punt’), P2P (< path to profitability ‘vers la rendibilitat’), B2B (< business to business ‘d’empresa a empresa’), B2A (< business to administration ‘d’empresa a administració pública’), B2E (< business to employers ‘d’empresa a treballadors’), C2C (< consumer to consumer ‘de consumidor a consumidor’), C2A (< consumer to administration ‘de consumidor a administració pública’), etc.
Igualment, podem utilitzar la xifra per a indicar la quantitat de vegades que cal repetir una lletra o un segment: 5W (< who, what, when, where, why ‘qui, què, quan, on, per què’ [les cinc primeres preguntes que s’han d’aclarir en començar una notícia]), W3 (per WWW < world wide web), IN3 (< Institut d’Investigació d’Internet, de la Universitat Oberta de Catalunya), M3P (< Col·lectiu per la Protecció del Patrimoni Muntanyenc, entitat andorrana, on hi ha representades tres P: la de per, la de protecció i la de patrimoni). Val a dir que a vegades la xifra es refereix a un valor numèric però és possible recrear aquesta sigla com si aquesta xifra tingués valor multiplicatiu: 2B o BB (< double black ‘doble negre’, tipus de mina de llapis), 2H o HH (< double hard ‘doble duresa’, tipus de mina de llapis), 3H o HHH (< treble hard ‘trible duresa’, tipus de mina de llapis), etc.
També tenim xifres que són interpretades i llegides com a lletres: UJI (< Universitat Jaume I), llegit “uji” i no “ujotapé” malgrat que en realitat és la xifra romana I ‘primer’.
Veiem, doncs, que les xifres permeten un ampli ventall de possibilitats per a formar sigles. A vegades representant realment una quantitat, però a vegades representant un segment de l’expressió original. Això obre les portes a una major diversitat en les sigles.
Tots hem vist algun cop una xifra: un abreujament d’una expressió en què s’utilitzen les inicials. Així, podem veure escrit TD i llegir-hi turbodièsel. Es tracta d’un recurs expressiu usat d’allò més.
Hi ha sigles que contenen xifres. Aquestes sigles no s’han de considerar pas estrambòtiques, ja que, al capdavall, si en l’expressió original hi ha una xifra, bé pot aparèixer en la sigla. És així com tenim 3D (< tres dimensions), F1 (< Fórmula 1), 11-S (atemptats a les Torres Bessones de Nova York de l’11 de setembre del 2001), G-7 (grup dels set països més industrialitzats del món), 3TC (< 3-tiocitidina), PL/1 (< programming language-one), R-5 (< Renault 5), IA5 (< international alphabet number 5), MP3 ‘tipus de format d’arxius musicals’ (< Moving Picture Experts Grup-1 audio layer-3), TV3 (nom del canal principal de Televisió de Catalunya, el tercer a entrar a les llars catalanes per ordre cronològic), P-3 (< parvulari de 3 [anys], i també P-4 i P-5 per als 4 i 5 anys, respectivament), DLC3 (< tercera edició del Diccionari de la llengua catalana, de l’Enciclopèdia Catalana), CLUB-7 (< setena edició del Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona), etc.
Ara bé, algun cop veiem que es poden utilitzar les xifres per a altres finalitats que representar-se a si mateixes. I aquest ús permet desplegar noves sigles que, algun cop, s’acosten, per la seva forma, als jeroglígics dels passatemps de la premsa.
Així, a vegades alguna xifra es posa perquè, en la lectura desplegada de la sigla, hi ha un segment que coincideix formalment amb el nom de la xifra. No és estrany que això passi en l’àmbit col·loquial: K7 (< casset), A10 (< adéu), PK2 (< pecadors); també en anglès, on és un recurs habitual: B4 (< before ‘abans’), L8R (< later ‘després’), U2 (< you too ‘tu també’). Però en algunes sigles oficials també podem trobar-hi aquesta tipologia: és el cas del SAT2T, un sindicat andorrà. L’expressió original és Sindicat Andorrà de Treballadors d’Hostaleria, distint del SAT (< Sindicat Andorrà de Treballadors). En aquest cas, el segment 2T representa el conjunt d’hostaleria, i permet distingir els dos sindicats. Cal mencionar també C9 (<Canal 9), on el 9 no evoca a la novena posició del canal televisiu, sinó que s’hi fa un joc de paraules amb l’adjectiu nou ‘recent’. També en anglès tenim P2P (< point to point ‘punt a punt’), P2P (< path to profitability ‘vers la rendibilitat’), B2B (< business to business ‘d’empresa a empresa’), B2A (< business to administration ‘d’empresa a administració pública’), B2E (< business to employers ‘d’empresa a treballadors’), C2C (< consumer to consumer ‘de consumidor a consumidor’), C2A (< consumer to administration ‘de consumidor a administració pública’), etc.
Igualment, podem utilitzar la xifra per a indicar la quantitat de vegades que cal repetir una lletra o un segment: 5W (< who, what, when, where, why ‘qui, què, quan, on, per què’ [les cinc primeres preguntes que s’han d’aclarir en començar una notícia]), W3 (per WWW < world wide web), IN3 (< Institut d’Investigació d’Internet, de la Universitat Oberta de Catalunya), M3P (< Col·lectiu per la Protecció del Patrimoni Muntanyenc, entitat andorrana, on hi ha representades tres P: la de per, la de protecció i la de patrimoni). Val a dir que a vegades la xifra es refereix a un valor numèric però és possible recrear aquesta sigla com si aquesta xifra tingués valor multiplicatiu: 2B o BB (< double black ‘doble negre’, tipus de mina de llapis), 2H o HH (< double hard ‘doble duresa’, tipus de mina de llapis), 3H o HHH (< treble hard ‘trible duresa’, tipus de mina de llapis), etc.
També tenim xifres que són interpretades i llegides com a lletres: UJI (< Universitat Jaume I), llegit “uji” i no “ujotapé” malgrat que en realitat és la xifra romana I ‘primer’.
Veiem, doncs, que les xifres permeten un ampli ventall de possibilitats per a formar sigles. A vegades representant realment una quantitat, però a vegades representant un segment de l’expressió original. Això obre les portes a una major diversitat en les sigles.
diumenge, 1 de gener del 2012
Un segle de canvis tecnològics... i de retruc socials
Per què la nostra societat està tan desorientada?
Per molts factors, certament. La crisi econòmica, la crisi política, la crisi de valors... el canvi de sistema econòmic, polític i social...
Però crec que hi ha un altre element que sovint no es té en compte. És la gran quantitat de canvis tecnològics que hi ha hagut els darrers 100 o 150 anys, que han comportat de retruc grans canvis socials.
En efecte: mai com ara la societat havia canviat tan de pressa. Aquesta frase jo ja la deia l’any 2000; però és que ara (any 2012) encara canvia més de pressa. El que avui sembla impossible al cap de 3 mesos ja ha passat. De fet, els grans canvis socials passen de cop i volta (encara que hi ha coses que no han acabat de marxar mai, com certes estructures geopolítiques).
Aquests grans canvis socials es basen en factors diversos, com la mateixa evolució de la Humanitat. Però crec que els avanços tecnològics hi han ajudat força.
En efecte, gràcies a la popularització de l’electricitat tenim electrodomèstics; i gràcies a les rentadores i als rentaplats el mercat laboral ha canviat, ja que 150 anys enrere les dones pràcticament no hi accedien. Encara més: com que les dones accedeixen a la universitat (cosa impensable fa 150 anys) i a feines de tota mena (cosa que no passava abans), a casa nostra la gent té fills bastant tard (passats els 30 anys), és a dir, quan es consolida la posició laboral. Tinguem present que, als anys 60 del segle XX, la gent ja tenia fills cap als 23 anys... Un altre exemple el tenim el internet i els telèfons mòbils, popularitzats a final del segle XX. Sense aquests instruments, les revoltes populars al Magrib i el Pròxim Orient del 2011 (l’anomenada Primavera Àrab) potser no s’haurien materialitzat. I a principi del 2012, just un any després que s’iniciessin, ja han caigut 4 règims...
A la universitat, quan tinc davant els alumnes a classe (la majoria entre 17 i 23 anys), sovint penso que és una llàstima que no puguin veure el que hem vist la gent que hem nascut als anys 60 i 70 del segle XX. Aquesta generació hem vist els nostres avis anar amb carro al tros, escalfar-se amb llenya i banyar-se en basses plenes de verdet o llapó, coses que ja hem superat (ara anem amb cotxe, ens escalfem pitjant un botó i ens banyem en aigua clorada). I veurem els nostres néts fer coses que ni tan sols podem imaginar-nos. En definitiva, els nascuts als anys 60 i 70 del segle XX som testimonis privilegiats d’un canvi de la Humanitat... només comparable a algunes gestes que van fer els primitius com domesticar el foc, desenvolupar l’agricultura, posar-se a escriure i treballar el ferro, tasques que ens ha convertit en el que som. Ser testimonis d’aquests canvis és un privilegi, certament.
Aquest apunt és un repàs dels canvis tecnològics que hem viscut. Permet fer-se una idea d’on som a comparació de fa 150 anys. En efecte, els avanços tecnològics dels darrers 150 anys, però sobretot dels darrers 50 anys, han sigut espectaculars. Si els nostres besavis es plantessin a l’inici del segle XXI, se sorprendrien de les aplicacions tecnològiques que ens acompanyen en el dia a dia. Només cal recordar que al 1969 l’ésser humà va poder fer una cosa gairebé impensable aleshores -i avui, més de 40 anys després, encara continua sent prou costós-: trepitjar la Lluna. Aquesta fita dóna una imatge de la magnitud del progrés tecnològic.
Com ha canviat això les nostres vides? Què faríem sense la informàtica? Ara editem textos amb un ordinador, i tenim bases de dades... Coses que han deixat la impremta desfasada. I això que al impremta va ser un grandíssim avanç tecnològic, que també va comportar grans canvis socials, perquè el coneixement es va difondre.
Algú s’ha parat a pensar què faríem sense, per exemple, la fotocopiadora? Ens hi hem acostumat tant que reproduir documents en paper sembla un joc de nens. Però, mirat fredament: abans de la fotocopiadora, com es reproduïa un document? Doncs... a mà. Que ho preguntin als monjos de l’edat mitjana, que es guanyaven les garrofes (abans que Guttemberg inventés la impremta) sucant la ploma en un pot de tinta i reescrivint allò que ja hi havia escrit en un altre llibre. És clar que en aquella època no hi havia tants llibres com ara (es calcula que, en un diumenge, als Estats Units, només amb diaris i suplements s’imprimeix més lletra de la que es va imprimir en tot el segle XVIII). Però tot i això Déu-n’hi-do la paciència i el temps que calien per a reproduir un document... i el risc. Sí, perquè la fotocòpia reprodueix fidelment l’original, no canvia lletres ni paraules; una cosa que la mà humana pot fer sense voler. De fet, els estudiosos dels documents antics tenen establertes i tipificades les principals errades que cometien els copistes. Es veu que sempre s’equivocaven en el mateix; per exemple, reinterpretant una paraula de l’original que no coneixien i que escrivien en el nou document com una paraula que coneixen. Sort, doncs, de la fidel i abnegada fotocopiadora. (S’ha de dir que hi ha un invent anterior que va començar a facilitar el procés de copiatge de documents. Era el paper de calcar: permetia crear diverses còpies d’un mateix document alhora, just en el moment mateix de redactar-lo. Ara ens sembla un procediment rudimentari, pedestre... però ja haurien volgut tindre aquest recurs els monjos medievals!)
Un altre exemple d’innovació tecnològica que ens ha canviat la vida és la rentadora. Les nostres àvies havien d’agafar tota la bugada i anar als rentadors públics a rentar-la a mà. Qui hagi provat de fer-ho sap que és una tasca duríssima, especialment a l’hivern (l’aigua del rentador públic no s’escalfava...). Val a dir que no tothom ha acceptat de seguida totes les innovacions tecnològiques. Les reticències davant els canvis, davant les alteracions de costums, són normalíssimes en l’espècie humana. S’explica que una persona de Falset va arribar a afirmar que la màquina de rentar no funcionaria perquè... no sabia que era al coll on s’havia de fregar més fort. I ma àvia, també de Falset, en veure el rentaplats que ma mare s’havia fet instal·lar a principis dels anys 80, deia que no menjaria d’aquells plats...
I la televisió? Va néixer als anys 30, però al nostre país no va arribar fins molt més tard, en ple franquisme. Les primeres retransmissions va ser les dels Jocs Olímpics de Berlín (aquest fet permet muntar l’argument del film Contact, on Jodie Foster contacta amb altres éssers intel·ligents que van captar aquesta retransmissió). Un element important de la televisió és la immediatesa. Quan passa una catàstrofe a l’altra punta del món ens en assabentem al moment. Això ja ho permet fer avui internet, però del 1970 al 2000 això només ho podia fer la televisió. Jo era un xiquet quan va esclatar el coet Challenger (1986) i recordo que mirava la televisió (programació infantil); van tallar l’emissió de Televisió Espanyola i van donar la notícia gairebé al moment (crec que el periodista era en Paco Lobatón, però no m’ho feu jurar).
El tren, el cotxe i l’avió: també importantíssims. Ens permeten ser a l’altra punta del país o del món en un temps molt curt. Qui vulgui anar a qualsevol capital europea des de Barcelona ho té a 2 o 3 hores de vol. Perquè us en feu una idea, fa 100 anys la gent anava a peu o amb carro. És a dir, si volia anar lluny feina rai. (Em van explicar que, en temps de mon avi, quan era jove, a Falset, va córrer la veu que hi passava... un camió. I tothom va anar a veure’l. Seria com si avui aterrés en un camp de futbol català un coet.)
El darrer invent d’aquesta tirallonga és internet. Té poquíssim dies: es pot considerar implantada -si més no a casa nostra, als Estats Units segurament abans- al 1995 o 1996. És una eina de comunicació potentíssima; tant, que els experts encara no saben com s’acabarà implantant i com afectarà les nostres vides. Per cert: de la mateixa manera que el velcro va ser desenvolupat per la NASA, internet va ser un invent de l’exèrcit nord-americà. Volien crear una xarxa de comunicacions que no depengués de cap centre, perquè així, en cas de guerra, no corrien el risc que les tropes quedessin incomunicades dels centres de decisió. Això és una mostra més d’una de les grans explicacions dels avanços tecnològics: que sovint es deuen a guerres i a la necessitat dels governs d’obtindre eines més eficaces que els enemics. Lamentablement, és així. El radar, que a finals dels anys 30 del segle XX pràcticament era una quimera, va viure un desenvolupament extraordinari durant la Segona Guerra Mundial. La raó és òbvia.
En fi: mirem com ho mirem, només veiem canvis tecnològics que ens han fet la vida una mica més agradable. A aquests exemples hi podríem afegir el fax (si bé sembla que té els dies comptats: el correu electrònic se’l menjarà), els telèfons mòbils (fa 20 anys eren pràcticament inexistents: avui tothom en té), les targetes de crèdit (que ens permeten anar sense diners pel món), els discos compactes que permeten enregistrar sons amb molta alta fidelitat (abans, els cassets: sembla que també tenen els dies comptats), el vídeo o les proves d’ADN (que permet als metges saber de qui és un fill, i als policies enxampar assassins). I també d’altres que van veure la llum fa entre cinquanta i cent anys, com ara el cinema, l’electricitat (la mare dels ous: no aniríem enlloc sense, i si no penseu què feu quan marxa la llum: res!), la telefonia...
És evident que tot això ha canviat les nostres vides. Ens les han millorat, com a mínim des del punt de vista material. Però potser no ens hem parat a pensar com canviaran la nostra manera de relacionar-nos. Abans la gent sortia al carrer, al vespre, i s’asseia a xerrar amb el veí. I punt. Ara la gent xateja o xarra amb una persona situada a l’altra punta del món per mitjà d’una pantalla que cap en una mà. Un acudit gràfic a La Vanguardia de final del segle XX deia: “Sort d’internet; si no, no hauríem conegut el veí”.
Cap on durà tot això? Aquesta pregunta ja la respondran els qui, d’aquí a 50 o 100 anys, tornin a fer una parada, a reflexionar...
AFEGITÓ (9-1-2012)
Us pot anar bé veure l’episodi “Sònia Fernández-Vidal, fantasia i física quàntica” del programa Singulars, del Canal 33 (15-11-2011), amb una entrevista a na Sònia Fernández-Vidal sobre els límits de la física quàntica. Els primers minuts són exemples del que he exposat.
Per molts factors, certament. La crisi econòmica, la crisi política, la crisi de valors... el canvi de sistema econòmic, polític i social...
Però crec que hi ha un altre element que sovint no es té en compte. És la gran quantitat de canvis tecnològics que hi ha hagut els darrers 100 o 150 anys, que han comportat de retruc grans canvis socials.
En efecte: mai com ara la societat havia canviat tan de pressa. Aquesta frase jo ja la deia l’any 2000; però és que ara (any 2012) encara canvia més de pressa. El que avui sembla impossible al cap de 3 mesos ja ha passat. De fet, els grans canvis socials passen de cop i volta (encara que hi ha coses que no han acabat de marxar mai, com certes estructures geopolítiques).
Aquests grans canvis socials es basen en factors diversos, com la mateixa evolució de la Humanitat. Però crec que els avanços tecnològics hi han ajudat força.
En efecte, gràcies a la popularització de l’electricitat tenim electrodomèstics; i gràcies a les rentadores i als rentaplats el mercat laboral ha canviat, ja que 150 anys enrere les dones pràcticament no hi accedien. Encara més: com que les dones accedeixen a la universitat (cosa impensable fa 150 anys) i a feines de tota mena (cosa que no passava abans), a casa nostra la gent té fills bastant tard (passats els 30 anys), és a dir, quan es consolida la posició laboral. Tinguem present que, als anys 60 del segle XX, la gent ja tenia fills cap als 23 anys... Un altre exemple el tenim el internet i els telèfons mòbils, popularitzats a final del segle XX. Sense aquests instruments, les revoltes populars al Magrib i el Pròxim Orient del 2011 (l’anomenada Primavera Àrab) potser no s’haurien materialitzat. I a principi del 2012, just un any després que s’iniciessin, ja han caigut 4 règims...
A la universitat, quan tinc davant els alumnes a classe (la majoria entre 17 i 23 anys), sovint penso que és una llàstima que no puguin veure el que hem vist la gent que hem nascut als anys 60 i 70 del segle XX. Aquesta generació hem vist els nostres avis anar amb carro al tros, escalfar-se amb llenya i banyar-se en basses plenes de verdet o llapó, coses que ja hem superat (ara anem amb cotxe, ens escalfem pitjant un botó i ens banyem en aigua clorada). I veurem els nostres néts fer coses que ni tan sols podem imaginar-nos. En definitiva, els nascuts als anys 60 i 70 del segle XX som testimonis privilegiats d’un canvi de la Humanitat... només comparable a algunes gestes que van fer els primitius com domesticar el foc, desenvolupar l’agricultura, posar-se a escriure i treballar el ferro, tasques que ens ha convertit en el que som. Ser testimonis d’aquests canvis és un privilegi, certament.
Aquest apunt és un repàs dels canvis tecnològics que hem viscut. Permet fer-se una idea d’on som a comparació de fa 150 anys. En efecte, els avanços tecnològics dels darrers 150 anys, però sobretot dels darrers 50 anys, han sigut espectaculars. Si els nostres besavis es plantessin a l’inici del segle XXI, se sorprendrien de les aplicacions tecnològiques que ens acompanyen en el dia a dia. Només cal recordar que al 1969 l’ésser humà va poder fer una cosa gairebé impensable aleshores -i avui, més de 40 anys després, encara continua sent prou costós-: trepitjar la Lluna. Aquesta fita dóna una imatge de la magnitud del progrés tecnològic.
Com ha canviat això les nostres vides? Què faríem sense la informàtica? Ara editem textos amb un ordinador, i tenim bases de dades... Coses que han deixat la impremta desfasada. I això que al impremta va ser un grandíssim avanç tecnològic, que també va comportar grans canvis socials, perquè el coneixement es va difondre.
Algú s’ha parat a pensar què faríem sense, per exemple, la fotocopiadora? Ens hi hem acostumat tant que reproduir documents en paper sembla un joc de nens. Però, mirat fredament: abans de la fotocopiadora, com es reproduïa un document? Doncs... a mà. Que ho preguntin als monjos de l’edat mitjana, que es guanyaven les garrofes (abans que Guttemberg inventés la impremta) sucant la ploma en un pot de tinta i reescrivint allò que ja hi havia escrit en un altre llibre. És clar que en aquella època no hi havia tants llibres com ara (es calcula que, en un diumenge, als Estats Units, només amb diaris i suplements s’imprimeix més lletra de la que es va imprimir en tot el segle XVIII). Però tot i això Déu-n’hi-do la paciència i el temps que calien per a reproduir un document... i el risc. Sí, perquè la fotocòpia reprodueix fidelment l’original, no canvia lletres ni paraules; una cosa que la mà humana pot fer sense voler. De fet, els estudiosos dels documents antics tenen establertes i tipificades les principals errades que cometien els copistes. Es veu que sempre s’equivocaven en el mateix; per exemple, reinterpretant una paraula de l’original que no coneixien i que escrivien en el nou document com una paraula que coneixen. Sort, doncs, de la fidel i abnegada fotocopiadora. (S’ha de dir que hi ha un invent anterior que va començar a facilitar el procés de copiatge de documents. Era el paper de calcar: permetia crear diverses còpies d’un mateix document alhora, just en el moment mateix de redactar-lo. Ara ens sembla un procediment rudimentari, pedestre... però ja haurien volgut tindre aquest recurs els monjos medievals!)
Un altre exemple d’innovació tecnològica que ens ha canviat la vida és la rentadora. Les nostres àvies havien d’agafar tota la bugada i anar als rentadors públics a rentar-la a mà. Qui hagi provat de fer-ho sap que és una tasca duríssima, especialment a l’hivern (l’aigua del rentador públic no s’escalfava...). Val a dir que no tothom ha acceptat de seguida totes les innovacions tecnològiques. Les reticències davant els canvis, davant les alteracions de costums, són normalíssimes en l’espècie humana. S’explica que una persona de Falset va arribar a afirmar que la màquina de rentar no funcionaria perquè... no sabia que era al coll on s’havia de fregar més fort. I ma àvia, també de Falset, en veure el rentaplats que ma mare s’havia fet instal·lar a principis dels anys 80, deia que no menjaria d’aquells plats...
I la televisió? Va néixer als anys 30, però al nostre país no va arribar fins molt més tard, en ple franquisme. Les primeres retransmissions va ser les dels Jocs Olímpics de Berlín (aquest fet permet muntar l’argument del film Contact, on Jodie Foster contacta amb altres éssers intel·ligents que van captar aquesta retransmissió). Un element important de la televisió és la immediatesa. Quan passa una catàstrofe a l’altra punta del món ens en assabentem al moment. Això ja ho permet fer avui internet, però del 1970 al 2000 això només ho podia fer la televisió. Jo era un xiquet quan va esclatar el coet Challenger (1986) i recordo que mirava la televisió (programació infantil); van tallar l’emissió de Televisió Espanyola i van donar la notícia gairebé al moment (crec que el periodista era en Paco Lobatón, però no m’ho feu jurar).
El tren, el cotxe i l’avió: també importantíssims. Ens permeten ser a l’altra punta del país o del món en un temps molt curt. Qui vulgui anar a qualsevol capital europea des de Barcelona ho té a 2 o 3 hores de vol. Perquè us en feu una idea, fa 100 anys la gent anava a peu o amb carro. És a dir, si volia anar lluny feina rai. (Em van explicar que, en temps de mon avi, quan era jove, a Falset, va córrer la veu que hi passava... un camió. I tothom va anar a veure’l. Seria com si avui aterrés en un camp de futbol català un coet.)
El darrer invent d’aquesta tirallonga és internet. Té poquíssim dies: es pot considerar implantada -si més no a casa nostra, als Estats Units segurament abans- al 1995 o 1996. És una eina de comunicació potentíssima; tant, que els experts encara no saben com s’acabarà implantant i com afectarà les nostres vides. Per cert: de la mateixa manera que el velcro va ser desenvolupat per la NASA, internet va ser un invent de l’exèrcit nord-americà. Volien crear una xarxa de comunicacions que no depengués de cap centre, perquè així, en cas de guerra, no corrien el risc que les tropes quedessin incomunicades dels centres de decisió. Això és una mostra més d’una de les grans explicacions dels avanços tecnològics: que sovint es deuen a guerres i a la necessitat dels governs d’obtindre eines més eficaces que els enemics. Lamentablement, és així. El radar, que a finals dels anys 30 del segle XX pràcticament era una quimera, va viure un desenvolupament extraordinari durant la Segona Guerra Mundial. La raó és òbvia.
En fi: mirem com ho mirem, només veiem canvis tecnològics que ens han fet la vida una mica més agradable. A aquests exemples hi podríem afegir el fax (si bé sembla que té els dies comptats: el correu electrònic se’l menjarà), els telèfons mòbils (fa 20 anys eren pràcticament inexistents: avui tothom en té), les targetes de crèdit (que ens permeten anar sense diners pel món), els discos compactes que permeten enregistrar sons amb molta alta fidelitat (abans, els cassets: sembla que també tenen els dies comptats), el vídeo o les proves d’ADN (que permet als metges saber de qui és un fill, i als policies enxampar assassins). I també d’altres que van veure la llum fa entre cinquanta i cent anys, com ara el cinema, l’electricitat (la mare dels ous: no aniríem enlloc sense, i si no penseu què feu quan marxa la llum: res!), la telefonia...
És evident que tot això ha canviat les nostres vides. Ens les han millorat, com a mínim des del punt de vista material. Però potser no ens hem parat a pensar com canviaran la nostra manera de relacionar-nos. Abans la gent sortia al carrer, al vespre, i s’asseia a xerrar amb el veí. I punt. Ara la gent xateja o xarra amb una persona situada a l’altra punta del món per mitjà d’una pantalla que cap en una mà. Un acudit gràfic a La Vanguardia de final del segle XX deia: “Sort d’internet; si no, no hauríem conegut el veí”.
Cap on durà tot això? Aquesta pregunta ja la respondran els qui, d’aquí a 50 o 100 anys, tornin a fer una parada, a reflexionar...
AFEGITÓ (9-1-2012)
Us pot anar bé veure l’episodi “Sònia Fernández-Vidal, fantasia i física quàntica” del programa Singulars, del Canal 33 (15-11-2011), amb una entrevista a na Sònia Fernández-Vidal sobre els límits de la física quàntica. Els primers minuts són exemples del que he exposat.
dissabte, 24 de desembre del 2011
Torna Carolíngia
(Abans de començar a llegir aquest apunt, us suggereixo que feu un cop d’ull a altres apunts del blog, com "La Unió Europea, vers la des-Unió?", "Els grans canvis socials arriben de sobte (agradi o no)", "La Tercera Globalització" i fins i tot "«España va bien» (sic)". Poden servir com a contextualització per al que explico tot seguit.)
El desembre del 2011, a la Unió Europea s’ha produït un cop de timó. O, més ben dit, un cop de puny sobre la taula (amb el un posterior viratge de rumb derivat del cop de puny).
El president francès, en Nicolas Sarkozy, i la cancellera alemanya, n’Angela Merkel, s’han posat d’acord per a reconduir la situació tan delicada en què es troba la Unió Europea. Tal delicada situació té a veure amb la crisi de dèficit públic i de deute sobirà, que afecta molts països. Però en el fons hi ha una crisi política considerable, per falta de lideratge i d’objectius clars (vegeu l’apunt en aquest blog "La Unió Europea, vers la des-Unió?"). Aquesta crisi política ja fa temps que s’arrossega, però ningú no feia res. Ara bé: la manca de tremp polític només fa que agreujar la situació econòmica, i en Sarkozy i na Merkel se n’han adonat. Per tant, no hi ha més remei que refer (reformar?, reformular?, refundar?) la Unió Europea per tal de dotar-la de més capacitat política.
França i Alemanya han vist que tenen de liderar aquest procés. Però liderar no vol dir tan sols ser el primer a proposar, sinó actuar i fer actuar. Almenys és així en els temps que vivim, convulsos i agitats. Per això han imposat mesures dràstiques als altres països membres de la Unió Europea, com si aquests no tinguessin sobirania. Vegeu el rescat de Grècia, amb mesures draconianes; la negativa alemanya a emetre eurobons conjunts (deuen pensar que no tenen de resoldre els problemes dels seus socis); l’obligació de canviar constitucions a la resta de socis; o les condicions que han volgut imposar a la Gran Bretanya (tema que tot seguit reprenc).
En aquest procés dirigit per França i Alemanya, la resta de països de la Unió Europea poc hi tenen a dir. Bàsicament perquè són petits (cas de Dinamarca, Holanda, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Lituània, Letònia, Estònia...); o perquè, tot i ser grans, geogràficament estan allunyats del centre i per tant no tenen pes en les decisions (cas de Romania o Polònia); o perquè, tot i ser grans, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas d’Espanya i Itàlia); o perquè alhora són petits i estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas de Bèlgica o Hongria); o perquè alhora són petits, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna i geogràficament estan allunyats del centre (cas de Grècia, Portugal, Irlanda i Xipre). Ja veieu que el panorama és ben galdós.
En aquest context, l’únic país amb una certa mida -i una certa entitat política per trajectòria- per a fer de contrapès a francesos i alemanys és la Gran Bretanya. Però França i Alemanya s’han posat durs en les noves condicions que han de complir els països membres de la Unió Europea, que la Gran Bretanya no accepta. Tot plegat ha desembocat a la gairebé sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Aquesta situació no s’ha donat de cop i volta: entre els britànics hi ha bastant euroescepticisme i la Gran Bretanya ja no va ingressar a la zona euro (manté com a moneda la lliura esterlina). Per tant, estem parlant d’un terreny ja poc propici a la integració total britànica a la Unió Europea.
Tal com està tot, ja es veu que la Unió Europea va cap a una reformulació, i que tal reformulació implicarà moltes coses: potser la desaparició de l’euro (o el trencament de la zona euro); i potser la marxa de la Gran Bretanya.
Si la Gran Bretanya ix de la Unió Europea, França i Alemanya faran i desfaran a gust. La resta de països no pintaran res. En efecte, a banda dels tres països en dansa en aquest ball de cadires (França, Alemanya i la Gran Bretanya), l’escenari geopolític europeu pot quedar més o menys així:
a) Els països mitjans-petits situats entorn de França i Alemanya i amb una certa afinitat cultural amb aquests dos, com Holanda, Luxemburg, Dinamarca i Àustria, poden acabar seguint (de grat o per força) el nucli dirigent francoalemany. Bèlgica és de facto un Estat binacional francòfon -els valons- i neerlandòfon -els flamencs- i, per tant, entraria en aquesta llista, si bé segurament sota la forma de dos Estats.
b) Tots els països de l’Europa de l’Est (Lituània, Letònia, Estònia, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Ucraïna, Hongria, Eslovènia, Croàcia, Romania, Bulgària, etc.) poden acabar sent satèl·lits dels països germànics (Alemanya i Àustria). És possible, però, que Rússia recuperi influència sobre alguns d’aqueixos països, sobretot els que formaven part de la Unió Soviètica i també Polònia.
c) Els països nòrdics (Suècia, Finlàndia, Noruega) es mantindran a una certa distància de tot plegat. Més o menys com han fet fins ara, val a dir: Noruega ha intentat dos cops d’entrar a la Unió Europea (1971 i 1994) i en les dues ocasions l’ingrés no s’ha materialitzat.
d) Els països mediterranis (Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal, Sèrbia, Croàcia, Albània, etc.) prou feina tindran a no quedar reduïts a un rol secundari (si és que mai han aixecat realment el cap). I si tenien deliris de grandesa que despertin del somni. Potser el nord d’Itàlia, enganxat a França i Àustria i amb una economia prou potent, es decantarà cap a l’aliança francogermànica.
e) De la seva banda, els països que han orbitat tradicionalment a l’entorn d’Anglaterra (és a dir, Irlanda i Escòcia) potser preferian mantindre’s dins la Unió Europea per tal d’evitar ser xuclats de nou per la metròpoli anglesa. Més val estar al club dels nombrosos -i llunyans- que estar sol davant un gegant amb ganes de tutelar-los. L’experiència els menarà a adoptar aquesta fórmula (Irlanda es va independitzar de la Gran Bretanya el 1921 i Escòcia ho farà aviat).
f) El nord d’Àfrica també rebrà, ni que sigui indirectament, l’onada de la reforma europea. El Magrib (Tunísia, Algèria, el Marroc) mantindrà relacions amb França, com ha fet tradicionalment.
g) Finalment, al Mediterrani oriental hi ha una disputa per l’hegemonia regional entre Israel, Turquia i Egipte. Les tibantors entre aqueixos tres països al llarg del 2011, però també entre Turquia i França (desembre del 2011), poden interpretar-se en aquest sentit. Tanmateix, allà tot és massa convuls (el conflicte araboisraelí, la qüestió de Palestina, la qüestió del Kurdistan, el conflicte turcoarmeni, la Primavera Àrab, etc.) per a entrellucar cap on es decantarà tot plegat.
Per tant, anem cap a un escenari geopolític en què França i Alemanya constituiran un nucli poderós i emergent, que dictaran els passos a seguir a la resta d’Europa (i potser fins i tot el Magrib), a excepció de la Gran Bretanya i l’àrea d’influència que pugui controlar Rússia. No és un escenari gaire diferent del que hauria somniat n’Adolf Hitler, amb la diferència que el dictador alemany va emprar la força (guerres, ocupacions, genocidi) i la resta del món va haver d’aliar-se per a parar-li els peus (per sort de tothom, val a dir). Ara els dirigents francesos i alemanys ho hauran aconseguit per la via d’imposar una nova estructura política en què tothom, afeblit per la crisi econòmica, ha d’acotar el cap.
Argòticament, la premsa i la classe política usa el terme eix francoalemany per a designar l’entesa entre ambdós països quan la fan servir com a mesura de pressió i acció. Però aquest pol de poder ja s’havia manifestat abans. En efecte, estem parlant de l’Imperi Carolingi. Va ser una estructura de poder pròpia del poble franc (una tribu germànica assentada al nord de França) que va durar des de mitjan segle VIII fins a mitjan segle IX, amb el màxim moment d’esplendor sota l’emperador Carlemany. Aquest imperi abastava els actuals França, Alemanya, Països Baixos, Àustria, Suïssa, nord d’Itàlia i el vessant sud del Pirineu. Aquest darrer territori era controlat per noblesa visigòtica local (l’emperador sovint s’intitulava de francs i gots) i hom l’ha anomenat Marca Hispànica.
Com es pot veure, l’escenari geopolític a curt-mitjà termini pot ser una reproducció del mapa europeu de l’any 800. En definitiva, l’aprimament de la Unió Europea ha comportat el ressorgiment de Carolíngia. Deu ser que la història es repeteix.
Per cert: als segles VII-IX, Catalunya ja formava part de Carolíngia. Si més no la Catalunya Vella (o Catalunya comtal, que també se n’ha dit), és a dir, les terres entre el Llobregat-Montsec i el Pirineu. Com que era un territori de l’emperador franc, en àrab els habitants d’al-Àndalus l’anomenaven Ifranja, és a dir, França. No en va abans de l’any 800 les ciutats de Girona i la Seu d’Urgell van passar lliurement a la sobirania franca; i Barcelona va ser conquerida pels francs el 801. Veam si, amb la nova configuració d’Europa (llegiu-hi el ressorgiment de Carolíngia), Catalunya hi serà com va ser-hi fa més de mil anys. Suposo que tothom entén que Catalunya no pot quedar-se al marge d’aquesta nova configuració geoestratègica que s’està forjant i, doncs, ha de plantejar-se si vol tindre un rol semblant al d’Holanda o al de Grècia.
(Com a addenda, podeu llegir-vos l’apunt "Anglaterra contra Alemanya", del blog de n’Enric Vila, Dietari a destemps.)
AFEGITÓ (28-12-2011)
Per a sorpresa meva, al blog Dies de Fúria acaben de posar-hi (de fet, reproduir) un escrit de l’any 2006 en què s’explica per què els catalans (i illencs, i andorrans, i valencians...) celebrem Sant Esteve i Dilluns de Pasqua. Aquestes celebracions tan catalanes (i tan poc espanyoles) tenen l’origen en una disposició legal de l’Imperi Carolingi. Una altra conseqüència del fet que Catalunya pertanyia a Carolíngia i Castella no. Per cert: no és estrany que el govern del PP a les Illes hagi dictaminat que, l’any 2012, Sant Esteve no hi serà festiu. Potser és que volen esborrar tot vestigi de l’herència carolíngia en terres catalanes... i imposar-hi les castellanes. De debò algú creu que és bo per a una societat fer-li trontollar els pilars de la seva cultura?
El desembre del 2011, a la Unió Europea s’ha produït un cop de timó. O, més ben dit, un cop de puny sobre la taula (amb el un posterior viratge de rumb derivat del cop de puny).
El president francès, en Nicolas Sarkozy, i la cancellera alemanya, n’Angela Merkel, s’han posat d’acord per a reconduir la situació tan delicada en què es troba la Unió Europea. Tal delicada situació té a veure amb la crisi de dèficit públic i de deute sobirà, que afecta molts països. Però en el fons hi ha una crisi política considerable, per falta de lideratge i d’objectius clars (vegeu l’apunt en aquest blog "La Unió Europea, vers la des-Unió?"). Aquesta crisi política ja fa temps que s’arrossega, però ningú no feia res. Ara bé: la manca de tremp polític només fa que agreujar la situació econòmica, i en Sarkozy i na Merkel se n’han adonat. Per tant, no hi ha més remei que refer (reformar?, reformular?, refundar?) la Unió Europea per tal de dotar-la de més capacitat política.
França i Alemanya han vist que tenen de liderar aquest procés. Però liderar no vol dir tan sols ser el primer a proposar, sinó actuar i fer actuar. Almenys és així en els temps que vivim, convulsos i agitats. Per això han imposat mesures dràstiques als altres països membres de la Unió Europea, com si aquests no tinguessin sobirania. Vegeu el rescat de Grècia, amb mesures draconianes; la negativa alemanya a emetre eurobons conjunts (deuen pensar que no tenen de resoldre els problemes dels seus socis); l’obligació de canviar constitucions a la resta de socis; o les condicions que han volgut imposar a la Gran Bretanya (tema que tot seguit reprenc).
En aquest procés dirigit per França i Alemanya, la resta de països de la Unió Europea poc hi tenen a dir. Bàsicament perquè són petits (cas de Dinamarca, Holanda, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Lituània, Letònia, Estònia...); o perquè, tot i ser grans, geogràficament estan allunyats del centre i per tant no tenen pes en les decisions (cas de Romania o Polònia); o perquè, tot i ser grans, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas d’Espanya i Itàlia); o perquè alhora són petits i estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna (cas de Bèlgica o Hongria); o perquè alhora són petits, estan immersos en una gravíssima crisi econòmica i/o política interna i geogràficament estan allunyats del centre (cas de Grècia, Portugal, Irlanda i Xipre). Ja veieu que el panorama és ben galdós.
En aquest context, l’únic país amb una certa mida -i una certa entitat política per trajectòria- per a fer de contrapès a francesos i alemanys és la Gran Bretanya. Però França i Alemanya s’han posat durs en les noves condicions que han de complir els països membres de la Unió Europea, que la Gran Bretanya no accepta. Tot plegat ha desembocat a la gairebé sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. Aquesta situació no s’ha donat de cop i volta: entre els britànics hi ha bastant euroescepticisme i la Gran Bretanya ja no va ingressar a la zona euro (manté com a moneda la lliura esterlina). Per tant, estem parlant d’un terreny ja poc propici a la integració total britànica a la Unió Europea.
Tal com està tot, ja es veu que la Unió Europea va cap a una reformulació, i que tal reformulació implicarà moltes coses: potser la desaparició de l’euro (o el trencament de la zona euro); i potser la marxa de la Gran Bretanya.
Si la Gran Bretanya ix de la Unió Europea, França i Alemanya faran i desfaran a gust. La resta de països no pintaran res. En efecte, a banda dels tres països en dansa en aquest ball de cadires (França, Alemanya i la Gran Bretanya), l’escenari geopolític europeu pot quedar més o menys així:
a) Els països mitjans-petits situats entorn de França i Alemanya i amb una certa afinitat cultural amb aquests dos, com Holanda, Luxemburg, Dinamarca i Àustria, poden acabar seguint (de grat o per força) el nucli dirigent francoalemany. Bèlgica és de facto un Estat binacional francòfon -els valons- i neerlandòfon -els flamencs- i, per tant, entraria en aquesta llista, si bé segurament sota la forma de dos Estats.
b) Tots els països de l’Europa de l’Est (Lituània, Letònia, Estònia, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Ucraïna, Hongria, Eslovènia, Croàcia, Romania, Bulgària, etc.) poden acabar sent satèl·lits dels països germànics (Alemanya i Àustria). És possible, però, que Rússia recuperi influència sobre alguns d’aqueixos països, sobretot els que formaven part de la Unió Soviètica i també Polònia.
c) Els països nòrdics (Suècia, Finlàndia, Noruega) es mantindran a una certa distància de tot plegat. Més o menys com han fet fins ara, val a dir: Noruega ha intentat dos cops d’entrar a la Unió Europea (1971 i 1994) i en les dues ocasions l’ingrés no s’ha materialitzat.
d) Els països mediterranis (Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal, Sèrbia, Croàcia, Albània, etc.) prou feina tindran a no quedar reduïts a un rol secundari (si és que mai han aixecat realment el cap). I si tenien deliris de grandesa que despertin del somni. Potser el nord d’Itàlia, enganxat a França i Àustria i amb una economia prou potent, es decantarà cap a l’aliança francogermànica.
e) De la seva banda, els països que han orbitat tradicionalment a l’entorn d’Anglaterra (és a dir, Irlanda i Escòcia) potser preferian mantindre’s dins la Unió Europea per tal d’evitar ser xuclats de nou per la metròpoli anglesa. Més val estar al club dels nombrosos -i llunyans- que estar sol davant un gegant amb ganes de tutelar-los. L’experiència els menarà a adoptar aquesta fórmula (Irlanda es va independitzar de la Gran Bretanya el 1921 i Escòcia ho farà aviat).
f) El nord d’Àfrica també rebrà, ni que sigui indirectament, l’onada de la reforma europea. El Magrib (Tunísia, Algèria, el Marroc) mantindrà relacions amb França, com ha fet tradicionalment.
g) Finalment, al Mediterrani oriental hi ha una disputa per l’hegemonia regional entre Israel, Turquia i Egipte. Les tibantors entre aqueixos tres països al llarg del 2011, però també entre Turquia i França (desembre del 2011), poden interpretar-se en aquest sentit. Tanmateix, allà tot és massa convuls (el conflicte araboisraelí, la qüestió de Palestina, la qüestió del Kurdistan, el conflicte turcoarmeni, la Primavera Àrab, etc.) per a entrellucar cap on es decantarà tot plegat.
Per tant, anem cap a un escenari geopolític en què França i Alemanya constituiran un nucli poderós i emergent, que dictaran els passos a seguir a la resta d’Europa (i potser fins i tot el Magrib), a excepció de la Gran Bretanya i l’àrea d’influència que pugui controlar Rússia. No és un escenari gaire diferent del que hauria somniat n’Adolf Hitler, amb la diferència que el dictador alemany va emprar la força (guerres, ocupacions, genocidi) i la resta del món va haver d’aliar-se per a parar-li els peus (per sort de tothom, val a dir). Ara els dirigents francesos i alemanys ho hauran aconseguit per la via d’imposar una nova estructura política en què tothom, afeblit per la crisi econòmica, ha d’acotar el cap.
Argòticament, la premsa i la classe política usa el terme eix francoalemany per a designar l’entesa entre ambdós països quan la fan servir com a mesura de pressió i acció. Però aquest pol de poder ja s’havia manifestat abans. En efecte, estem parlant de l’Imperi Carolingi. Va ser una estructura de poder pròpia del poble franc (una tribu germànica assentada al nord de França) que va durar des de mitjan segle VIII fins a mitjan segle IX, amb el màxim moment d’esplendor sota l’emperador Carlemany. Aquest imperi abastava els actuals França, Alemanya, Països Baixos, Àustria, Suïssa, nord d’Itàlia i el vessant sud del Pirineu. Aquest darrer territori era controlat per noblesa visigòtica local (l’emperador sovint s’intitulava de francs i gots) i hom l’ha anomenat Marca Hispànica.
Com es pot veure, l’escenari geopolític a curt-mitjà termini pot ser una reproducció del mapa europeu de l’any 800. En definitiva, l’aprimament de la Unió Europea ha comportat el ressorgiment de Carolíngia. Deu ser que la història es repeteix.
Per cert: als segles VII-IX, Catalunya ja formava part de Carolíngia. Si més no la Catalunya Vella (o Catalunya comtal, que també se n’ha dit), és a dir, les terres entre el Llobregat-Montsec i el Pirineu. Com que era un territori de l’emperador franc, en àrab els habitants d’al-Àndalus l’anomenaven Ifranja, és a dir, França. No en va abans de l’any 800 les ciutats de Girona i la Seu d’Urgell van passar lliurement a la sobirania franca; i Barcelona va ser conquerida pels francs el 801. Veam si, amb la nova configuració d’Europa (llegiu-hi el ressorgiment de Carolíngia), Catalunya hi serà com va ser-hi fa més de mil anys. Suposo que tothom entén que Catalunya no pot quedar-se al marge d’aquesta nova configuració geoestratègica que s’està forjant i, doncs, ha de plantejar-se si vol tindre un rol semblant al d’Holanda o al de Grècia.
(Com a addenda, podeu llegir-vos l’apunt "Anglaterra contra Alemanya", del blog de n’Enric Vila, Dietari a destemps.)
AFEGITÓ (28-12-2011)
Per a sorpresa meva, al blog Dies de Fúria acaben de posar-hi (de fet, reproduir) un escrit de l’any 2006 en què s’explica per què els catalans (i illencs, i andorrans, i valencians...) celebrem Sant Esteve i Dilluns de Pasqua. Aquestes celebracions tan catalanes (i tan poc espanyoles) tenen l’origen en una disposició legal de l’Imperi Carolingi. Una altra conseqüència del fet que Catalunya pertanyia a Carolíngia i Castella no. Per cert: no és estrany que el govern del PP a les Illes hagi dictaminat que, l’any 2012, Sant Esteve no hi serà festiu. Potser és que volen esborrar tot vestigi de l’herència carolíngia en terres catalanes... i imposar-hi les castellanes. De debò algú creu que és bo per a una societat fer-li trontollar els pilars de la seva cultura?
diumenge, 18 de desembre del 2011
“España va bien” (sic)
Cap a l’any 1997, quan l’economia espanyola començava a florir a base de totxo (l’anomenada bombolla immobiliària), l’aleshores president espanyol, en José María Aznar, va dir que “España va bien” (sic).
El setembre del 2008, el següent president espanyol, en José Luis Rodríguez, va afirmar públicament a Nova York que “El sistema financiero español es quizás el más sólido” (sic), i es vantava que Espanya havia superat Itàlia en renda per càpita i que en 3 o 4 anys superaria França (sic). Aquesta idea de superar Itàlia i França en un indicador econòmic, el president Rodríguez ja l’havia exposat el gener del 2008.
La tardor del 2008 començava la pitjor crisi econòmica des de l’any 1929 (el que l’economista barceloní Santiago Niño Becerra, de l’Institut Químic de Sarrià, anomena crash del 2010). Aquesta crisi ha arribat a ser d’una cruesa enorme a Espanya. Arribats al 2011-2012, a Espanya hi ha vora un 25% d’atur (entre el jovent, gairebé un 50%); diverses entitats d’estalvi intervingudes; una morositat pels núvols; administracions públiques amb un dèficit astronòmic a frec de la insolvència; empreses grans en fallida, especialment del sector del totxo; empreses petites a punt de fallir per la davallada del consum i impagaments de les administracions públiques; una retallada considerable dels serveis públics; i un empobriment generalitzat.
Vist en perspectiva, les declaracions dels presidents espanyols Aznar i Rodríguez fan riure (per no dir que fan plorar).
A les portes de la pitjor crisi econòmica que Espanya ha viscut mai, el president espanyol es vantava de la situació econòmica. I anys abans, l’anterior president es mostrava cofoi d’un progrés econòmic que, per la seva naturalesa, acabaria desembocant a la crisi esmentada. Semblen escenes tretes d’una pel·lícula italiana dels anys 50 del segle XX.
A un adolescent li diuen: “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. L’anomenada saviesa popular es manifesta en dites més o menys fixades que, com a tals, es poden repetir i transmetre de generació en generació. D’aquesta manera es fa arribar a les generacions futures informació acumulada per les generacions pretèrites. D’aquí vénen frases fetes i refranys com “Qui de jove no treballa de vell dorm a la palla”, “Gos bordador, poc mossegador”, “Més val ocell en mà que cent a volar” o “Més val boig conegut que savi per conèixer”. No es pot menystindre aquesta via de transmissió de la informació, perquè té unes bases sòlides. “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. Doncs això. Veam si els dirigents polítics i econòmics espanyols fan cas de la saviesa popular i del sentit comú i n’aprenen.
El setembre del 2008, el següent president espanyol, en José Luis Rodríguez, va afirmar públicament a Nova York que “El sistema financiero español es quizás el más sólido” (sic), i es vantava que Espanya havia superat Itàlia en renda per càpita i que en 3 o 4 anys superaria França (sic). Aquesta idea de superar Itàlia i França en un indicador econòmic, el president Rodríguez ja l’havia exposat el gener del 2008.
La tardor del 2008 començava la pitjor crisi econòmica des de l’any 1929 (el que l’economista barceloní Santiago Niño Becerra, de l’Institut Químic de Sarrià, anomena crash del 2010). Aquesta crisi ha arribat a ser d’una cruesa enorme a Espanya. Arribats al 2011-2012, a Espanya hi ha vora un 25% d’atur (entre el jovent, gairebé un 50%); diverses entitats d’estalvi intervingudes; una morositat pels núvols; administracions públiques amb un dèficit astronòmic a frec de la insolvència; empreses grans en fallida, especialment del sector del totxo; empreses petites a punt de fallir per la davallada del consum i impagaments de les administracions públiques; una retallada considerable dels serveis públics; i un empobriment generalitzat.
Vist en perspectiva, les declaracions dels presidents espanyols Aznar i Rodríguez fan riure (per no dir que fan plorar).
A les portes de la pitjor crisi econòmica que Espanya ha viscut mai, el president espanyol es vantava de la situació econòmica. I anys abans, l’anterior president es mostrava cofoi d’un progrés econòmic que, per la seva naturalesa, acabaria desembocant a la crisi esmentada. Semblen escenes tretes d’una pel·lícula italiana dels anys 50 del segle XX.
A un adolescent li diuen: “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. L’anomenada saviesa popular es manifesta en dites més o menys fixades que, com a tals, es poden repetir i transmetre de generació en generació. D’aquesta manera es fa arribar a les generacions futures informació acumulada per les generacions pretèrites. D’aquí vénen frases fetes i refranys com “Qui de jove no treballa de vell dorm a la palla”, “Gos bordador, poc mossegador”, “Més val ocell en mà que cent a volar” o “Més val boig conegut que savi per conèixer”. No es pot menystindre aquesta via de transmissió de la informació, perquè té unes bases sòlides. “No vulguis menjar-te el món, perquè aleshores el món se’t menjarà a tu”. Doncs això. Veam si els dirigents polítics i econòmics espanyols fan cas de la saviesa popular i del sentit comú i n’aprenen.
dimecres, 7 de desembre del 2011
I tu, indignat, ja pagues IVA?
Sí, benvolgut indignat, tens raó. Vivim una de crisi econòmica, social i política de magnituds considerables. El sistema pràcticament està en col·lapse. I hi ha responsables d’aquesta situació. Els banquers que, per cobdícia, apostaven perquè tothom rebés crèdits, al marge de la capacitat real de tornar els diners i sense tindre en compte que les bonances van seguides sempre de penúries. Els polítics, que molts cops no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, mirant més de repartir-se el pastís que no pas de servir el país i la seva gent. I els qui han practicat la corrupció política, l’enxufisme, el cobrament de dietes astronòmiques en organismes diversos per assistir a un parell de reunions i, en definitiva, el malgastament que es troba en moltes administracions públiques. Amb aquest panorama és normal, és del tot justificat, que estiguis indignat. Jo també.
Però permet-me una pregunta. I tu, ja pagues IVA?
L’impost sobre el valor afegit (IVA) es carrega sobre moltes coses. Les tomaques que comprem al súper o els joguets que adquirim de cara a Nadal i Reis, per exemple. Però també les petites reparacions que fem a casa: pintar una habitació, canviar aixetes, apariar un llum que fa pampalluges, revisar l’aire condicionat...
I ja sabeu què passa: mentre hom fa les reparacions a la llar, no hi ha in situ cap inspector d’hisenda que ho vigili. Per tant, quan el tècnic fa el pressupost i diu: “Això puja tant, i hi has d’afegir l’IVA”, sigues honrat i respon-te a tu mateix: quantes vegades no has pensat a no pagar l’IVA? I quantes vegades realment no l’has pagat?
Qualsevol tècnic o muntador sap que, si ofereix un pressupost amb IVA (complint la llei) i un altre tècnic o muntador el presenta expressament sense IVA (en negre, que es diu popularment), molt probablement el client tendirà a encarregar la feina al que ofereix el pressupost sense IVA. Per tant, el tècnic que hi posa IVA acaba per treure’l dels pressupostos, perquè no té més remei.
I ara ve la pregunta clau. Oi que estàs emprenyat perquè a l’ambulatori t’han donat hora per d’aquí a una setmana i hi ha moltes cues? Oi que estàs enfadat perquè a la carretera hi ha un clot de fa molt temps i el Govern no ho arregla?
Doncs fixa’t: si no pagues IVA el responsable que aquests problemes no s’arreglin ets tu.
Està molt bé queixar-se del malfuncionament del sistema. I està molt bé criticar als polítics. Ho hem de fer, efectivament. Però si un no paga IVA no està legitimat per a badar boca en aquest tema. Si tu ets dels que et queixes -amb raó- del malfuncionament del sistema, pensa primer si pagues IVA sempre que encomanes una feineta. Si no és així, em sap greu però no tens cap raó de queixar-te.
És així: perquè el sistema funcioni primer hem de corresponsabilitzar-nos del seu manteniment econòmic.
És clar que, a banda d’això, igualment hi ha polítics que no ho fan prou bé. I que hem de lluitar contra la corrupció política. Però també s’ha de ser coherent. Ja sabeu què diu la Bíblia: qui està prou net per a tirar la primera pedra?
Si has arribat fins aquí, estimat lector, tampoc et deixis portar per l’ímpetu de les meves paraules. El problema que plantejo és més profund. No es tracta només de l’IVA: el treballador autònom també ha de cotitzar a la seguretat social. Pot ser que contractem algú perquè faci una reparació o una petita obra i que no cotitzi a la seguretat social. Per tant, el problema té unes dimensions més grans, i cal trobar fórmules que assegurin que tothom sufraguem els serveis públics, i així se’n pugui beneficiar igualment tothom.
Però de la mateixa manera que els ecologistes diuen que sigues respectuós amb el medi des de la teva esfera, de manera que així entre tots farem un món millor, amb el tema dels impostos és el mateix. Amb un agreujant: aquí, qui no paga IVA, no té dret a exigir que les coses funcionin. Pensa-hi, amic indignat.
Però permet-me una pregunta. I tu, ja pagues IVA?
L’impost sobre el valor afegit (IVA) es carrega sobre moltes coses. Les tomaques que comprem al súper o els joguets que adquirim de cara a Nadal i Reis, per exemple. Però també les petites reparacions que fem a casa: pintar una habitació, canviar aixetes, apariar un llum que fa pampalluges, revisar l’aire condicionat...
I ja sabeu què passa: mentre hom fa les reparacions a la llar, no hi ha in situ cap inspector d’hisenda que ho vigili. Per tant, quan el tècnic fa el pressupost i diu: “Això puja tant, i hi has d’afegir l’IVA”, sigues honrat i respon-te a tu mateix: quantes vegades no has pensat a no pagar l’IVA? I quantes vegades realment no l’has pagat?
Qualsevol tècnic o muntador sap que, si ofereix un pressupost amb IVA (complint la llei) i un altre tècnic o muntador el presenta expressament sense IVA (en negre, que es diu popularment), molt probablement el client tendirà a encarregar la feina al que ofereix el pressupost sense IVA. Per tant, el tècnic que hi posa IVA acaba per treure’l dels pressupostos, perquè no té més remei.
I ara ve la pregunta clau. Oi que estàs emprenyat perquè a l’ambulatori t’han donat hora per d’aquí a una setmana i hi ha moltes cues? Oi que estàs enfadat perquè a la carretera hi ha un clot de fa molt temps i el Govern no ho arregla?
Doncs fixa’t: si no pagues IVA el responsable que aquests problemes no s’arreglin ets tu.
Està molt bé queixar-se del malfuncionament del sistema. I està molt bé criticar als polítics. Ho hem de fer, efectivament. Però si un no paga IVA no està legitimat per a badar boca en aquest tema. Si tu ets dels que et queixes -amb raó- del malfuncionament del sistema, pensa primer si pagues IVA sempre que encomanes una feineta. Si no és així, em sap greu però no tens cap raó de queixar-te.
És així: perquè el sistema funcioni primer hem de corresponsabilitzar-nos del seu manteniment econòmic.
És clar que, a banda d’això, igualment hi ha polítics que no ho fan prou bé. I que hem de lluitar contra la corrupció política. Però també s’ha de ser coherent. Ja sabeu què diu la Bíblia: qui està prou net per a tirar la primera pedra?
Si has arribat fins aquí, estimat lector, tampoc et deixis portar per l’ímpetu de les meves paraules. El problema que plantejo és més profund. No es tracta només de l’IVA: el treballador autònom també ha de cotitzar a la seguretat social. Pot ser que contractem algú perquè faci una reparació o una petita obra i que no cotitzi a la seguretat social. Per tant, el problema té unes dimensions més grans, i cal trobar fórmules que assegurin que tothom sufraguem els serveis públics, i així se’n pugui beneficiar igualment tothom.
Però de la mateixa manera que els ecologistes diuen que sigues respectuós amb el medi des de la teva esfera, de manera que així entre tots farem un món millor, amb el tema dels impostos és el mateix. Amb un agreujant: aquí, qui no paga IVA, no té dret a exigir que les coses funcionin. Pensa-hi, amic indignat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)