Se’n parla molt, de la possible independència de Catalunya. Des de l’any 2000 (aproximadament) ha passat de ser una qüestió pràcticament marginal a ser un tema central en la política catalana (i espanyola). Els mitjans de comunicació en parlen a bastament i el debat s’ha estès entre la societat. En definitiva, sobre la taula hi ha la qüestió de si Catalunya pot ser un Estat. (En rigor caldria dir si Catalunya pot tornar a ser un Estat, atès que ho va ser fins al 1714.)
Diverses persones em demanen com ho veig. Realment, s’ha avançat en aquest terreny? O és una febrada que passarà aviat? I encara més: es pot tirar envant una secessió, un procés aparentment complex? (Val a dir que altres processos de secessió d’arreu d’Europa s’han fet de manera senzilla i ràpida, però això no vol dir que sempre hagi de ser així.) A més, amb la configuració social i econòmica que tenim a Catalunya, es pot articular tot plegat? En definitiva, fins a quin extrem és viable un procés d’independència des del punt de vista social, com a iniciativa política, com a fet jurídic, en el marc de la legalitat internacional, tenint present les derivades fiscals i amb unes implicacions econòmiques considerables?
És difícil emetre judicis d’aquesta mena. La societat és diversa i complexa, i fer-se una idea sobre cap on va no és fàcil. A més, qualsevol societat és canviant (i a un ritme accelerat, per a més inri), de manera que un judici emès avui pot ser obsolet al cap de pocs mesos.
Tanmateix, és innegable que hi ha corrents de fons més o menys consistents. I disposem d’instruments diversos per a calibrar-ne el gruix. Un d’aquests instruments és l’evolució del vot, que, degudament analitzat per sectors -barris, edats, etc.-, permet veure cap on es desplaça el sentir de la gent. Un altre instrument és la demoscòpia. En efecte, les enquestes són aproximacions prou fiables sobre el sentir de la gent.
Igualment, hi ha el debat polític. En general és bastant endogàmic, en el sentit que els polítics bàsicament parlen del que diuen els altres polítics. Però a voltes apareix un fenomen social no desitjat pels polítics (per exemple, l’augment de la xenofòbia, una crisi econòmica, una catàstrofe ambiental, l’augment de morts en accidents de trànsit, un incendi o una nevada que ho col·lapsa tot, el rebuig a una instal·lació nociva, etc.); i a aquests mateixos polítics els toca parlar-ne i fins i tot actuar. Quan passa això és que, de ben segur, hi ha un debat instal·lat en la societat civil, o com a mínim entre l’opinió publicada i/o les elits socials. Al capdavall, els polítics no poden callar sobre un tema que és present en la ment de la gent (o en la ment de les elits, dels mitjans de comunicació, etc.). I és un fet que, des que ha començat el segle XXI, els polítics catalans parlen molt sobre la independència, sigui per a tirar-la envant, sigui per a apostar pel federalisme, sigui per a mantindre’s dins l’Estat espanyol. Per tant, és una qüestió amb prou implantació entre la població (o entre les elits, com a mínim).
Per tant, és possible calibrar l’estat en què es troba el procés d’independència de Catalunya. I hom pot aventurar-se a fer-ne una valoració. Som-hi.
(Un parell de precisions abans d’entrar en matèria. Primer, una precisió terminològica. La fórmula denominativa Estat espanyol és usual entre el catalanisme. És una manera d’evitar anomenar Espanya. Molts espanyols es queixen d’aquesta solució terminològica. Cal precisar, emperò, que el nom oficial de l’Estat espanyol no és Espanya, sinó Regne d’Espanya. Una altra cosa és que, a nivell popular, la gent en digui -i és lògic que sigui així- Espanya. Val a dir que molts Estats tenen denominacions per l’estil: França és oficialment República Francesa; la Xina és oficialment República Popular de la Xina; Alemanya és oficialment República Federal d’Alemanya; Bolívia és oficialment Estat Plurinacional de Bolívia; Mèxic és oficialment Estats Units Mexicans; Luxemburg és oficialment Gran Ducat de Luxemburg; etc. Els noms oficials dels Estats en general serveixen per a indicar el règim en què s’organitzen (n’hi ha que s’anomenen República Islàmica de..., i abans n’hi havia que es deien República Socialista Soviètica de...). Per això, el futur Estat català segurament s’anomenarà oficialment República Catalana -excepte si s’adopta la fórmula australiana, de manera que el rei d’Espanya seria cap d’Estat de Catalunya-, encara que a la pràctica tothom en digui Catalunya.)
(Segona precisió, de tipus juridicoterritorial. Quan es parla del procés d’independència de Catalunya, tal procés només tindria lloc, almenys de moment, en el territori controlat per la Generalitat de Catalunya, és a dir, el format per les quatre províncies de Tarragona, Barcelona, Lleida i Girona, i avui articulat políticament com a comunitat autònoma. És una qüestió d’ordre jurídic: el Parlament de Catalunya és un òrgan votat pels ciutadans de la comunitat autònoma de Catalunya i, per tant, qualsevol decisió que prengui el Parlament ateny aquest territori. Dic això perquè molta gent parla del dret a la independència dels Països Catalans. Però jurídicament parlem d’un procés impulsat per entitats com la Generalitat o el Parlament, de manera que el País Valencià seguiria una altra dinàmica. Una altra qüestió és si algun territori veí, afí culturalment, vol afegir-s’hi després -o fins i tot el mateix dia-. Penso especialment en la Franja o la Cerdanya francesa, que tindrien més beneficis pertanyent a aquest nou Estat català que romanent a Espanya o França. En aquest context cal fer menció a banda de la Catalunya Nord. És un territori amb un sentiment català molt arrelat i històricament integrant de Catalunya. Des del punt de vista socioeconòmic (i no cal dir-ho històric) seria més factible que s’integrés al futur Estat català. Ara: des del punt de vista polític és molt difícil que França cedeixi en aquest punt. Sigui com vulgui, en el cas de la Catalunya Nord, més que no pas en altres territoris catalanoparlants, es pot considerar que independència i reunificació són dues cares de la mateixa moneda, encara que els dos fets es produeixen en moments diferents. Un cas a banda és Aran. Com a part integrant de la comunitat autònoma de Catalunya participaria en el procés d’independència. Ara bé: com a territori singular, i tal com ho entenc jo, ha de tindre llibertat per a fer el seu camí, i per tant decidir què fer: mantindre’s dins l’Estat català, romandre dins l’Estat que inclourà els territoris castellans, passar a França o esdevenir un Estat independent a imatge i semblança del Principat d’Andorra. Per tant, l’endemà de la independència, o al mateix moment, el Conselh Generau d’Aran ha d’indicar què vol fer.)
Entrem en matèria.
2. LA SITUACIÓ ACTUAL
Quina és la situació a dia d’avui (setembre del 2011)? Doncs penso que avui el procés d’independència de Catalunya ja és irreversible.
No dic que hagi de passar demà. Dic que la societat catalana (incloent-hi força castellanoparlants, una part dels immigrants, gent tant de dretes com d’esquerres, personal de tota condició i estrat, residents a la Catalunya Central i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona -sí, inclús l’Hospitalet de Llobregat-, i també moltíssims catalans que viuen fora de Catalunya, hòmens i dones, jóvens i adults i jubilats i adolescents...) encapçalada pels sectors que poden considerar-se les elits (empresaris, intel·lectuals, periodistes, professionals liberals, funcionaris, sindicalistes, professors i estudiants universitaris, etc.) ha creuat un punt de no-retorn en aquest debat, de manera que, en un termini de temps relativament breu, Catalunya es convertirà en un Estat independent.
Miro d’explicar per què ho veig així, reportant i argumentant totes les dades que he pogut recollir. No cal ni dir que, de ben segur, molta gent ho veurà diferent de mi (lleugerament diferent o molt diferent, tant en un sentit com en l’altre). Doncs està convidada a afegir les seves dades i percepcions a l’apartat de coments.
3. QUÈ REFLECTEIXEN LES ENQUESTES
Les enquestes mostren que hi ha hagut un augment lent però continuat dels partidaris de la independència a mesura que passa el temps (podeu veure’n les dades completes aquí o, de manera molt resumida, aquí).
Cal precisar, però, que les enquestes pregunten coses lleugerament diferents:
- Una possible pregunta és “Què votaries en un referèndum sobre la independència de Catalunya?”, i s’ofereixen com a respostes “sí”, “no” i “no sap / no contesta” o altres (“en blanc”, etc.).
- Una altra possible pregunta és “Estàs d’acord que Catalunya esdevingui (o pugui esdevindre) un Estat?”, que no és el mateix: en comptes de dir què votaries (actitud activa), dius si ja et va bé un statu quo determinat (actitud passiva); i és més fàcil dir “sí” des de l’actitud passiva.
- Una altra possible pregunta és “Per a tu, Catalunya hauria de ser...?” i aleshores s’ofereixen diverses possibilitats: “un Estat independent”, “una comunitat autònoma d’Espanya”, “una regió d’Espanya”, etc. En aquesta llista sovint s’hi afegeix l’opció “un Estat federal”, que distorsiona els resultats perquè des d’Espanya no es planteja ni remotament una opció com aquesta, de manera que és inviable (per a federar-se amb algú primer cal admetre que l’altre és diferent de tu).
a) Als anys 80 -tot just iniciada l’etapa democràtica postfranquista- i als primers anys 90 del segle XX, els partidaris d’un Estat català eren una minoria. A més, parlar de la independència era pràcticament tabú, ja que era molt mal vist en sectors propers a l’establishment (empresariat, alt funcionariat, etc.).
b) A mesura que s’avança en els anys 90 del segle XX i fins al 2008, les enquestes indicaven que aproximadament un terç de la població catalana era partidària de la independència. Per tant, s’havia augmentat una mica, si bé el suport social continuava sent insuficient. Com a mostra d’aquestes enquestes, veiem que, el 2001, el Centro de Investigaciones Sociológicas espanyol (CIS) -dependent del Govern espanyol- va fer una enquesta on va incloure aquesta pregunta i va donar com a resultat un 35,9% de favorables a la independència (i un 48,1% de contraris). L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) -un organisme associat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Diputació de Barcelona-, del 1991 al 2007 donava xifres a l’entorn del 30-40% de gent que volia un Estat independent (i un 40-50% de contraris). Com he dit, algun cop a l’enquesta s’introduïa com a opció que l’Estat espanyol fos un Estat federal, triada per un percentatge no menyspreable de catalans. Així, a les enquestes de l’ICPS del 2008 i el 2009 cap a un 20% preferien un Estat espanyol de tipus federal, mentre que el 15-20% es decantava per un Estat català independent. El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) -dependent de la Generalitat de Catalunya- també incloïa, des del 2005, les opcions de l’Estat independent i de l’Estat federal, amb resultats similars. En qualsevol cas, sumades les dues opcions (Estat català i Estat federal) sempre se supera el 30% (a l’enquesta del 2009, pàgina 24, sumaven el 40%), de manera que l’opció que Catalunya fos un Estat continava sent la preferida per un terç de la població (com he apuntat, perquè Espanya sigui un Estat federal primer Catalunya ha de convertir-se en Estat i després federar-se). I l’evolució a les enquestes del CEO és tendent cap a la independència: del 2005 al 2011, el percentatge de gent partidària d’un Estat federal sempre és del 30%, mentre que el percentatge de gent partidària d’un Estat independent puja del 13% (el 2005) al 25% (el 2011).
c) Els anys 2009-2010 es produeix un tomb: diverses enquestes mostren que els partidaris de la independència arriben fins al 45-50%. Aquestes dades arriben des de més d’una font. La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha fet enquestes els anys 2008, 2009 i 2010. L’enquesta del 2008 donava els mateixos resultats que l’observat fins al 2007: 36% favorables (i 22% desfavorables). Però les del 2009 i 2010 indiquen que un 50% eren favorables (i un 18% desfavorables). Igualment, La Vanguardia fa sondejos diversos i, des del 2009, planteja la qüestió. L’any 2009 i la primera meitat del 2010 les enquestes donaven un resultat semblant a l’observat fins al 2008: a l’entorn del 36% de favorables a la independència. Però, trimestre a trimestre, els favorables a la independència han anat creixent lentament. És més: en aquest mateix període, els contraris anaven reduint-se a poc a poc (novembre 2009: 46%; març 2010: 44%; maig 2010: 41%). A mitjan 2010 s’inverteix la tendència i, a l’enquesta del juliol del 2010, els partidaris per la independència eren el 47% (els contraris eren el 36%). A la següent enquesta (setembre 2010) les dades es van reequilibrar. Que dos organismes diferents (UOC i La Vanguardia), cap dels dos expressament secessionistes, donin els mateixos resultats evidencia que l’any 2010 es va produir un sorpasso, cosa que va merèixer l’atenció dels mitjans de comunicació. Cal fer veure, en tot cas, que els anys 2009 i 2010 s’havien fet altres enquestes, sobretot encarregades per mitjans de comunicació, i n’hi ha que donen resultats com els del 2007.
d) El 2011 el CEO va incloure una pregunta explícita sobre què votaria la gent en un referèndum d’independència, i el resultat va ser que gairebé un 43% votaria “sí” i un 28% votaria “no”. A l’entorn d’un 23% va dir que s’abstindria. El resultat és clar. Encara que alguns abstencionistes finalment acabessin votant, recordem que és molt difícil que, en una votació, vagi a les urnes més d’un 80% del cens (si passa es considera que hi ha hagut tupinada). Per tant, pocs abstencionistes de l’enquesta acabarien votant. En conseqüència, el resultat d’un referèndum l’any 2011 seria: “sí” vora un 60%; “no” vora un 40%.
Tenim, doncs, que, segons totes les enquestes, la quantitat de gent que votaria “sí” en un referèndum sobre la independència de Catalunya ha crescut molt. Però és que, a més, cal afegir-hi que ho ha fet de manera transversal. Ha augmentat en totes les franges d’edat; ha augmentat a tot arreu (grans ciutats, ciutats mitjanes, viles i pobles menuts); ha augmentat en tots els sectors socials (si bé més entre la gent que té estudis universitaris, cosa que és significativa: com més formació més clar es veu que Catalunya ha de ser un Estat); i ha augmentat entre votants de pràcticament tots els partits polítics (inclosos el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i -atenció- el Partit Popular de Catalunya (PP), mal que els pesi). Una progressió d’aquesta mena, amb una generalització absoluta a tots els camps, no pot interpretar-se com un projecte polític propi de quatre arreplegats poc organitzats. És un símptoma de maduresa col·lectiva i de solidesa social.
Com he dit, la manera de formular la pregunta fa que els resultats puguin ser diferents d’una enquesta a una altra. Qualsevol expert en demoscòpia sap que la manera com es formula una pregunta en condiciona la resposta. Per tant, convé aclarir una qüestió cabdal: les enquestes no mostren un augment de l’independentisme com a moviment polític, sinó un augment de gent que acceptaria la independència de Catalunya. Dic això perquè cal saber distingir les dues tipologies. Allò que ha augmentat espectacularment és l’‘assentiment’ a un procés d’independència conduït per la Generalitat de Catalunya i, potser, amb el suport de diversos sectors (elits intel·lectuals, món universitari, una part significativa de l’empresariat i potser els sindicats) que evidenciï que hi ha un gran consens. No ha crescut tant l’activisme (tot i que també ha crescut). Això és important perquè l’independentisme s’enganyaria si volgués fer una revolució ara mateix: estaria abocada al fracàs. Però, igualment, hi ha qui creu que, pel simple fet que els catalans no fan manifestacions ni vagues ni protestes cada dia, la independència no és present entre les seves opcions polítiques. Sí que hi és present, i molt; el que passa és que, almenys avui, la societat catalana està més per un procés dirigit des de dalt, ordenat, que secundarà. No està per fer cap revolució, entre altres coses perquè tothom té feina: tothom treballa (o estudia; i si no treballa dedica el temps a cercar feina), i tothom paga hipoteca o un lloguer (i si no paga res de tot això té els fills en edat d’estudiar i cal pagar-los els estudis); i tothom vol trobar una estona per a veure els seus amics en eixir de la feina i fer un beure tot fent-la petar. No manifestar-se cada dia per la independència no és sinònim de no ser-ne partidari, encara que els dirigents de Ciutadans (C’s, el partit polític antiindepentista per excel·lència) vulguin fer-ho creure.
En resum: les enquestes mostren que majoria de la societat catalana accepta ja, de manera natural i generalitzada, la independència de Catalunya; i que un procés així tindria el suport social suficient. A més, hi ha -les enquestes no ho revelen, però només cal seguir els mitjans per a veure-ho- un consens prou ampli entre les elits, el món acadèmic, bona part dels intel·lectuals i part de l’empresariat. Parlem d’un sentiment que s’ha estès entre tota la població i entre les elits. I aquest fenomen no pot ser considerat com a menor. De fet, l’antiindepedentisme no el considera menor, en absolut. N’Antonio Robles, exdiputat per C’s al Parlament de Catalunya i un dels intel·lectuals antiindependentistes més importants, al diari digital La Voz de Barcelona hi va publicar (12-4-2011) un article titulat “No los despreciéis, van ganando”, amb referència als independentistes.
Per tant, es pot dir que la societat catalana està madura, o si més no comença a estar-ho. És important veure aquest estat de coses, perquè des de Convergència i Unió (CiU) s’afirmava, el 2009 i 2010, que la societat catalana no estava madura. Doncs no és així. Com a mínim comença a estar madura.
(Per tal d’interpretar degudament les enquestes, us recomano que consulteu, cada cop que en surt una, el blog Dies de Fúria. Les enquestes són xifres i percentatges, però aquest blogaire en fa una interpretació social i política força interessant. I és que aquest blogaire, a parer meu, és una de les persones que diagnostica millor la realitat política catalana. També podeu mirar-vos els treballs d’en Marc Belzunces, recercador del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), a través del seu blog De l’Holocè Estant o directament els resums del seu treball Suport social a la independència de Catalunya (1991-2008), que poden llegir-se aquí o aquí. En aquest estudi s’explica que, fins al 2008, entre els 25 i els 50 anys és on es troba major suport a la independència, mentre que entre la gent més gran de 50 hi dóna menys suport; i també que, com més estudis, més favorable s’és a la independència. Cal tindre en compte, però, que el seu estudi arriba fins al 2008, és a dir, just abans de l’eclosió i, per tant, permeten entendre l’evolució de la societat catalana només fins aquell moment.)
El grau de ‘maduresa’ no es troba tan sols en el fet que la meitat de la població està d’acord amb el fet que Catalunya esdevingui un Estat, i menys de la meitat en contra. Hi ha altres indicadors o factors que ho revelen. Per exemple: n’Héctor López Bofill, professor de dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), al pròleg del llibre de n’Alfons López Tena Catalunya sota Espanya (La Magrana, 2007, pàgina 15) fa notar una dada important. Explica que, abans que molts països de l’Europa de l’Est s’independitzessin (entre el 1990 i el 1992, bàsicament), menys del 15% de la població d’aquests països era favorable a la independència. Si a Catalunya hi ha a l’entorn del 50-60% de favorables a la independència, vol dir que un procés polític d’aquest calibre podria tirar-se envant. És a dir, si molts països amb un suport social més baix van reeixir, Catalunya també pot fer-ho.
4. ALTRES INDICIS
Encara que l’augment del sentiment independentista sigui clar, algú pot pensar que és conjuntural. És a dir, que es manifesta puntualment durant un període curt per una raó concreta, i després pot desinflar-se. Crec, però, que l’augment i la consolidació del sentiment independentista és estructural (ço és, amb bases sòlides i gairebé permanent) i no pas conjuntural (com a resposta puntual a un fet concret). Hi ha indicis que permeten pensar-ho més enllà de la demoscòpia. Alguns són molt visuals (cas de les estelades), i per tant no es pot saber fins a quin punt hi ha una massa sòlida darrere; però d’altres tenen l’aspecte de ser més sòlids.
a) Fixem-nos en l’evolució del mapa polític català. Si exceptuem la legislatura 1980-1984 (que va ser la primera, de manera que la societat, el 1980, tenia molta oferta política on triar), el Parlament de Catalunya ha tingut una gran estabilitat quant a les forces polítiques amb representació. Del 1984 al 2006 (per tant, més de 20 anys), només hi ha hagut 5 forces polítiques (en algun cas és una coalició, però a la pràctica es pot considerar una sola força política). En concret, CiU, el PSC, ERC, el PP (primer sota el nom d’Aliança Popular (AP)) i els comunistes-ecosocialistes (primer sota la sigla del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i ara sota el nom d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA)). La quantitat de diputats d’aqueixes forces polítiques, lògicament, ha anat variant; però si fa no fa hi ha hagut una correlació de forces bastant estable al llarg d’aquests 22 anys. La resta de forces polítiques amb representació parlamentària durant la primera legislatura (Centristes de Catalunya (CC-UCD) i el Partit Socialista d’Andalusia (PSA)) van desaparèixer ja a les eleccions del 1984.
A partir del 2006 les coses canvien. Aquell any, i contra pronòstic, va entrar al Parlament el partit C’s, amb 3 diputats. En el seu programa electoral hi ha com a punt primordial el combat contra el nacionalisme català. Per tant, aquell any una part de la societat catalana aposta per un partit clarament antiindependentista, abandonant el PP (i el PSC en algun cas). A les següents eleccions (2010) van passar dues coses més. Primer, C’s va mantindre la representació parlamentària, també contra pronòstic, perquè els 3 diputats de l’anterior legislatura s’havien barallat entre ells. I, segon, va entrar al Parlament la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI), amb 4 diputats. L’eix ideològic de SI és proclamar la independència al Parlament. Per tant, l’únic fet polític que ha pogut trencar el pentapartidisme de Catalunya en 30 anys ha sigut el debat sobre la independència. A les eleccions hi ha molts partits als quals votar. Però, d’entre els partits extraparlamentaris, la societat catalana només ha donat un suport suficient per a entrar al Parlament als dos partits que posen damunt la taula, sense embuts, la qüestió de la independència (els uns per a tirar-la envant i els altres per a rebutjar-la). La resta de partits extraparlamentaris continuen sent això, extraparlamentaris. La conclusió és que l’estabilitat pentapartida de 20 anys al Parlament només l’han poguda trencar els partits que han posat sobre la taula el debat de la independència; no cap altre.
(Algú em dirà que Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob, va estar a punt d’entrar al Parlament el 2010. I que potser entrarà a la següent contesa electoral. És possible. Però aquest fet no invalida el que he dit.)
Certament, l’entrada de SI va ser en compensació per la davallada d’ERC. Per tant, no va ser per una crescuda del vot independentista. Però cal tindre present que ERC va ser castigada pel seu electorat (del 2006 al 2010, ERC va passar de 21 a 10 diputats i de 416.000 vots a 219.000 vots; i això que el 2006 ja havia perdut vots respecte del 2003). La raó és que, en 7 anys a la Generalitat (2003-2010), l’anomenat govern tripartit (format per PSC, ERC i ICV-EUiA) no va fer avançar ni un míl·limetre la independència, malgrat que és el que ERC prometia en els discursos. És a dir, ERC va frustrar les expectatives dels seus votants. La seva deriva va provocar una dispersió del vot independentista, la major part del qual (100.000) va anar a parar a SI; però encara cal comptar-hi els 40.000 vots que va treure Reagrupament (RCat), que també va sorgir com a resposta a la deriva d’ERC; els que van optar per CiU per tal d’acabar amb el govern tripartit; i els que van anar a parar a l’abstenció. Comptat i debatut, l’independentisme no ha perdut suport social del 2006 ençà, sinó que el vot s’ha dispersat. Aquesta dispersió del vot s’explica perquè la direcció d’ERC va optar per no avançar en la independència i perquè les propostes alternatives (SI, RCat i altres protocandidatures) havien acabat de sorgir i no van poder entendre’s a l’hora d’articular una sola candidatura. Aquesta dispersió del vot per força s’havia de traduir en una minva de diputats al Parlament.
b) Un segon indici és la proliferació i la permanentització d’estelades. La bandera estelada (la senyera guarnida amb un estel dins un triangle, inspirada en la bandera de Cuba perquè va ser un emblema d’alliberament nacional en aquesta illa caribenya) és el símbol independentista per excel·lència. Durant els anys 90 del segle XX pràcticament no es veia pel carrer, més enllà dels aplecs i de les manifestacions independentistes. Però a principi del segle XXI em va sorprendre veure que, la Diada de l’Onze de Setembre, en alguns balcons, en comptes de penjar la senyera a seques, hi penjaven l’estelada. Era una cosa nova, almenys al Camp de Tarragona (potser en altres zones aquest fenomen s’havia produït abans). Aquesta actitud és bastant descarada, per tal com és un afront a l’statu quo. Que hi hagi algunes persones que, de cop, mostrin descaradament la seva intenció d’abandonar l’Estat espanyol és una cosa que no s’havia produït en les dècades anteriors. Fins llavors les ganes d’abandonar l’Estat espanyol es mostraven en privat: en converses amb familiars o amics, a l’hora de votar, anant a un aplec independentista, etc. Però ara ja no és així: les ganes d’abandonar l’Estat espanyol es fan públiques. I no només als balcons particulars: també en grans concentracions humanes, com partits de futbol o d’altres esports, diades castelleres, etc. Per tant, a l’entorn de l’any 2000 va haver-hi un canvi de xip (fixem-nos que l’any 2003 ERC treu uns resultats espectaculars a les eleccions al Parlament). Un segon pas en aquest procés es va produir a l’entorn de l’any 2010: algunes estelades es van fer permanents. En efecte, entre els anys 2010 i 2011 passejant per diverses ciutats i pobles (com Reus, Valls, Tarragona, Manresa, Vilafranca del Penedès, Vic, Figueres, Lleida, Girona o Barcelona) s’observen, aquí i allà, diverses estelades penjades als balcons. Algunes són puntuals amb motiu de la Diada, Sant Jordi o altres fets; però n’hi ha que s’hi queden permanentment. Els qui pengen aquestes estelades de manera permanent han fet un pas més. Ara no tan sols es fa públic que hom vol abandonar l’Estat espanyol, sinó que ara, i amb més descarament, això es publicita permanentment, tots els dies de l’any. Ja sé que la quantitat d’estelades permanents són poques en comparació de tots els balcons que hi ha en totes les poblacions de Catalunya. Però vull centrar-me en l’aspecte ‘qualitatiu’, no tant en l’aspecte ‘quantitatiu’. Hi ha un percentatge de la població que no ha dit tan sols que vol abandonar l’Estat espanyol, sinó que ho publicita i, a més, ho fa permanentment. Aquesta permanència en la voluntat de transmetre un missatge diu molt. Si una part -si voleu xicoteta- de la ciutadania espanyola ha decidit publicitar permanentment les seves ganes d’abandonar l’Estat espanyol, no hi ha hagut un salt qualitatiu en tot aquest procés?
(La idea que exposo aquí ha sigut percebuda per altra gent. Podeu llegir-vos l’inici de l’article d’en Toni Strubell “Hasta aquí hemos llegado” (abril del 2010), quan una persona de Salamanca visita el Pirineu català i es queda parat de la quantitat d’imatgeria independentista que hi va observar, en contrast amb l’absència d’aquesta imatgeria pocs anys abans.)
c) Un tercer indici és el fet que molta gent que anys enrere no defensava la via independentista ara ho fa. És el cas, per exemple, dels intel·lectuals maragallistes -és a dir, de l’òrbita d’en Pasqual Maragall, president de la Generalitat (2003-2006)- i altres pensadors propers al socialisme català. Persones com en Xavier Rubert de Ventós, en Juan-José López Burniol o en Ferran Mascarell, i també veus com en Josep Ramoneda. Tots ells, a partir del 2009 (en Rubert de Ventós abans), han explicitat en articles diversos que Catalunya ha de poder triar el seu futur, incloent-hi la independència.
Un altre exemple el tenim en el testimoni d’en Gerard Quintana, cantant del grup gironí de rock Sopa de Cabra. Als inicis de la seva trajectòria musical com a grup de masses (1989-1992), en Quintana refusava que l’identifiquessin amb el nacionalisme català pel fet de cantar en català (a diferència d’altres grups de pop-rock del moment, com Els Pets o Sau), i fins i tot el grup rebia pedrades per cantar alguna cançó en castellà. Aquesta actitud intolerable per part dels seguidors més catalanistes podia haver provocat una ruptura definitiva d’en Quintana i els seus amb el catalanisme polític. Tanmateix, al primer concert de la minigira dels Sopa de Cabra amb motiu del 25è aniversari del grup (Palau Sant Jordi, 9-9-2011), en Quintana va dir davant centenars de persones del públic que duien estelades que aquell (l’estelada, és a dir, la independència) era l’únic camí. I fins i tot va dir que “rectificava” en el seu posicionament ideològic de 20 anys enrere. Aquesta declaració la va fer en altres concerts de la minigira, com el de Girona (1-10-2011). És una mostra més de gent que no optava per la independència però que ara hi aposten decididament. Certament, estem parlant d’una sola persona; però no hem d’oblidar el carisma i la capacitat d’atracció que té (a banda que és una persona intel·ligent, com ho demostra cada cop que parla sobre un tema social). El seu simbolisme i el seu exemple s’han de sumar al d’altres persones amb un perfil semblant, com l’actor Joel Joan, el periodista Justo Molinero, el periodista Miquel Calçada o el cantant Lluís Llach, partidaris de la independència de bon principi. Com es pot veure, l’independentisme suma referents socials nous als que ja tenia.
d) Un quart indici el tenim en la resposta de l’espanyolisme. Per tal de saber fins a quin punt una posició té força, es pot mirar com reacciona l’altra. Si reacciona airadament i amb violència és que té por o respecte a la primera posició, en el sentit que hi veu prou força. Si no en fa ni cas és que considera que l’altra posició no té prou força o no té prou suports. A hores d’ara, l’espanyolisme reacciona amb un to pujat, amb una certa dosi de violència. Pensem, per exemple, en els actes de kale borroka (fins fa poc inexistents) duts a terme per persones d’ideologia espanyolista. Són episodis com la crema de banderes catalanes i la destrossa de mobiliari urbà quan, per exemple, la selecció espanyola guanya una competició esportiva (vegeu aquest cas del juliol del 2010). Aquesta violència de l’espanyolisme (sobretot del que hi ha a Catalunya) s’assembla força als actes de l’esquerra abertzale radical o als que es van viure a Belfast, i fan pensar que, des del bàndol espanyolista, es percep l’opció de la independència com a madura.
Una altra mostra de violència -en aquest cas verbal- contra l’independentisme el trobem en n’Antonio Robles, exdiputat per C’s al Parlament de Catalunya. Podem agafar com a mostra d’aquesta violència verbal un article seu titulat “Droga ideológica a la puerta de los colegios”, publicat al diari Libertad Digital (24-3-2011). El títol ho diu tot: l’independentisme és “droga”; i desenvolupa el seu argumentari amb frases com aquesta: “Debo confesarles que la primera impresión que me produjo al tropezarme de sopetón con los nacionalistas fue la visión del camello vendiendo droga a la puerta de los colegios”. Que en Robles escrigui això diu molt del sentiment que té envers unes persones amb una opció ideològica concreta que fan ús de les seves llibertats civils. Però a mi el que m’interessa no és els sentiments d’en Robles, sinó el fet que, segurament, aquest llenguatge no tindria un to tan ferotge si no percebés que l’independentisme ha guanyat i està guanyant terreny.
(Cal dir, en descàrrec de l’espanyolisme present a Catalunya, que altres intel·lectuals propers a aquesta ideologia no empren un llenguatge tan descarnat com el d’en Robles. Penso en el periodista Juan Carlos Girauta, que ha articulat un discurs contrari a l’independentisme sense sortir del debat polític estricte, prenent una certa distància; de fet, no li he vist mai dir cap estirabot ni fer cap escarafall com el que veiem en l’article d’en Robles.)
e) Encara hi ha altres incidis. Penso en les grans manifestacions. De manifestacions se’n fan moltes i per molts motius (sindicalistes, estudiantils, per reivindicació d’una instal·lació o en contra d’una instal·lació, contra la immigració o contra el feixisme, etc.). Però de ‘grans manifestacions’ se’n fan molt poques. Són aquelles que apleguen tantíssima gent que col·lapsen el recorregut. I només tenen lloc quan hi ha un gran consens social sobre un tema reivindicat i/o quan s’ha traspassat un límit. Quan es dóna aquest context les manifestacions esdevenen ‘grans manifestacions’, amb centenars de milers d’assistents. Com a mostra de les fetes a Catalunya tenim la de Sant Boi de Llobregat l’11-9-1977 -poc després del franquisme-, en què es reclamava llibertat i autonomia per a Catalunya; la que es va fer a Barcelona el 24-11-2000 com a rebuig per l’assassinat del polític socialista Ernest Lluch a mans d’ETA (21-11-2000); o la que es va fer a Barcelona el 15-2-2003 per a protestar contra de la Guerra de l’Iraq. En tots tres casos es va aplegar una quantitat ingent de persones, i els carrers per on passava el recorregut, amples i llargs, quedaven atapeïts. Doncs bé: des del 2006 hi ha hagut a Barcelona tres grans manifestacions més, que van aplegar una quantitat de gent descomunal. I totes tres eren manifestacions de marcat caràcter independentista. Van tindre lloc el 18-2-2006, l’1-12-2007 i el 10-7-2010. Si, com veiem en les protestes contra la Guerra de l’Iraq o contra l’assassinat de n’Ernest Lluch, la gent només fa ‘grans manifestacions’ per coses molt grosses o per reivindicacions que són presents de manera generalitzada en el gruix de la societat, el procés d’independència compleix aquest perfil. Si no fos així no hi hauria hagut tres manifestacions de centenars de milers de persones.
f) No puc deixar d’esmentar les consultes sobiranistes a escala local que s’han fet a moltes poblacions de Catalunya. Van iniciar-se el 13-9-2009 a Arenys de Munt i el procés es va culminar a Barcelona el 10-4-2011. La participació va ser relativament baixa (a l’entorn del 20%, si bé d’un cens ampliat amb immigrants i jóvens de 16 i 17 anys); però va ser molt més alta que altres consultes populars organitzades per ajuntaments amb pressupostos molt més elevats (com la consulta sobre la reforma de la Diagonal a Barcelona, o la consulta sobre les 3 xemeneies de Sant Adrià de Besòs). De tota manera, el simbolisme de votar la independència en una urna, i amb un sistema totalment fiable, és d’allò més corprenedor. Vaig poder veure algunes persones votant en una urna a Valls i us asseguro que la força que transmet l’acte -tan trascendent!- de dipositar un vot com aquest és indescriptible. Molta gent va fer l’acte de votar no per la seva validesa jurídica -que no en tenia- sinó per tal de demostrar que un dia o altre els poders públics hauran de fer una votació vinculant.
5. RAONS DE L’AUGMENT DELS PARTIDARIS DE LA INDEPENDÈNCIA
Podem demanar-nos com és que l’independentisme ha crescut tant. Sens dubte hi han intervingut factors de diversa mena. Vegem-ne alguns.
a) Un dels elements més important és l’espoli fiscal, denunciat a bastament per diversos sectors econòmics. L’espoli fiscal és la quantitat de diners que paga tot Catalunya a l’Estat espanyol en concepte d’impostos i l’Estat espanyol no retorna a Catalunya en inversions i serveis. A causa d’aquest espoli continuat (i que fa molts anys que dura, com a mínim un segle), a Catalunya no es poden prestar els serveis bàsics amb la qualitat que caldria (es tanquen llits d’hospitals, no s’inverteix en tren o carreteres, etc.), mentre que en altres territoris d’Espanya hi ha llibres escolars gratuïts, més beques, autovies gratuïtes poc utilitzades, etc. Una situació totalment injusta, que la ciutadania catalana percep com a tal. Per tant, la gent ha vist la independència com l’única via perquè qui viu i treballa a Catalunya tingui les prestacions administratives, socials, sanitàries, educatives, policials, judicials, etc., que es mereix (i per les quals paga molts diners via impostos), al marge del lloc on hagi nascut. Cal tindre present que les repercussions econòmiques de la independència serien molt importants. En aquest sentit, Catalunya seria el quart Estat de la Unió Europea en producte interior brut (PIB). Que Catalunya tingui aquesta potencialitat i, alhora, la Generalitat estigui obligada a retallar prestacions i serveis per dificultats de tresoreria és revelador de la situació injusta que viu Catalunya (vegeu, més avall, el punt 6, quan parlo de l’espoli fiscal, on reporto exemples d’això que dic).
La situació d’injustícia en inversions infraestructurals és vista clarament des de Catalunya; però també pels no catalans que visiten Catalunya. A mitjan anys 90 del segle XX, un tècnic d’obres extremeny va visitar el Priorat per tal de supervisar les obres de la carretera de Reus a Falset, de titularitat estatal. Després de veure l’estat de diverses carreteres catalanes, l’extremeny va preguntar a un càrrec local català: “Pero... ¿por qué no os rebelais?”. Vejam si haurà de vindre un extremeny a Catalunya a ensenyar als catalans què han de fer...
b) Una segona qüestió a considerar és la idea, cada cop més estesa, que l’Estat espanyol constreny políticament, de manera unilateral, Catalunya. L’Estat espanyol ha anat laminant la capacitat política de l’autonomia de Catalunya. Això ja fa anys que dura: la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), del 1982, va ser el primer pas. Si bé bona part de la llei va ser declarada inconstitucional, el Govern espanyol i les Corts espanyoles van anar desenvolupant altres lleis i decrets en la mateixa línia. L’aprovació de la modificació de la Constitució espanyola el setembre del 2011, feta només pel PP i pel PSOE, va ser el darrer pas (de moment) d’aquest procés, ja que des de l’Estat espanyol es pot limitar la capacitat financera de les comunitats autònomes sense que aquestes puguin dir-hi re. També cal afegir-hi les retallades a l’Estatut d’Autonomia III del 2006 (tràmit a les Corts espanyoles el 2006 i sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut el 2010) i, des del 2011, la sentència del Tribunal Suprem que qüestiona el model educatiu català. Estem, doncs, davant una d’anul·lació de facto del poder polític autonòmic català, de grat o per força. I, al capdavall, també estem davant una minva de la democràcia: si Catalunya és una autonomia ha de poder desenvolupar els seus camps; i si se la constreny des de fora és una violació de la democràcia. Això és intolerable des de qualsevol punt de vista. Al final, doncs, hi ha hagut un atipament de la situació política a què Espanya sotmet Catalunya, no només en el camp econòmic (espoli fiscal), sinó també en el camp institucional, amb mesures dutes a terme per l’Estat espanyol que retallen la capacitat política de Catalunya (vegeu, a tall de mostra, l’article d’en Toni Strubell “Hasta aquí hemos llegado” (abril del 2010)).
c) Un tercer element molt important és la catalanofòbia. A Espanya hi ha moltes persones (si bé és cert que no tothom) que sent fòbia per tot allò que és català. Una fòbia alimentada per diversos mitjans de comunicació. Això fa que es donin episodis de tota mena en què s’intenta vexar Catalunya, la llengua catalana o els ciutadans catalans. I, és clar, qualsevol ciutadà català que sent o pateix aquesta vexació hi reacciona en contra, fins al punt que acaba pensant que més val separar-se de l’Estat espanyol. He parlat amb més d’un català que ha d’anar a Madrid o altres zones d’Espanya per raons professionals i tots diuen el mateix: en tornen més convençuts que cal la independència. Tots aquests episodis de catalanofòbia només poden interpretar-se com que Espanya ha fracassat amb Catalunya: en efecte, Espanya no ha sabut acollir Catalunya tal com és i, en comptes de revisar què ha fet malament, continua vexant Catalunya.
d) Un quart element, no gens menyspreable, és de quina manera s’entenen conceptes com Estat o ciutadania. Aqueixos dos conceptes han evolucionat al llarg de la història. Així, a l’edat mitjana i fins ben entrada l’edat moderna, la gent era súbdita d’un senyor. Actualment -en part gràcies a la independència dels Estats Units i a la Revolució Francesa- les persones es consideren lliures i amb drets civils i polítics tals com la llibertat d’expressió o la llibertat d’associació. En aquest nou marc, un Estat no és res més que una estructura juridicoadministrativa que s’aplica a un territori i al qual s’adscriu una ciutadania. Si, a més, aquell Estat es dota d’un règim polític democràtic (i no totalitari) el pes de la ciutadania a l’hora de prendre decisions és fonamental. Aquest canvi de concepció ha deixat obsolets molts conceptes. Per exemple, al segle XIX es parlava molt de la Nación española (generalment Nación anava amb majúscula, fins i tot quan no duia l’adjectiu española: això revela la importància del concepte que designava). Els Estats d’aleshores (França també ho feia) volien que l’estructura estatal s’identifiqués amb una cosa ètnica, i d’aquí que s’usés el terme nació per a referir-se a l’Estat i a la ciutadania alhora. Avui dia, en ple segle XXI, parlar de l’Estat espanyol vol dir parlar d’una estructura juridicoadministrativa al servei de la seva ciutadania: no res més. I si l’Estat espanyol deixa de ser útil a la seva ciutadania -en aquest cas, els catalans- perquè hi ha dèficit democràtic i espoli fiscal, els ciutadans esmentats poden abandonar (o directament cloure) l’Estat i crear-ne un altre, o ajuntar-se a un altre. Al segle XXI, el segle amb més democràcia, drets civils i llibertat social de la història de la Humanitat, això funciona així. Si algú creu que no pot ser perquè la Nación ha de perviure immutablement i que les coses s’han de fer ordeno y mando és que s’ha equivocat de segle.
e) Finalment, no s’ha de perdre de vista que diverses persones i entitats han difós arguments de tota mena a favor de la independència de Catalunya. Són centenars de persones, d’entre els quals destaquen alguns noms importants, fonamentalment intel·lectuals, polítics, acadèmics o periodistes -alguns propers al socialisme català-. En aquest camp cal incloure-hi també la tasca de difusió feta des del periodisme audiovisual, amb reportatges de natura diversa que fan reflexionar sobre el tema. Tot plegat ha fet que l’independentisme hagi anat dotant-se d’un ideari sòlid.
6. EL PUNT DE NO-RETORN
Fins ara hem vist que els partidaris de la independència de Catalunya han augmentat; i hem vist també per quins motius ha passat això. Ara bé: encara em falta argumentar per què crec que el procés d’independència ja és irreversible.
Crec que el setembre del 2011 es va creuar el punt de no-retorn. Espanya ha tensat tant la corda que s’ha trencat. I això ha passat el setembre del 2011 (després ja veurem quan es materialitza).
Per què ho penso així? Ja hem vist que, els anys 2009 i 2010, els partidaris de la independència de Catalunya van augmentar considerablement, fins a arribar a la meitat de la població (mentre que els contraris eren aproximadament una quarta part de la població; la resta són indecisos). La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia III del 2006 (estiu del 2010) va significar un punt àlgid en aquest procés, materialitzat en la manifestació del 10-7-2010 a Barcelona (de la qual he parlat adés).
En aquest punt (estiu del 2010) el posicionament polític de la societat catalana era altament favorable a la independència. Però en aquell moment l’Estat espanyol encara podia aturar-ho. Crec que, si el Govern espanyol s’hagués adonat que es podia produir una secessió, hauria aturat qualsevol iniciativa encaminada a fer emprenyar més els catalans. Podia haver aprovat un gran paquet d’inversions en infraestructures per a Catalunya, que impliqués acabar diverses autovies (enllestir la Tarragona-Montblanc, fer millors connexions al Pirineu o desdoblar l’N-II entre Barcelona i Girona, per exemple), donar prioritat a l’aeroport del Prat i fer el corredor ferroviari mediterrani, pesant sobretot en el transport de mercaderies des dels ports de Tarragona i Barcelona cap a Europa. Podia haver modificat la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) i permetre que Catalunya tingués autèntica autonomia financera i fiscal a partir dels recursos generats per la seva població i les seves empreses. I podia haver reconegut que el català havia de ser la llengua principal de l’administració pública i de l’escola i també oficial als organismes de l’Estat espanyol, i alhora legislar des de les Corts espanyoles en aquest sentit, per tal d’evitar sentències com la del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística. Si el Govern espanyol hagués fet això, segurament al cap de pocs mesos alguns partidaris de la independència s’haurien refredat, i els partidaris de la independència haurien anat minvant progressivament.
Però no. En comptes de fer això, els organismes de l’Estat espanyol van continuar en la seva dinàmica lesiva envers Catalunya. Des de llavors ha continuat amb l’espoli fiscal i no ha mogut ni un dit a favor de la llengua catalana (encara el 13-9-2011 el PSOE va votar al Congrés dels Diputats en contra que el català fos llengua oficial a la Unió Europea). El 2-9-2011 va arribar la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en què es donava dos mesos a la Generalitat (posteriorment el termini es va ajornar sine die) perquè introduís el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, saltant-se tota la legislació aprovada i desenvolupada pel Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat. Cal dir, a més, que, el mateix setembre del 2011, el PSOE i el PP van pactar una reforma de la Constitució espanyola que podia laminar l’autogovern de Catalunya però, per tal d’evitar-se sorpreses, van esquivar el referèndum entre la població espanyola, cosa que va motivar la indignació de molta gent arreu de l’Estat espanyol.
La sentència i la posterior interlocutòria sobre la immersió va crear un rebuig considerable entre molts catalans, que se sumava a molts altres episodis anteriors: catalanofòbia, espoli fiscal reiterat, transgressions de l’autogovern, etc. Crec que aquest fet és el punt de no-retorn.
En definitiva, la percepció que tenen molts ciutadans catalans és que, des d’Espanya, s’ha tocat unilateralment tres temes sensibilíssims per a una part molt important de la societat catalana: la llengua, els diners per a sostindre l’Estat del benestar i l’autogovern. Convé tindre present la importància d’aqueixos tres elements.
- La llengua és un element que crea identitat en totes les persones que habiten el planeta. També crea identitat en col·lectius. El col·lectiu castellanoparlant d’Espanya és un exemple clar d’això que dic. Si a un col·lectiu se li toca la llengua se li està tocant un dels elements configuradors de la seva identitat; això és així en els catalans, en els castellanoparlants d’Espanya, en els francesos i en qualsevol altra comunitat lingüística. Per tant, qualsevol actuació que lamini la capacitat de configurar o protegir aquest element és vist gairebé com una agressió en qualsevol comunitat lingüística.
- Amb el terme Estat del benestar es designa el fet de tindre escoles públiques i de qualitat a l’abast de tothom, sanitat pública i de qualitat a l’abast de tothom, atenció social i pensions de jubilació; però, amb una visió generosa, també s’hi poden incloure altres elements que donen benestar material (carreteres en bon estat, wi-fi gratuït, etc.), seguretat material (policia, jutjats, presons), seguretat en la salut (control dels aliments, normes viàries, etc.) i progrés econòmic (infraestructures viàries, portuàries, aeroportuàries, fèrries, etc.). L’Estat del benestar s’ha de sostindre econòmicament mitjançant l’aportació de la gent que viu en un país (impostos, taxes) i altres mecanismes (compra de bons governamentals, etc.). Catalunya, amb el seu dinamisme econòmic, genera prou riquesa per a donar diners a la Generalitat perquè mantingui un Estat del benestar d’altes prestacions. Però el sistema fiscal de l’Estat espanyol recapta molts diners de Catalunya (i les Illes i el País Valencia) per a sufragar l’Estat del benestar en zones depauperades d’Espanya (que són la majoria), de manera que ha acabat passant que la gent que viu fora de Catalunya té més bones prestacions socials que la que viu dins Catalunya. Segons tots els estudis, aquest mecanisme de solidaritat està molt per sobre del que es considera raonable (de fet, el Tribunal Constitucional alemany ha establert un límit de solidaritat entre länder rics i pobres, que està molt per sota del que dóna Catalunya als altres territoris de l’Estat espanyol).
- L’autogovern és la manera com s’articula la governança de Catalunya. Implica que Catalunya du les regnes de diverses matèries, com el dret civil, l’ensenyament, les polítiques laborals, el foment de l’esport, la llengua, la policia, la sanitat, la jústicia, l’ordenació territorial, etc., i cap altre organisme hi ha d’inteferir. Una interferència en aqueixos camps implica una intromissió. Si la intromissió, a més, prové de l’Estat espanyol, des de Catalunya això és vist com manipular les regles del joc per tal d’evitar que el Parlament i el Govern de la Generalitat actuïn segons indiquen els electors a l’hora de votar. És a dir, en essència és una violació de la democràcia. I un atac a la democràcia és intolerable per a qualsevol persona que habiti en un país occidental, sigui l’Estat espanyol, sigui un altre.
Com es pot veure, el setembre del 2011 l’aparell de l’Estat espanyol (el seu Govern, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, els dos principals partits -PSOE i PP-, etc.) va actuar (de fet, va seguir actuant) d’una manera que ha fet vessar la gota d’aigua del got de la paciència de molts catalans. Una part importantíssima de la població (a l’entorn de la meitat) ja tenia el vas ple fins dalt. A d’altres se’ls havia anat omplint a poc a poc per l’espoli fiscal, la manca d’inversions en infraestructures, la catalanofòbia, etc., i ja el tenien bastant ple. Doncs només faltava deixar caure alguna gota grossa com és l’atac a la democràcia (reforma constitucional unilateral, sentències que deixen l’autogovern a zero, etc.) i una altra de grossa com és la llengua (les sentències). En alguns el got ja ha sobreeixit i en d’altres ha arribat a dalt de tot. Per tant...
Jo creia que aquest punt de no-retorn arribaria durant el 2012. Hi hauria una nova agressió des de l’Estat espanyol i es traspassaria el límit. Un dels escenaris possibles perquè passés això podia haver sigut el tema antitaurí. En efecte, el 2012, amb un govern del PP, és més que probable que les Corts espanyoles o el Tribunal Constitucional maniobrin per tal d’anul·lar la prohibició de les corrides de toros a Catalunya (2010, en vigor des de l’1-1-2012). El PP i l’espanyolisme en general considera que aquesta prohibició feta pel Parlament de Catalunya és un atac als símbols espanyols i, per tant, ja han anunciat que faran el possible per tal de revocar-la. Si ho fan s’hauran carregat -altra volta- l’autogovern. I aquesta transgressió segurament hauria sigut la gota que feia vessar el got. Ja sé que, si l’Estat espanyol fa aquest pas, posa cullerada en un tema més simbòlic o anecdòtic que una altra cosa. Però seria una agressió a l’autogovern (‘us deixem fer coses però quan feu el que no ens agrada no us ho deixem fer’), per tant més important que no sembla.
Un altre element que pot fer que el catalanisme polític trenqui definitivament amb Espanya és que, durant el 2012 o el 2013, el PP i el PSOE aprovin una llei electoral que, de facto, faci impossible que els partits nacionalistes catalans i bascos puguin presentar-se a les eleccions espanyoles. Des dels any 2000 (aproximadament) aquest rum-rum sona des de les esferes polítiques espanyoles; i tot apunta que es materialitzarà durant la legislatura 2011-2015. És una manera d’evitar que partits com CiU els condicionin la política (investidures, aprovació de pressupostos, etc.). Aquesta nova agressió a la democràcia -de proporcions majúscules i totalment impresentable, ja que es tracta de silenciar en comptes de fer participar- no tan sols tindria efecte entre la part de la societat catalana -ja molt nombrosa- desafecta amb Espanya (s’aguditzaria la separació), sinó que acabaria de fer convèncer els pocs convençuts dins les files del catalanisme polític (sobretot dins CiU).
Un altre fet que podia haver significat el punt de no-retorn el 2012 el trobem en la negativa a millorar el tracte fiscal de Catalunya. CiU va presentar-se a les eleccions catalanes del 2010 amb un objectiu polític molt clar: el pacte fiscal. La conclusió a què han arribat molts polítics, economistes, empresaris i acadèmics és que Catalunya ja no pot aguantar més sense controlar els impostos. Ho necessita per a fer les infraestructures que li cal per al progrés econòmic (ja que l’Estat espanyol no les vol fer) i per a finançar tots els serveis de les administracions públiques. Cal tindre present que, el setembre del 2011, les finances públiques catalanes es troben en situació de col·lapse, cosa que implica un risc de paràlisi de molts serveis bàsics, com l’educació, la justícia, la sanitat o l’atenció a persones desvalgudes. L’estiu del 2011 a Catalunya ja s’havien tancat diversos serveis sanitaris públics com els ambulatoris de nit i diverses plantes hospitalàries. I entre el setembre i l’octubre del 2011 la Generalitat ha tingut serioses dificultats de tresoreria per a pagar el concert a les residències d’avis i centres de discapacitats -cosa que implica dificultats per a aquestes empreses per a pagar els seus treballadors-, les nòmines de metges i professors universitaris, farmàcies -cosa que ha fet que alguna es plantegi de tancar- i advocats d’ofici.
Davant aquest estat de coses, CiU va apostar per aconseguir un pacte fiscal, una fórmula de gestió d’impostos consistent a fer que la Generalitat els recapti tots. És una fórmula semblant al concert econòmic del País Basc i Navarra. Com que el 2012 s’havien de fer eleccions espanyoles, era lògic que el Govern català, comandat per CiU, s’esperés al nou Govern espanyol. Amb tot, les eleccions espanyoles es van avançar al 20-11-2011 i, per tant, al gener del 2012 hi haurà nou Govern espanyol. En aquest moment és quan caldrà que el Govern català plantegi el pacte fiscal. Tot fa pensar que el Govern espanyol s’hi negarà. Entre altres coses, perquè els impostos del catalans, juntament amb els del valencians i els dels illencs, són la part més important del manteniment de l’Estat espanyol, incloent-hi els serveis de l’anomenat Estat del benestar. Com que l’Estat espanyol es negarà a acceptar el pacte fiscal, és obvi que la paciència del gruix de la ciutadania catalana hauria arribat a un límit.
Que Espanya no podia traspassar unes línies vermelles sense pagar un preu no és una idea meva. En Jordi Pujol, president de la Generalitat durant 23 anys (1980-2003), també ha explicitat aquesta idea. Des del 2008, en Pujol ha anat agafant un llenguatge cada cop més independentista. No és un independentisme actiu, sinó reactiu, és a dir, com a resposta a les agressions; suposo que com ho viuen molts altres catalans. Entén que Catalunya ha de poder ser dins Espanya però mantenint la seva singularitat (el fet diferencial, se’n deia als anys 90 del segle XX). Si això no pot ser -i no pot ser-, en Pujol sosté que és lògic plantejar-se la independència. (Val a dir que sorprèn que algú tan llest com en Pujol no hagués vist abans que Espanya no vol Catalunya tal com és. Jo ho vaig veure als anys 90 del segle XX, de ben jovenet; per tant, sobta que no ho vegés ell, amb molta més experiència) En Pujol ho va dir en una entrevista que li va fer en Josep Cuní al programa Els Matins de TV3 el 15-7-2011. En un moment de l’entrevista (minut 36:22) en Pujol diu que hi ha tres punts que l’Estat espanyol no pot transgredir, i els enumera: la discriminació en el finançament, la immersió lingüística i la llei electoral espanyola (en el sentit que es margini els partits que no són d’àmbit estatal). I diu que, si l’Estat espanyol els transgredeix, cal dir que “no”. Acte seguit, en Cuní (minut 48:55) li demana què faria en Pujol si l’Estat espanyol transgredeix un d’aquests punts. En aquest punt en Pujol declina respondre.
El desencís d’en Pujol amb Espanya té raó de ser perquè, com ell mateix reconeix a l’entrevista, Catalunya pot i ha d’estar dins Espanya però sent ella mateixa, sentint-s’hi còmoda. (La idea d’en Pujol és present entre altres autors catalans d’ideologia de centredreta o democratacristiana. Vegeu, per exemple, el llibre Què significa ser conservador, avui? (Columna, 1987, pàgines 45-46), de l’economista Salvador Millet i Bel, president de La Caixa (1980-1987).) Ara bé: amb tot que ha s’ha tirat envant des de l’Estat espanyol en els darrers anys, Catalunya no pot sentir-s’hi còmoda. I és aquí quan en Pujol planteja l’ultimàtum: hi ha coses que no es poden tocar o... Doncs bé: s’han tocat. I per tant s’ha traspassat un punt que no té marxa enrere.
Que s’ha traspassat un punt de no-retorn no ho veig només jo. Ho veu altra gent amb més perspectiva sobre la realitat política i social espanyola. És el cas, per exemple, del periodista Fernando Ónega, col·laborador de Televisió Espanyola i de La Vanguardia. En un article publicat en aqueix diari (15-9-2011) titulat “Catalunya, ¿adéu?” explica d’una manera succinta -i amb un to planyívol- el que he exposat en aquest escrit: allunyament entre Catalunya i Espanya (utilitza el terme desencuentro), l’error de l’Estat espanyol de modificar la Constitució espanyola sense comptar amb Catalunya, el llenguatge secessionista de CiU (en parlo després), els senyals d’intolerància, etc. I, després d’afirmar que “Yo quiero a Catalunya en España, o España en Catalunya, me da igual”, acaba dient: “Lo que está ocurriendo puede ser nuestro mayor fracaso colectivo. Nuestro fracaso histórico”. És a dir, que, al marge del que ell desitja per a Catalunya i Espanya, considera que el procés de separació està no tan sols molt madur, sinó al punt.
Em sembla, doncs, que el setembre del 2011 ha significat el punt de no-retorn. Però atenció perquè tot apunta que la pressió de l’Estat espanyol contra Catalunya no s’ha acabat. Diversos analistes auguren que la legislatura 2011-2015 estarà marcada per una pressió forta contra Catalunya i el seu autogovern (vegeu, a tall de mostra l’article d’en Jordi Grau “El panorama que ens espera”, publicat en El Punt Avui (28-9-2011)), restituint el toreig, pressionant sobre la llengua i negant les inversions que Catalunya necessita. Per tant, el sentiment plenament independentista pot arribar al 60% de la població o fins i tot superar-lo. Tot dependrà del grau de toxicitat en la pressió que efectuï l’Estat espanyol, però sembla que no serà
7. ALTRES FACTORS
Hi ha altres factors que ajuden a consolidar l’opció de la independència. Per exemple, tal com fa veure l’eurodiputat i economista Ramon Tremosa, els països de la mida d’Holanda (en població i extensió) són els que, des del punt de vista de la governança, són més eficaços. I Catalunya entra dins aqueixa categoria.
Però un dels factors sociològics que considero més important, i al qual no s’ha prestat prou atenció, és el factor Barça; o, vist des d’una perspectiva menys lligada al futbol, el factor generacional.
El Futbol Club Barcelona és una de les entitats més importants de Catalunya. Ho és per la quantitat de seguidors que té; ho és per l’impacte internacional; i ho és com a element de cohesionador de la societat catalana, incloent-hi els immigrants (vegeu l’article “Al-Jazira” d’en Vicenç Villatoro (Avui, 3-7-2010)). Durant el franquisme (1939-1975) el Barça va ser un referent del catalanisme, i així ha continuat fins avui. En aquella època, però, el Reial Madrid va endur-se la majoria de títols. El seguidor blaugrana va ser sempre un seguidor en negatiu: amb ànim perdedor. Només l’arribada d’en László Kubala com a jugador (1950-1961) i d’en Johan Cruyff, primer com a jugador (1972-1978) i després com a entrenador (1988-1996), va significar un canvi en la tònica general. Amb en Cruyff a la banqueta el Barça va guanyar títols de manera freqüent (l’equip que va dirigir va rebre del nom de dream team ‘equip de somni’). Amb la presidència del Barça d’en Jan Laporta (2003-2010) i, sobretot, amb en Pep Guardiola com a entrenador (des del 2008), el Barça ha assolit l’excel·lència en tots els nivells. Ha guanyat pràcticament tots els títols en joc, ho ha fet amb un estil de joc enlluernador i amb una actitud dels jugadors de gran respecte envers tothom (algun jugador molt bo tècnicament que no complia aquest requisit va acabar marxant del club, com en Samuel Eto’o). Si es divideix la història del Barça en dues etapes, la primera des de la seva fundació (1899) fins al 1989, i la segona des del 1990 fins al 2010, i es comparen els resultats esportius entre ambdues etapes, és nit i dia. A la segona etapa, de només 20 anys, hi ha quatre copes de la lliga europea de campions (Champions league), tres de les quals guanyades el 2006, el 2009 i el 2011; a la primera etapa, cap. Per tant, una persona de 80 anys ha viscut un Barça quasi sempre perdedor, mentre que una persona de 20 anys ha viscut un Barça sempre guanyador. L’atreviment i la llibertat que et dóna saber que guanyes et permet saltar més lluny, mentre que si penses que no te’n sortiràs perquè sempre has tingut la sort d’esquena acabes no reeixint.
Alguns potser pensaran que és agosarat fer aquest paral·lelisme entre el Barça i el país. Que el Barça tingués abans un seguidor més derrotista i ara un seguidor més optimista no vol dir que el país tingui ara una societat més desacomplexada i més segura de si mateixa. Però, com he dit, el Barça impregna la societat, fins i tot entre la gent que segueix poc el futbol.
Si he reportat el paral·lelisme amb el Barça és perquè, en el seguidor blaugrana de tota la vida, hi veig el personatge catalanet parodiat a l’espectacle EEUUropa (2003), dels Teatre de Guerrilla. En aquesta obra teatral hi ha diversos personatges; un és l’espanyol fatxa i fatxenda, cregut i segur d’ell mateix; i un altre és un catalanet que se sent molt català (devot de la Moreneta, amb la senyera penjant del retrovisor del cotxe, amant de la botifarra amb mongetes, etc.) i ho verbalitza, però que, quan l’espanyol l’escridassa, s’arronsa i li diu amén a tot, incloent-hi, és clar, amagar la seva catalanitat. Aquest és el català d’abans i també el seguidor blaugrana d’abans, que s’encongia davant el poder del Reial Madrid. El català d’ara d’entre 30 i 50 anys no és tan folklòric com el d’abans, ni de lluny. En efecte, el català d’ara sol treballar en una empresa que ven a tot el món, du Blackberry o iPhone, ha de viatjar sovint a l’estranger per feina, sap idiomes, consulta internet cada dia, etc.; i segueix el Barça per canals de pagament, si cal. Aquest català entén que un Estat és un instrument juridicopolític al seu servei i no pas una Nación a la qual servir. En això es diferencia com la nit i el dia del catalanet d’EEUUropa, que encara pensa que s’ha de prostrar davant l’Estat i els seus òrgans (jutges, Guàrdia Civil, etc.).
Que hi ha hagut un canvi de percepció del ciutadà català cap a l’Estat espanyol, motivat per un canvi generacional, ho veuen altres analistes. Ho exposa, per exemple, en Francesc-Marc Álvaro, un periodista proper al nacionalisme, al final de l’article “La amenaza catalana” (La Vanguardia, 7-9-2011). N’Álvaro afirma que “Ante las amenazas que emite periódicamente el catalanismo de manera reactiva, los poderes del Estado no se alarman mucho pero tampoco piensan que sea sólo un sofocón, como se dice a menudo. Observan la sociedad catalana con atención pero se les escapan demasiadas cosas, la plantilla que utilizan es obsoleta. Por ejemplo, no tienen lo bastante en cuenta el cambio generacional ni la desaparición del miedo al conflicto, el legado de la guerra que frenó muchas demandas durante la transición”. Si a aquest canvi de mentalitat hi afegim que un equip català de dimensió mundial com el Barça ja no té ànima derrotista sinó que té empenta, visió guanyadora, seguretat, orgull i coratge, el viratge és total. En una generació els catalans han passat de tindre por i respecte a la Guàrdia Civil (i al Reial Madrid) a pensar que l’Estat no pot qüestionar una decisió sobirana (i a pensar que el Reial Madrid no pot guanyar el Barça ni posant el dit a l’ull).
Seguint en la mateixa línia argumental, en Salvador Cardús, al seu llibre El camí de la independència (La Campana, 2010), considera que, per a dur a terme la independència, cal primer una emancipació mental. Doncs bé: ja s’ha assolit. Una part de la societat catalana desacomplexada i moderna ja pensa en els paràmetres polítics del segle XXI, no pas del segle XIX. La caiguda de peces del dominó està en marxa.
8. CLOENDA: L’HORITZÓ CAP ON VA LA SOCIETAT CATALANA
Tingueu-ho clar: la independència de Catalunya serà. No serà demà ni demà passat; però serà.
Políticament, socialment i econòmicament només hi ha un horitzó possible: l’Estat català. No assolir-lo implicaria una debacle majúscula en tots els àmbits. En primer lloc, en el pla social. Si Catalunya no és un Estat no podrà pagar els serveis públics a què la població catalana s’ha acostumat del 1980 ençà (transport públic assequible, sanitat pública de qualitat, ensenyament públic de qualitat, seguretat pública, controls de seguretat alimentària, etc.). I si rebaixem les prestacions públiques (sanitat, manteniment de carreteres, seguretat, etc.), algú creu que la gent s’involucrarà en el manteniment econòmic dels governs? Vull dir que l’economia submergida encara creixerà més (ara ja és prou alta), perquè molta gent entendrà que no cal pagar impostos si no s’han de rebre serveis. Al capdavall, la crisi econòmica que vivim des del 2008 va per llarg i en un context així sempre creix l’economia submergida. I si passés això parlem del caos, perquè els serveis públics no es podrien pagar (cauríem en un cercle viciós). En definitiva, no assolir la independència pot comportar l’ensulsiada de l’Estat del benestar (i del confort) tal com el coneixem, i passaríem a viure en una societat desestructurada i desvalguda (només els que tinguessin diners tindrien una qualitat de vida raonable: transport, sanitat, telecomunicacions, jubilació, etc., pagats amb els seus propis calés; la resta, desvalguda). Això és inassumible socialment i les elits (empresaris, universitaris, polítics) en són conscients i saben que només hi ha una sortida. En segon lloc, en el pla democràtic. L’Estat espanyol ha demostrat ser d’una cultura democràtica molt prima. La governança a Espanya està esquitxada de populisme, de limitacions en drets civils a persones del País Basc per tindre una ideologia concreta (la Llei de Partits), de connivències amb grans empreses -si bé França, Itàlia o Catalunya tampoc se’n lliuren-, de menyspreu a la voluntat popular. Romadre a Espanya implica acceptar que la governança es dugui a terme amb un sistema totalment rovellat; en canvi, per una simple qüestió de mida, en un Estat català la gent tindria més força per a castigar electoralment els governs ineficients, corruptes o populistes. Un altre cop, la societat catalana més formada és plenament conscient del problema i que pràcticament l’única solució és un Estat de les mides d’Holanda. En tercer lloc, en el pla cultural. La llengua i la cultura catalana acabarien desapareixent irremeiablement; a tot estirar quedaria com la cultura dels indígenes de Sud-amèrica, disminuïda i folkloritzada. Un poble sense cultura pròpia està abocat sempre a ser secundari. I és això el que volen les nostres elits, els intel·lectuals i les universitats? I, en quart lloc, en el pla econòmic. Sense les infraestructures adequades l’economia catalana no pot despegar, i si no despega no ens desempallegarem de la crisi econòmica que va començar el 2008. Secularment, l’Estat espanyol s’ha negat a construir les infraestructures que Catalunya necessita, a canvi de fer-les a moltes zones de l’Estat espanyol on no han servit per a res. I sense aquestes infraestructures el teixit industrial i logístic català pateix. El món econòmic n’és conscient i sap que la independència donaria ales a l’economia catalana, encara que es produís un boicot comercial a Espanya. En resum, els polítics i les elits saben que només queda una opció per a sortir-se’n. I els grups socials més conscienciats per temes socials, polítics i econòmics també.
En definitiva, ara la societat catalana, com a col·lectiu de persones interactuant, té una qüestió damunt la taula, indefugible, sobre la qual cal prendre una decisió: si Catalunya ha de ser econòmicament pròspera i emprenedora, socialment integradora i solidària i culturalment amb un perfil propi davant el món. En aquesta cruïlla i tal com estan les coses, la independència és vista com la sortida. No pas com una sortida possible, sinó la sortida. Ho veuen els intel·lectuals; els polítics catalanistes; la majoria d’empresaris; una part important dels alcaldes; el gruix del cos docent de Catalunya, incloent-hi el professorat universitari; i moltes capes mitjanes de la societat. És per això que es pot considerar que, des del setembre del 2011, la societat està madura i es pot fer el pas en poc temps.
No he comentat -i algú pot demanar-m’ho- quin és el mecanisme polític per a assolir la independència -i qui està preparat per a dur-la a terme- i quins arguments té l’unionisme. Aquestes qüestions han de ser objecte de sengles apunts, que bé s’ho valen (parlem de la legalitat internacional, de la Unió Europea, de quins aspectes tècnics i administratius ha de tindre controlats el proto-Estat català, del boicot espanyol als productes catalans, dels sentiments identitaris, etc.). Ara només avanço que, sobre els mecanismes polítics, n’hi ha diversos i tots són bastant simples. I també puc dir, quant al lideratge, que les declaracions fetes el setembre del 2011 per n’Artur Mas, actual president de la Generalitat de Catalunya, apunten cap a aquest punt de maduresa d’inici del procés d’independència. Pel que fa als arguments de l’unionisme -incloent-hi les reticències en l’àmbit econòmic-, també avanço que en té molt pocs i de molt poc pes; i que, amb el pas del temps, algun deixarà de ser un argument (perquè en el fons és una fal·làcia) i d’altres perdran el (poc) pes que tenen.
És evident quin és el següent pas que ha de fer Catalunya. I la societat catalana ho sap. Per això el setembre del 2011, després de tants greuges polítics i econòmics contra Catalunya -i els que encara vindran-, la independència de Catalunya ha esdevingut un procés irreversible que arribarà un dia o altre, més prest que tard.
AFEGITÓ 1 (17-10-2011)
Una nova enquesta publicada pel diari Ara (setembre del 2011) dóna resultats d’acord amb l’evolució descrita: en un referèndum d’autodeterminació, un 42% dels catalans votaria a favor, mentre que un 37,7% ho faria en contra (i més d’un 18% no votaria o no sap què faria).
AFEGITÓ 2 (19-10-2011)
També surten veus de la burgesia catalana favorables a la independència. És un sector social tradicionalment contrari a aquest statu quo; que alguns es plantegin la independència, doncs, és una altra mostra de maduresa del procés. Podeu llegir la informació aquí.
AFEGITÓ 3 (25-10-2011)
Una nova enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, de l’octubre del 2011, torna a donar xifres a l’entorn del 65% de favorables a la independència. En concret, un 45,4% dels ciutadans votaria a favor de l’Estat català, mentre que només un 24,7% ho faria en contra (la resta s’abstindria). Per tant, de cada 4 catalans, 2 opten per l’Estat català, 1 no el vol i un 1 es manifesta. Comptats només els vots emesos en un referèndum, això vol dir que un 64,7% hi votaria a favor i un 35,3% en contra. Respecte de la darrera enquesta del CEO, els partidaris de l’Estat català augmenten, mentre que els contaris disminueixen.
AFEGITÓ 4 (11-11-2011)
El novembre del 2011 ha aparegut la nova enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS). De nou la majoria de la societat catalana es mostra favorable a la independència. Un 43,7% de la població votaria “sí” a la independència en un referèndum, mentre que sols un 25,1% hi votaria que “no” (l’abstenció seria del 22,3%). Tots dos percentatges són un pèl més baixos que l’enquesta del CEO de l’octubre del 2010 (vegeu l’afegitó 3), però la diferència és pràcticament insignificant. Per tant, es confirma que, l’octubre-novembre del 2011, en un referèndum el “sí” guanyaria amb vora un 63% dels vots, mentre que el “no” obtindria vora un 36% dels vots. L’única conclusió d’aquesta evolució de les enquestes és que la societat catalana està madura.
El novembre del 2011 ha aparegut la nova enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS). De nou la majoria de la societat catalana es mostra favorable a la independència. Un 43,7% de la població votaria “sí” a la independència en un referèndum, mentre que sols un 25,1% hi votaria que “no” (l’abstenció seria del 22,3%). Tots dos percentatges són un pèl més baixos que l’enquesta del CEO de l’octubre del 2010 (vegeu l’afegitó 3), però la diferència és pràcticament insignificant. Per tant, es confirma que, l’octubre-novembre del 2011, en un referèndum el “sí” guanyaria amb vora un 63% dels vots, mentre que el “no” obtindria vora un 36% dels vots. L’única conclusió d’aquesta evolució de les enquestes és que la societat catalana està madura.
Una altra veu que apunta cap a la irreversibilitat de la independència. És na Montserrat Nebrera, que durant un temps va ser diputada pel PP al Parlament de Catalunya (2006-2009), i que a les eleccions catalanes del 2010 va presentar candidatura a través d’Alternativa de Govern. A El Singular Digital li fan una entrevista (5-12-2011); us en reprodueixo un fragment:
Pregunta: Rajoy realment s’ha desmarcat d’Aznar?
Resposta: A la segona fila del partit hi ha la mateixa gent, només han canviat alguns elements simbòlics. Ara bé, tan de bo Rajoy tingui prou visió per adonar-se que vivim un moment delicat en aquest país i que si no es gestiona amb intel·ligència emocional cadascú silenciosament acabarà marxant per la seva banda. És impossible mantenir una unió en un estat si no hi ha una mínima emoció. En aquest moment només dubto de quan es produirà, però no que es produeixi.
Pregunta: M’està dient que la conjunció ‘crisi econòmica més majoria del PP’ pot accelerar el camí cap a la independència?
Resposta: Sí, la crisi econòmica pot accelerar el procés perquè ara hi ha una base que defensa la independència que ja no té res a veure amb la identitat. Quan es perd de vista la perspectiva històrica, només queda la perspectiva material. I en aquest espai s’ha generat el missatge que si fossim independents tindríem més diners. És un missatge que es podria matisar molt, però és molt clar: “ara en temps de crisi ho estem passant fatal, però si fossin independents no estaríem tan malament”, ens diuen. I del pacte fiscal a la independència conceptualment només hi ha un pas.
Pregunta: Em sorprèn...
Resposta: De fet, fa deu anys hagués pensat que això era impossible. Ara no solament no ho veig impossible sinó que reconec que s’ha construït l’argumentari emocional perquè això passi. L’èxit del discurs independentista és haver descobert com una part de l’electorat que abans era poc receptiu perquè passava de la història, del català i d’en Lluís Llach, ara s’hi suma quan li expliquen que podríem tenir més diners pels nostres fills.
AFEGITÓ 6 (28-1-2012)
Una altra enquesta que mostra com l’independentisme continua creixent. L’ha feta El Periódico de Catalunya (“Els partidaris de la independència arriben per primer cop al 50%”, 27-2-2012), un mitjà poc procliu a donar ales a la independència. Segons fa notar aquest rotatiu, a principi del 2012 el suport a la independència de Catalunya ja ha arribat al 53% de la població. Per tant, supera les xifres del 43-45% dels anys 2010-2011 i de fet també supera el suport que hi ha a la independència d’Escòcia. A més, s’acosta al mínim del 55% exigit per instàncies internacionals. Finalment, el manteniment de Catalunya a Espanya tan sols recull un 32% de suports, tres punts menys que a l’anterior enquesta d’aquest mitjà (llavors era del 35%).
AFEGITÓ 7 (2-3-2012)
Nova enquesta, ara del CEO, feta el febrer del 2012. El 44,6% de la població catalana votaria “sí” en un referèndum d’independència, mentre que el 24,7% votaria “no” (el 24,2% s’abstindria i un 6,5% optaria per altres manifestacions). L’octubre del 2010 el CEO havia fet una altra enquesta (vegeu l’afegitó 3) i donava un resultat molt semblant (45,4% “sí” i 24,7% “no”). En resultats d’un referèndum això vol dir un 64,3% de vots afirmatius. Podeu llegir la notícia aquí i aquí (al primer enllaç també hi ha dades sobre els sentiments de pertinença catalanitat/espanyolitat i sobre resultats hipotètics de partits polítics en unes eleccions, molt interessants, també).
AFEGITÓ 8 (18-6-2012)
Dues noves veus destacades del món polític català se sumen a la independència de Catalunya. No pas arrauxadament, sinó per evolució intel·lectual. I tots dos noms són importants.
El primer és en Joan Majó, enginyer industrial, un pes pesant del socialisme català als anys 80 del segle XX, exalcalde de Mataró i exministre d’Indústria i Energia espanyol (1985-1986). En una entrevista a Ara TV explica com hauria de ser, a parer seu, un procés secessionista de Catalunya. A la blogosfera se n’han fet valoracions, com aquesta del blog Per a Bons Patricis (12-6-2012) i aquesta altra del blog Savalls (7-6-2012).
El segon nom és na Montserrat Nebrera. Professora universitària, va ser diputada al Parlament de Catalunya pel PP (2006-2009) i es va presentar a les eleccions catalanes del 2010 amb una candidatura pròpia. En un article a Nació Digital (“L’hora dels adéus”, 17-6-2012) explica que el panorama polític és massa confús per culpa dels qui se n’han aprofitat, i deixa anar aquest comentari: “En moments extremats com aquest, és possible, i ho diu el propi César Vidal, furibund enemic de l’independentisme, la definitiva separació de Catalunya. Hi estem d’acord, i com el meu benvolgut Salvador Cardús, crec que el millor seria fer-ho cordialment”, i i acaba dient “jo, que no volia marxar, així no m’hi vull quedar”. Aquesta reflexió que sintetitza na Nebrera l’han feta, en major o menor grau, molts altres: en Joan Majó, però també en López-Burniol o el mateix expresident Jordi Pujol. Un esglaó més.
Acabo aquest afegitó amb un article, que explica per què molta d’aquesta gent, especialment de l’òrbita socialista però també del PP o de CiU, han acabat abonant la independència. És l’article “In-Inde-Independència”, d’en Jordi Font (El Punt Avui, 16-6-2012).
AFEGITÓ 9 (27 i 28-6-2012)
Nova enquesta del CEO (juny del 2012). A la pregunta sobre un referèndum d’independència, les respostes són: un 51,1% votaria “sí”; un 21,1% votaria “no”; un 21,1% s’abstindria; la resta no sap què faria. Per tant, sobre el total de vots emesos i vàlids, el resultat del referèndum seria aclaparador: 70% “sí” i 30% no. Primera conclusió: hi ha molts més “sís” dels que demana la Unió Europea per a validar un procés secessionista. Però hi ha una segona conclusió no menys important: la progressió. En enquestes anteriors del CEO el “sí” guanyava sobre el “no” per molta diferència, però era del 44,6%. Ara el “sí” ja ha superat el 50%. Al seu torn, els qui votarien “no” continuen baixant (fa mesos eren el 24,7% i ara són el 21,1%). Podeu veure’n la notícia a Vilaweb, El Punt Avui, Ara i El Confidencial. I podeu veure’n algunes valoracions als blogs Dies de Fúria (“CEO locuta, causa finita”), Per a Bons Patricis (“Les tres fites històriques de la darrera enquesta del CEO”, amb un contapunt al que diu l’anterior) i Pati Descobert (“Sorpasso independentista”).
bla, bla, bla,...yo creo que lo que interesa aquí, en esta tierra, a nuestra gente, es que cataluña refinancie su deuda si no vamos a pasarlo muy mal todos...todos salvo claro está, los que todos sabemos.
ResponEliminaEl comentari de l'anònim, t'ha subestimat bastant. Actualment els qui no acceptarien l'independentisme ja s'han cansat d'argumentar i es limiten a repetir coses com que "Cataluña sin España no sería nada" i coses per l'estil. I quan veuen un títol que parla sobre la independència o sobre Catalunya ja ni llegeixen i contesten frases pre-fabricades. Ah! I sempre parlant/escrivint en castellà perquè quedi ben clar que a Catalunya no li volen donar res, ni tant sols la mínima sinèrgia cultural castellà-català. Ells son "catalans polítics" no "catalans culturals". Una cosa es ser "català" (o sigui, un participant de la cultura catalana) i l'altra és ser "catalanenc" (o simple habitant de Catalunya)
ResponEliminaÉs obvi que cal refinançar el deute. Però aixo no impedeix que pugui seguir pensant en altres coses.
Anònim 2: penso el mateix que tu en el fet que molts unionistes no volen llegir/escoltar els arguments dels independentistes. Es tanquen en banda i no volen ni parlar-ne. S'evadeixen rebutjant afrontar qualsevol consideració. M'hi he trobat més d'un cop. Però en fi, és la seva elecció.
ResponEliminaSin ser tan optimista como Xavier, estoy bastante de acuerdo con sus argumentos. La realidad catalana y española es tan desesperante y viciada que ya sólo queda la vía de la independencia para salir del atolladero.
ResponEliminaSiendo como soy de familia castellanohablante, he de decir que el movimiento hacia la independencia no es ya una cuestión cultural estrictamente "catalana", sino algo más amplio, que abarca mayormente un aspecto económico (déficit fiscal y de infraestructuras), un aspecto "social" (total desprecio por nuestras instituciones y capacidad de decisión, recortes salvajes en cuanto a inversiones, dejadez en infraestructuras, negociaciones a la espalda para dejar a Cataluña fuera del eje ferroviario comercial...); y un aspecto cultural, pero sobre todo liguístico (hablemos lo que hablemos habitualmente, la inmensa mayoría de catalanes conocemos las dos lenguas oficiales, estamos de acuerdo con el sistema de inmersión linguística y consideramos el catalán un bien no sólo a "conservar" sino a disfrutar.
Ahora bien, lo que sí creo importante es que el nuevo independentismo tenga en cuenta dos factores clave para su éxito:
- La renuncia a imposibles maximalistas que sólo nos perjudican, particularmente el concepto político de "paisos catalans". La "independencia dels paisos catalans" es una quimera que además ni siquiera depende de los catlaanes, sino de cada uno de los pueblos: catalanes, valencianos y baleares por separado. Hemos de centrarnos en NUESTRA independencia, y luego ya se apuntará quien quiera. Si no lo hacemos así, no llegaremos a ninguna parte.
- Asumir como propio de Cataluña el uso del castellano. En una Cataluña independiente debería ser sólo oficial el catalán, para dar herramientas al nuevo estado para una REAL normalización de la lengua catalana que en un ámbito de cooficialidad NO sería posible, pero al mismo tiempo también haría del castellano una lengua preferente en la enseñanza, como ahora es, y equilibraría la inmersión en función de la evolución de uso del castellano. La oficialidad permite al nuevo estado crear el tejido empresarial y social necesario para la verdadera normalización del catalán, pero la sociedad es bilingue y eso se ha de respetar. Si el discurso independentista se realiza desde una posición "opuesta" e intransijente con el castellano, se estarán perdiendo preciosos aliados, imprescindibles, teniendo en cuenta que la mitad de los catalanes tienen el castellano por lengua materna.
El nuevo independentismo, particularmente desde que apareció Carod-Rovira, ya va en la línea que comento, pero no se dejan de oir de vez en cuando posiciones extremas que no hacen más que dar carnaza a los unionistas y perjudicando al movimiento independentista. Hemos de ser discretos y sobre todo transversales, ofreciendo la independencia como una solución para TODOS los catalanes.
Javier, no vull allargar-me, però he de dir que coincideixo amb tu absolutament en tot el que dius. Sembla que m'hagis llegit el pensament. Incloent-hi el tema valencià (que jo l'apunto però més suaument) i el fet que els maximalismes poden frenar alguns castellanoparlants (ja tens raó!). Potser alguna cosa del tema lingüístic l'hauríem d'acabar de perfilar. Per exemple: d'acord a garantir que durant un temps (50 anys, i a renovar de 10 en 10 si l'opinió pública ho considerés així?) el castellà pugui ser usat en la comunicació entre ciutadà i Administració. Això vol dir garantir els drets lingüístics de tots els ciutadans de Catalunya que actualment viuen (d'aquí a 50 anys nosaltres no hi serem i els que visquin a Catalunya hauran de decidir si continuen en aquesta línia o fan una altra cosa). També hem de veure com ho fem perquè la gent pugui estudiar castellà a l'escola, però al costat d'altres idiomes. Per exemple, crec que s'hauria d'introduir el francès més que no ho està ara, i potser l'alemany, a banda que no podem deixar l'anglès. Això vol dir planificar bé (horaris, recursos, professorat, si l'aprenentatge de llengües que no siguin el català s'han de fer mitjançant immersió --a Andorra el francès s'ensenya així--, etc.). En fi, quan siguem un Estat tot això s'haurà de posar en marxa i hem de definir un model que sigui útil a tota la societat i en el qual tothom se senti còmode, incloent-hi, és clar, les famílies castellanoparlants. És una cosa que no podem deixar.
ResponEliminaHo subscric de dalt a baix:
ResponEliminahttp://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/la-decepcio-de-solidaritat-57837.html
Sr. X. Rull:
ResponEliminaEs podria dir que subscric tot el que diu en el seu bloc.
Quan diu:
"En definitiva, ara la societat catalana, com a col·lectiu de persones interactuant, té una qüestió damunt la taula,
indefugible, sobre la qual cal prendre una decisió: si Catalunya
ha de ser econòmicament pròspera i emprenedora, socialment integradora i solidària i culturalment amb un perfil propi davant el món."
Molt bé, però s'oblida d'una cosa essencial:
Pensi que el discurs que calia fer per informar amb rigor de tot el que està passant, tant política com econòmicament, no s'ha fet i encara no s'està fent. La gran majoria dels ciutadans estan completament des-informats (que és el que es porta, de sempre).
Es donen les informacions a mitges o esbiaixades, segons convingui als manaires de torn, amb el vist-i-plau dels directius de TVs., ràdios i diaris.
Així mai no tindrem uns ciutadans amb prou capacitat per opinar i en les poques coses que ho podem fer, poder decidir el que ens convé.
Sí, Sr. Rull, tenim un dèficit molt important de bona informació, aquella que ens toca d'aprop, no d'aquella que ens ve d'altres
països, que ja està bé, però que amb menys passaríem. Ens mereixem estar molt més ben informats i aquest periodisme que tenim ens falla per tot arreu.
Com ja deu saber la majoria dels ciutadans s'informa (?) a través de la TV. A la ràdio terúlies i poca cosa més. (De diaris se'n
compren però pocs en comparació amb Europa, total per l'interès que té allò de què informen ! i d'allò que ens pugui interessar tampoc hi podem fer res de res)
Pensi que ningú de l'arc parlamentari català (llevat de SI) està fent esment de l'immens espoli fiscal que patim (que no passa a cap més país del món), per la qual cosa tampoc no surt
aquesta imprescindible informació que qualsevol ciutadà ha de saber perfectament, per tant molt poca gent no se n'assabenta del robatori continuat que estem patint els catalans, i això no es pot tolerar de cap de les maneres. Uns polítics que ho són perquè els ciutadans els han votat ara resulta no donen la talla
denunciant aquest immens espoli que patim.
Molta gent no ho sap i es pregunta què és això de la independència i perquè la volen els que la demanen, i això és del tot intolerable que passi al segle XXI. Tothom, tothom ha
d'estar ben i ben informat del que es cou entre Catalunya i Espanya, i no només aquelles persones que estan molt ficades pels verals d'Internet.
Aquest dèficit d'informació és un tema molt punyent i cabdal perquè deixa sense opinió a massa gent; és una cosa que jo mateix
ho vaig podent constatar contínuament amb familiars, amics i coneguts.
Si això no es fa costarà molt de conscienciar als ciutadans perquè es decantin per assolir l'Estat català que els catalans necessitem urgentment.
Gràcies pel seus escrits, que per cert sembla que no els llegirem mai publicats a cap diari (allò que li deia de les mitges informacions).
Isidre