dimarts, 27 de setembre de 2011

Qui alimenta l’independentisme (2a part)? El rol del periodisme audiovisual

A l’apunt anterior plantejava la qüestió següent:

“Segurament, més d’un ciutadà espanyol es demana com és que els catalans estan permanentment incòmodes amb l’articulació política de l’Estat espanyol i per què cada cop es parla més de la independència de Catalunya. I és lògic que se li donin respostes.”

Em vaig centrar en els personatges que, amb el seu discurs, més havien fet créixer el sentiment independentista a Catalunya, perquè em sembla que és un capítol mig oblidat: ens centrem en el què però rarament en el qui.

Tanmateix, no oferia cap resposta la qüestió plantejada. De fet, és una qüestió complexa que no es resol amb una conversa de dos minuts.

Podem recórrer al periodisme audiovisual com a plataforma per a vehicular les idees de l’independentisme. El format del reportatge audiovisual permet fer arribar moltes idees en un espai curt de temps i amb un esforç del destinatari relativament baix. Això el diferencia dels llibres d’assaig, que poden reportar moltes idees, però cal molt temps i un esforç considerable per part del destinatari. Cal tindre en compte que no tothom llegeix, o hi ha gent que llegeix novel·les però rarament llibres d’assaig. Per tant, cal disposar de diverses vies per a fer arribar el pensament (llibres, premsa escrita, ràdio, televisió, internet... i, doncs, els reportatges audiovisuals, que poden vehicular-se tant per televisió com per internet).

És important que la qüestió de la independència de Catalunya es plantegi també en l’àmbit periodístic. El periodisme és un agent essencial en una democràcia, per dos motius. Primer, perquè actua com a element de control del poder.  I, segon, perquè és un camp que permet la difusió lliure de les idees. Aquesta doble funció del periodisme permet disposar d’una democràcia sana. (Si en voleu més informació, vegeu la primera part del llibre Periodistes contra polítics (Columna, 2011), d’en Marçal Sintes -periodista i analista polític i col·laborador de la Facultat de Comunicació Blanquerna-, on es detallen les aportacions que expliciten el paper del periodisme com a peça important d’un sistema polític democràtic.)

Des del 2009, s’han fet treballs audiovisuals de divulgació que permeten fer arribar al conjunt de la població arguments de tota mena sobre la independència de Catalunya. Com he dit, en una societat amb bona salut democràtica aquesta mena d’actuacions no tan sols són esperables, sinó que són necessàries justament per a mantindre la qualitat democràtica d’un país.

Un d’aquests treballs és el reportatge Cataluña-Espanya, produït per Massa d’Or Produccions, dirigit per n’Isona Passola i projectat als cinemes l’abril del 2009 (i també retransmès per TV3 per la Diada del 2010). El documental La pelota vasca. La piel contra la piedra, d’en Julio Medem, va ser l’espurna que va motivar els seus productors a fer-lo, per la qualitat del treball i per les reaccions que va causar. El documental Cataluña-Espanya incideix sobretot en la manca d’inversions de l’Estat espanyol a Catalunya. La quantitat de dades tècniques que aporta fa feredat, i dóna una idea clara de la magnitud de l’espoli fiscal que pateix Catalunya. En tot cas, no tot són xifres. El reportatge combina aqueixes dades amb reflexions de personatges diversos: intel·lectuals, polítics, filòsofs, periodistes, acadèmics, professors universitaris, etc.; i no deixa de banda l’humor, ja que també té una certa voluntat desdramatitzadora.

Un altre treball és Adéu, Espanya?, elaborat per TV3 i dirigit per na Dolors Genovés. És un documental excel·lent. S’hi compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i el Quebec amb la de Catalunya (personalment hi trobo a faltar que no es parlés també de Flandes, perquè té moltes similituds amb els altres quatre casos). El visionatge del documental permet acostar-se a molts conceptes polítics, jurídics i econòmics, però jo me’n quedo amb un de simptomàtic: l’alt grau de desenvolupament democràtic que hi ha a Dinamarca, el Regne Unit i el Canadà en comparació amb el baix grau de desenvolupament democràtic que hi ha l’Estat espanyol.

Un tercer documental és Spain’s secret conflict (2011). Tot i que està en anglès també pot servir al públic català per a formar-se.

Tots tres reportatges serveixen perquè tothom (catalans i no catalans) prengui consciència dels motius per a la separació de Catalunya respecte d’Espanya, així com de les vies per a fer-ho. Per tant, es pot dir que el periodisme audiovisual acompleix el seu paper dins la societat: vehicle de transmissió d’idees i generador de debat.


AFEGITÓ (1-1-2012)

A la llista cal afegir-hi un quart documental, Fora de joc, promogut per la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes. Es va emetre per Esport3 el 30-12-2011. S’hi explica les maniobres que l’Estat espanyol ha orquestrat contra les federacions esportives catalanes per tal que no siguin reconegudes internacionalment, malgrat que en un principi sí que ho estaven (cas del rugbi i del patinatge). Per cert, tals maniobres han sigut sufragades amb impostos de tots els ciutadans de l’Estat espanyol, el mateix que actualment té un dèficit gegantí que obligarà a apujar impostos a tothom i a retallar sous i serveis. Dir “Quina barra!” encara és suau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tota opinió serà benvinguda, incloent-hi (més ben dit: sobretot) la discrepant; sempre, és clar, que sigui respectuosa amb tothom.